2011/08/04

Resolución


RESOLUCIÓN

Resolución de ser feliz

por encima de todo, contra todos

y contra mi, de nuevo

-por encima de todo, ser feliz-

Vuelvo a tomar esa resolución.

Pero más que el propósito de enmienda

dura el dolor de corazón.

Jaime Gil de Biedma

Antología personal

Hay que deshacer la casa



Sebastián Junyent, (que segons la inculta presentadora de l'estiu cultural del poble on visc i que em viu, és "un autor catalán") escrigué al seu poble natal: Villanueva de la Cañada - Madrid- el guió d'un obra que colpeix, que fa pensar... una obra de teatre que triomfà als anys 80 quan jo era solament un adolescent àvid de teatre i més teatre (per dir només una cosa de la que un anava famolenc i ansiós)... un obra que mai pensava tornaria a vore, i menys a La Torre...


Anys enrere ja em va fer estremir el diàleg de les dues germanes a la casa buida on s'havien criat, les paraules que boten i reboten del passat al present, al futur, i de nou al present, les vivències i els objectes que omplin l'escenari, els ciris encesos i les flairades de conyac, aquells cors apegats a la vida mentre s'acomiaden de tot i es juguen als daus l'herència... Tot això tornà de nou a mi, a nosaltres, anit... mentre una boirineta anava caient a poc a poc al pati de l'escola, mentre els xiquets corrien carrer a munt i avall i alguns reien quan se suposa que cal plorar i ploraven quan sembla més adient riure...
Aquells dos xicots fent els papers d'Ana i Alicia (els únics personatges de l'obra "de cos present") mereixen un aplaudiment millor que el que van rebre anit... Còmics de temps d'abans que munten i desmunten l'escenari amb amics i mares, que actuen, assagen i es maquillen l'un a l'altre... Genial... No sabem com es diuen (jo no ho se) perquè la estúpida presentadora no sabia ben be ni el nom de l'obra, ni va presentar els actors... Dos xicots valents i artistes fent papers de dones, de donasses, diria jo...
Un gran moment al cor de l'estiu d'aquest poble cada dia més endormiscat entre la boira terrera que tapa la lluna i torna la son...

i un fragment de la sinopsi de l'obra...




Ana y Laura son dos hermanas que viven separadas desde hace mucho tiempo. Ana vive en París donde lleva una vida teóricamente moderna y bohemia. Por su parte, Laura reside en Madrid donde ha formado una familia de lo más burguesa. Ambas se reúnen en su Guadalajara natal donde tendrán que poner al día la herencia de sus padres. Este reencuentro estará lleno de recuerdos y de deseos para el futuro más inmediato.

2011/08/02

Ullets espantats



Aquells ulls d’espant, aquell front ple de solcs, arrufat... i és solament un xiquet, un nen primet amb braços com brancam de salze que plora, amb cames de canyot i clavícules marcades sota la samarreta...

Si, només un infant d’uns sis o set anys.

Aquells ulls miren espantats els ullals del volcà, s’apreten quan les ràfegues de vent fort i fred escampen les cendres, la terra gris, i amunteguen les dunes i colpeixen els rostres.

Uns ulls d’un blau intens, immens, encerclats d’una pell blanca com la neu i espurnejada de pigues taronja...

El fre de ma ha esgarrat el sol. Un sol intens d’alta muntanya. El puny del pare colpeja el canvi de marxes i s’acosta el xicot que ha de cobrar l’aparcament.

Il Comune de Linguaglosa ha preparat totes les opcions: passeig en ase per les voreres del bosc arrasat per llengües de lava. Caminada guiats per un home experimentat en els perills de la terra que s’obre i glopeja foc. Remuntada en camionots serra amunt fins a les cotes que el sentit comú i les autoritats enteses permeten. I els peus, les cames i els colps de vent que capgiren flors grogues i morades, que arranquen cabells i treuen llàgrimes.

Plora, plora fent força contra la impossibilitat de mirar.

És l’hora... tot el grup ha d’ensenyar les butlletes i el paperet que descarrega l’organització de responsabilitats en cas que el gegant Etna comence a vomitar. A peu, als lloms d’un ruc, o a cavall d’una bèstia de ferro que brama petroli i remena la pols de l’aparcament fent fugir els que només miren cistells plens de joiells fets amb falsa pedra volcànica negra.

Les runes de la vella estació d’hivern devorades pels rius negres. Les soques abrasides dels avets que deixà cul-per-amunt o panxa-en-terra la embestida de la darrera erupció, quan la muntanya s’esbadoca i obri ulls negres per on s’hi vol. I les floretes que el pare tracta de fotografiar a traves dels vidres polsosos del camió. Aquells ullots d’infant, blaus de cel i mar propers ho miren tot, escudrinyen com si volguessin atrapar-ho tot per sempre.

El pare, de nom Jorg, un homenot fort i ben plantat. Amb parar de soldat i parlar de poeta. Amb la seua manota posada estratègicament entre el cristall i el cabet del xic, perquè les rebolcades del camió de rodes immenses no colpejen el seu infant, el fill únic que tant se li sembla i que es cria tan rovelladet.

La mare, de nom Helga, la dona més gran del món, la geganta que li ha ultrapassat els gens de cabells color de carabassa, la dels braons immensos, la dels pits generosos, la de les cames de creuera alta, la de l’abraçada que el cobreix per complet... el seu petit ocellet d’ulls espantats.

I ve el cop que el pare tractava d’evitar, i l’infant plora i gemega... Pobret!, xiquet de vidre i dacsa, de fang i núvol, de veueta de titella... infant suau i dolç, que plora i arrufa més si es pot el seny... i aquelles celles quasi invisibles s’arraconen al centre de la seua careta... Tan bonic!!!.

La mare estira els seus braços llargs com el mes més llarg de l’any, eixe mes en el que no sonava el telèfon ni s’escoltaven paraules d’amor des de l’altra banda de l’oceà. Amb aquella tendresa difícil de descriure, el rodeja de nou, com tantes voltes. Amb una veu tan greu com la notícia d’una mort, vol trencar-li el plor... però és el pare qui fa que cessin els gemecs i la plorimeca d’aquell pobràs... Tan boniquet!...

Només néixer ja degué posar aquells ulls d’espant. En portar-lo als braços de la mare i mirar-la per primera vegada es va espantar. És la mare més gran del món, la mare immensa, la dona que mai s’acaba quan es fa l’exercici de mirar-la de sud a nord, de baix a dalt... Ella ho sap, sap que és enorme i grandiosa com la muntanya que pujen, ara ja a peu, des del lloc on els ha deixat el camió.

El se sap fill de la mare més mare, la de la sonrisa que li dona calma, la que continua mirant amb espant d’amor, si és que és possible mirar així...

Aquells ullets miren així el cràter fumejant del volcà, a més de tres mil metres... El pare tracta de treure una foto del xiquet davant aquell monstre bell i grandiós... però el vent s’emporta el xiquet de palla, els ossets que abriga una samarra blanca amb caputxot... Ella el subjectarà, el refermarà contra les seues caderes amples i ben formades. Ella serà el seu recer segur, el seu refugi...

Flash!... ja ho tenim...!

La ventada para uns segons, i la visió de les floretes de colorets sobre la sorra gris entre les pedres negres torna a la seua memòria... les acaba de vore, però queden tan llunyanes camí avall... i aquells colors il·luminen els seus ulls d’espantadet... ara un raig de llum envolta aquelles dunes de cendra i els núvols s’esmicolen per un breu espai de temps i es veu la mar... a travès d’aquells ullets d’infant...

Al cim de l’Etna

Estiu de 2011

2011/06/12

Només Diumenge


Sempre li passa...

Cada setmana.

Sense falta.

Diumenge, millor dit, la nit que traça un pont entre diumenge i dilluns. Des que escoltà aquella cançò italiana “...dopo domenica é lunedi”.

Acabava d’entrar la primavera quan començà a passar-li. Desprès de tallar sense estridències una relació que fou com una mascletada: curta, intensa, fugaç i plena de fum i olor de pòlvora.

Ja se sap... els primers matins de dilluns de primavera una mandra especialment espessa deixa poc lloc a la reflexió sobre el perquè de tot plegat... Passa sempre, ho diuen al telediari: al·lèrgies primaverals, astènies, gossera sobirana que es fa ama i senyora del cos d’un sense demanar permís...

I costa alçar-se...

La primera volta no va fer ni cas i ho va atribuir tot a eixes coses que fan de la primavera el pretext ideal per posar excuses a la gent que reclama activitats i acomboiamentes amb la frase feta del típic: va, anima’t, que ja ve el bon temps!!!... anem, eixim, tornem, pugem...

Pep diu: xè, em sap greu però crec que m’ha entrat l’al·lèrgia o l’astènia, o la mandra, o la tensió baixa... ja se sap, les coses de la primavera... res greu però “cola”.

I es queda a casa cada diumenge, i planxa i neteja, i llegeix i beca, i lluita contra unes oronetes que s’han entestat a fer un niu a la volada de la seva teulada. S’estima ell els animalets de nostresenyor... però no està disposat a que li caguen a la porta de casa... Faran el seu niu, però no on elles vulguen... Oronetes si, però no ací... com els molins de vent, o com les antenes de telefonia mòbil, o com l’autovia que pretén travessar la valleta de banda a banda destrossant-ho tot...

I ocupa el temps, Pep... i amb coses “de trellat”... però arriba la nit i no dorm, ni gens ni miqueta, ni un xic, ni un pam...

Es rebolca i regira. Prova totes les fórmules conegudes pel que fa a postures correctes de bendormir (que igual era un moro sabut en aquestes coses)...

Valeriana, infusió, llençols nets i cos dutxat... ni res ni poc, ni gens, ni massa, ni un glop... No dorm...

Hui ha passat vora un jardí. Tirava fotos a les coses que veia el Pep i que li cridaven l’atenció... Les ha organitzades i ha esborrat les que no valien res. La imatge d’una d’elles s’ha fixat a la seua ment insomne de diumenge a la nit... i l’acompanya una

tonada obsessiva de “star wars” fent martell i boix al seu front...

Un mosaic primaveral de ronya, pètals i vida contaminada és el “fons de pantalla” de la seva memòria fixa i la música en “repetició incessant” el banyen en un toll de suor.

Un altra dutxa i el pensament constant de que demà, dilluns, és dia feiner i no estarà per a res... No podrà rendir a la feina, no podrà posar-hi atenció.

Diran tots: xè Pep, menut cap de setmana t’has pegat, no?... vens arronsan-te com un serpot a la feina, home... Posa’t una cremeta per al contorn dels ulls que fas cara de cadàver, home...

Pensaran que està turmentat, que no porta be la ruptura, que no menja i s’està ficant en un carreró perillós... Pensaran que els caps de setmana s’entrega a perdicions i vicis inconfessables...

Senzillament no pot dormir els diumenges a la nit, i solament diumenges, i sols a la nit...

La Núria, confident amiga i dotora compulsiva de vides i hisendes alienes (la típica que sap tot de tots i ningú saps res d’ella)... ja li ha recomanat una vident que li solvente la qüestió... El misteri s’ha de resoldre per mans de professionals...

Per què diumenge, cada diumenge, només diumenge...???

S’alça... no ha apagat l’ordinador aquesta matinada de diumenge a dilluns... mira de nou la foto, la retoca, fa proves amb el “photo-shop”... les quatre, les cinc... finalment es disfressa de corredor de fons i pega un tomb per la ciutat fet un tocacampanes. Córre, córre... com pot tenir eixa energia sense haver dormit gens?... Ningú el veu, és massa d’hora... solament el veuen els xicons del camió que airruixa les voreres i canvia la ronya dels carrers de banda a banda, deixant les flors de pensament de les jardileres com si un maremot les hagués arrabassat pel damunt... Desprès el sol les cremarà i transmutarà el seu color natural... Les pobres flors de ciutat que han vingut a aquest món a patir... a mal viure i malmorir...

Hora d’anar al treball... un dilluns més sense haver dormit, ni poc, ni molt, ni gens, ni encara...

Solament el tranquilitza la seua pròpia sonrisa a l’espill mentre es diu: Pep, no passa res... hui, demà, despús-demà i l’altre si dormiràs, home... dilluns, dimarts, dimecres, dijous...

Com diu el refrany: “diumenge, tot m’ho menge”... però no dormirà... la lluna se’l menjarà a ell el proper diumenge... si és que està...


Recorre als vells trucs,
compta ovelles, respiraprofund i poc a poc, no penses
en els assumptes del diaque s'aproxima
i no acaba d'arribar.La nit és una oficina,
un telèfon que sona,un home que dictamina
en veu alta sobre totesles qüestions de la vida.
La nit és una pesadalliçó de filosofia.
Al lluny, passen trens,i en la finestra s'afina
una remor de terraplens sacsejats, de cornises
afilades pel vent,de motors que s'eternitzen
la seva fugida cap a l'infinit.Mira el rellotge i resigna't a deixar córrer les hores que et queden. Encara no ha passat el pitjor: quan aquesta llum malaltissa que precedeix al dia acoloreixi les cortines, el somni t'haurà rendit.
I començarà un altre dia...

Fragments de vida passada...


Un pitxer penjat d’un clau, les marques del desgast en uns texans, unes pedres caigudes accidentalment o bellament col·locades en una pila a la vora del camí... En eixes coses em fixe... Què hi farem?... sóc més "micro" que "macro"... o què se jo?...

Mire fragments, bocins de la realitat, trossos i mossos de la vida, o millor, de les experiències que la vida m’ofereix... Un amic em digué un dia quan el convidava a pegar-se una volteta pel blog, que trobava que aquest lloc era una bona manera de compartir les meues coses, les meues activitats i experiències... Tal volta tenia raó... Vaig començar a escriure per ací amb l’única intenció d’expressar-me, en un moment de la meua vida en el qual la necessitat de dir el que vulc, d’escriure era una necessitat vital irrenunciable per a mi...

Ara m’adone que solament pose fragments, explique fotografies d’una realitat més complexa i més rica del que s’ensenya o es pot deduïr...

Des que vam fer la ruta del BARRANC DE MALAFÍ AL PLA DE PETRACOS (Tollos-Castells de Serrella) fa un parell de dissabtes, aquesta imatge m’acompanya, em pega voltes al cabet... “Semblen dos amics de festa”, diu Marquets... Robert encara riu, Joan i el Roget esclaten en rialla... i jo, seriòs, la mire i la remire...

¿Què sabem de qui volguera que pintès aquesta imatge sobre una roca fa milers d’anys?... Què en podem dir?... solament el que en sembla, el que ens ha colpit, o extranyat, o cirdat l’atenció... perquè així som: éssers encuriosits pel que ens envolta... Això ens fa “nòmades del sentiment”... mai en tenim prou, sempre busquem sensacions noves i novelles... Però hi ha algo que sempre resta, sempre ha de quedar de manera permanent, encara que siga un fragment: un morro d’olla, un test de plat, un bocinet de cor ferit, una escorfeta de pa compartit...

No se què et diu a tu aquesta imatge “macroesquemàtica” de les coves prehistòriques... però a mi em diu tant!!!... si, ja se, que sóc un “moniatet” de cor sensible i cos retort jejeje... que no és per a tant, que són unes ratlles vermelles sobre un penyot ocre i prou... que hauria de desfer-me’n del vici de sobredimensionar les coses senzilles... si, ja ho se, m’ho has dit moltes vegades, amic...

Però eixa alegria festiva en l’abraçada dels dos personatges, eixos braços (són braços...?) amb els dits mirant el cel... eixe esclat de vida fora de tot temps i espai, m’ha rebordonit l’ànima i m’ha reactivat més, si cal, les ganes de viure més i més fragments de vida... Convidat estàs...Ho saps.

2011/03/28

tren de llum...


Cinc cavallers travessen les vies i la paret que no hi és entre la nit i el dia...
Amb la força del vent, amb la ràbia del temps, amb el foc de l'amor...
Per veure de salvar la vall i els barrancs de Mariola.
De pedra, ferro i fang...
removent i rebrotant.
Un xic de llum i un pam de fred,
estrenant la primavera i estretint llaços d'afecte amb aquelles serres.
Anouer, cirer, pomera i vinyes...
Com un riu, com un exèrcit de silenci i tènue calma,
mirant a terra, a l'horitzó i per les finestres derruïdes del temps.
Sent ràbia i amor... diu la veu greu de la terra...
Sent esperança i temor.
S'enlairen banderes i es fonen els peus amb el sol
i la sensació de cansament obri el cor i l'apetit... l'alt, el baix, tots...
mar i cel... mar-i-ola. Benvingut a casa...!!!
Dansant i escalant... amunt, sempre amunt...
Perellons, olives i calç... i un barret de palla i el gemec d'afecte d'un gos.
Tots cinc i un... aigua clara i cor obert en canal...

dansa de vida i mort a tot el que escarba fetges i budells.
Llum i vespre d'entretemps...
I la senzillesa de l'esforç,
de vegades sobrehumà, impossible, realitzat.
Barrancs d'assuts i safareig... neteja d'odis i camins sense sentit acabats de descobrir...
Amistat exuberant i inoperància dels febles... amor d'home i verda donzella...
Nomada spectans spectantibus formae
I els ulls plens de vida i secs de vents.
Tots un i un saber-se junts cap el futur...
I el tren continua marxa... sempre avant...!!!
Pau - Per Agres. Març 2011


sacrilegios de barro. El coleccionista de letras. c.10


Ernesto cogió las llaves y apretó fuerte el puño... Anita le había encargado que trajese una camisa blanca limpia, un pijama y las gafas. Si despertaba repentinamente del coma, sin sus lentillas... Deseaba profundamente ser la primera persona que él viera, el primer destello en su reencuentro con la vida, con las cosas, con la luz.

Subió como liebre los peldaños de dos en dos, de tres en tres… repicando los dedos y canturreando una de sus coplas.

Al entrar, automáticamente la luz del pasillo iluminó cada objeto escogido. Así estaba todo preparado en aquel piso. Un foco tenue iluminaba una cerámica griega, otro hacía lo propio con el abecedario bordado creando un halo de luz circular que dejaba en penumbra las letras que quedaban escoradas en las esquinas del rectángulo…

Ernesto recorrió con parsimonia cada estancia, cada rincón… sintió el placer de violar la intimidad ajena sin miedo a ser molestado o sorprendido en pleno proceso de descubrimiento, de inquisición… Recordó fragmentos de viajes relatados por él en Trafalgar, anécdotas, miradas… rozó con el dorso o con la palma de su mano algunos de aquellos objetos… acercó la camisa a su nariz y la olisqueó como un chucho. Impetuosamente la lanzó sobre el colchón y estiró la sábana… la apretujó contra su pecho… sus brazos flacuchos forzaron un abrazo al vacío y produjeron un océano de arrugas sobre la tela de seda oscura.

En la cocina abrió cada uno de los armarios y cajones. Olió los tarritos de las especias que trajo de India, uno tras otro, con el denostado placer oculto de los sibaritas. Probó la miel endurecida que quedaba al fondo de un bote de porcelana gris con su dedo pulgar…

Y sintió como se resbalaba entre sus manos y se partía contra la bancada por el pálpito que sintió cuando Christian apareció.

- Te has dejado la puerta abierta…

- Dios!. Menudo susto… Quien eres?. Qué haces aquí?.

- Soy el fontanero – mintió- creo que hay que ver que pasa con ese desagüe.

Ernesto no reparó en el nulo aspecto de fontanero de Christian, ni en la ausencia de herramientas… A veces los ojos ven solamente lo que quieren ver y el entendimiento entiende lo que quiere confundir. Y Ernesto confundió los gemelos de Cristian con la llegada de la primavera y el caminillo de sudor de su espalda con el primer baño del verano. Porque Christian se agachó bajo el fregadero e hizo como si aquel codo de tubería necesitase una inspección ocular.

Así, tal cual se describe la escena: Cristian arrodillado bajo la pila, Ernesto recogiendo los fragmentos del bote de miel y una tos nerviosa rebotando de azulejo en azulejo… Así fue como les encontró Anita.

Ahora es ella la que se acelera al ver aquel piso sometido a sacrilegio, invadido por el olor y el barro de las botas de Christian.

- Christian, Qué haces ahí abajo?...- dijo con una risita impostada.

- Ah, os conocéis? Dijo Ernesto.

- Has cogido las cosas… Las gafas?

- No, aun no he tenido tiempo, acabo de llegar y se presentó por sorpresa el fontanero.

- Fontanero?... Cuanto misterio escondes, rumano.

- Rumano?, preguntó Ernesto… Hubiera jurado que eras sueco o noruego…

- Jeje – rió Christian- y cómo se supone que tiene que ser un rumano?... dime.

Ernesto no respondió. Anita no quiso saber qué era eso de “fontanero”. Christian, que no esperaba encontrar a nadie en el piso, sencillamente se incorporó y, después de golpearse los vaqueros a la altura de las rodillas, levantó la mano despidiéndose y enfiló el pasillo hacia la puerta.

-Espera, dijo Anita. Tienes llave del piso?... Te la dio él?...

- Preguntas demasiado, no crees?. Y aplicas bastante mal la lógica.

Antes de salir levantó el foco que iluminaba el abecedario y lo centró de modo que ninguna letra quedase en penumbra. Él es así… actúa con una libertad que nadie le da. El foco le parece mal colocado y lo sitúa como le parece mejor sin preguntar… sencillamente lo hace.

- A de Anita… ves? Ahora tu inicial recibe la misma intensidad de luz que el resto de las letras.

El comentario de Christian hizo zumbar unos cuantos pensamientos en la mente de la chica. ¿Sabrá lo del armarito de las letras?, Si, seguro que si… Tiene llave, sabe todo, es la x en la ecuación. Despejando a Christian podrá desvelar el misterio, todos los misterios que planean como águila sobre él. Podrá saber todo lo que él nunca revela, todas aquellas cosas de las que nunca habla, todas las contestaciones a las preguntas respondidas con silencios.

Pero Christian sale de aquel piso dejando galletas de barro por todas partes. Los cabellos limpios hasta la exageración y las botas llenas de barro y briznas de hierba; repartiendo a partes iguales fragancias y guirnaldas, pequeñas escorias y reflejos dorados.

Ernesto se oculta tras uno de los estantes repletos de libros que hacen de tabiques y que dividen dos de las piezas que conforman aquel piso. Su nariz coincide perfectamente con el lomo de la metamorfosis de Kafka desde el punto en el que Anita le descubre como espía. Un pequeño escarabajo negro se sitúa entre sus cejas y le convierte en un ser mitológico de tres ojos. Y los tres ojos miran al abecedario.

- Sal de ahí, haz el favor… a ninguna mujer le gusta sentirse observada, ¿sabes?.

- Je je… Qué ingenua eres!... Vamos- contestó Ernesto- si fuera el fontanero el que te mira no dirías esas sentencias, Anita.

- No es fontanero, que lo sepas… Es su amigo.

- ¿No es fontanero?... pues se agacha muy bien bajo el fregadero…!!! – dijo con su tonito típico-.

- Vamos, cojo las cosas y me vuelvo al hospital.

- Y ¿para eso me hiciste venir?. Si pensabas venir tú misma… ¿entonces?...

- No, no pensaba venir yo misma, por eso te pedí que lo hicieras tú; pero algo me dijo que debía venir hasta aquí… Un pálpito de los míos, ya me conoces…

- ¿pálpito? Uf!... siempre me pareció que usas palabras como de otro siglo, Anita…

- Si, estamos en siglos diferentes tu y yo, sin duda… Venga, recoge las cosas mientras yo limpio un poco todo este barro…

- Déjalo, mujer… seguro que viene “la chacha” a sus horas… Menuda es esa…!

La mención de la chica que limpia aquel santuario hizo que una especie de aguja de tejer atravesase la frente de Anita… dos, tres llaves… ¿Cuánta gente podía entrar en aquel lugar?. ¿Cuántos habrían entrado en el vestidor?... ¿qué sería aquella especie de sagrario de nombres, objetos y recortes?...

La punzada seguramente se debía a las horas pasadas sin sentido en aquel hospital… pero se clavó fuerte, rígida; hasta hacerla sentir confusa como nunca antes.

El golpe que recibió la puerta blindada cuando salieron fue aun peor… sonó a tumba, a lápida rota, a nicho… ¿Y cómo coño suenan esas cosas?... Un misterio más sobre el que regresar en sueños, uno más…

2011/03/14

yacente. El coleccionista de letras. Cap. 9



Las manos de Christian eran bellas. Anita las miraba como hipnotizada, pero él interpretaba aquellos ojos como la mirada de una loca, de una mujer atormentada, ida...

Se sentaron frente a un café y un wisky. El círculo perfecto de la mesa de mármol, la perfecta simetría de cuatro antebrazos apoyados sobre el frio. Y las piernas inquietas de Christian delataban su necesidad de saber porqué aquella mujer le había citado allí.

- He estado en su casa. Entré al vestidor. No debí haberlo hecho. Él es muy celoso de su intimidad, de sus cosas. – dijo Anita-

- Y...? ¿Has encontrado alguna cosa que explique porqué está en coma?... ¿Es eso?.- contestó chuleando Christian-

- Dime, ¿de qué os conocéis?. Solamente tu teléfono está registrado el la agenda de su móvil.

- Nos conocemos, y punto... eso no viene al caso... somos amigos desde hace mucho, si es eso lo que quieres saber.

Christian tiene una extraña capacidad intelectual. Puede estar perfectamente atento a dos o tres conversaciones al mismo tiempo. Escuchar a Anita, estar en lo que se cuece en la mesa de al lado y, si no sonara Queen por las bóvedas de aquel local, podria tratar de escuchar con atención lo que hablan los dos camareros que rien junto al mostrador... Pero suena aquella mítica “bohemian rapsody” y Christian bastante tiene con el tono agobiante e inquisidor de la amiga de su amigo.

- Pareces francés... ¿Me equivoco?. ¿No nos hemos visto antes tu y yo? – preguntó el camarero larguirucho al rumano-.

Christian, no contestó, sencillamente bajó la mirada y sonrió...

Ella quiere saber, necesita saber... se puso a elucubrar con asuntos de drogas o turbulencias similares al verse ante el cuerpo inerme de él. Inquiere los entresijos de las arrugas de la frente de Christian para ver si encuentra algun vicio oculto, algún insano placer que haya podido llevarle al estado en que se encuentra. Lo cierto es que pensó en alguna exótica enfermedad contraida y latente. Algo que cogería en algún lugar raro de los que frecuenta en sus viajes. Debió comer diablos fritos de Sumatra o abominaciones tailandesas... Pero ese camino quedó cerrado a su mente cuando los análisis primeros descartaron intoxicación alimentaria. Pronto sabrá los resultados de nuevas pruebas que descartarían o no el consumo de alguna sustancia prohibida y consumida con aquel hermoso melenudo que tenía delante...

Si, le pareció hermoso... pero aquel acento que ella no conseguía ubicar correctamente la ponía nerviosa, acrecentaba su desconfianza ante el “gran amigo” del que nunca antes supo nada... era como si los secretos que guardaba él en el armarito rosa del vestidor se hubiesen encarnado en aquel hombre que, al mismo tiempo, la atraía irresistiblemente y le provocaba los peores sentimientos. Su móvil amontonaba mensajes para Christian, de Christian... y sólo su teléfono, exclusivamente el suyo...

En la mesa de al lado se habla de una revolución que parece querer estallar en las aulas de la facultad de derecho... mucho más interesante para Christian... Además, las voces masculinas se escuchan mejor entre los cabellos lacios del rumano... lo grave se retiene mejor; al menos a él le pasa... La voz aguda y monjil de Anita se le clava como alfiler en el lóbulo y se resiste a entrar en su pabellón auditivo... Es él, es su amigo la sustancia misma de lo que habla Anita... pero Christian resiste a duras penas aquella acupuntura de palabras a las que le somete en este momento... Habla atropelladamente, sin descanso, pregunta sin esperar respuesta... Anita habla y habla...

Al salir de la cafetería caminaron juntos por donde todo el mundo pasea... cualquiera hubiera pensado que se trataba de un par de enamorados a juzgar por las apariencias, porque Christian dejó caer su enorme brazo sobre los hombros de Anita. Es un hombre afectuoso y, aunque no soportaba su voz, una extraña necesidad de dar ternura a aquella mujer le surgió de adentro.

La rodeaba con su brazo como si la conociese de toda la vida. Apartó sus cabellos antes de hacerlo, con delicadeza, y no preguntó si le apetecía ser abrazada... sencillamente lo hizo con naturalidad.

Anita chupaba un caramelo de menta para refrescar la bóveda de su boca después del espeso café, y el saliveo convertía en más insoportable aun aquella vocecita para Christian...

- calla!... mira las formas del agua turbia en la charca de los patos... – dijo él-

- Se que hace rato que no me escuchas, no soy tonta...

- Callaaaaa!... vamos juntos al hospital, quiero verle.

Por primera vez Christian iba a verle sin ser requerido previamente por él. Nunca, hasta ahora, había irrumpido en su vida en modo alguno sin que él le hubiese llamado primero. La extraña relación que tenían era así. Sus vidas transcurrían independientes, los días se sucedían sin que ningún puente les uniese... Hasta que él llamaba, o enviaba un mensaje, o requería su presencia... Y siempre, absolutamente en cada una de esas ocasiones, Christian acudía. Él ponía el lugar, el plan, la hora... y Christian arreglaba sus asuntos y aparecía sin más. Cada vez que se veían es como si el tiempo transcurrido se hubiese sincopado, como si todos los días, semanas, minutos se metiesen en una caverna, en un paréntesis, en un agujero negro y desaparecieran. Esa era la sensación: entre uno y otro encuentro no existía el espacio ni el tiempo... como en un contínuo indefinido.

Anita apreciaba el peso de aquel brazo de un modo insondable... Quizás solo necesitaba el abrazo de un desconocido para que los pálpitos se calmasen, para que los rebuznos de su mente pensando compulsivamente en las posibles causas de aquel estado de coma, callasen.

Y sucedió.

Bebieron de una fuente en el parque... primero ella, luego él... con el dorso de la mano se secaron las frias gotas que quedaron en sus mejillas, al unísono... y se intercambiaron una leve sonrisa... la de ella de agradecimiento, la de él provocada por el frio en su rostro.

Por primera vez desde que se conocieron aquel verano tiempo atrás, verano con olor a pintura fresca y pasteles de nata; Christian se iba a presentar en su vida y sus cosas sin ser llamado, sin respetar un pacto nunca formulado que consistía en desaparecer totalmente hasta la siguiente vez... él manda, requiere, necesita, solicita, propone... y Christian, indefectiblemente acude.

Esta vez va porque quiere, porque necesita verle yacente, porque quiere saber si será la última vez que le vea... ¿quién sabe?...

Suena el móvil de Christian...no, no es él, no puede ser...

Cosas de trabajo...

-No, no puedo hacerme cargo de eso ahora- responde-... y cuelga.

...

La blancura de la sábana que le cubre, la intensidad cegadora de la luz, la nata, el blanco de las paredes... todo se mezcla en el fogonazo que percibe al verle...

Un pinchazo más de fina acupuntura, pero ahora en el corazón.

Asalta su mente el redoblar de los tambores del pueblo en la procesión... Cuando pintaba aquel verano tórrido, ponía la música a tope para no oir aquel martilleo que se colaba por las ventanas abiertas... pero el bum-bum era siempre más fuerte, más poderoso...

Ahora, los pies de escayola del Cristo yacente pasando lentamente por delante de aquella reja del pueblo son sus pies... amoratados, verdosos, lívidos... unos pies que asoman al final de la sábana infinita... los suyos, los de él...

Siempre se preguntó porqué paseaban por aquella calle constantemente la imagen del Cristo muerto en pleno verano, porqué necesitaban pasear a ritmo marcial arriba y abajo cada semana, invierno y verano con aquella tétrica imagen desnuda y siempre por la misma calle... Y siempre fue un misterio que no resolvió, una pregunta sin respuesta porque nunca la fromuló...

De nuevo dejó reposar su brazo sobre los hombros de Anita y, con las yemas de sus dedos, recorrió las venas del pie de su amigo... lentamente, poco a poco, con religioso respeto... en profundo silencio...

Y lloró...

2011/02/24

dansa desig


Són les 6 de la vesprada d’un dissabte de primavera sobrevinguda. Els ametlers ja han esclatat tots alhora, com és menester, i han fet d’aquesta valleta humil un racó d’una bellesa difícil d’explicar. Febrer. Bon sol. Alcoi. Teatre Calderon. On prenem els banys que ens retornen la il·lusió d’una vida encara saludable, on fem el peix o la granota des de fa uns mesos el Marc i jo mateix hi vam jurar gaudir d’aquella ciutat que ens fa de capitaleta acollidora als que vivim entre els caixons de les serres que ens envolten. Primera oportunitat no fallida: Dansa contemporània al Teatre. Bon aspecte. Camisa blanca, mocador gris, sabata negra i moltes ganes de retrobar l’experiència estètica.

Cinc ballen i ens fan estremir. Corpresos, sorpresos i amb ganes de més... No puc dir prou ni gens perquè les notes i giravoltes, els nussos de nervis i aquella forma d’expressar-se amb tanta cura i bellesa en són ben difícils d’atrapar amb quatre frases.

Posaré la lletra de la peça final que encara em ressona cinc dies desprès al cabet... I posaré la flaire de la pastisseria “el Túnel”, el sabor dels bolets de xop del “Campanar”, la lluentor de les voreres de marbre i el somriure del gin-tònic al “de dins” i aquells ulls bruns i el somris de Pepa i la gent del "Sant Jordi" quan sortien de l'assaig... Els ulls de l’amic emocionat i la russa que ens serví tan be i tan desimbolta i els gemecs del meus ulls cansats en mirar el violí... Tan bo, tan bonic!!!.

Bir demet yasemen (o Un ram de gessamins)

(Maria del Mar Bonet - John Berberian)

No s'ha mort el desig,
el desig que jo sent per tu.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és aquí,
no s'acabarà així.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és més fort,
fa tot sol el seu camí.

Per més que em lamenti, si el

meu desig
ni sent ni veu ni espera,
per més que m'allunyi si el meu desig
surt de mi cridant-te.

No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és aquí
com el sol surt al matí.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és tossut,
va trenant el seu camí.

Per més que em lamenti, si el meu desig
ni sent ni veu ni espera,
per més que m'allunyi si el meu desig
surt de mi cridant-te

No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és aquí,
no s'acabarà així.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és més fort,
fa tot sol el seu camí.

2011/02/06

Un viaje en noria. Pastora. Un altra cançó per pensar...


Ya me ves, debajo de un árbol, ya me ves, sin nada que hacer,
me miró la realidad con tanta fruta que morder.
Ya me ves, otra vez palpitando, ya me ves, volviendo a vibrar, no hay manera de adivinar si el puto Murphy va a joder.
Ya me ves, con las ganas otra vez de volver a sentir de más, notar que estás aquí.
Ya me ves, otra vez degustando ese plato adornando mi mesa; aprendí a cocinar diferente, aprendí una nueva receta.
Ya me ves, otra vez deseando que me sobren razones de más, que no vuelva a sentir que despacio es sinónimo de descuidar.
Ya me ves, a la sombra del árbol, no sabiendo muy bien de qué voy, si la fruta cuando madura es cuando tiene más sabor.
Ya me ves, esperando el milagro, ¿no lo ves? Que no pienso de más. Si es de día, de noche, da igual, qué gusto da desertar.
Ya me ves, con las ganas otra vez de volver a sentir de más, notar que estás aquí.
Ya me ves, otra vez degustando ese plato adornando mi mesa; aprendí a cocinar diferente, aprendí una nueva receta.
Ya me ves, otra vez deseando que me sobren razones de más, que no vuelva a sentir que despacio es sinónimo de desviar.
Y quisiera entender que no duele después si calculé fatal, y es que puedo notar lo brutal de nuevo.
Y si puedo mirar, también quiero tocar, me lo monté fatal, se me hace raro esperar.
Ya me ves, otra vez degustando ese plato adornando mi mesa; aprendí a cocinar diferente, aprendí una nueva receta.
Ya me ves, otra vez deseando que me sobren razones de más, que no vuelva a sentir que despacio es sinónimo de gobernar.

coses senzilles...


Hi ha una cançó vella que sempre em fa riure... i molt...!!! la versió espanyola d’un tema de la banda sonora original de la pel·lícula “Sonrisas y Lágrimas” jejeje... Veus? Ja nomès amb nomenar-la estic posant-me en situació de burleta màxim... Si, ho confessarè, sóc una mica burleta, escarnidor de veus i formes de caminar... mai amb malícia, que un s’escarneix a un mateix contínuament... Bonic no és, però és...

Anem al tema que m’embolique...La cançó, la coenta cançó infame que em fa riure fins el punt que me la pose quan els ànims van d’horabaixa... i m’anime amb la cadència hortera i les líriques pujades i baixades de to de la cantant desconeguda que posa veu castellana a la Julie Andrews jejeje... Veus? Em passa cada vegada jejje...

La cançó ha estat traduïda per : “cosas tan bellas”... A ritme de vals austríac, “Froilan Maria” pega bots i girimbeles per les muntanyes i diu tot allò que la fa feliç com una mena de llista de sensacions personals... Li agraden a la penedida monjàvena les òques que rebolen i les xicones vestides de blanc amb flocs blaus, el pastís de poma i com lladra el gos... Si, la cançó em fa riure... sobretot la cadència i el regust euro-rural de la xicota... però hui l’he posada de nou i li he tret un poc de trellat... He pensat que qui vulga que escriguera la cançoneta és un enamorat/ada de les coses senzilles, dels olors autèntics, d’una visió de les coses ben ximple (en el millor sentit de la paraula)... i, rialles a banda provocades pels “gorgoritos” de la soprano, m’he posat a fer-ne llista d’olors i sabors, mirades i sensacions... Com el Manu Chao i el seu “me gusta”... senzilla recopilació de les coses que a un sempre li agraden, sensacions sempre bones que, mai se sap massa bé perquè, tenim en el catàleg de bones flairades...

I si, M’AGRADA quan un vell amb accent valencià pronuncia paraules en llatí que, tal vegada ni sap que volen dir (i què més dona?)... obrint les vocals i fent sonores les “s”. M’AGRADA l’olor de la farina de blat i de l’almàssera: forta, penetrant. M’AGRADEN els guants amb els dits de colorins quan més menuts millor i jugar amb les ferralles dels taps de cava. M’AGRADA arrancar les etiquetes dels pots de maionesa perquè es veja be el contingut i remenar les ametles amb els dits quan estan esteses per eixugar-se a sol. M’agraden els llençols de cotó i les formes corbes de les gerres. Els colors del cel a les nits d’hivern i les formes de les fulles seques dels arbres. M’AGRADEN les sivelles i els botons que semblen caramels, la lletra Q i la flaire dels tarongers, el tocar de l’argila i que em ploga al damunt. Llepar la neu i la forma dels violins. Les tres primeres notes d’una dolçaina i el regust del patxaran. Tirar pedres dins una bassa congelada i la tonya. La olor de les llibreries i el negre del piano, pegar cops a un tronc encès i tocar les escorces dels pins. Menjar tramussos amb pell i respirar la mar. Les illes i els barrancs, la lluna minvant i el rompre el dia per la Grana. M’agraden les teules mores i les parets blanques de calç. Els peus plens de nervis i les llapisseres noves. Els papers grossos i el formatge curat. M’agrada fer dibuixos vora mar, a la sorra i veure volar milotxes. La boira terrera i els barrets de palla. M’AGRADA fregar-me els ulls amb calma i llargament i contar contes. Els mocadors de coll i les mànegues amples. El baf de fred als gots i els culs de les tasses. M’AGRADA veure com es mou el ramat i com balla l’ou, com caminen les perdius i com fan el gos els gats. Arrencar un jonc i fer-lo a trossets i pessigar-me la barba. Veure les xorrimangueres dels ciris i ficar un dit dins la nata....

En un altra ocasió completaré la llista i, tal volta faça un altra amb les cosetes ordinàries de la vida que no m’agraden... segurament començarè alm la olor del vinagre i la parada de les olives i l’aigua-sal brbrbrbr...

Una cosa més... M’agraden els matins de sol d’hivern com aquest que pense gaudir... sortint de casa i deixant l’ordinador quiet...

2011/01/26

altra cançó... de les què he fet meues


Cruzó el pasado en el camino
y lo miraba y no podía llorar.
Entre el crepúsculo y el alba
no hizo otra cosa que dejarse llevar.

Y refulgiendo cual luciérnagas,
caminando sin prisa sobre el tiempo,
huyen de un mundo material,
son espíritus barridos por el viento.

Y ahora van
hacia su abstracción,
dales sólo paz y una sonrisa,
cielo abierto y aire para respirar.

Caen las estrellas de su manto,
verdean los campos a un resquicio de luz,
la pradera ahora es su casa
donde la espiga brota entre la flor.

Si les miente la vida
se hacen parapetos con poemas.

Un día color de melocotón,
cuando todos seamos libres,
cuando las piedras se puedan comer
y ya nadie sea más que nadie,
canta por mí
si no estoy yo aquí.

Viene el día en que seremos puros
como un cielo de verano sobre el mar.
Cantaré por tí
si no estás tú aquí.

(Canta por mi - Pequeño catálogo de seres y estares- El último de la Fila)