A CAL TERRISSER... cantant, recitant, ballant...

SELECCIÓ DE TEXTOS PER A L'ESPECTACLE "A CAL TERRISSER"
ACTUACIÓ AL CERCLE INDUSTRIAL D’ALCOI
19.00 h. 16/NOV/2014
AMB EL GRUP DE DANSES SANT JORDI

1.
(veu primera)
La força de l’aigua. Els molins. Aigua, terra, fang…
A la vora d’un riu es fa gran un Poble. Un riu, dos tres. Salt, toll, molinar.
Terra i aigua, fang.
Des de temps fora memòria: fang.
Gibrells, Cossis, plateres i plats. Cànters I gerres, Cossiols. Aixovar de princesa pobra, de deessa de la serra.
Teula i teulada, rajols…
Aigua, serra, fang.
A la vora del riu creix el poble vell i nou. Indústria del fang, de l’argila que gira i gira lentament

 

2.
La cobla del llaurador
és d'un ritme de peresa.
Aigua de cànter de fang
a cada moment l'ofega
i hi ha un brunzir de vespers
en la ferrada parella.
Quina fecunda suor!
Quina olor d'aspra rosella! (...)
        Trill joiós de juliol
ressona a l'esplai de l'era.

(de la cançó de Mariola 
de Joan Valls)

3.
Varen pensar-me
uns savis dits la forma
que sóc i guarde.
Ben endinsada
en fang, en bronze, puge,
claror d'idea,
per les arrels més fosques
al gran esclat del somni.
Velers d'aranyes
solque graons d'escuma.
Mans, esguardeu-vos
dins el treball, com fràgils
vidres dringats per l'aire.
De guix, de bronze,
de fang, de terra cuita:
precises formes,
guany del combat amb l'àngel,
rebel•lia, domini.

Mira'm i digues
si no sóc acabada
com em volien
guies subtils del noble
origen de la forma.  (Formes i Paraules. Ovidi Montllor)

.

4.
(una veu “a capella” canta mentre comença a pintar-se sobre el fons de l’escenari amb fang la figura de la Deessa mare de la serreta)

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres dels llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

(fragment. Raimon- Salvador Espriu)

5. (veu primera)
 Sempre al bell mig, opulent, com un cànter,
regalimant, com pels porus de fang,
una humitat, una fecunditat.

És el passat, el present i el futur.
És el colom i l'argila materna.

Com la rabent gavina que s'esmuny
voldria dir uns mots de confiança
ara que els vents ens són força contraris,
per tot l'espai i l'any: voldria dir,
ara i ací, com el futur és vostre.
El pastareu, com si fos humil fang,
i esdevindrà, temps endavant, el vostre.
Vostre futur, allò que més importa.
(del mural del País Valencià. Vicent Andrés Estellés)

6.
(veu segona)
Molta cura...,
sense pressa i amb tacte pausat;
la feina és ben feta i el moment s’ho val!
Si em surt esguerrada, no serà normal,
l’hauré espifiat!
Això té el seu temps i un procés molt llarg.
-Tu,
de granit a argila molta,
has passat pel sedàs;
més tard,
pastada i moldejada,
al forn (com cal), et couràs!
Sinó me la jugues,
seràs una peça bona...,
segur que ho seràs
(passada una estona)!
Faig el meu ofici i m’ho diu el nas!


Del passat al futur: ets la realitat;
quan estiguis cuita... ja s’haurà acabat.
Res serà perdut.
Tot serà guanyat!
(El terrissaire - Josep Vendrell i Torres)

Carta a David amb motiu de l'Aplec Pel Territori. La Torre de les Maçanes, octubre de 2014

Algunes vegades, amic DAVID MALLOL, passen coses que són UN MISTERI. No un misteri en el sentit que li donaria la gent que gaudeix amb allò que en diuen paranormal. No misteri en sentit de “cosa oculta”, difícil d’explicar, fins i tot irracional. MISTERI COM ÉS EL MISTERI D’ELX; una cosa meravellosa que es veu, es viu: un cel que s’obre i plou or, un àngel que baixa amb una branca de palmera, unes veus d’home que canten i un cor que batega emocionat...

AIXÍ HA ESTAT EL MISTERI QUE HE VISCUT AQUEST CAP DE SETMANA A L’APLEC PEL TERRITORI AL MEU POBLET... una experiència que solament vivint-la es podria explicar. He viscut moltes coses, totes bones, boniques... però una sensació de que estaves ací, amb mi, ha amerat de goig cada activitat, cada moment, cada paraula.

Molts amics i amigues. Dels que sempre han fet via amb mi, dels nous que la vida m’ha regalat. Alguns per casa altres pel carrer. Organitzant, treballant, gaudint. T’havies apuntat com assistent, tal volta de manera intencional, en un gest d’aquells que signifiquen molt: tant de bo la parada del metro de Barcelona que tens més propera, et portés cap al sud en un moment; que fos cosa de dues o tres parades més al sud del teu barri barceloní.

Si, estaria be. A tocar de mans, entre la gent, sota els xops al riu dinant amb nosaltres, passejant a la serra amb el Daniel Climent, un savi dels nostres que sap com ha de dir-ho tot per fer silenci dins el nostre cervell. Fen-te un cafè amb nosaltres amb el Joan Baldoví (quin gran home aquest!). A la plaça mirant com Anna i jo parlavem a un poble alegre i combatiu format de gent de tants poblets petits del migjorn valencià. Rient amb l’Eugeni Alemany. Escoltant el clam de la dolçaina i esclatant de goig. I a la nit. Al pati de l’escoleta del poble veient com moltes d’aquelles i aquells que he tingut com alumnes a la classe, ballaven feliços – ja adolescents- al ritme de músiques arrelades, nostres, en la nostra llengua... al mateix pati on el mestre Pau, anys abans, els contava històries velles i noves per tractar d’ensenyar-los a pensar, a canviar les coses...

I l’essència del misteri és aquesta: que estaves, ho se, ho he vist. T’he vist somriure entre la gent que s’estima la nostra terra, a vora meu, a la vora de tots nosaltres.

“Oh, poder de l’Alt Imperi,

Senyor de tots los creats!.

Cert és aquest gran misteri

Ser ací tots ajustats.” (del Ternari del Misteri d’Elx)

A Raül Seguí, Dimas, Joan i Julio, Isa, Josep i Vicent, Joan Àngel, Dani, Merce, Anna, Llorenç, Vicent, Maricarmen, les meves tres germanes meravelloses, Mariano i tants altres que la vida m'ha regalat... i DAVID MALLOL. GRÀCIES, BEN ESTIMATS.

Assaig

Es van citar a la plaça del mercat vell. Allà, a hores fosques, no massa tard que és diumenge i demà s'ha de matinar. 

No, les claus, no trobes les claus del local d'assaig del grup de teatre. Han amanegut finalment, sempre les perds... Ai, eixe cabet!.

Trona lluny, el cel està preciós, tant com el seu bescoll, com les seues natges, com el seu somriure, com els muscles i dits.

Un bes, no millor dos, tres... Al mig del carrer, on miren les veïnes i aparquen els senyors advocats, fadrins i casats, vells i velles: ...Pareu les orelles que ens anem a besar... Una dues, tres vegades més.

Vol fer-li l'amor damunt l'escenari. A la sala de l'assaig on va cada setmana a fer d'home templat, seriós, ben plantat. Sempre li donen els mateixos papers, és tan elegant...

La tèbia llum del fanal il·lumina la perfecta forma de la seva cadera, del seu cos. Plantat al mig d'una sala buida. Es miren, es beuen, es treuen el suc de dins de les ninetes. 

I els dits comencen a fer el seu camí, suaument, tendrament. I es tornen branques verdes d'un arbre jove. No, no és massa tard per desitjar fins que els gemecs retronen en la sala sense mobles. No és massa jove ni massa vell, ni molt tendre, ni molt salvatge. És com és, va com va. 

Ballen nus una dansa d'ofegs i gotes de suor. Acte primer, segon, tercer... 

El teló no hi és. No cal en una sala d'assaig.

El peu, el pit, el melic...

I els dits fan ben be el seu camí. Un camí que travessa muralles, puja esglaons i baixa costeres i muntanyes de pell i saliva. 

Ai, la seva aroma!. -M'has tirat a faltar?. -Ni t'imagines com...!.

I la boca s'obre i es tanca del tot la nit. Canta un ocell i el vent acarona les floretes del carrer.

En uns minuts hi ha assaig. La sala s'omplirà de veus i cridòries; i unes i d'altres trepitjaran en el sol de terra de les seves passions, la simfonia secreta d'abraços i mirades. Han fet l'amor a l'escenari, d'amagat, entre les ombres, Amb la sola calor que tot ho crema quan es miren.

La roba torna a cobrir-los i repassen l'espai buit per no oblidar cap cosa...

No, les claus, no trobes les claus del local d'assaig. Al pany, estan al pany, no passes pena.

Perquè ets tan bonic?, tan ben plantat?. Com un arbre de branques tendres, com un petit ocell.

Acte tercer, segon, primer. No hi ha teló... Dos besos, tres al mig d'una plaça que ara és centre del món.

Parlem...

Pensarè en tu...

Farè per trobar un poc de temps, que vaig molt ocupat...

Besa'm. Va, vés que és tard...

Tens les claus?.  

Valencianes i valencians... a l'altra banda del barranc

Estimem la nostra terra...i no està en venda...!

Aquest fou el lema escollit per la gent que ha defensat amb els colzes, les mans i el cor, un petit fragment del meu País Valencià durant 10 anys de lluita a la Coordinadora d'Estudis Eòlics del Comtat.

L'altre dia, mentre dinavem junts en una més que calorosa jornada de reflexió i germanor a Benilloba (preparant juntes els actes de celebració d'aniversaris de la Colla El Rentonar i la CEEC), discutíem un poc sobre el verb i cadascuna de les paraules d'aquell lema que va parar la Central Eòlica de la Serra d'Alfaro, a la Vall de Seta.

Avuí, una vegada més, passejant per la xarxa, en trobe una il·lustració que em punxa el cor... perquè ens hem acordat que és amb el cor amb allò que ESTIMEM... Si, ja se, un ximple dibuixet per fer gràcia en un diari que còrre de ma en ma per facebooks i tuitters, no s'ha de fer massa cas... Però m'ha fotut, perquè aquelles i aquells que portem, portavem i portarem avant projectes en defensa del nostre poble i terra, del nostre País Valencià, no som LA COLLA DE LLADRES MALPARITS que ens han portat a nivells de fama mundial en corrupció, desbalafiament i desfeta. NOSALTRES SOM LA COMUNITAT HUMANA, ells són uns quants botiflers que han pervertit les nostres institucions d'autogovern i les han convertides en un femer. NOSALTRES SOM EL POBLE VALENCIÀ, i tenim el deshonor d'haver atorgat com a poble, la confiança democràticament expressada a les urnes a la colla de "SINVERGÜENSES" (que en diem popularment) més fotografiada dels darrers temps.

Ja és cridaner com el dibuixet continua "dividint en tres trocets" (Províncies) el territori del PaísValencià. També ho és com s'ha instal·lat el concepte "Comunitat" (que és un grup de persones) com a substitut de País (que es refereix al territori). Però tot això són efectes dels estatuts d'autonomia aprovats i pastats amb fang i gintònics pel PPPSOE i de la colla d'ignorants que els hi haurien assessorat per a aquelles finalitats seves; fer-se amb els escons i desbotifarrar-nos-ho tot.

Si, jo, com tantes i tants "M'ESTIME MOLT EL MEU PAÍS", sense romanticismes, sense dir-ho amb un quadre de Sorolla com a rerefons de la imatge. Me l'estime i els meus fets ja en parlen prou d'això... no m'agrada passar-me la vida dient-ho i tornant-ho a repetir.

I per això em pega tort que acabe convertit en el paradigma de la brutícia dels mals governants, en exemple de mala gestió, de silencis servils, d'indignitats de tota mena. 

ÉS TAN FÀCIL COM USAR LES PARAULES BE, en aquesta tontera de gentola que no ha llegit res més que el prospecte de les aspirines en tota la seva vida, gentola que publica als diaris, a les xarxes socials, donant rigor de marbre a les seves paraules INCORRECTES... PERQUÈ LA TERRA I LA GENT DEL PAÍS VALENCIÀ...TOTS NOSALTRES, NO SOM UNA COL·LECCIÓ DE LLADRES BOTIFLERS QUE HAURÍEM DE DESFILAR PELS JUTJATS en una cua eterna que no tinguera final i que tapara el sol... NI SOM "la tierra de las flores, la luz y el amor" ni som una mena de cadena humana d'homes i dones emmanillats i sota sospita permament.

NOMÈS UNS QUANTS... i ben be serà que comencen a passar per la presó o per la vergonya (si és que saben això que és)...

Que visc en una terra mediterrània on s'aprecia més ser "espavilat" que "docte", "sabudet" que "intel·ligent"... això ja ho sabia. Que he de conviure amb gent, gentola, persones i personatges, també formava part de la història de ser i estar valencià... Però em negue a seure en la mateixa taula que Camps, Fabra, Milagrosa,Cotino, Sapalana, Gonzalez Pons, Rita, i la panxa sa mare... Em negue a fer "comunitat" de veïns amb aquest seguici de panderoles i caparres...

US HO PROMET... EL MEU PAÍS ESTÀ RECORREGUT DE SUD A NORD I A L'INREVÈS, per una filera de persones normals, valentes, humils, senzilles, treballadores, que se l'estimen... i que es dolen (segur com jo) que aquells que ens volíen posar al mapa del món, ens hagen posat a la vora d'una sèquia pudenta reblida de la seva porquera que sura i córre, al punt de sentir vergonya de SER...

ENTRE ELLS I NOSALTRES, UN BARRANC, el barranc de Malafí, del Carraixet o dels Algadins... el més profund i ample que tinguem: ELLS ALLÀ, I NOSALTRES ACÍ, A CA NOSTRA.

a qui em comprenga

De vegades algú escriu allò que un escriuria. Paraula per paraula, sense posar ni llevar res. Quan t'ho trobes, voldries agafar una bona llosa de pedra i treballar amb cura el text per deixar-lo per sempre més gravat.

Així passa... solament algunes vegades.

I quan passa, ho apunte al llibre de les meves paraules diguem-ne "sagrades"... un llibre en blanc que vaig comprar fa uns anys a Florència, un matí d'estiu. I que encara roman quasi tot en blanc, nu, esperant que vinguen bones i noves.

Afectes secundaris

Esgarre sense voler la capsa del medicament... Sempre s'esgarra i no volia jo descabdellar-la, no. I trec una pastilla i trague i bec. Aigua pura que tot ho cura. D'un glop, d'un bon glop.

No em queda un altra cosa que confiar en els seus efectes curatius, en la sana harmonia que m'ha de tornar el cos en passar el tractament, amb la lenta cadència de minuts i hores que solament s'empassa tendrament als braços de la son. Si, dormir i suar és el que més cura. I el temps, el passar del temps.

A les seves hores i en els moments prescrits, la pastilleta.

No, no tinc el costum de llegir el prospècte. Em fie i prou.

I aquesta vegada, en els marges plens de punxes de la ociositat més pura. En els breus passejos de la cuina al sofà i del sofà al vàter i d'allà al llit, per seguir sentint-me viu, m'ha pegat per llegir:

AFECTES SECUNDARIS.

Vés amb compte, que poden fer-te mal. El cap com un eixam i la boca aspra de besos que mai han vingut debades. Els braços tremolosos de no poder agafar amb força els seus ja mai. Arcades, mal de ventre, la panxa fent petrolis i els budells en guerra. Il·lusions òptiques i deformacions de la percepció. Si, no hi veia clar mentre passejavem junts al pondre el jorn. Tampoc quan despertava i mirava amb emoció el seu bescoll... Si, era realitat deformada com en un mirall de fira. Suors, les robes en un toll d'agres flairades. 

Viatges, esperes i cues que s'han de respectar a cal metge. Proves, resultats, analítiques de paraules seves i meves, de postures, converses, frases. Tot ben analitzat tan bon punt no estavem junts. Fins i tot el perfum del seu abric, barreja de llenya ardent i humitat de boira espessa.

Augmentant la dòsi i baixant-la a poc a poc desprès, per a què el cos no s'hi acostume i no reaccione com cal. Resistències a la medecina i vòmits inesperats en barrejar-la amb substàncies d'esperit, entregat a sentiments considerats incompatibles.

Els cavalls de l'Apocalipsi i tots els mals d'aquest món i de l'altre em poden sobrevenir si continue prenent-me el tractament. Compte. Alèrta!. 

El component químic principal del medicament m'ha de curar, però els AFECTES SECUDARIS s'han de contemplar, si.

I NO ESCARMENTES, NO APRENS LA LLIÇÓ, MESTRE. Una i altra vegada el cul al sol, el coll al vent i el pit a descobert de l'aire fred entre els botons de la camisa blanca. I puja la gola i els bacteris fan nius i els nius cabdells i els cabdells creixen com les cordes i s'enrosquen al clatell, i crien fills de gossa que et deixen sense veu. Ni per cridar, ni per dir allò que vols: t'estime, t'estimava, no em deixes d'estimar...

AFECTES SECUNDARIS... No, no hi ha afectes secundaris, almenys per a mi. Mai en tinc prou jo d'aixó i no els haig de defugir. Que provoquen maldecaps, tremolors, insomnis i febre? ... aixó diu el "prospecte "... que si s'ha d'anar amb compte, que tot això i alló...

I ES VEU QUE FORMEN PART DE LA TERÀPIA. Intrínsec sembla ser a son llenguatge que facen maldecap o que tinguen mal regust al principi, quan comença tot, quan s'inicia la mort dels virus que m'han tombat a terra, que m'han desballestat.

TOTS, TOTS ELS AFECTES VULL, EL MEU PETIT PATRIMONI DELS DIES I LES HORES, AMB AFECTES TERAPÈUTICS... Han de fer-me una bastida al voltant, un alcàsser que em defense. Amb noms propis i trobades que no vols que tinguen fi... encara que, de vegades, em facen veure llums que no hi eren, que no estaven, que sols la febra m'havía fet imaginar. TOTS ELS VULL.

Fred al poble

<<...D'ençà que ha arribat la tardor, fa mal de passejar aquí, a casa nostra, al vespre. És un poble ventós, aquest: el vant surt de la mar cada dia, bon punt el sol s'ha post; bufa d'una manera desesperada pels carrerons tortuosos, i per voler-lo resistir no resta sinò subjectar-se als passamans de ferro que la vella providència municipal va col·locar a les parets, en els punts de més risc. (...). El fred, en canvi, ara que ha arrepelgat a frec de roba amb els vestits lleugers, amb les mans nues, no deixa de semblar un intrús malèvol, al poble se'n parla amb aspror; con una cosa vinguda del nord, com un abús premeditat. (...) Ningú més no podrà sotir, crec, sense cridar l'atenció,talment corre el risc de semblar increïble cada pas sota una lluna tan enemiga. I fins i tot la terra ha sentit per un instant aturar-se el seu vell cor daurat. Les taronges maduren malament, romanen sense vendre i es marceixen, amb un color emmalaltit, dins les cistelles de vímet, atacades per l'agonia llefiscosa de les últimes mosques. Però els pagesos que cada dissabte tornen dels camps no creuen en el fred, ells consideren només un destorb l'aire, distret i passatger. Tenen unes manasses cansades i les alcen, mentre creuen a peu la plaça, murmurant el seu argot malenconiós i arcà. Demà tindran la seva festa: sempre hi ha un xarlatà, un fetiller, un venedor de roba confeccionada: amb ben poca cosa s'acontenten, sempre que puguin arrimar-se, estar calents, aixecant la cara trista i neta del diumenge cap als gestos enrevessats de l'orador, sentint con la roba nova els molesta el cos com quan de petits es feien grans.

(...) Imagineu-vos. doncs, si no hem d'enyorar l'estiu!. Aleshores els pobres dormien nus davant l'ajuntament, amb el cap recolzat damunt un roc, desvetllats a l'alba per les veus insolents i melodioses dels venedors de fruita; ens podíem perdre llavors pels veïnats aïllats, on els carrers són estrets i calents, mossegats per un sol inflexible; dones de llindar a llindar, amb una olor imperiosa de menjar, s'insultaven blanament amb mots inventats; en els patis, si una cara nova apareixia entre la roba estesa, era suficient per despertar totes les finestres.

Això fou l'estiu, per a nosaltres, ple de serenates, també. Són generalment els aprenents de barbers els qui formen les bandes: toquen instruments gentils, de senyor: el violí, l'oboè; se sentien sovint, des de mitjanit fins a les dues, els seus roncs i tendres esforços, veus d'una estrafolària desesperació. (...)

... en les octaves que ragen d'algun rondallaire. Són ells, els rondallaires, qui lliguen en una xarxa minúscula d'emocions i llàgrimes totes les províncies de l'illa: ronden per les fires, sempre a peu, com una espècie d'errant i domèstica crònica negra; a cada festa, si hi ha una multitud i se sent una veu, no et pots equivocar: és la seva veu que conta els fets dolorossíssims, les morts més importants del mes. Però en el seu llenguatge obstinat i fantasiós, quan romanen sols en un racó, el ven al seu voltant ja ha dispersat la plaça i els clava al mur com màscares lamentoses, hi ha alguna cosa més que una història de pietat: direm més aviat que s'hi adverteix el sentit obscur de la nit, el joc inútil de les estacions. Llavors més val tancar-se a casa i seguir darrere els vidres la cadència de la pluja, comptar les hores com una embriaguesa solitària. És el temps en què a l'horitzó la mort es converteix en un preciós i seductor paisatge, una nova i impacient pubertat: és el temps en què entre les cases s'alça una olor que podriem reconéixer entre mil. La vella olor fúnebre de Sicília quan té por. A la nit hi ha cent pobles de Sicília, i tots ells fan la mateixa olor de fred i de por: cent pobles com el meu, igualment perduts; cadascun amb el seu diluvi d'octubre, la seva follia dominical, el seu pobre desgraciat assassinat entre les figueres de moro, amb els ulls esbatanats. No cal enfadar-se amb ningú: tenim un cel difícil com destí...>>

Gesualdo Bufalino. La luce e il lutto. Oct 2013

Lunel... i "Els Patricis"

Lunel, un poble de França.

Dimarts, el darrer dimarts d’abril, però “il fait chaud, trés chaud”. Sembla estiu aquesta primavera seca i esglaiada. Des del cim del “morret de la forca” mirem la valleta i parlem d’oliveres i ametlers. Hi ha una correcta i educada emoció en aquest dimarts d’abril. Sense estridències, com són les emocions a casa meva.

Patricis. Aquest és el nostre “malnom”. Patricis d’un Patrici primer que n’ha portats molts desprès i que han esdevingut “Patrice” a les terres de parla occitana. Lunèl –Hérault -(Llenguadoc-Rosselló).

El primer Patrici és un pobre infant donat en adopció. De pare noble i mare criada, pastat entre les foscors d’aquella casa gran i rica, el nadó és entregat i la veritat amagada. Es dirà de cognom “Palma” per les fulles de les palmeres que creixen a voramar a Alacant. I es criarà al camp, a Teix, amb uns pobres camperols... Sabut i guapot, amb ulls color mediterrània, portarà al món una caterva: Teresa, Maria, Patrici, Àgueda i Matilde.

I perquè el segon Patrici se’n va a França i allà viu i perviu en la seva gent?. Exili republicà?. No, que va ser abans... Abans que la dictadura fera botar tants i tantes i fou desprès d’una pallissa. El pare i el fill han estat discutint i els cops li han trencat un bras. Terrible... El jove Patrici se’n va amb nomès 17 anys a França... i tornarà vint anys desprès al poble pequè enyorava la seva pobra mare. Les seves germanes menudes, quasi xiquetes, quan troba feina, van amb ell... i retornen un temps desprès al poble amb les espatlles cruixides i els cors plens d'experiències. Van i vénen postals i cartes, però desarrelat i patit de terres aspres i cops de puny, allà farà la seva vida.

Anys desprès un infant de sis anys, de nom Alain, juga a les cartes amb unes xiquetes boniques, algunes amb els ulls blaus de dolça mar. Unes cartes franceses de colors vius. Juguen a cal’ barber, i va coent-se l’arròs. Tot és festa, que la família de França ha retornat.  

Una casa plena de dones joioses amb el retorn... no s’entenen massa be... ja se sap, el francès... però es fan comprendre amb els detalls.

Avui ha tornat Alain amb el seu fill. Un xicot “afrontós” tal i com diu ma mare que era el seu oncle: templat, elegant, sabut i guapot. I mira el xiconet amb tendresa i li veu les semblances i diu: és dels nostres el xicon... quins ulls més blaus!!!. I el xicon s’afronta, és un adolescent... Quasi de la mateixa edat en la qual el Patrici, se’n va anar fugint d’un pare dur, rústic i exigent.

La vida va i torna... i està feta de coses senzilles. Un dinar, unes fotos velles que dormien en una vella capsa de llauna, un poc d’oli novell de les oliveres que beuen la mateixa saba que aquelles de principi de segle XX. Aquells carrers, aquell campanar, aquella casa, aquell bancal... són al mateix lloc.

Una creu de pedra i sota la creu, Teresa i Patrici. Foto. Una foto que un vellet de vuitanta-quatre anys veurà a casa del seu fill Alain properament. Cada dimecres, amb la seva dona, dina a casa del seu fill... I el fill li mostrarà les fotos i li relatarà tot, amb tot detall. I aquells ulls somriuran una mica, cert, segur... “peut-être les larmes, c’est possible un petit sourire”...

Una vall oberta cap a la Mediterrània i el somriure amable d’Alain i del seu fill que té els ulls del color de la mar. 

Senyor de les Marietes, empareu-nos!...

Plovia.

En aquella vesprada d’hivern a La Font de la Figuera, plovia... Ni a cànters, ni a “saltamarge”, suaument. Amb aquell ploure que fa sonar els canalons de llauna com un pausat càntic serè. Aquell ploure que fa goig quan es desitjaven temps de pluja per assaonar una mica la terra farta de gelades i gebre.

Li agrada caminar despentinat. El cap damunt els muscles com un fanal. Així es diverteix mirant amb ironia la tardor sense colors ni plomes dels seus veïns.

Mira el que ningú mira, veu el que ningú no veu, escolta sons que no semblen escoltar els altres i gaudeix de la seva particular forma de mirar i viure. És com tots, i és com ningú.

Plou i les gotes d’aigua et fan baixar el tos. Amb els ulls mirant a terra i capficat en els propis pensaments, camina amb bon ritme cap al bar. Un cafè calentet, una mica de conversa, un escridassar afectuós i una mica de calor de persones.

I plou i ella s’ofega dins un bassonet d’androna, una mica d’aigua bruta que ha fet toll. I la veu patir en el llindar entre la vida i la mort. Ofegada, pobra... sense defensa ni opció de continuar feliç entre les tiges, rosegant el fullam tendre. Ha caigut, o l’aigua l’ha feta caure i s’ofega. S’aclama als déus dels insectes, al Senyor de les aigües tèrboles, a la verge de les marietes... i veu la faç de la mort prop, ben a prop.

Ell l’ha vista i ha sentit un pessiguet al seu cor. Amb els dits, amb un bastonet, com pot i sap tracta de treure-la de l’oceà de les infectes aigües on la mort la vol prendre per portar-la al paradís promès de les marietes bones, de les que s’han portat be i han estat solidàries amb les que són del seu gènere, espècie i  classe... Però es jove i bonica. El vermell de la seva crosta i els negres puntets que la guarneixen encara són lluents i poden fer-la gaudir un temps més entre les fulles, les flors, les branquetes tendres de la xara.

-“Sóc el teu heroi, pobreta meva. Que si no ens cuidem unes a les altres, qui ens ho farà?. Ens tenim l’un a l’altre i no moriràs avui, marieta, menuda, bonica...”

La veïna el mira. Les gotes d’aigua neta li omplen els cabells de lluentors. El veu com agafa la marieta i com li parla, com la porta al palmell de la ma.

-          - Però dona, que s’ha de fer el be, xica, si...!!!. Pobreta, no?.

Ara redreça el camí cap al parc. El veritable paradís de les marietes vives. El lloc feliç de verds llits i amagatalls. El continent sense frontera ni llei. El lloc on pot estar i ser com vulga. La deixa al parc i somriu.

Heroi de les marietes, déu gran, gegant per un ésser tan fràgil... salvador de les pudentes aigües. Amb els braços forts i els ulls plens de llum.

I para la pluja. I el sol dibuixa un petit arc de sant Martí a la bassa, al toll, a la tapa de l’androna.

I ell..., mira el que ningú mira, escolta músiques que els altres no coneixen. És com tots, i és com ningú... Senyor de les Marietes, el de les mans belles i aspres... Que passa redemptor sota la pluja.

El meu Marroc

...La febre va acabar per desaparèixer; estava salvat. En eixe moment es van obrir davant meu unes portes gegantines com les de la medina de Rabat. Hi havia jardins per tot arreu. I sobre tot l’olor d’eixos jardins, l’olor del paradís.

No vaig reconèixer res, tot estava verd, tot era nou (...). Hi havia gent joiosa, no massa, gent d’aquesta que no existeix a la terra. Hi havia un guardià bell, magnífic, nu, que es deia Rajan. Em va preguntar: “Respectes el ramadà, amb totes les seves regles?”. Anava a respondre-li, a mentir. I va afegir: “No menteixis, me n’adonaré”. M’inspirava confiança: “Sóc jove, sols tinc divuit anys, no aconsegueixo dejunar fins a la fi, no sóc fort”. Aleshores em va aconsellar: “si vols trobar-te un dia entre les persones joioses a les quals veus jugar i participar de la felicitat, hauràs de respectar el ramadà: jo sóc el qui guia els bons dejunadors vers el paradís”.

I em vaig despertar. Era de dia. La meva M’Barka havia preparat sèmola. Em va mirar, em va tocar i desprès va obrir la finestra  va donar gràcies a Déu. Els ocells cantaven. Aleshores li vaig contar el meu somni. M’escoltava religiosament. Em va entendre.

Abdellah Taïa

El meu Marroc. Pp.99

Pavana per una Infanta. Difunta?...

Quan una s’entesta a perdurar...

Quan no vol veure el que tots veuen, ni beure el que tots beuen. Que de la font pública ella no beurà, valga’m Déu!!!.

Quan els rinxols del seu cap són tan falsos com ella mateixa ho és i dues donzelles, cada matí, al dematí, enrosquen i regiren els daurats cabells perquè quedin com sempre..., sense modificació alguna en llargària ni volum. Per mantenir els seu diví aspecte de nina trista i malenconiosa.

La dida de la dreta ho fa delerosa. De monàrquica i noble família, d’arrels hispàniques destil·lades en colònies americanes perdudes segles enllà. De dits plens de quibrasses dels freds de Castella, la vella. Uns dits que, amb la pràctica quiromàntica de les bruixes velles dels camps de Salamanca, han esdevingut els més destres per “enrinxolar” la cabellera reial. Ella és la dida més fidel, la de tota la vida, la senyorona que sap que la pervivència de la infanta és la seva pròpia pervivència i l’enaltiment de la corona, la seva àncora de salvació davant el poble aspre i poc cultivat que sempre vol més i més.

La de l’esquerra, més amable en les maneres i més falsa. Obre un ull cap al ponent mentre guaita les espurnes del sol que es lleva al dematí. No perd punt. És la filla d’un sinistre ciutadà que féu diners venent sedes i flocs a les filles dels prohoms. I en un cop de sort, sa magestat els elevà a l’honor de besar-li la sivella de la sabata donant-los privilegis i honors que abans només s’hi reservaven a les cases amb armes i escuts a la façana. Però els temps canvien i els monarques modernitzen els seus ceptres afegint a sa cohort gent de més baixa empunyadura. Així, ella, de vermella sang que no de blava, pentina la cabellera que el sol acarona mentre somriu i canta velles cançons camperoles que a la Infanta tant li agrada escoltar.

Una i l’altra la deixen ben preparada per al passeig entre les sèquies i les flors. Una i l’altra l’ajuden amb els faldons, les sinagües, els brials i els joiells. I enllestida, es deixa observar des de la finestra pel Pintor de la Cort que, reclòs en aspres estances, tracta de posar bellesa serena en un rostre sense gràcia. Ell la pinta des de la distància.

I a l’orgue de la capella, el Músic de confiança de sa Magestat Imperial, esbossa una obra de proporcions indescriptibles per al dia de la seva mort. Que no s’ha de veure ni es veurà soterrar com aquell. Que no s’ha plorat ni es plorarà llàgrima més amarga. Que tota la Nació s’ha d’esgarrar com un bacallà en veure la blancor de la lívida cara, la cera de la seva ma sostenint un mocador de randes fines. I el poble ha de sentir el cor en un ofec quan vegi com plouran clavells sobre la carrossa de les seves despulles.

Quan una s’entesta a perdurar, necessita de sa cort i conhort. A la dreta i a la esquerra sostenint-se mútuament. Perquè... què serà del poble, de la nació sense sos reixos?... I elles, les dides velles i ben ensenyades, no consentiran injúria alguna sobre la seva infanta de cera verge. Com soldats vigilaran que el poble no s’alce contra la mà que els hi té esclaus i servils, cecs i sords, babaus i famolencs.

I el poble farà cua segles desprès per veure la seva infanta de cabells enrinxolats, esperant un soterrar més gran, més bell encara que el de la esblanqueïda princesa de Gal·les, que Déu guardi en sa glòria d’islàmic paradís.

I res no canviarà perquè elles, les dides, tenen la clau que tanca tots els panys, una llei que diu que el poble no ha de saber mai el que vol, que si sap massa cal fer-lo callar i si parla massa se l’ha de descabar. Amén

Res, Pública... ni l’aigua de la font acabarà de tots i nostra mentre l’únic que sembla important és si a cavall o a peu costera avall. Res, pública i llibertat!!!, crida el poble... I el rei escolta missa i les dides van brodant.    

de foc i vent

...Entrava la tèbia llum per la finestra del patiet i els llençols acollien braços i planetes per descobrir.

I la força d’uns músculs que es desvetllen mentre el foc esbadoca el darrer tió.

Unes hores abans el fred xiulava pel carrer de les Tronetes. Els enderrocs de velles cases a l’abrigall del castell semblaven anunciar la fi d’un temps, d’un poble. Però el somriure i els gemecs alçaven pedres velles i les llençaven cap al cel.

Un poema a cau d’orella, descabellonat, jove, tendre.

La carícia del sol nou al terrat que mira a les runes i escoltar la seva veu al bell mig del silenci del matí serè.

I la soca de la parra plora tendres fulles menudes mentre les arrels alcen els ulls al cel.

En zel, en flama, matant el fred amb punys que s’obren en palmells de pau i vent nou, bo i veritable,

Vent... 

Amor d'olives

L’amor d’olives és amor d’amagat... amor de silencis d’arrels.

I de quina varietat, classe o plançò són elles, les olives?... Això importa ben poc i gens tractant-se d’amor.

No, no et llences a concloure que n’és de negre aquell amor. Que olives hi ha de negres brunes i morades, de galtes vermelles i esgrogueïdes, verdes, blanquinoses i del color de les roses. 

No és amor negre ni de cap altre color. És amor d’oli roent o fred, d’estar penjat als quatre aires i per ombres o assolellades gleves.

Amor de gebre i fred, de sol i neu... Amor.

Trepitjant cudols i taperals per les ombries del barranquet. Obrint escletxes amb la destral per llevar de sobte, i si poguera ser d’un cop sec, els xuclons. Espolsant branquetes joves que no suporten les pallisses i colpint el cor gris de la llenya vella.

Cauen, rodolen i s’ensaquen.

Cauen, pugen i es mesuren.

Cauen al bell llit dels esportins i regalimen.

I suma i ensuma l’oli novell un punt amarg... Com l’amor d’olives noves que retorna tots els anys... als cercles d’ociosos dies, per cap d’any.

I som d’aquells encara que s’arromanguen els braons i s’afanyen. En som encara d’aquells que compten sacs, cabassos i marraixes. Som colla d’un temps d’abans, amb ulls cansats i dits de pianista. Vara i llibres prenen els mateixos punys i als dos colpegen fort per assumir la seva essència.

Un amor estrany, com tots. Amor d’acaballes de desembre. Un amor ferit, que obre solcs al front i pinta núvols negres a les cames. Amor de gener encetat i hivern entre fullam d’argent i vida que no s’atura.

Així és el nostre amor d’oli i setrills. Amor que sura sobre l’aigua, ens eixuga les llàgrimes i ens buida el cap. Amor bocabadat mirant les branques.