Et canvien l'hora... et canvien tot

És fàcil que el paisatge de carrers i places d'una ciutat siga com un ball amb constants canvis de parella. Quan no hi vius, quan vas de tant en tant perquè has de fer això o allò a la ciutat a la qual sempre acabes tornant, tot són novetats. 

- Mira, allà hi havia una llibreria!

Ara hi ha una persiana abaixada amb unes pintures d'indis a cavall perseguint un fum morat que sembla un núvol ensucrat. 

Aquí estava el quiosc (ho recorde perfectament) un quiosc enorme que despertava pensaments secrets quan el passaves per la banda de darrere, on hi posaven les publicacions que no podien estar a la banda de davant... I els ulls miraven com si no miraren (vergonyes adolescents) i les dues o tres frases que acompanyaven les imatges evidents feien voltes al cap, com voltors que baixen a la vall a veure que hi troben. Ara ja no hi és ni el quiosc ni l'arbre que l'ombrejava, ni el forn de la vora, ni la estàtua ni les flors. L'entrada d'un aparcament subterrani i un panell per anunciar-se ocupen el seu lloc.

És fàcil tenir una conversa superficial amb aquesta o aquell sobre totes les coses que hi havia i ja no hi ha, que hi eren i ja no. «Remember» de comerços, pubs, bars o edificis que han estat transformats en altres comerços, edificis, bars o solars... Les ciutats són això, cerquen això: una transformació contínua de tot, un anomenat «dinamisme econòmic» que canvia vials i façanes, colors i olors arreu. I amb cada cosa que canvia, un munt de persones fan un ploret, una elegia mínima per allò que s'ha perdut:

Avuí, els plorets, els "remembers" i les elegies les fa ella:

- Ací vaig comprar els botons de la «rebequeta» que vas portar el dia de la teua primera comunió. Uns botonets blanquets, semblaven perletes, te'n recordes?.

No, no recorde haver portat cap cosa semblant en aquell dia ja tan llunyà. I a ella se li il·luminen els ulls amb una llum trista, de capvespre de tardor quan ja ens han canviat l´hora. I fa un darrer homenatge a la merceria perduda per sempre més...

- Ai, tot el que tenien era tan bonic en aquesta tenda. I l´home que t'atenia era tan venedor!. Venies per uns botons i te n'anaves amb això i allò i l'altre... tot coses que no havies pensat comprar però, mira, te les embutxacava amb una gràcia de bon venedor... Ja no en queden de vendors com els d'aquell temps!.

Si, n'han d'haver de venedors com aquells, o semblants. Després de tot els venedors són venedors, viuen per vendre com més millor, i això és com és i va com va. No m'interessa gens el seu món de simpaties impostades i d'amistats falsificades... en forma part del seu ofici. Són «ànima» del centre de la ciutat, eixe espai inventat a posta per vendre i comprar eternament en un cicle infinit de persianes que pugen i baixen, d'aparadors que mostren i amaguen, de maniquins vestits i despullats una i mil vegades.

Mai res ha de romandre igual, tot ha de canviar constantment: paviments, arbres ornamentals, bancs, llambordes, fanals. Tot ha de ser nou, més nou, encara més nou i modern... 

Però...

Algunes coses a les ciutats es guanyen misteriosament el dret de restar immòbils. No se sap molt be com s'ha de fer per tenir aquest privilegi de permanència, com es fan punts per a participar en el concurs de coses que no canviaran, que no s'han de moure mai d'on són, que seran «ara i a l'hora de la nostra mort» (amén) i pels segles dels segles. El cas és que algunes coses, cases, portes, aparadors, colors o pedres arrenglerades estan on sempre han estat, de temps immemorial. Eixes coses són estimades per a tothom (diuen) i no s'han de tocar. Una casa de color de rosa, una tenda de paraigües, una joieria, el portó de l'entrada d'aquell edifici, l'arbre d'aquella plaça, aquell cartell antiquíssim, les reixes d'un jardí...

- Mira, estan igual, igual que estaven... Bo, igual del tot no, que les han repintades. Ai! Darrere d'aquelles reixes hi havia una gàbia enorme amb pardals colorits, al centre del jardí. Quan vam venir a comprar-te el vestit de la comunió et vas quedar mirant els pardalets una bona estona, com una estàtua. I jo, que em gire i no et veig! On s'ha ficat? Ja s'ha perdut!... Però vaig recordar la gàbia i vaig dir-me: ja se on s'ha quedat!. I allà estaves, igualment com t'havia deixat...

No, no recorde res d'aquelles coses que em relata amb emoció. Ni el jardí, ni les reixes... i no m'agraden els pardals engabiats... Gens!. És estrany!. Ara és ella la que es queda mirant el lloc on diu haver hagut un gabiot ple d'ocells. Un espai ara ocupat per una pista de formigó per a fer girimbel·les amb el monopatí. No se si els colors de les plomes d'aquells pardals engabiats ara han esdevingut llanfarnades de pintures, signatures, gargots... Però això és el que ella mira emocionada fent un postrer homenatge al jardí desaparegut amb una nova mirada il·luminada per un raig de llum trista de capvespre de tardor quan ja t'han canviat l'hora... Quan ja t'ho han canviat tot, 

I quí són els que t'han canviat l´hora, i el jardí i els ocells i la casa de color de rosa?

Qui són?

Els venedors?... Si, segur que són els venedors, amb els seus falsos somriures assajats cara a l'espill, amb les seues paraules sempre amables i les seues mans sempre tan netes. Són ben plantats els venedors, han de ser-ho, això és precís. Són éssers perfectes, sociables, educats... i t'ho venen tot, t'ho canvien tot, t'ho embutxaquen tot... Són ells els que et canvien l'hora a les acaballes d'octubre i te la tornen a canviar la primavera... Manen ells, els venedors i, com que manen, fan que canvie tot i que tu ho paguestot: tots els canvis, absolutament tot!

Has de fer una cosa ben fàcil: obrir el moneder i anar pagant... per a que tot continue canviant, ensorrant-se, alçant-se de nou. Obrir el moneder i pagar (si és que pots pagar) o mirar el capvespre i la llum trista que deixa a les vesprades tardorenques i alenar, que això no s'ha de pagar...