a rajolades...

Recodreu els dibuixos de "la gata loca"? (krazy kat, es deia quan era un vell còmic). Una gata loca d'amor, en amor i follia a rajolades molta per un ratolí. Un ratolí de nom "Ignacio" (s'ha de pronunciar amb accent del Golf de Mèxic per no llevar-li l'encís del doblatge a una de les hispàniques llengües que en diuen espanyol o castellà, però ara ho deixarem en mexicà). "Ignasio" moria de fàstic pels reclams amorosos surrelistes d'una gata que a cada cop s'enamorava més... si, a cada cop, de colpejar, perquè no hi havia prou rajoles al món per atentar-li al cap a aquella pobra gata enamorada del ratolí equivocat: un masclista, un cafre, un cabró, el ratolí...i ella quan més sang, més amor, quan més colps més corets revolant pel seu cap...

En fi... Uns personatges de "monos animados" que en diuen per allà amb un tarannà semblant al del "Correcaminos y el Coyote" o a les truculentes relacions entre Iogui i Bubú o Epi i Blas... el llest i el moniato... relacions sàdiques basades en un fer-se mal constant, en un fotre's sense treva... amb un polsim d'ingenuïtat, la veritat... no cal ultrapassar-se...

Però en el cas de la gata loca, el més fort és que, com deia "la bova del mas d'Ambròs": -"quan més em pega més el vull"...

No, no pense clavar-me en màrfegues de pallocs ni en corrals plens de puces amb el tema dramàtic de la violència de gènere... no en se ni gens ni prou, i el respecte és la millor actitud quan d'una cosa no se'n sap. Però la gata loca i el seu Ignasio em porten a una reflexiò vella i novella en una fugaç mirada a la societat en la que visc i que em viu: L'ESTÈTICA DISFRESSA LA REALITAT I OCULTA EL DRAMA... allò que s'amaga no existeix.

Hui seria impossible emetre en un canal per a xiquets uns dibuixets com els de la gata loca... és massa evident que seria de mal gust en un món on moren tantes dones a les mans dels fillsdeputes de les seues parelles... PERÒ L'ASSUMPTE VA MÉS AL FONS DEL DRAMA. Vivim en un món on l'estètica amaga l'ètica. Exemples:

...Si no es veuen les xaboles, serà que ja no hi ha persones sense sostre on refugiar-se, si no es veu la violència dins els tabics d'un pis qualsevol a una ciutat qualsevol, la violència no existeix, si diuen "crisi" fins a acabar farts, la gent s'acollona i, amb por, els de sempre, campen com a reis per on volen enmig d'una societat anestesiada. Si amaguem la mort, la mort no existeix, si prohibim paraules malsonants, pretèrits imperfectes, espectacles políticament incorrectes... si ho pintem tot de rosa i verd... la mort, les injustícies, la memòria de les víctimes de totes les baralles i batalles no existeix... AIXÍ VA LA COSA... així ve sent...

Però el cas és que ella, elles, continuen patint les rajolades de tants "ignasios" que les molen a colps, continuen morint i patint desemparades per una societat repugnant que les ven revistes d'Ana-Rosa i collars de perles (ensanguinades, com deia la cançò).

I nomès és un ratolí, un maleït ratolí, un infame ratolí... el flautista d'Hamelín no va acabar amb ell ofegant-lo al riu de la vergonya... el gat Silvestre no va poder amb ell acultrassant-lo en el seu foradet al rodapeu... I el món ple de pobres gates loques moltes a rajolades...

No, no t'enganyes gateta loca... que això no és amor.

De nou la religió dels xinesos: "el confusionisme"... perquè la confussió "in radice" és la de maquillar i disfressar; ètica per estètica. No importa per a aquestos que mouen els fils de les coses la veritat, el fons, l'assumpte... solament importa "el benestar" i no el "ben-ser". I per a la societat que s'agarra al seu benestar amb urpes de gata (ara si loca com una cabra), el destí de les persones, la mort, la justícia, el patiment callat, això importa ben poc... s'amaga i ja, es decora i prou... de nou enecenen llums de nadal i guarneixen arbres amb regals buits i falsos i "ací no passa res"... i si passa, no es veu, perquè el protocol étic de les televisions ha decidit no emetre imatges que puguen ferir la sensibilitat del consumidor...

Reactivaran el consum, baixaran la "prima" del risc i pujaran la borsa... i ENS FOTRAN A TOTS A RAJOLADES D'INDIFERÈNCIA...

I si eres dona i negra (com a quella pobra gata) t'amagaran perquè no se sàpiga la injustícia i les afrentes que pateixes... perquè ja saps... no queda be, no és estètic... com amaguen la mort als xiquets, com amaguen la veritat i la llibertat.

En fi gata loca... una cosa has de saber... alguns no t'oblidem.

començarè a cantar de nou

li amprarè les paraules a ell, a Joan Manuel... i les farè meues... a força de viure se sent un més viu... i donaré gràcies de nou...

Fa vint anys que tinc vint anys
i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta
i em sento bullir la sang.
I encara em sento capaç
de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu
i encara puc creure en déus,

vull cantar a les pedres, a la terra, a l'aigua,
al blat i al camí que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tant nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.

Vull alçar la veu,
per una tempesta,
per un raig de sol,
o pel rossinyol
que ha de cantar al vespre.

Fa vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys
i encara tinc força
i no tinc l'ànima morta
i em sento bullir la sang.
Fa vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys
i el cor se m'embala
per un moment d'estimar
o en veure un infant plorar.

Vull cantar a l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que ens fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tot sols
i sense cap amor van passant pel món.

Vull alçar la veu
per cantar als homes
que han nascut dempeus,
que viuen dempeus
i que dempeus moren.

Vull i vull i vull cantar
avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demá.

Fa vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys
i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.

De los árboles pintados no caen hojas

...Me faltan las palabras. Efectivamente, nos faltan las palabras. Se dice que en una de las lenguas habladas por los idígenas de América del sur, tal vez en la Amazonía, existen más de veinte expresiones, unas vientisiete, creo recordar, para designar el color verde. Comparado con la pobreza de nuestro vocabulario en esta materia, parecerá que sería fácil para ellos describir los bosques en los que viven, en medio de todos esos verdes minuciosos y diferenciados, apenas separados por sutiles y casi inaprensibles matices. No sabemos si alguna vez lo intentaron y si se quedaron satisfechos con el resultado. Lo que sí sabemos es que un monocromatismo cualquiera, por ejemplo, para no ir más lejos, el aparente blanco absoluto de estas montañas, tampoco decide la cuestión, quizá porque haya más de veinte matices de blanco que el ojo no puede percibir, pero cuya existencia presiente. La verdad, si queremos aceptarla con toda su crudeza, es que, simplemente, no es posible describir un paisaje con palabras. O mejor, posible sí que es, pero no merece la pena. Me pregunto si merece la pena escribir la palabra montaña cuando no sabemos qué nombre se da a la montaña a sí misma. Ya con la pintura es otra cosa, es muy capaz de crear sobre la paleta veintisiete tonos de verde que escaparon de la naturaleza, y algunos más que no lo parecen, y a eso, como compete, le llamamos arte. De los árboles pintados no caen hojas. (...) Sin nieve es mucho más bonito. Es más bonito, cómo, preguntó el compañero curioso. No se puede describir. Realmente, la mayor falta de respeto para con la realidad, sea ella, la realidad, lo que quiera que sea, que se puede cometer cuando nos dedicamos al inútil trabajo de describir un paisaje, es tener que hacerlo con palabras que no son nuestras, que nunca fueron nuestras, vean, palabras que ya recorrieron millones de páginas y de bocas antes de que llegara nuestro turno de utilizarlas, palabras cansadas, exhaustas de tanto pasar de mano en mano y dejar en cada una parte de su sustancia vital.

José Saramago. El viaje del elefante. fragmento p.253

"siempre acabamos llegando a donde nos esperan"

le gamin au vélo

El xiquet de la bici...

Diumenge de tardor, vesprada... els darrers rajos de sol entren per la finestra sota les fulles esgrogueïdes del parral... em corde la corretja i la lluentor del cotxe espera a la porta. Fiar-se del bon criteri de qui be em coneix i deixar-se portar a la ciutat tranquila i redescoberta... Una samarreta senzilla dorm sobre un piló... és nostra... i entrem, ens deixem sorpendre pels ullets d'aquell infant, per la bellesa d'aquella perruquera belga, per la mirada freda del ros que diu: "no se... no"... Se'ns passen els minuts tant depressa com el xiconet corre a dreta i esquerra de la pantalla amb la seva bici... Valent, molt valent el nano... Arrecerat a les voreres d'una vida en la qual nomès una cosa és clara... que on és l'afecte és el futur, i la possibilitat de la llum, de la claror...

UNA PELI GENIAL... GRÀCIES, MARC.

Les mans sota l'aixeta mentre corre l'aigua... on és la font de l'afecte?... qui ho sap?... ell cavalca damunt la bici i troba la font... i mai més s'assedegarà...

Un Grand Prix mérité au dernier Festival de Cannes pour Le Gamin au vélo des frères Dardenne… Ils nous racontent ici l’histoire émouvante de Cyril (Thomas Doret), 12 ans, un gamin belge placé dans un foyer pour enfants par son père (Jérémie Rénier) qui ne peut plus (et ne veut plus) s’occuper de lui. L’enfant n’a qu’une seule idée en tête : retrouver son père et son vélo (ce dernier, ayant besoin d’argent, l’a vendu pour une poignée d’euros, avant de déménager sans donner sa nouvelle adresse à son fils). L’enfant révolté fait alors la connaissance de Samantha (Cécile de France), la coiffeuse de la cité où vivait son père : elle retrouve son vélo et le lui rachète, acceptant même de l’accueillir tous les week-ends en tant que «famille d’accueil». Samantha va devoir apprivoiser peu à peu le garçon et canaliser sa haine et sa violence, en lui apportant cet amour qu’il n’a jamais reçu auparavant. Malgré une histoire plutôt simple s’apparentant à un conte (qui a demandé cependant un an de travail côté scénario), les frères Dardenne réussissent à nous livrer ici un très beau film, sincère, lumineux et à fleur de peau. L’interprétation proposée par le jeune acteur Thomas Doret est à couper le souffle, tout comme sa course effrénée à vélo, en quête de compréhension et d’amour. Quant à Cécile de France, j’ai été agréablement surprise par sa justesse et sa spontanéité : un rôle fait pour elle. Elle réussit parfaitement à suggérer cette vocation grandissante et naturelle qui la forge à devenir une mère-amie, protectrice et aimante, sans avoir recours à des explications psychologiques concernant les besoins de l’enfant ou les problèmes du père.