Cada home mata el que estima...

“Cada home mata el que estima, deixem que això s’escolti. Alguns ho fan amb una mirada amarga, alguns amb una paraula afalagadora. El covard ho fa amb un petó, el valent amb una espasa (o és a l’inrevés?). Uns maten el seu amor quan són joves, alguns quan són vells. Escanyen alguns amb mans de luxúria, altres amb mans d'or. El més amable fa servir un ganivet, perquè els morts tan aviat es refreden. Alguns estimen massa poc, alguns massa temps, alguns venen i altres compren. Alguns ho fan escrivint la fi amb tantes llàgrimes, i altres sense un sospir. Però cada home mata el que estima, però, cada home no mor matant el que estima. Resta viu per plorar la mort de qui ha estimat”.

No puc citar l’autora o l’autor... ha arribat a mi com un dard. I no m’ha sonat a sentència escrita en pedra o plom. M’ha donat peu a un ball de preguntes, de respostes, de miralls...

Hi ha qui mata la terra que l’acull i riu... despreocupat i desmenjat destral en ma, a foc i a flama.

Hi ha qui riu davant la mort i plora davant la vida. Així en som de contradictoris els humans.

Mata la flor novella de l’amor que neix il·lusionat quan només és un brotet tendre, abans que doni fruits... i ho fa per por, per inseguretat, per qui sap què?... I ho fa, diu, per be. Perquè és millor capar que deixar créixer. Avortar-lo abans que cresca més.

Mata l’afecte incondicional d’amics sincers amb estudiats oblits, amb descàrregues de violentes paraules o cops de peu. Perquè un amic ho ha d’aguantar tot, diuen... i a força de cops i crits i excessos de confiança, mor la flor senzilla de l’amor d’amic i el mal fa emprempta... Una emprempta cruel que ens deixa a bocinets, esgotats, quasi exhaurits.

Mata la mare que el va parir a disgustos.

Mata la pàtria a força de treure les arrels a sol i cel oberts.

Mata el pare i les expectatives que sobre ell s’havia conformat a navallades d’autoafirmació i supèrbia.

O es mata a si mateix...lenta o violenta...ment.

I mentre mata, mor...

Com si per viure un hagués de matar tantes coses i tants cossos. Com si per deseixir-se’n fos precís capolar carn i ossos d’uns i d’altres.

Diuen que finalment el nostre esperit haurà de pesar menys que la ploma d’un au divina i mítica... Si això fos cert, el pes dels cadàvers serà massa gran. Amuntegats al centre d’un cor corcat, d’uns ulls plens de sang... Massa pes tenen les culpes, massa.

Jo, per la part que em toca, allunyaré navalles, paraules bròfegues, punxegudes i fulletes d’afaitar... Que no, que no vull fer-me/te mal. Que vull anar lleuger camí avant, amunt, avall. Sense col·leccionar membres esquinçats, llàgrimes alienes i camises esquarterades.

No hauria de costar-me... només estimar... a qui vulga caminar lleuger sota els núvols, despentinats, caient-nos el granís sobre els muscles forts, arrecerats.