2013/04/09

Diari de Joaquim. 12 d’abril de 1974


Querido. Si, lo sé, no debería tenerte hambriento de mí mismo y mis actualidades tantos días. Pero algunas cosas las dispongo yo, así habíamos quedado al principio, ¿recuerdas?. En estos días, desde la última vez que te tomé entre mis manos, has sucedido algunas cosas. No voy a relatarte las cosas cotidianas (ya imaginas que hay que regar las plantas, barrer un poco, recoger leña…) pero debes comprender que algunas veces me ausente sin decirte en qué ando, o qué cosas ocupan mis pensamientos.

Ayer hablé con Joan. Es una de esas personas maravillosas que siempre dejan lo que tienen que hacer para charlar con un amigo o por hacer un favor. Como andamos los dos en el proceso de aprender bien a escribir en la misma lengua en la que nos comunicamos, se ha ofrecido a hacerme las correcciones de todo lo que escriba a partir de ahora para ti. Así que, tras pasar por sus manos y sus ojos, las palabras que grabe en tus hermosas páginas blancas, a partir de hoy mismo, serán en otra lengua.
Se que eres un diario florentino, que no debes conocer otra lengua que la que se escucha por la Toscana, pero ahora eres mío y no tendrás más remedio que aprender conmigo, que tomarme como soy.

                Coneixes Lisboa, estimat?. Quina pregunta!. A no ser que algun dels materials amb els quals has estat composat vingui d’allà…
Lisboa és una d’aquelles ciutats que s’enganxen al cor. Una ciutat, com altres al món, que ha estat arrabassada i enrunada per un terratrèmol. Desprès la van reconstruir i la van deixar, en la part nova, com un saló de ball d’un palau on els pobres poden dansar a cel obert i al compàs dels sons que interpreten els músics de carrer. Si, jo vaig ballar a Lisboa una cançó bella i trista alhora. Hauries d’anar a Lisboa, diari. Comprenc que venint d’una de les ciutats més belles del planeta no sentis la necessitat o el deler de viatjar a cap altre lloc, però hi hauries d’anar. Se ben cert que t’agradaria.

De Lisboa m’ha arribat avui una postal i, amb ella, una punxada al cap. Saber que està allà i amb un altre no m’ha fet be, la veritat. La vida té aquestes coses i solament la incomunicació les podria evitar. Si mai no m’hagués enviat aquella postal jo hauria seguit amb la llenya, amb les plantes, acaronant el gat, fent passejos amb Irene, parlant amb en Joan. Però aquell “et recordo amb afecte” amb el qual acaba la frase m’ha fet mal. Saps, diari?. No hauria d’estimar d’aquesta manera tan ... no se com dir-te. Bo, igual ja m’has entès sense afegir-hi cap adjectiu. L’he posada – la postal- dins la capsa dels records i ja saps què em passa amb aquella capsa de tant en tant.

I així he passat el dia avui. Amb el seu nom pegant voltes al meu cos prim com un insecte gros i de colors lluents. He anat al camp per veure de buidar el cor amb l’aixada. He pujat a la font gran per aigua i he rentat estovalles, calçotets i samarretes al riu amb sabó de casa. Se fer sabó de casa, saps? Em va ensenyar Marina. I ara, sol a casa, en el silenci de la nit no pare de repetir: “et recordo amb afecte”. Una i altra vegada... Com que tu ets el meu diari, a tu si t’ho contaré. També he plorat un poc. Res, no pateixis, un parell de gemecs i dos ofecs breus. Ara em sento millor.

Un dia anirem tu i jo a Lisboa, diari. Caminarem per les places i pujarem les costeres. Mirarem el riu i la mar. Però ara no pot ser. Saps que no tinc diners ni feina. Serà un dia futur, veuràs.
Disculpa’m... se que no t’interessa el futur, com tampoc les coses que et conte del meu passat. Se que el teu aliment són les meves hores presents, els meus minuts. Solament avui t’importa. Ho tindré present.

Has vist?. El Joan i jo hem aconseguit junts expressar-nos de manera discretament bona en català. Has de comprendre que ens emocioni. Hem viscut una educació reglada i açò d’aprendre de forma auto-didàctica és nou per nosaltres. Igual arriba un dia que als joves no els hi costa tant... Però això també és futur (o no és, no tinc forma de saber-ho) i no és cosa teva, estimat.