2012/12/10

Suc d'olives. Oliveres amb nom d'home. Sang...



Una nit en blanc, sense parar de caminar amunt i avall. Esperant que tot estigui en calma per encendre un cigarret. Els estels dibuixen reflexos sobre els botons de la casaca. Petites espurnes lluentes, daurades.
El fang, la pols, les parpelles esblanqueïdes, els llavis tallats... tot allò ha regalimat cames avall per la dutxa embossada que forma rius de ronya i sabó per les manises esquarterades.
El fusell pesa, els ulls baden, les cames teses, i la llengua mullant els llavis contínuament per alleujar el tall, tastant el lleuger gust de la sang, pessigant amb les dents blanques la corfeta que els torna de cuir vell.

A Taormina, penjant de cara a la mar blava, han plantat un jardí. Una llengua de mar llepa pel  llevant sicilià i besa  les penyes que el sostenen. Una estàtua de dos soldats abraçats hi és al centre, damunt una roca forta. Dues figures verdes entre plantes verdes, com verda és la mort, com verda és la vida.
I un seguici d’oliveres amb nom d’home: Salvatore, Antonio, Rosario, Pietro... En dues fileres, rectes, amb les branques capolades, sense faldons. Oliveres que no fan olives perquè les arruixen quan ve la primavera per matar-les la flor i que no donin fruit a l’hivern... així les rajoles del terra no s’omplin de taques negres i rogenques, de pinyols rosegats dels ocells, d’olives esclafades, de sang...

Com traus de ferida de bala, com taques de sang a la tafarra, com trets que foraden la carn i la destrossen...
Com panys rovellats per on no giren ja les claus. Com soques d’arbre estrangulades per un filferro que anys enrere quedà oblidat. Com sacs de tela rossegats per les rates, foradats, desfilats, deformats... Les taques s’agafen al sol de fang com les llepasses i no volen sortir. Perquè solament les taques de la sang, del suc de les olives, poden tornar la memòria als qui l’han perduda. Taques impossibles d’esborrar quan la força del taló les imprimeix al cos.
Oliveres amb nom d’home. Masculí i singular. Olives amb noms de dones, femenines i plurals... llàgrimes daurades i denses pel seu rostre de mare, filla i esperit de santa...
S’abracen amb el rovell i el salobre de la mar. S’abracen amb la força del seus braços plens de merda de coloms que no anuncien la pau. S’abracen i es miren amb ulls buits, d’estàtua... ulls d’amant, de pare, fill i esperit de mort...
Aquell passeig de les oliveres amb nom d’home, de soldat, és un passeig d’oliveres esterilitzades, sense la tèbia i humil flor esgrogueïda que treuen a pomells quan és l’hora. Vides joves capades amb corbelles estúpides. Pits arrapats, cors arrencats, mans plenes de sorra.

Una vegada vaig voler plantar una olivera al mig de la plaça del meu poble, i plantada està... Les pedres del terra llueixen la sang del suc de les olives novelles. Cauen, les trepitgen, les esclafen, envernissen el sol. Esportins d’espart i suc d’olives patides. Perquè no es perdi la memòria dels qui, esclafats, foren engolits per una mar verda d’oli fred.

2012/12/06

Je suis malade


Je ne rêve plus, je ne fume plus.
Je n'ai même plus d'histoire
Je suis sale sans toi, je suis laid sans toi
Je suis comme un orphelin dans un dortoir

Je n'ai plus envie de vivre ma vie
Ma vie cesse quand tu pars
Je n'ai plus de vie et même mon lit
se transforme en quai de gare
quand tu t'en vas.

Je suis malade, complètement malade
Comme quand ma mère sortait le soir
et qu'elle me laissait seul avec mon désespoir.

Je suis malade, parfaitement malade
T'arrives on ne sait jamais quand
Tu repars on ne sait jamais où
Et ça va faire bientôt deux ans
Que tu t'en fous
(...)
Et tous les bateaux portent ton drapeau
Je ne sais plus où aller tu es partout

Je suis malade complètement malade
Je verse mon sang dans ton corps
Et je suis comme un oiseau mort quand toi tu dors

Je suis malade parfaitement malade
Tu m'as privé de tous mes chants
Tu m'as vidé de tous mes mots
Pourtant moi j'avais du talent avant ta peau

Cet amour me tue et si ça continue
Je crèverai seul avec moi
Près de ma radio comme un gosse idiot
Écoutant ma propre voix qui chantera

Je suis malade complètement malade
Comme quand ma mère sortait le soir
Et qu'elle me laissait seul avec mon désespoir

Je suis malade c'est ça je suis malade
Tu m'as privé de tous mes chants
Tu m'as vidé de tous mes mots
Et j'ai le cœur complètement malade
Cerné de barricades t'entends je suis malade

2012/11/30

Les nits del desert...




... Les últimes hores de la tarda acostumen a ser molt agradables, però el veritable encís es reserva per manifestar-se amb tots els seus enigmes a les nits del desert. Les paraules se m’escapen, rodolen quan les enfilo per descriure aquelles nits. Intento trenar-les amb tendresa i em brollen emocions desbocades que les confonen i les buiden de significat. Desisteixo, tanco els ulls i veig la foscor que avança tímidament. Reclama la seva nit amb rostre ruboritzat i el cel li demana compartir-la. Li parla amb dolçor. La segueix, s’abracen i es fonen l’un en l’altra. S’estenen sobre la terra agafats de la mà i conviden els desvetllats a celebrar junts la seva passió. Les estrelles es treuen el vel una rere l’altra i els seus alegres semblants platejats es congreguen com lletres lluents. Parpellegen, dansen, s’ajunten i se separen tot dibuixant els mots d’un poema resplendent. Unes quantes tracen ratlles fugaces mentre s’apressen a ocupar-ne el lloc. El cel i la foscor esdevenen poesia. L’aire xiuxiueja la rima, i la sorra i jo guardem silenci per escoltar-lo. La màgia se m’enduu i floto, anhelant convertir-me en una lletra entre les estrelles.

Pius Alibek. Arrels Nòmades . p295.

2012/11/20

Espanya. Estat sòlid?, líquid?, gasós?...




Un dia, quan aprenia a estar filòsof per aquella València, vaig aprendre la diferència i les determinacions ontològiques entre “ser” i “estar”.
Des d’aleshores, quan em pregunten d’on sóc, vinc o visc, solc dir el nom del poblet aquest que (per sort) no hi és ni al mapa i ÉS EL MEU POBLET. Desprès de deslocalitzar-me d’allò que en diuen en castellà “la patria chica”, acabe dient (per aclariment de l’interlocutor, solament si s’ecau) que ESTIC espanyol. I, com es podia esperar, “fan cares”...

No, no ho sóc, simplement ho estic...  Perquè SER és allò que substancialment et determina: sóc humà, fill i germà, mascle i pentadàctil, vivípar i vertebrat, mamífer... (entre d’altres coses).
 I ,encara que la vida em portés a deixar de ser alguna d’aquestes coses, o jo m’hi capfiqués; continuaria sent-ho ( i tampoc ho tinc tan clar,no)... Però espanyol solament ESTIC, perquè Espanya és un Estat no una realitat ontològicament immutable i immarcessible. No, no sóc, estic, perquè cada dia tinc més clar que els estats, les fronteres i les divisions administratives no són “el sursum cordae” ni “la panxa sa mare”. Són això...unes coses que ens convenen o no, que ens van be o no, que ens serveixen o ens fan maleir. 


Si, sóc d’aquells que només diu que és (està) espanyol quan estic per l’estranger, quan pregunten (que és ben típic fer aquesta pregunta quan un és un guiri que fa tombs per aquí i per allà). I com que em sent jo molt mediterrani i l’Estat Espanyol està a una voreta de la mar que m’estime tant, doncs espanyols estem, això sembla. Per ubicar, vaja...sense intencions patriòtiques ni de cap altra mena.


Alguns records: 


Praha (Praga) any de la picor... una trobada europea de joves. Era cap d’any i a l’alberg on hi ens allotjàvem algú (un català, per cert) va trobar que podíem fer un numeret cadascú de la seva terra, país o nacionalitat. Les poloneses van cantar una cançó popular de la seva terra, els alemanys idem,  i nosaltres no vam ballar flamenc ni cantar una de Manolo Escobar (no per res, ni tan sols se’ns va ocórrer). Érem cinc catalans i set valencians i una murciana i vam decidir que posaríem el menjar que dúiem per compartir amb tots i que cantaríem “el tio pep se’n va a Muro” (murciana inclosa, que la xica se la sabia i li feia riure la cançoneta, vaja)...

Sempre m'agrada recordar aquell sicilià a Malta quan desprès de la pregunta va alçar el rostre amb cara de gloriós deler i satisfacció infinita dient: ah, spagnoooolo!!!. Aquell somriure és indescriptible, la veritat... Sarcasme?. Records del vell Regne de les dues Sicílies?... Qui sap el motiu d’aquella rialla fantàstica?.

O la cara d’aquell romanès a Milà que estranyat deia: no, tu non é spagnolo... tu... Napoletano?... Collons, per una volta que m’anime a dir que sóc espanyol i no s’ho creuen!.

O la millor de totes les cares, la d’aquell home al tren que ens portava a Pompeia. Assegut a vora meu, de grisos cabells i capficat en la seva lectura substanciosa ens escoltava parlar la nostra llengua i no va poder resistir-se a preguntar:  -Dove sei?... Spagnolo?, non é possibile... ma perchè io scolto parlare e capisco qusi tutto?...non parlate spagnolo?. Questa lingua non é lingua spagnola!!!.

I aquell dia a València, al mercadet de Sant Pere, demanant les coses en la manera que les hagués demanat si les comprara a la tenda del meu poble. “Xico, què tú d’on eres?. Que parles com els catalans?” (seria l’accent d’aquestes muntanyes alacantines el que li va sonar estrany a la Ampariues aquella?... aquest és el dia que no ho se, ni ho sabré).
Aquestes i d’altres anècdotes han anat portant-me a un carreró estrany: el carreró de sóc-però-no-sóc, estic com si no estiguera, sóc però no em deixen ser “a la meua manera de ser”... Un aldarull mental, podríem definir. Perquè si SER espanyol és el que se suposa, si ser valencià és el que s'espera, si SÓC COM TOTS I COM NINGÚ...QUÈ?... ai, calleu, és fotut això si...


I ara la paradoxa:

Hi ha qui vol ser espanyol i europeu i no el deixen. 

El meu amic Abdellah vol deixar d’estar al Marroc i estar aquí, a Europa, però li deneguen el visat perquè el seu cap (treballa a un gimnàs a Rabat) no li estava pagant la “caisse sociale” (o sigui defraudava el govern signant nòmines davall un retrat del rei, que allà el posen fins a les parades del mercat al carrer, al rei aquell). Per questa raó, al Consolat espanyol no li fan els papers ni per venir a fer turisme fins que no pague el que deu al govern del seu estat (que allò tampoc és un país, no... és un invent que convé a alguns i que no té massa dies tampoc ).

Que això d’una terra, una moneda, una bandera, una llengua, un rei i una llei no és més que un mite que no se si es dona a cap lloc del món (Andorra potser?... ah, no ,que aquestos tenen dos prínceps o tres, i quan van a la “Cumbre IberoAmericana” parlen castellà... non capisco niente...no se... El món és tan rar!!!).

També vol ser espanyol qui tracta de botar la tanca de Melilla o s’aventura en una pastera des d’Algèria... I a aquestos se’ls nega fins i tot la identitat sepultats en tombes sense nom a Algessires o  directament abocats a la mar.

Es baralla la possibilitat que el govern espanyol atorgui la nacionalitat a aquells estrangers que comprin un habitatge per valor de 160.000. L'oferta va dirigida especialment als nous rics provinents de la Xina i Rússia. No sé el que pot moure a un xinès o un rus a convertir-se al espanyolisme (segurament algun "tripijoc" de què es puguin aprofitar, que l’afecte per Manolo Escobar o “La Roja” no crec que sigui, no), però em crida l'atenció el valor que li dóna el govern (el més patriòtic espanyol dels possibles)  al fet de ser espanyol. Li han posat preu... si, com sona: Pagues i ERES... vaja!!! Pecunia substantia est.



Fins ara, semblava que ser espanyol era (per als qui llueixen bandera i polsera) una cosa especial, que ser espanyol era ser "different", que havíem de tenir fúria i “pasión gitana i aquestes coses, que calia vendre una marca única al món que era la marca Espanya i que, en fi, per a serespanyol d'Espanya calia menjar truita, pernil, beure Xerés, Brandy Soberano (soberano Borbón, que d’altres sobiranies no en volen sentir parlar, no) i aguantar-se les ganes de pixar com un “machote español.
 I resulta que no, que ara només cal comprar-se un piset ben car a qualsevol de les ciutats del territori (als paradisos turístics preferiblement).
 No t'obliguen ni a posar una flamenca sobre del televisor. Pel que es veu, ser espanyol ja no té res especial, així que si és tan fàcil ser espanyol, proposo que també sigui fàcil deixar de ser-ho. Només caldria fixar un preu ...
Perquè de tota manera, espanyol no s’és, s’està... i si s’està, es pot deixar d’estar i no s’afecta l’essència ni la subsistència.


I els estats, ja sabeu poden ser : sòlids, líquids o gasós. Espanya és sòlida perquè s’ha ben solidificat la corrupció i la desmesura. Líquida, perquè van liquidant (i ja no queda massa per rematar-ho) tot el que era de tots. I gasosa, perquè se’n volen pels vents les il·lusions de poder ésser un estat plural i divers on podíem conviure gràcies a la riquesa dels pobles que la veníem formant.
En fi, posem-li preu també a DEIXAR D’ESTAR espanyols, que desprès de tot no és un sagrament que imprimeixi caràcter, i els tatuatges ja els esborren amb el làsser, que no passa res, home...
T’imagines que quan estem al ventre de la nostra mare triarem tot el que no hem triat abans de néixer?: color d’ulls i cabells, raça, llengua i nació, sexe, lloc de naixement i residència... No, no és possible. ESTEM ON ESTEM I SOM COM SOM... L’ÉSSER NO CANVIARÀ, PERÒ L’ESTAR... PERQUÈ NO?. Tot és veure si sabem exactament què volem i si podem fer-ho...

2012/11/12

Europa...te i pa dur



Ja està a casa de nou...
Casa?... Bo, si, és casa seva malgrat tot... Sa casa o el que va quedar d’ella desprès de les ventades i els forts aiguats de l’estiu. Els plàstics continuen recobrint els mobles deixats caure al carrer sota les xapes de ferro del corral. Les gallines van morir abans que començara el seu viatge cap a la Mediterrània i el seu lloc l’ocupen ara les poques coses que va poder salvar de les tormentes...
Va aconseguir els diners justos per pagar els bitllets d’avió fent llenya per al veïnat. Va beure la darrera tassa de te amb remull de pa. Es va posar les esportives blanques i es va enlairar cel amunt, recercant un poc de tranquilitat, un altra vida en un altre lloc. Una nova vida que creu meréixer almenys una mica  desprès dels enganys, les estafes,  l’accident que li va partir les dues cames i la clavícula...
En arribar a Nuremberg la maleta tarda massa en sortir del forat negre. Vol fumar un poc abans d’agafar l’altre avió, però la maleïda maleta és escopida sobre les cintes negres en darrer lloc, l’última de totes... i amb ella, són escopits els seus somnis d’una oportunitat. 

Ha perdut l’avió... massa poc espai de temps entre un vol i un altre... No entén res, no sap cap llengua més que la llengua amarga dels malsons. Passen les hores i vaga aumunt i avall per la terminal. Sent una veu de dona que acomiada els fills entre abraçades i aquesta veu si que l’entén. S’explica, conta el seu ensurt... La dona demana explicacions a la companyia aèria de part seva i no hi ha res a fer...
El proper vol surt quatre dies desprès... solitari, terminal amunt i avall. Tracta de vendre el mòbil per  poder treure el nou bitllet... i és detingut per vagabund, per molestar els viatgers, per emprenyar les persones de be demanant els euros que li manquen. -Ei, que sóc Romanès, ciutadà europeu!... ningú l’entén, ningú el vol entendre... 72 hores retingut... te i pa dur...
Per fi arriba l’intèrpret... s’explica, plora... Consolat, Ambaixada... Deportat... no té diners, no sap parlar alemany, no s’aclareix amb l’anglès, no té crèdit a la targeta, no pot cridar ningú...


Neva...
I la neu dibuixa puntets brillants a les celles i als muscles... Tracta de dormir damunt un banc a l’estació d’autobusos que el retornarà de nou al lloc d’on ve...
Dos dies dalt d’un autobús vell, ple de forats, esquarterat... 

Bucuresti ,12 quilòmetres...
Plora de nou...
I plou...
Amb els 5 euros que resten paga un te i rosega un poc de pa que algú ha deixat en un plat a la taula del costat. Estació de Buzau... i d’allà a casa,  altres 12 quilòmetres a peu... arrossegant una maleta que, com ell, retorna trista, amb les ales arrossegons...
Un poc de te i al llit, sota les flassades, sepultat... mentre el vent gelat xiula entre els plàstics del sostre foradat.
Però està a casa, a casa seva, l’únic lloc del món que pot dir “seu”... Sol, trist.
 I quan els veïns vegen de nou llum a casa seva haurà de contestar la pregunta:  -Que ha passat?, com ha anat?... -Bo, Nuremberg és una gran ciutat i Europa una gran merda sense fronteres... per als qui tenen diners, clar.