2020/04/21

Un conte vell. Qui té el poder?


(Primera part)
... fa molts, molts anys, un xiquet entremaliat i nerviós va dir al seu pare:
- Pare, deixa'm anar jo solet per la fira! Et promet que no em perdré!
- Be, fill... però, res faries a la fira sense diners... Pren!
I li donà dues monedes per a què se les gastara en allò que volguera.
El xiquet molt feliç es disposava a anar-se'n però abans va preguntar:
- Pare, qui és el més poderòs del món?
- Ai fill, això el pare no ho sap! Segur que és un que tinga molts diners...
El xiquet, sentint-se molt poderós amb les seues monedes a la butxaca va eixir corrents per davall l'arc que porta a la placeta de dalt on estan els venedors d'animals que a ell li agrada tant mirar...
En arribar, va veure una parada que tenia molts animalons menuts: caderneres, pericos, canaris, ratolins...
-Miraaaaa, ratolins blancs i de més colors!!! (va exclamar)... Si em compre un ratolí lleig i l'agafe per la cua, podré espantar tothom i tots eixiran corrents aporegats i cridant hehehe (es deia en sos pensaments)...
🐀 Aquella idea el feia sentir encara poderós, valent... Tots es matarien fugint en veure el seu ratolí!
I així va ser... en veure aquell animal penjant de la seua ma cap per avall cridaven i s'esgarrifaven i arrancaven a córrer però... Ai, làs! un gat 🐱 gros com un tudesco d'un bot li'l furta, l'arronsa i se l'emporta entre les dents...
I en això un gos 🐕 ple de puces que dormia lligat de la pota d'un tamboret es posa dret i planta les orelles i d'un lladruc espanta el gat i ni gos, ni gat ni ratolí... tot un enrenou...
- Mmmmm (es va quedar pensant 🤔💭) hauria d'haver-me comprat un gos! El gos si que és poderós!...
Estant en eixos pensaments assegut a les escales de l'ermita baix d'un lledoner veu passar un vell amb cara de puagre que contrariat per la lladradissa i l'aldarull fot un cop al pobre gos amb totes les seues forces (que, per sort, eren poques) i fa eixir gos i corda i tamboret carrer avant com si el mateix diable l'hagués espantat. I, com és la vida! El garrot d'aquell iaio males puces cau a terra just dins les brases d'una foguereta que allà tenien per passar millor el fred... i s'alcen espurnes i s'atia el foc i es crema el bastó...
I diu el xiquet:
- Ale, encara li passa poc! Per espantar el pobre gosset!
- Xiquet del dimoni! (respon el vell) ja et veuràs tu com ara em veig jo, coix i sense gaiato... Mecagu'en Judes, el xiquet de Satanàs!!!

_______________________

(Segona part)
... i després del succeït del ratolí, el gat, el gos i el bastó d'aquell vell que va acabar a la foguera, el xiquet més trist per no tenir diners ni haver aclarit del tot les seves preguntes sobre "el poder" va decidir baixar cap al carrer ample a vore si trobava son pare. En això... Aiguaaaa vaaaaa! 🌊 Una senyora, que en aquella placeta vivia, en veure que la casa se li omplia de fum, sense pensar-s'ho ni un moment, agafa un poal i el llança per la finestra i apaga el foc... Mascara i cendra i branques arremulla tot un riu negre de sutge costera avall... I crits i reclams, i vostè està boja i quina escampada i ves a mamar a un peçó de carro!...
El xiquet es quedà mut... i pensava: mira tu! L'aigua té tot el poder sobre el foc i el foc sobre la fusta i el garrot espanta el gos, que espanta el gat que mata el ratolí... i jo... sense diners, xè!...
- Feu lloc, feu lloc, que necessitem passar!...
I tant que tots els que en aquella plaça s'estaven van obrir pas apretant-se contra les façanes atemorits! Agafat de bona corda entre tres o quatre que eren, van embotir conforme podien entre parades i andròmines un bou carrer endins.
- On aneu, animalots! (va cridar un home)
- Aneu alèrta, que m'asclareu testos i olles! (va pregar el terrisser).
🐂 El bou manso i assedegat treu una llengua com l'estola d'un capellà i llepa el bassal d'aigua tèrbola que al terra havia quedat...
- Siiiii, diu el xiquet! Això si que fa un molt poderós! Si jo fora amo de bous! Els soltaria quan volguera i tots moririen de por, que jo he vist com corren i com s'espanten fins i tot els més valents!...
Aquell bou va desapareixer darrere d'un portó de bona fusta que hi havia en una casa gran que fa cantó.
- On el porten? Preguntà el xiquet...
- Al carnisser, xiquet...
Un home gros amb un davantal blanc ben tacat de sang i una destral penjada d'un costat va treure un fardell de bitllets, li'ls va donar a un d'aquells xicots que li havien portat el bou i va tancar els portons d'una bona forçada...
- Si ho haguera pensat be abans... Una destral m'hauria d'haver comprat amb els diners que m'ha donat mon pare! Això si que fa por que pots matar un bou i tot amb lo grandot que és un bou! (cavil·lava aquell xiquet)...

