la carn vol carn...

La carn vol carn, 
no s'i pot contradir.

Son apetit en l'om pren molta part:

si no's unit amb l'arma, 
tost és fart;

d'elss dos units sent hom un terç exir.

Aquell qui sent d'esperit pur amor,

per àngel pot anar entre les gents;

qui d'arma i cos junts ateny sentiments, 

com perfet hom sent tota la sabor.

Ausiàs March

NO ADELANTEM RES...

EN TOTS ELS ANYS D’EDUCACIÓ, DE TREBALL AMB XIQUETES I XIQUETS, XICONES I XICONS, SEMBLA QUE NO HEM ADELANTAT RES...

L’educació per a la convivència pacífica, amb respecte per totes les persones, siguen les que siguen les seves opcions, formes de vida, conviccions... sembla no haver donat cap fruit. Tota la feina feta des de les escoles i instituts (públics i privats o concertats) ha quedat en res A LA VISTA DE LA “LOQUERA” I LA FALTA DE TRELLAT QUE HEM HAGUT DE VIURE AQUESTOS DARRERS DIES AL POBLE.

XICONS I XICONES DEL NOSTRE POBLE HAN PROTAGONITZAT UNS ACTES QUE DONEN VERGONYA NOMÈS DE SENTIR ELS VEÏNS I VEÏNES DE LA PLAÇA MAJOR QUE, DESVETLLATS A HORES TARDANES DE LA NIT, HAN ASSISTIT ATÒNITS A LA MÉS ESTÚPIDA CRIDÒRIA esvalotant uns altres xicots i xicotes que passaven uns dies al poble.

AQUESTES COSES SEMBLAVEN COSA DEL PASSAT, D’UNA JOVENTUT SENSE FORMACIÓ NI INFORMACIÓ, D’UN POBLE “ATRASAT” ON EL “FORASTER” I EL DIFERENT EREN EL PUNT DE MIRA, EL CENTRE DE LA CRÍTICA I L’OBJECTIU DE COLPS I NSULTS...

PERÒ AÇÒ ÉS MASSA...

COM A MESTRE D’ESCOLA I PROFESSIONAL DE L’EDUCACIÓ EM CAU L’ÀNIMA ALS PEUS EN VORE QUE EL SALVATGISME POT A LA CULTURA. Sempre ens tiren als mestres la culpa de les errades de la joventut maleducada, però dic, en nom propi i en nom de la gent amb la qual compartesc feina i vocació per l’ensenyament, QUE ÉS REPUGNANT ESCOLTAR CRITS D’HOMOFÒBIA, FEIXISTES I LAMENTABLES de xicots i xicotes del poble del qual sóc veí i en el qual pensava contribuir, amb humildat, a la seva millora i progrès cultural des de la meva feina.

LA ORIENTACIÓ SEXUAL, LA PROCEDÈNCIA, EL LLOC DEL QUAL UN ÉS O EN EL QUAL VIU, LES IDEES, LA RAÇA O LA LLENGUA QUE UN PARLA, pensàvem, JA NO ÉS CAP MOTIU DE CONFLICTE...

ELS FETS ENS DEMOSTREN QUE EN ALGUNES CASES D’AQUEST POBLE, LAMENTABLEMENT, ESTEM CRIANT HOMÒFOBS RACISTES I DESTRELLATATS QUE, CARREGATS DE QUI SAP QUINES SUBSTÀNCIES, AMENACEN I POSEN EN PERILL A D’ALTRES PERSONES...

JA N’HI HA PROU!!!

CONVÈ QUE ENS POSEM A PENSAR, QUÈ ESTEM FENT?, QUINA CLASSE DE VALORS ESTEM TRANSMETENT?, FINS QUAN HAUREM D’AGUANTAR AQUESTES AGRESSIONS? I QUINES SÓN LES RESPONSABILITATS DE CADASCÚ...

Per la part que ens toca als/les mestres...no pensem canviar de pas i continuarem educant en la tolerància, el respecte i la convivència...

I LAMENTANT PROFUNDAMENT EL POC QUE HEM ADELANTAT AMB AQUESTA COLLA DE SALVATGES QUE NO TÉNEN VERGONYA NI TRELLAT

Pau Francesc Torregrossa i Coloma

Mestre d’escola i veí de La Torre de les Maçanes

Un arbre amb nom d'humà. El Trencadís 3

Era tan prompte...tan d'hora i de nit... davallà per les escales a trompollons, engegà el llum de la cuina i va buidar el pitxeret de cafè dins un tassó, el més gran que té...

Unes petites formigues vermelles es rebolcaven entre les molletes de coca dolça... La pedra de granit del banc de la cuina dissimulava be aquelles menudències i cal passar el drap humit contínuament perquè no passen aquestes coses... Aquella pedra!!!.

Ara mira l'atra pedra, la pedra rodona que li va regalar quan van estar junts a la platja. Mentre ensuma el tassó de cafè, nu i fred, dempeus la mira...és al mateix lloc on la va deixar aquell dia d'agost. Hauria de ser la  primera de moltes que cobririen el portal de casa un dia...quan tinguès diners i poguera buscar un obrer per reformar aquella entrada de casa que volia diferent: més acollidora, més autèntica, més bonica; reblida de pedres escollides a vora mar, portades en un i altre viatge a la seva platja, junts... Però no hi ha més que una pedra perquè mai més han tornat a aquell lloc junts, ni separats, ni de cap altra manera...

Agafa l'aixada i s'assegura els cordons de les botes. Li ha dit el xicot que li les ha venudes que són d'un material que no deixa passar l'aigua. Avuí ho comprovarà perquè cal entrar dins el toll del riu per espentar el fang cascada avall i ajudar una mica la natura perquè aquell petit llac torne a ser el que fou...un tollet viu ple de peixos i granotes i llimacs i lletugues gegants...

Roda la clau i mamprèn el camí. Porta el plançò en una bossa de plàstic gran... Ha cuidat aquell arbre durant cinc anys al terrat. Li ha posat adobs, l'ha regat i l'ha canviat de lloc fins que ha vist que el raconet davall l'arc era el seu  espai favorit; on podia fullar i desfullar-se, fent créixer a poc a poc les branquetes grises. És el més polit de cinc companys Lledoners. Ha viscut dins un test negre com un nen malcriat, consentit... Ni una aranyeta ni un pardalot s'ha pogut acostar mai a ell... i un bastonet l'ha ajudat a créixer quasi recte. El test buit ha quedat al sac de la brossa esquarterat i ell, dins el cepelló humit, haurà d'esperar una mica a que li facen lloc...

19 pedretes ben escollides, com dinou van ser els dies que van passar junts a l'ombra d'una felicitat curta, però veritable. Elles envoltaràn la seva feble soca com dansadors turcs, com sardana, com el "corro manolo" d'uns soldats xinesos protectors...

Cal desbrossar primer el lloc, deixar-lo com cal... Les màquines espanten els ocells, els crits omplin el barranc... vuit, deu, quinze persones tallen, amuntonen, espenten, caven, pugen i baixen per l'estreta sendera vora els tolls... La remor es fa insuportable. No deu haver quedat serp ni mosca per aquell racó humil del riu. Tallen esbarzers, remenen fang, poden arbres vius i rematen els morts... L'aigua encara tèrbola comença a córrer per un sequiot que li havia estat negat durant mot de temps... i xorra marges avall, bota, canta, espolteix les herbes seques, verdes...totes...

En un raconet ombriu, a la vora del petit aqüeducte, sota l'ombra d'un pi vell, un clot i 19 pedres l'esperen. Les seves fulles tendres, les seves arrels humides esperen una terra rica i pacífica...

Ja està. Un floc blau cel per marcar-lo i trobar-lo quan els esbarzers vullguen moure i empestar-ho tot... i UN NOM PROPI PER A L'ARBRE, no d'arbre, de persona, d'humà... Sense dir-ho, en secret, mira el lledoner i li posa el "seu" nom, el nom que ha omplit el seu llit, els seus pensaments, els plats i les tovalloles, el nom que quasi el torna boig per sempre, el nom que féu perillar la seva feble salut mental, el nom que per sempre estaria lligat al més dolç i al més amarg alhora...a la distància insalvable, a la impossibilitat de tornar-se a fondre en una abraçada, al silenci i a l'amor, a les nits d'estiu i a l'aigua freda, a les fulles dels plàtans vora riu i a aquella pell i aquell balcó.

I prega...perquè no mori, perquè no s'asseque, perquè no tire a faltar la seva vida feliç al terrat i decidesca deixar de créixer. Tornarà moltes vegades a regar-lo, però ja no serà com abans, quan el tenia a casa, a la voreta... haurà de tirar avant sol, recte, lliure...

Quatre anys desprès allà segueix... al mateix lloc. Els esbarzers no han tret la força suficient per ofegar-lo. Ha sentit el fred de la neu i les rosades. ha vist el riuet valent que no vol morir a vora seu... i els ocells que han retornat i els esquirols i les cames d'uns i d'altres que passen vora seu sense mirar-lo...perquè encara és menut, perquè solament el temps el farà admirable, gran, polit, immens.

Manuel... caminando al revés

Las instrucciones eran claras y distintas, pero no lo son tanto cuando las libertades escuchan, asienten y, después, modifican según la voluntad o los acontecimientos van dictando...

Esos “educadores”, monitores y animadores desalmados (¿se puede animar cuando no se tiene alma?) que organizaron todo, habían acordado darle un punto de experiencia fundante a aquella etapa del Camino. No irían en grupo grande, sino de dos en dos...No con quien quieres, sino con quien te toca. No con quien estás comenzando a pensar que amas después de doce días de saco, pasta de dientes, calcetín sudoroso y camiseta vieja (que tirarás después de acabar la etapa) compartidos con quien enciende luces en el universo cuando te mira en las duchas... No, no irás con quien eliges, sino con quien ellos eligieron en "democrático y justo sorteo"... Llevarán un texto evangélico y no mapa, no móvil, no, no...

Cuando se hayan cumplido los pasos que marcan 10 quilómetros en un trayecto de diecisiete, te comerás el bocadillo aplastado de jamón falso y queso marca “Fomento de Construcciones y Contratas”. Beberás mucho en una fuente llena de moscas y seguirás el camino...siempre con tu compañero, que hará lo mismo junto a ti sin maldecir ni profanar las manos amorosas de la monitora que anoche se acostó a las 4 de la madrugada, se tiró al jefe de campamento con los dedos untados de aceite de orujo de la peor calidad y se quedará durmiendo hasta las doce mientras tú caminas o revientas... Ella te ama, pero ama más los muslos peludos del jefe...y uno de esos pelos aparecerá en el bocata sin que sepas de donde salió.

Leeréis el evangelio antes de salir, de dos en dos...y estaréis en silencio los diez primeros quilómetros para rumiar las divinas palabras en los aposentos de vuestros adolescentes corazones... solo así se aprovecha bien el tiempo, dando abrigo adecuado a las palabras inspiradas...no como hacen los cristianos falsos y mediocres que piensan en comprar tomates para la ensalada al salir de misa en lugar de en su propia salvación eterna.

Después del bocata ya podéis hablar y compartir vuestras reflexiones... Y así hasta que lleguéis al albergue donde haremos un círculo en la hierba y contaremos a todos cómo nos ha ido...

II.

Manuel salió tan temprano del saco que no veía absolutamente nada. Contraviniendo las órdenes del jefe de campamento que, en ese momento, seguía mugiendo y salivando con la sacrificada cocinera-monitora, se metió solo en las duchas... se vistió y bajó a la puerta del albergue a fumar un maldito cigarro... amaneció húmedo, el día...

Subió de nuevo y se metió vestido en el saco hasta que sonó una música indescriptible que puso muelles en las espaldas de sus compañeros y les hizo saltar como chinches en calzoncillos de sus respectivos lechos maltrechos.

Manu, tú con Jose...

No abrió la boca, como un cordero que llevan al matadero...y con una sonrisa que hacía de sol en un día sin sol por los prados de Galicia, comenzó su andadura, su propio camino...

Su compañero leyó la santa palabra sentado en una piedra, pero Manu mientras tanto, se acariciaba tímidamente el vientre y pensaba en lo bueno que era el jabón de la farmacia que su madre le había echado en la mochila... suave, muy suave... -“Palabra de Dios”...-Amén. – ¡Que no es amén, hombre!...- ah, sí, es verdad...

Tenía muchas ganas de hablar, pero Jose callaba obediente y no mintamos, no meditaba, repasaba en su cabeza la conversación que tuvo ayer con Ana...- Creo que le gusto...(se decía). Nadie está contigo media hora hablando si no le gustas aunque sea un poco, ¿no?...

