a qui em comprenga

De vegades algú escriu allò que un escriuria. Paraula per paraula, sense posar ni llevar res. Quan t'ho trobes, voldries agafar una bona llosa de pedra i treballar amb cura el text per deixar-lo per sempre més gravat.

Així passa... solament algunes vegades.

I quan passa, ho apunte al llibre de les meves paraules diguem-ne "sagrades"... un llibre en blanc que vaig comprar fa uns anys a Florència, un matí d'estiu. I que encara roman quasi tot en blanc, nu, esperant que vinguen bones i noves.

Afectes secundaris

Esgarre sense voler la capsa del medicament... Sempre s'esgarra i no volia jo descabdellar-la, no. I trec una pastilla i trague i bec. Aigua pura que tot ho cura. D'un glop, d'un bon glop.

No em queda un altra cosa que confiar en els seus efectes curatius, en la sana harmonia que m'ha de tornar el cos en passar el tractament, amb la lenta cadència de minuts i hores que solament s'empassa tendrament als braços de la son. Si, dormir i suar és el que més cura. I el temps, el passar del temps.

A les seves hores i en els moments prescrits, la pastilleta.

No, no tinc el costum de llegir el prospècte. Em fie i prou.

I aquesta vegada, en els marges plens de punxes de la ociositat més pura. En els breus passejos de la cuina al sofà i del sofà al vàter i d'allà al llit, per seguir sentint-me viu, m'ha pegat per llegir:

AFECTES SECUNDARIS.

Vés amb compte, que poden fer-te mal. El cap com un eixam i la boca aspra de besos que mai han vingut debades. Els braços tremolosos de no poder agafar amb força els seus ja mai. Arcades, mal de ventre, la panxa fent petrolis i els budells en guerra. Il·lusions òptiques i deformacions de la percepció. Si, no hi veia clar mentre passejavem junts al pondre el jorn. Tampoc quan despertava i mirava amb emoció el seu bescoll... Si, era realitat deformada com en un mirall de fira. Suors, les robes en un toll d'agres flairades. 

Viatges, esperes i cues que s'han de respectar a cal metge. Proves, resultats, analítiques de paraules seves i meves, de postures, converses, frases. Tot ben analitzat tan bon punt no estavem junts. Fins i tot el perfum del seu abric, barreja de llenya ardent i humitat de boira espessa.

Augmentant la dòsi i baixant-la a poc a poc desprès, per a què el cos no s'hi acostume i no reaccione com cal. Resistències a la medecina i vòmits inesperats en barrejar-la amb substàncies d'esperit, entregat a sentiments considerats incompatibles.

Els cavalls de l'Apocalipsi i tots els mals d'aquest món i de l'altre em poden sobrevenir si continue prenent-me el tractament. Compte. Alèrta!. 

El component químic principal del medicament m'ha de curar, però els AFECTES SECUDARIS s'han de contemplar, si.

I NO ESCARMENTES, NO APRENS LA LLIÇÓ, MESTRE. Una i altra vegada el cul al sol, el coll al vent i el pit a descobert de l'aire fred entre els botons de la camisa blanca. I puja la gola i els bacteris fan nius i els nius cabdells i els cabdells creixen com les cordes i s'enrosquen al clatell, i crien fills de gossa que et deixen sense veu. Ni per cridar, ni per dir allò que vols: t'estime, t'estimava, no em deixes d'estimar...

AFECTES SECUNDARIS... No, no hi ha afectes secundaris, almenys per a mi. Mai en tinc prou jo d'aixó i no els haig de defugir. Que provoquen maldecaps, tremolors, insomnis i febre? ... aixó diu el "prospecte "... que si s'ha d'anar amb compte, que tot això i alló...

I ES VEU QUE FORMEN PART DE LA TERÀPIA. Intrínsec sembla ser a son llenguatge que facen maldecap o que tinguen mal regust al principi, quan comença tot, quan s'inicia la mort dels virus que m'han tombat a terra, que m'han desballestat.

TOTS, TOTS ELS AFECTES VULL, EL MEU PETIT PATRIMONI DELS DIES I LES HORES, AMB AFECTES TERAPÈUTICS... Han de fer-me una bastida al voltant, un alcàsser que em defense. Amb noms propis i trobades que no vols que tinguen fi... encara que, de vegades, em facen veure llums que no hi eren, que no estaven, que sols la febra m'havía fet imaginar. TOTS ELS VULL.

Fred al poble

<<...D'ençà que ha arribat la tardor, fa mal de passejar aquí, a casa nostra, al vespre. És un poble ventós, aquest: el vant surt de la mar cada dia, bon punt el sol s'ha post; bufa d'una manera desesperada pels carrerons tortuosos, i per voler-lo resistir no resta sinò subjectar-se als passamans de ferro que la vella providència municipal va col·locar a les parets, en els punts de més risc. (...). El fred, en canvi, ara que ha arrepelgat a frec de roba amb els vestits lleugers, amb les mans nues, no deixa de semblar un intrús malèvol, al poble se'n parla amb aspror; con una cosa vinguda del nord, com un abús premeditat. (...) Ningú més no podrà sotir, crec, sense cridar l'atenció,talment corre el risc de semblar increïble cada pas sota una lluna tan enemiga. I fins i tot la terra ha sentit per un instant aturar-se el seu vell cor daurat. Les taronges maduren malament, romanen sense vendre i es marceixen, amb un color emmalaltit, dins les cistelles de vímet, atacades per l'agonia llefiscosa de les últimes mosques. Però els pagesos que cada dissabte tornen dels camps no creuen en el fred, ells consideren només un destorb l'aire, distret i passatger. Tenen unes manasses cansades i les alcen, mentre creuen a peu la plaça, murmurant el seu argot malenconiós i arcà. Demà tindran la seva festa: sempre hi ha un xarlatà, un fetiller, un venedor de roba confeccionada: amb ben poca cosa s'acontenten, sempre que puguin arrimar-se, estar calents, aixecant la cara trista i neta del diumenge cap als gestos enrevessats de l'orador, sentint con la roba nova els molesta el cos com quan de petits es feien grans.

(...) Imagineu-vos. doncs, si no hem d'enyorar l'estiu!. Aleshores els pobres dormien nus davant l'ajuntament, amb el cap recolzat damunt un roc, desvetllats a l'alba per les veus insolents i melodioses dels venedors de fruita; ens podíem perdre llavors pels veïnats aïllats, on els carrers són estrets i calents, mossegats per un sol inflexible; dones de llindar a llindar, amb una olor imperiosa de menjar, s'insultaven blanament amb mots inventats; en els patis, si una cara nova apareixia entre la roba estesa, era suficient per despertar totes les finestres.

Això fou l'estiu, per a nosaltres, ple de serenates, també. Són generalment els aprenents de barbers els qui formen les bandes: toquen instruments gentils, de senyor: el violí, l'oboè; se sentien sovint, des de mitjanit fins a les dues, els seus roncs i tendres esforços, veus d'una estrafolària desesperació. (...)

... en les octaves que ragen d'algun rondallaire. Són ells, els rondallaires, qui lliguen en una xarxa minúscula d'emocions i llàgrimes totes les províncies de l'illa: ronden per les fires, sempre a peu, com una espècie d'errant i domèstica crònica negra; a cada festa, si hi ha una multitud i se sent una veu, no et pots equivocar: és la seva veu que conta els fets dolorossíssims, les morts més importants del mes. Però en el seu llenguatge obstinat i fantasiós, quan romanen sols en un racó, el ven al seu voltant ja ha dispersat la plaça i els clava al mur com màscares lamentoses, hi ha alguna cosa més que una història de pietat: direm més aviat que s'hi adverteix el sentit obscur de la nit, el joc inútil de les estacions. Llavors més val tancar-se a casa i seguir darrere els vidres la cadència de la pluja, comptar les hores com una embriaguesa solitària. És el temps en què a l'horitzó la mort es converteix en un preciós i seductor paisatge, una nova i impacient pubertat: és el temps en què entre les cases s'alça una olor que podriem reconéixer entre mil. La vella olor fúnebre de Sicília quan té por. A la nit hi ha cent pobles de Sicília, i tots ells fan la mateixa olor de fred i de por: cent pobles com el meu, igualment perduts; cadascun amb el seu diluvi d'octubre, la seva follia dominical, el seu pobre desgraciat assassinat entre les figueres de moro, amb els ulls esbatanats. No cal enfadar-se amb ningú: tenim un cel difícil com destí...>>

Gesualdo Bufalino. La luce e il lutto. Oct 2013