No arriba el dia.
No arriba el temps...
La ràbia s’ha cosit als plecs de front i celles. L’enyor d’allò
que mai s’ha tingut es torna desesperat crit ofegat dins el pap. Perquè allò
que mai s’ha posseït és una ombra de justícia.
Un llampec de dolor li travessa de dreta a esquerra els ronyons... i tanca el ulls.
El cap sempre
baix. Mirant a terra. Guaitant la terra i l’aigua de la sèquia. Només s’alça el
cap per eixugar espurnes de suor.
El barret entre els dits unflats. I els ulls
blaus prenyats de núvols.
Cansat, esgotat,
i més encara...
Sempre fa el que
cal, el que toca. Sempre dona el que pertoca a son senyor. Creïlles, alficossos
i enciams. Basquets plens, cistelles sobreeixides, sacs ben sacsejats per cabre
més i més... I tot per son senyor i sa senyora ama.
No pot més. No
mira res. No pensa massa...
Fart de veure les
cames com canyots del xicot. El ventre sec i prim de la xiqueta. Les tovalles grogues
i els llençols plens de pedaços. El llit ple de corcons i els plats
desportellats. El cul de l’olla vella sempre mal farcit de bledes i cigrons.
Fart de mirar les
aigües de la sèquia, la pols del caminal, els forats del dit polze a l’espardenya.
Fart de mirar a terra, de no formar guerra, de callar.
Templat i jove
sembla vell de tant aclucar els ulls, de tant corbar l’esquena. Fort i brau
sembla feble, de tant beure llàgrimes, de tant treball...
Amb el llegó al
muscle camina. Amb el barret al cap amaga el rostre. Amb les ungles plenes de
terra acarona el mànec... I colpeja.
Colpeja fort i brau, jove i templat la
fusta grisa i verda del tauló que condemna les aigües de la sèquia i no les deixa
córrer.
I bada la fusta i
l’aigua regolfa sèquia avall. Brava, forta, jove i freda córre lliure per tot
el temps que no l’han deixada. Es venja dels claus rovellats i del tap de la
bassa, dels llimacs i les granotes, dels parotets i els pardals ofegats... Es
venja de la condemna que la feia tèrbola i pudenta. I corre lliure, sèquia
avall... LLIURE.
I ell alça el
cap... S'agafa el barret entre les mans i el prem contra el pit. Respira i
torna a colpejar... I trenca cada tauló de cada sèquia. I bada cada fusta vella
perquè l’aigua puga tombar marges, negar taules, podrir soques i rebentar
basses... avall, sempre avall, de toll en toll, de salt en salt... LLIURE.
Redreça les
espatlles. Alça el coll i mira de cara a l’horitzó.
Ara és com tots i
com ningú. I pasta fang amb les mans. I es rebolca els peus dins el sequiot.
Descalç i descamisat riu sense vi. Colpeja amb els genolls el mànec del llegó.
I mira l’aigua lliure avall, avall... de toll en toll, de salt en salt...
I ara que l’ha
vista, no la voldrà captiva mai més, ni pudenta, ni verda, ni estancada... La
voldrà sempre corrent jove, freda, clara...
I els cabassos i
els basquets, les caixes i els cistells plens posaran colors de rosa a la cara
de la xica. I faran fortes les cames del xicot i ompliran les mamelles de llet
i el rebost i la cambra...
I no mirarà més a
terra, no, mai més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada