li amprarè les paraules a ell, a Joan Manuel... i les farè meues... a força de viure se sent un més viu... i donaré gràcies de nou...Fa vint anys que tinc vint anys
i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta
i em sento bullir la sang.
I encara em sento capaç
de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu
i encara puc creure en déus,
vull cantar a les pedres, a la terra, a l'aigua,
al blat i al camí que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tant nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.
Vull alçar la veu,
per una tempesta,
per un raig de sol,
o pel rossinyol
que ha de cantar al vespre.
Fa vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys
i encara tinc força
i no tinc l'ànima morta
i em sento bullir la sang.
Fa vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys
i el cor se m'embala
per un moment d'estimar
o en veure un infant plorar.
Vull cantar a l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que ens fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tot sols
i sense cap amor van passant pel món.
Vull alçar la veu
per cantar als homes
que han nascut dempeus,
que viuen dempeus
i que dempeus moren.
Vull i vull i vull cantar
avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demá.
Fa vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys
i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada