Tànger

Les lloses del terra badades, alçades, trencades...

El suc de taronja fred, i els dits plens de sucre

El somriure sempre preparat i les carícies properes

Una cua immensa espera un taxi blau entre en trontoll i els cops de tisora

Bescoll amunt i avall, galta afaitada amb aromes forts i durs

I els rams de flors i les gallines escalant muntanyes de melons.

Suc de peix d’argent, fulla de bleda pansida...abelles velles, mirades novelles...per la Medina plena de llaços de sucre i mel.

I de nou el somriure i la carícia matinera.

Fum de carn torrada i olor de fulles de te, aigües fredes i dits que reviscolen entre els fils de cotó, colors vells de robes velles i peus nus entre la multitud.

Sabors nous i alhora familiars

Murs blancs i cistelles plenes

Cel infinit i mar oberta cap al futur

I el somriure de nou i la carícia fugissera.

Les lloses del terra esmolades de tant trepitjar, pintades de calç i aigua perfumada

El suc de les olives pinta cercles negres en oli verge nou,

I els dits plens de sal marina.

Uns ulls cercats de vida miren amb mirar de vidre uns altres blaus.

Uns dits reblits de joia toquen uns altres que morien de fam.

I esclata la rialla del somriure blanc

I moren les carícies en llençols de grana.

De nou el fum envolta sardines, aladrocs...

De nou les gallines escalen carrerons

I els xiquets juguen amb les fulles de figuera

I les dones s’arromanguen els faldons

I els dits escalen les muntanyes de pell bruna,

 els llavis investiguen, els ossos reviscolen entre arrugues de fil i dunes de sorra blanca.

Gelat, salat, dolç, calent

Suau i fosc, aspre i roent

Lluminòs

Somriure sempre proper i carícies sempre noves caminen sobre un cavall de mar i no s’esfondren

Una cua immensa espera un vaixell roig entre el trontoll i els cops de vida

Bescoll amunt i avall amb espurnes de sal i vent del sud

Murs blaus i cistelles buides

Cel infinit i mar oberta cap al futur.

I els camins d’Abdou cercats de cuir i vida

I els pendons vermells batent

Mentre les hores passen prenyades

 sense més.

L'home blau

Tot és blau...o millor, han fet que tot ho acabe sent...Portes i portons, portals, escales, brancals i finestrons, citares, vigues, motllades i boltons, reixes, fonts, pedres, façanes, rastells i murs...Tot blau, barreja de calç i tint, granera en remull i tot enviscat de blau. Costeres, carrers, places i ponts. Els ulls miren blau, els peus trepitjen blau, les mans toquen blau...

Un blau que puja i baixa, que s’esglaia o s’anima depèn d’on i com. Un blau intens o suau, però blau, sens dubte blau.

La mar no hi és llunyana, però les muntanyes que ténen els habitants d’aquell poble darrere del tos, la fan extranya, inaccessible, insòlita.

El cel està on cal, a dalt, però quasi sempre esblanqueït, de núvols o calor...massa clar per ser un cel.

El riu tampoc no és blau.

La mar perquè no està, el cel perquè s’amaga, el riu perquè s’omple de colors, de tints, de flassades, catifes, pells brunes, pètals de flors, somriures blancs, mocadors, peus descalços i sabó...

Res que hauria de ser-ho, ho és i tot és blau...

Les anelles de lligar els rucs, els testos i cossiols, les teules i els perols... les ceràmiques guarnides i els llençols, les camises dels homes i els brials, els calaixos i els coixins...Tot blau...

Desprès de parlar amb el pintor i de trescamallar pels vells carrerons de la medina, s’asseu a la porta blava del blau cafè...i demana té...VERD, sota l'ombra blava de la verda morera...

El verd de les fulles es veu prompte reblit d’abelles que moren submergides a la dolçor...no pensen més, la flaire del fum calent i el sucre pur les atreu i elles es deixen, submises, portar cap a la dolça mort.

Aquell verd sembla donar treva a tant de blau, com els mil colors de les catifes que penjen dels ferros que envolten la font, com les robes alegres dels xiquets que juguen fent correres per la plaça...

Però la frescor d’aquell cel, d’aquella mar, d’aquell riu pintats per on s’hi vol ha clavat fites al cor i s’ha establert a les pupil·les com exèrcit que envolta la ciutat per conquerir-la. I, malgrat tot... tot es torna blau.

Sota una morera, la pell fosca i suau d’un home prim, bell, esmunyit, aguaita la vida sota la blava camisa i el blau pantaló, que, sense ser-ho, ho són... els cabells foscos com la nit i la mirada perduda...recercant la mar darrere de les muntanyes, el cel darrere la calitjada, el riu davall de milers de peus bruts... Els ulls brillants i el somriure apagat...

Entre els seus dits llargs un bolígraf, blau...

Entre les mans un petit quadern, bleu cahier...

Entre les cames un nervi que les bat una contra l’altra fent colpejar els genolls fins marcar un ritme incessant...

La mirada perduda, els genolls nerviosos, les mans tacades de tinta...perquè pinta, i pinta i pinta...Una fulla darrere de l’altra fins que no reste cap pàgina en blanc, fins que tot es torne blau... fins que el cel, la mar i el riu brollen veritables dins la seva ànima esgotada...

És un foll, si...però no el tanquen...reposa sota l’arbre de la plaça mentre ho ratlla tot de blau...no fa mal ningú, se l’estimen de debó, perquè després de tot fa el que tots fan... canviar totes les coses perquè tot es torne blau.

Chefchaouen. Marroc. Juliol de 2012   

Poder

Diu que un xiquet menut pregunta el seu Pare:

- Pare, com es fa per ser poderós?.

El pare, bocabadat i tirant ma de la seva experiència de la vida, es rasca els cabells del bescoll i respon:

- Ai, fill... els més poderosos del món són, sens dubte, els qui tenen molts diners...i, saps?, els diners criden els diners, diuen tots.

El nen no havia comprès massa be la darrera frase de la resposta, però la primera part, la del poder dels rics l'havia compresa ben be... Marcel, el fill del comte tenia tot el que volia i tots trencaven l'esquena i miraven a terra quan el veien passar pel carrer major.

- Pren dues monedes, fill... amb aquests diners podràs començar a fer créixer la teva il·lusió. Si els gastes be podràs fer que creixin i creixin.

El nano va pegar un tomb per la fira i va gastar els seus diners comprant un ratolí...Si, un ratolí que el feia sentir-se poderós. El deixava córrer pel coll de la Marta i totes les xiquetes corrien carrer avall espantades, l'ensenyava penjant de la cua i tothom moria de fàstic i terror... I es sentia tan poderós!!!. El poder que dóna la por exercida amb orgull, amb ulls de pícar, amb genolls bruts i sabates plenes de fang.

Però...

De davall d'una parada de la fira surt un gat flac i amb els pèls a rodolins i... nyec! es menja el ratolí desprès d'aquetar-lo amb un bon mos al tos.

- Oi que si!!! que el gat és més poderós que el ratolí...!

I ve un gos tan gran com un ruc i espanta el gat, que de correres i marrameus s'estampa contra les escales de marbre de la catedral i quasi es mata, el pobràs.

I el vell Roderic, amb el seu bastó li atenta una garrotada al gos que gemega i fuig com un lladre per la costera del forn...

I el xiquet, repassa la seqüència i es diu a si mateix... vaja!... el més poderós del poble ha resultat ser En Roderic amb el seu garrot... Hauria d'haver comprat un garrot amb les dues monedes que m'ha donat el pare i, així, ni gos ni gat, ni home ni dona, serien més poderosos que jo...

Mentre el ferrer estacava uns llargs claus a les potes d'un cavall, en Roderic el vell ensopega i el seu potent garrot cau dins les flames que les brases atiades havien alçat... i es crema com un misto en un tres i no res...

i diu el xic: - iei, el pare no m'ha dit la veritat... el foc si que té gran poder. hauria d'haver-me comprat una capsa de mistos i anar calant foc per tot arreu matant de por el veïnat hehe!!!...

Quin bort el nano!... S'obri la finestra de l'Antònia, l'ama de l'hostal i amb una gran poalada apaga el foc, que els fums li estaven omplint la casa i n'estava farta d'això...

I s'obri la tanca del corral d'En Mateu i treu el bou i el bou beu de l'aigua que lluenteja entre les pedres de la plaça del Raval...

Siiii, és el bou qui més poder té, és ben sabut això, -es diu l'infant-... Quan sigui gran tindré molts bous i el meus bous no seran mansos com els de Mateu, seran braus i valents i faran molta por...

Però en Mateu portava el bou assedegat a l'escorxador i surt el carnisser amb la seva faca i les seves destrals... i un raig de sol il·lumina les eines de tall i diu el xiquet:

- Mecaguen' una bona faca m'hauria d'haver comprat amb les dues monedes que el pare m'havia donat!!!.

Amb aquestos pensaments es gità al seu llitet el dimoni del xiquet... i surt el sol, i ell ho té clar... El carnisser mata el bou i el bou beu l'aigua que apaga el foc, que crema el bastó, que espanta el gos, que lladra al gat, que el seu ratolí s'havia menjat...

I sonen les campanes

Què passarà?...

ding-dong... ding-din-dong...

I sona la trompeta del ban... "es fa saber, que anit ben tard, el pobre carnisser, ha faltat. I el soterrament, serà de vesprada, a l'ermita de la santa. Una oracioneta per la seva ànima".

Sembla doncs, que l'àngel de la mort hi estava ociós o volia demostrar que ell és el més poderós...

No, nan, no t'enganyis... el més poderós és qui viu està

perquè fa i desfà i s'alça i s'adorm, i puja i baixa i estima i vol...

Ni diners, ni força, ni crits ni por... Vida fill, vida això és poder i tú pots...

Conte basat a la cançó: Alla Fiera dell'Est, cançò popular italiana (al disc del mateix títol d'Angelo Branduardi)     

El trencadís 2. El centre de l'univers és blanc, com la pasta de dents

Encara es veurien un altra vegada més...

Però aquell dia és el definitiu. El punt que ho explica tot i fa que tot tingui sentit.

El trencadís que decora la vella estació és lluent, blanc i net. Transmet sensacions d’aigua i sabó, de mans d’obrer savi i vell, de polsim d’algeps apegat als pelets del nas.

Un dia d’agost a l’Estació del Nord.

Darrere, al pàrquing, han quedat la brutícia i la foscor enganxades a les parets i els mosquits

morts als vidres del cotxe...

Ara tot és net, clar... La calor no se sent entre les flairades de perfum, encara que és agost... Un d’aquells dies d’agost que no semblen d’agost, perquè bufa el vent, i xiula la brisa...

“mais j’entends siffler le train...

Que c’est triste un train qui siffle dans le soir!”

Estira la pesada bossa d’esport que va portar dies enrere. Ha deixat el desodorant damunt el banc del bany, al poble... però tot el demés hi està. No volia deixar rastre però ha deixat una petjada als seus ronyons que, passa un tren i un altre i un altre més i no s’esborra... i cau l’aigua d’una dutxa i un altra i una més i no s’esgola cames avall... No passa, no... perquè algunes coses romanen amb una força brutal... per desgràcia o per sort!.

Vaja! Falten unes monedes per al bitllet... Tot el que passi sigui com això, perquè amb diners, carxofes...!.

I al bell mig d’aquell sòl lluent, que sembla el centre de l’univers... D’un univers tant de temps desconegut, llunyà, estrany, ofegat sobre sí mateix... Al mig d’aquell paviment pol·limentat com vidre transparent, EL BES.

-He d’anar-me’n, marxar... adéu, au revoir!