Quilómetro 9... La imagen del libro de catequesis de confirmación que encabeza el tema de la libertad es una cadena en dos trozos con un sol poniente al fondo...Es buena la foto, se grabó en su mente como se grabó aquella gomita naranja de la ropa interior bajo aquel ombligo redondo o el golazo de la final, o el único número rojo en el papel de las notas del instituto... Y decidió romper las cadenas que le unieron aquel día a Jose. No es que Jose fuese un mal tipo, es que estaba harto de romper su ritmo porque Jose hacía fotos una y otra vez a las vacas. Ellas, tristes, húmedas, con ojos de “a mi qué me importa”, se dejaban fotografiar como hacen las modelos: sin descomponer las poses, sin mudar ni mutar gestos y posturas... Y Manuel se cansó de relentizar el paso, de esperar bajo la niebla, de mirar el visor y escuchar: -¿A qué molan? Son muy auténticas las vacas!!!. A él le dolía el pie izquierdo y cada paradita le recordaba que aquel pie no estaba bien...

Siguió solo hasta que un ciclista vasco se bajó de la bici. Se puso a caminar a su lado. 

-Aitor, de Donosti. -Manuel, de Castelló. -¿de la Plana?, -sí, claro...

Le contó su vida, sus aventuras y desventuras, y Manuel escuchaba aquel relato como si estuviera viendo una buena peli de historias buenas, dramáticas y profundas. Aitor había tenido un pasado reciente chungo, chungo...y por eso compró una bici y decidió irse a Compostela... 15 años, 23... la diferencia no es mucha, pero Aitor había vivido tan aprisa, le habían pasado tantas cosas!!!... -Oye, ¿no cojeas un poco?. -Sí, duele un poco este pie...- A ver, déjame...

Sobre un hito quilométrico descalzó su pie hinchado. Y arrugó los dedos al sentir el fresco remedio y la suavidad de la crema entre dedos de pies y mano... Aquello era genial... El cristo vasco aparecido en el camino de Emaús le sanaba y salvaba del mirar de las vacas, del silencio de Jose, de la mirada inquisidora del jefe de la expedición... Los prejuicios siempre acaban creciendo en las mentes adolescentes, auque se luche contra eso para afianzar la propia personalidad...y salieron en forma de pensamiento estúpido: - luego dicen que los vascos son mala gente!... somo si estar en esta o aquella esquina del planeta loco determinase la bondad de los seres o su capacidad de compasión...

-Listo!, verás como ahora andas mejor...ponte el calcetín, anda...

Anda, ya lo creo que anda...uno apoyado en su bastón, el otro en el manillar de su caballo de hierro...hasta que Aitor le abraza, le dice: - Aquí un amigo para lo que quieras, nos vemos en Donosti, que ahí tienes tu casa...Y monta de nuevo en su cabalgadura azul metalizado y vuelve a ser quién fue... el ciclista vasco...un buen tipo...

III.

Llegó al albergue solo, tres quilómetros lloviendo... el montoncito de cabellos negros que había compuesto en el centro de su cráneo por la mañana podía haber producido unas hermosas flores si hubiese pensado en poner semillas dentro, pero el agua le había dejado aspecto de pajarillo indefenso... la capa de plástico rota por el viento, los pantalones llenos de barro y mierda de vaca, los ojos llenos de luz y la sonrisa pintada haciendo de sol en un día sin sol...

-        -  ¿Eres idiota o te haces el idiota?...(escupió de su alma sucia el predicador de los valores cristianos de occidente)... Manuel, sentado en el suelo, comía ahora su bocadillo...no había sentido hambre hasta ese momento y no tenía costumbre de comer a media mañana. Era casi la una y comía, así de simple...

De un manotazo le tiró el bocadillo al barro... abrió el maletero del coche en el que dormitaba la monitora-cocinera-folladora, cogió otro bocata aplastado, se lo dio y le ordenó que volviese al quilómetro 10, se comiese allí el bocadillo y regresara al albergue... -Y me da igual si luego te mueres de una pulmonía, y me da igual que llueva, y me da igual que te cagues en mis muertos... haces lo que te mando o te facturo mañana con tu madre...

Todos miramos con estupor.

Todos callamos como momias mojadas.

Todos esperábamos que abriesen el albergue, pero la encargada estaba tratando de librar el coche de las fauces del barrizal y se tardaba mucho...

Todos estábamos mirando el sol bajo la lluvia, el sol de aquel rostro que, de momento, adquirió la belleza y los ademanes de un hombre maduro y sereno... de repente Manuel tenía 40 hermosos años... Se levantó de un salto. Tiró la mochila al suelo. La volvió a recoger y se la volvió a cargar en los hombros. Estiró el fragmento de chubasquero sobre ella y colocó el bocadillo aplastado en el bolsillo derecho de sus pantalones de soldado. La primera pareja de compañeros llegaba en ese instante y bromearon: - Hey Manu, ¡que vas en dirección contraria, tonto!...

Desandó el camino, aguantó como un campeón las estupideces de todos los que iban en la dirección “correcta” y le encontraban “a contracorriente”. Todos a poniente...él al país del sol naciente y las vacas vagas...Todos satisfechos y con el alma llena de palabras de dioses y monstruos, rumiadas durante diez quilómetros de silencio...él más satisfecho aun de ser “como nadie”, de andar al revés, de comer cuando tiene hambre y de caminar con quien le abre su alma aun sin conocerte... Comió el bocadillo, ahora por puro amor propio...rehizo por tercera vez cada una de sus huellas confundidas con la lluvia y los pasos de sus cincuenta compañeros y compañeras... todas esas huellas hacia donde se oculta el sol, hacia el oeste...y solo las suyas hacia el país de los ciclistas amables y de las cremas que hacen milagros...

IV.

Ahora estoy solo...solamente yo le veo regresar después de haber hecho y deshecho el mismo camino... ya no llueve... el humo de mi cigarro sube lento, bello, hacia las hojas de una acacia...

-         - ¿Me das uno?...- ¿Un cigarro?...Claro, hombre...

Se ha recompuesto el montoncito de cabellos en el centro de la cabeza...de norte a sur, como a él le gusta... fuma con una sonrisa imposible de describir... -¿Puedo fumar otro?...me ha gustado...     

Amanece en el albergue...muchos de los culos con muelles que el día anterior se levantaron eufóricos,  ahora se han convertido en sigilosos pies descalzos que han investigado en la litera vacía de Manuel. Se levantó más temprano que nadie. Escribió una nota que deslizó bajo la puerta del follador malnacido y la monitora abnegada. Llamó a su madre, le comunicó que iría solo hasta Santiago...- No te preocupes, que solo quedan dos etapas... además llevo el móvil... Luego cojo un avión y me vuelvo... Ella estuvo de acuerdo, siempre confió en él...

Vino con nosotros dos... -Manuel de Castelló, dijo...

Y comenzó a contarnos sus cosas y sus casos...todo muy intenso para un chaval tan joven...se abrió de par en par y fumó y bebió y compartió nuestra mesa... Compró en la farmacia la crema milagrosa donostiarra que también hacía milagros en Galicia... y, de nuevo, hizo de sol en un día nublado cuando sonrió ante las piedras verdes de la catedral...

Una cadena en dos trozos parecía dibujarse flotando en aquel cielo que comenzaba a dejar paso a la luz de media mañana...

Creció tanto en tres días aquel muchacho!!! Que nunca más se sintió mal por andar al revés de todos, por encaminarse hacia su propio amanecer, hacia su mar Mediterráneo... Contra todo y contra todos,si es necesario, pero a favor de si mismo...

Un abrazo...- Mi casa es vuestra casa, cuando queráis nos vemos junto al mar... aquí un amigo para lo que necesitéis...

Buen camino!!!...

passa algunes vegades...

...Sense tú, cada cosa continuarà en el seu lloc. La mar en el lloc de la mar, la roca on és la roca, la taula ben ordenada, el teu quadern obert i esponjòs: el Senyor Alt i Bafaner declamant versícles, fent-se gran en les fotografies; la Senyora Amable Dos marmulant un salm sense convicció, desgarrada pel queixal de la culpa; l'Home del Carni Enroscat captiu a la granja, renegat per la Dona amb Cara de Nina cada vegada que oblida prendre una de les seves píndoles; la Dona del Vestit Recatat, invisíble i dòcil, pintant pastorets de guix, blau per als ulls, groc per als cabells; la mare de Magui, abraçada al tronc de baobab que el torrent no desgarra; Magui i Lecu, bells i tèrbols, immòvils en la parada de l'autobús radial, l'olor a detritus arrufant els seus nassos; i en el banc de plàstic, amb un gat damunt els genolls, tota vida, ulls, maor, mans, alegria, canta i juga una nena, una nena que, de vegades es desperta i sent por i baixa del seu llitet i camina a les palpentes i arriba a l'habitació on els braços (els d'ella) s'enrosquen en els dits (els d'ell), i en la corba del coll (el d'ella) busca un lloc un nas (el d'ell), i els dos s'estimen i respiren i gemeguen, i la nena s'arrauleix al cistell, i el gat dorm fora de casa.

(trad. Fragment "Nada es Crucial". Pablo Gutiérrez)

Algunes vegades se sent una mena de tristor fonda barrejada amb una joia igual de fonda quan un acaba la darrera pàgina d'un bon llibre i veu (i llegeix inclùs) en quina ciutat i en quina data s'ha escrit aquell recull de pàgines plenes d'oxígen...

Algunes vegades se sent la conversa d'uns veïns que prenen el fresc de la boca-nit, el rodar d'una clau vella o la flaire d'un brou que fa xup-xup en una cuina propera; algunes d'aquestes coses i d'altres, mentre busca un lloc de bon repòs per un llibre que ja has acabat de llegir...A la prestatgeria dels millors, dels que han arribat més adintre o han obert més els forats del nas...

I lladra un gosset.

I un missatge de mòbil retorna el cor al seu millor bateg.

I el fumet d'una cigarreta mentre el sol s'amaga darrere les muntanyes...

Res no és prou i prou ho és tot.

"...Amb tú, cada cosa continuarà en el seu lloc".

   

silenci de corxera

Sempre fent soroll... a cada pas, a cada moment... Engega “l’arradial” (com ell escriuria, si escriure fora una activitat sorollosa) i talla lloses de paviment que no pensa col·locar, de moment, en cap lloc. Però les talla. Dibuixa amb la llapissera fromes corbes difícils per un aparell dissenyat per a les rectes i s’esforça en treure la línia perfecta...I la máquina s’ecalfa i l’ha de desenxufar de tant en tant...Però quan calla la màquina, sona la música, una música que sempre retrona en la buidor de la nau. Una nau que va comprar a bon preu a un empresari dissortat que la va haver de malvendre quan tot va venir tort.

Ara el martell, les mordasses, l’alicata...que deixa caure al terra d’un cop sec per sentir el seu metàl·lic soroll. I se li’n va el cap i crea ritmes sobre un bidó de gasoli buit i, de tant en tant, toca la bateria que té preparada per fer-la sonar quan li vinga de gust... Allà, a la nau, el seu palau per fer escampades, el seu magatzem de mil-i-una coses que, tal volta, algún dia, li podran fer algún profit...

En té molts de bidons d’aquells. Els talla minuciosament per crear una barraca de launes decorades per la lletra“R” on pensa passar les vesprades més caloroses de l’estiu per suar molt, molt, més encara...Ha sentit a “l’arradio” (així ho posaria ell si es poguera escriure sense silenci) que suar és boníssim, que afina el cos i buida el cap. La gent va a les saunes, però a ell no li agrada l’olor de net, de desinfectat...es construeix minuciosament un enorme cub de llaunes que farà olor a gasoli eternament, que el transportarà a un estat de quasi-incosnciència quan es fique dintre a suar i suar...

I colpeja i fa retronar, i compra coets perquè li agrada fer soroll i espantar gats, i engega la moto nomès perquè el motor no s’engronyoni... I fa girar el manillar i accelera el motor per sentir com brama aquell cavall de ferro que no cavalca des de fa anys.

I la música sempre posada...Ha comprat un atuell que la fa sonar a la mateixa hora i cada dia de forma què, quan entra a la nau ja està sonant, ressonant i omplint aquell espai. I a casa, al cotxe, al treball...la tele, la música, els altaveus tremolant... sempre soroll...fa companyía, diu...

Fàstic de buit i por de silenci...

Els darrers cops i ja està enllestit el seu "suatori". Per fi entra, per suar i suar... Ha posat la barraca al jardí. A Jaume no li sembla be que pose aquell ansimbori darrere les palmeres on, a cap hora cau l’ombra... I allò és un forn, una bomba a punt d’esclatar, una olla de pito, una capsula espacial al mig d’un desert al planeta més proper al sol, al mig d'un Sahara de gespa torrada al cor de l'estiu...

I sua, i sua...nomès ensenyar el nas per la portella de llaunes “R”. 

I, per primera vegada, desprès de tants anys, escolta el silenci humit mentre cau la primera gota esquenes avall. Recorda el silenci a l’església mentre esperava que la mare acabara la silenciosa confessió, recorda el silenci de l’aula, a l’institut, mentre formulava omplint fulls de lletres i nombres... Uns silencis que ja feia per trencar deixant caure un bolígraf a posta o remenant l’estoig de llauna de superman, o colpejant el banc de fusta on esperava amb els seus genolls, fins posar-los com albergínies...

Recorda el silenci

I plora

Perquè té por...  

Ha estat un silenci de corxera, tan breu que no es podria ben medir...Un silenci suficient per fer que un fil d'aigües turmentades caiguera galtes avall...

perquè un silenci de corxera li fa por... 

Tànger

Les lloses del terra badades, alçades, trencades...

El suc de taronja fred, i els dits plens de sucre

El somriure sempre preparat i les carícies properes

Una cua immensa espera un taxi blau entre en trontoll i els cops de tisora

Bescoll amunt i avall, galta afaitada amb aromes forts i durs

I els rams de flors i les gallines escalant muntanyes de melons.

Suc de peix d’argent, fulla de bleda pansida...abelles velles, mirades novelles...per la Medina plena de llaços de sucre i mel.

I de nou el somriure i la carícia matinera.

Fum de carn torrada i olor de fulles de te, aigües fredes i dits que reviscolen entre els fils de cotó, colors vells de robes velles i peus nus entre la multitud.

Sabors nous i alhora familiars

Murs blancs i cistelles plenes

Cel infinit i mar oberta cap al futur

I el somriure de nou i la carícia fugissera.

Les lloses del terra esmolades de tant trepitjar, pintades de calç i aigua perfumada

El suc de les olives pinta cercles negres en oli verge nou,

I els dits plens de sal marina.

Uns ulls cercats de vida miren amb mirar de vidre uns altres blaus.

Uns dits reblits de joia toquen uns altres que morien de fam.

I esclata la rialla del somriure blanc

I moren les carícies en llençols de grana.

De nou el fum envolta sardines, aladrocs...

De nou les gallines escalen carrerons

I els xiquets juguen amb les fulles de figuera

I les dones s’arromanguen els faldons

I els dits escalen les muntanyes de pell bruna,

 els llavis investiguen, els ossos reviscolen entre arrugues de fil i dunes de sorra blanca.

Gelat, salat, dolç, calent

Suau i fosc, aspre i roent

Lluminòs

Somriure sempre proper i carícies sempre noves caminen sobre un cavall de mar i no s’esfondren

Una cua immensa espera un vaixell roig entre el trontoll i els cops de vida

Bescoll amunt i avall amb espurnes de sal i vent del sud

Murs blaus i cistelles buides

Cel infinit i mar oberta cap al futur.

I els camins d’Abdou cercats de cuir i vida

I els pendons vermells batent

Mentre les hores passen prenyades

 sense més.

L'home blau

Tot és blau...o millor, han fet que tot ho acabe sent...Portes i portons, portals, escales, brancals i finestrons, citares, vigues, motllades i boltons, reixes, fonts, pedres, façanes, rastells i murs...Tot blau, barreja de calç i tint, granera en remull i tot enviscat de blau. Costeres, carrers, places i ponts. Els ulls miren blau, els peus trepitjen blau, les mans toquen blau...

Un blau que puja i baixa, que s’esglaia o s’anima depèn d’on i com. Un blau intens o suau, però blau, sens dubte blau.

La mar no hi és llunyana, però les muntanyes que ténen els habitants d’aquell poble darrere del tos, la fan extranya, inaccessible, insòlita.

El cel està on cal, a dalt, però quasi sempre esblanqueït, de núvols o calor...massa clar per ser un cel.

El riu tampoc no és blau.

La mar perquè no està, el cel perquè s’amaga, el riu perquè s’omple de colors, de tints, de flassades, catifes, pells brunes, pètals de flors, somriures blancs, mocadors, peus descalços i sabó...

Res que hauria de ser-ho, ho és i tot és blau...

Les anelles de lligar els rucs, els testos i cossiols, les teules i els perols... les ceràmiques guarnides i els llençols, les camises dels homes i els brials, els calaixos i els coixins...Tot blau...

Desprès de parlar amb el pintor i de trescamallar pels vells carrerons de la medina, s’asseu a la porta blava del blau cafè...i demana té...VERD, sota l'ombra blava de la verda morera...

El verd de les fulles es veu prompte reblit d’abelles que moren submergides a la dolçor...no pensen més, la flaire del fum calent i el sucre pur les atreu i elles es deixen, submises, portar cap a la dolça mort.

Aquell verd sembla donar treva a tant de blau, com els mil colors de les catifes que penjen dels ferros que envolten la font, com les robes alegres dels xiquets que juguen fent correres per la plaça...

Però la frescor d’aquell cel, d’aquella mar, d’aquell riu pintats per on s’hi vol ha clavat fites al cor i s’ha establert a les pupil·les com exèrcit que envolta la ciutat per conquerir-la. I, malgrat tot... tot es torna blau.

Sota una morera, la pell fosca i suau d’un home prim, bell, esmunyit, aguaita la vida sota la blava camisa i el blau pantaló, que, sense ser-ho, ho són... els cabells foscos com la nit i la mirada perduda...recercant la mar darrere de les muntanyes, el cel darrere la calitjada, el riu davall de milers de peus bruts... Els ulls brillants i el somriure apagat...

Entre els seus dits llargs un bolígraf, blau...

Entre les mans un petit quadern, bleu cahier...

Entre les cames un nervi que les bat una contra l’altra fent colpejar els genolls fins marcar un ritme incessant...

La mirada perduda, els genolls nerviosos, les mans tacades de tinta...perquè pinta, i pinta i pinta...Una fulla darrere de l’altra fins que no reste cap pàgina en blanc, fins que tot es torne blau... fins que el cel, la mar i el riu brollen veritables dins la seva ànima esgotada...

És un foll, si...però no el tanquen...reposa sota l’arbre de la plaça mentre ho ratlla tot de blau...no fa mal ningú, se l’estimen de debó, perquè després de tot fa el que tots fan... canviar totes les coses perquè tot es torne blau.

Chefchaouen. Marroc. Juliol de 2012   

Poder

Diu que un xiquet menut pregunta el seu Pare:

- Pare, com es fa per ser poderós?.

El pare, bocabadat i tirant ma de la seva experiència de la vida, es rasca els cabells del bescoll i respon:

- Ai, fill... els més poderosos del món són, sens dubte, els qui tenen molts diners...i, saps?, els diners criden els diners, diuen tots.

El nen no havia comprès massa be la darrera frase de la resposta, però la primera part, la del poder dels rics l'havia compresa ben be... Marcel, el fill del comte tenia tot el que volia i tots trencaven l'esquena i miraven a terra quan el veien passar pel carrer major.

- Pren dues monedes, fill... amb aquests diners podràs començar a fer créixer la teva il·lusió. Si els gastes be podràs fer que creixin i creixin.

El nano va pegar un tomb per la fira i va gastar els seus diners comprant un ratolí...Si, un ratolí que el feia sentir-se poderós. El deixava córrer pel coll de la Marta i totes les xiquetes corrien carrer avall espantades, l'ensenyava penjant de la cua i tothom moria de fàstic i terror... I es sentia tan poderós!!!. El poder que dóna la por exercida amb orgull, amb ulls de pícar, amb genolls bruts i sabates plenes de fang.

Però...

De davall d'una parada de la fira surt un gat flac i amb els pèls a rodolins i... nyec! es menja el ratolí desprès d'aquetar-lo amb un bon mos al tos.

- Oi que si!!! que el gat és més poderós que el ratolí...!

I ve un gos tan gran com un ruc i espanta el gat, que de correres i marrameus s'estampa contra les escales de marbre de la catedral i quasi es mata, el pobràs.

I el vell Roderic, amb el seu bastó li atenta una garrotada al gos que gemega i fuig com un lladre per la costera del forn...

I el xiquet, repassa la seqüència i es diu a si mateix... vaja!... el més poderós del poble ha resultat ser En Roderic amb el seu garrot... Hauria d'haver comprat un garrot amb les dues monedes que m'ha donat el pare i, així, ni gos ni gat, ni home ni dona, serien més poderosos que jo...

Mentre el ferrer estacava uns llargs claus a les potes d'un cavall, en Roderic el vell ensopega i el seu potent garrot cau dins les flames que les brases atiades havien alçat... i es crema com un misto en un tres i no res...

i diu el xic: - iei, el pare no m'ha dit la veritat... el foc si que té gran poder. hauria d'haver-me comprat una capsa de mistos i anar calant foc per tot arreu matant de por el veïnat hehe!!!...

Quin bort el nano!... S'obri la finestra de l'Antònia, l'ama de l'hostal i amb una gran poalada apaga el foc, que els fums li estaven omplint la casa i n'estava farta d'això...

I s'obri la tanca del corral d'En Mateu i treu el bou i el bou beu de l'aigua que lluenteja entre les pedres de la plaça del Raval...

Siiii, és el bou qui més poder té, és ben sabut això, -es diu l'infant-... Quan sigui gran tindré molts bous i el meus bous no seran mansos com els de Mateu, seran braus i valents i faran molta por...

Però en Mateu portava el bou assedegat a l'escorxador i surt el carnisser amb la seva faca i les seves destrals... i un raig de sol il·lumina les eines de tall i diu el xiquet:

- Mecaguen' una bona faca m'hauria d'haver comprat amb les dues monedes que el pare m'havia donat!!!.

Amb aquestos pensaments es gità al seu llitet el dimoni del xiquet... i surt el sol, i ell ho té clar... El carnisser mata el bou i el bou beu l'aigua que apaga el foc, que crema el bastó, que espanta el gos, que lladra al gat, que el seu ratolí s'havia menjat...

I sonen les campanes

Què passarà?...

ding-dong... ding-din-dong...

I sona la trompeta del ban... "es fa saber, que anit ben tard, el pobre carnisser, ha faltat. I el soterrament, serà de vesprada, a l'ermita de la santa. Una oracioneta per la seva ànima".

Sembla doncs, que l'àngel de la mort hi estava ociós o volia demostrar que ell és el més poderós...

No, nan, no t'enganyis... el més poderós és qui viu està

perquè fa i desfà i s'alça i s'adorm, i puja i baixa i estima i vol...

Ni diners, ni força, ni crits ni por... Vida fill, vida això és poder i tú pots...

Conte basat a la cançó: Alla Fiera dell'Est, cançò popular italiana (al disc del mateix títol d'Angelo Branduardi)     

El trencadís 2. El centre de l'univers és blanc, com la pasta de dents

Encara es veurien un altra vegada més...

Però aquell dia és el definitiu. El punt que ho explica tot i fa que tot tingui sentit.

El trencadís que decora la vella estació és lluent, blanc i net. Transmet sensacions d’aigua i sabó, de mans d’obrer savi i vell, de polsim d’algeps apegat als pelets del nas.

Un dia d’agost a l’Estació del Nord.

Darrere, al pàrquing, han quedat la brutícia i la foscor enganxades a les parets i els mosquits

morts als vidres del cotxe...

Ara tot és net, clar... La calor no se sent entre les flairades de perfum, encara que és agost... Un d’aquells dies d’agost que no semblen d’agost, perquè bufa el vent, i xiula la brisa...

“mais j’entends siffler le train...

Que c’est triste un train qui siffle dans le soir!”

Estira la pesada bossa d’esport que va portar dies enrere. Ha deixat el desodorant damunt el banc del bany, al poble... però tot el demés hi està. No volia deixar rastre però ha deixat una petjada als seus ronyons que, passa un tren i un altre i un altre més i no s’esborra... i cau l’aigua d’una dutxa i un altra i una més i no s’esgola cames avall... No passa, no... perquè algunes coses romanen amb una força brutal... per desgràcia o per sort!.

Vaja! Falten unes monedes per al bitllet... Tot el que passi sigui com això, perquè amb diners, carxofes...!.

I al bell mig d’aquell sòl lluent, que sembla el centre de l’univers... D’un univers tant de temps desconegut, llunyà, estrany, ofegat sobre sí mateix... Al mig d’aquell paviment pol·limentat com vidre transparent, EL BES.

-He d’anar-me’n, marxar... adéu, au revoir!

I la frase que segueix no hi es pot posar... perquè algunes coses són intransefribles, difícils d’explicar i pròpies, patrimoni de la seva humanitat particular... perquè un altra cosa no serà però, li sobra humanitat...

Tan bells, tan ben rebolcats... com pastissos de glòria de sucre blanc... Tan petits i tan grans.

I no importa res més que aquell bes...

Un xiquet mira sorprès... li agrada el que veu, perquè quan es besen – pensa- tindran fillets... Així va la vida, no?...: s’ajunten, es besen i venen els nens.

Una vegada més es veurien i en desitjaran mil o cent... però la vida ja no ho permet. No, no és ella, vostè perdoni. És ell qui ja no ho permet... i s’excusa i se sent malament i se’n va i ja no torna més.

Però li deixa aquell bes. No més un... només.

I, pot un bes durar per tota una vida?... futur enllà, present permanent?. Així sembla ser... mentre hi hagi memòria, mentre s’entesti en col·leccionar “els seus grans moments” i mentre passi dies i olles, hores i mores rebolcant-se com pastisset en sucre fi, en els seus propis records i pensaments...

Tot blanc, tot net...

I surt el tren. Segons abans ha recorregut tota l’andana amb el cap girat sense deixar de mirar els llavis que acaba de besar. I alça la ma, la beneïda ma que no va deixar ni un pam sense carícia, ni un pèl sense rentar, ni un dia, ni una nit...

El dia que va desaparèixer portava samarreta de ratlles blaves i blanques i pantaló curt... era estiu, a l’agost... un agost que no ho semblava, perquè no feia calor...

“…j'ai failli courir vers toi

j'ai failli crier vers toi

c'est à peine si j'ai pu me retenir

que c'est loin où tu t'en vas

que c'est loin où tu t'en vas

auras tu jamais le temps de revenir

J'ai pensé qu'il valait mieux

nous quitter sans un adieu

mais je sens que maintenant tout est fini

j'entendrai siffler ce train toute ma vie.”

Treu-lo a ballar!

Ja sembla que hem arribat a la punta... Si, això sembla.

La fagocitosi per a la qual s’han ensinistrat els polítics que ens desgovernen en aquesta pseudo-democràcia en la que vivim, ja s’ho ha berenat tot... Si, tot allò ja sembla digerit i escopinyat desprès.

Anys arrere, temps era temps... Algunes i alguns vam fer una aposta decidida per dedicar-nos en cos i ànima a la recuperació i difusió de la nostra cultura popular “ab-origen valenciana”... Cantàvem, ballàvem i retrobàvem rondalles, dites, peces de roba, costums i versos perduts... I semblàvem feliços en aquella tasca. Més d’un se sentia important damunt l’escenari o a peu de plaça. No se qui pagava la gasolina, però vam fer quilòmetres i més quilòmetres de poble en poble i de festa en festa. I jo cantava i ell ballava, i ella tocava el llaüt, i ells remenaven faldons buscant l’agulleta i tots gaudíem. PERQUÈ ALLÒ ERA I ÉS GRAN, MOLT GRAN...

Entre romanços, jotes, fandangos i rascar de guitarres hi havia la memòria col·lectiva, la identitat, la llengua i el País... “Ai País que ara recorde, son de llàgrimes vermelles!”.

Però allò no podia ser... no es podia suportar que aquells grups que sortien per tot arreu tractaren de ressuscitar els morts. Perquè n’eren molts els qui els volien morts i ben morts els nostres romanços i cançons, la nostra llengua i la nostra cultura. I ELLS ES REPRODUIEXEN MÉS... COM LES PANDEROLES... i nosaltres i la nostra dignitat, no tant...

Prompte començà la fagocitosi...

Si volies sentir-te com “La Piquer” arrossegant faldons i bosses i saragüells i espartdenyots, si volies “anar de gira” per pobles de dos-cents o de dos-mil, si volies fer intercanvis amb grups semblants a l’estranger i, de pas, ensenyar la teua cultura per on s’hi vol... HAVIES DE DEIXAR-TE FAGOCITAR... Com la “nina de sal” que s’endinsà a la mar per fondre’s amb ella i deixar de ser “si mateixa”, per ser “lo més gran”.

I així vingueren les coses... les serps de la “Di-Puta-Ció Provincial”, de la Conselleria de Cultura que sempre viu “per ofrenar nuevas glorias a España”, els fardatxos de la política... Animals de sang freda que, quan comença a calfar el sol, es tornen perillosos, et xuclen la sang, mosseguen i es rebolquen per la pols que tan be coneixen...

I ens xuclaren l’energia jove i les il·lusions... subvencionaven, organitzaven, donaven i llevaven oportunitats, concedien o vetaven, prohibien o promocionaven...

Alguns vam fugir “com el dimoni a la creu”. I se’ns omplien els ulls d’aigua (i encara ens passa) quan sentíem de nou aquell retrò de guitarres i les cançons que teníem. Però vam fugir perquè es van fer amb tot, ens ho van manipular fins al punt que “si eres de los míos, actúas... si no...” desert, silenci, por.

Ja se, ja se... també es pot fer cultura sense diners, sense plegar-se a les exigències de la cultureta oficial i sense fer genuflexió en cas de dubte... però ells poden amb tots. I ara, de nou, sembla que ens han guanyat el pols... O no?...

Si alguna cosa té bona una catarsi és que queden dempeus els més autèntics els millors... O no?...

I ara s’ha acabat la festa... no hi ha diners, se suspenen els circuits de “música popular”, les escoles de dolçaina, les subvencions a colles i danses. No donen “actuacions”, no organitzen festivals, ara miren “l’era vertadera” i “pim-pam-fuera!”.

La gent del grup Sant Jordi, amb la què em trobe de tant en tant, em diu que ja quasi no poden seguir, que no els hi donen cap actuació més que “a ni vell local”... Sembla la fi de les Trobades de Gegants, dels Aplecs de Dansa i de l’intercanvi cultural, les trobades de música de la Mediterrània, el Festival de la Corona d’Aragó, les dansades populars, les obertes de Fira i (el millor de tot) les autèntiques danses a peu de plaça als poblets de la muntanya amb TOT EL POBLE com testimoni, gaudint amb nosaltres i ressuscitant... O no?...

“Ja s’ha mort Miquel de l’Àngel,

ja s’ha acabat l’alegria:

aquell retruc de guitarres

i les cançons que ell tenia.”

“Si mon pare fora alcalde

I mon tio regidor,

jo portaria la vara

i als fadrins a la presó”.

“I en l’any de les barrancades,

se m’emportà la barraca.

No plores més, Maravilla,

que en quatre bastons hi ha un altra”.

...Si, treu-lo a ballar, a ell, a mi a tots. TOTS A BALLAR... “macarena” “asi vosé me mataaaa” o “el tractor amarillo”... que això si que és bona cultura OFICIAL subvencionada, patrocinada i recolzada perquè l’estupidesa no mori mai...

I...

“Allà va la despedida,

amb arròs i carabassa.

I que no diga ningú

que no sóc l’amo la plaça.”

El trencadís 1. Una cosa feta de gent

Desprès del treball... amb les espatlles carregades de tensió, amb l’anima cansada i les cames plenes de petites corfes per haver-se rascat massa fort... massa nervis, massa...

Són les cinc i quart. La clau del cotxe no apareix... han agafat cassoles velles i cullerots per fer rebumbori pels carrers de la ciutat... cal fer-se sentir, cal muntar-ne una de bona, que aquesta vegada ja n'hi ha prou.

La manifestació s’espera multitudinària...

Per al seus ulls acostumats a les postes de sol i a mirar les menudes floretes i les formes de les pedres, tant estímul és massa... braços, mans, cuixes i caps... ulls, faldons, dits i peus... fragments de gent anònima i somriures llunyans de vells i coneguts companys. Perquè avuí semblem estar totes i tots. El trontoll de la gentada, les consignes i pancartes... amb el pit i les esquenes convertits en aparador de reivindicacions i somnis malferits per desgraciats que desgovernen i malbaraten tot.

Per fi apareix la clau del cotxe. Sona Pergolessi, però cal baixar el volum molt per poder parlar mentre enfilem cap a la ciutat... i parlem fins que se’ns asseca la gola, i maleïm i cerquem arguments per enlairar-nos l’esperit... Si, serem molts i tenim molta raó...

El pare deia dinant: -ai fill, no traureu res amb això... mai han fet cas de res. -No, pare, aquesta vegada ens sentiran i els afrontarem...

Som un camí que camina...No hem buscat un lloc, senzillament ens hi hem amollat... “farts i cansats”, “mala broca us traga un ull”, “mecaguentot”, “mala pedra aplane la vostra miserable vida”... així diuen les pancartes, així ens surt la ràbia com un esclat de dins... I som un riu, però els ulls no miren el riu... miren gotes de desig, miren fragmentàries postures i plecs de roba, parpelles i ulls clars. S’escolten clams i crits i el retró dels instruments i l’aldarull del casso vell, del peròl i els sonalls...

Som una cosa feta de gent...

Carrer avall, avinguda avant...

I deixant pas, els cabells néts i els botons de la camisa mig oberts... els braços oberts i el somriure blanc, pur, net...

Del mig del riu, del camí del munt de cossos i trossos, de dins del trencadís surt i tot es torna violent i bell... perquè és bell això d’envoltar-se de braços forts i valents.

I hi ha qui té enveja... perquè mai viurà això... Perquè, per uns segons se sap feliç, fugaçment feliç. Només per un segon així tot té sentit...

La calidesa d’aquells dits plens de petites ferides, la força d’aquella veu.

De nou no apareixen les claus del cotxe i cal remenar de nou al cul de la motxilla... i quan les mans s’amaguen dins per escarbar, se senten alleugerides, refugiades desprès d’haver tocat, salvades de la timidesa que les paralitza per tirar un poc més endavant...

I el desig va fent el seu camí...

I el riu de gent s’esmicola pels carrers dels voltants...

I tots busquen les claus del cotxe amb els ulls capficats dins les bosses...

Si, se sent únic enmig de la gentada... perquè ningú més ha sentit aquells bàtecs. Ningú com ell dins el toll, ningú amb aquell perfum, ningú...

I al llit una massa retrona contra la pell del tabal...

Res com un home a cavall, a cavall de la vida... encara que el cavall sigui de ferro!!!.

Arsenal...

Alguns hem crescut utilitzant aquesta paraula sense el seu context original... hem gaudit d'un arsenal de xulles suquejant a les graelles al Mas, per primavera amb els amics, quan érem adolescents i lliures. A aquell arsenal l'acompanyava un altre: el què formaven les neveres blau cel farcides de gel, cervesa freda i bon vi per als de pap més fi... Teniem un arsenal de discos de vinil i, desprès, de CD's. Encara conservem un arsenal de fotos de tonteres, festes i reunions... Un arsenal de joia i vida despreocupada sota les flors dels ametlers o sobre la sorra de les platges a l'estiu. Un

arsenal d'afectes i efectes personals que posem en caixetes plenes de bons records... Un arsenal de llibres, folis, apunts de quan érem estudiants.

Pensàvem que aquella pila de coses i sensacions ens donaven un patrimoni per al futur de llibertat i joia. Pensàvem que els anys de la facultat i del descobriment de les llibreries, les tendes de discos i els cafès a l'ombra dels plataners de València eren els millors anys de la nostra vida... Perquè érem joves, lliures, bells i valents...

Un dia un rifle vell i rovellat aparegué a la vora del llit de la iaia al Mas, repenjat de la barra del capçal. vaig preguntar: -I això?... pare,

què fa això ahi?... -Eixe és el seu lloc (diu el pare). Ahi estava sempre l'escopeta en els vells temps de lladres, roders, postguerra i por. No, no era un arsenal... era només una escopeta de caçador. Dormien a l'ombra de l'arma aquells atemorits camperols...

Dormíem a l'ombra de les oliveres a l'inici de la primavera... aquells encesos jovençols...

I ara, avuí... detencions...

Les armes?: els llibres, les motxilles, unes lletres vermelles escrites en vells

llençols. Ja veus, tot un arsenal de raons, paraules, poemes, cançons. Demanant de nou respecte, cultura, trellat, educació.

La resposta ja la saps: de nou la repressió... aquella que nosaltres, als 80 ja no sentíem... perquè erem joves, bells, valents i lliures... o això creiem...

València... els anys d'estudiant... la ciutat vella i les assemblees al soterranis de la facultat...

Les flairades de la tarongina i el rebumbori dels coets a la porta del LLuis Vives per les mascletades...

La plaça Sant Agustí reblida de gent esperant que moga la manifestació...

I les llibreries plenes de gent. Però, sembla, eren altres temps...