2012/11/12

Europa...te i pa dur



Ja està a casa de nou...
Casa?... Bo, si, és casa seva malgrat tot... Sa casa o el que va quedar d’ella desprès de les ventades i els forts aiguats de l’estiu. Els plàstics continuen recobrint els mobles deixats caure al carrer sota les xapes de ferro del corral. Les gallines van morir abans que començara el seu viatge cap a la Mediterrània i el seu lloc l’ocupen ara les poques coses que va poder salvar de les tormentes...
Va aconseguir els diners justos per pagar els bitllets d’avió fent llenya per al veïnat. Va beure la darrera tassa de te amb remull de pa. Es va posar les esportives blanques i es va enlairar cel amunt, recercant un poc de tranquilitat, un altra vida en un altre lloc. Una nova vida que creu meréixer almenys una mica  desprès dels enganys, les estafes,  l’accident que li va partir les dues cames i la clavícula...
En arribar a Nuremberg la maleta tarda massa en sortir del forat negre. Vol fumar un poc abans d’agafar l’altre avió, però la maleïda maleta és escopida sobre les cintes negres en darrer lloc, l’última de totes... i amb ella, són escopits els seus somnis d’una oportunitat. 

Ha perdut l’avió... massa poc espai de temps entre un vol i un altre... No entén res, no sap cap llengua més que la llengua amarga dels malsons. Passen les hores i vaga aumunt i avall per la terminal. Sent una veu de dona que acomiada els fills entre abraçades i aquesta veu si que l’entén. S’explica, conta el seu ensurt... La dona demana explicacions a la companyia aèria de part seva i no hi ha res a fer...
El proper vol surt quatre dies desprès... solitari, terminal amunt i avall. Tracta de vendre el mòbil per  poder treure el nou bitllet... i és detingut per vagabund, per molestar els viatgers, per emprenyar les persones de be demanant els euros que li manquen. -Ei, que sóc Romanès, ciutadà europeu!... ningú l’entén, ningú el vol entendre... 72 hores retingut... te i pa dur...
Per fi arriba l’intèrpret... s’explica, plora... Consolat, Ambaixada... Deportat... no té diners, no sap parlar alemany, no s’aclareix amb l’anglès, no té crèdit a la targeta, no pot cridar ningú...


Neva...
I la neu dibuixa puntets brillants a les celles i als muscles... Tracta de dormir damunt un banc a l’estació d’autobusos que el retornarà de nou al lloc d’on ve...
Dos dies dalt d’un autobús vell, ple de forats, esquarterat... 

Bucuresti ,12 quilòmetres...
Plora de nou...
I plou...
Amb els 5 euros que resten paga un te i rosega un poc de pa que algú ha deixat en un plat a la taula del costat. Estació de Buzau... i d’allà a casa,  altres 12 quilòmetres a peu... arrossegant una maleta que, com ell, retorna trista, amb les ales arrossegons...
Un poc de te i al llit, sota les flassades, sepultat... mentre el vent gelat xiula entre els plàstics del sostre foradat.
Però està a casa, a casa seva, l’únic lloc del món que pot dir “seu”... Sol, trist.
 I quan els veïns vegen de nou llum a casa seva haurà de contestar la pregunta:  -Que ha passat?, com ha anat?... -Bo, Nuremberg és una gran ciutat i Europa una gran merda sense fronteres... per als qui tenen diners, clar.

1 comentari:

victor ha dit...

Trist, trist, trist... Quina gran merda!!! I les mosques que la voletejen, mai tenen prou!!