I la frase que segueix no hi es pot posar... perquè algunes coses són intransefribles, difícils d’explicar i pròpies, patrimoni de la seva humanitat particular... perquè un altra cosa no serà però, li sobra humanitat...

Tan bells, tan ben rebolcats... com pastissos de glòria de sucre blanc... Tan petits i tan grans.

I no importa res més que aquell bes...

Un xiquet mira sorprès... li agrada el que veu, perquè quan es besen – pensa- tindran fillets... Així va la vida, no?...: s’ajunten, es besen i venen els nens.

Una vegada més es veurien i en desitjaran mil o cent... però la vida ja no ho permet. No, no és ella, vostè perdoni. És ell qui ja no ho permet... i s’excusa i se sent malament i se’n va i ja no torna més.

Però li deixa aquell bes. No més un... només.

I, pot un bes durar per tota una vida?... futur enllà, present permanent?. Així sembla ser... mentre hi hagi memòria, mentre s’entesti en col·leccionar “els seus grans moments” i mentre passi dies i olles, hores i mores rebolcant-se com pastisset en sucre fi, en els seus propis records i pensaments...

Tot blanc, tot net...

I surt el tren. Segons abans ha recorregut tota l’andana amb el cap girat sense deixar de mirar els llavis que acaba de besar. I alça la ma, la beneïda ma que no va deixar ni un pam sense carícia, ni un pèl sense rentar, ni un dia, ni una nit...

El dia que va desaparèixer portava samarreta de ratlles blaves i blanques i pantaló curt... era estiu, a l’agost... un agost que no ho semblava, perquè no feia calor...

“…j'ai failli courir vers toi

j'ai failli crier vers toi

c'est à peine si j'ai pu me retenir

que c'est loin où tu t'en vas

que c'est loin où tu t'en vas

auras tu jamais le temps de revenir

J'ai pensé qu'il valait mieux

nous quitter sans un adieu

mais je sens que maintenant tout est fini

j'entendrai siffler ce train toute ma vie.”

Treu-lo a ballar!

Ja sembla que hem arribat a la punta... Si, això sembla.

La fagocitosi per a la qual s’han ensinistrat els polítics que ens desgovernen en aquesta pseudo-democràcia en la que vivim, ja s’ho ha berenat tot... Si, tot allò ja sembla digerit i escopinyat desprès.

Anys arrere, temps era temps... Algunes i alguns vam fer una aposta decidida per dedicar-nos en cos i ànima a la recuperació i difusió de la nostra cultura popular “ab-origen valenciana”... Cantàvem, ballàvem i retrobàvem rondalles, dites, peces de roba, costums i versos perduts... I semblàvem feliços en aquella tasca. Més d’un se sentia important damunt l’escenari o a peu de plaça. No se qui pagava la gasolina, però vam fer quilòmetres i més quilòmetres de poble en poble i de festa en festa. I jo cantava i ell ballava, i ella tocava el llaüt, i ells remenaven faldons buscant l’agulleta i tots gaudíem. PERQUÈ ALLÒ ERA I ÉS GRAN, MOLT GRAN...

Entre romanços, jotes, fandangos i rascar de guitarres hi havia la memòria col·lectiva, la identitat, la llengua i el País... “Ai País que ara recorde, son de llàgrimes vermelles!”.

Però allò no podia ser... no es podia suportar que aquells grups que sortien per tot arreu tractaren de ressuscitar els morts. Perquè n’eren molts els qui els volien morts i ben morts els nostres romanços i cançons, la nostra llengua i la nostra cultura. I ELLS ES REPRODUIEXEN MÉS... COM LES PANDEROLES... i nosaltres i la nostra dignitat, no tant...

Prompte començà la fagocitosi...

Si volies sentir-te com “La Piquer” arrossegant faldons i bosses i saragüells i espartdenyots, si volies “anar de gira” per pobles de dos-cents o de dos-mil, si volies fer intercanvis amb grups semblants a l’estranger i, de pas, ensenyar la teua cultura per on s’hi vol... HAVIES DE DEIXAR-TE FAGOCITAR... Com la “nina de sal” que s’endinsà a la mar per fondre’s amb ella i deixar de ser “si mateixa”, per ser “lo més gran”.

I així vingueren les coses... les serps de la “Di-Puta-Ció Provincial”, de la Conselleria de Cultura que sempre viu “per ofrenar nuevas glorias a España”, els fardatxos de la política... Animals de sang freda que, quan comença a calfar el sol, es tornen perillosos, et xuclen la sang, mosseguen i es rebolquen per la pols que tan be coneixen...

I ens xuclaren l’energia jove i les il·lusions... subvencionaven, organitzaven, donaven i llevaven oportunitats, concedien o vetaven, prohibien o promocionaven...

Alguns vam fugir “com el dimoni a la creu”. I se’ns omplien els ulls d’aigua (i encara ens passa) quan sentíem de nou aquell retrò de guitarres i les cançons que teníem. Però vam fugir perquè es van fer amb tot, ens ho van manipular fins al punt que “si eres de los míos, actúas... si no...” desert, silenci, por.

Ja se, ja se... també es pot fer cultura sense diners, sense plegar-se a les exigències de la cultureta oficial i sense fer genuflexió en cas de dubte... però ells poden amb tots. I ara, de nou, sembla que ens han guanyat el pols... O no?...

Si alguna cosa té bona una catarsi és que queden dempeus els més autèntics els millors... O no?...

I ara s’ha acabat la festa... no hi ha diners, se suspenen els circuits de “música popular”, les escoles de dolçaina, les subvencions a colles i danses. No donen “actuacions”, no organitzen festivals, ara miren “l’era vertadera” i “pim-pam-fuera!”.

La gent del grup Sant Jordi, amb la què em trobe de tant en tant, em diu que ja quasi no poden seguir, que no els hi donen cap actuació més que “a ni vell local”... Sembla la fi de les Trobades de Gegants, dels Aplecs de Dansa i de l’intercanvi cultural, les trobades de música de la Mediterrània, el Festival de la Corona d’Aragó, les dansades populars, les obertes de Fira i (el millor de tot) les autèntiques danses a peu de plaça als poblets de la muntanya amb TOT EL POBLE com testimoni, gaudint amb nosaltres i ressuscitant... O no?...

“Ja s’ha mort Miquel de l’Àngel,

ja s’ha acabat l’alegria:

aquell retruc de guitarres

i les cançons que ell tenia.”

“Si mon pare fora alcalde

I mon tio regidor,

jo portaria la vara

i als fadrins a la presó”.

“I en l’any de les barrancades,

se m’emportà la barraca.

No plores més, Maravilla,

que en quatre bastons hi ha un altra”.

...Si, treu-lo a ballar, a ell, a mi a tots. TOTS A BALLAR... “macarena” “asi vosé me mataaaa” o “el tractor amarillo”... que això si que és bona cultura OFICIAL subvencionada, patrocinada i recolzada perquè l’estupidesa no mori mai...

I...

“Allà va la despedida,

amb arròs i carabassa.

I que no diga ningú

que no sóc l’amo la plaça.”

El trencadís 1. Una cosa feta de gent

Desprès del treball... amb les espatlles carregades de tensió, amb l’anima cansada i les cames plenes de petites corfes per haver-se rascat massa fort... massa nervis, massa...

Són les cinc i quart. La clau del cotxe no apareix... han agafat cassoles velles i cullerots per fer rebumbori pels carrers de la ciutat... cal fer-se sentir, cal muntar-ne una de bona, que aquesta vegada ja n'hi ha prou.

La manifestació s’espera multitudinària...

Per al seus ulls acostumats a les postes de sol i a mirar les menudes floretes i les formes de les pedres, tant estímul és massa... braços, mans, cuixes i caps... ulls, faldons, dits i peus... fragments de gent anònima i somriures llunyans de vells i coneguts companys. Perquè avuí semblem estar totes i tots. El trontoll de la gentada, les consignes i pancartes... amb el pit i les esquenes convertits en aparador de reivindicacions i somnis malferits per desgraciats que desgovernen i malbaraten tot.

Per fi apareix la clau del cotxe. Sona Pergolessi, però cal baixar el volum molt per poder parlar mentre enfilem cap a la ciutat... i parlem fins que se’ns asseca la gola, i maleïm i cerquem arguments per enlairar-nos l’esperit... Si, serem molts i tenim molta raó...

El pare deia dinant: -ai fill, no traureu res amb això... mai han fet cas de res. -No, pare, aquesta vegada ens sentiran i els afrontarem...

Som un camí que camina...No hem buscat un lloc, senzillament ens hi hem amollat... “farts i cansats”, “mala broca us traga un ull”, “mecaguentot”, “mala pedra aplane la vostra miserable vida”... així diuen les pancartes, així ens surt la ràbia com un esclat de dins... I som un riu, però els ulls no miren el riu... miren gotes de desig, miren fragmentàries postures i plecs de roba, parpelles i ulls clars. S’escolten clams i crits i el retró dels instruments i l’aldarull del casso vell, del peròl i els sonalls...

Som una cosa feta de gent...

Carrer avall, avinguda avant...

I deixant pas, els cabells néts i els botons de la camisa mig oberts... els braços oberts i el somriure blanc, pur, net...

Del mig del riu, del camí del munt de cossos i trossos, de dins del trencadís surt i tot es torna violent i bell... perquè és bell això d’envoltar-se de braços forts i valents.

I hi ha qui té enveja... perquè mai viurà això... Perquè, per uns segons se sap feliç, fugaçment feliç. Només per un segon així tot té sentit...

La calidesa d’aquells dits plens de petites ferides, la força d’aquella veu.

De nou no apareixen les claus del cotxe i cal remenar de nou al cul de la motxilla... i quan les mans s’amaguen dins per escarbar, se senten alleugerides, refugiades desprès d’haver tocat, salvades de la timidesa que les paralitza per tirar un poc més endavant...

I el desig va fent el seu camí...

I el riu de gent s’esmicola pels carrers dels voltants...

I tots busquen les claus del cotxe amb els ulls capficats dins les bosses...

Si, se sent únic enmig de la gentada... perquè ningú més ha sentit aquells bàtecs. Ningú com ell dins el toll, ningú amb aquell perfum, ningú...

I al llit una massa retrona contra la pell del tabal...

Res com un home a cavall, a cavall de la vida... encara que el cavall sigui de ferro!!!.

Arsenal...

Alguns hem crescut utilitzant aquesta paraula sense el seu context original... hem gaudit d'un arsenal de xulles suquejant a les graelles al Mas, per primavera amb els amics, quan érem adolescents i lliures. A aquell arsenal l'acompanyava un altre: el què formaven les neveres blau cel farcides de gel, cervesa freda i bon vi per als de pap més fi... Teniem un arsenal de discos de vinil i, desprès, de CD's. Encara conservem un arsenal de fotos de tonteres, festes i reunions... Un arsenal de joia i vida despreocupada sota les flors dels ametlers o sobre la sorra de les platges a l'estiu. Un

arsenal d'afectes i efectes personals que posem en caixetes plenes de bons records... Un arsenal de llibres, folis, apunts de quan érem estudiants.

Pensàvem que aquella pila de coses i sensacions ens donaven un patrimoni per al futur de llibertat i joia. Pensàvem que els anys de la facultat i del descobriment de les llibreries, les tendes de discos i els cafès a l'ombra dels plataners de València eren els millors anys de la nostra vida... Perquè érem joves, lliures, bells i valents...

Un dia un rifle vell i rovellat aparegué a la vora del llit de la iaia al Mas, repenjat de la barra del capçal. vaig preguntar: -I això?... pare,

què fa això ahi?... -Eixe és el seu lloc (diu el pare). Ahi estava sempre l'escopeta en els vells temps de lladres, roders, postguerra i por. No, no era un arsenal... era només una escopeta de caçador. Dormien a l'ombra de l'arma aquells atemorits camperols...

Dormíem a l'ombra de les oliveres a l'inici de la primavera... aquells encesos jovençols...

I ara, avuí... detencions...

Les armes?: els llibres, les motxilles, unes lletres vermelles escrites en vells

llençols. Ja veus, tot un arsenal de raons, paraules, poemes, cançons. Demanant de nou respecte, cultura, trellat, educació.

La resposta ja la saps: de nou la repressió... aquella que nosaltres, als 80 ja no sentíem... perquè erem joves, bells, valents i lliures... o això creiem...

València... els anys d'estudiant... la ciutat vella i les assemblees al soterranis de la facultat...

Les flairades de la tarongina i el rebumbori dels coets a la porta del LLuis Vives per les mascletades...

La plaça Sant Agustí reblida de gent esperant que moga la manifestació...

I les llibreries plenes de gent. Però, sembla, eren altres temps...

Grito hacia Roma (desde la torre del Chrisler Building)

Manzanas levemente heridas

por finos espadines de plata,

nubes rasgadas por una mano de coral

que lleva en el dorso una almendra de fuego,

Peces de arsénico como tiburones,

tiburones como gotas de llanto para cegar una multitud,

rosas que hieren

Y agujas instaladas en los caños de la sangre,

mundos enemigos y amores cubiertos de gusanos

caerán sobre ti. Caerán sobre la gran cúpula

que untan de aceite las lenguas militares

donde un hombre se orina en una deslumbrante paloma

y escupe carbón machacado

rodeado de miles de campanillas.

Porque ya no hay quien reparte el pan ni el vino,

ni quien cultive hierbas en la boca del muerto,

ni quien abra los linos del reposo,

ni quien llore por las heridas de los elegantes.

No hay más que un millón de herreros

forjando cadenas para los niños que han de venir.

No hay más que un millón de carpinteros

que hacen ataúdes sin cruz.

No hay más que un gentío de lamentos

que se abren las ropas en espera de la bala.

El hombre que desprecia la paloma debía hablar,

debía gritar desnudo entre las columnas,

y ponerse una inyección para adquirir la lepra

y llorar un llanto tan terrible

que disolviera sus anillos y sus teléfonos de diamante.

Pero el hombre vestido de blanco

ignora el misterio de la espiga,

ignora el gemido de la parturienta,

ignora que Cristo puede dar agua todavía,

ignora que la moneda quema el beso de prodigio

y da la sangre del cordero al pico idiota del faisán.

Los maestros enseñan a los niños

una luz maravillosa que viene del monte;

pero lo que llega es una reunión de cloacas

donde gritan las oscuras ninfas del cólera.

Los maestros señalan con devoción las enormes cúpulas sahumadas;

pero debajo de las estatuas no hay amor,

no hay amor bajo los ojos de cristal definitivo.

El amor está en las carnes desgarradas por la sed,

en la choza diminuta que lucha con la inundación;

el amor está en los fosos donde luchan las sierpes del hambre,

en el triste mar que mece los cadáveres de las gaviotas

y en el oscurísimo beso punzante debajo de las almohadas.

Pero el viejo de las manos traslucidas

dirá: amor, amor, amor,

aclamado por millones de moribundos;

dirá: amor, amor, amor,

entre el tisú estremecido de ternura;

dirá: paz, paz, paz,

entre el tirite de cuchillos y melones de dinamita;

dirá: amor, amor, amor,

hasta que se le pongan de plata los labios.

Mientras tanto, mientras tanto, ¡ay!, mientras tanto,

los negros que sacan las escupideras,

los muchachos que tiemblan bajo el terror pálido de los

directores,

las mujeres ahogadas en aceites minerales,

la muchedumbre de martillo, de violín o de nube,

ha de gritar aunque le estrellen los sesos en el muro,

ha de gritar frente a las cúpulas,

ha de gritar loca de fuego,

ha de gritar loca de nieve,

ha de gritar con la cabeza llena de excremento,

ha de gritar como todas las noches juntas,

ha de gritar con voz tan desgarrada

hasta que las ciudades tiemblen como niñas

y rompan las prisiones del aceite y la música,

porque queremos el pan nuestro de cada día,

flor de aliso y perenne ternura desgranada,

porque queremos que se cumpla la voluntad de la Tierra

que da sus frutos para todos.

Federico García Lorca

Poeta en Nueva York

capçana

No tot el món sap quina cosa és una capçana...

Comencem per explicar-ho...

És un objecte senzill, humil, artesanal. Una mena de coixinet elaborat amb fils de colors i punt de ganxo. Sol tenir forma d’estrella. Antigament, a l’aixovar de qualsevol xicona, hi ha capçana... La necessita per portar el taulell del pa i les mones al forn...

La imatge...

Una dona que porta un pes al cap... la seva capçana esmorteix el pes, el fa més suportable. El coll recte, l’esquena tesa, els braços correctament col·locats. Qui no recorda la imatge de la lletera del conte?... Si, aquella xicona somniadora que portava dalt del cap un gran sambullo ple de llet. No parava atenció al camí, als obstacles, a les pedres... solament somniava en quina vida portaria si els diners que obtinguera per la llet li permetien prosperar...

Una dona africana que porta pesos que semblen impossibles, fardells, tonells, gerres, llenya...

El món sencer a les espatlles, com Atles, el gegantò mític masculí que suporta el pes del món sobre l’esquena...i no és bona postura, no... lluir els músculs o caminar amb el món damunt...

Amb una capçana de draps caminant descalça sense baixar la mirada... Quan algú parla de la dignitat de la dona, així en abstracte, sempre imagine una d’eixes dones africanes transportant el món sencer sobre el seu cap, amb un menut repenjat dels seus pits dins un mocador de coll.

Elles saben més d’això... i ténen capçanes... heretades de mares o àvies, de la tieta o confeccionades per elles mateixes a l’amor de la llar en les llargues nits del cor de l’hivern.

El símbol...

Si el pa és l’ofrena, el resum dels sacrificis per viure i sobreviure, l’acció de gràcies perquè estem vius com a poble, família, gent de be... la capçana podria ser “aquelles coses de la vida que ajuden amb el pes”, amb la duresa de les circumstàncies, amb la impossibilitat de tanta càrrega... I la porten elles...

La vida és moltes coses, això no és cap descobriment... però, de vegades, pesa... i tant que pesa...!. Solament les coses senzilles i de colors fan el pes més lleuger, més fàcil de portar... els somriures, els afectes, les rialles...

Si, vull una capçana feta amb roig d’afecte, groc d’alegria, blau de veritat i paraules amables, taronja d’abraçades d’amics i bones converses, morat d’honradesa i blau marí de fidelitat...i un poc de verd de natura viva i aire pur... una capçana de tots els colorets que alleugerisca la vida, que la faça menys pesada, menys dura...

Amb ella, feta de fils de família, amistat, estima, alegria, esperança... em sent més capaç de tot, de dur-ho tot avant... No patisques, pararè compte amb el camí i les pedres i les costeres... sense abaixar la mirada, amb el coll tes mirant al front... i avant, sempre avant.

...per trossos

Ja em feu posar la carn de gallina, quan en Juliet em contà com el representant dels serveis funeraris entrà a l'habitació de l'hospital on cuidava de la seva mare i li proposava un soterrar parcial de la cama que li havia estat amputada a la pobra dona... Com si haguéssim d'esperar la ressurrecció de la carn per fragments, a trossos i mossos... Al nínxol, aquella cama esperaria la resta del "jo" per reintegrar-se en el final... "No som res, no som ningú... ossos corcats de tomba vella" (això canta En Jaume des de la tomba).

Extirpar... tallar fragments i bocins d'un mateix o de qui un més s'estima i seguir vivint...

Si, ja se, parle d'aquelles coses que ningú no vol sentir, tètrica realitat, intimitat fàstica i fàstic íntim... com aquella "Nieves Concostrina" que cada matí feia relats curts a la ràdio referits a cossos sense vida i ossos sense carn... bon matí i endejú...

Ara assistim a un nou verb que no formava part del vocabulari que usàvem amb quotidianitat... RETALLAR

Amputar, extirpar i retallar...

Amputar llibertats aconseguides per la força de la unió i per muntanyes de morts... vore cremar-se quatre joves al Marroc de pura desesperació, mentre el president d'Espanya lloa "els avenços democràtics" de la monarquia marroquina. Vore el rostre de Gadaffi ple de sang i el seu cos a puntellons i, cop seguit, la intolerància i la ignorància guanyant a les urnes...

Vore els lladres dels bancs damunt d'unes sabates de tacó de dos mil euros, córrer escales avall amb les bosses de la brossa plenes dels nostres diners fugint... - Què bones cames té eixe!, deia la iaia coixeta quan veia els futbolistes multimilionaris corrent pel camp.

Extirpar el futur de joves ben formats a la vella Europa... assedegats per començar a viure i aturats sense remei... Asseguts al sol de les places públiques cridant indignats i colpejats per les forces més fortes dels forts... les úniques que saben emprar: les del puny tancat i la ma dura...

Retallar amb tisora de dents punxegudes les conquestes d'una societat que semblava ja tenir clar que l'educació és el fonament de la pau, la justícia i la llibertat per a totes i tots... Jo he viscut encara els dubtes (i no sóc massa vell) del llaurador que troba més precís portar el xicon a fer les ametles que que vagi a l'escola... Però això ja no passa, tothom sembla tenir per sagrat l'espai de les aules, la veu dels mestres... Ara em fan AUTORITAT PÚBLICA i, alhora, em retallen el sou, no paguen la llum i la calefacció, ni les beques, ni els serveis...

Com un cos vell que es pregunta què fa en el món... amb ullets tristos dient: - Senyor, perquè no se m'emporteu ja?... sense cames per córrer, sense matriu per parir fills joves, bells i sans que visquen i lluiten, sense vista als ulls de pura vellúria, sense ànima ni ànim...

No, no... encara no és hora de demanar mort i terra per al cos vell i cansat... encara queda la veu per escridassar-los, per dir-los desvergonyits, lladres, desgraciats... encara queda la veu per demanar, tots a una, llibertat i democràcia i coneixement...

Quan un ha vist llocs com el cementiri jueu de Praga... nou pisos de morts amuntegats coronats de lapides acormullades... quan un sap que tants s'han pegat foc i s'han amagat pels boscos durant mesos... quan aquestes democràcies ha costat llàgrimes de sang... cal tornar a cridar perquè aquesta colla de malparits deixen de furgar en el calaix dels nostres diners... és l'hora de pegar puntellons a les velles cadires, de seure en terra i callar fins que el nostre silenci se'ls faça insuportable... és l'hora de fotre'ls a tots fora i enviar-los al país dels oblidats, o dels "calandaris", però fora d'on vivim les persones de be, de bona voluntat.

Muixeranga

Somriures de fresc matí de finals de tardor,

guaitant l’espera i respirant encens.

Capgrossos i peus de puntetes,

i la bellesa de saber-se de nou testimonis d’alguna cosa gran.

Plomes, bastons, ferros i fusta,

humana solitud assistida de remeis

i salut, molta salut i força per reinventar la vida nova.

Vent, aire, remoure’s i reviscolar... enganxar-se a l’infinit i repenjar-se d’un núvol,

la pell intensa de l’afecte immens,

enfilant la llum i fent bons els somnis d’una terra alçada...

Alçada i elevada sobre sang i foc, entre els nussos de la soca d’una morera vella.

Blau, blanc,verd,roig... matalassos i llençols a la serena.

Retrona la plaça, rebeca el coll, esmuny els muscles, enforteix els braços, acluca els ulls,

el soroll d’aquell espai.

Tots alhora, tots amunt,

tots d’una, assedegats a vora riu.

El soroll es fa més feble de vegades,

però els trons trenquen l’hora i baden el cel.

Mirar, veure, inquirir, investigar,...

Despullar essències i vestir existències.

Randa, argent, seda, mel.

I entra la creu i trenca la veu...

Fosca llum, fum,

i de nou la música, tots alhora, tots a un temps.

La porta oberta, sempre oberta... entreu!!!

Els cels oberts... dempeus!!!

L’orgull en alt, el camp sembrat

i els càntics de la vida viscuda...de la nit ja clara com el dia.

Olor de tarongina llunyana i llorer proper,

errants pels carrerons i emparats davall dels arcs...

carrer amunt, carrer en alt...

Algemesí, 8 de desembre de 2011. Danses de la Mare de Déu de la Salut. Patrimoni de la Humanitat.

a rajolades...

Recodreu els dibuixos de "la gata loca"? (krazy kat, es deia quan era un vell còmic). Una gata loca d'amor, en amor i follia a rajolades molta per un ratolí. Un ratolí de nom "Ignacio" (s'ha de pronunciar amb accent del Golf de Mèxic per no llevar-li l'encís del doblatge a una de les hispàniques llengües que en diuen espanyol o castellà, però ara ho deixarem en mexicà). "Ignasio" moria de fàstic pels reclams amorosos surrelistes d'una gata que a cada cop s'enamorava més... si, a cada cop, de colpejar, perquè no hi havia prou rajoles al món per atentar-li al cap a aquella pobra gata enamorada del ratolí equivocat: un masclista, un cafre, un cabró, el ratolí...i ella quan més sang, més amor, quan més colps més corets revolant pel seu cap...

En fi... Uns personatges de "monos animados" que en diuen per allà amb un tarannà semblant al del "Correcaminos y el Coyote" o a les truculentes relacions entre Iogui i Bubú o Epi i Blas... el llest i el moniato... relacions sàdiques basades en un fer-se mal constant, en un fotre's sense treva... amb un polsim d'ingenuïtat, la veritat... no cal ultrapassar-se...

Però en el cas de la gata loca, el més fort és que, com deia "la bova del mas d'Ambròs": -"quan més em pega més el vull"...

No, no pense clavar-me en màrfegues de pallocs ni en corrals plens de puces amb el tema dramàtic de la violència de gènere... no en se ni gens ni prou, i el respecte és la millor actitud quan d'una cosa no se'n sap. Però la gata loca i el seu Ignasio em porten a una reflexiò vella i novella en una fugaç mirada a la societat en la que visc i que em viu: L'ESTÈTICA DISFRESSA LA REALITAT I OCULTA EL DRAMA... allò que s'amaga no existeix.

Hui seria impossible emetre en un canal per a xiquets uns dibuixets com els de la gata loca... és massa evident que seria de mal gust en un món on moren tantes dones a les mans dels fillsdeputes de les seues parelles... PERÒ L'ASSUMPTE VA MÉS AL FONS DEL DRAMA. Vivim en un món on l'estètica amaga l'ètica. Exemples:

...Si no es veuen les xaboles, serà que ja no hi ha persones sense sostre on refugiar-se, si no es veu la violència dins els tabics d'un pis qualsevol a una ciutat qualsevol, la violència no existeix, si diuen "crisi" fins a acabar farts, la gent s'acollona i, amb por, els de sempre, campen com a reis per on volen enmig d'una societat anestesiada. Si amaguem la mort, la mort no existeix, si prohibim paraules malsonants, pretèrits imperfectes, espectacles políticament incorrectes... si ho pintem tot de rosa i verd... la mort, les injustícies, la memòria de les víctimes de totes les baralles i batalles no existeix... AIXÍ VA LA COSA... així ve sent...

Però el cas és que ella, elles, continuen patint les rajolades de tants "ignasios" que les molen a colps, continuen morint i patint desemparades per una societat repugnant que les ven revistes d'Ana-Rosa i collars de perles (ensanguinades, com deia la cançò).

I nomès és un ratolí, un maleït ratolí, un infame ratolí... el flautista d'Hamelín no va acabar amb ell ofegant-lo al riu de la vergonya... el gat Silvestre no va poder amb ell acultrassant-lo en el seu foradet al rodapeu... I el món ple de pobres gates loques moltes a rajolades...

No, no t'enganyes gateta loca... que això no és amor.

De nou la religió dels xinesos: "el confusionisme"... perquè la confussió "in radice" és la de maquillar i disfressar; ètica per estètica. No importa per a aquestos que mouen els fils de les coses la veritat, el fons, l'assumpte... solament importa "el benestar" i no el "ben-ser". I per a la societat que s'agarra al seu benestar amb urpes de gata (ara si loca com una cabra), el destí de les persones, la mort, la justícia, el patiment callat, això importa ben poc... s'amaga i ja, es decora i prou... de nou enecenen llums de nadal i guarneixen arbres amb regals buits i falsos i "ací no passa res"... i si passa, no es veu, perquè el protocol étic de les televisions ha decidit no emetre imatges que puguen ferir la sensibilitat del consumidor...

Reactivaran el consum, baixaran la "prima" del risc i pujaran la borsa... i ENS FOTRAN A TOTS A RAJOLADES D'INDIFERÈNCIA...

I si eres dona i negra (com a quella pobra gata) t'amagaran perquè no se sàpiga la injustícia i les afrentes que pateixes... perquè ja saps... no queda be, no és estètic... com amaguen la mort als xiquets, com amaguen la veritat i la llibertat.

En fi gata loca... una cosa has de saber... alguns no t'oblidem.

començarè a cantar de nou

li amprarè les paraules a ell, a Joan Manuel... i les farè meues... a força de viure se sent un més viu... i donaré gràcies de nou...

Fa vint anys que tinc vint anys
i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta
i em sento bullir la sang.
I encara em sento capaç
de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu
i encara puc creure en déus,

vull cantar a les pedres, a la terra, a l'aigua,
al blat i al camí que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tant nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.

Vull alçar la veu,
per una tempesta,
per un raig de sol,
o pel rossinyol
que ha de cantar al vespre.

Fa vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys
i encara tinc força
i no tinc l'ànima morta
i em sento bullir la sang.
Fa vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys
i el cor se m'embala
per un moment d'estimar
o en veure un infant plorar.

Vull cantar a l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que ens fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tot sols
i sense cap amor van passant pel món.

Vull alçar la veu
per cantar als homes
que han nascut dempeus,
que viuen dempeus
i que dempeus moren.

Vull i vull i vull cantar
avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demá.

Fa vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys
i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.

De los árboles pintados no caen hojas

...Me faltan las palabras. Efectivamente, nos faltan las palabras. Se dice que en una de las lenguas habladas por los idígenas de América del sur, tal vez en la Amazonía, existen más de veinte expresiones, unas vientisiete, creo recordar, para designar el color verde. Comparado con la pobreza de nuestro vocabulario en esta materia, parecerá que sería fácil para ellos describir los bosques en los que viven, en medio de todos esos verdes minuciosos y diferenciados, apenas separados por sutiles y casi inaprensibles matices. No sabemos si alguna vez lo intentaron y si se quedaron satisfechos con el resultado. Lo que sí sabemos es que un monocromatismo cualquiera, por ejemplo, para no ir más lejos, el aparente blanco absoluto de estas montañas, tampoco decide la cuestión, quizá porque haya más de veinte matices de blanco que el ojo no puede percibir, pero cuya existencia presiente. La verdad, si queremos aceptarla con toda su crudeza, es que, simplemente, no es posible describir un paisaje con palabras. O mejor, posible sí que es, pero no merece la pena. Me pregunto si merece la pena escribir la palabra montaña cuando no sabemos qué nombre se da a la montaña a sí misma. Ya con la pintura es otra cosa, es muy capaz de crear sobre la paleta veintisiete tonos de verde que escaparon de la naturaleza, y algunos más que no lo parecen, y a eso, como compete, le llamamos arte. De los árboles pintados no caen hojas. (...) Sin nieve es mucho más bonito. Es más bonito, cómo, preguntó el compañero curioso. No se puede describir. Realmente, la mayor falta de respeto para con la realidad, sea ella, la realidad, lo que quiera que sea, que se puede cometer cuando nos dedicamos al inútil trabajo de describir un paisaje, es tener que hacerlo con palabras que no son nuestras, que nunca fueron nuestras, vean, palabras que ya recorrieron millones de páginas y de bocas antes de que llegara nuestro turno de utilizarlas, palabras cansadas, exhaustas de tanto pasar de mano en mano y dejar en cada una parte de su sustancia vital.

José Saramago. El viaje del elefante. fragmento p.253

"siempre acabamos llegando a donde nos esperan"

le gamin au vélo

El xiquet de la bici...

Diumenge de tardor, vesprada... els darrers rajos de sol entren per la finestra sota les fulles esgrogueïdes del parral... em corde la corretja i la lluentor del cotxe espera a la porta. Fiar-se del bon criteri de qui be em coneix i deixar-se portar a la ciutat tranquila i redescoberta... Una samarreta senzilla dorm sobre un piló... és nostra... i entrem, ens deixem sorpendre pels ullets d'aquell infant, per la bellesa d'aquella perruquera belga, per la mirada freda del ros que diu: "no se... no"... Se'ns passen els minuts tant depressa com el xiconet corre a dreta i esquerra de la pantalla amb la seva bici... Valent, molt valent el nano... Arrecerat a les voreres d'una vida en la qual nomès una cosa és clara... que on és l'afecte és el futur, i la possibilitat de la llum, de la claror...

UNA PELI GENIAL... GRÀCIES, MARC.

Les mans sota l'aixeta mentre corre l'aigua... on és la font de l'afecte?... qui ho sap?... ell cavalca damunt la bici i troba la font... i mai més s'assedegarà...

Un Grand Prix mérité au dernier Festival de Cannes pour Le Gamin au vélo des frères Dardenne… Ils nous racontent ici l’histoire émouvante de Cyril (Thomas Doret), 12 ans, un gamin belge placé dans un foyer pour enfants par son père (Jérémie Rénier) qui ne peut plus (et ne veut plus) s’occuper de lui. L’enfant n’a qu’une seule idée en tête : retrouver son père et son vélo (ce dernier, ayant besoin d’argent, l’a vendu pour une poignée d’euros, avant de déménager sans donner sa nouvelle adresse à son fils). L’enfant révolté fait alors la connaissance de Samantha (Cécile de France), la coiffeuse de la cité où vivait son père : elle retrouve son vélo et le lui rachète, acceptant même de l’accueillir tous les week-ends en tant que «famille d’accueil». Samantha va devoir apprivoiser peu à peu le garçon et canaliser sa haine et sa violence, en lui apportant cet amour qu’il n’a jamais reçu auparavant. Malgré une histoire plutôt simple s’apparentant à un conte (qui a demandé cependant un an de travail côté scénario), les frères Dardenne réussissent à nous livrer ici un très beau film, sincère, lumineux et à fleur de peau. L’interprétation proposée par le jeune acteur Thomas Doret est à couper le souffle, tout comme sa course effrénée à vélo, en quête de compréhension et d’amour. Quant à Cécile de France, j’ai été agréablement surprise par sa justesse et sa spontanéité : un rôle fait pour elle. Elle réussit parfaitement à suggérer cette vocation grandissante et naturelle qui la forge à devenir une mère-amie, protectrice et aimante, sans avoir recours à des explications psychologiques concernant les besoins de l’enfant ou les problèmes du père.