Quan tot era buit. Acte de fe cega

- Papa, tu perquè no tens una escopeta?

- Perquè no sóc caçador, fill! El iaio tampoc era caçador. Si ho hagués sigut igual, potser, hauria heretat la seva escopeta... Però no, mai hem sigut caçadors a casa nostra, fill.

- Doncs jo tindré escopeta i me n'aniré amb la Melani a caçar rates penades! Quan siga un poc més fadrí... segurament...

- Ah, no n'estàs segur de voler ser caçador de rates penades?

- Mmmmm... bo, no se, ja veurem! Tampoc vull fer sempre el que diga la Melani. És massa mandoneta ella! . Però si, segurament anirem a disparar a les rates penades...

- I aquesta? Una altra idea de la teua amigueta?

- Noooo, no és una idea seua! És una idea que ella ha vist a internet.

- Vaja! I de què s'acusa les rates penades, si pot saber-se?

- Mira, papa.. Diu la Melani que en un poble de la Xina que tenen un mercat que venen bitxos dissecats per a fer sopa xinesa, hi havia una rata penada infectada. Com una senyora xinesa la va posar a la sopa (que els xinesos mengen eixes coses i fan sopes de bitxos i alacrans i coses rares) doncs la senyora i tota la seua família es van infectar i després, com tossien molt i anaven per ahi tossint i tossint doncs molts xinesos es van infectar i més persones i més i més i per això estem tancats a casa sense poder eixir. I tota la culpa: de les rates penades seques que posen a la sopa!

- Serà una sopa negra, no fill?

- Negra? No se... igual és negra, clar papa, perquè les rates eixes són negres... però també un poquet morades, no? La meua màscara de Batman és negra però no negra, negra... és un poc morada també i lluenta... No se, li preguntaré a la Melani ella està tot el dia mirant per internet i per això sap tant de xinesos i de russos i de tot... També diu que els russos no s'han contaminat perquè els russos són borratxos i beuen sempre i la beguda ho mata tot...

El pare de la Melani beu moltes coses de begudes d'eixes que ho maten tot, saps papa... Però no se si és rus son pare... Crec que no...

- Fill, vols que sopem? El pare té fam... No tens fam tu?

- Si, val, sopem! ...

Sopa? Deveres que menjarem sopa, papa?

- Si, fill, sopeta de fideus! T'agrada molt a tu de sempre!

- Mmmm si, és veritat... A més la nostra sopa és groga, no negra, papa...

- Si fill, va, deixa l'ordinador i parem taula...

Quan tot era buit. Acte de fe

No, no vull mostrar la meua intimitat als quatre aires!

Amor, no em faces més fotos! Deixa-ho! Prou!

Entenc que cregues que farem un be a molta gent si ho veuen tot, si es posen davant de mi com fan cada dia davant el mirall. Tu creus realment que veure-ho els farà pensar? De veres trobes que la gent vol saber, pensar, canviar? Estàs segur que mirant-me dia a dia reflexionaran, deixaran de banda per sempre la seva màscara de bons i civilitzats?...

Se molt be de quina cosa està feta la naturalesa humana: de fang!

Se que hi ha gent que balla en cercles al voltant de la malaltia dels altres, de la mort. Ballen amb aquelles túniques blanques i aquells barrets. Ballen mentre la mort és la d'un altre. I mostren aquella falsa compassió.

No, no vull estar present en les oracions de ningú. Ja pregue jo de tant en tant si vull!

Tampoc vull que ningú invente versos o cançons inspirant-se en mi, en els meus cabells sempre desordenats, en les meves mans tremoloses. Prou, amor! Ningú aprendrà res perquè no volen aprendre. Ningú s'asseurà davant de sí mateix uns minuts després de veure'm a mi d'aquesta manera...

Deixa la finestra oberta i treu la música. No, no necessite «animar-me», com dius contínuament. Vull escoltar la mar com brama, o com acarona suaument les roques. Vull que m'entre un raig de llum de sol. Amor, creu-me! Treu la música, no la necessite ara mateix!. Demane poc... fa temps que demane ben poc. Que t'estigues amb mi, que em mires uns segons i que deixes que el món sencer s'ascle en mil trossos si vol. Ja hem salvat prou coses tu i jo!. Ara, que se salven ells, si es que volen salvació, si es que saben de quina merda s'haurien de salvar!...

Va, fes-me una altra foto si vols... però solament per a tu! La meva nuesa és teva si la vols i els meus cabells.

Si, fes-me caragolets als cabells! Amb els teus dits... Així, amor! Gràcies!...

I el món, si vol, que rebente! No aprenen mai! No aprenen res!. I vols tu salvar-los de la seva dansa de cercles, de bombolles de llet agra?. Si, viuen dins d'un got de llet! Amb els ulls plens de nata no veuen res!

Obre un poc més i ajuda'm amb el coixí. Vull veure la mar com brama!

Així, amor! Gràcies!...

Quan tot era buit. Acte de voluntat

Escarba en un cistellot ple de retalls. Restes de teles de cortinatges, una borla, un cordell, trossos de camals recurtats, una capsa de llauna plena de botons, cremalleres, agulles de cabet i d'agafa, restes de randes, tires brodades, un davantal tacat de lleixiu, dues camises esgrogueïdes, llençols arnats o amb taquetes de rovell...

Després de remenar-ho tot i no trobar res de profit ho torna a embotir dins de mala manera. Li fa ràbia no tenir res de trellat per poder-se posar a cosir.

Alhora se sent estranyament alleugerida. Si no hi ha, no hi ha...

Totes s'han posat a cosir com a descosides!

Ella voldria ajudar, no per fer alguna cosa d'aquelles admirables sinó per tirar una maneta. Be, és igual!...

Al cap de mitja hora obre els calaixos enormes de la còmoda. Fa una forçada, estira, s'obre però es queda amb un pom a la ma. Dins, un món sencer de coses que sempre han estat allà: immòbils, inútils... Un tapet de punt de ganxo i un cobertor d'aplicacions de mil colors, dues tovalloles brodades i jocs de llit bons per a llits que ja són cendra... Ni cendra són ja aquells llits alts, foscos, color taüt.

Res de trellat, res de profit!

I agafa la tisora i comença a fer draps i més draps, i més. Cada vegada més ben fets, més ben esgarrats... Una muntanya de draps blancs, verds, de color de carabassa, blaus. Una muntanya de trossos i bocins per a llavar cristalls...

Quins cristalls? Els que s'omplen de gotiues minúscules ara que plou. Els que la separen d'un mal sense color, ni olor...

Una muntanya de draps vells que mira mentre repassa els capítols de la seva vida que acaba d'esquarterar...

Omple tres coixineres... les deixa vora la tauleta del rebedor. Quan caiga la nit i pare de pixar la boira les llançarà al contenidor. Tot el que ha capbussat dins la cistella, també. Tot! Les restes de tot això i allò i tots els cossos, rialles, baves, pèls i records també!

El que no es va emportar el riu, ni el foc, ni el dol s'ho emportarà el xic del camionet de la brossa... Tot!

Quan tot era buit. Acte d'obediència

Alçar-se cada dia contant morts.

Cada dia des de fa ja massa dies...

Alçar-se, netejar les botes i cordar-se-les be. Ajustar-se la corretja i eixir ahí fora...

Sense perdre el somriure. És el que s'espera d'ell. Acaba el recompte i signa el document que lliura al seu ajudant: - Va, no faces eixa cara! Que hui són menys que ahir, sagal!

Torna amb pas ferm per l'empedrat que desinfecten tres o quatre vegades al dia. Entra en la minúscula oficina en la qual sols ell pot entrar. Allà en la intimitat que li proporciona aquell espai s'estira el calçotet, fuma i rebufa. Descorda dos o tres botons de la camisa i es posa un cafè...

Amb el palmell obert colpejen el vidre embafat. - Senyor, amb permís, pot eixir un moment? Ha arribat un camió i ha d'autoritzar-ne la descàrrega!.

Torna a eixir després de tornar-s'ho a posar tot en ordre: els formularis, les maçanetes dis els traus, el cinturó, les cordoneres... - Gràcies, senyor! El magatzem 12 està ple, no cap ni una agulla. Descarreguem als barracots directament? Així estalviem feina!

