2019/07/15

Una altra manera de viure (rural)




Algunes coses es trien, d'altres no. De fet, algunes de les que es solen considerar fonamentals no són producte d'una elecció.

Ara be, aquelles coses esdevingudes, no elegides, que «són com són» sense més, poden ser (seria desitjable) objecte d'una elecció lliure posterior, raonada, pensada... Fins i tot poden considerar-se i assumir-se com a «militància», com a objecte d'ACTIVISME.

No tries però pots acabar triant. No t'importa però et pot acabar important.

La lluita camperola i la militància del món rural.
He nascut en una família d'agricultors. Però m'han educat i criat per a deixar de ser agricultor. No sóc un cas únic. Diferents generacions d'homes i dones del món rural a les acaballes del franquisme hem estat educats per «deixar la terra». Se'ns ha ensenyat (a casa, a l'escola, de totes les maneres possibles) que la terra, el poble, allò que s'anomena «per acabar abans» el món rural, és PASSAT.
Eixir del poble, anar a viure a la ciutat, desvincular-se totalment de la terra es considera PROGRESSAR. Amb aquesta mena de «dogma» del progressisme (dogma capitalista per excel·lència junt amb el dogma de la propietat privada) hem estat criades i criats. El sacrifici dels nostres pares i mares: agricultors, ramaders, mestresses de casa... tenia un objectiu molt clar: treure a la descendència d'un espai presentat com a font de patiments, treballs durs, incultura, endarreriment, etc. En uns pobles amb greus dificultats per a accedir a la cultura, l'oci, la tecnologia, els centres de producció i consum sempre associats a les àrees metropolitanes o les ciutats mitjanes; la ideologia, la política i sobretot l'educació promovien (i encara promouen) un nou paradigma. Els nostres projectes de vida (projectats per altres que no érem nosaltres) ho encaminaven tot a sortir de la terra i els pobles i tenir «èxit» amb estudis superiors i treballs ben remunerats a les ciutats i les seues àrees d'influència. Ara be: sempre hi havia qui no es considerava capacitat per tan sols intentar-ho. Sempre hi havia qui havia de quedar-se per «cavar soques», «vestir sants» o «abeurar oques». El món rural, la VIDA entesa com les generacions anteriors l'havien viscuda, quedaria per a la gent «incapacitada» per als estudis, per a la gent amb poca espenta o capacitat per enfrontar els reptes del futur.
D'aquesta manera tot sembla enfilar-se per arribar a la situació actual. Tots els «astres es combinen i s'alineen» per a què la vida camperola vaja acabant fossilitzada, marginal, com una mena d'objecte antropològic d'estudi, interessant per a lingüistes, historiadors, arqueòlegs... però cada vegada més irreal i menys POSSIBLE.
Amb la pèrdua d'aquella manera de viure venen les nostàlgies, els folklorismes, els intents de «recuperació» quasi teatrals d'usos i costums associades a la vida agrícola.


--------------
I amb tot allò arriba UNA POSTURA CRÍTICA (prou recent i no gens elaborada a hores d'ara). Quan un títol superior universitari o una bona capacitació professional ja no és garantia de bona vida, què? (entenent «bona vida» com a vida burgesa de ciutat o algun tipus d'estatus que ho puga permetre: comoditats, accés a la cultura, viatges, experiències, etc)
En els darrers anys i amb els darrers canvis socials de tot tipus, aquell model de pensament que afavoria determinades postures enfront la realitat, senzillament JA NO S'HI VAL. Ni el sacrifici d'hores de treball dels progenitors és garantia d'èxit per als seus descendents (beneficiaris dels guanys d'aquell sacrifici) ni les perspectives d'una VIDA DIGNA a les ciutats del primer quart del segle XXI estan garantides.

