BENAURATS. Un tríptic rural

1.      Consuelito

Pobreta, tan humil, tan bona xica... Sense lletra ni llibre, però bona, bona com torró de neu.

Consuelito estava contenta i a tots contava que l’havien buscada per servir la senyoreta del Mas de les Parres.

I la senyoreta tenia perxa i planta. Lluïda i estúpida com pal de granera. Beata del coll tort i arreplegadora de caragols quan les pluges de l’estiu omplien les herbes vora el camí i feien córrer l’aigua per les sèquies.

-          Consuelito...

-          Senyoreta, vostè mana de la meua persona. Diga’m.

-          Consuelito, hija, me voy a misa... Saque las camas al balcón y arroje el contenido del orinal a los corrales... bien lejos, que no lleguen olores a la alcoba...

I la senyoreta se’n va a missa. El dringar de les campanes, el trontoll de les sabates de tacó, el nyec-nyec de la fusta vella de les escales... 

I Consuelito aboca l’orinal al corral, ben lluny, al racó ombrívol on créixen els manrubiols.I s’arromanga el brial, treu una cama per cada badall, entre els ferros del balcó i espera... 

El sol és agradable, i les seves cames agraeixen les carícies del llebeig, suau... Els ulls aclucats, el coll cap arrere i els cabells com ramats d’ovelles marges avall...

-          Tu veges!!! Quines coses té la senyoreta!. Amb la de coses que jo podria estar fent i ací, amb les cames al balcó, com si fos sargantana. 

     2. El Benparlat de Benassau

      -Quin tractament serà correcte per al senyor Arquebisbe, Alcalde?. Que tu d’això de tractaments nobiliaris hauràs de saber, no?.

    - I jo que en se d’això?, si jo amb prou feines em se nugar les espardenyes, que totes les coses difícils les deixeu per a mi, collons.

Però a Benassau hi havia un homenot, gran com el Xop de Planes, que en deien el Benparlat. Era capaç de dir versos i versos sense alenar només li picaren l’antífona. Ell sabria preparar un bon “rendivú” per al senyor Arquebisbe quan arribara al poble dissabte vinent.

I el Benparlat, benplantat, prepara el discurs de benvinguda i pega voltes a l’era vertadera amb el seu matxo vell mentre rosega les paraules com rosega el pollastre la dacsa.

I arriba el dia gran. Banderoles i pendons, rams de murta i arcades de baladre. Cabells repentinats i orelles lluentes. El dringar de les campanes, el trontoll de les sabates trepitjant pedres velles, el nyec-nyec de la fusta vella al terra a la taverna.

-          Que viva el señor Arsobispoooo!... Viva!!!.

-          Va, atenta-li al discurs...

I allà va ell, tan polit, tan ben plantat.

-          Soberano Señor Sacramentado, portento de los sielos, terror de los infiernos, Divina Emperatrís de los sielos y las tierras... (estava ben arrancat el benparlat, si). I l’Arquebisbe amolla amb gest de falsa humildat:

-          No tanto, no tanto, que siervos inútiles somos, paisano...

-          Mira quin altre, siervo diu... I jo que se de “Sobispos” i merdes!!!... 

    3.  Vicent.

La senyora Vicenta solia deixar la seva casa del carrer del Trinquet de Cavallers a València per anar a passar l’estiu a la finca gran. Allà, amb la germana, llegien, passejaven, passaven els cigronets del rosari, comentaven...i escoltaven la “plática” diària del seu capellà particular que passava els dies de l’agost amb elles... a la Finca Gran.

Però enguany el capellà no podrà estar-hi. S’ha fet malalt com un gos d’unes febres punxegudes que el tenen estroncat.

No quedarà més remei que baixar diàriament al poble per a la missa i el rosari. No serà agradable haver de compartir voltes i banc amb les vídues dels republicans afusellats. Elles fadrines, roïnes i veïnes d’aquelles dones amb cara de lluna plena... Serà desagradable però alhora inevitable.

I Vicent aparella la mula, s’espolsa els pantalons i es llava la cara a la bassa. Es regira els cabells negres com els gipons, i els ulls encenen un llum verd com les alfàbegues.

-          Senyoretes, anem o com?...

El dringar de les campanes. El trontoll d’aquelles anques grosses contra les barres de la barana. El nyec-nyec del carruatge en girar davant de casa. No arribaran a hora, el rector del poble no espera senyoretes que no deixen caure un clau a la cistella de les almoines.

I Vicenta no vol pujar damunt el carruatge, vol cavalcar...

-          Yo subiré a lomos de la cabalgadura, Vicente. Usted a pie, por supuesto...

I aquella donassa amb anques d’aca i coll deporc posa un peu damunt la cadireta i estira la cama sobre el llom del matxo... estira, estira i fa un botet, amb brials i faldons enlaire, fent girar el seu cos de buc fins trobar la posició... En aquell ensurt, Vicent ha obert els ulls com si foren alcavons.

-          Ha visto Vicente, mi ligereza...?.

-          Senyoreta, en el seu poble no ho se, però aqui aixó no es diu liqueresa, es diu bacora, no?.  

Dominus Vobiscum... Et cum spiritu tuo... Sursum corda...

Mecaguenjudes, que difícil ho diuen tot aquesta gent... que ni ells sabran el que volen dir, però fotre, d'això si que en saben, si...