Totes les caixes porten una creu vermella i un codi. Ha d'apuntar be sense que hi haja una sola errada...

Torna per l'empedrat i entra al servei. Una arcada, dos... Treu l'esmorzar, el cafè, la fel...

Somriu... Va, xicots, que açò ja ho tenim!

Sap que no ha de fer-ho, però necessita saltar-se alguna norma de tant en tant i agafa el telèfon de l'oficina... - Estàs be? Deveres?, no ho dius per no fer-me patir? Quan tot açò acabe ens tancarem amb pany i clau i ens banyarem junts a la bassa, de nit, sense roba... Una nit que no hi haja lluna per a què no puga veure'ns ningú, si? T'agradaria?... He de penjar, em reclamen...

- Que t'he dit mil vegades que no colpeges el vidre tan fort, que el trencaràs!

Somriu de nou... -va, tranquil, no em faces massa cas... és aquest maleït protocol de neteja que em té un poc nerviós, disculpa'm!

- Com ho fa, senyor? Vull dir, com fa per no caure rendit?

- Mire la lluna i em lligue fort els cordons. Prova-ho! Funciona, ja veuràs, sagal. Fes-ho tu també! Fumar també ajuda, potser... Però per a això amaga't! Que no et veja jo!...

Quan tot era buit. Primer Acte

17 de març. 10'21

Diuen que l'aigua que corre pels canals de Venècia s'està aclarint... que es veuen els llimacs, el seno i la brossa que hi ha al fons... que els cignes i els ànecs naden lliures per la ciutat.
Diuen que el cel de les ciutats ja no és gris plom, que se sent cantar els ocells. Que els gats passegen per les grans avingudes enjogassats i que solament fugen quan alguns humans ixen al balcó i es posen a cantar.
Diuen que en els pobles menuts de les muntanyes a Itàlia, Portugal o per ací mateix la vida no és molt diferent a com era cada final d'hivern: la gent fa bescuits a casa vora la llar i els xiquets pinten casetes o dinosaures en uns fulls blancs que els han donat. I que els carrers estan buits i se sent molt bonic el campanar.
Diuen que els boscos estan plens de vida i que alguns arbres s'omplen de flors. Diuen que les ones treuen brossa de la mar i la deixen a les platges i que les gavines fan revols com sempre allà al port...
La vall que s'albira des del terrat de casa està plena de núvols i les muntanyes que ens acullen han amanegut mullades de milions de gotes d'aigua. El verd és intensíssim i no es veu la mar...?
Venus està reclosa i no hi ha qui li llance flors per saludar-la. Li han posat una mascareta blava i li han donat una màrfega per a què es gite en una cova. Nua, amb sols els seus cabells per cobrir-se...
I Joan té una visió: «Després vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d'abans havien desaparegut, i de mar ja no n'hi havia» [Ap21,1]

Quan tot era buit. Ella Segon Acte

22 de març

I s'ha mort Miquel de l'Àngel
Ja s'ha acabat l'alegria!
Aquell rascar de guitarres
i les cançons que ell tenia!
Toquen senyal. Ningú no pot anar al soterrar més que dos o tres més acostats... Aquell mal invisible, que encara no se'n va...!
Mai havia tingut les ungles més netes i ben tallades. Mai havia pogut dedicar tant de temps a la seva higiene i a tenir cura de tot això del seu cos. Després de criar sis filles i de passar hores i hores llavant al riu tots aquells brials tan blancs que portaven i els guardapeus, les calces i les camises... Havia procurat que eixiren totes de casa amb els cabells ben pentinats i, si ella portava sempre aquell cap, no era per ser gossa i desendreçada; era perquè elles eren primer. Després de tot eixia poc de casa. Al riu, molts viatges, això si... i ja procurava anar quan trobava que estaria més aïna sola... no volia que la criticaren pel seu aspecte de criada maldestra...
Hui és diferent. Ha posat aigua de roses a la platera i s'ha rentat acuradament mans, cara, també els peus. Ha tret de la caixa un mocador negre preciós: el que va lluir sa mare quan es va casar. La mantellina i uns guants.
Baixa l'escala i amb pas accelerat arriba sola a l'església. Allà està la caixa, l'enterrador amb el barret a les mans i el coll tort, la cunyada, i el sogre... també el rector.

Dominus vobiscum
Et cum spiritu tuo
No para de plorar... no sap parar.
Un a cada banc del temple, ben separats i amb un mocador tapant la boca. I ella plora com per omplir un toll..
Havia imaginat un bon soterrar, l'església plena a vessar, la gent fent cua per acompanyar-li el sentiment, les xicones al primer banc, com sis cirialots de pura llum torcant-se les llàgrimes amb mocadors de fil brodats... Tot el poble trist per Miquel, tan jove, tan templat, tan estimat!
Molt breu, massa breu... dues o tres pregàries un parenostre i al clot cobert de calç i terra.
Posa aigua a la platera. Es torna a rentar les mans, les galtes, els pits, també els peus. Es lleva les agulles del cap i les pintes i les deixa acaronant-les a la caixeta. Guarda el mocador en son lloc i damunt, el guitarró de Miquel.
Ja s'ha acabat l'alegria!
Aquell rascar de guitarres i les cançons que tenia!
- Dolors, has fet alguna cosa per sopar?
- Si, mare, no patesca...
- Quan passe tot açò anirem totes al cementeri i omplirem un poal de llàgrimes per a regar un roser!
- Si, mare, això farem..

Quan tot era buit. Ella. Primer Acte

20 de març 18,33

No, no podia ser cert!
No parava de repetir-se a si mateixa que no podia ser deveres... La sensació d'estar vivint una ficció, una pel·lícula amb un guió mal bastit, sense argument, cada vegada era més forta.
Eixia tant com podia a l'estret solàrium de l'apartament, a la galeria de la cuina, al balcó, pujava a la terrassa de l'edifici...
Tractava de mantenir-se ocupada: posava rentadores sense parar, portava els auriculars i sentia música, obria el llibre. Només n'hi havia un llibre a l'apartament on passaven alguns dies a l'estiu. Ja se l'havia llegit, però és igual...
Evitava com podia estar-se amb ell. Feia cara de gos, de fàstic... deia estupideses contra tot i contra tots i no feia altra cosa que mirar la televisió i dormir. No havia gosat dutxar-se ni canviar-se de roba des de divendres passat. No s'afaitava... Havia sigut idea d'ell marxar de casa i passar açò a l'apartament. Així la xiqueta passaria el dia en el jardí de la comunitat de veïns i no donaria pel sac. Quina merda! Les hores no passen!
Fa un altre viatge al supermercat. Queda tan lluny! S'ha acabat la cervessa... En pujar l'escala el sent cridar. Apreta el pas. - Deixa-la! No la toques! Pega'm a mi si eres home! Fill de gossa! A ella no la toques!...
La galta no li fa tan mal com la vida...
Torna al terrat a estendre uns llençols. S'emporta la xiqueta amb ella. No la deixarà ni un segon sola amb ell...
- Mare, com es diuen eixos arbres que semblen pinzells, que no me'n recorde?
- Xiprers, es diuen xiprers.
- Ah, si, eixos arbres de cementeri, ja se...
No, no pot ser cert... No pot ser que tinga tanta por. Que tot siga tan estrany. No pot ser...
Els carrers buits, la platja deserta... només un gos que lladra a l'edifici d'enfront.
Quan passe tot açò, li dirà que vol separar-se. Ja fa temps que volia veure's amb cor per dir-li-ho...
Però ara... Atrapada dins una pel·lícula roin, en un apartament mig buit amb aquells mobles horribles...
Dins, en un racó un flotador punxat, una pala de plàstic verda i un poalet vermell per jugar a fer castells a la sorra... Fora res, ningú... La mar, no s'ho pensava, també pot fer olor a peix podrit.

Quan tot era buit. Tercer Acte

19 de març. 10,33

El tio Pep "bodega" (el meu avi) era pastor. Un mardà i unes quantes ovelles. Ben grosses, això si.
Era el temps difícil... Si, tot era difícil en aquell temps. I ara! Ve el xiquet després de dues xicones: Maria i Rosalia. Per a elles va triar el nom l'àvia Maria "tendra", per a ell... El nom li'l va triar la guerra!
?El mas de Febreret fita amb el Buitre, finca gran i de senyoretes valencianes. Del trinquet de Cavallers venien a l'estiu amb capellà particular, caixes plenes de robes i mantellines i un ventall de paper pintat a les mans...
- Senyoreta, vosté em deixaria entrar el "ganao" a pasturar dins lo seu?
- Claro que si, Pepe! Y ya veremos cómo lo agradece!.
El germà militar de les senyoretes havia estat afusellat. Un negre negríssim va cobrir la seva vida, els seus faldons i el seu parlar... Es deia Basilio aquell soldat "nacional"...
?- Qué criatura más tierna! ( fill de Maria Tendra, què vols?) Qué nombre le van a poner?

- José, como su padre y Basilio, como su hermano de ustedes, senyoretes!
Elles, grosses com a tudesques, negres com els bumbots, beates i gens generoses, recloses a la finca mentre la guerra avançava, demanaven que els portaren el xiquet de tant en tant per a fer-li festes i donar-li berenar.
El xiquet dormia damunt uns sacs de farina a la cambra. Les flassades i els llits eren per a les xicones i no se'n podien comprar més. Aquell trosset de codonyat de les senyoretes era glòria santa i era sols per a ell...
?Quan li van donar l'instrument va eixir per primera vegada del poble... als moros de Guardamar, si no estic errat... El saxofon es va convertir en un passaport a la llibertat... I amb la llibertat una obsessió: eixir d'aquell mas, d'aquells sacs i no haver de trencar mai més l'esquena davant les senyoretes...
- Senyoreta vaig a casar-me.
- Basilio! Qué alegria nos das! Y quién es la afortunada?
- Matilde, la filla de Quico el barber.
... Es va fer un silenci. La més grossa de les senyoretes es va alçar de la cadira, va eixir i va tancar la porta d'un cop sec. L'altra li va dir:
- No es menester que vuelvas más...
?Amb el que guanyava amb el saxofon li va comprar un regalet a la núvia...
- Xico, quina pressa tenim de casar-nos!
- Jo si que tinc pressa, Matilde. Va, encara que siga de lloguer... i després ja vorem...

Quan tot era buit. Segon Acte

18 de març. 10'58

La taula es va quedar parada... no hi va acudir ningú.
Els plats acarrellats, els gots de vidre, tan nets que havien quedat amb el refregar d'aquell drap de fil tan blanc!.
El vestit de la xiqueta sobre el llit i la corbata penjada d'una barreta del balancí. 
El xic de la pastisseria havia decidit desfer en cinquanta-mil trossets totes les coques dolces i els braços de gitano i donar-les als coloms a poc a poc des de la finestra de l'obrador... per anar passant les hores.
La violinista guardava l'instrument dins de l'estoig. No li queden ganes de tocar... frega la fusta vella amb els seus dits llargs i un trosset de tela de vellut. Llueix brillant com un estel i resta mut... Ja tornaran les ganes de fer-lo sonar en frec frenètic i tempo allegro... Però ara...
No es besen, ni tampoc s'abracen. Ni tan sols es podran veure, de moment... Es miren a l'espill mentre es pentinen amb solemnitat i s'imaginen l'un a l'altre acostant-se per darrere i posant els llavis sobre el muscle nu... somrient...
No s'ha parat el temps, ni el planeta. No s'ha parat el sol ni el moure's dels peixets...
S'ha caigut el calendari que penjava d'un clauet rovellat a la cuina i, amb ell, han caigut algunes vanitats i dos o tres plans que semblaven omplir la vida de coses que fan que meresca ser viscuda. Han caigut algunes branques pel fort vent... i cauen les molles dels pastissos al carrer i els pètals de les flors d'albercoquer... Cau alguna llàgrima en veure les flames pasturar un tros de falla i un mocador molt suau frega les galtes...
I el plor es torna sospir i el sospir, rialla i l'hivern que va morint sense remei.
Vindrà l'estiu i menjarem cireres vestides de blanc. Vindran els besos ja veureu...!