D'aquesta manera, i partint d'això que he anomenat «postura crítica» comencen a sorgir TÍMIDS intents de canvi de paradigma. Entre ells: una sèrie de moviments que proposen un «retorn a la terra». No són un moviment estructurat ni ideològicament coherent. Són peces d'un puzzle que van trencant alguns dogmes del passat. Molt poc a poc, de manera molt fragmentària, però van fent camí.
Moltes d'aquestes experiències «neo-rurals» no són producte d'una decisió lliure. Els problemes derivats d'un liberalisme cada vegada més salvatge, de les dinàmiques de la competitivitat i la globalització, les successives crisis del sistema van provocant que en unes ciutats cada vegada més cares, insostenibles, contaminades, agressives siga difícil la vida. La VIDA entesa com a projecte personal vital té moltes mancances en «el rovell de l'ou» del capitalisme: les grans urbs.

Tornar al poble és una opció per a qui «mai se n'ha acabat d'anar». Abans apuntava el sentit patriarcal de la propietat com un dels pilars del sistema que sustentava la vida agrícola. En un món de PROPIETARIS de la terra (al País Valencià, majoritàriament el llaurador és «amo de lo seu») el sistema no s'ha trencat del tot perquè les propietats familiars (ermes, ruïnoses, cases tancades als pobles, horts no cultivats) continuen sent «de la família» i sempre es pot rodar la clau, emblanquinar un mur, desermir un hort i tornar al poble. Ara be: si la cosa ve fotuda, solament.
D'altra banda, aquelles persones emigrants que van vendre les propietats als seus pobles d'origen. Eixes persones que han fet que alguns dels nostres pobles esdevinguen «ciutats» (vinguts d'altres territoris on el sistema de repartiment de les terres era diferent, on és més freqüent viure com a jornalers o on s'han venut les propietats per cercar «una altra vida» a les ciutats) no tenen la terra i els pobles més que com a referències sentimentals. El seu hipotètic retorn no és possible (o no ho és sempre).

Siga com vulga, deixem una cosa clara:
QUASI NINGÚ TRIA ON NAIX, ON VIU, ON DESENVOLUPA EL SEU PROJECTE EXISTENCIAL. La llibertat de fer aquesta o aquella vida està molt condicionada per moltes circumstàncies (econòmiques en primer lloc, però no solament)


ELEGIR (quan és possible) SER DE POBLE com a militància i posicionament polític.

Feta una anàlisi molt torpe de l'estat de les coses, ens trobem en una creuera de camins:
- si un model es revela insostenible (el model urbà capitalista) i l'altre és inviable (el model rural tradicional) aleshores?.
- si no es donen les condicions d'accessibilitat a les oportunitats, la cultura, la formació, els bens i serveis més que en les grans àrees metropolitanes... Haurem d'acceptar que la vida als pobles lligada (total o parcialment) al conreu de la terra no és possible?
- si els mites idealitzadors de la vida «pastoril» han caigut i els de les «ciutats seductores» també, aleshores?.


Bo, la resposta és senzilla (la vida, no gens): Redefinir ambdós models i fer-los dependre l'un de l'altre. És a dir:

1. Possibilitar la lliure elecció. Dotar els pobles i els entorns rurals de tots els elements que facen viable la vida, els projectes de vida (comunicacions, tecnologia, serveis bàsics). També crear models de vida a les ciutats més sostenibles, ecològics, menys agressius. I SOBRETOT fer possible que es puga triar entre aquestes dues maneres d'estar i fins i tot de crear-ne de noves.

2. Reforçar les interdepedències. És a dir: acabar amb els models que fan les ciutats autosuficients i els pobles irrellevants. No sent així, els models industrials agroalimentaris, les dinàmiques de relacions socials, els patrons del capitalisme salvatge acabaran el procés ja iniciat i, en alguns casos, irreversible: Gent sense territori amuntegada a les àrees metropolitanes i territori sense gent abandonat a la seua (mala) sort.

3. Establir mesures de discriminació positiva i protecció de la part més feble (sens dubte el món rural).




Un ha nascut a un poble. L'han criat per anar-sen'n del poble, «progressar», abandonar la terra.
I eixe «un» decideix (si pot) convertir una avinentesa en militància, en lliuta, en procés revolucionari. Tornar a la terra i als pobles (evidentment d'unes altres maneres) ha esdevingut una força de xoc contra models de vida indignes i insostenibles promoguts des dels poders fàctics i sobrevalorats amb tota una maquinària de propaganda consumista amb interessos no amagats de benefici econòmic.

Des dels moviments conservacionistes, ecologistes, feministes, des de totes les lluites socials s'està demanant, sens dubte «una altra manera de viure». Fer possibles «altres models» basats en l'autogestió, el decreixement, el respecte per l'entorn, la capacitat d'autoformació, etc, etc... Són els reptes de tots aquestos nous models. Ser capaços de trobar els punts de connexió que facen d'aquest «trencadís» d'experiències interessants, un MODEL possible per a que puga ésser escollit lliurement és el repte.

Pau Francesc Torregrossa i Coloma
Juliol de 2109

2019/06/04

Mar

Treu-me el sol del cap!
i l'odi del fetge, la ràbia de la gola, l'avorriment dels talons...
Treu-me al terrat, espenta'm! Que m'isquen ales i arranque a volar!

Treu-me el sol del cap que em suen la vida i la por.
Aboca'm un poal de fel als peus perquè puga trepitjar-lo!
I fes ploure, si és que saps!
Aboca'm un cànter de llàgrimes pel terra i deixa-me-les agranar!
Tens herbes per tots els mals. Olis per totes les nafres. Llavors per a sembrar.
Sembra'm la mar entre les celles i que les ones vagen i vinguen i em reguen la llibertat!
 

2019/01/10

SI JUSTÍCIA NO N'HI HA



(una història vertadera com tantes que n'han passat per la Serra dels Plans)


Quedava ben poca aigua a l'aljub de la casa nº3. Tan poca com a les altres cases de les Colònies dels Plans. En aquell País de pedres, coscolles i treball desagraït, l'aigua sempre estava més avall. Les fonts que rajaven eren llunyanes i tenien «amo»...
- Pare, si l'aigua plou no pot tenir amo!
- No se què vols dir, filleta...
La menuda tenia pocs anys, però aquell cabet enraonava perfectament.
- Si l'aigua ve de la neu que es desfà, del que plou, del cel... no té amo, és de qui té sed!
- Si que serà, filla!... Però en aquest món tot té amo i ja saps el que sempre s'ha dit: el qui s'avança, és l'amo; així que s'ha d'estar bon matí, quan abans millor.
- Ja, ja se, bon matí...

Corria l'estiu de 1941, a la casa nº3 l'aigua de l'aljub que s'omplia de roll a roll desprès de les nevades, començava a escassejar. Des del Mas dels Plans o Les Florències, per la drecera del Mas de la Pastora, el camí baixava cap a La Font del Regadiu. Una d'aquelles fonts que mai no falla, per sec que haja estat l'hivern. De la canonada bota riallera a un canaló i, des d'una sequieta al bassó, a la bassa i a les hortes.
Enviaven els menuts de la Colònia cada dia a per aigua. El matxo aparellat, les albardes, bons cànters i camí avall, a La Font del Regadiu, vora la carretera que porta a Benifallim.

- Gita't, descansa, que demà tots haurem de matinar.
- Bona nit, pare.
- Bona nit filleta. Saps si aniràs acompanyada demà? Crec que el xiquet de «Vergilio» està de la panxa i sa mare vol que es quede i que es bega les tasses i que s'estiga al llit...
- Ah, pare, no patisca! Sempre ens trobem al camí i ens ajudem a carrejar l'aigua uns i d'altres... Si no ve ell, en venen més...

És tan bo matinar a l'estiu! Eixa frescoreta tan bona davall les carrasques grans! I les primeres ullades de sol...
Damunt el matxo, un cànter gran a cada costat i el canteret que la seua iaia li va donar per a què no patira, ni s'esbudellara fent forçades amb aquells canterots tan grandots. Avall, sempre avall. Que desprès serà amunt, sempre amunt... 


A qui se li deguera ocórrer fer aquella colònia agrícola en un lloc tan impossible?. La pregunta té resposta: a uns, en uns despatxos a Madrid. Uns que mai havien xafat la serra dels Plans. Uns que havien mirat uns documents, uns mapes, de zones ermes on mai s'hi havia cultivat cap cosa i van discórrer que Espanya havia de ser cultivada tota sencera i que uns bons braços i la necessitat i la pobresa de tants farien la resta per convertir els erms en bancals, els coscollars en sembrats i vinyes. Aquells «uns» tenen noms, i aquestos altres (els pobres que res tenien per posar-se a la boca) també.
Ella, la xiqueta té nom... però jo no el diré, perquè ella som un poc tots. I els fets que us contaré són veritables i certs com el sol de migdia. Allà la teniu: estranyada que cap altre xiquet de la Colònia se li aparega pel camí de la font del regadiu. Hui va soleta. No, no té por. Anar a per aigua no fa por. El camí és ben sabut i l'animal li té confiança i no la fa patir gens, de bencregut i bon animal que és... Allà està, tesseta damunt del matxo, costera avall.

I l'aigua fresca raja. I ella beu, i es renta la careta i es banya un poc els cabells. Amb una pinteta que sembla de nacre es pentina. S'arromanga, es posa be el davantalet i comença a pouar un, dos, deu, quinze canterets. I del xicotet al gran i tornem a començar. Cinc, sis, vuit, deu. Fins que l'aigua regolfa pel coll dels cànters grans. Una part es perdrà pel camí. No massa, que el matxo va poc a poc i no fa espercoïdes. I en arribar a casa, els xicons que aboquen els cànters a l'aljub, i al cossi, que està tot per escurar.

- Ie, tu!. Es pot saber què fas en ma casa?. Si, tu, morta de fam!. Ix immediatament de la meua propietat!. Fora!... i no tornes més per ací, me cague'n Judes, aquesta pollosa del dimoni!. Què estàs sorda?. Me cague'n la mar!. Fora de ma casa!.
L'amo de La Font del Regadiu no hi vivia. No estava mai (segons deien). De tant en tant es deixava caure per allà, però no massa... I el Mas, i la font i el dret eren d'ell. Feia d'advocat a la ciutat i sabia les lleis. I si no les sabia, les inventava i si no les inventava, les retorcia. Era un home «de carrera», li parlaven de vostè i «lo d'ell era d'ell» i prou...
- Que no m'has sentit? Que te'n vages!. I amb les paraules, els fets. I amb els fets les garrotades.

Sona sec un cànter quan es trenca. Sona com un ascla quan s'esbadoca al foc, com el calbot que mata un conill, com la destral del carnisser quan talla carn contra el piló, com quan bades el gel en un bassal. Així, més o menys... Però això passa quan es trenca d'un cop, accidentalment, en el silenci de les coses que es trenquen sense voler... Ara sonen aquells cànters esquarterats com trets d'escopeta, com animals que bramen abans de ser degollats, com un puntal que es parteix pel pes de la neu...
I plora, i es torca les mans enfangades al davantalet blanc, i s'embruta la careta sense adonar-se. Puja al matxo d'un bot i arrea, se'n va depressa costera amunt entre crits. El «senyoret» l'ha insultada, li ha trencat els cànters grans i el canteret de la iaia. Plora, plora i alena fons...
- Pare!
- Filla! Què són eixos plors? I els cànters? I l'aigua? Que has hagut d'anar soleta? Qui t'ha fet mal? Mira com vens, pobreta. Vine amb el pare, no plores!

La xiqueta, quan pot, conta el succeït. I gemega i torna a moure el plor...
- Lo que més mal em sap és el meu canteret. Amb el paper tan bo que ens feia!.

Ajuntament de Penàguila. Davant el jutge de pau i del senyor secretari, presenta denúncia pels fets. Perquè el que no pot ser no pot ser, i això no es pot quedar d'aquella manera i lo que no és de raó no és de raó i si no hi ha justícia n'ha d'haver...
- A vorà, senyor. Si jo no dic que no tinga raó, però la Font del Regadiu és terme d'Alcoi, nosaltres no podem fer gran cosa. A més, el senyoret és advocat, té totes les de perdre...

Ajuntament d'Alcoi. Davant l'autoritat presenta denúncia pels fets. Perquè lo que no té trellat no té trellat i si no està bonico no està bonico i una xiqueta és una criatura i eixes coses un home fet i dret no pot fer-les si no és que està mal del cap i si m'ho ha trencat, que m'ho pague i si no puc pouar aigua, doncs, res, beurem pixum, però lo que no és no és i justícia n'ha d'haver!

No hi ha resposta. Té tot a perdre i res a guanyar.

Madrid. Instituto Nacional de Colonización Agraria.
"Que lo que no puede ser, no puede ser y lo que está mal está mal y no hay derecho esos modos y ese despotismo. Y lo que pido no es descabellado y ya está bien que los pobres tengamos que sufrir estos abusos..."
I ho signa quan li ho llegeixen, i li sembla be com ho han explicat i sabent que té les de predre, presenta l'escrit i se'n torna a la Serra del Plans. Mai havia eixit de la seua comarca. El seu país eren quatre o cinc pobles... o sis. En tornar del viatge, compta i no acaba totes les coses que ha vist i les que s'ha menjat amb els pocs diners que portava i el que li han dit i que ja li contestaran...

La xiqueta dorm. De vegades, quan tanca els ulls, veu l'aigua caure entre els espartets de les albardes, els canters a trossos i el bastó gros de l'amo colpejant-ho tot. Veu els ulls del matxo inquiet i les taques de fang al davantal... Però ja no plora.

Ha tornat a per aigua, no cregueu... Això si, ja mai més soleta. I a la fira de Cocentaina la mare ha comprat un altre canteret menut per poder pouar l'aigua i omplir els recipients més grans i no haver de fer tant viatge costera avall i costera amunt.
I les dones han anat sempre que ha calgut a rentar la roba al bassó de La Font del Regadiu. Juntes, sense abaixar el cap.
Un dia que el senyoret les va vore fent la bugada, va cridar la Guàrdia Civil. Les van detindre a totes i van passar la nit al calabós a Alcoi. Cinc dones com a cinc campanars allà, esperant a veure què passava de tot allò.
Hores desprès es presentava el pare de la xiqueta i explicava el sergent la necessitat que passaven aquelles famílies i que no feien cap mal, i que lo que no és just no és just i que lo que no pot ser, no pot ser. I que si no tenien dret, doncs be, no el tenien, però res de mal hi havia de llavar en un bassó i no fer cap mal ni robar res, que l'aigua és del cel i allà es perd... i vostè tinga en compte...
Les dones foren alliberades i el sergent va trobar que allò era de coneixement i que no podia tornar a passar i que no estava be que l'amo tinguera aquelles maneres i aquell flato i aquell despotisme...


Més prompte del que esperava arribà la resposta des de Madrid. Ell no n'esperava de resposta, ni trobava que aquell viatge que havia fet tinguera cap conseqüència. Perquè l'amo és l'amo i té carrera i amics i influències i lo que és menester és que per culpa seua no acaben donant-li la raó al senyoret i ja no puguen pouar aigua mai més... ni ells, ni ningú.
Però l'escrit diu clarament que s'ha notificat el senyor propietari de La Font del Regadiu que ha de comprar els cànters que ha trencat i omplir-los ell personalment davant els pares de la xiqueta i la xiqueta mateixa i carregar-los i demanar disculpes. Res més que això i tot això.
I així va ser i així es va fer davant l'autoritat...

«mai de la vida m'haguera pensat jo com a advocat que m'haguera pogut guanyar un plet un esclafaterrossos com aquest»

- Pare, no m'agrada matinar. Bo, no m'agrada més que en estiu, que m'agrada molt... Eixa frescoreta davall les carrasques grans i les primeres ullades de sol. Eixa fresca del matí se't clava en la persona i desprès, per calor que faça per tot el dia, és com si en tingueres menys, com si t'aguantara el cos fresquet tot el dia i no es pateix tant...
- Si filla, com els cànters, les persones. I cànter nou, aigua fresca i lo què és deveres és deveres i lo que està be, sempre està be «encà» que diguen una altra cosa, aixina és!

______________________________________
Pau Torregrossa i Coloma
Hivern de 2019



Font documental: La Colònia Agroforestal dels Plans (1910-1945) Jordi Borrell Gosalbez. Ajuntament d'Alcoi. Arxiu Municipal. 2018