L’havien ingressada d’urgència amb un atac al cor. El soroll d’una persiana és el darrer so que sentiria abans d’entrar en coma. Dues setmanes desprès, Lídia va ser traslladada a una habitació en planta. Vora seu hi dormia una anciana de cabells blavosos i cames grosses que, tal volta pel calor, mostrava descobertes.
Laia no vol veure la tele, ni té forces per fer res que no sigui tancar els ulls i tractar d’oblidar. No vol fer bondat amb la dona i, a més no podria... aquella dona parla un idioma que Laia no pot identificar. Un xicot entra a l’habitació, saluda amb un somrís impol•lut. Una veu com mai abans Laia havia sentit. Una veu difícil de descriure (si és que una veu es pot descriure...)
Amb el temps l’hospital s’ha convertit en una mena de presó per a ella. Solament es fa lleugera l’estada per aquella veu. Visita del metge. -Lídia, no puc donar-li l’alta mèdica perquè no anem be... les proves no aconsellen que se’n vagi vostè a casa seva.
Aquella situació comença a fer-se insuportable per a ella. Rep la visita diària de la neboda i l’amic. Cada dia a la mateixa hora, quaranta-cinc minuts de rellotge... però la resta del dia jau tota sola amb el camisó blavós damunt els llençols emmidonats. No vol més visites... aquells minuts diaris – llevat de dijous, que no hi va ningú- l’acaben incomodant més encara; perquè li parlen d’un món, d’una gent, d’una vida de la què ja no vol saber-se’n res...
Era dijous quan ell li feu la proposta: -vol que li llegeixi en veu alta?... Com? – respongué ella-. -Si, que si li abelliria escoltar la història que estic llegint... per torbar-se una mica... -Bo, estaria be... però poc a poc, si?...
- Poc a poc...
Des d’aquell dia, Roman començà a llegir-li el llibre que l’acompanyava i l’ajudava a passar les hores mortes a l’hospital mentre hi estava a la mira de la seva mare. Era un home discret i educat. El llibre estava escrit en hongarès... eixe idioma tan diferent... Però ell llegeix-tradueix simultàniament. Domina a la perfecció la llengua de la Lídia, que ja és el seu idioma també... I té una veu!!!. El to, la dicció, l’accent especial del lector, la història... i LA VEU, la seva veu...
Cinc setmanes i arriba l’alta mèdica. Laia la demana voluntàriament. I la demana el mateix dia que en Roman ha acabat la darrera pàgina d’aquell llibre. S’haurà de quedar una setmana més amb la mare, que encara no ha superat la crisi de salut que pateix. En Roman està aturat... no té res millor a fer... allà resta.
Quan va tornar a l’hospital per veure en Roman ja no hi era. Cap adreça, cap telèfon...
12 anys desprès, encara Laia somnia de vegades en aquella veu terapèutica, amb una sonoritat greu però suau; enèrgica i tendra a l’hora... difícil de... Una veu com un riu, com un núvol blanc, com la nata, com el pèl d'un gat, com l'olor de llibre nou, com el vellut, com...
Laia no vol veure la tele, ni té forces per fer res que no sigui tancar els ulls i tractar d’oblidar. No vol fer bondat amb la dona i, a més no podria... aquella dona parla un idioma que Laia no pot identificar. Un xicot entra a l’habitació, saluda amb un somrís impol•lut. Una veu com mai abans Laia havia sentit. Una veu difícil de descriure (si és que una veu es pot descriure...)
Amb el temps l’hospital s’ha convertit en una mena de presó per a ella. Solament es fa lleugera l’estada per aquella veu. Visita del metge. -Lídia, no puc donar-li l’alta mèdica perquè no anem be... les proves no aconsellen que se’n vagi vostè a casa seva.
Aquella situació comença a fer-se insuportable per a ella. Rep la visita diària de la neboda i l’amic. Cada dia a la mateixa hora, quaranta-cinc minuts de rellotge... però la resta del dia jau tota sola amb el camisó blavós damunt els llençols emmidonats. No vol més visites... aquells minuts diaris – llevat de dijous, que no hi va ningú- l’acaben incomodant més encara; perquè li parlen d’un món, d’una gent, d’una vida de la què ja no vol saber-se’n res...
Era dijous quan ell li feu la proposta: -vol que li llegeixi en veu alta?... Com? – respongué ella-. -Si, que si li abelliria escoltar la història que estic llegint... per torbar-se una mica... -Bo, estaria be... però poc a poc, si?...
- Poc a poc...
Des d’aquell dia, Roman començà a llegir-li el llibre que l’acompanyava i l’ajudava a passar les hores mortes a l’hospital mentre hi estava a la mira de la seva mare. Era un home discret i educat. El llibre estava escrit en hongarès... eixe idioma tan diferent... Però ell llegeix-tradueix simultàniament. Domina a la perfecció la llengua de la Lídia, que ja és el seu idioma també... I té una veu!!!. El to, la dicció, l’accent especial del lector, la història... i LA VEU, la seva veu...
Cinc setmanes i arriba l’alta mèdica. Laia la demana voluntàriament. I la demana el mateix dia que en Roman ha acabat la darrera pàgina d’aquell llibre. S’haurà de quedar una setmana més amb la mare, que encara no ha superat la crisi de salut que pateix. En Roman està aturat... no té res millor a fer... allà resta.
Quan va tornar a l’hospital per veure en Roman ja no hi era. Cap adreça, cap telèfon...
12 anys desprès, encara Laia somnia de vegades en aquella veu terapèutica, amb una sonoritat greu però suau; enèrgica i tendra a l’hora... difícil de... Una veu com un riu, com un núvol blanc, com la nata, com el pèl d'un gat, com l'olor de llibre nou, com el vellut, com...
I, quan desperta, se sent rehabilitada, sana, tranquil•la, en pau... Mai ha trobat aquell llibre escrit en hongarès (per molt que ha investigat), mai n’ha sabut res més de la persona que la va retornar a les ganes de viure... d’aquella veu que la feu sorgir, ressorgir, ressuscitar...
I quan es compleix un any exacte de la darrera pàgina, de la darrera lectura... Lídia sent de nou la veritable pau... amb accent hongarès.
I quan es compleix un any exacte de la darrera pàgina, de la darrera lectura... Lídia sent de nou la veritable pau... amb accent hongarès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada