Els Frares

Setembre ha passat sense que hi haguès un moment per posar-me a dir les coses que m'agrada dir. Però mai és tard per reviure sensacions úniques...

A l'agost Vicent ens ha portat a Quatretondeta, al poblet on triomfavem tant quan feiem sonar les velles dances del país aquells estius de dolçaina i ball de l'ú. Des d'aleshores no havia tornat; i sembla que aquest gloriòs estiu ha estat l'estiu dels "retorns": a la Facultat, a València (quines olors mantingudes en suspens), al Castell de Guadalest (confidències a l'ombra d'una acàcia), als Tolls de Relleu (a fer Baladre amb el vell i mai oblidat amic), Alacant, a la que va ser ma casa durant tres anys i que ara és la casa on tot ha de tronar al seu lloc...

Però de tots els retorns, tal volta el més especial siga el dia dels Frares...- Si no fem coses junts, perdrem "el carinyo"... No, home, no... hi ha coses que no es perden (diu Vicent). El Joanet sembla un gat encaramitat per aquelles punxes de roca amb la càmera. Lola no diu ni pruna i s'aventura per les escletxes amb la llengua fora. Quim s'amera de suor i gaudeix com un xiquet mentre diu: - això és precís?, (referint-se a l'escalada al badall pel bell mig dels esbarzers punxant-se cames i cuixes com els infants més entremetents). Pauet està en forma; més que altres vegades... confonent les llavors de la "patxarana" amb les boletes d'una planta de Serrella de la qual no aconseguesc retenir-ne el nom. ja se sap que sempre he pecat de docte caguerot, volent controlar valls i barrancs, botàniques i "stress hídric"... defecte de "patrici", de raça, vaja...

Vicentico sap llocs i llogarets, eines i ferraments. Descriu el recorregut tal i com desprès el descobrirem. La pujada puja i la baixada suau baixa tal i com ell diu... que ell entèn del que parla...!. L'aigua freda de la font lleva l'eixardor i el sol crema la pell esblanqueïda dels quatre... Intente evitar els adjectius per no semblar coent... però la sensació podria semblar-se a la dels instants gloriosos, feliços, humilment impressionants.

Les agulles rocalloses són un gran teatre de titelles i les titelles som nosaltres. Els foracons i roques, belles com una catedral gòtica. Les posturetes que ens toca adoptar de saltimbanqui trencacames, i la companyía immillorable...

Si, el Vicentet té raó... ens ajuntem sols quan es pot, però mereix la pena no perdre el costum de seguir-li les petjades. És un màquina obrint-nos els ulls a llocs propers, nostres, meravellosos, grans... perquè és un tio gran...!

El Barranc de l'Infern, els Tolls de l'Abdet i els Frares de Quatretondeta... amb destresa i sensibilitat. I sense jugar a "Geiper-Man" amb la senzillesa d'una cervessa freda, d'un grapat d'ametles torrades i un acudit destrellatat.

Gràcies, amic.

Per la menuda placeta del poblet ressona encara la veu del cantador de dansa, del romancer de romanç i del ballador que balla, el rebumbori del tabal i els acords del llaüt... Per les roques dels frares i els runars, la nostra veu i el gaudi de viure.