_______________________________

(Tercera part. Final)
...Quan el xiquet va trobar son pare a la porta del barber li va dir depressa que li faltava l'alè...
- Pare, pare... quan li conte tot lo que ha passat!!!
- Que ha passat, fill? Vine, entrem i vas dient-me. Què s'ha comprat el meu xic?
- Espera, pare! És que resulta que...
I amb la llengua feta draps d'apresseta que parlava li conta que si el ratolí, que el gat i el gos i el bastó i la foguera i l'aigua i "xoooop" i el bou que es beu l'aigua i el carnisser amb la destral...
- Xè, si que has vist coses i te n'han passat en un moment!. Va, pren un diner i porta un aigua de llimó per a tu i una altra per a mi... Espera i una altra per al senyor barber i ens refesquem tots!.
Ix de la barberia fent voltes als seus pensaments i compra l'aigua de llima i torna poc a poquet per no vessar-ne ni una miqueta ni gens... i escolta el campanar .
Glin-gleng, glin-gleng, glin... 🔔
- Pare, perquè toquen les campanes tan moixes? (va preguntar)... toquen a mort, fill...
... El barber ix un moment al carrer. No tarda massa, a fer un preguntat:
- Que qui s'ha mort?
- El carnisser! En un no-res, en un moment...
- Com és la vida!
- Que no som res!
- Ni som ningú! (va dir el pare)...
...
Després d'un llarg silenci anant de la ma del seu pare, quan estaven arribant a casa que ja era fosquet li diu al pare fet un homenet:
- Pare, ja se qui és el més poderós del món!
- Si fill? I qui és?
- És fàcil, pare!!! (espolsa somrient) El que està VIU! Eixe és!!!

_______
I conte contat ja s'ha acabat i ni ratolí, ni gat, ni gos, ni pal, ni foc, ni aigua, ni bou ni destral, ni campanar ni mort... El que està viu és el que pot!!! 🤔💭 

_________________________________________________________

Basat en la cançó "Alla Fiera dell'Est d'Angelo Branduardi



____tag
«Diumenge a poqueta nit...
Cada diumenge, tots els diumenges era igual.
- Mare, no es deixa res?
- Dona'm el cabasset... i això d'anar anant...
- Va, corde's el cinturó. Ja se que li apreta, però té que ser...
Les marraixes amb aigua bona del poble (que la de l'aixeta del pis d'Alacant no es pot beure del gust que fa de lleixiu!), la màquina d'escriure, les bosses de roba, les carpetes i els llibres i cap avall...
La iaia Matilde tenia por del cotxe i les carreteres. Només seure es senyava i començava la lletania... Cada campanar, cada santet d'aquells de manises que hi ha a alguns carrers, cada lloc que ella trobava bo per encomanar-se al cel es senyava i mamprenia una oracioneta.
- Mare, deixe els xicons... que contesten si volen i si no, be està, que ells estan en una altra cosa!
El viatge setmanal era fastigós però el féiem cada vegada sense faltar. Divendres, cap al poble i diumenge per avall.
I els precs no li treien la por... A Xixona no pregava fins que passàvem tot el poble perquè el campanar no es veu. A l'eixida hi ha una creu... Senyor, empareu-nos! A Mutxamel hi havia dos o tres santets i la carretera passava per la porta de l'església... Mare de Déu de Loreto, tingueu compassió! A sant Joan, travessa avant... Santíssim Crist de la Pau, doneu-nos pau i conformació! Carretera avant fins el monestir de la santa Faç. El semàfor vermell. Li agradava que es parara un poc el trontoll i així podia fer-ho més llarg... Faç divina sobirana del remei! Tingueu misericòrdia! Amén!
En arribar a casa estàvem esgotats, muts, sense ganes de sopar. L'olor d'aquell pis en obrir la porta és difícil de descriure i d'oblidar...
- iaia, alguna cosa haurà de sopar! Que no pot gitar-se amb la panxa a l'espanyola!...
- Un "consevol cosa"' i a dormir. Que se'm fa un nerviós que no em deixa viure!
El meu germà es treia els auriculars, es menjava l'entrepà amb quatre mossos i es tancava a l'habitació. Jo solia quedar-me amb ma tia al menjador un ratet mentre sentiem la uela des de l'habitació estesa al llit dient poquet a poquet: santa Maria, mare de Déu... una i altra volta fins que li passava la por i li venia la son...»
____
Pau Torregrossa Coloma
La Torre de les Maçanes
Abril 2020

2020/04/19

Alenar

La teràpia consistia, principalment, a respirar.
Pausada i cadenciosament...
Els arquitectes havien dissenyat aquella terrassa d'una forma quasi perfecta: a recer de vents tramuntanals i oberta als altres aires. Difícil que s'omplira de neu si no fos cas que entrara el temporal des de migjorn. El tebi sol de primavera de gaidó i la brisa suaument freda de les curtes vesprades de tardor entren, passegen sense fer mal...
Els mocadors blanquíssims sempre a les mans i si d'un atac de tos forta s'hi encolomava un puntet de sang, a la brossa de cremar! Immediatament!...
De blanc i verd eren els seus dies. Blanc llençol, blanques flassades, els llits, l'armari els murs, el marc de les finestres... Verd tot allò que la vista alcança, que és molt. En dies clars s'albira la mar però no són sovint aquells dies a quasi mil metres sobre les muntanyes. La boira terrera fa companyia tres o quatre dies de cada set i aquells arbres forasters de verd fosquíssim fan muralla per la banda de llevant...
De blanc i verd passen els mesos sojornats en aquell aiguavessant que s'obre per totes les bandes cap a la vall.
Les infermeres blanques ho tenen sempre tot enllestit al terrat. Estirat sobre el seu llit articulat de ferro blanc mira cap al sud amb les mans blanques com la cera damunt la girada dels llençols de fil. Simetria perfecta... Un silenci que només trenca un sorollet llunyà d'atifells metàlics i algun cantar d'ocell.
Respira... pausada, rítmica, lentament... Eixa és l'única cura! Respirar aquell aire que algun docte ha declarat formalment "pur" signant i segellant un document acreditatiu de puresa infinita.
El desig de tornar a la salut trenca la son. Els exercicis respiratoris demanen una densa concentració: un, dos, tres, quatre... descans. Un, dos, tres, quatre... alenada profunda... un, dos, tres, quatre...
Aquells dies acabaven tard o d'hora i només podien acabar de dues maneres...
Un, dos, tres, quatre: inspirar...
L'autobús parava diàriament davall l'ombra d'una alzina, baix a la carretera: paquets, caixes, basquets, el cuiner negre i les infermeres blanques que bescanviaven els torns...
Hui també puja un xiquet de la maneta de sa mare...
- Estaràs be, fill. I la mare vindrà a veure't totes les setmanes. Tu fes el que et manen i alena fons que aquest aire és el que cura, creu a la mare!.
- Si, mare! Em deixaran quedar-me la coixinereta de les caniques? Troba vosté que podrà ser?
- Va, adelanta! I no t'oblides de respirar ben fort!.

________
Imatge: Terrassa del Sanatori Antituberculós de La Torre de les Maçanes. 1926. Partida Les Alcoies/El Port. A 964m sobre el nivell de la mar.

ÉSSERS

Diu que ahi fora hi ha un ÉSSER...
I no seré jo qui ho pose en dubte, no penseu...
Diu que és tan, tan poderós que fins i tot el que era fins ara el més poderós del món (el diner) s'ha agut d'ajupir i agenollar davant la seva microscòpica presència...
Mire, m'acoste a la finestra en aquest temps de por a l'ÉSSER. Ho faig sovint perquè diuen que això no és prohibit. Que pots estar-te el dia sencer mirant pel finestró i cantar si vols... Mire, i torne a mirar... malgrat que se que l'ÉSSER és invisible prove d'esbrinar algun signe visible del seu poder...
Serà el vent que el porta? Els han repartit per ací i allà o es reparteixen ells? (Passe al plural, perquè no és un ÉSSER, són milions de milions d'ÉSSERS microscòpics... com un exèrcit poderosíssim...)
A totes les pel·lícules que havíem vist fins ara, els ÉSSERS eren grans, monstruosos, podies eixir corrents o cridar el soldats perquè li dispararen mentre rebentava a punyades edificis i esclafava cotxes amb les urpes gegants... Però aquest...
Fes la prova! Obre la finestra que això no ho tens vedat... el veus? A que si? A que es veu sense veure's? A que fa por com quan Dràcula movia les cortines del teu dormitori abans d'entrar a mossegar-te el coll?...
________
La POR!!! Eixe ÉSSER invisible que està però no es veu. Es veu però no està i deixa tantes boques tancades, tants genolls tocant a terra, tantes mans i peus lligats... LA POR!...
________
- No tingues por, home! Que és l'aire que entra per un badallet de la finestra i mou les cortines! Va... dorm! I gira't de l'altre costat que si mires la finestra et tornarà la por.
- Si, mare... Bona nit...
- Bona nit, fill...
... A la paret es reflexa la finestra, la lluna llepa el vidre, les cortines mouen ombres, el vent...
- Mare... que tinc por! Que ve Dràcula!...
- Va, que això no existeix! Que són romanços de la televisió!... Vinga, va, tanca els ulls i pensa en coses boniques... Bona niiiit!
- Bona nit!..

2020/04/13

Tríptic d'interioritats


TRÍPTIC D'INTERIORITATS
I. 🏠
Abans de la boda havia de mostrar la casa al veïnat. Eixe era el costum. Després de mesos de preparatius, en tenir les invitacions, començaven a acudir.
- Xica! Quines cortines!
- Ai, si. I les cadires del menjador, tan originals!.
Cada vesprada, des de les cinc fins "a saber" allí s'estava. I ara entren les cosines. I ara Rafelet i Maruja. Després tres veïnes que no tenen massa feina i just quan anava a tancar la porta per tornar a casa de la mare a sopar, els sogres i la cunyada amb uns coneguts...
- Xica, quina pressa tens? Obre els calaixos de la roba de llit que la vegen. Preciós, tot brodat amb les inicials...
Allò havia de ser. La desfilada "a veure la casa" formava part dels rituals matrimonials. I anaven deixant jocs de cafè, figuretes, pitxers, olles i "faltes d'aixovar"...
Tot havia d'estar "per a ensenyar" sense que faltara cap detall...
Estava esgotada... Ell tractava de tranquilitzar-la: - Carinyo, en uns dies més haurà passat tot!...
Tancar la porta, deixar caure un abric damunt de qualsevol cadira. Amagar aquell quadre horrible que ha hagut de penjar per a que el vegera la sogra en lloc principal (li l'havia comprat ella d'una parada del mercat, d'un xic artista de la capital que pinta escenes de caça i masos mig derrocats). Només desitja tancar d'una vegada i que no torne ningú a emetre el seu judici estètic...
Viurà com voldrà i no posarà mai més fulls de diari pel terra per a que no se'n vaja la lluentor de la cera del paviment, ni draps per damunt dels mobles per a que no agafen tanta pols.
Tancarà la porta i estaran ells dos només!!!.
__________
II. 🏢
Tu no saps on visc, ni com vull viure! Ni t'importa gens!.
No saps com em costa de pagar aquesta merda d'espai, aquestes quatre parets. No saps ni vull que sàpiguen que tots els coberts estan desparellats, que els gots són cadascun d'una classe i que odie aquell cobertor.
Ni saps ni vols saber com és el lloc on m'amague ni el matalàs on em deixe caure cada nit.
Les cortines sempre estan passades, si! A ningú li importa què faig ací dins.
Les cadires... em toca riure! Les cadires estaven al carrer. Jo no tinc la culpa que el del bar hagués oblidat tancar be la cadena per la nit... Estaven allà i a mi em fan paper...
I si no t'agrada, arromanga't i neteja un poc aquest furgatxo... que tu també vius ací ! ...
_________
III. 🏡
- No suporte més el color d'aquestes cortines. D'avui no passa que les llence al fem!
Mentre arranca totes les plantes d'aquella jardinera a grapats, amb fúria i destrossa a sarpotades una de les garlandes del jardí.
- Què fas, estimada?... per què?
- Deixa'm estar! El paper de les llavors deia que eren flors blaves! I mira: comença a florir i aquella groga, aquestes, blanques!!! Horrible!!!
- Però dona!
- Que calles! Deixa'm estar! Van totes fora! I no pense tornar a aquell viver! No m'agrada que m'enganyen, saps?
I les cortines van fora també! d'avui no passa! Ah, i ves acomiadan-te de les cadires del menjador... la Núria se n'ha posat unes d'estil nòrdic in-cre-ïbles! M'encanten... N'he vist unes encara més boniques que les d'ella per internet. Del mateix estil però d'un blau-espígol fantàstic... Ja les he demanades. Servei urgent. Sense despeses d'enviament...
- Què bé, amor! Sempre tan eficaç, estimada... Vaig per un poc de llet de soja tèbia. En vols una mica? La prenem aquí al jardí?...

------------
Finestres de Taikoo Shing, Hong Kong.
📷 Peter Steinhauer

Quan tot era buit. Els dies que vindran. Acte darrer

...Necessite cafè.
M'alce i baixe l'escala descalç amb només una samarreta que m'he deixat caure damunt.

Mentre remene el sucre mire el calendari de la cuina.
Abril.
El mire, el repasse, l'estudie...
Tots els dies són un número dins un quadradet blau. Sense sants, ni llunes, ni dies de festa, ni dels altres... Quadrats blaus buits...
Tinc fred als peus.
Mire... només un apunt en vermell. Un concert per al què tenia les entrades comprades que no s'ha fet. El dia que havia de ser ja ha passat... Com passa la vida: volant apressa com un francellot que afaita l'aire.
Igual torna l'oboè, la veu d'aquell baríton, la llum preciosa d'aquell teatre. Igual torne a escriure l'apunt d'aquell concert en una altra fulla del calendari... no se... només uns quadrats blaus buits i uns números. Cap referència, res apuntat...
Puge de nou i remene al calaix dels mitjons. Que no siguen blaus!
Abril.
La llum va enfilant-se per cada finestra i toca amb els seus dits un parell de setmanes d'abril... sense sants, ni llunes, ni dies vermells...
Fora sonen les campanes, una tos, el motor d'un cotxe, un ploret de xiqueta...
Dins: abril i jo... El deixaré dormir que enguany ha vingut blau i malferit!

2020/04/07

Quan tot era buit. Els dies que vindran. Acte primer



Quan obriran la porta no eixiré!
Quan ens diguen: - podeu sortir, ja ha passat el perill, torneu als carrers... quan diguen tot això jo no eixiré!
No, no t'equivoques estimat, no és la meva obstinació en fer la contra. No, no és com aquella vegada que tots feien cua al cinema per veure una pel·lícula d'èxit que jo em vaig negar a veure.
No és com aquells dies que caminàvem enamorats per Florència menjant gelat de cireres pels carrers i en veure com la gent s'estava dempeus hores i hores esperant que els deixaren entrar a veure l'estàtua de David; vam decidir anar a l'altra banda del riu a besar-nos mentre ens mirava un violinista somrient.
Ni aquella pel·lícula ni l'estàtua ens les hem empassades!
Però ara no, estimat, no és això... No són ganes d'anar a l'inrevés.
És que tinc por!
Si, no esclates a riure! Tinc por de la gent...
Eixiran en estampida a arrencar arbres, a matar pardals, a pixar pels carrerons més apartats i les rodes dels cotxes. Escopiran als bancs de la plaça i arrancaran les flors que fan pomells i les altres i es gitaran dins les fonts i es faran fotografies trepitjant la vida i envaint-ho tot amb sabatilles esportives i botes i sabates lluentes. Es retrataran despullant-se al mig del carrer i rient com bojos amb ampolles de vi barat en les mans. I pujaran damunt els cotxes per sortir tots alhora a buscar la mar i tornaran a omplir les platges de plàstics i de tallades de mortadela apegades a la sorra. L'aigua farà eixes coloraines en les taques d'oli que suren quan s'envisquen els cossos d'ungüents que fan aquella pudor... Les muntanyes de brossa ompliran les voreres de nou i deixaran les portes dels cotxes obertes amb sorolls de músiques infames colpejant contra els murs mentre es mullen les samarretes amb cervesa desventada i agra jugant a pujar als arbres com els monos. Es besaran amb un alè pudent mentre arranquen totes les flors de tots els jardins...
Perquè el dia que obrin les portes hauran covat un odi enorme a la primavera... i l'odiaran tant que arrencaran les plomes dels pardals morts i es faran corones amb elles, escanyats...
Serà així, estimat... Creu-me! Els conec be... Després d'aquest miratge de bons i responsables ciutadans tornaran a ser dents i punys, cops i budells...
No em digues boig... No és bogeria, és por, ho reconec...
Quan tots dormiran aquells dies que vindran que ens obriran les portes, potser només si dormen, eixiré a beure glops de lluna... potser...

