Quan una s’entesta
a perdurar...
Quan no vol veure
el que tots veuen, ni beure el que tots beuen. Que de la font pública ella no
beurà, valga’m Déu!!!.
Quan els rinxols
del seu cap són tan falsos com ella mateixa ho és i dues donzelles, cada matí,
al dematí, enrosquen i regiren els daurats cabells perquè quedin com sempre...,
sense modificació alguna en llargària ni volum. Per mantenir els seu diví
aspecte de nina trista i malenconiosa.
La dida de la
dreta ho fa delerosa. De monàrquica i noble família, d’arrels hispàniques
destil·lades en colònies americanes perdudes segles enllà. De dits plens de quibrasses
dels freds de Castella, la vella. Uns dits que, amb la pràctica quiromàntica de
les bruixes velles dels camps de Salamanca, han esdevingut els més destres per “enrinxolar”
la cabellera reial. Ella és la dida més fidel, la de tota la vida, la senyorona
que sap que la pervivència de la infanta és la seva pròpia pervivència i l’enaltiment
de la corona, la seva àncora de salvació davant el poble aspre i poc cultivat
que sempre vol més i més.
La de l’esquerra,
més amable en les maneres i més falsa. Obre un ull cap al ponent mentre guaita
les espurnes del sol que es lleva al dematí. No perd punt. És la filla d’un
sinistre ciutadà que féu diners venent sedes i flocs a les filles dels prohoms.
I en un cop de sort, sa magestat els elevà a l’honor de besar-li la sivella de
la sabata donant-los privilegis i honors que abans només s’hi reservaven a les
cases amb armes i escuts a la façana. Però els temps canvien i els monarques
modernitzen els seus ceptres afegint a sa cohort gent de més baixa empunyadura.
Així, ella, de vermella sang que no de blava, pentina la cabellera que el sol
acarona mentre somriu i canta velles cançons camperoles que a la Infanta tant
li agrada escoltar.
Una i l’altra la
deixen ben preparada per al passeig entre les sèquies i les flors. Una i l’altra
l’ajuden amb els faldons, les sinagües, els brials i els joiells. I enllestida,
es deixa observar des de la finestra pel Pintor de la Cort que, reclòs en
aspres estances, tracta de posar bellesa serena en un rostre sense gràcia. Ell
la pinta des de la distància.
I a l’orgue de la
capella, el Músic de confiança de sa Magestat Imperial, esbossa una obra de
proporcions indescriptibles per al dia de la seva mort. Que no s’ha de veure ni
es veurà soterrar com aquell. Que no s’ha plorat ni es plorarà llàgrima més
amarga. Que tota la Nació s’ha d’esgarrar com un bacallà en veure la blancor de
la lívida cara, la cera de la seva ma sostenint un mocador de randes fines. I
el poble ha de sentir el cor en un ofec quan vegi com plouran clavells sobre la
carrossa de les seves despulles.
Quan una s’entesta
a perdurar, necessita de sa cort i conhort. A la dreta i a la esquerra
sostenint-se mútuament. Perquè... què serà del poble, de la nació sense sos
reixos?... I elles, les dides velles i ben ensenyades, no consentiran injúria
alguna sobre la seva infanta de cera verge. Com soldats vigilaran que el poble
no s’alce contra la mà que els hi té esclaus i servils, cecs i sords, babaus i
famolencs.
I el poble farà
cua segles desprès per veure la seva infanta de cabells enrinxolats, esperant
un soterrar més gran, més bell encara que el de la esblanqueïda princesa de
Gal·les, que Déu guardi en sa glòria d’islàmic paradís.
I res no canviarà
perquè elles, les dides, tenen la clau que tanca tots els panys, una llei que
diu que el poble no ha de saber mai el que vol, que si sap massa cal fer-lo
callar i si parla massa se l’ha de descabar. Amén
Res, Pública...
ni l’aigua de la font acabarà de tots i nostra mentre l’únic que sembla important
és si a cavall o a peu costera avall. Res, pública i llibertat!!!, crida el
poble... I el rei escolta missa i les dides van brodant.
