dansa desig

Són les 6 de la vesprada d’un dissabte de primavera sobrevinguda. Els ametlers ja han esclatat tots alhora, com és menester, i han fet d’aquesta valleta humil un racó d’una bellesa difícil d’explicar. Febrer. Bon sol. Alcoi. Teatre Calderon. On prenem els banys que ens retornen la il·lusió d’una vida encara saludable, on fem el peix o la granota des de fa uns mesos el Marc i jo mateix hi vam jurar gaudir d’aquella ciutat que ens fa de capitaleta acollidora als que vivim entre els caixons de les serres que ens envolten. Primera oportunitat no fallida: Dansa contemporània al Teatre. Bon aspecte. Camisa blanca, mocador gris, sabata negra i moltes ganes de retrobar l’experiència estètica.

Cinc ballen i ens fan estremir. Corpresos, sorpresos i amb ganes de més... No puc dir prou ni gens perquè les notes i giravoltes, els nussos de nervis i aquella forma d’expressar-se amb tanta cura i bellesa en són ben difícils d’atrapar amb quatre frases.

Posaré la lletra de la peça final que encara em ressona cinc dies desprès al cabet... I posaré la flaire de la pastisseria “el Túnel”, el sabor dels bolets de xop del “Campanar”, la lluentor de les voreres de marbre i el somriure del gin-tònic al “de dins” i aquells ulls bruns i el somris de Pepa i la gent del "Sant Jordi" quan sortien de l'assaig... Els ulls de l’amic emocionat i la russa que ens serví tan be i tan desimbolta i els gemecs del meus ulls cansats en mirar el violí... Tan bo, tan bonic!!!.

Bir demet yasemen (o Un ram de gessamins)

(Maria del Mar Bonet - John Berberian)

No s'ha mort el desig,
el desig que jo sent per tu.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és aquí,
no s'acabarà així.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és més fort,
fa tot sol el seu camí.

Per més que em lamenti, si el

meu desig
ni sent ni veu ni espera,
per més que m'allunyi si el meu desig
surt de mi cridant-te.

No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és aquí
com el sol surt al matí.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és tossut,
va trenant el seu camí.

Per més que em lamenti, si el meu desig
ni sent ni veu ni espera,
per més que m'allunyi si el meu desig
surt de mi cridant-te

No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és aquí,
no s'acabarà així.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és més fort,
fa tot sol el seu camí.

Un viaje en noria. Pastora. Un altra cançó per pensar...

Ya me ves, debajo de un árbol, ya me ves, sin nada que hacer,

me miró la realidad con tanta fruta que morder.

Ya me ves, otra vez palpitando, ya me ves, volviendo a vibrar, no hay manera de adivinar si el puto Murphy va a joder.

Ya me ves, con las ganas otra vez de volver a sentir de más, notar que estás aquí.

Ya me ves, otra vez degustando ese plato adornando mi mesa; aprendí a cocinar diferente, aprendí una nueva receta.

Ya me ves, otra vez deseando que me sobren razones de más, que no vuelva a sentir que despacio es sinónimo de descuidar.

Ya me ves, a la sombra del árbol, no sabiendo muy bien de qué voy, si la fruta cuando madura es cuando tiene más sabor.

Ya me ves, esperando el milagro, ¿no lo ves? Que no pienso de más. Si es de día, de noche, da igual, qué gusto da desertar.

Ya me ves, con las ganas otra vez de volver a sentir de más, notar que estás aquí.

Ya me ves, otra vez degustando ese plato adornando mi mesa; aprendí a cocinar diferente, aprendí una nueva receta.

Ya me ves, otra vez deseando que me sobren razones de más, que no vuelva a sentir que despacio es sinónimo de desviar.

Y quisiera entender que no duele después si calculé fatal, y es que puedo notar lo brutal de nuevo.

Y si puedo mirar, también quiero tocar, me lo monté fatal, se me hace raro esperar.

Ya me ves, otra vez degustando ese plato adornando mi mesa; aprendí a cocinar diferente, aprendí una nueva receta.

Ya me ves, otra vez deseando que me sobren razones de más, que no vuelva a sentir que despacio es sinónimo de gobernar.

coses senzilles...

Hi ha una cançó vella que sempre em fa riure... i molt...!!! la versió espanyola d’un tema de la banda sonora original de la pel·lícula “Sonrisas y Lágrimas” jejeje... Veus? Ja nomès amb nomenar-la estic posant-me en situació de burleta màxim... Si, ho confessarè, sóc una mica burleta, escarnidor de veus i formes de caminar... mai amb malícia, que un s’escarneix a un mateix contínuament... Bonic no és, però és...

Anem al tema que m’embolique...La cançó, la coenta cançó infame que em fa riure fins el punt que me la pose quan els ànims van d’horabaixa... i m’anime amb la cadència hortera i les líriques pujades i baixades de to de la cantant desconeguda que posa veu castellana a la Julie Andrews jejeje... Veus? Em passa cada vegada jejje...

La cançó ha estat traduïda per : “cosas tan bellas”... A ritme de vals austríac, “Froilan Maria” pega bots i girimbeles per les muntanyes i diu tot allò que la fa feliç com una mena de llista de sensacions personals... Li agraden a la penedida monjàvena les òques que rebolen i les xicones vestides de blanc amb flocs blaus, el pastís de poma i com lladra el gos... Si, la cançó em fa riure... sobretot la cadència i el regust euro-rural de la xicota... però hui l’he posada de nou i li he tret un poc de trellat... He pensat que qui vulga que escriguera la cançoneta és un enamorat/ada de les coses senzilles, dels olors autèntics, d’una visió de les coses ben ximple (en el millor sentit de la paraula)... i, rialles a banda provocades pels “gorgoritos” de la soprano, m’he posat a fer-ne llista d’olors i sabors, mirades i sensacions... Com el Manu Chao i el seu “me gusta”... senzilla recopilació de les coses que a un sempre li agraden, sensacions sempre bones que, mai se sap massa bé perquè, tenim en el catàleg de bones flairades...

I si, M’AGRADA quan un vell amb accent valencià pronuncia paraules en llatí que, tal vegada ni sap que volen dir (i què més dona?)... obrint les vocals i fent sonores les “s”. M’AGRADA l’olor de la farina de blat i de l’almàssera: forta, penetrant. M’AGRADEN els guants amb els dits de colorins quan més menuts millor i jugar amb les ferralles dels taps de cava. M’AGRADA arrancar les etiquetes dels pots de maionesa perquè es veja be el contingut i remenar les ametles amb els dits quan estan esteses per eixugar-se a sol. M’agraden els llençols de cotó i les formes corbes de les gerres. Els colors del cel a les nits d’hivern i les formes de les fulles seques dels arbres. M’AGRADEN les sivelles i els botons que semblen caramels, la lletra Q i la flaire dels tarongers, el tocar de l’argila i que em ploga al damunt. Llepar la neu i la forma dels violins. Les tres primeres notes d’una dolçaina i el regust del patxaran. Tirar pedres dins una bassa congelada i la tonya. La olor de les llibreries i el negre del piano, pegar cops a un tronc encès i tocar les escorces dels pins. Menjar tramussos amb pell i respirar la mar. Les illes i els barrancs, la lluna minvant i el rompre el dia per la Grana. M’agraden les teules mores i les parets blanques de calç. Els peus plens de nervis i les llapisseres noves. Els papers grossos i el formatge curat. M’agrada fer dibuixos vora mar, a la sorra i veure volar milotxes. La boira terrera i els barrets de palla. M’AGRADA fregar-me els ulls amb calma i llargament i contar contes. Els mocadors de coll i les mànegues amples. El baf de fred als gots i els culs de les tasses. M’AGRADA veure com es mou el ramat i com balla l’ou, com caminen les perdius i com fan el gos els gats. Arrencar un jonc i fer-lo a trossets i pessigar-me la barba. Veure les xorrimangueres dels ciris i ficar un dit dins la nata....

En un altra ocasió completaré la llista i, tal volta faça un altra amb les cosetes ordinàries de la vida que no m’agraden... segurament començarè alm la olor del vinagre i la parada de les olives i l’aigua-sal brbrbrbr...

Una cosa més... M’agraden els matins de sol d’hivern com aquest que pense gaudir... sortint de casa i deixant l’ordinador quiet...

altra cançó... de les què he fet meues

Cruzó el pasado en el camino
y lo miraba y no podía llorar.
Entre el crepúsculo y el alba
no hizo otra cosa que dejarse llevar.

Y refulgiendo cual luciérnagas,
caminando sin prisa sobre el tiempo,
huyen de un mundo material,
son espíritus barridos por el viento.

Y ahora van
hacia su abstracción,
dales sólo paz y una sonrisa,
cielo abierto y aire para respirar.

Caen las estrellas de su manto,
verdean los campos a un resquicio de luz,
la pradera ahora es su casa
donde la espiga brota entre la flor.

Si les miente la vida
se hacen parapetos con poemas.

Un día color de melocotón,
cuando todos seamos libres,
cuando las piedras se puedan comer
y ya nadie sea más que nadie,
canta por mí
si no estoy yo aquí.

Viene el día en que seremos puros
como un cielo de verano sobre el mar.
Cantaré por tí
si no estás tú aquí.

(Canta por mi - Pequeño catálogo de seres y estares- El último de la Fila)

poema de cap d'any

Comença un any nou... i això no és més que la giravolta dels números que sumen i sumen... però marcar fites, desprès de tot no està malament... i omplir els pulmons, prendre impúls, marxar des de la ratlla que marquem per aclarir-nos... Buscava un poema per l'any nou i, desprès de llegir-ne tres o cinc, em quede amb aquest... Amb la increïble novetat perpètua que ténen els clàssics...

Un poema de Walt Whitman (1819-1892)

i una foto de Ortiz Echagüe

NO TE DETENGAS

No dejes que termine el día sin haber crecido un poco,
sin haber sido feliz, sin haber aumentado tus sueños.
No te dejes vencer por el desaliento.
No permitas que nadie te quite el derecho a expresarte,
que es casi un deber.
No abandones las ansias de hacer de tu vida algo extraordinario.
No dejes de creer que las palabras y las poesías
sí pueden cambiar el mundo.
Pase lo que pase nuestra esencia está intacta.
Somos seres llenos de pasión.
La vida es desierto y oasis.
Nos derriba, nos lastima,
nos enseña,
nos convierte en protagonistas
de nuestra propia historia.
Aunque el viento sople en contra,
la poderosa obra continúa:
Tu puedes aportar una estrofa.
No dejes nunca de soñar,
porque en sueños es libre el hombre.
No caigas en el peor de los errores:
el silencio.
La mayoría vive en un silencio espantoso.
No te resignes.
Huye.
"Emito mis alaridos por los techos de este mundo",
dice el poeta.
Valora la belleza de las cosas simples.
Se puede hacer bella poesía sobre pequeñas cosas,
pero no podemos remar en contra de nosotros mismos.
Eso transforma la vida en un infierno.
Disfruta del pánico que te provoca
tener la vida por delante.
Vívela intensamente,
sin mediocridad.
Piensa que en ti está el futuro
y encara la tarea con orgullo y sin miedo.
Aprende de quienes puedan enseñarte.
Las experiencias de quienes nos precedieron
de nuestros "poetas muertos",
te ayudan a caminar por la vida
La sociedad de hoy somos nosotros:
Los "poetas vivos".
No permitas que la vida te pase a ti sin que la vivas ...

Versión de: Leandro Wolfson

ritme

Si, ja crec saber quin és el ritme...(ho dic sense certesa absoluta, amb humildat).El ritme ha de ser el de les estacions de l'any...

I ara hivern. Temps de fer oli i omplir el rebost, temps de preparar la poda del brancam vell i jove, temps de seure rere la finestra ben calents i observar els cels més bells de l'any, els més blaus, els flocs de neu que han de caure...

Quan vinga la primavera la gaudirem, el que haja de ser serà i vindrà... Però el camí d'hivern i la llum del sol en aquestos dies l'hem de gaudir tambè... Seria de ser soca si un no veu i gaudeix dels regals de la vida...

El ritme pausat de les estacions per a tot i per a tots... una rere l'altra, de mica en mica. Fent fermes petjades i sense ofegar el cor ni voler que el temps passe i trasspasse... Tic, tac... hivern, primavera, estiu, tardor, hivern...

Les fulles de la parra agranades per tormentes d'aire fred, els bolets perseguits i digerits, anous trencades, ametles torrades, codonyat al pastador. Aniversaris celebrats i amics acomboiats per celebrar l'any nou... Tot en el seu lloc i tot a poc a poc...

Tot natural... amb la natura fent vida.

Recorrent minuts sense perdre l'alè de la bona gent que un va trobant pel camí... Això si que no... passa el temps i ha de quedar l'afecte. Corren les estacions i sempre queda la terra, les muntanyes, la mar, els camps... això sempre ha de quedar

El coleccionista de letras. Capítulo 8. Letanía

Anita pasó por la farmacia y compró todo lo necesario.

-Que no…, ¡ya te he dicho que no me debes nada...!.

Después de discutir un rato sobre el pago de los medicamentos, no le quedaban fuerzas para otra cosa que no fuese abandonarse al ejercicio arduo de distraer su pensamiento.

Se centró en la repetición de la lista de planetas del sistema solar... Los repetía como un tantra oriental, como las letanías de la santísima virgen que había oído cientos de veces en la iglesia del pueblo junto a su abuela en las tardes mortecinas de otoño, a la hora del rosario.

- Si, veré si soy capaz de reconstruir la secuencia compelta: Mater amabilis, ora pro nobis. Mater admirabilis, ora pro nobis...

El latín se reveló terapéutico. La cadencia de aquellas jaculatorias le iba dejando un cierto ritmo de vals, una parsimonia ceremonial, una sensación de anestesia.

Aunque lo cierto es que era el efecto del puñado de pastillas que le recetó el médico... Amoxicilina, ora pro nobis. Penicilina, ora pro nobis...

Despertó en un charco de sudor que empapaba la funda del sofá de piel. Se arrancó la ropa con un asco indescriptible y se metió en la ducha de nuevo. Un viento recio resoplaba por las rendijas de la galería acristalada y perdió el conocimiento al salir tropezando con la mampara.

Así le encontró Anita: desnudo, indefenso, temblando... Vulneró su intimidad y le arrastró como pudo hasta la habitación. Llamó una ambulancia y la siguió con su coche hasta el hospital. Al sacarle en camilla le miró mientras le trasladaban hacia adentro. Parecía de cera, de mármol, de yeso... Después del ingreso por urgencias volvió al piso. Hizo girar la llave y encendió todas las luces que iba encontrando a su paso, como si necesitara toda la luz del mundo, toda la energía…

Anita traspasó los límites de lo permitido y entró al vestidor a coger algo de ropa. Haberle dejado en cueros en la camilla la tenía nerviosa. Vio el mueble de las letras. Aquel juguete de niña colocado como sobre un altar, bajo los focos del espejo. No se atrevió a mirar más que un cajoncillo que estaba entreabierto, el de la letra A. Vio su nombre escrito junto al de otras personas que ni siquiera conocía. Había también algunos diminutos objetos: una cerilla, una cuenta de collar, un llavero...

No preguntaría nada, pero aquel mueblecito de muñecas le causó un impacto tan grande que deseó fugazmente en las cavernas de su alma que él pasara muchos días en el hospital para tener las llaves de su casa mucho tiempo y poder volver a aquel santuario presidido por esa especie de “sagrario rosa”.

- ¿Cómo he podido desear una cosa así?, se dijo. No, lo que quiero es que diagnostiquen pronto qué narices le pasa... Si, eso quiero. Verle bien…

Las llaves quemaban en su mano izquierda. Mientras aparcaba cerca del hospital, un remolino de bolsas de plástico y hojas secas se cernía sobre su parabrisas. Tocó de nuevo aquellas llaves con fruición de delito y las tiró al fondo de su enorme bolso.

Casi se rompe un tobillo al encajar un tacón en un sumidero. No, no fue nada. Tiene que mantenerse erguida y sana para cuidarle. Ella se ha dado a si mismo el cargo y la carga: la de ser “la única” que se ocupe de él y de sus cosas mientras esté en el hospital.

- ¿Es usted su pareja?, le preguntó la enfermera- hipopótama que se abalanzó sobre ella en la sala de espera con los brazos en jarra y la mirada perdida.

- No, bueno, si...

- ¿Si o no?. Bueno, a mi no me importa eso. La cosa es que su “¿amigo?” ha entrado en coma. No puedo decirle más. Si quiere alguna información hable con el doctor que lleva el caso.

Salió de aquel lugar y una ráfaga de aire gélido la empujó contra una papelera a la entrada del hospital. Sintió una punzada en la cadera y otras dos en cada uno de sus ojos. Lloró tanto y se sintió tan mal que se echó en el coche en el asiento de atrás y así pasó más de una hora. Con las manos se tapaba los ojos y los restregaba hasta hacerse daño… Respiró profundamente tres o cuatro veces. Ensayó un poco cómo dar aquella noticia y se le quebraba la voz. La cuarta vez ya se notó más segura de poderlo hacer y lo hizo.

Cogió el teléfono. El de él. Sólo había un número registrado. Llamó a un tal Christian al que no conocía de nada. Un nombre que jamás había oído pronunciar a su “¿amigo?”.

Escuchó aquella voz varonil al otro lado, con aquel acento de extranjero. Y dijo:

- Está en coma. No se que hacer. Soy Anita su..., bueno, Anita. ¿Puede usted venir al hospital del lago?.

Cuando Christian escuchó la voz de aquella chica asustada supo, después de toda una vida, lo que significa la palabra ternura...

Un altra. Bona per fer balanç

Un altra cançò d'aquelles que vull compartir ací

i de les què un troba que formen part de la vida viscuda. Tantes voltes cal retrobar-la...!. Per no perdre el "credo", per fer balanç del temps que ens mou a les portes d'un nou aniversari (39). Nou?... sempre m'ha sonat be això...

Com si jo mateix havera escrit i composat açò... mai tan ben explicat!.

Me va la vida en ello

(Luis Eduardo Aute)

Cierto que huí de los fastos y los oropeles
y que jamás puse en venta ninguna quimera,
siempre evité ser un súbdito de los laureles
porque vivir era un vértigo y no una carrera.

Pero quiero que me digas, amor,
que no todo fue naufragar
por haber creído que amar
era el verbo más bello…
dímelo…
me va la vida en ello.

Cierto que no prescindí de ningún laberinto
que amenazara con un callejón sin salida
ante otro “más de lo mismo” creí en lo distinto
porque vivir era búsqueda y no una guarida.

Cierto que cuando aprendí que la vida iba en serio
quise quemarla deprisa jugando con fuego
y me abrasé defendiendo mi propio criterio
porque vivir era más que unas reglas en juego.

Pero quiero que me digas, amor,
que no todo fue naufragar
por haber creído que amar
era el verbo más bello…
dímelo…
me va la vida en ello.

El premi...

Sóc conscient que quan us conte açò, pensareu que, una vegada més és producte o subproducte de la meva imaginació creadora de relats més o menys afortunats... M'agrada escriure, això no és cap secret i m'agrada la meua feina... massa, molt... Siga com vulga ho vull contar amb poca literatura i molta realitat.

Són les tres i pico de la vesprada. No és una hora bona per fer raonaments complexos, però cal contestar les inquietuds d'una alumna sobre allò

que en diem "l'altra vida", "l'altre barri", Una vida desprès d'aquesta vida. Un contesta com bonament pot, sap i creu... i pose tota la didàctica improvisada possible en una qüestió tan trencallosa... una de les grans preguntes de la humanitat en classe de sisè de primària... Uffff...!

El mestre comença a fer dibuixos a la pissarra per fer-se entendre i tria un paradigma a mode d'exemple tret del món que ells viuen amb intens deler: el món dels video-jocs. Dibuixe un moll rectilini de banda a banda de la pissarra que representa la trajectòria d'una vida humana. A l'inici un infant de bolquers, desprès un xiquet, més endavant un home i finalment un vell. Uns punts suspensius i un signe d'interrogació...

Imaginem la vida com un "anar passant móns i pantalles d'un joc de consola qualsevol"... Aventures, perills, monstres que destrossar i premis si va tot be. Personatges que aparéixen a cada "pantalla/etapa" i d'altres que se'n van quan s'ha superat un paisatge, un tram de trajecte... Amb tota mena de detalls i la participació dels xiquets i xiquetes inventem un joc imaginari de la vida i ens preguntem: en acabar la partida i superar totes les etapes surt un "Bonnus", un "game over"... ohhhh!!! el joc ha acabat...És la natura... Però ens hem quedat amb ganes de més i ara que? (a això la filosofia li diu capacitat humana de trascendentalitat). Podem fer altra partida o ja no s'hi pot?. Podem aconseguir algun premi si hem jugat ben be? una altra "vida" per jugar més i més i eternament?...

Cadascú pense el que vulga, el que bonament puga... Ja se sap; uns pensen que "game over" vol dir ja prou i res més... i que la vida no és joc. D'altres volen el premi, una nova partida, seguir jugant en un nou món més i millor... sense monstres verds que ecopinyen foc...

i diu Dani (respectuòs, alçant la ma fins que senta el seu nom i puga parlar): ... una cosa, però el premi no és la vida mateixa?... aquesta vida...!.

Ara salta Paquito: ¿qué ha dicho? yo no le he entendido...!. El mestre demana silenci i diu: Dani, ho pots repetir?.

- Si, que yo pienso que el premio, de momento, es vivir esta vida...

El silenci que s'ha fet desprès d'açò no el se descriure... sóc incapaç...

Els seus ulls clars, la mirada que el caracteritza, la seva forma de parlar... Aquell xiquet és especial... Sempre ho havia estat... Però en Dani Baldó hui m'ha deixat amb la veu badada... Hi costava seguir raonant...

Ara llegeixo açò que escric i se lo limitades que són les paraules per descriure moments així... No us ho he compartit amb la intensitat amb que ho he/hem viscut... Solament ho he intentat...

I ara, jo li pegarè voltes a la punyetera mania de veure la vida com una carrera d'obstacles, com un anar cremant etapes... i pensarè si el nano no té raó i serà ma de veure-ho tot com un premi que ens ha tocat i s'hauria de gaudir i prou...

Retornos...

Primer dijous de novembre. Primer a la immobiliària per fer les gestions de la venda de la casa de la tieta... desprès al cinema.

Primer descobriment: Ja no hi són els cines dels Centres Comercials ostentosos i desorbitats de Gran Via i Vistahermosa (Alacant) - ai la crisi!-. Anem, doncs al recercar alguna peli que ens diga alguna cosa a un altre lloc...

Segon descobriment: La cartellera de cinema està una mica "xunga"... Això és el que passa amb el "pensat i fet". Sense haver mirat el diari i sense cap referència... Deixar-se sorprendre es diu, sembla...

La pregunta: ¿de què hi ha ganes?... torbar-se?, riure?. plorar?, patir por?, pensar?... ufff... Resposta: de passar un ratet bo senzillament...

L'elecció: RETORNOS, un flim de Luis Avilés Baquero. ens crida l'atenció el subtítol de la peli: "puede ocurrir mucho donde nunca pasa nada".

L'acció se situa en un poblet de Galícia. Un poble (com el nostre) que mai surt als diaris - per sort jeje-. Un lloc ple de gent major i d'històries velles amagades i callades. Perquè s'ha de conviure i millor no remenar el passat.

El resultat: Un bon moment al cinema amb una peli parlada mig en francès, mig gallec i mig castellà. Uns actors i actrius amb la pluja a sobre envoltats de la bellesa de l'oceà. ENS HA AGRADAT i, ja se sap... el que a un li agrada, li agrada, sense més... i sobre gustos...

Com que açò del Blog és un invent per compartir les coses que un viu i sent i pensa i fa... doncs, aquesta vegada una pel·lícula galega de les que m'agraden: de les que ajuden a pensar...

Us pose la sinòpsi i el web:

retornoslapelicula.com

Cuenta la historia de Álvaro (Xavier Estévez), un hombre que tras huir de sí mismo durante 10 años, regresa a su pueblo para asistir al entierro de su padre. Allí intentará reconciliarse con su hermano y recuperar a su hija Mar (Manuela Vellés)… pero no será fácil. Todo se complica cuando Álvaro encuentra a una mujer muerta en la carretera. Es Lidia, una prostituta muy amiga de Mar. Álvaro, que teme por la seguridad de su hija, comienza una investigación en un pueblo en el que nada es lo que parece y todos tienen algo que esconder

Morir o No...

Aquest és el títol...

Hi ha el costum d'assistir la vespra de Totsants a la representació teatral de l'obra "Don Juan Tenorio". No descobresc res amb això, que sembla saber-ho tothom. Però passejant la setmana passada per Xixona descobrim l'oferiment de l'àrea de Cultura de l'Ajuntament: per a aquesta nit tan teatral podem anar a veure "MORIR (O NO) de Sergi Belbel, al Cine de Dalt; en una versió de la gent del Teatre Universitari de la UA - Universitat d'Alacant-.

Un que està darrerament amb gana de fer coses interessants fa la proposta i s'hi apunten Marquets i Javi.

Desprès d'un dia gloriós per les cresteres i aiguavessants de Cabeçó, cau la nit més matinera (és el primer dia del ditxòs canvi d'hora d'hivern). Un aire xixonenc arrastra unes fulles com a palmells de ma per la plaça i fem temps a l'entrada del teatre pelats de fred... No hi ha massa gent i l'entrada és debades.

Mudats com margallons (som xics de poble, què hi farem?) fumem un cigarret i ens disposem a tenir una experiència de les bones, de les que fan pensar...

L'obra ens sembla ben bona, i això sembla tambè a la seixantena de persones que acudeixen fugint de nanos disfressats de diables i bruixots que vaguen per les voreres demanant gominoles... alguns són alumnes nostres i ens saluden amb afecte...

Comença l'obra entre negres, grisos i blancs... Sembla la successió d'escenes inconnexes que sempre acaben amb una sobtada mort. I ens colpeix especialment la dona borratxa i el seu monòleg (Elena Candela, és l'actriu). Unes dones que seuen vora nostre al galliner sospiren i diuen: xica, somniarem

amb morts aquesta nit!...

Quan tot sembla enfosquir la història es capgira i els colors omplin l'escena. Tot torna arrere i es repeteixen fragments, ara amb sentit ple... I la mort nomès sorprèn qui no és escoltat, qui viu amb una persona que no l'escolta, que és com si no hi fos... Els braons d'aquell jove s'estiren i s'agafa el cor amb força mentre mira el buit...

Ens havien dit que l'autor és bo, que l'obra s'ho mereix...

I eixim d'aquell cinema (al qual hem anat tantes vegades entre crits de xiquetes i xiquets) amb la sensació d'haver assistit a un retall de la vida apedassat a força de patir i gojar... Amb les dues cares de la moneda ben paleses.

Una gran cosa a la porta de casa. No sempre passa i quan passa aprofitem...

Maria

De vegades a un li diuen tants noms...!. Eixe és el seu, malgrat que pel transcurs de la seva vida va ser nomenada de tantes maneres diferents... Darrerament li deien Victòria. Significa la que guanya, la que arriba en primer lloc, la que pateix i, finalment rep les llaors.

Fou un dia de tardor dels que costa d'oblidar. I ara, encara més... Un dia de vespra de festa i, a l'hora feiner. Els núvols eren tan grans i blancs sobre la mar que semblaven gegants de sucre.

No em coneix, ja fa temps que no coneix ningú. La memòria esborrada i solament ancorada en un passat llunyà de vida austera i parets de pedra i fang. No menja, sembla que li fa fàstic o, senzillament ja no recorda que s'ha de menjar si es vol viure... i si no ho recorda, què hi farem?...

Nomès s'havien de signar quatre papers... però queda tan lluny el poble que fa esguard de la mar!!!. Poble on s'ajunta l'aigua dolça i el salobre, una llengua i la veïna i tantes llengües del món. Un lloc tranquil i serè a voramar on el blanc dels murs omple de llum els espais.

Trajectòries... cadascú la seva. Amb l'extranya sensació de que s'ha viscut, de vegades intensament i d'altres la vida li ha passat a un com un tsunami per damunt sense més ni més...

Mai m'han agradat els panegirics, ni les frases fetes post-mortem... Quí sap res de la vida de ningú, de les intencions amb les que hem fet o deixat de fer!!!... Una cosa si crec saber... que l'únic que resta i dóna sentit a tot és l'afecte... una gota rere un altra fan un riu, i del riu a la mar.

Un nom: Maria. Un sobrenom: "Tendra"... i ara que pense en el seu "apodo" (heretat de la iaia) trobe més gran la tendresa, allò que fa estovar-se la vida... una abraçada, un bes... o dos o cent... El camí fou dur i la tendresa el feu una mica més lleuger.

Això volia dir i això he dit, recordant aquell dilluns d'octubre en el qual buscava ocells a una llacuna propera a la mar i inventava històries...

La llacuna de les aus

Quan va engegar el motor de la furgoneta, una llàgrima es va esvarar pel seu rostre cremat del sol i solcat de vivències.

Ella havia deixat una carteta breu al banc de la pica del lavabo, al càmping. Tres frases que es resumeixen en un adéu i un cuida-la be...

Des d’aleshores, Martí i la seva filla, com aus migratòries, seguiran el seu camí sempre cap al sud, d’alberg en alberg, de refugi en refugi.

Ell decidí guanyar-se la vida fent escultures de sorra a les platges (va decidir o la vida decidí per ell... ¿quí sap?). Per divertiment de banyistes i passejants, Martí recorre les platges i els passejos marítims durant la temporada de calors i gelats amb la seva filla.

Ella va néixer sense llar, perquè els nòmades no n’hi tenen d’això... i només goja en parlar d’ocells i plomes, de pics i becs, d’ous i nius.

-Pare, m’havies promès que aniríem a la llacuna a veure les garses i els flamencs...

- si, amor... hi anirem... però ara mateix he d’acabar aquest elefant de fang...

- no m’agrada l’elefant... vull vore

pardals. M’ho havies promès...

Abans d’eixir de la platja de Dénia, sempre al sud... Martí li parlava de les aus belles i grans que s’hi poden veure a les llacunes de La Mata i Torrevella i per la Torrella de Santa Pola. Aquelles aus, com ells mateixos, fugen del fred. En moure els primers vents que anuncien neus, tempestes, gel i gebrades; volen sense descans cap al sud, a terres càlides i amables. Migratòries les anomenen.

Ella remena dins el furgó fins que troba els prismàtics. Se’ls amolla al coll i baixa a la platja:

- Pare, ja n’estic preparada...

- Però hui no anirem a la llacuna, filla.

A més, les aus no vénen quan tu vols, vénen quan vénen, quan és l’hora, quan és temps.

Unes boires precioses, enormes, gegantines, s’atansen sobre la mar en aquell matí de tardor. És octubre, i hi ha pont. Els turistes passegen pel la vora de l’aigua i seuen amb aparent felicitat a les terrasses dels restaurants. En acabar el pont baixarà Martí i la xica a Màlaga. Per allà baix encara por ser hi haja algun banyista disposat a deixar alguna moneda al seu barret mexicà mentre ell dona forma al fang. Farà castells i palaus, éssers mitològics, sirenes, cavalls, goril·les i gats... fins que el fred els retire a l'únic lloc que poden dir seu: la casa del poble; aquella casa vella que els espera amb un munt de cimals i branques per passar l’hivern.

- Dis-me el camí de la llacuna i anirè jo sola... ja m’he fartat de veure’t amollat damunt aquest elefant...!

- Mira, farè un munt de pardalets de sorra damunt la trompa... em quedarà bonic, tot guarnit d’ocellets – diu Martí, per llevar-li la idea obsessiva amb la llacuna-.

- Pare, una promesa s’ha de complir...

Aquelles paraules li colpiren el cor. Marta havia promès que sempre estarien junts... fins que va aparèixer un home com espectre sedentari amb camisa blanca i bellesa insultant i va decidir deixar de volar sempre al sud, sempre cap avall... I Marta va arrelar.

Si, ho havia promès i havia de fer-se avant...

Aquell elefant de fang i aigua resta mut sobre la platja, mig desterrossat de les ventades fortes d’aquell aire batent de tormenta propera.

En arribar a la llacuna, la furgona resta sota un raig de sol vora el petit cementiri. El cel està indescriptiblement bell i relluenteja amb negres i blaus sobre els pins retorçuts que van a banda i banda del caminal.

Els peus trepitgen fustes i pugen escaletes fins arribar al mirador. La sal posa blancors a les vores de la llacuna i els ulls es claven a l’horitzó com estaques de fusta verge.

Ni un, ni gens, ni cap...

- On són els pardals, pare?...

- T’ho deia... ells no hi són quan tu vols. Vénen quan és hora, quan toca, quan el fred les obliga a emigrar...

- I no és hora?...

Martí tracta de fer memòria dels seus coneixements sobre les aus migratòries i no sap ben be que contestar... La que sabia d’aquestes coses és la Marta. Ella és la que va donar a la nena un xic de la seva passió per les aus. Ella és la que parlava sempre de volar i anar sempre d’ací cap allà, de llibertat i de no comprometre’s amb res ni ningú. -Els arbres arrelen, les aus no... vull ser com elles; deia sovint.

El cas és que, siga hora o no; toque o no toque, solament un pardalot negre revola sobre la llacuna. Només un...

- No patesques, filla... vindran, sempre venen, no fallen mai... només és qüestió d’esperar, amb paciència...

- Si, esperarem pacientment, pare... vindran... Tornem a la platja. Vull que faces un conillet com aquell sobre el llom de l’elefant. Segur que agrada molt als xiquets i deixen moltes monedes al barret... I jo faré ocellets de fang mentre arriben els de deveres...val?...

La tormenta descarrega sobre la llacuna. L’aigua no fa malbé l’escultura a la platja i es posen a la feina nomès parar de ploure... mentre esperen que tornen les aus... que tornen, sempre tornen... és qüestió de saber esperar... que no hi ha pressa, que sempre és temps...

Banda Sonora Original

El Javi, superamic xixonenc, ve penjant al seu blog cançons que ténen una història darrere, amb aportacions d'amics i seguidors de les coses que ens comparteix...

I vull copiar-li un poc la idea... Però no posarè cançons amb històries d'altres.

Ara posarè, de tant en tant i quan vinga de gust, aquelles cançons que formen part sustancial d'allò que la vida i el temps han anat fent de mi mateix... Una espècie de Banda Sonora Original d'alló que un és.

Compartir-les pot ser de profit per algú... Qui sap?... El cas és que les vull ací, als quatre vents, a la tramuntana freda dels moments gèlids, al llevant amable de les estimances, al ponent esfereidor i embafòs de les angúnies i al vent que bufa per migjorn i alça l'enteniment i l'energia vital. I en posarè unes quantes, al menys algunes d'elles... perquè són tantes...!.

I a l'hora de triar la primera no tinc cap dubte: Nomadi del Franco Battiato. en versió original i traducció simultània... ahí va doncs:

Nomadi che cercano gli Nòmades que busquen els
angoli della tranquillità anguls de la tranquilitat
nelle nebbie del nord e nei en les boires del nord i en els
tumulti delle civiltà tumults de la civilització
tra i chiari scuri e la monotonia entre les clarors i fosques de la monotonia
dei giorni che passano dels dies que passen.
camminatore che vai Caminant que vas
cercando la pace al crepuscolo cercant la pau al crepúscul
la troverai la trobaràs
alla fine della strada. al final del camí
Lungo il transito dell'apparente dualità Llarg el trànsit de l'aparent dualitat
la pioggia di settembre la plutja de setembre
risveglia i vuoti della mia stanza desvetlla els buits de la meva habitació
ed i lamenti della solitudine i els laments de la solitud
si prolungano es prolonguen.
come uno straniero non sento Com un extranger no sent
legami di sentimento. lligams del sentiment.
E me ne andrò I me n'anirè
dalle città de la ciutat
nell'attesa del risveglio. en rompre el dia i desvetllar-me.
I viandanti vanno in cerca di ospitalità Els vianants van buscant hospitalitat
nei villaggi assolati a pobles asolellats,
e nei bassifondi dell'immensità als rerefons de la immensitat.
e si addormentano sopra i i desprès dormen sobre
guanciali della terra els coixins de la terra.
forestiero che cerchi la Foraster que busques
dimensione insondabile. la dimensió insondable
La troverai, fuori città la trobaràs, fora de la ciutat
alla fine della strada. al final del camí

Anarem a Sant Miquel

Hi ha una cançò popular eivissenca que comença així... "Anàrem a Sant Miquel, una colla de gent bona xim-pum dali-dali-dali, rum-rum; i una colla de gent bona...". Com que un té el costum de fer "banda sonora original" de les coses que va fent, aquesta era la cançó que em rondinava el cap durant tota la caminada d'aquest gloriòs matí de 9 d'octubre, dia del País Valencià.

I si, una COLLA DE GENT BONA que s'ajupía a les nou del matí sota l'olivera de la plaça de La Torre per moure la caminada. Des que la Colla El Rentonar hi és al món, el 9 d'octubre cal fer algun cim o baixar algun barranc o senzillament caminar... I enguany, també. És la nostra forma de celebrar que som arbres arrelats... els nostres fruits podem reglar-los per on s'hi vol, al món sencer si cal... però som d'ací, d'aquesta terra plantats...

El Joan escolta la proposta de Pauet, uns quants mails i missatges al mòbil un poc d'animació col·lectiva i fet...!. Ens ha eixit redó...

La boira terrera que ompli sovint la valleta a l'altra banda del port; entre la Serreta d'Alcoi, Alfaro, Serrella, Penàguila i els Plans. Ella ens ha donat la benvinguda desprès de travessar el pinar de la Foia Boix en la fresca del matí. Hem parlat de literatura, del Sanatori i els esperits, d'il·lusions per un futur un poc més amable i de coses velles i noves. De política i actualitat, de pets i culs, de tontera i de trellat... i hem fet silenci quan la natura es posa front a nosaltres en tota la seva resplendor.

Baixant hem trobat el naixement de les aigües que compartim amb el nostre poble veí, més menut, bell i arregladet, autèntic i solitari. I la talaia del castellet era amable i riallera.

Esmorzar, riure i acomboiar-se, tot una...

Les xiquetes i els jovençols escales amunt de la talaia i els més entrellatats amb cura de que ningú no caigués... i caiga "el retrato" i un dia esplendoròs de tardor bona i admirable...

En arribar al llavador "El Trò de Ponent" es llança a l'aigua i es rebolca de gust. La gosseta Lola beu de mans del Quimet i les cabres del Rentonar llepen i rellepen la canonada de la font...

Al pati de la Casa del Poble, Sant Miquel ens mira envejòs de les cervesses i cacaus, de les rialles i el bon humor...

Al baret ens serveixen encantats de veure animació. Els rossegons i les carícies per als animals... els gots nets i els plats plens per a les persones i personetes que hi fan rogle.

Cal retornar

L'any que ve parlen de fer camí cap a Bugaia i Xixona... si tenim salut, clar... que encara hi ha temps i tot el millor està per venir... això diu el cor, mentre al cap es passeja un nom, una il·lusió, algú que creue el camí de la seva vida amb el nostre, amb el meu...

Si, caminarem... amb "colla de gent bona"...

Cabeçoneros...

Quan ens expliquen la història, l’anomenada “història de les civilitzacions”, solen contar-nos que els pobles s’han anat forjant i entrant en la dinàmica del progrés gràcies a onades de soldats i monjos... Per la força de les armes i amb el poder de la transmissió de la cultura, la gent burda, bèstia, assalvatgida i inculta entra en el món de la saviesa, la ciència, les lleis i les arts... Tal volta simplifique massa, però podria valdre com argument inicial... Això ens diuen i això ens hem cregut...

Els pobles colonitzats, aculturats, envaïts, sotmesos o descoberts – insisteixen- haurien de reconèixer els colonitzadors, imperis i metròpolis difusores de cultura que, gràcies a uns i d’altres, han eixit de l’aïllament i la barbàrie... La creu (o la mitja lluna, que igual és) i l’espasa (o el trabuc que igual dona) han portat el benestar i la civilització a llocs esquerps com “culs del món”... Això ens conten i això venim creient...

A les espatlles de la Serra del Cabeçó, en la seua vessant d’ombria... en un territori apartat entre els termes de La Torre, Xixona i Relleu hi ha un lloc on la creu i l’espasa semblaven no arribar mai... En arribar el mercat de diumenge o la festa major, el poble tem l’arribada dels “cabeçoneros”... Al fons de l’església, amb el barret subjecte a les mans i la mirada perduda; entre “gori-goris” en llatí i olor de sàlvia i encens, els habitants de la partida de Cabeçó fan témer la gent “civilitzada”, els pobletans... contesten asprament i més que parlar fan una mena de lladradissa. La faca a la faixa i les barbes sense afaitar. La pell recremada i solcada de les dones i els peus nus dels xiquets de Cabeçó...

Viuen de pasturar cabres i fer collita d’herbes. De destil·lar “herberos” i rossegar turmes. Semblen llebres plantades i eixutes. Vénen de la serra, de llocs amb noms com Tisora o el Pindongo... L’única ermita de la partida només durarà uns anys, la tombaren per fer més gran la pallissa; que més de profit servirà. Uns quants crims que corren a cau d’orella acaben de crear “el mite dels cabeçoners”... Salvatges que a cop de mànec de llegó assassinen qui s’acosta per allà... Cordes penjades d’una biga, pedres amuntegades a la porta del mas, un tió encès sempre preparat per pegar foc a les coscolles i cremar viu a un si es presenta... Històries que em contava el pare mentre arrepleguem l’ametla, perquè sap que m’agraden les històries velles...

Mite de gent sense companyia, solitaris i estranys. Entre les boires que s’enganxen de les espatlles de la serralada...

Mentides de la història... o mitges veritats...

Com si fos una d’aquelles cases fetes de canyes i paper d’arròs dels contes del Japó (això em recorda a mi quan mire cap allà), hi és a la Partida del Cabeçó, el Mas de la Música. Una casa apuntalada en un turó que mira la marassa de roca com desitjant-la, com volent-la vigilar perquè ningú la toque o li faça malbé. Allà, al mas de La Música, els “cabeçoneros” es reunien a fer ball, pujaven els músics armats de llaüts i guitarres, els cantaires i els xics i xiques de la partida. Ballar, riure, conversar. Hi anava també el mestre itinerant que ensenyava lletra i les quatre regles als infants de caps plens de polls i peus ferrats. Mestre i barber i engafador de cossis. El vi de la serra, el formatge i les garrapinyades feien la resta...

Una gent forta i aïllada que surt de les seues soledats, de les casetes pobres de pedra que habiten, de coves i sesters a força de cançons, de notes, de música i ball. Ni pregàries ni batalles... ni déus ni capitans... músics que porten el so de la joia de viure i de trobar-se a l’era per gaudir i celebrar la collita o la mort del porc... Solidaris amb qui porta sarna o rasca escorfes fetes de tant pujar penyes i baixar barrancs...

Des de la “terra dels cabeçoners” es veu la mar... quan la calitja deixa, les hortes d’Alacant i les planes de Busot. La serra de Fontcalent i el pic del Maigmó... Poden mirar el món mentre ballen i beuen i festejen i canten. Mentre la música sona, roda el món.

Ja no queden “cabeçoneros”... però queda el Cabeçó i la música i la sang calenta d’aquella gent que sabia de lletra i de patir... Roca i ferro, fusta i fang. I una flaire d’aquella música enganxada a les espatlles de la serra que se sent en les nits d’estiu mentre les llums de la ciutat il·luminen la plana al capdavall.

i si un fos un arbre...?

Huí, a l'escola, ens hem preguntat: - si tu fores un arbre... quin arbre series?... A principi de curs, mentre arriba el dia que podem començar amb normalitat, superada la síndrome post-vacacional (ai, senyor... amb els nassos plens d'aromes de Venècia, Malta, Verona i Milà... quin estiu més genial, tu... jejejje) cal fer propostes d'activitats interessants mentre arriben tots els llibres, quaderns i ferramentes d'aprendre i ensenyar.

I la proposta era "calfar-se un poc el cap"... Els xicons i xicones n'han gaudit molt i s'han destrellatat amb l'exercici d'imaginació... Un que és menudet ha respost sense pensar: jo?... un bonsai!!! i ens hem pixat de riure, la veritat...

Amb l'ajut de les preguntes assenyades i amb bona intenció... hem tret profit de tot això... Ha eixit a converça la desastrosa imatge de les muntanyes nostres en flames encara fa pocs dies... La Valldigna, Barxeta, Bocairent, Ontinyent... El calvari de Bocairent en flames, a mi personalment, em féu bategar l'ànima... i he recordat un pensament de Joanet: "mira-ho be, amic... que tal vegada ja no ho veuràs igual"... (referint-se als boscos de la Valldigna la primavera passada)...

I quin arbre seria jo?... Encara no he respost aquesta pregunta... Em pega voltes al cap... com els helicòpters dels serveis d'extinció la setmana passada...

Ho preguntarè als bons amics... igual m'ajuden a respondre... però no hi ha pressa. Segur que algun dia puc saber si fos un arbre... ¿quin arbre seria?...

De moment sé que sóc viu, que em córre sàvia bona i nova, que paga la pena arrelar i anar creixent, conéixer i descobrir... Ja li posarem nom a aquest arbre...

...roure, xiprer, olivera, gal·ler, sabina, xop, álber, lledoner...

diuen que som simbòlics...

Convertim qualsevol cosa en símbol. Un color, una paraula, un drap, un objecte, un paper, un plat de menjar o un animal... Éssers simbolitzadors i simbòlics.

Signe, senyal i misteri de la vida. Tambè diuen que és això precisament el que ens fa diferents a la resta dels animals... Quí sap?... el cas és que ho fem sempre, i en cada dia que passa néix un símbol nou, o deu, o mil... i per tot el planeta... Simbols per a mi nomès, per als meus, per a la humanitat... Perdurables i forts o febles i efímers... CAP D'ELLS AMB TANTA FORÇA COM L'AIGUA...

símbol universal (entre d'altres coses) de la VERITAT. De la claredat, de la transparència. Aigües netes i juganeres, aigua clara de font dolça. Aigua que brolla sols quan cap cosa la destorba. Millor que brolle sola que fer-la eixir d'amagatalls.

Juagar amb els xorrets... tornar a l'aigua primordial. I prou d'aigües tèrboles infectes. Prou de mentides i mitges veritats. Que l'aigua pot fer mal, però sempre és millor que el fang i els llimacs...

abraçada de la vida a les Illes Malteses

Quatre cavallers es disposen a fer volar un falcó: resseguint els ossos de les costelles i amb marques de ferides fetes per un foc vell. I el falcó maltès vola i vola i clava les urpes en la fusta i la carn. La Valletta retrona amb els trons de coets i es defensa de nou de les invassions bàrbares i de les canonades. La Verge d'espatlles suporta el calor del capvespre mentre els músics fumen i beuen i besen infants ben criats i cau una pluja daurada sobre el tarquim del carrer costerut. Un home-granota sorgeix de les aigües blaves i nétes... i el sol fa daurats els cabells i el vi omple la cúpula immensa dels somnis.

Mai més fàcil ni amb més afecte cau la nit sobre la badia de Sliema.

I la festa de l'amistat calla amb respecte i celebra la vida i la sang que corre de nou per les venes.

Banderes de cent nacions i pobles i pells de glòria i color bru. El bus del diable em porta en un llàmpeg a la fi d'una illa inhòspita i bella i la flaire de la mar m'abraça de nou.

No hi ha brisa més neta...

No hi ha com estar al centre d'un univers nou, l'univers de les mans destres i els llavis tremolosos. I el dit de Sant Pau assenyala la mar blava i no l'infern...

Els cavalls ja no porten cavallers en aquella illa. Ara porten per carrers empedrats turistes amb ventalls i parasols de filigrana. I reguen les flors i porten taxis luxosos i beuen a glops la vida...

El paladar flairant de formatge de cabra i espresso de glopet.

Els ulls plens i el cor bategant de pressa per costeres i vora l'aigua.

I la dona grossa s'ha begut l'home i dorm tranquila... ha fet allò que mana el matriarcat de la seva illa de sargantanes i peixos que ballen flamenc: se l'ha begut i dorm... slow...!

Illa

Quan el món semblava ser un plat ple d'aigües que sobreeixien per les vores. Quan els mapes situaven la Mediterrània al centre del món conegut... Tres illes menudes hi estaven al mig... i continuen ahí: Gozo, Comino i Malta... un altre país.

La gent feia parada en aquelles illes a mitjàn camí: comerciants, corsaris, navegants i viatgers. Aquella gent arreplegava pedres per aquelles illes i se les emportava perquè creien que estaven carregades d'una energia singular. Els cavallers portaven aquelles pedres a les donzelles i amants per atreure l'energia del centre de la Terra.

Ara anirem a buscar aquella energia. Un home tan descregut d'essoterismes con jo mateix en sap ben poc d'aquestes coses. I de centres, ja n'hi ha prou amb saber si hi ha el centre d'un mateix i si es pot trobar en una ocasió qualsevol de la vida.

Anem i tornem i esperem que siga bo... senzillament això s'espera del viatge al centre de la Mediterrània. Al nord Itàlia, al sud l'Àfrica, cap ací la Península Ibèrica i cap allà Xipre i Palestina... i al mig tres i dos i qui sap què més... Un altre pais: mig italià, mig moro, mig britànic. Altra llengua, música, clima, carrers, platges i gent... I vore gent torba tant!.

El Javi m'ha passat un llibre per ambientar: "Corsarios de Levante" (Arturo Pérez-Reverte), Capítol VI: La Isla de los Caballeros. Veurem que ens porta l'experiència... De moment ja hem "signat".