2020/03/28

Quan tot era buit. Acte de fe cega



- Papa, tu perquè no tens una escopeta?
- Perquè no sóc caçador, fill! El iaio tampoc era caçador. Si ho hagués sigut igual, potser, hauria heretat la seva escopeta... Però no, mai hem sigut caçadors a casa nostra, fill.
- Doncs jo tindré escopeta i me n'aniré amb la Melani a caçar rates penades! Quan siga un poc més fadrí... segurament...
- Ah, no n'estàs segur de voler ser caçador de rates penades?
- Mmmmm... bo, no se, ja veurem! Tampoc vull fer sempre el que diga la Melani. És massa mandoneta ella! . Però si, segurament anirem a disparar a les rates penades...
- I aquesta? Una altra idea de la teua amigueta?
- Noooo, no és una idea seua! És una idea que ella ha vist a internet.
- Vaja! I de què s'acusa les rates penades, si pot saber-se?

- Mira, papa.. Diu la Melani que en un poble de la Xina que tenen un mercat que venen bitxos dissecats per a fer sopa xinesa, hi havia una rata penada infectada. Com una senyora xinesa la va posar a la sopa (que els xinesos mengen eixes coses i fan sopes de bitxos i alacrans i coses rares) doncs la senyora i tota la seua família es van infectar i després, com tossien molt i anaven per ahi tossint i tossint doncs molts xinesos es van infectar i més persones i més i més i per això estem tancats a casa sense poder eixir. I tota la culpa: de les rates penades seques que posen a la sopa!
- Serà una sopa negra, no fill?
- Negra? No se... igual és negra, clar papa, perquè les rates eixes són negres... però també un poquet morades, no? La meua màscara de Batman és negra però no negra, negra... és un poc morada també i lluenta... No se, li preguntaré a la Melani ella està tot el dia mirant per internet i per això sap tant de xinesos i de russos i de tot... També diu que els russos no s'han contaminat perquè els russos són borratxos i beuen sempre i la beguda ho mata tot...
El pare de la Melani beu moltes coses de begudes d'eixes que ho maten tot, saps papa... Però no se si és rus son pare... Crec que no...
- Fill, vols que sopem? El pare té fam... No tens fam tu?
- Si, val, sopem! ...
Sopa? Deveres que menjarem sopa, papa?
- Si, fill, sopeta de fideus! T'agrada molt a tu de sempre!
- Mmmm si, és veritat... A més la nostra sopa és groga, no negra, papa...
- Si fill, va, deixa l'ordinador i parem taula...

2020/03/26

Quan tot era buit. Acte de fe


No, no vull mostrar la meua intimitat als quatre aires!
Amor, no em faces més fotos! Deixa-ho! Prou!
Entenc que cregues que farem un be a molta gent si ho veuen tot, si es posen davant de mi com fan cada dia davant el mirall. Tu creus realment que veure-ho els farà pensar? De veres trobes que la gent vol saber, pensar, canviar? Estàs segur que mirant-me dia a dia reflexionaran, deixaran de banda per sempre la seva màscara de bons i civilitzats?...
Se molt be de quina cosa està feta la naturalesa humana: de fang!

Se que hi ha gent que balla en cercles al voltant de la malaltia dels altres, de la mort. Ballen amb aquelles túniques blanques i aquells barrets. Ballen mentre la mort és la d'un altre. I mostren aquella falsa compassió.
No, no vull estar present en les oracions de ningú. Ja pregue jo de tant en tant si vull!
Tampoc vull que ningú invente versos o cançons inspirant-se en mi, en els meus cabells sempre desordenats, en les meves mans tremoloses. Prou, amor! Ningú aprendrà res perquè no volen aprendre. Ningú s'asseurà davant de sí mateix uns minuts després de veure'm a mi d'aquesta manera...

Deixa la finestra oberta i treu la música. No, no necessite «animar-me», com dius contínuament. Vull escoltar la mar com brama, o com acarona suaument les roques. Vull que m'entre un raig de llum de sol. Amor, creu-me! Treu la música, no la necessite ara mateix!. Demane poc... fa temps que demane ben poc. Que t'estigues amb mi, que em mires uns segons i que deixes que el món sencer s'ascle en mil trossos si vol. Ja hem salvat prou coses tu i jo!. Ara, que se salven ells, si es que volen salvació, si es que saben de quina merda s'haurien de salvar!...
Va, fes-me una altra foto si vols... però solament per a tu! La meva nuesa és teva si la vols i els meus cabells.
Si, fes-me caragolets als cabells! Amb els teus dits... Així, amor! Gràcies!...
I el món, si vol, que rebente! No aprenen mai! No aprenen res!. I vols tu salvar-los de la seva dansa de cercles, de bombolles de llet agra?. Si, viuen dins d'un got de llet! Amb els ulls plens de nata no veuen res!
Obre un poc més i ajuda'm amb el coixí. Vull veure la mar com brama!
Així, amor! Gràcies!...

2020/03/25

Quan tot era buit. Acte de voluntat


Escarba en un cistellot ple de retalls. Restes de teles de cortinatges, una borla, un cordell, trossos de camals recurtats, una capsa de llauna plena de botons, cremalleres, agulles de cabet i d'agafa, restes de randes, tires brodades, un davantal tacat de lleixiu, dues camises esgrogueïdes, llençols arnats o amb taquetes de rovell...

Després de remenar-ho tot i no trobar res de profit ho torna a embotir dins de mala manera. Li fa ràbia no tenir res de trellat per poder-se posar a cosir.
Alhora se sent estranyament alleugerida. Si no hi ha, no hi ha...

Totes s'han posat a cosir com a descosides!
Ella voldria ajudar, no per fer alguna cosa d'aquelles admirables sinó per tirar una maneta. Be, és igual!...

Al cap de mitja hora obre els calaixos enormes de la còmoda. Fa una forçada, estira, s'obre però es queda amb un pom a la ma. Dins, un món sencer de coses que sempre han estat allà: immòbils, inútils... Un tapet de punt de ganxo i un cobertor d'aplicacions de mil colors, dues tovalloles brodades i jocs de llit bons per a llits que ja són cendra... Ni cendra són ja aquells llits alts, foscos, color taüt.
Res de trellat, res de profit!
I agafa la tisora i comença a fer draps i més draps, i més. Cada vegada més ben fets, més ben esgarrats... Una muntanya de draps blancs, verds, de color de carabassa, blaus. Una muntanya de trossos i bocins per a llavar cristalls...
Quins cristalls? Els que s'omplen de gotiues minúscules ara que plou. Els que la separen d'un mal sense color, ni olor...
Una muntanya de draps vells que mira mentre repassa els capítols de la seva vida que acaba d'esquarterar...
Omple tres coixineres... les deixa vora la tauleta del rebedor. Quan caiga la nit i pare de pixar la boira les llançarà al contenidor. Tot el que ha capbussat dins la cistella, també. Tot! Les restes de tot això i allò i tots els cossos, rialles, baves, pèls i records també!
El que no es va emportar el riu, ni el foc, ni el dol s'ho emportarà el xic del camionet de la brossa... Tot!

2020/03/23

Quan tot era buit. Acte d'obediència


Alçar-se cada dia contant morts.
Cada dia des de fa ja massa dies...
Alçar-se, netejar les botes i cordar-se-les be. Ajustar-se la corretja i eixir ahí fora...
Sense perdre el somriure. És el que s'espera d'ell. Acaba el recompte i signa el document que lliura al seu ajudant: - Va, no faces eixa cara! Que hui són menys que ahir, sagal!
Torna amb pas ferm per l'empedrat que desinfecten tres o quatre vegades al dia. Entra en la minúscula oficina en la qual sols ell pot entrar. Allà en la intimitat que li proporciona aquell espai s'estira el calçotet, fuma i rebufa. Descorda dos o tres botons de la camisa i es posa un cafè...
Amb el palmell obert colpejen el vidre embafat. - Senyor, amb permís, pot eixir un moment? Ha arribat un camió i ha d'autoritzar-ne la descàrrega!.
Torna a eixir després de tornar-s'ho a posar tot en ordre: els formularis, les maçanetes dis els traus, el cinturó, les cordoneres... - Gràcies, senyor! El magatzem 12 està ple, no cap ni una agulla. Descarreguem als barracots directament? Així estalviem feina!
Totes les caixes porten una creu vermella i un codi. Ha d'apuntar be sense que hi haja una sola errada...
Torna per l'empedrat i entra al servei. Una arcada, dos... Treu l'esmorzar, el cafè, la fel...
Somriu... Va, xicots, que açò ja ho tenim!
Sap que no ha de fer-ho, però necessita saltar-se alguna norma de tant en tant i agafa el telèfon de l'oficina... - Estàs be? Deveres?, no ho dius per no fer-me patir? Quan tot açò acabe ens tancarem amb pany i clau i ens banyarem junts a la bassa, de nit, sense roba... Una nit que no hi haja lluna per a què no puga veure'ns ningú, si? T'agradaria?... He de penjar, em reclamen...
- Que t'he dit mil vegades que no colpeges el vidre tan fort, que el trencaràs!
Somriu de nou... -va, tranquil, no em faces massa cas... és aquest maleït protocol de neteja que em té un poc nerviós, disculpa'm!
- Com ho fa, senyor? Vull dir, com fa per no caure rendit?
- Mire la lluna i em lligue fort els cordons. Prova-ho! Funciona, ja veuràs, sagal. Fes-ho tu també! Fumar també ajuda, potser... Però per a això amaga't! Que no et veja jo!...



2020/03/22

Quan tot era buit. Primer Acte


17 de març. 10'21

Diuen que l'aigua que corre pels canals de Venècia s'està aclarint... que es veuen els llimacs, el seno i la brossa que hi ha al fons... que els cignes i els ànecs naden lliures per la ciutat.
Diuen que el cel de les ciutats ja no és gris plom, que se sent cantar els ocells. Que els gats passegen per les grans avingudes enjogassats i que solament fugen quan alguns humans ixen al balcó i es posen a cantar.
Diuen que en els pobles menuts de les muntanyes a Itàlia, Portugal o per ací mateix la vida no és molt diferent a com era cada final d'hivern: la gent fa bescuits a casa vora la llar i els xiquets pinten casetes o dinosaures en uns fulls blancs que els han donat. I que els carrers estan buits i se sent molt bonic el campanar.
Diuen que els boscos estan plens de vida i que alguns arbres s'omplen de flors. Diuen que les ones treuen brossa de la mar i la deixen a les platges i que les gavines fan revols com sempre allà al port...
La vall que s'albira des del terrat de casa està plena de núvols i les muntanyes que ens acullen han amanegut mullades de milions de gotes d'aigua. El verd és intensí
ssim i no es veu la mar...?
Venus està reclosa i no hi ha qui li llance flors per saludar-la. Li han posat una mascareta blava i li han donat una màrfega per a què es gite en una cova. Nua, amb sols els seus cabells per cobrir-se...
I Joan té una visió: «Després vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d'abans havien desaparegut, i de mar ja no n'hi havia» [Ap21,1]


Quan tot era buit. Ella Segon Acte


22 de març
I s'ha mort Miquel de l'Àngel
Ja s'ha acabat l'alegria!
Aquell rascar de guitarres
i les cançons que ell tenia!
Toquen senyal. Ningú no pot anar al soterrar més que dos o tres més acostats... Aquell mal invisible, que encara no se'n va...!
Mai havia tingut les ungles més netes i ben tallades. Mai havia pogut dedicar tant de temps a la seva higiene i a tenir cura de tot això del seu cos. Després de criar sis filles i de passar hores i hores llavant al riu tots aquells brials tan blancs que portaven i els guardapeus, les calces i les camises... Havia procurat que eixiren totes de casa amb els cabells ben pentinats i, si ella portava sempre aquell cap, no era per ser gossa i desendreçada; era perquè elles eren primer. Després de tot eixia poc de casa. Al riu, molts viatges, això si... i ja procurava anar quan trobava que estaria més aïna sola... no volia que la criticaren pel seu aspecte de criada maldestra...
Hui és diferent. Ha posat aigua de roses a la platera i s'ha rentat acuradament mans, cara, també els peus. Ha tret de la caixa un mocador negre preciós: el que va lluir sa mare quan es va casar. La mantellina i uns guants.
Baixa l'escala i amb pas accelerat arriba sola a l'església. Allà està la caixa, l'enterrador amb el barret a les mans i el coll tort, la cunyada, i el sogre... també el rector.

Dominus vobiscum
Et cum spiritu tuo
No para de plorar... no sap parar.
Un a cada banc del temple, ben separats i amb un mocador tapant la boca. I ella plora com per omplir un toll..
Havia imaginat un bon soterrar, l'església plena a vessar, la gent fent cua per acompanyar-li el sentiment, les xicones al primer banc, com sis cirialots de pura llum torcant-se les llàgrimes amb mocadors de fil brodats... Tot el poble trist per Miquel, tan jove, tan templat, tan estimat!
Molt breu, massa breu... dues o tres pregàries un parenostre i al clot cobert de calç i terra.
Posa aigua a la platera. Es torna a rentar les mans, les galtes, els pits, també els peus. Es lleva les agulles del cap i les pintes i les deixa acaronant-les a la caixeta. Guarda el mocador en son lloc i damunt, el guitarró de Miquel.
Ja s'ha acabat l'alegria!
Aquell rascar de guitarres i les cançons que tenia!
- Dolors, has fet alguna cosa per sopar?
- Si, mare, no patesca...
- Quan passe tot açò anirem totes al cementeri i omplirem un poal de llàgrimes per a regar un roser!
- Si, mare, això farem..




Quan tot era buit. Ella. Primer Acte


20 de març 18,33

No, no podia ser cert!
No parava de repetir-se a si mateixa que no podia ser deveres... La sensació d'estar vivint una ficció, una pel·lícula amb un guió mal bastit, sense argument, cada vegada era més forta.
Eixia tant com podia a l'estret solàrium de l'apartament, a la galeria de la cuina, al balcó, pujava a la terrassa de l'edifici...
Tractava de mantenir-se ocupada: posava rentadores sense parar, portava els auriculars i sentia música, obria el llibre. Només n'hi havia un llibre a l'apartament on passaven alguns dies a l'estiu. Ja se l'havia llegit, però és igual...
Evitava com podia estar-se amb ell. Feia cara de gos, de fàstic... deia estupideses contra tot i contra tots i no feia altra cosa que mirar la televisió i dormir. No havia gosat dutxar-se ni canviar-se de roba des de divendres passat. No s'afaitava... Havia sigut idea d'ell marxar de casa i passar açò a l'apartament. Així la xiqueta passaria el dia en el jardí de la comunitat de veïns i no donaria pel sac. Quina merda! Les hores no passen!
Fa un altre viatge al supermercat. Queda tan lluny! S'ha acabat la cervessa... En pujar l'escala el sent cridar. Apreta el pas. - Deixa-la! No la toques! Pega'm a mi si eres home! Fill de gossa! A ella no la toques!...
La galta no li fa tan mal com la vida...
Torna al terrat a estendre uns llençols. S'emporta la xiqueta amb ella. No la deixarà ni un segon sola amb ell...
- Mare, com es diuen eixos arbres que semblen pinzells, que no me'n recorde?
- Xiprers, es diuen xiprers.
- Ah, si, eixos arbres de cementeri, ja se...
No, no pot ser cert... No pot ser que tinga tanta por. Que tot siga tan estrany. No pot ser...
Els carrers buits, la platja deserta... només un gos que lladra a l'edifici d'enfront.
Quan passe tot açò, li dirà que vol separar-se. Ja fa temps que volia veure's amb cor per dir-li-ho...
Però ara... Atrapada dins una pel·lícula roin, en un apartament mig buit amb aquells mobles horribles...
Dins, en un racó un flotador punxat, una pala de plàstic verda i un poalet vermell per jugar a fer castells a la sorra... Fora res, ningú... La mar, no s'ho pensava, també pot fer olor a peix podrit.


Quan tot era buit. Tercer Acte


19 de març. 10,33

El tio Pep "bodega" (el meu avi) era pastor. Un mardà i unes quantes ovelles. Ben grosses, això si.
Era el temps difícil... Si, tot era difícil en aquell temps. I ara! Ve el xiquet després de dues xicones: Maria i Rosalia. Per a elles va triar el nom l'àvia Maria "tendra", per a ell... El nom li'l va triar la guerra!
?El mas de Febreret fita amb el Buitre, finca gran i de senyoretes valencianes. Del trinquet de Cavallers venien a l'estiu amb capellà particular, caixes plenes de robes i mantellines i un ventall de paper pintat a les mans...
- Senyoreta, vosté em deixaria entrar el "ganao" a pasturar dins lo seu?
- Claro que si, Pepe! Y ya veremos cómo lo agradece!.
El germà militar de les senyoretes havia estat afusellat. Un negre negríssim va cobrir la seva vida, els seus faldons i el seu parlar... Es deia Basilio aquell soldat "nacional"...
?- Qué criatura más tierna! ( fill de Maria Tendra, què vols?) Qué nombre le van a poner?
- José, como su padre y Basilio, como su hermano de ustedes, senyoretes!
Elles, grosses com a tudesques, negres com els bumbots, beates i gens generoses, recloses a la finca mentre la guerra avançava, demanaven que els portaren el xiquet de tant en tant per a fer-li festes i donar-li berenar.
El xiquet dormia damunt uns sacs de farina a la cambra. Les flassades i els llits eren per a les xicones i no se'n podien comprar més. Aquell trosset de codonyat de les senyoretes era glòria santa i era sols per a ell...
?Quan li van donar l'instrument va eixir per primera vegada del poble... als moros de Guardamar, si no estic errat... El saxofon es va convertir en un passaport a la llibertat... I amb la llibertat una obsessió: eixir d'aquell mas, d'aquells sacs i no haver de trencar mai més l'esquena davant les senyoretes...
- Senyoreta vaig a casar-me.
- Basilio! Qué alegria nos das! Y quién es la afortunada?
- Matilde, la filla de Quico el barber.
... Es va fer un silenci. La més grossa de les senyoretes es va alçar de la cadira, va eixir i va tancar la porta d'un cop sec. L'altra li va dir:
- No es menester que vuelvas más...
?Amb el que guanyava amb el saxofon li va comprar un regalet a la núvia...
- Xico, quina pressa tenim de casar-nos!
- Jo si que tinc pressa, Matilde. Va, encara que siga de lloguer... i després ja vorem...



Quan tot era buit. Segon Acte


18 de març. 10'58
La taula es va quedar parada... no hi va acudir ningú.
Els plats acarrellats, els gots de vidre, tan nets que havien quedat amb el refregar d'aquell drap de fil tan blanc!.
El vestit de la xiqueta sobre el llit i la corbata penjada d'una barreta del balancí. 
El xic de la pastisseria havia decidit desfer en cinquanta-mil trossets totes les coques dolces i els braços de gitano i donar-les als coloms a poc a poc des de la finestra de l'obrador... per anar passant les hores.
La violinista guardava l'instrument dins de l'estoig. No li queden ganes de tocar... frega la fusta vella amb els seus dits llargs i un trosset de tela de vellut. Llueix brillant com un estel i resta mut... Ja tornaran les ganes de fer-lo sonar en frec frenètic i tempo allegro... Però ara...
No es besen, ni tampoc s'abracen. Ni tan sols es podran veure, de moment... Es miren a l'espill mentre es pentinen amb solemnitat i s'imaginen l'un a l'altre acostant-se per darrere i posant els llavis sobre el muscle nu... somrient...
No s'ha parat el temps, ni el planeta. No s'ha parat el sol ni el moure's dels peixets...
S'ha caigut el calendari que penjava d'un clauet rovellat a la cuina i, amb ell, han caigut algunes vanitats i dos o tres plans que semblaven omplir la vida de coses que fan que meresca ser viscuda. Han caigut algunes branques pel fort vent... i cauen les molles dels pastissos al carrer i els pètals de les flors d'albercoquer... Cau alguna llàgrima en veure les flames pasturar un tros de falla i un mocador molt suau frega les galtes...
I el plor es torna sospir i el sospir, rialla i l'hivern que va morint sense remei.
Vindrà l'estiu i menjarem cireres vestides de blanc. Vindran els besos ja veureu...!