Plovia.
En aquella
vesprada d’hivern a La Font de la Figuera, plovia... Ni a cànters, ni a “saltamarge”,
suaument. Amb aquell ploure que fa sonar els canalons de llauna com un pausat
càntic serè. Aquell ploure que fa goig quan es desitjaven temps de pluja per
assaonar una mica la terra farta de gelades i gebre.
Li agrada caminar
despentinat. El cap damunt els muscles com un fanal. Així es diverteix mirant
amb ironia la tardor sense colors ni plomes dels seus veïns.
Mira el que ningú
mira, veu el que ningú no veu, escolta sons que no semblen escoltar els altres
i gaudeix de la seva particular forma de mirar i viure. És com tots, i és com
ningú.
Plou i les gotes
d’aigua et fan baixar el tos. Amb els ulls mirant a terra i capficat en els
propis pensaments, camina amb bon ritme cap al bar. Un cafè calentet, una mica
de conversa, un escridassar afectuós i una mica de calor de persones.
I plou i ella s’ofega
dins un bassonet d’androna, una mica d’aigua bruta que ha fet toll. I la veu
patir en el llindar entre la vida i la mort. Ofegada, pobra... sense defensa ni
opció de continuar feliç entre les tiges, rosegant el fullam tendre. Ha caigut,
o l’aigua l’ha feta caure i s’ofega. S’aclama als déus dels insectes, al Senyor
de les aigües tèrboles, a la verge de les marietes... i veu la faç de la mort
prop, ben a prop.
Ell l’ha vista i
ha sentit un pessiguet al seu cor. Amb els dits, amb un bastonet, com pot i sap
tracta de treure-la de l’oceà de les infectes aigües on la mort la vol prendre per
portar-la al paradís promès de les marietes bones, de les que s’han portat be i
han estat solidàries amb les que són del seu gènere, espècie i classe... Però es jove i bonica. El vermell de
la seva crosta i els negres puntets que la guarneixen encara són lluents i
poden fer-la gaudir un temps més entre les fulles, les flors, les branquetes
tendres de la xara.
-“Sóc el teu
heroi, pobreta meva. Que si no ens cuidem unes a les altres, qui ens ho farà?.
Ens tenim l’un a l’altre i no moriràs avui, marieta, menuda, bonica...”
La veïna el mira.
Les gotes d’aigua neta li omplen els cabells de lluentors. El veu com agafa la
marieta i com li parla, com la porta al palmell de la ma.
- - Però dona,
que s’ha de fer el be, xica, si...!!!. Pobreta, no?.
Ara redreça el
camí cap al parc. El veritable paradís de les marietes vives. El lloc feliç de
verds llits i amagatalls. El continent sense frontera ni llei. El lloc on pot
estar i ser com vulga. La deixa al parc i somriu.
Heroi de les
marietes, déu gran, gegant per un ésser tan fràgil... salvador de
les pudentes aigües. Amb els braços forts i els ulls plens de llum.
I para la pluja.
I el sol dibuixa un petit arc de sant Martí a la bassa, al toll, a la tapa de
l’androna.
I ell..., mira el
que ningú mira, escolta músiques que els altres no coneixen. És com tots, i és
com ningú... Senyor de les Marietes, el de les mans belles i aspres... Que passa redemptor sota la pluja.
