De vegades convè tenir experiències noves, de vegades cal deixar-se sorprendre... Tantes vegades havia sentit la flaire dels tarongers en flor tornant de València quan era estudiant!... però ahir va estar completament diferent. La Valldigna lluïa una calitja extranya per nosaltres acostumats al clima de La Torre... Aquelles muntanyes enormes que abriguen la vall i l'obrin a la mar per un estret corredor, fan que la florida dels tarongerars siga "com en cap altre lloc"... i no ho sabiem, no ho esperavem... Anavem a passar una jornada de menjar, beure i no creure a Simat i a escoltar els sons autèntics que ens retornen l'essencia (concert d'Al Tall en viu) vora les ruïnes del Monestir de Santa Maria. I la flaire dolça, forta, humida, senzilla d'aquelles petites flors que podrien comptar-se per bilions ens va deixar corpresos. Estem vius!, diguè una veu amigable... Vergonya, cavallers, vergonya!!! deien altres veus mentre colpejaven rítmicament una taula de fusta. I aquella brisa fresca s'emportà la calitja del matí i ens deixà una vesprada difícil de descriure... El vi blanc, els ulls luminosos, les rialles de l'amistat, el condol pel qui no entenen res i segueixen per vies mortes el tren de la seva vida.
Era un dia senyalat, el 25 d'abril de guerres perdudes. I ara es torna el dia de l'esclat de les flors blanques de cera verge que desprenen l'aroma més reconcentrat dels camps de per ací.
Gràcies a qui va voler sumar-se a l'experiència. De vegades discorrem coses que ens quedaran a la memòria com experiències de vida i joia... i això, no ens enganyem, sempre mereix la pena.
1 comentari:
Que bonic ho has dit, és veritat, es van combinar tots els elements per al gaudi d’una vivència magnífica d’un entranyable dia de primavera.
En la senzillesa de les coses, de vegades, podem trobar la seua grandesa.
Publica un comentari a l'entrada