EL CAMÍ

CRÒNICA DEL CAMÍ DE SANTIAGO AL FORO DE GENTDELATORRE. MARÇ DE 2008

1. Javi, en tornar de caminar a Santiago... ens veiem
En el racó dels amics, per al meu superamic... Ara, en apagar l'electrodomèstic anomenat ordinador, carregaré la motxilla al cotxe i el bastó i me n'aniré amb un altre Javi (xixonenc de pro i gelaor de pura casta) a caminar cap a Santiago... Pel camí, si trobem internet als albergs et faré una crònica de les coses que ens passen en plan "espanya-directo" i així podràs seguir-nos...No patisques molt estos dies... I en tornar t'ho repasse tot amb pèls i senyals.

Una abraçada d'amic...

I recorda...:Hi ha dues coses infinites: l'univers i "la curtor humana", i de la primera Einstein no n'estava ben segur...

Salut, amic.

2. El Camí pas a pas i grau a Grau
Hola amic... Burgos... arribats a les 11 del matí no ha pujat el termòmetre més de 6 graus en tot el dia. Després de l'homenatge de carn de cabrit i vi de la ribera del Duero amb la tontera corresponent, fred i més fred; i més encara que en farà. A l'alberg municipal s'està calentet i ací acabarem fins el gorro de l'austeritat castellana. L'aventura no ha fet més que començar... i pinta molt be. Demà primera etapa des de Burgos fins Hornillos del Camino...salut i bon cami

Torruan=Xixonec adventure connexion...

L'enhorabona pa' nosaltres

Fins a la pròxima parada...

Ai Castella la Vella... mira que són antics...

enllaç al BLOG del meu company Javi: http://elarcaxixo.blogspot.com/

3. I AMIC contesta…
Pel fred tasta les botifarres de Burgos, són més dolces i donen caloreta. No deixes de tastar el corder, Pau. Es quasi com el CEL i vi de cosecha(inclús rosat o clarete que diuen alli), és més barat i pasa millor.SORT i voràs com també Castella té el seu encant... dona-li temps i poques paraules, és gent menys xarradora que els d´ací.

BON CAMÍ !
SALUT, VISCA LA TORRE i SANT YAGO


4. El Cami pas a pas i grau a grau
Castella té el seu encant... no hi ha cap dubte... palpem la serenitat dels albergs, la solidaritat de la gent que camina, els verds camps sembrats que guarneixen el nostre camí per les collades i les valletes castellanes. Té l'encant del bon vi a migdia quan arribem per entregar l'ànima, té l'encant de la gent que alça la ma quan passen vora teu i diuen: "buen camino!", té l'encant d'eternes praderies que arriben fins on arriben els ulls. El regust del corder del primer dia encara ens acompanya. La visió de les ruines del monestir de Sant Antoni en arribar a Castrojeriz, un munt de pedres que algu ha posat amb tanta bellesa que, serà el cansament?... però omple els ulls d'un aigua clara, d'un bateg gran...Hi ha experiències que valen tot una vida, hi ha moments impossibles d'esborrar.Des de Castrojeriz, segona etapa del nostre caminar, Pau I Javi, encara d'un tros, amb l'alè ple de ganes i amb les cames com a masses de picar espart.

Un xixonenc, un torruà, tres alemanys, una irlandesa, quatre bascs, una de Hannover i tres navarresos...
Què gran és el món i "¡qué ancha es Castilla!"(i Lleó...)
Salut

5. El Cami pas a pas i grau a Grau
Un altre alberg amb servei gratuit d'Internet (llit, dutxa, calefacció, estenedor, internet... no podem demanar més i millor per cinc euros). Des de l'últim missatge(divendres sant a Castrojeriz) hem recorregut uns quants quilòmetres més. Som a Ledigos (Palència) i hem passat l'estepa més àrida amb l'aire més gelat aquest matí. Una creu de pedres al terra ens ha donat la benvinguda a aquesta aldea preciosa de fang i palla. Ha estat duríssim; 23 quilòmetres entre sembrats verds i una carrasca solitària a l'horitzó. Hem fet el camí amb André (alemany i bon xicot) i Sang-Mhi (sud coreana i estupenda) que van espatllats com nosaltres. A l'ampolleta que m'ha surtit al peu esquerre l'hem batejada "Bambi" perquè encara no dóna massa guerra i amb un poc de "dopatge" amb els vins de la regió anem fent camí contra el vent que baixa gèlid de les muntanyes nevades i amb unes ales que volen eixir-nos a l'espatlla i no acaben d'eixir. No t'assustes... tot és grandiòs... El romànic nevat de Fròmista. Els carrers animats de Carrion de los Condes i eixe bar antic ple d'homes veient el futbol com si estiguessim en un capítol de "Cuéntame como pasó".Les vesprades són delicioses. Ara Andrè està fent spaguetti per a tots i la xicota de Corea somriu com si fos la bondat en persona mentre prepara les tomaques. Un matrimoni de Montcada se n’alegra cada vegada que ens trobem de poder parlar la nostra llengua i els dos alemanys majors que van amb nosaltres beuen i riuen com xiquets.El cansament em destrellata molt i jo, en la meua línia, a tractar de fer riure tothom amb la traducció simultània de Javi que és un màquina amb l'anglès..."International Experience"Si la tendiditis del turmell dret em deixa, anirem avant... I si no, hi ha una temptació anomenada "Patxi" que s'anuncia a tots els albergs com a transportista de pelegrins malferits...
Esperem no necessitar el seus serveis.

Des dels camps de Castella, desprès de cinc dies caminant, una abraçada, Roget & gentdelatorre

6. El Cami pas a pas i grau a grau
Sahagún, Lleó;...Ens hem reballat damunt l'herba en arribar a una ermita a vora riu. Fa un dia esplèndid i el vent que ahir ens feia dubtar de la nostra capacitat de mantenir el ritme ha parat. Al fons les muntanyes nevades, al front una mar verda de sembrats, a la vora el riu...L'alberg de Sahagún és una antiga església reconvertida en auditori. Ens ha acollit molt be una taula parada i una llar calenta. Les coses importants de la vida, ja saps.Hem pogut comprar un antinflamatori per la meua cama malferida i això, tal volta, ens permeta arribar a LLeò en tres trescamallades més. Els nostres companys de camí també hi noten el desgast de tants dies de camí i ja descansen... Hui no hi farem "casino nuit" amb l'alemany i la Sud Coreana. Un xicot de Sabadell esclata a riure quan dic que van a "eixir-me ales" pel pes de la motxilla...

Fantàstic, ple, increïble, podrien valdre com adjectius...

7. El Cami pas a pas i grau a Grau
El Burgo Ranero...Un alberg especial que reprodueix l'arquitectura típica de la "Tierra de Campos", fang i palla. Shang-Mhi ha dinat amb nosaltres. El Paracetamol que em queda és per a un xicot de Sabadell que va ben fotut.Aquest matí en ha plogut tot l'aigua del món fins que els núvols han volgut donar treva i les ventades fredes ens treien del camí cada dos per tres... Prova superada. Ara descansem a la vora d'una llar encesa per un argentí caparra. I solament l'escalfor del foc ens aconhorta de les penalitats passades aquest matí...El camí és la vida i la vida és el camí. De tot, de tots...El somrís d'una lleonesa-lleona que en ha servit el dinar ho cura tot. És com una matrona romana que ens acarona i ens diu "hijos, voy a daros sopitas pal frio"... i les seues sopes són el cel, el bressol sobre el que volem dormir una bona estona.Quan el sol se'n va em poso "tontorrón" i em pega per cantar mirant el sol ponent...
Tot un espectacle que ningú no vol perdre's.

El camí és la vida, la vida és el camí...

besets

el que queda de mi...

8. El Cami pas a pas i grau a Grau
Puente Villarente, a 13 quilòmetres de Lleó... Ja hi som...!

Hui hem estirat el pas i hens hem passat "tres pobles" per poder fer demà l'entrada triunfal a Lleó. Els peus cansats ens han deixat arribar fins ací i ara, com era d'esperar, no voldriem que açò s'acabès. El dia ha estat diabòlic. Un ventàs de cara ens tombava de gaidó i semblava que no podiem avançar. Però, malgrat això hem arribat a les 2'00 i ens hem mantingut fidels a la botella de vi de la terra i al dinar. Desprès de visitar el toll d'aigua que anomenen "la charca de las ranas" al Burgo Ranero, hem mamprès una tanganallada de 13 quilòmetres fins al seguent poble amb bar. Allà hem compartit taula amb un sr. d'Aguilar de Campoo, dos alemanys i dos valencians.Ara ja no trobem massa gent del terreny... es nota que les vacances van acabant i no hi ha massa gent desocupada per ahí.En passar per Mansilla de las Mulas ens hem fet unes fotos al monument que sembla "de los peregrinos rebentados" per les estàtues de pelegrins reballats al terra en aquell estat...Desprès d'unes canyes i uns gallons de taronja que en ha oferit Sang-Mhi a l'estil oriental, cama... fins aquest poble on l'alberg és senzillament meravellòs.Hui solament ens allotgem amb quatre més... silenci, pau, descans i etapa final.Demà, en el que es tarda en arribar a Benifallim arribarem al nostre destí i haurem de buscar-nos la vida per retornar a les nostres llars...Molt cansats, però amb l'ànima plena... i els ulls plens de llàgrimes... amb tantes coses intenses per a tota una vida...salut, Roget

salut gentdelatorre...


9. El Cami pas a pas i grau a Grau
Últim dia... (o primer...) Lleó.

Ja estic a casa, a La Torre, però no vull deixar aquesta crònica inconclusa...

Desprès de gaudir de la hospitalitat del millor de tots els albergs (San Pelayo a Puente Villarente), la llar encesa, la roba neta, la dutxa ampla i llarga i el cor ple de goig... ens disposavem a acabar la nostra vida nòmada; sense ganes d'acabar, sense necessitat de trecar la màgia d'una experiència inoblidable.vam haver de passar encara perills per la vora de l'autovia que porta a Lleó i, en arribar dalt d'un pont de fusta s'aguaiten les agulles de la catedral i l'emoció és indescriptible...

Diu André: a coffe?... Absolutly! reponem els demès...I a la porta de l'alberg de les "Carbajalas"(això són unes monges) ens fem unes fotos amb tots els pelegrins que han arribat junt amb nosaltres.Passarem el matí pel barri antic de Lleó a pas lent. Ara és André el que sembla tenir fotuda la tendiditis i busca "un stick" (un bastó). Hem decidit fer-los un regalet: vieira per a Shang-Mhi i bastó per a André...Hem dinat coses boníssimes de la gastonomía del païs Llionès i els hem explicat les meravelles de la cultura i l'art de la ciutat.A la nit, les monges ens conviden a pregar amb elles i acodim tots. "cauran a la meua dreta mil,cent-mil a la meua esquerra,i a mi no m'alcançaran..."Les paraules de la Priora són tan plenes de veritat que ens fan emocionar-nos de nou. Un cor canta "signore de le Cime" una cançò popular per als muntanyencs italians que jo conec de quan estava al cor, i cante amb ells... i pensem que no és possible que tantes coses bones i boniques i tantes persones nòmades puguen sentir-se tan be i desitjar tant que açò no acabe mai...A l'endemà, en acomiadar-nos dels nostres companys de camí al cantó que separa sense més els nostres camins (ells seguiran fins Compostela, amb la nostra vieira i el nostre bastó) sentim que ha merescut la pena, que el camí és la vida i la vida és el camí...

Ara seguirem pel camí de la vida amb les espatlles i les cames més fortes, més plenes d'humanitat, d'acollida, de respecte, d'amistat...

Bon camí, pelegrins!

Pauet

Nómadas que buscan los ángulos de la tranquilidad,

en las nieblas del norte,en los tumultos civilizados,

entre los claros oscuros de la monotonía de los días que pasan.

Caminante que vas buscando la paz, en el crepúsculo la encontrarás,

La encontrarás al final de tu camino.

Bajo el tránsito de la aparente dualidad,

la lluvia de septiembre despierta el vacío de mi cuarto

y los lamentos de la soledad aún se prolongan.

Como un extranjero no siento ataduras del sentimiento

y me iré fuera de la ciudad, esperando un nuevo despertar.

Los viajantes van en busca de hospitalidad,

en pueblos soleados,

en los bajos fondos de la inmensidad,

y después duermen sobre las almohadas de la tierra.

Forastero que buscas la dimensión insondable,

la encontrarás fuera de la ciudad,

al final de tu camino...

Franco Battiato

10. I Javi contesta…

Una meravella de crònica, mes sensacions encara per a la meua ànima. Increible que t'en recordes de tants personatges del viatge!! Eres un màquina. Un superamic.M'he pres la llicencia de copiar-me la cançò del Nómada al meu blog

Una abraçada, amic

Una abraçada, gent de la torre.

Javi, de Xixona