Un
dia, quan aprenia a estar filòsof per aquella València, vaig aprendre la
diferència i les determinacions ontològiques entre “ser” i “estar”.
Des
d’aleshores, quan em pregunten d’on sóc, vinc o visc, solc dir el nom del poblet
aquest que (per sort) no hi és ni al mapa i ÉS EL MEU POBLET. Desprès de
deslocalitzar-me d’allò que en diuen en castellà “la patria chica”, acabe dient (per aclariment de l’interlocutor,
solament si s’ecau) que ESTIC espanyol. I, com es podia esperar, “fan cares”...
No,
no ho sóc, simplement ho estic... Perquè
SER és allò que substancialment et determina: sóc humà, fill i germà, mascle i
pentadàctil, vivípar i vertebrat, mamífer... (entre d’altres coses).
I ,encara que la vida em portés a deixar de
ser alguna d’aquestes coses, o jo m’hi capfiqués; continuaria sent-ho ( i
tampoc ho tinc tan clar,no)... Però espanyol solament ESTIC, perquè Espanya és
un Estat no una realitat ontològicament immutable i immarcessible. No, no sóc, estic, perquè cada dia tinc més clar que
els estats, les fronteres i les divisions administratives no són “el sursum cordae” ni “la panxa sa mare”. Són això...unes coses que ens convenen
o no, que ens van be o no, que ens serveixen o ens fan maleir.
Si,
sóc d’aquells que només diu que és (està) espanyol quan estic per l’estranger,
quan pregunten (que és ben típic fer aquesta pregunta quan un és un guiri que fa tombs per aquí i per allà).
I com que em sent jo molt mediterrani i l’Estat Espanyol està a una voreta de
la mar que m’estime tant, doncs espanyols estem, això sembla. Per ubicar,
vaja...sense intencions patriòtiques ni de cap altra mena.
Alguns
records:
Praha
(Praga) any de la picor... una trobada europea de joves. Era cap d’any i a l’alberg
on hi ens allotjàvem algú (un català, per cert) va trobar que podíem fer un
numeret cadascú de la seva terra, país o nacionalitat. Les poloneses van cantar
una cançó popular de la seva terra, els alemanys idem, i nosaltres no vam
ballar flamenc ni cantar una de Manolo Escobar (no per res, ni tan sols se’ns
va ocórrer). Érem cinc catalans i set valencians i una murciana i vam decidir
que posaríem el menjar que dúiem per compartir amb tots i que cantaríem “el tio pep se’n va a Muro” (murciana
inclosa, que la xica se la sabia i li feia riure la cançoneta, vaja)...
Sempre m'agrada recordar aquell sicilià a Malta quan desprès de la
pregunta va alçar el rostre amb cara de gloriós deler i satisfacció infinita
dient: ah, spagnoooolo!!!. Aquell
somriure és indescriptible, la veritat... Sarcasme?. Records del vell Regne de
les dues Sicílies?... Qui sap el motiu d’aquella rialla fantàstica?.
O
la cara d’aquell romanès a Milà que estranyat deia: no, tu non é spagnolo... tu... Napoletano?... Collons, per una
volta que m’anime a dir que sóc espanyol i no s’ho creuen!.
O la millor de totes les cares, la d’aquell
home al tren que ens portava a Pompeia. Assegut a vora meu, de grisos cabells i
capficat en la seva lectura substanciosa ens escoltava parlar la nostra llengua
i no va poder resistir-se a preguntar: -Dove sei?... Spagnolo?, non é possibile...
ma perchè io scolto parlare e capisco qusi tutto?...non parlate spagnolo?. Questa
lingua non é lingua spagnola!!!.
I aquell dia a València, al mercadet de Sant Pere, demanant les coses en la
manera que les hagués demanat si les comprara a la tenda del meu poble. “Xico, què tú d’on eres?. Que parles com els
catalans?” (seria l’accent d’aquestes muntanyes alacantines el que li va
sonar estrany a la Ampariues
aquella?... aquest és el dia que no ho se, ni ho sabré).
Aquestes
i d’altres anècdotes han anat portant-me a un carreró estrany: el carreró de sóc-però-no-sóc, estic com si no
estiguera, sóc però no em deixen ser “a
la meua manera de ser”... Un aldarull mental, podríem definir. Perquè si SER espanyol és el que se suposa, si ser valencià és el que s'espera, si SÓC COM TOTS I COM NINGÚ...QUÈ?... ai, calleu, és fotut això si...
I
ara la paradoxa:
Hi
ha qui vol ser espanyol i europeu i no el deixen.
El
meu amic Abdellah vol deixar d’estar al Marroc i estar aquí, a Europa, però li
deneguen el visat perquè el seu cap (treballa a un gimnàs a Rabat) no li estava
pagant la “caisse sociale” (o sigui
defraudava el govern signant nòmines davall un retrat del rei, que allà el
posen fins a les parades del mercat al carrer, al rei aquell). Per questa raó,
al Consolat espanyol no li fan els papers ni per venir a fer turisme fins que
no pague el que deu al govern del seu estat (que allò tampoc és un país, no...
és un invent que convé a alguns i que no té massa dies tampoc ).
Que
això d’una terra, una moneda, una bandera, una llengua, un rei i una llei no és
més que un mite que no se si es dona a cap lloc del món (Andorra potser?... ah,
no ,que aquestos tenen dos prínceps o tres, i quan van a la “Cumbre IberoAmericana” parlen castellà...
non capisco niente...no se... El món
és tan rar!!!).
També
vol ser espanyol qui tracta de botar la tanca de Melilla o s’aventura en una
pastera des d’Algèria... I a aquestos se’ls nega fins i tot la identitat
sepultats en tombes sense nom a Algessires o directament abocats a la mar.
Es baralla la possibilitat que el govern espanyol atorgui la nacionalitat a aquells estrangers que
comprin un habitatge per valor
de 160.000. L'oferta va dirigida especialment als nous rics provinents de la Xina i
Rússia. No sé el
que pot moure
a un xinès o
un rus a convertir-se
al espanyolisme (segurament
algun "tripijoc" de què es puguin aprofitar, que l’afecte per Manolo Escobar o “La Roja” no crec que sigui, no), però
em crida l'atenció el valor que li dóna el govern
(el més patriòtic espanyol dels possibles) al fet de ser espanyol. Li han posat preu... si, com sona: Pagues i
ERES... vaja!!! Pecunia substantia est.
Fins
ara, semblava
que ser espanyol era (per als qui
llueixen bandera i polsera) una cosa especial, que ser espanyol era
ser "different",
que havíem de tenir fúria i “pasión gitana” i
aquestes coses, que
calia vendre una marca
única al món que era
la marca Espanya i que, en fi, per a ser
“espanyol d'Espanya”
calia menjar truita,
pernil, beure Xerés, Brandy Soberano (soberano Borbón, que d’altres sobiranies
no en volen sentir parlar, no) i aguantar-se les ganes de pixar com un “machote español”.
I resulta
que no, que ara només cal comprar-se un piset ben car a qualsevol
de les ciutats del territori (als paradisos turístics preferiblement).
No t'obliguen
ni a posar una
flamenca sobre del televisor. Pel que es veu, ser espanyol ja no té
res especial, així
que si és tan fàcil ser espanyol, proposo que també sigui fàcil
deixar de ser-ho. Només caldria fixar un
preu ...
Perquè
de tota manera, espanyol no s’és, s’està... i si s’està, es pot deixar d’estar
i no s’afecta l’essència ni la subsistència.
I
els estats, ja sabeu poden ser : sòlids, líquids o gasós. Espanya és sòlida perquè
s’ha ben solidificat la corrupció i la desmesura. Líquida, perquè van liquidant
(i ja no queda massa per rematar-ho) tot el que era de tots. I gasosa, perquè
se’n volen pels vents les il·lusions de poder ésser un estat plural i divers on
podíem conviure gràcies a la riquesa dels pobles que la veníem formant.
En
fi, posem-li preu també a DEIXAR D’ESTAR espanyols, que desprès de tot no és un
sagrament que imprimeixi caràcter, i els tatuatges ja els esborren amb el làsser,
que no passa res, home...
T’imagines
que quan estem al ventre de la nostra mare triarem tot el que no hem triat
abans de néixer?: color d’ulls i cabells, raça, llengua i nació, sexe, lloc de
naixement i residència... No, no és possible. ESTEM ON ESTEM I SOM COM SOM... L’ÉSSER
NO CANVIARÀ, PERÒ L’ESTAR... PERQUÈ NO?. Tot és veure si sabem exactament què
volem i si podem fer-ho...
