Dansa

Una de les coses que més i millor recorde de tot el que he fet en la meua vida és alló de "ballar les danses"... encara que ballar, ballar, el que es diu ballar poc. Cantar, això era lo meu... era i és, que quan les coses venen malferides cante i cante aquelles cançons de més de dos-cents anys... "De folies i romanços jo en tenia un bon cabàs. De folies com la cuixa i romanços com el braç...!". Algun dia d'estiu, quan tinga temps, penjarè per ací algunes de les cançonetes que arreplegarem en aquells estius ples d'experiències inoblidables quan anàvem de poble en poble i de festa en festa. El meu amic Joanet em va fer estes fotos a l'estiu de 2008 quan els bons amics del Grup de danses Sant Jordi em convidaren a tornar a cantar damunt d'un escenari. Els que havien estat els meus companys i amics, els que recorde entre les espurnes dels afectes més sinzers i plens... ells em feren sentir de nou un més, un de la colla de la gent que fa cultura, i cultura de la nostra...

Bestial?,Increïble?... No trobe l'adjectiu... solament se que forma part de la substància més volguda de les meues coses, i dels meus casos... Escenari, dolçaina, rascar de guitarres, cant a l'aire, i aire a la balladora...!

Ahí queda això...

Un relat trencat com ametles pel torró

Nadal de 1967

A l’obrador de la fàbrica de torró, Anna embolica barres i més barres. Ahir eren polvorons, i despús ahir pastissos... Hui toca torró blanet. L’olor de la torradora d’ametles ompli tot aquell immens i gelat lloc. Els vidres plens d’envisc d’anys, fan sonar aguts xiulits per l’aire que s’emporta els dimonis. Sabut és que a Xixona l’aire destrellata la gent i la fa riure i bafanejar sense més ni més. És un aire violent i torna violentes les paraules i els gestos dels braços...
Les xicotes s’afanyen per arribar al nombre exacte de barretes embolicades que corresponen a cadascuna abans del control i de l’hora d’esmorzar.
La tontera d’avuí és enviar missatges dins les pastilles de torró... missatges de tota classe: hi ha de romàntics, poemes i oracions, elevats i destarifats. Maruja ha tingut la idea i escridassa les companyes perquè s’afanyen a posar els missatges dins les capses abans que torne Teresa, l’ama més ama de totes les ames.
Anna solament ha posat el seu nom i la seva adreça, per seguir-los l’embolic a les companyes, per no fer-se de notar; perquè troba que no te cas tota aquella tontera que els fa la feina menys monòtona. La setmana passada, la Maruja, que és la que ho mou tot , va fer treure les mamelles a totes les xicotes que s´hi pixaven de riure mentre tovejaven aquella carnada. Cada dia arguïen alguna mantrànfula per passar l’estona una mica millor, per fer que la feina no fos un rosari de moviments repetits eternament: a dreta, plec, a esquerra, plec i plec, volta amunt i pessiguet... a dreta, plec...
Anna va ficar el paperet marró dins una caixeta i va anar a llavar-se les mans. Per més que li preguntaren que havia escrit, ella mut... -Us quedareu amb gana de saber-ho, xicotes. -Mare, quin misteri, xica!...

A l’aeroport de València, com un poll torbat, hi és Horacio. El soroll del tràfeg dels passatgers no el sent, només sent els bàtecs del seu cor. Ha decidit fer-ho i ho farà ben fet. És un home educat i fort. Passe el que passe sabrà acceptar-ho.
Mesos abans, a la Presó, havia demanat ser ajudant de ciuna per veure de reduïr la seua llarga condemna. Havia fet mil feines als magatzems, al rebost, a l’infermeria. Ara ajudaria els cuiners que havien de treballar de valent per alimentar centenars d’ànimes malferides.
Horacio prepara ous bullits trencant-los les closques amb l’ungla que té més llarga. La va deixar créixer quan aprenia a tocar la guitarra i ara li fa paper per fer-ne trencadís amb les tèbies partícules de closca d’ou. – “Deja eso, chico, y ven a echar una mano con los dulces."!. Al penal preparen un menjar una mica millor perquè és dia de cap d’any. L’aromàtic torró ompli d’oliassa els dits d’Horacio.
A la soledat de la cel·la imagina Anna. Res no sap del seu aspecte ni de la seua necessitat de fer la temporada del torró per pagar-se els estudis de mestra que va traient per lliure a l’escola de Magisteri d’Alacant. Amb la llapissera a la ma escriu una carta en la qual agraeix l’Anna haver posat la seva adreça dins la caixa. L’oli d’ametla ha amerat el paperet, però ell l’ha posat dins la capsa dels cigars per a què ningú pregunte. Ara escriu i parla d’ell... Amaga la raó de la seua estança en la presó, això ho desvetllarà en una propera carta. El pensament se li ennuvola quan és conscient que la seua carta tal volta no la responga ningú.
Anna fica una oració dins un sobre, una estampa de Sant Sebastià i unes sinzeres paraules d’amistat en un paperet verd. Tot plegat vola cap a Cuba. Al penal dues llàgrimes llauren el rostre solcat de mil turments de l’Horaci. És fort, un home de ferro colat. La vida l’ha fet fort com els murs de la presó. Un gemeg i un afilador de llapissos.
Com gavines, les cartes creuen l’oceà de banda a banda...
Un poema, una oració, una anècdota, el relat d’un berenar de Pasqua amb les amigues. Una frase, uns versos, un conte popular cubà amb missatge...
Ara ja està ací... no pot tornar-se’n arrere. Pica la porta i s’adreça la corbata...
És fort, com les muntanyes, com la mar quan brama... Podrà acceptar qualsevol cosa.
Anna l’agafa del braç i el porta a passejar pels carrers del poble. S’agenollen davant l’altar mentre els xiquets assagen cançons de Nadal al cor de l’església. Ell està disposat, per ella, a creure en mil déus, perquè els dimonis ja els coneix ben be.
L’olor de les torradores d’ametles flaireja pels carrers estrets i repenjats.

Anys desprès, al Monestir de les Carmelites, en eixes nits que la ventada xiscla pels badallets de les velles finestres, Anna recorda aquell moment d’obrir la porta de casa i veure’l plantat com un xiprer. I quan bufa fort l’aire i fa moure les branques de les palmeres, Horacio dona gràcies a la vida per haver-la vist. Una sola vegada, unes hores, un instant.
Quan l’avió s’enlaira per tornar a casa, estranyament, tot fa olor de tou torró... Les hostesses reparteixen entre el passatge unes barretes per endolcir el viatge. Horacio s’acosta els dits als llavis i apreta el puny contra el cor...

bon Nadal

Tinc ganes de felicitar el Nadal... I com que tinc ganes ho faig i prou...

Amb tots els meus superherois que defensen la nostra llengua, la feina amb els nanos a l'escola, la defensa de la natura i la cultura, el projecte de fer poble amb la Gent del Bloc, amb la gent que viu amb tota la coherència possible el missatge de que és possible ser i fer una humanitat millor, amb tots els oprimits del món, amb els desgraciats i els compromesos, amb la gent de poble i amb els destrellatats amb trellat. Amb les penjades i els penjats, amb les persones de bona voluntat; que ja no se si són molts o pocs...

AMB TOTS, JO TAMBÉ DIC BON NADAL

PERQUÈ DESITJAR FELICITAT SEMPRE ESTÀ BE, SOBRETOT OBRINT ELS ULLS I MIRANT TANTES I TANTS QUE HAN DE PATIR LES INJUSTÍCIES, ELS DESPRECIS, LA INDIFERÈNCIA, EL DESGAVELL I EL DESFICACI D'AQUELLS QUE ES BANYEN EN LLACS DE XAMPANY, EN BASSES DE PERFUM, DELS QUE ES REBOLQUEN COM PASTISSOS EN LA SEUA "GLÒRIA"...

BON NADAL, SUPERHEROIS QUE ENCARA TENIU BONA VOLUNTAT.

Il Cuore, el Cor

Sonava be, massa be, increïblement be... I érem nosaltres, aquell grup de xicons i xicones que, anys arrere, portavem avant mil projectes i cent il·lusions, deu partitures i un cor. Va ser el dia de santa Anna d'aquest prolífic 2008... i com que va ser especial, vam repetir el quinze d'agost... Aquesta volta, sense presions, sense pretensió de tombar de cul ningú...

Un plaer retrobar l'Helena, la Feliueta i Vero... Un goig tornar a posar una boca com el morro d'un cànter i cantar... solament cantar. La foto ha arribat hui al correu electrònic (se n'ha recordat la xiconeta...) i m'ha renascut aquella sensació de l'estiu, la sensació de fer algunes coses be, i amb gent que té amb un algunes coses en comú, com el plaer d'interpretar coses tan belles com l'Ave Verum de Mozart o el Cant del Ocells. Convertirem l'acústica especial de l'església del poble en un ressó antic i nou, en un retronar de la nostra adolescència perduda, com un cordell que ens relliga de nou amb la veu clara o fosca, com un rebrot de plançó... I va estar molt rebé, vaja... Fins la propera, que voldria que no fos quan ens jubilem... "que encara tinc força, que no tinc l'ànima morta i em sento bullir la sang" ...

Gràcies...

Això, senzillament gràcies... En un dia tan especial per a mi. A la Mare que em va parir i al meu bon Pare, a Pile - superamor infinit-, El Tetinio - l'únic que tinc i el millor- a Lulu i Llorenç, a la Xati, a Isa des de les mesetes gelades, a la Feliueta que és molt detallista i al Roget - que ja ho és també-, a Trini, supertrini; a Patri, a Pedro i Antoine, a Javi el meu amic,company de feina i camí, al Juliet - sonrisa perpètua-, al Joanet Parret i a la Gambi i Felip, amb el seu regalot... i a tots i totes els demès... Ah, i als que programen el caixer automàtic que també se'n recorden... o és política d'empresa solament?...

Als que esteu i als que tire a faltar... GRÀCIES

I SALUT PER A DISFRUTAR...!

MALA BROCA...

Darrerament he hagut de fer immersió en el món de la poesia per raons que no venen al cas... I res com els clàssics (que clàssica és la frase). Remenant i escarbant, furgant i gemegant... M'he trobat aquesta que ací pose... que m'ha deixat espatarrat com una panderola panxa en amunt... Senzillament "Bestial"

MALA BROCA US TRAGA L’ULL

No em façau eixes ullades,
cavaller, puix io no us vull:
Mala broca us traga l’ull.

No em façau més eixes voltes,
ni menys eixes correnderes,
perquè em pareixen revoltes
falses i molt falagueres;
vostres burles no són veres
sinó d’enganyós orgull:
Mala broca us traga l’ull.

No em façau eixes ullades,
que, si no us vull, és per cert
vent que són desconcertades,
que en si porten desconcert:
vòstron servir descobert
en mi ningun favor cull:
Mala broca us traga l’ull.

Soplic-vos que no em mireu
així com acostumau,
ni que jamai festegeu
del modo que festejau:
si en mirar perseverau
i en amor vòstron cor bull,
Mala broca us traga l’ull.
Joan Timoneda (segle XVI)

VALDÉS E HIJO, PIANOS S.L.

La meua germana major, superamor infinit, m'ha fet un regal d'aniversari especial i diferent a tots els què he rebut en la meua (ja matxutxeta) vida... Una entrada per al concert d'anit al Calderón d'Alcoi. S'ha quedat el teatret "de categoriae"(com diria un microfònic alcoià)... i la categoria hi estava en la forma més senzilla i impressionant: el so de dos pianos enfrontats al centre d'un escenari sense cap guarniment, ni artifici, ni romanç... el so net i magistral que surtia de les mans de pare i fill: Chucho y Bebo Valdés... Conservats com la moixama, i frescos com l'encisam. L'únic color de la nit, el dels ramellets de roses vermelles que la favorita els hi donà en acabant. Estavem en primera fila... ens havíen aconseguit unes entrades de protocol al primer rebanc, unes entrades que semblaven ser d'algun vice-degà o cap de departament de la politècnica que havia decidit en el darrer moment no acudir a l'event... Ells s'ho van perdre i nosaltres ho vam gaudir. Pile semblava una xiconeta davant el seu idol, feliç, simplement feliç... I qui escriu, sorprès per poder veure a vint minuts de casa, en el cul del món els dits espingardats del Bebo i el fill en maestria superior... Tot un cormull de sensacions indescriptibles sumades a la sensació d'haver tingut la sort de compartir amb la meua estimada "tatiua" un moment tan especial... És possible estar ben feliç, humilment feliç, davant de dos pianos, sobre rerefons negre, a la vora de qui s'estima de debò, i en un dissabte que pintava, des de bon matí, com un altre qualsevol...

CONSTRUCCIÓ

Sempre he volgut tindre la lletra d'aquesta cançó... Fa molts anys ja mimpactà com cançó i com artifici literari...

És una construcció deconstructiva, un deliri que et porta a la sensació de vertígen des de dalt de l'estructura de formigó d'un edifici en construcció, al cop sec del bac de la vida i la mort.

Una vegada vaig tractar d'escriure-la mentre l'escoltava, alçant una i mil voltes l'agulla del disc, parant i tornant a començar... Ara internet ho fa molt més fàcil...

ConstrucciónChico Buarque / Denisse de Kalafe - Nacha Guevara

Amó aquella vez como si fuera LA ÚLTIMA.Besó a su mujer como si fuera LA ÚLTIMA.

Y a cada hijo suyo cual si fuera el ÚNICO.Y atravesó la calle con su paso TÍMIDO.

Subió a la construcción como si fuera MÁQUINA.Alzó en algún lugar cuatro paredes SÓLIDAS.Ladrillo con ladrillo en un diseño MÁGICO.

Sus ojos empapados de cemento y LÁGRIMAS.Se puso a descansar como si fuera SÁBADO.

Comió frijol y arroz como si fuera UN PRÍNCIPE.Bebió y sollozó como si fuera NÁUFRAGO.

Bailó y se rió como si OYERA MÚSICA.Y tropezó en el sol como si fuera UN CÓMICO.

Se bamboleó y tembló como si fuera UN PÁJARO.Y terminó en el suelo hecho un paquete ALCOHÓLICO.Y agonizó en el medio del paseo PÚBLICO.

Murió a contramano interrumpiendo EL TRÁFICO.

Amó aquella vez como si fuera EL ÚNICO.Besó a su mujer como si fuera LA ÚLTIMA.

Y a cada hijo suyo cual si fuera el PRÓDIGO.Y atravesó la calle con su paso CÓMICO.

Subió a la construcción como si fuera SÓLIDA.Alzó en algún lugar cuatro paredes MÁGICAS.Ladrillo con ladrillo en un diseño LÓGICO.

Sus ojos empapados de cemento y TRÁFICO.

Se puso a descansar como si fuera UN PRINCIPE.

Comió frijol y arroz como si fuera TÓXICO.Bebió y sollozó como si fuera MÁQUINA.

Bailó y se rió como si FUERA EL PRÓJIMO.Y tropezó en el sol como si OYERA MÚSICA.

Se bamboleó y tembló como si fuera SÁBADO.Y terminó en el suelo hecho un paquete TÍMIDO que agonizó en medio del paseo NÁUFRAGO.

Murió a contramano interrumpiendo AL PÚBLICO.

Amó aquella vez como si fuera MÁGICO.(Amó aquella vez como si fuera LA ÚLTIMA)

Besó a su mujer como si fuera TÓXICO.(Besó a su mujer como si fuera ALCOHÓLICO)

Y a cada hijo suyo cual si fuera UN PRÍNCIPE.Y atravesó la calle con su paso LÓGICO.(LÚCIDO, MÍSTICO)

Subió a la construcción como si fuera ALCOHÓLICO.

(Subió a la construcción como si fuera EL ÚNICO)

Alzó en algún lugar cuatro pareces TÍMIDAS.Ladrillo con ladrillo en un diseño LÚCIDO.

Sus ojos empapados de cemento y VÉRTIGO.Se puso a descansar como si fuera UN NÁUFRAGO.Comió frijol y arroz como si fuera LÁGRIMAS.

Bebió y sollozó como si fuera SÁBADO.Bailó y se rió como si FUERA UN CÓMICO.

Y tropezó en el sol como si fuera UN PÁJARO.Se bamboleó y tembló como si OYERA MÚSICA.

Y terminó en el suelo hecho un paquete TRÁGICO.Y agonizó en medio del paseo INCRÉDULO.Murió a contramano interrumpiendo AL PRÓJIMO.

Amó aquella vez como si fuera MÁQUINA.

(Besó a su mujer como si fuera LÓGICO)

Alzó en algún lugar cuatro pareces TÍMIDAS.

(Se puso a descansar como si fuera UN PÁJARO)

Y tropezó en el sol como si fuera PRÍNCIPE.

Y terminó en el suelo hecho un paquete ALCOHÓLICO.

Murió a contramano interrumpiendo EL SÁBADO...

Els Frares

Setembre ha passat sense que hi haguès un moment per posar-me a dir les coses que m'agrada dir. Però mai és tard per reviure sensacions úniques...

A l'agost Vicent ens ha portat a Quatretondeta, al poblet on triomfavem tant quan feiem sonar les velles dances del país aquells estius de dolçaina i ball de l'ú. Des d'aleshores no havia tornat; i sembla que aquest gloriòs estiu ha estat l'estiu dels "retorns": a la Facultat, a València (quines olors mantingudes en suspens), al Castell de Guadalest (confidències a l'ombra d'una acàcia), als Tolls de Relleu (a fer Baladre amb el vell i mai oblidat amic), Alacant, a la que va ser ma casa durant tres anys i que ara és la casa on tot ha de tronar al seu lloc...

Però de tots els retorns, tal volta el més especial siga el dia dels Frares...- Si no fem coses junts, perdrem "el carinyo"... No, home, no... hi ha coses que no es perden (diu Vicent). El Joanet sembla un gat encaramitat per aquelles punxes de roca amb la càmera. Lola no diu ni pruna i s'aventura per les escletxes amb la llengua fora. Quim s'amera de suor i gaudeix com un xiquet mentre diu: - això és precís?, (referint-se a l'escalada al badall pel bell mig dels esbarzers punxant-se cames i cuixes com els infants més entremetents). Pauet està en forma; més que altres vegades... confonent les llavors de la "patxarana" amb les boletes d'una planta de Serrella de la qual no aconseguesc retenir-ne el nom. ja se sap que sempre he pecat de docte caguerot, volent controlar valls i barrancs, botàniques i "stress hídric"... defecte de "patrici", de raça, vaja...

Vicentico sap llocs i llogarets, eines i ferraments. Descriu el recorregut tal i com desprès el descobrirem. La pujada puja i la baixada suau baixa tal i com ell diu... que ell entèn del que parla...!. L'aigua freda de la font lleva l'eixardor i el sol crema la pell esblanqueïda dels quatre... Intente evitar els adjectius per no semblar coent... però la sensació podria semblar-se a la dels instants gloriosos, feliços, humilment impressionants.

Les agulles rocalloses són un gran teatre de titelles i les titelles som nosaltres. Els foracons i roques, belles com una catedral gòtica. Les posturetes que ens toca adoptar de saltimbanqui trencacames, i la companyía immillorable...

Si, el Vicentet té raó... ens ajuntem sols quan es pot, però mereix la pena no perdre el costum de seguir-li les petjades. És un màquina obrint-nos els ulls a llocs propers, nostres, meravellosos, grans... perquè és un tio gran...!

El Barranc de l'Infern, els Tolls de l'Abdet i els Frares de Quatretondeta... amb destresa i sensibilitat. I sense jugar a "Geiper-Man" amb la senzillesa d'una cervessa freda, d'un grapat d'ametles torrades i un acudit destrellatat.

Gràcies, amic.

Per la menuda placeta del poblet ressona encara la veu del cantador de dansa, del romancer de romanç i del ballador que balla, el rebumbori del tabal i els acords del llaüt... Per les roques dels frares i els runars, la nostra veu i el gaudi de viure.

Fageca

Per a Isa, amb tot l'afecte.

A Fageca hi havia un om a la plaça..., l'única plaça, l'únic om.

Un arbre poderòs i vell, un arbre que inspirava tot tipus d'adjectius magnificents... Un arbre-símbol...

La primera vegada que vaig estar-hi, vaig saber immediatament que aquell arbre era un tòtem, un vell mestre de vida, un arbre d'aquells a la vora dels quals hi néix un poble.

Ara ja no està... ha mort de mala mort, ha estat collit i arrestat. Han posat un jove lledoner al lloc on hi estava l'om, i uns girablaus, i una tanca de ferro...

Dos monuments tenia Fageca: Serrella i l'om de la Plaça... i un d'ells ha mort, per sempre més, sense remei... Ara sols hi és en fotos, en la memòria col·lectiva d'un poble que ha contemplat la seua mort com si fora la pròpia mort del poble... Ballem al voltant del jove lledoner, l'arbre màgic de Mariola on s'aparegué la Verge al Pastoret. Ballem tots entre somriures i fauna vinguda i revinguda de tants llocs. Fagequins que retornen a la festa major, forasters que hem après a apreciar les gràcies de les coses senzilles. Ballem amb un rerefons de trista malenconia per l'arbre mort. Ballem i seguim la vida amb l'extranya sensació que deixen les coses que ja sols seran contalles de vells, records de joventut, coses per contar al que venen darrere... S'ho han perdut: el soroll d'arbre tribal, les assemblees populars a la fresca de l'estiu, el descans dels caminants en tronar del Pla de la Casa. No ha mort un arbre qualsevol... Ha mort el nostre, l'arbre únic i patit...

Descanse en pau, i males nits passe qui s'ha girat de cul davant la seua mort... malson per a la "passia" de malalts que ni ploren ni plorar saben la seua trista mort...

"Que el mal que pas no puc guarir,

si no em mirau

ab los ulls tals que puga dir

que ja no us plau

que jo per vós haja morir.

Si muic per vós, llavors creuréu

l'amor que us port,

que no es pot fer que no ploreu

la trista mort,

d'aquell que ara no voleu.

Que el mal que pas no em pot jaquir,

si no girau

los vostres ulls que em vullen dir

que ja no us plau que jo per vós

haja morir..." (Ausiàs March)

Magna Contradicta

D'açò que avuí en vull parlar n'han parlat ja tants...!
Una annècdota (de les quals n'està el món ple...). Alacant, dimecres 20 d'agost d'anguany. 12 del matí, carrer Jerusalem, casc antic... essència de l'Alacant vell i decadent. Entre a l'estanc i, jure que sense pensar-ho, demane "un cartó de Ducados"... (Ja haureu reparat que sols per una sola lletra no és exàctament igual que en castellà). El dependent es fa el sord... Acaba d'atendre un home ben plantat amb aspecte, posem-ne, d'algerià i ho ha fet en una barreja de francès i castellà que he entés ben be... Torne a demanar - ara si amb plena consciència - el meu "cartó"...
I açò desencadena tres preguntes (algunes amb trellat... i amb tota la mala idea...): - ¿Un paquetito de Ducados?- ¿Rubio o negro?- ¿le he entendido bien?... Ara dic (afegint la lletra que em faltava): No, no, un cartón de Ducados..., negro!. I, obrint una bossa de plàstic, s'adreça a mi; ja vençut per la lletra castellana que em faltava, desarmat i confinat en la meua voluntat d'emprar la vella llengua que he après i gaste a nomès 40 quilòmetres d'allà sense traumes. Traca final: No, no se moleste no necesito la bolsa de plástico... (I damunt, ecologista imbècil que no vol acabar amb el Planeta a cop de "bossa-vil").
Serè idiota?, em dic a mi mateix... Baixo poc a la "capital", no em banyo gens a la platja de Madrid, m'agòbia el trànsit desgavellat de la ciutat de la Cara del Moro... I cada vegada el mateix destrellat: Rètols en valencià, bilingüisme oficial... però impossible... De forment i de respecte...NI UN GRA...
Hem estat al Matarranya, província de Terol, C.A. d'Aragó... (al·lucinant) i la cosa és encara més surrealista. Allò és un preciòs territori que forma pert d'allò que els catalans anomenen la Franja de Ponent, i que els paisans diuen i viuen en català. Es viu en la nostra llengua, es parla, ens comuniquem com a casa i ens agrada adaptar-nos als seus localismes i comencem a dir coses com "los xiquets i lo campanar"... Cap rètol en català, cap topònim en llengua nativa, cap respecte pel nom de les coses i dels llocs amb traduccions tan absurdes com escriure "Mazaleón" en lloc de Massalió i "Cretas" en lloc de Queretes... Oficialment som a Aragó/"Aragón"... cap nom de carrer, cap bilingüisme oficial, cap paper penjat en la llengua que parla la gent... Però com n'està de viva la identitat d'aquella gent...! Què poc problema fan de res que tingui a veure amb la llengua i la parla...! Què gust de sentir-se com a casa, dins un toll que es diu toll (com ací...) dins un forn que es diu forn, encara que el rètol de la porta diga "horno"... I a l'estanc... Un cartó... I a fumar com carreters...
Alacant és, cada vegada més, la casa de ningú... On no tenim cabuda els de la Comarca, on ens trobem exàctament igual que a Albacete o a Alcañíz... o siga, forasters... Poc afecte ens profesen els nostres capitalins als "de poble", poc trellat... Per una lletra, per una bossa de plàstic que no vols... La contradicció és aquesta: "Un extrany a casa, un veí més al Molí de Pena-Roja de Tastavins"...
Nomès passar al poble del costat (Herbers, ja a Castelló, amb un gran rètol oficial que ens dona la benvinguda en la nostra llengua)... Comença el porblema de "la lletra que falta"... Ara és la "N" de Castelló/Castellón... I jo, pobre de mi...!, em pregunte: en quina llengua parla la mar...?, en quin idioma, l'oceà immens de la ignorància?... fins quan ens han de governar la conveniència i la seua amiga inoperància amb el cavaller imperialisme cultural...?

El més sagrat...

Un regidoret d'Alcoi ha posat els ulls en l'enlluernador maletí del euros que li ha ensenyat un conegut meu dels temps que jo estava l'alcalde del meu poble... Un superempresari d'idees grandiloqüents i de butxaca esfereidora... El senyor regidor ha picat i, com que és un pepero descregut dels que no respecten la sancta moralitas, ha fet explotar la bomba a Alcoi... Dins el lloc que -diuen ells mateixos- és l'emblema més gran d'Alcoi (desprès de la Festa dels Moros, supose...), un lloc que senten tan i tant..., Parc Natural Declarat, paradís de l'alcoianitat... i Joia natural per a les persones (d'onsevulga) que estimem la natura amb dolor i gaudi alhora...

Doncs be, ara ho faran a banderes per er un hotel de luxe privatitzant el que és de tots. i HO FARAN (si es deixem) per seixanta anys (amb dret de prórroga)...

Açò no s'acaba mai?... Els diners tot ho corrompen, fins i tot "l'essència d'allò més essencial".

Doncs, jo, un més de tants que dic i dirè NO (malgrat els raonaments de l'estanquera del meu poble que diu davant el full de signatures: ai!, jo vull que el facen... que facen lo que siga!...però que facen!...) MAGNA CURTA EST, ET STULTA MAXIMA NON FINITA

Klaus i Lucas

Una mirada al món amb ulls de xiquet...
Entrar en una llibreria a cegues, sense tenir clar quina cosa vols,què desitges... L'últim llibre ha estat fascinant (El mut de la Campana) i m'ha fet passar uns moments inoblidables... El següent serà millor?...Pregunta estúpida... Ja se sap: "una cosa no és com un altra"... Gran veritat.
Era dimarts, un dimarts de juliol. Desprès de la caminada amb Juli, he d'anar a Alcoi... L'òptica (per encarregar les ulleres), la tenda de roba, i la llibreria...
Per a mi, un lloc d'experiències úniques... Hi ha qui gaudeix al circuit de velocitat i a mi em costa d'entendre que se sent... Jo sóc molt més jo dins la llibreria... Una bona llibreria, de poble gran, de ciutat, Què més dona?... Un espai gran o menut, però ple de llibres, de mil classes, de mil colors, de mil temes, de mil autors...
Esta volta, desprès del ritual de mirar i remirar, llegir sinopsis i més sinopsis, repassar les prestatgeries i els aparadors...; (pren-te el teu temps, Pauet... que no hi ha pressa...). Ha caigut a les meues mans, com per miracle, una cosa gran... "Klaus i Lukas" o Claus y Lucas (que hi era en castellà).
Una autora hongaresa Agota Kristof, de la que no en sabia res... Un titol gens suggeridor (res a veure amb els superventes que s'estilen del tipus "la botifarra de los templarios" o "el misterio de la sotana maldita" i tota aquella brossa).
El cas és que, a les vesprades ombrívoles de la meva Toscana particular, o als matins calorosos amb olor de crema protectora per al sol, estic gaudint profundament d'una història de pobres desgraciats de la vida, d'estimar-se per donar-li sentit a l'infern de la guerra i la postguerra, de crueldat i "espavil"... Una literatura impressionant.
Donarè les gràcies a la gràcia que vaig tenir aquell dia en triar llibres d'estiu... i a la vida, de pas...
Dels altres dos que vaig comprar, ja en parlarem...

Una imatge... mil paraules

Canya, canya...! Ahí va...

Teletubies bufats...

De generació en generació
Pensaments de situació torruà-internacional

Pensar, parlar, comunió ideològica, bon rotllo mental, feeling, punt de vista comú... Podrien ser paraules adequades per parlar de tota una generació de gent del poble (i d’altres pobles) amb la què uns i d’altres (més majorets) parlem de tant en tant... A la porta del servei a Cal Deme, mentre ens toca el torn a la barra dels Fadrins, mentre pixem al bancal de vinagre... amb unes gotes d’alcohol i una bona dosi de tontera; s’ha anat creant una bona xarxa de germanor universal esquerrana torrudana... No diré cap nom, però em ve tanta gent al pensament...!
Bona gent i sinzera, gent que vol un altre poble, més participació, millor ambient, més llibertat. Gent que ja té clar que la democràcia (al menys aquesta en la que vivim) és imperfecta i margina moltes opcions, moltes formes de pensar... Gent “guai” que estableix amb els qui som d’una o dues generacions més amunt un llaç d’afecte i una corda d’unió mental ben forta.
Gent que veiem poc pel poble, pel carrer, als col·lectius i a les associacions, gent que veiem en comptades ocasions i en circumstàncies “especials”; gent que deixa vincles i compromisos per a d’altres, per a més endavant... Gent que s’estima aquestes coses que nosaltres ens estimem: el poble, la llengua, la natura, la gent, el món... però sols a nivell intel·lectual...BONA GENT, BONES IDEES EN MIG D’UNA ERA...VERDADERA...
Tinc una teoria... qualsevol idea que no baixa des del cap al cor i des del cor a les mans i als peus, és estèril essencialment, ontològicament bona, existencialment buf d’aire...
Hem comulgat ideològicament, de vegades afectivament, però efectivament?... És una generació mansa, minsa, sompa i inactiva...? una generació que espera que els cigrons a remulla els pose un altre a l’olla?.
Si l’afecte no fa efecte... de què ens val el bon rotllo?... Si el que tants pensem i sentim, si tot allò que volem pel nostre poble i pel món sencer no ho “treballem”... som TELETUBBIES BUFATS que riuen amb l’amarg regust del feixisme que ens envolta...
Sentim: “enxufisme”, “mamaoneo”, “caradura”, “què fort, xaval...!” i ens entra de nou la picadeta del mosquit de l’amor universal que voldria que tota aquesta mala raça desaparegués... Però, si no són els de sempre, la vella guàrdia, els cabdils de la resistència, els prohoms de la lluita ecologico-social-cultural-política i humanitària... on esteu?... que fem (a banda de xarrar)?... a quins bombardeigs ens apuntem...?
Ha de passar com a alguns llocs (Castalla, per exemple) on la censura, el feixisme, la “menjada de tarro” i el “sempre-lo-mateix” duren ja massa i fa tot pudor...? (ràdio local al servei dels interessos de l’alcalde, policia corrupta, concerts i manifestacions reivindicatives prohibides...). Es veu que ha de passar més temps encara per a que les generacions de gent entre 15 i 35 (per posar algo) alcen els ulls de la “Play” i miren al seu voltant... Tal volta han de venir les coses més grosses o més fortes o més crues per què la força vital del jovent, la ràbia dels qui sospiren llibertat estiguen d’actualitat i la CURTOR INFINITA dels apoderats, la Sarsuela i els xurros passen a la història. Ha de passar alguna cosa més greu o més fatal o més “beeeegggg” per a què algunes persones joves reaccionen i demanen de nou les claus de la ciutat?...
Perquè no se si us adoneu que les claus estan : “en el fondo del mar... matarile, rile, rile”...
MÉS CLARET... Tant de bo que la gent jove fera baixar els pensaments al cor i del cor a les mans i, tots JUNTS I ARROMANGATS, treballéssim per un altre món possible, per altres valors que sustituesquen, ja d’una puta volta, els esmentats: “enxufisme”, “mamaoneo”, “caradura”, “què fort, xaval...!”; i la censura, la falta de llibertat, les injustícies...
JA ESTÀ BE DE “Total faran lo que voldran...”
“Tranquilo majete en tu sillón...” deien los Celtas Cortos en una mítica cançó... Ah!, clar... és que ja m’he quedat antic... la cançoneta és dels 80-90... i al segle XXI, “me voy a hasé un corrá”... per tancar-me, fumar-me un peta i passar de tot... perquè “és lo que hi ha...”...AIXÒ, QUE ENS HEM QUEDAT ANTICS... O no?...

De tota manera, més val ajuntar-se amb teletubies bufats i ser un d'ells que amb fills de gossa aprofitats... que tambè se'n crien per aquestes muntanyes...

Les coses que fem

La Gambi crida i diu... sopem?... I sopem; el foc encès, la taula parada i la tele amb "l'eurofestival" en dansa... De moment no li farem massa cas i ens fotrem uns vinets al carrer. Amb aquest soparet de colla donem per inaugurada la tradicional ruta dels castells per a l'estiu 2008. Bons vins (que Albert entèn...); Lirios i Arnau (a la panxeta), Albert, Joan, Luisfe, La Xati, MªJosè, Liriets i Pauet... Bona colla...! i bon sopar... Mare, com estaven les tellines...!. La xiqueta s'ha de gitar i els excursionistes han de matinar... DEMÀ ÉS EL DIA INTERNACIONAL DE LES MUNTANYES i això ens importa. Anirem als Plans... Però en sonar el despertador, la pluja cau i cau... Canvi de plans... Comprerem el pa acabat de fer de Rabosa i ens anirem al Pla de la Governaora (La Grana) a fer l'acte reivindicatiu i solidari amb les muntanyes del món sense fer salvatgismes sota la pluja... Felip, Albert, Joan i el tete... (xiquili-Quatre bons amics). Passeig pel Pindongo, fotos divertides i bon rotllo... perquè aquesta gent és de bon rotllo...

Muntanyes nétes, sense sambullos, sense amenaces, sense destrucció salvatge... Al fons El Cabeçò d'Or... Un dia per a recordar les muntanyes que ens acullen i ens donen tant...!

SALUT PER LES MUNTANYES

Missatges de pau

Una ullada al món i... tants conflictes actius...!. Un cop de vista i, tantes guerres...! Hi ha qui pensa que des de la IIª Guerra Mundial hem anat a millor... que ningú ja no és capàç de fer les atrocitats que s'hi feren abans... que hem guanyat en humanitat.

Res de cert en tot això... Vull obrir aquest apartat ací per si algú s'anima a posar missatges que desitgen la pau. A Praha, el mur de l'ambaixada dels EEUU es diu el mur de Lennon. Algú va començar a posar missatges de pau i, ara, en tots els idiomes, en tots els llenguatges, és ple... El Pasqualet en va posar un de part de tots nosaltres. Els adoquins de la ciutat txeca guardaven paperets amb missatges de pau anys abans, els bocins del mur de Berlin, i tants llocs... No serà pretenciòs que jo també vulga fer ací un mur, però de missatges de no violència, de tolerància, d'humanitat...? Si algú s'anima, ja sabeu... Pau, Paix, Pace, Shalom, Salam, paz... fins que algú ho escolte, fins que algú faça cas, fins que s'enfile la idea a cada cap, a cada cervell, a tots els racons del món...

Aquell mític viatge a Praha-Budapest

I.E.S. Xixona. Abril de 2003. Toni, Miquel, Mar, Higini, Rebeca, Àlex, Joan, Estrella, Pasqual, Andreu, Pau,...

Ulls de xiquet

Coses del Cole

De vegades pense que faig la feina més bonica del món... i damunt em paguen. Tinc la possibilitat de contemplar, de primera ma i amb tota la seva frescura, la careta d’il·lusió de tants xiquets i xiquetes.
El passat dia 6 de maig, a la classe d’Infantil de La Torre, que és tota una delícia, vam estar motivant-los per la festa major.
Elena, Llorenç, Edgar, Tim, Valk, Alberto, Paula, Alvaro... Pau i Llúcia...
I el resultat és un moment educatiu únic: el moment de vore els xiquets i xiquetes desitjar l’arribada de la festa sense cap dels comentaris estúpids que fem els majors, sense l’acritud dels nostres paisans que esperen la festa per jutjar i sentenciar els festers de cada any. Mira que són autèntics aquestos nanos...! Gaudeixen, obrin els ulls a la vida... i prou... amb una alegria tan autèntica que asombra. Ja podríem aprendre'n nosaltres, els majors, un poc d'ells... ens aniria molt millor, sens dubte...

Festes&Family

Sant Gregori 2008...


Per alguns passarà a la memòria col·lectiva per la pluja... aigua, aigua i més aigua... Però seria injust aquest resum... A més hi ha hagut festa i més festa... Hem portat els pans al Pare Sant Gregori com sempre... o millor encara... Brials, mocadors, robes de pa... guanyen any rere any en esplendor...

La llum de la festa ha omplert els carrers i les cases d'olor de sàlvia i de pa...

I ens hem tornat a emocionar en cantar a tot pulmó els goigs de lletra antiga i fortes evocacions... amb Llorencet de la ma i amb la pluja de companya de pelegrinatge...
Ate...! quines nebodes... i quina festa més bonica...

Sempre toca tindre algun llumener a la família..., sobretot quan la família és tan gran com la meva. Aquesta vegada li ha tocat a Rafa, el cunyat. I les xicones (Rebeca i Emma) han tret el pa com cal... amb tota la seua esplendor. Mira que es crien be aquestes xicones... i que són reguapes i de trellat. Hem dinat junts a cal Llumener i l'hem vist bufar el ciri d'aniversari (que no se quants anys fa, però no importa massa). Ens faltava "el xicon" - i la seva família- que sent festa i pega a fugir i la Lulu que està massa ocupada amb els "carcassios" dels menuts.
La Xati mudada com una princesa "Letízia" a la meua vora a la processó... i els pardalots de la política rastrera fugits pel temporal (el d'aigua i el del PP)...El meu amic Pedro Luis de "pedricaor" de sant Gregori a la missa de diumenge on el cor dels eunucs ens deixava gelats i desencantats... almenys vam escoltar paraules plenes d'esperit i ens va recordar les muntanyes sagades que hi apareixen a la història de la salvació... muntanyes on pujem per retrobar-nos amb Déu i de les quals baixem per retrobar-nos amb la gent que ens estimem i amb la qual compartim tantes experiències.

Vaja, què més puc demanar... nebodes, amics, família, sentiments, goigs, pluja...

Per mi, perfecte...Visca Sant Gregori... un any més...