Querido. Si, lo sé, no debería tenerte hambriento de mí
mismo y mis actualidades tantos días. Pero algunas cosas las dispongo yo, así
habíamos quedado al principio, ¿recuerdas?. En estos días, desde la última vez
que te tomé entre mis manos, has sucedido algunas cosas. No voy a relatarte las
cosas cotidianas (ya imaginas que hay que regar las plantas, barrer un poco,
recoger leña…) pero debes comprender que algunas veces me ausente sin decirte
en qué ando, o qué cosas ocupan mis pensamientos.
Ayer hablé con Joan. Es una de esas personas maravillosas
que siempre dejan lo que tienen que hacer para charlar con un amigo o por hacer
un favor. Como andamos los dos en el proceso de aprender bien a escribir en la
misma lengua en la que nos comunicamos, se ha ofrecido a hacerme las
correcciones de todo lo que escriba a partir de ahora para ti. Así que, tras
pasar por sus manos y sus ojos, las palabras que grabe en tus hermosas páginas
blancas, a partir de hoy mismo, serán en otra lengua.
Se que eres un diario florentino, que no debes conocer otra
lengua que la que se escucha por la Toscana, pero ahora eres mío y no tendrás
más remedio que aprender conmigo, que tomarme como soy.
Coneixes Lisboa, estimat?. Quina
pregunta!. A no ser que algun dels materials amb els quals has estat composat vingui
d’allà…
Lisboa és una d’aquelles
ciutats que s’enganxen al cor. Una ciutat, com altres al món, que ha estat arrabassada
i enrunada per un terratrèmol. Desprès la van reconstruir i la van deixar, en
la part nova, com un saló de ball d’un palau on els pobres poden dansar a cel
obert i al compàs dels sons que interpreten els músics de carrer. Si, jo vaig
ballar a Lisboa una cançó bella i trista alhora. Hauries d’anar a Lisboa,
diari. Comprenc que venint d’una de les ciutats més belles del planeta no sentis
la necessitat o el deler de viatjar a cap altre lloc, però hi hauries d’anar.
Se ben cert que t’agradaria.
De Lisboa m’ha
arribat avui una postal i, amb ella, una punxada al cap. Saber que està allà i
amb un altre no m’ha fet be, la veritat. La vida té aquestes coses i solament
la incomunicació les podria evitar. Si mai no m’hagués enviat aquella postal jo
hauria seguit amb la llenya, amb les plantes, acaronant el gat, fent passejos
amb Irene, parlant amb en Joan. Però aquell “et recordo amb afecte” amb el qual
acaba la frase m’ha fet mal. Saps, diari?. No hauria d’estimar d’aquesta manera
tan ... no se com dir-te. Bo, igual ja m’has entès sense afegir-hi cap adjectiu.
L’he posada – la postal- dins la capsa dels records i ja saps què em passa amb
aquella capsa de tant en tant.
I així he passat
el dia avui. Amb el seu nom pegant voltes al meu cos prim com un insecte gros i
de colors lluents. He anat al camp per veure de buidar el cor amb l’aixada. He
pujat a la font gran per aigua i he rentat estovalles, calçotets i samarretes
al riu amb sabó de casa. Se fer sabó de casa, saps? Em va ensenyar Marina. I
ara, sol a casa, en el silenci de la nit no pare de repetir: “et recordo amb
afecte”. Una i altra vegada... Com que tu ets el meu diari, a tu si t’ho
contaré. També he plorat un poc. Res, no pateixis, un parell de gemecs i dos ofecs
breus. Ara em sento millor.
Un dia anirem tu
i jo a Lisboa, diari. Caminarem per les places i pujarem les costeres. Mirarem
el riu i la mar. Però ara no pot ser. Saps que no tinc diners ni feina. Serà un
dia futur, veuràs.
Disculpa’m... se
que no t’interessa el futur, com tampoc les coses que et conte del meu passat.
Se que el teu aliment són les meves hores presents, els meus minuts. Solament
avui t’importa. Ho tindré present.
Has vist?. El
Joan i jo hem aconseguit junts expressar-nos de manera discretament bona en
català. Has de comprendre que ens emocioni. Hem viscut una educació reglada i
açò d’aprendre de forma auto-didàctica és nou per nosaltres. Igual arriba un
dia que als joves no els hi costa tant... Però això també és futur (o no és, no
tinc forma de saber-ho) i no és cosa teva, estimat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada