- Luky, vine,
pobret!. Ai el Luky què bon animalet és!.
Li llança un
bastonet...
- Porta-me'l
Luky...!
I el gosset el porta
com un llamp.
Luky va morir feliç.
Bo, no ho se cert,
perquè jo no estic dins el seu cap. No se si és possible estar dins
el cap de ningun altre ésser. Se segur que dins el cor d'un altre no
es pot estar, és massa estret el lloc de les emocions i els
sentiments... estic assabentat.
CREC que Luky va
viure i morir feliç.
Però solament ho
crec. I ja se sap, les creences són de cadascú. I un creu el que
vol creure i d'ahí no el treus de tan capficat que està el creient
amb les seves conviccions (raonables o irracionals són seues, se les
estima i les defensa contra tot i contra tots... Així va això).
Si Luky fora una
persona, si fora com nosaltres els humans, és ben possible que
hagués tingut una bona vida i, per tant, una bona mort.
Però ell és un
gosset: simplet, obedient, tranquil, amant de la intempèrie i els
desllunats, del camp i els matolls. Un animalet fidel (com s'espera
dels de la seva espècie) que es deixa acaronar i que no aspira a res
en la vida més que a «fer el gos»... com és natural.
Tot açò ho dic,
insistiré de nou, sense saber què pensa, ni què sent el Luky (que
en la glòria dels gossets estarà... probablement... si és que tal
glòria post-mortem hi ha). Sols se, i no massa be del tot, el que
sabem, desitgem, esperem i busquem, els humans. I ho se (o crec
saber-ho) per aproximació: és a dir, imagine que el que jo desitge,
pense i sent, deu ser «aproximadament» el que els passa pel cap i
el cor als demés que són com jo.
Si, ho reconec, de
gossos no en se tant (ni trencaré la meva seguida per saber-ho, no
em cal)...
1,2,3...
Els gossos, un dia,
eren salvatges. Anaven i tornaven i feien i desfeien de «natura
natural».
Un altre dia ja no
eren salvatges, que els van «domesticar». Van entrar en les cases,
amb les persones, i feien cas, obeïen, s'estaven quiets quan es
desitjava i corrien lliures pels sembrats quan els deixaven. Rebien
bastó si no s'emmotllaven a la seva nova vida i bocinets de pa si es
comportaven com se'ls ordenava.
Trobe que això
s'assembla molt a determinat concepte del que és «educació»:
repressió, instrucció, ensinistrament... Si, s'assembla molt a
assimilar «bon animalet» amb «fa el que jo li mane»
(bondat=submissió?)
Un tercer dia, no
molt llunyà, els gossos ja no eren salvatges ni tampoc domèstics,
es van convertir en «mascotes de gent de ciutat». La natura dels
seus orígens ara és un matoll artificial en una tancat a un parc on
hi ha una icona de gos pixant i diu: pipi-can. Les amplàries de les
muntanyes ja no existeixen i els bastonets que els agradava anar a
buscar ara són sintètics, d'una mena de plàstic salobre. El seu
espai està delimitat pels metres quadrats de pis o de galeria i
balcó.
Luky era un gos de
poble... vivia en un bancalet prou gran davant de casa i anava cada
dia a les terres dels seus amos on feia el que li venia de gust
bancals amunt i avall. Quan el cridaven, venia i quan volia, bevia. Quan tenia ganes de gitar-se, es gitava i quan volia fer un revol, el
feia.
Tenia espai, lloc,
amplàries i puces, de tant en tant. Tenia les sobres del menjar i un
cossi vell tombat que li feia de llar. Per la nit, cadenes. Pel dia,
certes llibertats. Algunes voltes (poques) corretges, altres un perol
ple a vessar.
El tercer dia és el
dia que els gossos (i els gats, i els peixos, i les sargantanes, i
les serps, i els ocells) es van fer «de capital». Si, igual també
són feliços... però jo no se com se senten, ni com pensen. Igual
els encanten les seues robes ridícules, les seues ames
desequilibrades que els diuen «amor», les seues corretges, pinsos,
patés, vacunes, llitets, joguines, gàbies i urnes... Igual coneixen
el sentit de la seva vida i gaudeixen dels plaers de la societat de
consum. Els compren moltes coses, els porten a la perruqueria, els
passegen per boulevards i jardins, els arrepleguen les merdetes i els
posen llaços al cap.
Viuen, sens dubte,
millor que els seus avis salvatges i despentinats. Millor que els
seus pares incultes, camperols i acostumats a la feina dura: el ramat
i les seues intempèries, el caçador i les seues carreres, el
llaurador i els seus inacabables bancals. Viuen com les senyoretes de
la ciutat. Van a les cafeteries amb terrassa, a les platges, als concurssos de gossos amb pedigrí. Els posen a dieta i fan esport. Els pregunten per la seua raça: si
és pura i incontaminada o barrejada d'això i allò. Els busquen
nuvis adequats a la seva categoria per assegurar una reproducció
sense genètiques defectuoses o no desitjades. Els posen noms ben
exòtics i es retraten contínuament amb ells. Els compten amb el
número de parents i els soterren al panteó familiar.
Si, possiblement són
molt feliços els gossos educats en anglès: - sit, Bobby, camon!.
Probablement els gossos capitalistes, consumistes, classistes i
supremacistes són molt feliços, molt!. Tenen tot el que volen i no
els manca l'amor incondicional dels seus amos, que ja no es diuen
«amos», ara són «papá». I «papá» es tatua el nom del gosset
a la cuixa i «mamá» li compra el seu pinso preferit i «la iaia»
els fa regals de reis i la «tia» els paga l'operació
d'esterilització.
Quan més escric
sobre els gossos de ciutat més segur estic de que són feliços:
sense caparres, ni fang, ni perols d'arròs. Sense perill que se'ls
barrege la raça o que un gos calent les deixe prenyades de cadells
de dubtós origen.
Si... probablement
els gossos de capital (del Capital) són una mostra de les elevades
cotes de cultura aconseguides per la civilització (del llatí
«civis», que vol dir ciutat). Sens dubte, haver abandonat la terra,
els boscos, les «antiquades» llengües que es parlen als pobles i
entre els pastors, els corrals i el vell jersei que els feia de
llitet, és un progrés per a la «caneïtat»...
No tinc cap dubte
ja...
Abandonar la terra,
els vincles amb ella, anar totes i tots a les grans ciutats on «hi
ha de tot» per satisfer les necessitats, ha estat un encert: el peix
a la peixera no s'ha de complicar la vida per la mar, la serp al
terrer, no ha de buscar ratolins arronsant-se la pell contra les
pedres, els gossets poden fer vida social en les «trobades d'escoles
canines» i les PERSONES poden comprar i comprar i treballar i
comprar, i comprar i treballar i gastar i dormir en setanta metres
quadrats, i passejar el gos (que ja no es diu gos, es diu «amor de
la meua vida», perquè sempre fa el que JO VULL, ben obedient)...
Si, segurament teniu
vosaltres raó, perquè sou molts, cada vegada més, els qui teniu gos
al pis de la ciutat...
I teniu també on
deixar la iaia (que no cap al pis) i la nena (que no podeu atendre en
acabar l'escola) i el gos (que no ha eixit massa obedient o ja no us
cap a la galeria)... Teniu solucions per a tot, estimats
capitalins/capitalistes. És d'admirar com heu progressat a les
ciutats!... Es cosa de veure com netegeu les tones de merdes de gos
que queden per les voreres, i els diners que teniu per solventar-ho
tot!... És goig de veure com sou de sabudes i com us estimeu la
LLIBERTAT!!!...
I Luky era lliure
(no del tot, ningú no ho som)... i probablement, era feliç?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada