50 coses que he anat aprenent

 🔰CINQUANTA COSES QUE HE APRÈS I

(50 coses en tots aquestos anys que vull tractar d'arreplegar en un cistell per posar-lo al riu i demanar en una pregària humil que se salven de les aigües tèrboles del temps de les mentides)

📒 Quadern groc. Primer recull: D'humanitat.

1. Que les persones són persones i no han de voler ser altra cosa que allò que ja són. Que millorar la versió d'allò que un és, podria ser el que done sentit a tot plegat. I que tractar de ser millors persones és una cosa de trellat.

2. Que cap dia és igual que un altre per més que s'encaboten a voler fer-los iguals i que tinguen els mateixos minuts i hores. I que cap persona és com una altra, per molt que algunes passen mitja vida volent ser com tots i fer com fan. L'altra mitja la passen dormint.

3. Que de totes les coses que fem en un dia, el vuitanta per cent és fet de "coses que toca fer", que cal, que no queda altre remei. L'altre vint per cent és (amb una mica de sort) el temps de ser i fer allò que realment volem. I que hi ha molta gent que es posa molt nerviosa davant el seu propi espai de llibertat i acaba convertint-lo en més temps de submissió i obediència a les pautes socials. 

4. Que les persones miserables maten perquè si animals, insectes, bestioles... i les que són més miserables encara ho fan dient que és per a que no patesquen, pobrets... Les persones que no mereixen el nom de persones maten també a altres persones i ofeguen gats en un poal, i passegen gossos que intimiden i fan por.

5. Que la por governa el món. La por roina, vull dir. Que lo altre és temor (a fer-se mal, a fer patir, a passar pena). I veure d'alliberar-se d'eixa por roina és una tasca que paga la pena i que no té final.

6. També he après que despullar-se i tirar-se a la mar o fer l'amor sota una teulada mentre plou, és viure mil vides en un moment.

7. He comprès que no vull que tots pensen com jo. Però vull que allò que jo pense i desitge, estiga present en el món. I no estarà present si no et compromets. Això és convicció!

8. He après que qui està orgullós/a de la seva ignorància és un tipo/a perillós/a.

9. M'he ensenyat a dibuixar i a contar contes, a estimar xiquetes i xiquets que no són meus i a cantar amb una veu com un barranc.

10. He après a respectar a qui sap més que jo.

_________

🔰CINQUANTA COSES QUE HE APRÈS II

📘Quadern Blau. Segon recull: de les coses.

11. He après que les coses són coses.

12. M'he anat ensenyant que algunes coses estan millor com sempre han estat però no moltes... Algunes altres han de canviar, han de ser d'una altra manera i això és precís per guanyar la llibertat.

13. M'estime algunes coses que són de color blanc: la neu, les cases blanques, la camisa antiga de fil, el formatge blanc, el penyassegat aquell a Sicília, la farina... 

14. I encara que se que no m'emportaré res quan me'n vaja a la llum, hi ha algunes coses que m'estime: els llibres, la caixeta de fils del meu iaio, la samarreta del Raület, l'anell del meu carinyo, les pedretes que he arreplegat d'aquesta i aquella muntanya. Res val res, però jo m'ho estime...

He après que algunes coses són un pes i que la memòria fa be d'esborrar alguns records.

15. He transportat algunes coses centenars de vegades: la meua bossa de mestre d'escola, les claus de la casa que he anat fent amb el meu treball, les llibretes en les què apunte pensaments...

16. M'ha costat, però m'he ensenyat que algunes persones em tratactaven com "una cosa", un objecte del qual treure'n profit. Allunyar-me i enviar-los a pastar fang ha estat tot un exercici d'alliberament.

17. Hi ha una cosa que m'estime molt i més: la terra! Anava a contracor quan era xicon a ajudar en el seu conreu, fins que hi va haver un trosset de terra que havia de ser meu. Des d'aquell dia i cada vegada que amb la sola força dels meus braços i cames puge, baixe, vaig i vinc per aquesta o aquella terra, per camins i valls, cims i barrancs, me l'estime més...

18. Que hi ha coses que no és menester provar per saber que no les vols i coses que no és precís passar.

19. He après que cap cosa paga la pena i que algunes coses paguen l'alegria de poder-les experimentar.

20. M'han ensenyat que un dia pots quedar-te sense res i que a això se'n diu vulnerabilitat. I que si ets conscient que ets vulnerable, comences a no prendre res tan fort i a saber d'humilitat i d'altres coses que són més de trellat que passar la vida patint per allò que voldries i no tens i que tenint-ho, no en tens mai prou.

______

🔰CINQUANTA COSES QUE HE APRÈS III

📕Quadern vermell  . Tercer recull: de les coses que semblaven deveres i no eren veritat.

21. He anat aprenent que la meitat dels refranys són mentida i que una muntanya de cançons, dites i romanços estan fetes aposta per consagrar veritats caducades, romanticismes estúpids i injustícies molt grans.

22. M'han ensenyat a callar quan no tinc res interessant a aportar i també quan qui parla diu imbecilitats. També he après a parlar pels que no tenen veu i a tancar la boca quan parlen les persones humils i bones.

23. He sabut que algunes coses que dic poden fer gràcia o no... I m'he ensenyat que NO és millor caure en gràcia que ser graciós. Que qui cau en gràcia hui, demà igual cau en desgràcia i que ser graciós (alegre, sarcàstic, desenfadat) és una bona cosa per tractar d'estar feliç.

24. He après que els Reis no són els pares, ni els iaios, ni el padrí. Els Reis són un tall de lladres, assassins i gentola que viuen de nosaltres per la cara. I que no són els únics vividors, això també.

25. Que és mentida que la vida és una gran escola i el carrer una Universitat. Perquè hi ha qui viu tota una vida sense aprendre res. I hi ha qui passa el temps donant lliçons sense haver-s'ho estudiat açò (de viure) primer.

26. He llegit alguns contes que diuen veritats més grosses que algunes tesis doctorals. I això m'ha ensenyat que igual és millor fiar-se dels que fan històries o poemes que de la clerecia científico-pontifical. O igual no, veritat?

27. Tinc per convicció que això de "creu al mestre per burro que siga" és una cosa molt desencaminada i que si ets un burro sense ànim de deixar de ser-ho, dedica't a una altra cosa que no siga ensenyar.

28. He après uns quants dogmes i unes quantes lleis. I he vist amb tristesa com li amarguen la vida a molta gent.

29. He après centenars de paraules en idiomes diferents. He comprès el seu significat aproximadament. I amb les paraules em passa com a aquella amb l'orxata: quantes més en beus, en beuries encara més. I quan no les tens, la persona les troba a faltar.

30. He après de persones sàvies i això és una sort. I escolte cada dia moltes coses sense trellat i això és un calvari.

________

🔰CINQUANTA COSES QUE HE APRÈS IV

📙Quadern Carabassa   . Quart recull: de les coses que són boniques de saber i d'aquelles que seria millor no saber-ne res.

31. He après a fer cortina amb bastons de baladre, a fer rotllets serenos, a enrastrar vitets, a podar les vinyes i a tocar la guitarra. També he après un poc de grec i com es diu "desig" en italià. Algunes d'eixes coses m'han donat molta satisfacció.

32. He sabut que hi ha gent que si no pot dominar-te, sotsmetre't, i fer de tu un ninot, tractarà de destruir-te... i, de vegades, ho aconsegueix. Però també he sabut que d'això te'n pots refer.

33. He comprès perquè tothom li canta a la terra mullada, al sol que es va ponent, a la mar serena i als amors malferits. Però m'agraden més els que cantaren als desposseïts, als que bramen contra els poderosos i als amics.

34. He viscut l'enyor i l'orfandat, la traïció; la passió d'un amor desfermat i molts maldecaps. I he après que sense aquestes experiències, possiblement, estaria com la bova del Mas d'Ambrós... (desubicat).

35. He après que es tracta de "ser" i no tant de fer o de tindre. També que això mateix diu molta gent haver-ho après però en poc es nota realment. 

36. Em vaig ensenyar ben prompte que si vols a algú, l'has de voler com és i això de voler-lo canviar és "cagar-en-gerra" (o siga, perdre el fem, el cap i el temps). 

37. Se ben cert que les persones tenim un centre, una cosa dins del tot que ningú ha de voler escodrinyar. I que els que volen entrar tan endins violen allò que no s'ha de voler ni tan sols albirar. Tinc per convicció que mestres, mares, parelles, amigues, capellans o psiquiatres que volen tan endins entrar, el que realment volen és furgar i porquejar. I això no es fa! Que un és un sagrat!.

38. He après a distingir un lladre, d'un que pateix fam. Un dotor, d'un que t'estima i està preocupat. He viscut i visc la veritable amistat i res és més bonic, la veritat. 

39. He sabut que hi ha persones que viuen tota la vida d'un personatge que s'han inventat. És a dir: que no viuen, es disfressen. I a mi no m'ha agradat mai disfressar-me, què coses!. 

40. M'han fet saber que si ets diferent, en algunes festes no ets ben aplegat i que et toca sempre agranar la brossa de tots quan la bufera s'ha acabat. I ho fas una vegada o dos o tres però ve un dia que dius: "-A mi qui em mana, mari...?" I aprens que el que passa és que el campanar és més gran que la plaça i això ha de ser sempre a l'inrevés: O la plaça és per a totes, o no és!

___________

🔰CINQUANTA COSES QUE HE APRÈS V

📑 Papers solts per classificar. Recull 5é: Que mai sap un prou!.

41. He après a ballar el ball de tres de Xàtiva, la dansà de La Torre i a cantar el fandango d'Onil, les Marineries de Castelló i el bolero de Guadassuar. I se'm fa una alegria sempre, que fa goig!

42. He après la veu de baríton a l'Ave Verum Corpus de Mozart, el Gloria del Misteri d'Elx i el Messias de Haendel. I (sempre amb un xanglot) els Goigs de sant Gregori. Amb una veu com un barranc, això si.

43. He estudiat de metafísica, gnoseologia, literatura, filosofia del llenguatge, pedagogia, ética, teologia, antropologia, lògica, fenomenologia de les religions, exègesi, didàctica, art, estètica. Algunes nocions de dret, psicologia, sociologia i filosofia de la història. De llengües i cultures, d'etnografia, indumentària tradicional, paleografia i apologètica. Ara tracte d'aprendre de feminismes, innovació educativa, i de les frases de ma mare...

44. He escoltat el silenci. El meu i el dels altres. I he caminat a Compostel·la. He pujat cims i penyes i he après les lliçons de totes les muntanyes del meu País. I el silenci m'ha agradat, cada dia més.

45. M'he ensenyat molt de persones meravelloses en mil lluites en les que m'he ficat: d'ecologistes, insubmisos, voluntaries, solidàries, activistes i convictes dels drets i les llibertats.

46. He après paraules de poeta, d'escriptora, d'assagista, de dramaturg i d'algun savi rural. També paraules de Déu i de profeta, de persones admirables i de gent de molt trellat.

47. Se ben cert que les cançons que he escoltat, les pel·lícules que he vist, el teatre que he gaudit i l'art que m'ha deixat com un boquimoll, m'han fet un poc com sóc... i que la banda sonora de la meua vida sona prou a llibertat.

48. He après a fer d'Alcalde, de cap de l'oposició, de Coordinador Comarcal i m'haguera agradat fer de Diputat (però tot no pot ser en el planeta de la curtor). He fet de secretari, de president i de vocal... Però de lo que més he après és del màster del bancal i dels ulls dels infants. 

49. He sabut que hi hi ha persones que tornen afecte quan afecte reben i que el carinyo pot perdre's si no el regues de tant en tant. 

50. He après a viure mentre anava vivint... probablement com tu. I que mai sabem prou, ni encara ho hem vist tot, ni hem donat prou de si. Sempre he tingut més clar lo que no vull que lo que voldria, però encara m'hi veig prou...

de genolls

Davant l'altar de la Mare de Déu dels Dolors.

De genolls.

Amb una ma es tapa el rostre. L'altra penja del braç amb un manoll de claus entre els dits.

Immòbil, compassa el respirar i gemega. Sembla que plora... però només ho sembla, no deixa veure a ningú res que puga inspirar compassió. No vol fer llàstima ni donar pena, o això sembla.

Els meus ulls infantils que tot ho escruten miren la imatge. És una imatge d'un altre temps, d'un temps perdut en el què les persones s'aclamaven als sants per veure de trobar consol.

Les filles s'han quedat fadrines. El fill, igual com l'home, alcohòlic. En un món d'escopetes, gallines degollades, cendra acumulada en la llar i dotzenes de gots bruts amb culandons de vi. Van guanyar la guerra, però la «victòria» no va treure mai aquella pudor de fem per tota la casa. Fem i humitat que impregnen la roba i els cabells, les calces, tot...

Es llava. Va néta, humil, decent, digna... Una miqueta d'aigua de colònia que es companeja per a que li dure...

Diumenge al matí baixen al poble. Elles a comprar el que la terra i el corral no donen. Ells a beure al casino. Ella...

De genolls.

Sobre el marbre gris de l'església del poble. En un altar lateral on passa quasi desapercebuda per a quasi tots, tot el temps que dura la missa agenollada. Una miqueta abans que acabe, s'alçarà i es desapareixerà.

 I aquell xiquet que jo era la mirava...

No pot deixar de mirar-la. Ara mostra el rostre durant uns segons. La pell torrada de sol i solcada d'anys i penes. Els ulls enrogits. Les galtes emmarcant uns llavis que no saben somriure.

La vida és patir. Ho té assumit. I si eres dona, patir i patir i patir...

Una vida feta de no acabar-se mai la feina ni tenir més goig que saber que tots dormen i ella encara vetla sola. Aquesta soledat i aquell silenci final de cada dia és l'únic que és i serà seu. Ell ronca, elles s'abracen als coixins, el fill es rebolca en la seua pudor de llençols amerats de vi... Però callen i ella prega:

- Ai nostre Senyor!

Ai Mare de Déu!

Aquella imatge infantil m'ha vingut al cap moltes vegades: les sabatetes negres amb un llacet minúscul, les calces negres, la falda fins als genolls -blau de mar fosca- i el jersei negre de punt. La rebequeta tirada sobre els muscles -que no és de dones decents ensenyar tant- amb un botonet com una perla cordat al gallet, prop de la creu. Negra la roba, fosc el racó. Morat el mantell de la Verge dels Dolors que mira al cel amb llàgrimes de vidre als ulls.

Aquella imatge torna hui que ella és morta... i el silenci serà sempre seu. Ni bordaran els gossos, ni sentirà més crits, ni cops de garrot, ni retrets, ni reclams.

Descanse en pau... si és que hi ha pau per a les dones de negre que viuen de genolls...

Carta Oberta de la Mare de Déu

Carta oberta de la Mare de Déu

A qui la vulga llegir

Sóc la Mare de Déu de l'Oli, Patrona principal d'un poble valencià. Em van ficar en un grup de watsapp de sants Patrons i Patrones que es va crear a l'inici de la pandèmia per estar en contacte i parlar-nos les coses entre santes i sants protectors dels pobles i veure de consensuar una resposta comuna. Vaig posar el grup en silenci per a un any (que ja sabeu com són algunes en aquestos grups de pesades enviant videos i coses que se suposa han de fer gràcia i no en fan. Que li ho diguen a la Verge de Gràcia que diu sempre: doncs no se quina gràcia fa això dels memes eixos! Per no parlar de sant Vicent, que no te bon humor l'home i està que bossa de la mascareta i que diu que amb el bos posat no es pot predicar com cal.

En eixe grup ens hem anat enterant de coses que anaven passant pels nostres pobles i sant Roc, que és el que més sap d'epidèmies, ja ens havia dit que anava per a llarg, que havíem d'estar preparats per a tot.

I, xica! M'agafen entre quatre, em fiquen en una furgoneta amb guants i vestits com d'astronauta i el rector del poble davant i un notari que van buscar prenent nota de tot. El Cronista Oficial dient: - Açò farà història. I em giten en un matalàs amb olor a lleixiu tota embolicada amb plàstics i em baixen al poble. Amb lo be que estic jo a la meua ermita! Llevat dels dies de festes que és tot un trontoll amunt i avall, desprès em deixen a casa meua i tanquen la porta i em quede en la glòria!. Només puja a veure'm de tant en tant Mariu, que torca la pols i passa el motxo i tira les floretes pansides. Altres vegades ve amb les amigues d'ella que són molt de canviar-me de roba i adobar-me els brials i posar-me arracades i tot això. Mira! Com si fora una nina!. Estan velles, però es veu que no han perdut l'afició a jugar amb ninetes...

A lo que vaig. Que em duen al poble i em posen a l'altar major d'amagat. I quan estic allà, com si fora festa major, organitzen un torn de vetla: cinc persones cada hora han d'estar de genolls i llegir-me unes oracionetes que el rector ha escrit i fotocopiat «por la pronta salida del estado de emergencia sanitaria y por las víctimas de la Covid19». I allà els tinc: amb mascareta i les mans enviscades de gel hidroalcohòlic, paper en ma, repetint-me tot lo dia la mateixa lletania en castellà. Que es veu que el rector no sap que jo sóc valenciana de tota la vida des que un llaurador em va trobar a la soca d'una olivera en l'any del carbonato. Bo, jo se totes les llengües, que per a això sóc santíssima i estic en la glòria però no digueu!. Dia i nit!... I la meva imatge als balcons des del mes de març!...

No puc resistir aquesta pressió, de veritat!.

Sant Pere, que mana més que alena, diu que hem d'aguantar açò amb cristiana conformació, que per a això som sants. Però jo estic farta! Vull tornar-me'n a ma casa, allà dalt del cim, damunt la soca de l'olivera que (diuen) fou on em trobà el llaurador (confessaré que no és veritat, que l'olivera vella i vertadera la va vendre un sagristà que passava fam a un capritxòs que col·lecciona coses estranyes i en lloc d'aquella en va posar una altra i ningú es va adonar)

Altres companys i companyes de patrocini diuen que els pendons i banderoles amb les seues efígies eren de tan roin qualitat, que s'han esglaiat i recremat del sol penjats als balcons. Sant Llorenç diu que no va tindre prou amb la torrada a la graella en temps dels romans i ara ha de fregir-se penjat ací i allà! Pobre!...

Escric aquesta carta per a què us feu càrrec de la situació. No és culpa nostra que us pensareu que teníeu vacuna i medecines per a tot. No hi ha dret que ens trastombeu amunt i avall i ens coaccioneu d'aquesta manera. Heu creat un greu problema entre tots nosaltres que fins i tot hi ha qui s'ha donat a la beguda i quan es fa de nit i es queda sol al temple, es beu la marraixa de mistela del capellà per poder passar açò. Altres estan fent una mena de concurs a veure qui proveix més i qui es farà més famosa com a santa o sant infalible contra la pandèmia. Perquè cal dir la veritat: tenim els pobles molt apagats i un santet proveidor i famós porta turistes i es venen moltes medalletes i els dels restaurants fan caixó i el rector content i l'alcalde més encara, vinga a fer estampetes i fullets per a què vinguen molts forasters...

I això no pot ser! Prou!. Açò ho teníem molt ben arreglat: cadascu en la seua ermita (el que la té) o en el seu altar i uns dies de passeig i floretes i cançonetes i prou, a l'altre any, més.

Voleu tornar-nos folls amb vigílies i processons extraordinàries? Fins i tot hi ha alcaldes i capellans i frares i confraries que ja amenacen amb quinzenes o mesos sencers de festes i pregàries en agraïment quan tot açò passe...

Ai, ignorants! Si això no ho sap ningú!. Que creieu que nosaltres ho sabem?...

Amb lo be que estava jo en ma casa! Allà quieteta, tranquil·la mirant els pardalets que tinc pintats al sostre o la llum que entra pels finestrals de vidres de colorets!. Quan no em veu ningú, de nit normalment, me'n vaig a collir-me figues o a buscar mores o bolets... i convide les santes que em fan companyia i parlem les nostres coses. Tinc sort jo, que a la meva ermita som només cinc, i totes dones! I ens entenem la mar de be.

Res, acabe. Que si voleu que acabe açò de l'epidèmia, gasteu diners en els investigadors i en metges i coses de trellat i deixeu-vos de floretes i pendons. I feu el favor de fer cas a les persones de trellat i porteu-vos be! Que tinc ganes de tornar-me'n a l'ermita amb les meues amigues que s'han quedat allà totes polsoses i fer-nos una torrada de castanyes i cantar i ballar...

Ah, per cert, aprofite per reivindicar que les arracades boniques de perletes de raïmets i tot l'adreç (corona inclosa) que la confraria va dipositar a la caixa forta de la sucursal de la caixa d'estalvis del poble, vull saber on ha parat! Que les joies són meues de tota la vida i no voldria pensar que quan van tancar les sucursals dels pobles i s'ho van emportar tot a la capital, acabe en mans d'algun desvergonyit!. Que em canviara la soca d'olivera vertadera per una falsa un pobre home que patia fam, no ho tinc en compte, però les joies en mans de banquers no em fie ni un pel!

Deixeu-nos en pau i en la glòria, que és el nostre lloc i us ho agrairem eternament.

Maria de l'Oli

Santíssima Patrona i Alcaldessa Perpètua

Amén

Què vols?

(La llum tèbia del capvespre omple la sala. Ell, el pare, estirat en un seient articulat. Ell, el fill, està fora a l'entrada, al corrent d'aire que travessa la casa de part a part. Un gos insuportable dins una gàbia a cals veïns no para de fer el que fan els gossos engabiats: donar quefer. A l'altra banda del riu uns adolescents criden i diuen coses estúpides que els fan riure. Fa calor...)

(dins la sala)

- Fill,

fillet,

fill...

fill.

(entra)

- Què vols?

... no saps què vols!. Per a això em crides?

(el pare mou la ma: a dreta, a esquerra... la mou novament...)

- Fill,

fill

vine!

Vine!

(torna a entrar)

- Què vooools?

... Si és que sempre fas igual! Deixa'm!

(torna a moure la ma... horitzontalment amb el palmell cap avall...)

La postura, és la postura! Va, provem!. Una mica més amunt? Així? No? Si es que no t'ho encerte mai!... I així?

(la ma a dreta i esquerra... sense parar. Amb suavitat. Com si acaronara un gat invisible)

- Vine!

Fill

fillet

vine!

(...)

- Fill

fill!

(entra novament)

- Que Què voooooooools!?

Dis-me què vols!

(...)

- Que em beses!!!

EL LLIT

2n Premi del IV Concurs de Relats Queer-fest Castelló

"El llit"

Pau Torregrossa Coloma

Quan faig el llit vull que es quede perfecte.

Perfecte? No admet discussió això! Perfecte és el que és!

És una d'aquelles coses que fas quan no ets a la vista de ningú i em prenc la feina sense pressa, amb tota la cura del món. La que no tinc per a una altra cosa la tinc per al llit. Ha de quedar perfecte!

Ningú l'ha de veure el meu llit.

Ben arrere queden els temps aquells que el veien i el tastaven uns i d'altres.

I tot era canviar llençols i tornar-los a canviar i rentar-los i tot el que amb ells es fa... Amb els llençols i amb els amants...

Una vegada, no és cosa de contar, després d'haver-lo tingut fet i enllestit, d'una estironada el vaig tornar a desfer! I robes pel terra i tot desendreçat de nou! Després de tenir estirat el llençol de baix i l'altre i la flassada i el cobertor, el vaig desfer i vaig començar de nou. Queia més d'un costat que de l'altre...

Voldria arrencar-te del meu llit i no hi ha mans!. Cada moviment del palmell de la ma per llevar un plec, vol treure't per sempre del llit; i res, tu no te'n vols anar!...

Avui,assegut a terra, m'ha pegat per plorar (de ràbia, de malícia, no se...) em sent vençut!

I he cregut veure que m'agafava a mi mateix en braços, com s'agafa un nadó: amb tendresa i por. I m'he dit: no,no,no... ja, prou!, no plores més criatureta beneïda, prou ja prou! No, no, non... no-ni-neta, el meu xiquet té soneta, adorm-te, bonic, que jo et vetlle. I quan m'he adormit en braços de mi mateix, m'he perdonat. Per fi m'he perdonat!...

El meu llit no te peus. Tampoc capçal...

És un rectangle perfecte al mig d'un espai buit. I al centre, jo. Només jo!

Solament...

A tu ja no et sent, ni t'enyore, ni t'escridasse ni et plore... Ja he deixat que te n'anares després que m'he agafat en braços i m'he plorat prou i m'he

perdonat...

Necessite cafè!

Baixe les escales nu... No tinc fred.

Vas voler-te morir. Sempre he respectat les teves decisions, ho saps!

Vas voler anar-te'n només començar la primavera. I tot fa més pena quan és en primavera. Perquè tot fa més olor i la llum que entra per la finestra i em desvetlla caient sobre el meu cos quan sóc al llit, és més llum, acarona millor i fa més mal si vol, aquella llum de primavera.

Vas voler-te morir i et vas morir!

Quan vas venir al meu llit per primera vegada, se'm va tallar el vici de tenir-lo perfecte. Vas fer una foto preciosa del nostre llit desfet en rompre el dia. Un llit buit i blanc i un raig de sol travessant-lo de gaidó. Era bonica la foto. Per això, potser, vas aconseguir tants «like» al teu perfil... Semblava que aquell llit que havies retratat era ja el teu llit. I ho seria per sempre més!...

I es va tallar de sobte el riu que l'amerava abans de suors i gemecs d'uns i d'altres. I el taulell que trenca l'aigua de les sequies va caure! Aquella calma el va tornar un llac perfecte el llit; un rectangle perfecte amb nosaltres dos a dins per dies i dies i setmanes i mesos... Fins que vas decidir que t'havies de morir.

I em vas tornar el llit per a què tornara a ser meu, només «de mi». Mai més nostre.

Quan torne al bosc encara trobe que es el nostre bosc. Quan em gite sobre les pedres d'aquella platja i mire la mar, és encara la nostra mar. Però quan em gite i estenc els braços de part a part, nu, absolutament nu, perfectament nu; no he tornat a jaure mai més al nostre llit, al dels dos, al de nosaltres.

I si és el meu, ha d'estar perfecte.

Ni una busqueta!. Sense ombres, ni arrugues. No pot penjar més d'una vora que de l'altra el llençol de dalt, ni el cobertor, ni les flassades... Ha d'estar perfecte!

Un dia l'obriré. I em portaré un amant foll, que amb urpes i puntellades escampe a terra tota la roba... La meva i la del llit. I faré una foto i la pujaré a les xarxes i escriuré damunt les teves inicials, com si brodara... 

Si, com si fos una vídua que broda un aixovar fora de temps, sense sentit... I mostraré el meu llit desfet als quatre vents per a que el mire qui m'enveja i qui m'odia...

Això faré, si! Ara quan acabe d'eixir el cafè... això faré! Buscar un amant i brodar-li amb les ungles el teu nom a la galta del cul, mentre gemega i tanca els ulls...

Això faré, si! Quan em bega el cafè!

Sense literatura

... i l'autor va inventar una història (una més) d'una malaltia llarga i un fill que retroba el seu pare després d'anys de distància. I la malaltia i la imminència del comiat eren l'oportunitat de dir-se el que mai s'havien dit, pare i fill. 

La decrepitud és la porta de la compassió i les paraules agafen pes de sentència per a la posteritat...

Però és tot ficció i mentida. Perquè qui imagina, embolcalla tot amb paper de cel·lofana. Perquè qui escriu, vol atrapar a qui llegirà. I teixirà una teranyina de paraules en la què tot es dissimuladament mentida...

Perquè quan el fill va cada dia a veure el seu pare, només veu un ciri que crema el darrer pam de cera que li queda i que fa la llum tan tèbia, que podria dir-se que ja no és del tot llum...

Perquè quan el pare parla ( si és que parla, si és que pot parlar algun trosset de dia) només diu destrellats i les paraules que té per a dir, són frases sense sentit, ni futur. Són bocins del passat o assumptes que quedaren pendents sense resoldre o expressions de les seves pors de sempre o qui sap què són aquelles poques frases?!. 

No són relats bonics de quan el fill fou un xiquet i el pare l'estimava tendrament. 

No són capítols oblidats d'un passat feliç. 

Són paraules trencades i borratxes de pastilles i gotes i medicaments que ja no curen ni sembla que fan res...

