Hem de quedar més voltes...

Ens hem de veure més.

Fa dos anys que no ens trobàvem i és com si haguera sigut ahir

Per què passa això? Com és possible que amb persones amb les quals solament s'han compartit algunes setmanes, alguns dies, algunes experiències s'acabe formant un vincle que sembla indestructible, etern?...

Hem de quedar més, que no pot ser...

Hem de veure com n'organitzem una altra, que no passe tant de temps, va!

Darrerament sols ens trobem en coses d'aquestes.

Ens hem de veure més, si.

Ara tot està difícil. No podem passar temps junts i riure i plorar com aquella vegada.

Que si els nens,que si m'he d'ocupar del meu pare, que està vell i delicat, si ja no tenim l'energia d'abans per pujar muntanyes, que les vesprades ara són curtes, que la feina, que l'assaig... En passar Nadal hem de buscar una data. A veure si fem un sopar d'amics i ens tornem a reunir.

Hi havia un temps que no érem conscients del temps. Vull dir, de que passa el temps i no torna. Ens semblava que apreciacions d'aquest estil eren converses de vells. Simplement les coses passaven, els moments es presentaven, no calia buscar-los. Desprès ens vam adonar que les dates senyalades s'havien inventat aposta per forçar reunions, combois, celebracions, per marcar etapes en les nostres vides i que eixos moments que havíem desmitificat i menystingut ara ens calia tornar-los a marcar als nostres calendaris com dates inexcusables per tornar-nos a reunir. Perquè ja no es pot com es podia. Perquè tot s'ha complicat i tot és primer.

Algú ha calculat quant de temps total hem passat amb aquell amic que tant estimem. Quantes hores i dies a la vida hem estat junts gaudint d'un dels millors regals de la vida: la veritable amistat. Algú ha calculat i mesurat la freqüència de les nostres trobades fins el moment present i ha fet una projecció cap al futur traient el compte de quantes seran les hores i dies que passarem junts conversant, rient, plorant, mirant-nos els ulls...

Algú ho ha calculat i... no, no és molt temps. Ni serà ja molt temps. Ja no serà...

Que no ens veiem massa, que tenim massa coses entre mans.

Hem de quedar més

Que no passe altra vegada un any!

Són els millors moments de la vida. De fet, una part important dels nostres retrobaments consisteix a recordar. A fer recompte d'altres moments viscuts. I el recompte ens reviscola i ens retorna l'essència del nostre afecte que seguim creient indestructible, etern...

Si ens verem més, segur que ja ens hauríem barallat. És normal, cadascú pren un camí i la vida fa la resta. El que importa és que amb els anys que tenim viscuts la nostra amistat perdura...

Ens ho repetim una i altra vegada i tornen a passar dies, setmanes, mesos, anys...

Hem de quedar i fer un viatget. Com abans. Hauríem de passar de tot i quedar per tornar a fer aquell cim... Te'n recordes?...

Els qui ho calculen tot han sentenciat: No serà molt temps ni moltes vegades més (comptant que res sobrevingut no passe i aquesta siga, potser, la darrera vegada que ens trobem)...

SERAN LES HORES, ELS DIES I LES VEGADES QUE FEM PER QUEDAR, seran els moments que decidim que siguen, per difícil que es presente la trobada i per costoses que siguen les circumstàncies que, ara per ara, ho estan impedint. Seran els nostres moments: pocs o molts (això depèn de tantes coses!).

No, la vida NO és així... La fem així.

No, els llaços de l'afecte no són eterns, ni immutables... demanen un plugim de tant en tant per a no ofegar-se.

No, el treball no és lo primer, ni la vida és una merda que ens té esclaus de tantes obligacions. Almenys, no del tot...

La vida, ja ho sabem, té una mica de coses que «no depenen» d'un, que no podem decidir, i una altra de coses que decidim, QUE FEM QUE PASSEN... Les darreres no són moltes, ni són totes les que ens agradaria... Però aquelles que decidim esdevenen les més valuoses, les més estimades.

Les persones que han aparegut ací o allà i el lligam que de forma quasi màgica ens ha unit a elles, han esdevingut un acte de llibertat conscient. Allò que fou casual ha esdevingut vital. Allò que començà fortuïtament solament no morirà fortuïtament si multipliquem els actes de voluntat de retrobar-nos i mantenir el lligam. Exactament igual com al contrari: que també és un acte de voluntat i de llibertat desllapissar-se d'aquesta o aquella persona de la qual ja no volem saber.

Hem de quedar més

Hem de veure'ns més, que no pot ser...

PER MI NO HA DE QUEDAR.

Que la vida passa i fa solc i que ja hem perdut massa temps amb romanços sense trellat. Que després de tot, els millors moments són aquells que hem viscut amb QUI VOLEM... No amb qui estem «obligats» a voler, sinó amb qui hem elegit estimar.

I els que treuen el compte de tot, que es foten... que hem de rebentar-los l'estadística i procurar-nos molts més dies, hores, experiències i afecte... Mentre ens quede alè.