I l'autor inventa frases solemnes dignes de ser escrites en pedres de marbre i les posa en la boca del pare vulnerable, moribund, eixut, acabant-se. I descriu emocions estrenades dins el cor afeblit del fill que, en veure el pare així, i el poc temps que li resta, viurà cada moment amb força intensitat i lleparà cada paraula del seu pare com quan era xiquet i llepava aquells enormes caramels de fira que el pare pagava ben agust per al fillet.

I serà tot més mentida. Tot serà trist com són les mentides que tomben de cul i esgarren afectes que es creien "de per vida". 

Perquè el final és com és, no com un es tria. Ni és com inventa la sensible escriptora, ni com desitja el fill ni com hauria volgut el pare. El final és així: com quan el ciri s'apaga del tot i l'aire fa olor de cera i hi ha la foscor: sense embolcalls ni descripcions d'un lloc que ja no importa... 

I el fill besarà el front i tancarà els ulls i es guardarà per a ell totes aquelles frases. I les dirà quan vulga i com vulga, perquè són seves... "Com deia el meu pare", dirà ressuscitant-les les paraules... i tot estarà be... sense literatura...

La Pena

No crec que puga portar aquesta pena enganxada als muscles per al que em queda de vida... sincerament no ho crec!

Podria buscar un lloc al lluny. Apartat. On sols les bèsties passen. I en aquell lloc fer un clotet amb les mans. No cal que siga gran. Un clot per enterrar aquesta pena. La deixaria caure dins el clot la meva pena i posaria pedres damunt. Moltes pedres. Totes les pedres que hi haguera. Sense pressa les aniria col·locant. Faria una muntanyeta de pedres. I en no tornar mai més per aquell camí ni a aquell indret ja ho tindria lo de la meua pena. Ja estaria tot passat...

Aquesta pena és massa ampla i massa fonda, i massa alta per cabre en un clotet, segurament... Però no puc portar-la amb mi! No puc, de veres!

Podria tancar-la dins una gàbia que guarde en el trespol. Una gabieta vella i menuda que sempre estava ahi, penjada al sostre, fent-li de companya a un manoll de claus que obrien portes que un dia van collir dels seus marcs i van llançar. Si, dins la gabieta estaria be la meua pena, tancada amb claus de portes mortes i corcades, desaparegudes...

Ja, ja se, no m'ho tornes a dir això que hauré de portar aquesta pena amb mi mentre visca. És fàcil que tingues raó. Segurament la tens tu la raó. I hauré de portar aquesta pena amb mi a tots els llocs, cada dia... segur que és com dius.

Ara falta que puga!

Seria bonic agafar-la aquesta pena i posar-la dins el clau de la ma i rentar-la davall l'aixeta... fins que ja no fora pena i fora aigua. Seria bonic mirar-la aquesta pena mentre la pell se la beu i el sol l'asseca. Fins que ja no fos aigua de pena ni res. Només la ma fent un clotet i els dits, una gabieta...

Un conte vell. Qui té el poder?

(Primera part)

... fa molts, molts anys, un xiquet entremaliat i nerviós va dir al seu pare:

- Pare, deixa'm anar jo solet per la fira! Et promet que no em perdré!

- Be, fill... però, res faries a la fira sense diners... Pren!

I li donà dues monedes per a què se les gastara en allò que volguera.

El xiquet molt feliç es disposava a anar-se'n però abans va preguntar:

- Pare, qui és el més poderòs del món?

- Ai fill, això el pare no ho sap! Segur que és un que tinga molts diners...

El xiquet, sentint-se molt poderós amb les seues monedes a la butxaca va eixir corrents per davall l'arc que porta a la placeta de dalt on estan els venedors d'animals que a ell li agrada tant mirar...

En arribar, va veure una parada que tenia molts animalons menuts: caderneres, pericos, canaris, ratolins...

-Miraaaaa, ratolins blancs i de més colors!!! (va exclamar)... Si em compre un ratolí lleig i l'agafe per la cua, podré espantar tothom i tots eixiran corrents aporegats i cridant hehehe (es deia en sos pensaments)...

🐀 Aquella idea el feia sentir encara poderós, valent... Tots es matarien fugint en veure el seu ratolí!

I així va ser... en veure aquell animal penjant de la seua ma cap per avall cridaven i s'esgarrifaven i arrancaven a córrer però... Ai, làs! un gat 🐱 gros com un tudesco d'un bot li'l furta, l'arronsa i se l'emporta entre les dents...

I en això un gos 🐕 ple de puces que dormia lligat de la pota d'un tamboret es posa dret i planta les orelles i d'un lladruc espanta el gat i ni gos, ni gat ni ratolí... tot un enrenou...

- Mmmmm (es va quedar pensant 🤔💭) hauria d'haver-me comprat un gos! El gos si que és poderós!...

Estant en eixos pensaments assegut a les escales de l'ermita baix d'un lledoner veu passar un vell amb cara de puagre que contrariat per la lladradissa i l'aldarull fot un cop al pobre gos amb totes les seues forces (que, per sort, eren poques) i fa eixir gos i corda i tamboret carrer avant com si el mateix diable l'hagués espantat. I, com és la vida! El garrot d'aquell iaio males puces cau a terra just dins les brases d'una foguereta que allà tenien per passar millor el fred... i s'alcen espurnes i s'atia el foc i es crema el bastó...

I diu el xiquet:

- Ale, encara li passa poc! Per espantar el pobre gosset!

- Xiquet del dimoni! (respon el vell) ja et veuràs tu com ara em veig jo, coix i sense gaiato... Mecagu'en Judes, el xiquet de Satanàs!!!

_______________________

(Segona part)

... i després del succeït del ratolí, el gat, el gos i el bastó d'aquell vell que va acabar a la foguera, el xiquet més trist per no tenir diners ni haver aclarit del tot les seves preguntes sobre "el poder" va decidir baixar cap al carrer ample a vore si trobava son pare. En això... Aiguaaaa vaaaaa! 🌊 Una senyora, que en aquella placeta vivia, en veure que la casa se li omplia de fum, sense pensar-s'ho ni un moment, agafa un poal i el llança per la finestra i apaga el foc... Mascara i cendra i branques arremulla tot un riu negre de sutge costera avall... I crits i reclams, i vostè està boja i quina escampada i ves a mamar a un peçó de carro!...

El xiquet es quedà mut... i pensava: mira tu! L'aigua té tot el poder sobre el foc i el foc sobre la fusta i el garrot espanta el gos, que espanta el gat que mata el ratolí... i jo... sense diners, xè!...

- Feu lloc, feu lloc, que necessitem passar!...

I tant que tots els que en aquella plaça s'estaven van obrir pas apretant-se contra les façanes atemorits! Agafat de bona corda entre tres o quatre que eren, van embotir conforme podien entre parades i andròmines un bou carrer endins.

- On aneu, animalots! (va cridar un home)

- Aneu alèrta, que m'asclareu testos i olles! (va pregar el terrisser).

🐂 El bou manso i assedegat treu una llengua com l'estola d'un capellà i llepa el bassal d'aigua tèrbola que al terra havia quedat...

- Siiiii, diu el xiquet! Això si que fa un molt poderós! Si jo fora amo de bous! Els soltaria quan volguera i tots moririen de por, que jo he vist com corren i com s'espanten fins i tot els més valents!...

Aquell bou va desapareixer darrere d'un portó de bona fusta que hi havia en una casa gran que fa cantó.

- On el porten? Preguntà el xiquet...

- Al carnisser, xiquet...

Un home gros amb un davantal blanc ben tacat de sang i una destral penjada d'un costat va treure un fardell de bitllets, li'ls va donar a un d'aquells xicots que li havien portat el bou i va tancar els portons d'una bona forçada...

- Si ho haguera pensat be abans... Una destral m'hauria d'haver comprat amb els diners que m'ha donat mon pare! Això si que fa por que pots matar un bou i tot amb lo grandot que és un bou! (cavil·lava aquell xiquet)...

_______________________________

(Tercera part. Final)

...Quan el xiquet va trobar son pare a la porta del barber li va dir depressa que li faltava l'alè...

- Pare, pare... quan li conte tot lo que ha passat!!!

- Que ha passat, fill? Vine, entrem i vas dient-me. Què s'ha comprat el meu xic?

- Espera, pare! És que resulta que...

I amb la llengua feta draps d'apresseta que parlava li conta que si el ratolí, que el gat i el gos i el bastó i la foguera i l'aigua i "xoooop" i el bou que es beu l'aigua i el carnisser amb la destral...

- Xè, si que has vist coses i te n'han passat en un moment!. Va, pren un diner i porta un aigua de llimó per a tu i una altra per a mi... Espera i una altra per al senyor barber i ens refesquem tots!.

Ix de la barberia fent voltes als seus pensaments i compra l'aigua de llima i torna poc a poquet per no vessar-ne ni una miqueta ni gens... i escolta el campanar ⛪.

Glin-gleng, glin-gleng, glin... 🔔

- Pare, perquè toquen les campanes tan moixes? (va preguntar)... toquen a mort, fill...

... El barber ix un moment al carrer. No tarda massa, a fer un preguntat:

- Que qui s'ha mort?

- El carnisser! En un no-res, en un moment...

- Com és la vida!

- Que no som res!

- Ni som ningú! (va dir el pare)...

...

Després d'un llarg silenci anant de la ma del seu pare, quan estaven arribant a casa que ja era fosquet li diu al pare fet un homenet:

- Pare, ja se qui és el més poderós del món!

- Si fill? I qui és?

- És fàcil, pare!!! (espolsa somrient) El que està VIU! Eixe és!!!

_______

I conte contat ja s'ha acabat i ni ratolí, ni gat, ni gos, ni pal, ni foc, ni aigua, ni bou ni destral, ni campanar ni mort... El que està viu és el que pot!!! 🤔💭 

_________________________________________________________

Basat en la cançó "Alla Fiera dell'Est d'Angelo Branduardi

____tag

«Diumenge a poqueta nit...

Cada diumenge, tots els diumenges era igual.

- Mare, no es deixa res?

- Dona'm el cabasset... i això d'anar anant...

- Va, corde's el cinturó. Ja se que li apreta, però té que ser...

Les marraixes amb aigua bona del poble (que la de l'aixeta del pis d'Alacant no es pot beure del gust que fa de lleixiu!), la màquina d'escriure, les bosses de roba, les carpetes i els llibres i cap avall...

La iaia Matilde tenia por del cotxe i les carreteres. Només seure es senyava i començava la lletania... Cada campanar, cada santet d'aquells de manises que hi ha a alguns carrers, cada lloc que ella trobava bo per encomanar-se al cel es senyava i mamprenia una oracioneta.

- Mare, deixe els xicons... que contesten si volen i si no, be està, que ells estan en una altra cosa!

El viatge setmanal era fastigós però el féiem cada vegada sense faltar. Divendres, cap al poble i diumenge per avall.

I els precs no li treien la por... A Xixona no pregava fins que passàvem tot el poble perquè el campanar no es veu. A l'eixida hi ha una creu... Senyor, empareu-nos! A Mutxamel hi havia dos o tres santets i la carretera passava per la porta de l'església... Mare de Déu de Loreto, tingueu compassió! A sant Joan, travessa avant... Santíssim Crist de la Pau, doneu-nos pau i conformació! Carretera avant fins el monestir de la santa Faç. El semàfor vermell. Li agradava que es parara un poc el trontoll i així podia fer-ho més llarg... Faç divina sobirana del remei! Tingueu misericòrdia! Amén!

En arribar a casa estàvem esgotats, muts, sense ganes de sopar. L'olor d'aquell pis en obrir la porta és difícil de descriure i d'oblidar...

- iaia, alguna cosa haurà de sopar! Que no pot gitar-se amb la panxa a l'espanyola!...

- Un "consevol cosa"' i a dormir. Que se'm fa un nerviós que no em deixa viure!

El meu germà es treia els auriculars, es menjava l'entrepà amb quatre mossos i es tancava a l'habitació. Jo solia quedar-me amb ma tia al menjador un ratet mentre sentiem la uela des de l'habitació estesa al llit dient poquet a poquet: santa Maria, mare de Déu... una i altra volta fins que li passava la por i li venia la son...»

____

Pau Torregrossa Coloma

La Torre de les Maçanes

Abril 2020

#RelatsDAgüeles

Alenar

La teràpia consistia, principalment, a respirar.

Pausada i cadenciosament...

Els arquitectes havien dissenyat aquella terrassa d'una forma quasi perfecta: a recer de vents tramuntanals i oberta als altres aires. Difícil que s'omplira de neu si no fos cas que entrara el temporal des de migjorn. El tebi sol de primavera de gaidó i la brisa suaument freda de les curtes vesprades de tardor entren, passegen sense fer mal...

Els mocadors blanquíssims sempre a les mans i si d'un atac de tos forta s'hi encolomava un puntet de sang, a la brossa de cremar! Immediatament!...

De blanc i verd eren els seus dies. Blanc llençol, blanques flassades, els llits, l'armari els murs, el marc de les finestres... Verd tot allò que la vista alcança, que és molt. En dies clars s'albira la mar però no són sovint aquells dies a quasi mil metres sobre les muntanyes. La boira terrera fa companyia tres o quatre dies de cada set i aquells arbres forasters de verd fosquíssim fan muralla per la banda de llevant...

De blanc i verd passen els mesos sojornats en aquell aiguavessant que s'obre per totes les bandes cap a la vall.

Les infermeres blanques ho tenen sempre tot enllestit al terrat. Estirat sobre el seu llit articulat de ferro blanc mira cap al sud amb les mans blanques com la cera damunt la girada dels llençols de fil. Simetria perfecta... Un silenci que només trenca un sorollet llunyà d'atifells metàlics i algun cantar d'ocell.

Respira... pausada, rítmica, lentament... Eixa és l'única cura! Respirar aquell aire que algun docte ha declarat formalment "pur" signant i segellant un document acreditatiu de puresa infinita.

El desig de tornar a la salut trenca la son. Els exercicis respiratoris demanen una densa concentració: un, dos, tres, quatre... descans. Un, dos, tres, quatre... alenada profunda... un, dos, tres, quatre...

Aquells dies acabaven tard o d'hora i només podien acabar de dues maneres...

Un, dos, tres, quatre: inspirar...

L'autobús parava diàriament davall l'ombra d'una alzina, baix a la carretera: paquets, caixes, basquets, el cuiner negre i les infermeres blanques que bescanviaven els torns...

Hui també puja un xiquet de la maneta de sa mare...

- Estaràs be, fill. I la mare vindrà a veure't totes les setmanes. Tu fes el que et manen i alena fons que aquest aire és el que cura, creu a la mare!.

- Si, mare! Em deixaran quedar-me la coixinereta de les caniques? Troba vosté que podrà ser?

- Va, adelanta! I no t'oblides de respirar ben fort!.

________

Imatge: Terrassa del Sanatori Antituberculós de La Torre de les Maçanes. 1926. Partida Les Alcoies/El Port. A 964m sobre el nivell de la mar.

ÉSSERS

Diu que ahi fora hi ha un ÉSSER...
I no seré jo qui ho pose en dubte, no penseu...
Diu que és tan, tan poderós que fins i tot el que era fins ara el més poderós del món (el diner) s'ha agut d'ajupir i agenollar davant la seva microscòpica presència...
Mire, m'acoste a la finestra en aquest temps de por a l'ÉSSER. Ho faig sovint perquè diuen que això no és prohibit. Que pots estar-te el dia sencer mirant pel finestró i cantar si vols... Mire, i torne a mirar... malgrat que se que l'ÉSSER és invisible prove d'esbrinar algun signe visible del seu poder...
Serà el vent que el porta? Els han repartit per ací i allà o es reparteixen ells? (Passe al plural, perquè no és un ÉSSER, són milions de milions d'ÉSSERS microscòpics... com un exèrcit poderosíssim...)
A totes les pel·lícules que havíem vist fins ara, els ÉSSERS eren grans, monstruosos, podies eixir corrents o cridar el soldats perquè li dispararen mentre rebentava a punyades edificis i esclafava cotxes amb les urpes gegants... Però aquest...
Fes la prova! Obre la finestra que això no ho tens vedat... el veus? A que si? A que es veu sense veure's? A que fa por com quan Dràcula movia les cortines del teu dormitori abans d'entrar a mossegar-te el coll?...
________
La POR!!! Eixe ÉSSER invisible que està però no es veu. Es veu però no està i deixa tantes boques tancades, tants genolls tocant a terra, tantes mans i peus lligats... LA POR!...
________
- No tingues por, home! Que és l'aire que entra per un badallet de la finestra i mou les cortines! Va... dorm! I gira't de l'altre costat que si mires la finestra et tornarà la por.
- Si, mare... Bona nit...
- Bona nit, fill...
... A la paret es reflexa la finestra, la lluna llepa el vidre, les cortines mouen ombres, el vent...
- Mare... que tinc por! Que ve Dràcula!...
- Va, que això no existeix! Que són romanços de la televisió!... Vinga, va, tanca els ulls i pensa en coses boniques... Bona niiiit!
- Bona nit!..