2017/10/29

L'adelantat de Banyeres i l'espavilat de Xixona

Descarregaven ametla a la porta del molí. Ametla torrada i fregida. I rància!. Tota la partida d'ametla s'havia fet malbé.
Qui no coneix els xixonencs (millor dit, qui no sap com s'han fet rics alguns xixonencs) ha de saber aquesta història. Una història veritable, com és de veritable el bon home que me l'ha contada, si senyor!. Qui no sap el significat de la expressió «ací no es perd res», ara ha de parar l'orella i escoltar be aquesta història que, si no fos contada per boca d'un home de trellat, seria de no creure. Però ell diu la veritat i la veritat és aquesta:
Tota aquella barbaritat d'ametles torrades i fregides s'havien de llançar a la brossa o al cabés de tant gust de ranci que feien. I el xixonenc no vol perdre les pessetes que li han costat, ni vol que se sàpiga el tuacte. Per això les porta al moliner i li demana que faça mòlta i, barrejant la farina d'ametles amb segó, ho vendrà per a menjar de porcs. Ja ho té parlat amb un que cria porcs i així es farà.
I es fa la mòlta i la pedra solera i la corredera i tot s'envisca amb aquella oliassa i cal desmuntar el molí de bones pedres catalanes nosequantes vegades per netejar-lo. Mare quin tarquim i quin desastre de tot plegat!. Quan el moliner se n'ha desfet d'aquella farina d'ametles ràncies i se n'ha deseixit d'aquell fracàs, vol saber com quedarà allò dels porcs i be que se n'entera de les noves que va portant el succeït.
Els sacs d'aquella menja de porcs arriben a son destí. I els porcs mengen. I fa goig de veure'ls com es crien de polits. I ara entra en acció un «adelantat» de Banyeres que fa tractes i se'n compra un, el primer, el més gros de tots aquells porcs criats amb pinso de luxe.
En una casa del poble comença el ritual de la matança del porc. I és mort, i esquarterat. I quan l'han partit no donen crèdit: gens ni miqueta de magre... tot greix, tot cansalada. L'efecte d'aquella descoberta posa en quimera l'adelantat de Banyeres i, mentre continuen les dones fent i desfent amb el porc se'n va i busca el veterinari. I ve, i mira i no sap com respondre a la pregunta senzilla que li fan: - açò es podrà menjar o què?. Ell troba que si. Que la cansalada, fins on ell sap, és i serà sempre bona de menjar, però aquella absència de magre i la seva professionalitat el mou a enviar una mostra a Saragossa. I així és com el porc (bo, una de les seves relíquies) viatja lluny per a què qui sap més diga el que s'ha de dir i responga si serà ma de menjar-se aquella carn o serà millor reballar-la al riu.
Mentre van i venen de Saragossa les despulles mortals del porc, les dones han arguït de fer el que es fa amb el greix dels porcs en matèria d'embotits: botifarres «d'andola». Si, aqueix és el nom popular que s'usa per aquestes comarques per a eixe embotit que és pur greix i corna de porc; ja se sap, per a aprofitat tot i tot el que l'animal dona, que del porc no es tira res (sempre s'ha dit).
I quan venen els papers d'allà avant de l'Aragó ja no cal llegir-los, que a la primera calor que ve (que ve sempre cara a l'estiu), aquells rastres de botifarres d'estrany color comencen un degotim i s'esmunyen i s'esmunyen fins que no queda d'elles més que la pellorfa i els filets...
I el terra ple de greix, i les pedres del molí, d'oliassa, i el molí i la casa i tot d'olor de ranci...
I el xixonenc afrontat (-que ningú sàpiga el succeït, «estamos»?, diu a tots els que puguen donar testimoni de l'assumpte) i el de Banyeres maleïnt d'haver dit a tort i dret com menjarien amics i parents d'aquell porc tan polit que havia comprat... I ara... no res, que la vida té aquestes coses i un bolet és una lliçó.

Al dipòsit de les velles històries posem aquesta també perquè, com diu qui me l'ha contada: - me cague'n Ceuta cotxina!, quin bolet amb aquell «adelantat» de Banyeres!

2017/10/23

Figues i fam


Se on estan totes les figueres del terme de Relleu. No me'n deixaria ni una si les buscara. Si les buscara altra vegada, encara me'n recordaria. Una per una. Totes!.
Jo era un «esmaiat», un mortet de fam. Només tenia que fam, molta fam, sempre tenia fam.

Ma mare era de Relleu.
En aquells anys de la fam em va enviar allà amb un parent per a què li ajudara en la terra, per a què em manara faena i em donara a menjar i no em morira de fam.
Mare, quanta fam vaig passar!. Em sabia on estaven totes les figueres del terme de Relleu, que mira que és gran.

- Això ja ho has dit.
- Però jo no puc parlar?. No puc parlar?.
- Parla, home, parla... i perdona'm.

Ma mare era de Relleu i Relleu és pobre, com tots el pobles, però té molt terme. És grandíssim el terme de Relleu, més que el d'Orxeta. I jo se on estan totes les figueres de Relleu. Totes!
Ma mare no volia que passara fam, però no tenia per a donar-me res de menjar. I em va enviar amb aquell desgraciat, que era família nostra o no se molt be quin parent era... per a que li ajudara i que em donara a menjar a canvi de la faena.

Un dia em vaig esgarrar un camal dels pantalons. I jo: - Mare, mira que m'ha passat, que tinc un forat. I ella, va agarrar unes tisores i em va tallar el camal. Per ací, randa el genoll. I l'altre, res. Llarg. Un curt i l'altre llarg. Així anava jo pel món... Ai, ma mare quina passada!. Un curt i l'altre llarg, com un pobret, com un... què se jo que semblava un?...
I aixina era la vida. Me n'anava pels marges i agarrava figues. I me les menjava. I matava un poc la fam. Quan hi havia figues, clar, que no sempre hi ha de figues.
Totes, totes me les se on estan. I totes les tastava, bones i roines.

Ma mare era de Relleu. Pobreta ma mare...
Aquells anys eren molt lletjos. Es patia molt. Molta fam. I jo... com un... un camal curt i l'altre llarg... «Mecaguen»!, ma mare quin «discurriment»!.

Les figues són bones de menjar. Sabeu aquelles de la gota-la-mel?. Aquelles no les tastava massa, sempre feia tard per a les figues bones. Me les menjava totes les que trobava, menudes, grans, seques, totes bones... Treballava, si. Però no em donaven a menjar. Veges què trobes! Apanya't!...

I jo, buscava... i, a voltes, trobava figues. Una volta o dos, vaig furtar carabasses d'una horta. Mare, quan ho van saber com em van pegar!. Jo és que passava fam i mira... Un camal curt i l'altre llarg. Has vist?...

Al poble de Relleu, i al color inquietant de les seves terres.
Pels moments que romandran per sempre dins meu, ben fons.

2017/08/14

quan la Glòria et cau damunt

No se si saps que el cel té una porta. Que es tanca i s'obri. Una porta sense pastell ni gronses.
Tal vegada no saps que la glòria pot caure't damunt, a sobre teu en forma de pluja. Una pluja que no banya ni amera sols acarona i és brillant.
Podria ser que no tingueres idea que dalt del cel habiten uns homes i algunes dones que fan girar mecanismes i agafen amb força cordes i sogalls. Uns éssers que han de vetllar perquè una palma daurada puga descendir digna, recta, amb son lleuger tremolor solemne.
I així és també com sota la terra, altres incògnits humans acullen l'infant coronat que acaba d'apagar el ciri que és la vida i, en cloure el seu cant de lenta respiració, s'ha de tornar fusta, imatge sagrada. Li besaran els peus i cauran de genolls davant d'ella en ressorgir de sota la terra al món dels vius acalorats. Un món fet de ventalls, silencis, ulls oberts i mirades amerades d'aigua de joia.
Això és com és, com ha estat sempre: un cel i una terra amb els seus habitants. Allà, un fuma d'amagat, ací un altre escalfa la veu mentre es demana silenci. Per l'altra banda unes mans cuiden que el mantell caiga com ha de caure: amb perfecció de plecs, mentre a la banda contrària un etern llaç blau fa voltes i voltes tapant la rústica textura dels cordells.
I et diuen que és llarg i fa calor i no és fàcil de veure-ho tot amb claredat. Diuen que té tot un misteri desvetllat cada any cinc o sis voltes. Diuen que res és com això i que tot el que existeix és resumit en aquells dos actes: la vida, la mort, la glòria, el poder, la misèria i el perquè de tot plegat.
Diuen que el cel i la terra tenen els seus ritmes, cadències, sons i veus. Unes veus que es posen a prova dies abans. Uns ritmes que se senten en el respirar, el callar, el breu comentari a cau d'orella, la magnitud del bategar ara serè, ara emocionat. Un ritme únic que s'acumula en un patrimoni d'humanitat. Patrimoni que es guarda en una caixa de fusta vella; fet d'abraçades, somriures, besos d'amigues, alegria sincera de retrobar rostres i mans conegudes, apreciades, estimades.
No se si saps que la terra té baranes per no caure, per preservar el passos pausats que s'encaminen a l'homenatge. Probablement tampoc sàpigues que la protagonista és una dona que alhora és un home, un infant. Que l'infant té una perleta de suor entre els llavis i el nas i que canta. Ha de cantar sense que la vergonya i la temperatura li baden les cordes vocals. Amb ferma convicció i amor, mentre s'acomiada de la vida. Que l'infant és la Verge i la Verge és tres: nineta, imatge sagrada i careta d'infant.
Plomes, núvols, un arpa i el rascar d'una guitarra. El poder del metall d'un orgue i la humilitat d'una corriola. Uns barbuts i unes galtes colorades, uns braços elevats al cel coberts de nervis i rentats amb sabó de casa.

I tot està be, tot és com sempre ha sigut... tot està on ha d'estar desprès d'haver-ho trasbalsat tot i d'haver canviat les coses de dalt per les de baix i les de baix per boires blanques i sandàlies daurades.

Estàvem allà. Ho hem vist tot i en donem testimoni. No hi ha misteri, hi ha Festa, que els ulls ho han vist amb claredat i les mans han tocat la palma preciosa. I ella ens ha parlat amb son daurat vestit, és cert que ens ha parlat com ho fa ella: quan callem.








Elx_Agost de 2017
La Festa. El Misteri d'Elx
A Raül Seguí, que estava amb nosaltres allí, dins el meu pit.
I els nostres patrimonis d'afecte humà, d'humanitat

2017/08/01

De dignitat i desmemòria

Venien per la punta del carrer. Assegudeta en la seva cadira de rodes. Des de lluny vaig saber, però no se si volia saber. Havia escoltat que... però ara estava allà, prop, amb els seus cabells completament blancs i els braços una mica elevats sobre aquella mena d'artefacte amb rodes que permet a la seua filla (la meva cosina) treure-la de casa de tant en tant per a que li pegue el sol, l'aire...
Estava ací, velleta i pansida com una flor que ja ha fet el que ha de fer: ser bella. Estava com si no estigués... Ja fa temps que no està. Si està, però no està... No coneix, no fixa la mirada, no sap ni recorda.
Sense dir absolutament res la vaig besar. - Rosalia... i la seva pell suau va rebre el meu bes. És com si m'hagués besat jo mateix perquè l'afecte que porten els besos aparellat va sortir de mi i a mi va tornar intacte, subtil, simple, profund.

Venien pel mig del mercat.
- Josep, vaaaa, adelanta! - li va dir el xicon-.
Ell mirava tot, somreia. Amb la seva camisa blanca i neta i les mans creuades a l'esquena, a l'alçada del crepó. Lleugerament corbat cap avant.
- Josenet, com anem? - li vaig dir. Amb un somriure, com sempre, com cada vegada que ens havíem trobat abans, em va respondre:
- Anem!... que ja és!!!.
- Vinga, Josep, anem fins a la punta a vore si encara comprem alguna cosa – va insistir el xicon-.
Però just en eixe moment, un altre home vell, d'una edat aproximada a la de Josep, el fa girar-se, li toca el muscle delicadament i li diu: - Em coneixes?, Saps qui sóc?... - Clar, -li diu- tu eres tu, home (rialla)...
No, ja no coneix. No reconeix. No cal fer proves per veure si encara pot saber qui és qui. Ja no cal. Els seus ullets vius, de «pillet» són els mateixos de sempre. Mira, repassa, contempla i cada segon que ho fa és present. Perquè ja no hi ha passat ni probablement massa futur.

Ja fa temps que diuen pel poble que estan perduts. Que eixos caps ja no estan per a res. Que per a què viure tant si s'arriba així a la vellesa, que per a què...



Ella li va col·locar els cabells a sa mare. D'una palmellada li'ls va redreçar cap arrere. El vent els havia desordenat un poc... I va seguir el seu camí parlant de gossos i de coses que tenia entre mans. La vaig veure seguir carrer avant amb els llavis lleugerament caiguts, amb les cametes eixutes. Amb la digna humilitat de qui està acabant la vida com bonament sabem, esperant sota la brisa.

Ell li va estirar la ma. La seva ma d'home que treballa la terra. La brillantor de l'anell li dona un cert prestigi a aquella ma del xicon. Eixa ma (ell no se'n recorda) em va agafar fortament una vegada que quasi em mate baixant per un ribàs. Érem joves, adolescents. Baixàvem a banyar-nos al riu en colla. Jo davant, ell immediatament darrere de mi. En veure que relliscava i el cos se me n'anava barranc avall es va tirar a salvar-me. En el punt just d'agafar-me la ma i estirar per a que el tos no em colpejara contra una pedra gran. Sempre he recordat aquell moment i sempre li he guardat, malgrat tot el que porta la vida, un afecte especial. Però ell no ho recorda això. Quan li ho vaig contar una vegada vaig comprovar que aquell record tan important per a mi no estava en el seu catàleg de records.
Ara eixa ma, la mateixa d'aquella volta, s'estira cap a la del seu pare desmemoriat. L'agafa amb tendresa l'estira suaument i l'atreu per a que continue carrer avant... - va, Josep, anem que és tard.

El treu dels ulls curiosos, de les misericòrdies sinceres i de la impostura dels qui pregunten «per quedar be». Se'n van agafats de les mans, com els xiquets que són amiguets, com els qui s'estimen... I es perden en direcció al pont: dignes, mudats, que és diumenge. Amb la digna humilitat de qui accepta el que ve sense més... esperant.



"Per això tenim tietes en cadira de rodes per atacs d'apoplegia sobrevinguts. Bavejen educadament i miren la televisió. En canvi, en les famílies d'eixa gent, avis amb vestits tallats a mida estan suspesos tràgicament de bigues de les quals es penjaren per sobrevinguts desastres financers. De la mateixa manera pot ocórrer que un dia troben al cosí amb el cap obert per un cop ben pegat, caigut de daltabaix a la cornisa d'un apartament florentí - l'arma homicida: una estatueta helenística que representa la temperança. Nosaltres, en canvi, tenim avis que viuen eternament: s'encaminen tots els diumenges, fins i tot el darrer abans de morir, a la mateixa pastisseria, a la mateixa hora, per comprar les mateixes pastes..."
(Emaús. Alessandro Baricco. Fragment)



2017/03/02

Maçanes: Creuera de camins

#AixòÉsAixina #CosesDelsPoblesDeMosatros

o del que hem sigut i som... (del que serem, no se... ja veurem si no perdem la vista)

Novament em demanen que escriga «alguna cosa» per al llibre de festes del meu poble. I una altra vegada recerque al meu Blog algunes coses que ja tinc escrites i ja publicades que podria compartir ací també. Però he pensat que m'apeteix parlar una vegada més d'allò que som com a poble. Sense voler fer dogmes ni creure'm en possessió de cap veritat, ho faré amb afecte, perquè jo, no m'amague de dir-ho, m'estime el meu poble i diré el que pense, que és gran cosa que a un el deixen expressar-se lliurement, clar que si...

M'agrada escoltar als que saben més que jo, i els que investiguen, estudien, recerquen i treuen conclusions, diuen que la segona part del nom del meu-nostre poble significa aproximadament «creuera de camins». I si som «creuera de camins», de quins camins?.


Primer camí: el sud. (no em se el número de la carretera de memòria, però cap avall, o «paca-vall», com preferiu)
Des del punt de vista de la geografia, el nostre poble forma part d'una valleta menuda o foia que conté solament dos nuclis de població des de temps molt antic: La Torre i Xixona, per això s'anomena Vall del Riu de La Torre o Foia de Xixona, a la comarca de l'Alacantí...
Molt hem caminat i caminem a Xixona. Allà hem treballat, hem anat a cal «llandero» a que ens fera una platera per al pa beneït, a cal' dentista o al mercat de dimarts. Allà hem baixat a veure parents o amics, a l'institut o al centre de salut. Els pobles ens necessitem els uns als altres i per molts motius i per moltes raons, a Xixona «baixem» molt sovint. I la nostra relació de pobles veïns (barreja d'estima, prejudicis, comparances odis i necessitats) és un fet indiscutible i serà...
Però no som xixonencs. Ens assemblem molt i gens i és paradoxal que el nostre «camí del sud» siga el que més freqüentem i el que menys ganes tenim de passar. No vull entrar en històries perquè ben sabut és que açò va «segons qui ho explique» i, de la mateixa manera que hi ha torrudanes i torrudans que estimen Xixona i han trobat allà família i futur, d'altres només comptarien que barbaritats. #AixòÉsAixina.
I seguint el camí cap al sud comencem a trobar-nos cada vegada més diferents, menys «allà baix». Perquè amb la bona gent de Busot, El Campello, Mutxamel, Sant Joan o Sant Vicent també tenim i tindrem lligams, històries, comerços i succeïts que comptar. Pertanyem a la mateixa comarca però... ja no parlem del tot igual, ni som de mar els torrudans. Ni pelegrinem a la Santa Faç ni fem Moros i Cristians... Però si, hi ha afectes al nostre camí del sud, i històries velles i novelles d'amors i d'amistats, de moliners i cooperatives agrícoles, de sabaters de Tibi, d'Aixames i de collir espart...
I Arribes a Alacant i si, és la nostra capital, cert... però... Som un poc com ells però ja ben poc. Va haver un temps que aquest poble meu va imaginar-se «ciudad de vacaciones» de la gent de la capital, racó amagat i fresc de la muntanya per a quan la calor de la plana litoral és insuportable. I ho som un poc... Som i no som i, una vegada més Alacant és nostra i no ho és gens. #CosesDePobleICapital. No ens agraden els «pixapins» i els lladres de cireres que no respecten res, però ens agrada la bona gent de la ciutat que ens visita de tant en tant i ens troba autèntics. I compartim velles històries amb gent alacantina, pel Sanatori, per l'estiueig. I baixem contínuament a Alacant a «comprar un peix cantant» i ens toca practicar el castellà (què li farem?, que han volgut perdre la llengua dels seus avantpassats) i de metges i hospitals i papers i amistats i festa grossa...

Segon camí: La Marina
Som una autèntica creuera de camins, al cantó més alt de la comarca i sota el cim més elevat: la serra dels Plans, però «en un tres-i-norrés» estem a Relleu i la carretera de giravoltes que fa quasi la mateixa silueta del riu, barranc avall, ens planta en La Marina Baixa sense que ens adonem. Bo, si que ens adonem que el cartellot que anuncia que hem canviat de terme i comarca té unes dimensions «com pa' no vore'l». La Mare de Déu del Miracle i Sant Albert ens donen la benvinguda i si són festes, la generositat del veïnat no ens deixa despagats. També compartim històries velles i novelles amb Relleu i amb Sella, fins i tot una mica amb Orxeta i La Vila. Històries de peix fresc i relles noves, contalles de músics i timbes en masos amagats barranc avall. El somni daurat de Benidorm també ens ha arribat. També va haver un temps en què aquest poble nostre va creure un conte que deia que podríem ser «el Benidorm de les muntanyes» que vindrien els «astrangers» de mig món a menjar als nostres bars i a comprar-se els nostres masos en ruïna i a treure'ns de pobres... I ja saps «se les diu i se les creu» (les mentides) i la culpa de que això no passés mai «de la carretera de l'infern aquella». Mentre alguns somniaven autovies des de Benidorm fins a La Torre, les torrudanes es casaven amb alguns relleuers (i la carretera no tenia la culpa, que la tenia l'amor) i menjàvem aladrocs i clòtxines fresques del port de La Vila i ens anàvem a Sella a beure i ballar.
No som com ells del tot, però si ho som un poc: pobles menuts, arrelats, orgullosos de «les seves coses», un poc «brutos» i molt generosos. Tampoc parlem com ells que la tomaca és tumaca i «maidéu quanta mel·la pa' plegar, enguany». Però sembla que ens estimem i ens hem escanyat de riure més d'una vegada fent el camí de la mar...

Tercer camí: El Nord, Alcoi
Entre el nostre veïnatge, diu la geografia, està la gent de Benifallim, la d'Alcoleja, Penàguila, Alcoi... també podríem incloure Benilloba, fins i tot Cocentaina i molts pobles del Comtat. Mariola, Aitana... serres mítiques que són un poc nostres però no del tot. Una vegada més, som com tots ells, però...
Estem a la creuera, has de pujar i baixar el port. Les carrasques i les boires de l'hivern, la neu. Sempre he pensat que ha estat una gran desgràcia per a aquest poble meu haver perdut la línia de comunicació entre La Torre i Alcoi, el veritable autobús «La Torruana» que passava amunt i avall fins a la nostra ciutat més propera. Allà ens hem comprat el vestit «bonic de mudar» i els anells a la joieria. A Alcoi hem anat a viure, a prosperar i a treballar com haques per eixir avant. De Benilloba les mantes i d'Alcoleja «l'aurora» (quan la cantem, que no és nostra, que és la d'ells). Els goigs de Sant Gregori tampoc són nostres, que són d'Agres i la nostra festa que es fa molt semblant a Benifallim o a Gorga. Hem pelegrinat a La Mare de Déu d'Agres i hem comprat tota la vida els ciris d'Albaida, les tovalloles d'Ontinyent i els llençols de Cocentaina. Anem a la Fira de fires, que és bona i polida i ja sabeu el que deien els vells «els Reis de deveres, van a Alcoi, els dels pobles són hòmens disfressats» i «a la Fira no vages si no tens diners ni a la Mare de Déu d'Agres si no ho tens promès».
Ja em perdonareu, però som més del nord... en el parlar, en el viure, en els costums i en la fe. Hem estat (administrativament parlant pel que fa al bisbat) fins no fa massa Arquebisbat de València..., Més de La Font Roja que de Fontcalent, més del Bar Aitana d'Alcoleja que del Mesón Los Curros de Tàngel. Diuen els lingüistes que el nostre parlar és més «de l'Alcoià», que les bajoques no són pebreres ni el cuixot pernil. Alcoi ha estat en molts aspectes la nostra capital, la ciutat en la qual ens aconseguim el que no hi tenim als pobles. La ciutat on, una vegada més, alguns dels nostres veïns van emigrar, i per allà han fet vida i fortuna o ruïna...
A Benifallim per Sant Miquel i a Milleneta, Balones, Fageca, Muro, Banyeres, Bocairent, Gaianes... a fer música, a ballar a la plaça o a Almudaina a vendre la collita de les ametles.
Però La Torruana fa molts anys que no passa el port, i el «conte contat ja s'ha acabat»... Ens volen mirant al sud, curant-nos al sud, al tanatori cap al sud, a per gasolina cap avall... I així anem camí avall, amunt. Com tots, com ningú.
A Castalla a per «sequillos» i a Ibi a portar furgones plenes de joguets i pistoles (de mentida, clar) i vestits de nina i l'economia submergida i buscant-se la vida «on hi ha feina», és llei de vida...
Una gran veritat: les muntanyes són molt altes i sent veïns, no ens coneixem be, perquè costen de passar.

Som frontera de tots i de ningú. Lloc de pas de ciclistes, caminants, turistes i mercolins. Érem pas de ramats i de pastors i ara ho som d'arrancapins, motoristes i caçadors, de bons i roïns... que el pas és lliure i els pobles ens necessitem els uns als altres, cert!.

Un Poble com un altre i com ningun altre. Com tots i com ningú, que se sol dir. Mig alcoians, un poc relleuers, amb dos pessics a Benifallim i una bona poalada de xixonenca, un puntet alacantins i un altre benidormers, dos ventades d'alcolejana i tres d'iberut o socarrat.
Un terme segregat de Xixona al segle XVIII que ens va deixar en aquest racó on els ametlers floreixen un poc més tard i on dura una miqueta més la neu. On es parla la llengua dels valencians i s'escolta en diumenge la dels manxecs. Un poble... ja saps: una terra i una gent: barreja d'influències i alguna coseta #DeMosatrosNomés.

A mi m'agrada ser un poc barreja, creuera de camins i frontera. De fet pense que no hi ha poble ni ciutat que no ho siguen per molt que s'entesten en dir que no.
No m'agrada la gent que parla sense saber i repeteix incansablement no se què d'unes «pomes» (ah, no que si no dises Mansanas no van a saber de que hablas). No m'agrada la gent que no respecta i que no s'estima allò que és ni la gent que sistemàticment ens canvia el nom, el bon nom, el nostre nom («autoodi» li diuen i «procesos de imperialismo cultural y sustitución lingüística» és com es diu això).

A mi m'agrada observar i escoltar els que saben més que jo, I els que saben més que jo diuen:
MAÇANES: «CREURERA DE CAMINS»
I #AixòÉsAixina i #ViscaSantGregori



Pau Francesc Torregrossa i Coloma

2017/01/15

Oriola. Com caragols en fulla de bleda, tots un

"Com caragols en fulla de bleda, tots un"...
Per als qui hem tingut la sort de viure hortes i enfangar-nos vora les sequies, aquesta expressió té el valor d'una imatge visual molt potent. Alçar la fulla i descobrir-los atapeïts, reunits a l'ombra del verd pàlid formant un conjunt meravellós que gaudeix unit de la tendresa senzilla de la seva fulla prenyada d'aigua i aliment per a tots.
I vull utilitzar aquesta imatge d'hort casolà per explicar el moment viscut avui a Oriola («Orihuela, tu pueblo y el mio» que cantava el poeta amb el cor asclat per la pena de l'amic mort).
Oriola és i serà també el meu poble, el poble al qual hem anat a parar algunes i alguns valencians de més al nord per diferents raons. La ciutat que ens cau extranya només arribar i que se'ns torna amable en el moment que la fem nostra i l'estimem com és: un punt decrèpita i punt sublim, una mica amable i un tros aspra. Aferrada a si mateixa i necessàriament seva és i serà també nostra, perquè l'hem viscuda i patida com es viuen, s'estimen i es pateixen els horts i els conreus.
Tota la muntanya de prejudicis que cauen sobre ella s'esmicolen en quant un seu a un d'aquells rebancs de pedra dels claustre de la Catedral i goja el solet d'hivern. Tot el seguici d'olors insuportables de roba arnada i sotana, de faldons de la Mare de Déu, es torna llum valenciana en arribar la flaire de la flor de taronger quan és hora que arribe. 
Avui, JovesPV, la gent del Bloc de les comarques del sud, ens havia proposat un exercici de saviesa, un cant de jovent obert: deixar-nos portar pels carrers de la ciutat sense més misteri que el de la seducció, deixar-nos guiar per l'orgull de sentir nostra aquella vila de versos i pedres velles, de històries tristes i cants solemnes. Ens ha guiat el professor Jesús Millán pel rovell de l'ou de la ciutat...
Per a mi ha estat fàcil... només es tractava de retrobar aromes i calidesa en les mirades. Solament havia de recordar afectes i vivències.
Fer una trobada de gent valencianista, defensora de la llengua dels valencians i activament compromesa amb les llibertats del Poble Valencià a Oriola ha estat una idea genial, perquè els qui hem viscut aquella ciutat autèntica hem pogut compartir amb els companys i companyes les nostres experiències, la nostra visió de la riquesa cultural d'aquella ciutat també nostra que no s'entén a si mateixa si no és com a emblema valencià. Hem fet pinya, hem fet bloc, hem fet acte públic i manifest de respecte i admiració per algunes coses belles que allà conserven com joies del nostre patrimoni i hem fet colla de gent compromesa amb la nostra terra i la nostra gent en tota la seva rica diversitat.
Si, és diversa i complexa realitat la de la nostra terra. I en aquesta diversitat s'ensuma la substància de la nostra estima per ella, sencera.
He fet fotos, hem après, i ens hem aplegat en aquell claustre per seure sobre les seves pedres com jo mateix feia quan era un jove estudiant... Per veure la gent venir, per sentir el goig del sol en un dia fred d'hivern. I ens hem fet una foto com caragolets en fulla de bleda, unides, solidaris, joiosos en la descoberta (unes) i en el retrobament (altres) de la ciutat que abraça el riu i que plora pel poeta...
La ciutat que deixarà de ser ella mateixa si s'eixuga les llàgrimes per Miguel Hernández i deixa de pintar les quatre barres del Regne per quasi tots els racons, sostres i voltes... 
Conèixer és estimar... 


En Oriola, el vostre poble i el nostre, al gener de 2017
Des del Bloc de les Valls del Vinalopó, L'Alcoià, El Comtat i Les Foies, L'Alacantí i La Marina Baixa hem acudit acomboiades per la nostra gent del Bloc del Baix Vinalopó - Baix Segura... I HEM PASSAT UN DIA D'AQUELLS BONS I PER RECORDAR... Gràcies companyes, companys per les portes obertes, les voltes i el soseg d'Oriola
SOM SUD, SOM VALENCIANS !!!

2016/12/18

amb les calcides no es juga

Hem desitjat tant la pluja que, ara que plou i plou de valent, comencem a sentir veus, comentaris, queixes... Ja plou massa, ja s'enfilen goteres pel sostre i regallen mur avall. Ja sembla que la terra no pot abastir més i que ja hi ha prou. I no és veritat, però (frase de les persones velles nº1) «de tot ens cansem».

Alguna cosa semblant haurà passat a Muro darrerament (dic jo), desprès d'anys i anys de menyspreu, mitges veritats o directament mentides al voltant de l'assumpte de la construcció del Col·legi Public «El Bracal». L'administració educativa dels diferents governs del PP al País Valencià, a Muro i a molts altres pobles i ciutats, s'ha dedicat amb cura i molta estratègia, a DESMANTELLAR EL SISTEMA PÚBLIC D'ENSENYAMENT amb les seves mentides, la seva incompetència i unes mans molt llargues que han SAQUEJAT el caixó dels diners dedicats a l'educació en general i a la construcció d'infraestructures educatives, en particular.

Si, no li lleve cap ferro al que acabe d'escriure mentre escolte caure la pluja i m'ocupe de plegar l'aigua d'una gotera que tinc al sostre i que apareix de nou cada vegada que entra el temps per llevant.
I pense en les manipulacions, mitges veritats, ocultació d'informació i manca de serietat que ha envoltat darrerament l'assumpte de la construcció del nou centre «El Bracal» a Muro. Són massa anys de «sequera», massa anys de demanar paciència a la comunitat educativa del Col·le murer, massa gentola al front de les coses importants...
Tiraré ma de la nostra música popular per tractar d'explicar-me:

Cançoneta nº1:
«Doloretes, filla meua,
la mare que t'ha deixat?.
- l'ombra d'una figuereta
i el cara-sol del terrat»
Pobra Doloretes, quina herència més minsa! Quin poc patrimoni: una ombra i un cara-sol...
Pobres xiquetes i xiquets de Muro! Després de prometre'ls una escola nova «en breve», passen anys i panys i mira: barraques i goteres «in saecula saeculorum». Clar, prometien en castellà i feia més efecte es veu que...
Si, l'herència del PP al nostre País és lamentable i, en el cas que tenim entre mans, és de vergonya. Milers de milions d'euros que haurien d'haver-se gastat en noves escoles i instituts, desapareguts, mal gestionats, en les butxaques de «los amiguitos del alma»... (ja sabeu, no cal que us ho explique jo això).
Però sortosament, per fi... el govern valencià ara està en altres mans i l'assumpte de les infraestructures educatives ha esdevingut PRIORITAT MÀXIMA per a les persones que han heretat calaixos plens de porquera, casos infinits de corrupció i dinàmiques de mala gestió que fan badar les pedres. El nou Govern Valencià ha d'enfrontar «amb valentia» el repte de redreçar una situació que ens té en unes condicions molt lamentables en molts aspectes, una tasca difícil que demana temps, paciència, finançament just i «el cabet ben claret» per recuperar la dignitat i la qualitat dels serveis públics valencians.

Cançoneta nº2
«sempre cull el llaurador
molt menys d'allò que confia.
Unes vegades per ploure
i altres voltes per «sequia»
Abans: «que si el PP és amunt, que si és avall», Ara «que si no saben arreglar-ho», que si «tots són iguals». Una vegada més assistim a la utilització interessada d'un problema social real per a interessos foscos. Sembla que el senyor ALCALDE DE MURO, en veure la LEGÍTIMA I JUSTA reivindicació de les seves veïnes i veïns afectats per la situació del Col·legi «El Bracal», ha vist una bona oportunitat per jugar al joc més brut al que juguen alguns: al joc de la manipulació: «I dic, però no dic i escolte però no conte i em diuen, però em faig el soca»... I mentre tant, les gestions que em consta que està fent la Conselleria d'Educació, la posada en marxa immediata de tota la maquinària administrativa per donar tots el passos per fer realitat el nou Col·le a Muro, les accions que portaran (no tingueu cap dubte) a superar aquesta fase de lladres i malfactors del passat proper dels governs del Partit Popular... Tot eixe treball que JA S'ESTÀ FENT i amb tots el mitjans a l'abast disponibles, tota la convicció, les telefonades, la recerca de recursos, el temps que estem ocupant des de Compromís i des de tots els nivells de gestió (local, comarcal, nacional) queden en unes quantes frases del tipus «a qui vulga saber, mentides amb ell»(frase de les persones velles nº2).
Abans perquè no plou i ara perquè s'amera... I a treure de polleguera la gent i marejar i tornar bojos uns i altres amb llenguatges críptics que la gent no entén massa be...
Em pregunte quin és l'objectiu d'aquesta manera d'actuar, la veritat (Frase de les persones velles nº3: «si t'amagues, és que estas culpat»).

Aquesta setmana que acabem de passar, en la qual hem mantingut unes i d'altres, reunions intenses per tractar d'agilitzar les coses, per posar remei el més aviat possible a la situació del col·le «El Bracal». Aquestes setmanes que la pluja ens han recordat a totes i tots (nosaltres no ho havíem oblidat) que els xiquets i les xiquetes han d'estudiar en col·legis dignes i ben fets, que ens mereixem bons serveis de manteniment dels centres educatius i que totes i tots treballem per una educació pública, de qualitat i en condicions... Dic que, aquestes setmanes de treball des de la Conselleria, amb els nostres regidors i regidores de Compromís a Muro, amb la nostra gent a la Seu Nacional i el suport de tota l'Assemblea Comarcal de Compromís al Comtat, l'Alcoià i les Foies de Castalla i Xixona... Tota eixa energia i tot el treball que neix de la convicció i del nostre Compromís amb Muro i amb el País Valencià, s'ha trobat de cara amb uns «socis de govern local» que semblen no tenir clar que «amb les calcides no es juga»... és a dir: que LA TRANSPARÈNCIA, LA FERMA VOLUNTAT PER SOLUCIONAR-HO, LES ENERGIES EN BE DELS XIQUETS I XIQUETES DE MURO SÓN UN SAGRAT...
Una cosa hem après amb tot açò:
Que «si balles les danses amb un diable
se't cremarà el brial»
i que «si no saps segar, deixa la corbella i vés a birbar»

...Ah, per cert, no tingueu cap dubte que estem damunt del tema del Col·legi el Bracal amb totes les energies i tota la il·lusió per fer realitat unes infraestructures educatives dignes per al Poble valencià (a Muro i a tot arreu)... i no us demanem paciència (ja n'heu tingut prou) us demanem que no us deixeu manipular per qui sembla estar més disposat a embolicar que a fer el que cal. Per nosaltres no ha de quedar.

Vaig a plegar una mica d'aigua de la gotera i a tancar l'ordinador. A descansar, que sóc mestre d'escola i demà hem d'anar a treballar amb tota l'energia i un bon somriure. Els xiquets i les xiquetes ens mereixen «a cent per cent»



Pau Francesc Torregrossa
Secretari Comarcal
Compromís L'Alcoià, El Comtat, Les Foies



2016/11/08

Quatre coses importants



Tenia poca salut.
Tal vegada seria millor dir que la seva salut era feble, trencadissa, fràgil.
I la seva manca de bona salut el portava cada any a viure en aquestes muntanyes. De lloguer, en la planta baixa que ara ocupen un gos i un antiquari. Una planta baixa amb poca llum de sol i fresca per a l'estiu.
Dos, tres mesos... de vegades més. La humida calor del seu poble a la Ribera del Xúquer era massa dura de suportar per a aquells braços prims, aquells ulls sempre protegits d'ulleres fosques, aquelles cames allargassades i aquell cos esquemàtic, fi, serè.
«No és possible una veritable llibertat sense amor. Ni és possible un veritable amor sense llibertat... El camí d'una porta a l'altre perquè són un mateix camí». De Heidegger a Sartre, de Camus a Bergson, Maritain, Scheller, Ortega i tants altres.
Aquell home, al matí, desplegava lentament la cadireta plegable sota l'alzina vella i en l'ombrívola gleva gran que projectava sobre l'era, s'asseia a llegir. La seva diabetis era un perill de ceguesa constant. Els ulls li feien falta, els necessitava per fer allò primer més important que volia fer cada dia: llegir. Quan ja havia passat unes planes els tancava, com volent estalviar-los, salvar-los d'apagar-se per sempre més. I feia la segona cosa més important del dia que volia fer: pensar.
Encara li restaven dues coses importants més per a cada dia. No importava quin dia de la setmana fos. Cada dia havia de fer les seves quatres coses importants. Ara, en caure un poc el sol d'estiu, a la meravellosa fresca del carrer de la riera del poblet que l'acollia, jugava a dòmino amb qualsevol que tingues ganes de fer la partideta amb ell. Tots eren bons i cap era menystingut. Els ulls darrere dels vidres foscos de les seves ulleres massa grans i antiquades i els dits remenant les fitxes amb una pau envejada pels qui viuen ofegats per això i allò.
El primer toc. S'alça, s'acomiada educadament dels amics de partida i puja la costera de l'església. Parla amb amabilitat, acarona suaument la galta d'un infant, saluda la veïna del cantó i entra en l'església del poble. Es posa la casulla verda que té brodades roselles petites al centre del pit. És vella, fora de moda, però no pesa i el seu cosset no està per a suportar ornaments fastigosos ni rocalles. I ara, quan s'esperen paraules que encomanen la por, que capfiquen els fidels en el sentiment de culpa. Quan se li esperen rectes doctrines morals i garanties d'ordre establert i lliçons d'ètica catòlica, ell fa la darrera cosa important de cada dia: parla de llibertat.
Les pietoses dones del poble que tenen costum d'acudir-hi i senyar-se i pregar la santa Verge no entenen res, però s'està tan fresquet en aquell temple, mentre els pardals que viuen als oms de la placeta trenquen el silenci amb el seu parrupeig a capvespre. S'està «en la glòria» allà dins quan el dia ha estat fort per segar o collir ametles. I parla de llibertat cada dia i d'amor. Amb la seva veu tremolosa que els micròfons amplifiquen una mica. Una veu quasi trencada, uns ulls acostumats a mirar el rompre el dia, uns dits acostumats a la saliva que ajuda a passar les pàgines, un cos a penes sostingut per una bastida d'ossos que el mantenen dret... fins que Déu vulga, que va volent.
«voler i estimar són cosa semblant i voler és llibertat i lliure és qui estima de debò, només qui estima veritablement sap quina cosa tan bona és ser lliure»

I demà més, perquè cada dia és un dia important perquè ell fa coses importants: en un poble perdut, amb una gent que no l'entén massa be, llegint, pensant, jugant, explicant... fins que el sucre que li és verí de sang el deixe ceg i tot estiga ja sembrat.


A D. Manuel Camarasa Jover, una de les persones que em va ensenyar de petit quines coses són les veritablement importants... Quan jo l'escoltava parlar d'aquells filòsofs mentre els ocells cantaven i vivien lliures i bojos de joia sota les branques dels oms de la placeta de l'església del meu poble 

2016/09/02

un día de verano en el cortijo de los melonares

 - Mientras el pozo de agua, seguiremos sembrando melones en esta tierra buena rodeada de desiertos y espartales.
Está todo preparado, Atanasio?
- Si, señor, todo preparado.
- Vamos pues que tenemos un trecho hasta Lorca.

El camino y la cadencia parsimoniosa de los caballos. Las piedras que nadie retira de la carretera y que parecen clavarse en los riñones a pesar de los cojines confortables de la calesa. Y el sol, el sol tibio de la amanecida por los caminos que llevan desde el cortijo hasta Cuevas del Almanzora y, desde allí, hasta la vecina cuidad de Lorca.

Las camisas de hilo, cosidas a medida y confeccionadas por manos expertas. El mejor sastre de la comarca. El sombrero ladeado sin impostura, sin afectación. Elegante, pero ¡nada de ostentaciones!.

Meñique, corazón, anular... uno tras otro y con la parsimonia de quien no tiene prisa va sacándose los guantes. Primero una mano, luego la otra. Atanasio sujeta las riendas con la izquierda, los guantes del señor con la derecha. Todo limpio, pulcro, segundo a segundo repetido como la última vez, como en el anterior viaje, le espera en la calle bajo la sombra de una acacia vieja.

Y de nuevo el camino. Tras frotar los dedos con fruición entre los tejidos y elegir bien sin discutir demasiado con el sastre, de nuevo a la hacienda. Ahora el sol aprieta, conviene aflojar el nudo de la corbata y tener el pañuelo a mano para ir secando el sudor de la frente a intervalos acompasados al sonido de la herradura y el cuero. Y el silencio de los polvazares. Un silencio rítmico que no escucha más que el grito de las espaldas calientes de las cigarras.

Al descender del carruaje, un jarro de cristal traslúcido con agua fresca y unos limones partidos en un platillo por si hay que romperle la sencillez a las gotas que resbalan y mojan las servilletas blancas.

-Traete un melón, Atanasio.
Y él camina hacia el huerto cercano, saca su pequeña navaja y corta uno hermoso, grande como un planeta, esfera cuasi perfecta. Cuando ya ha dado seis pasos hacia la casa, vuelve. Corta otro y otro más y elige algunos con la mirada. Los sopesa, acaricia la suavidad de su corteza y los deja flotar o hundirse en la balsica que hay junto al pozo. Que vayan refrescando...

Con cuchillo largo de empuñadura de plata lo abre el señor sobre el mantel de lino. Un cerco de roja sandía quedará para la refriega de manos y jabones que habrán de darle luego. Y se resquebraja dejando a la vista la constelación de pepitas con las que la lengua tendrá que mostrar su destreza.

- Dáselo al puerco. Tráete otro, Atanasio...

Así hasta tres o cuatro... La mesa del comedor llena de fragmentos hermosos de melón, de nubes rojas estampadas sobre el lino, de cortezas verdes con apenas una mordida.

Y los puercos encajando sus ocicos entre mitades de sandía en los corrales, mojando las durezas de sus pelos tiesos y mordiendo ansiosos entre gruñidos.

Entre los melones que Atanasio va cortando y poniendo a refresacar en la balsica ya se huele a jabón de casa y alguien lucha airadamente con los nudillos y la fuerza de los puños cerrados para sacar los medallones de jugo de sandía que pusieron el mantel perdido.

-A la tercera, la vencida. ¡Este si es dulce y jugoso como habrían de ser todos...! Ponlo al fresco y lo matamos del todo a la hora de la cena.

- Si, señor, como disponga.

2016/09/01

Pintar l'oblit. De l'ORIOLA que em va acollir una vegada

A l'entrada de la ciutat d'Oriola hi ha un aqüeducte. És bonic, el recorde bonic, entre palmeres altes i orgulloses. Al barri de «San Antón» hi ha moltes de palmeres (o hi havia) fins arribar a la porta de la ciutat, una porta que dona a les façanes de l'antiga Universitat de «Santo Domingo». Un sol atemperat de tardor em ve ara al pensament i, sota el sol, un llarg passeig entre aquelles palmeres.
Algú havia decidit escriure damunt els arcs d'aquell aqüeducte una frase. Ho va fer amb sentiment, amb cura i degué costar-li (o costar-los, que semblava més feina de grup que d'un sol) gran esforç:
«ORIOLA, SI ABANS PARLAVES VALENCIÀ PERQUÈ ARA NO EL PARLES?», deia l'enorme pintada mural. I així va romandre per dies i dies, tal vegada mesos.
Els motius pels quals Oriola, a les acaballes del segle XX ja no parla valencià estan ben estudiats per aquella admirable gent que, amb sentiment i cura, investiguen la història. Els arxius de la ciutat estan ben guarnits de textos, llibres, documents en valencià i arribat un moment, tot es bescanvia al castellà: els documents i la parla de la gent. Un dels motius, sense dubte, és el caràcter eclesiàstic i episcopal de la ciutat, una ciutat reblida de sotanes i clergues, monestirs i convents com ninguna altra de les ciutats valencianes (proporcionalment). Una ciutat que vivia de i per a uns clergues que, a diferència d'altres ciutats semblants (Vic, Astorga, Segorbe, Calahorra) els seus purpurats habitadors han demostrat poca estima per la ciutat que els acollia i els feia de seu i per la seva gent majoritàriament humil. El clergat valencià, ben sabut és, no és gens valencià, gens arrelat a la llengua i la cultura pròpies i més aïna instrument castellanitzador del nostre sud (alguna excepció hi ha, però insignificant).
I Oriola, la Oriola que ha lluitat sempre contra eixe excés de poder eclesiàstic (que també ha existit sempre) ja ha esdevingut absolutament Orihuela, ha creat una nova identitat de cap de comarca de ciutat petita que voldria ser, seguir sent important malgrat les sotanes, els ciris i el mantell de la Mare de Déu de Monserrate i malgrat l'oblit d'uns i d'altres a casa nostra i a la meseta espanyola.
Quan el bisbe franquista Barrachina, fill de Xèrica i decidida i públicament defensor de la «croada de la dictadura» va decidir deixar la ciutat i marxar a viure a Alacant, va arreplegar quatre coses del Palau Episcopal i de nit se'n va anar per sempre més. Al dia següent algú va escriure als murs d'aquell edifici magnífic: «SE SIERRA LA CUADRA POR FALTA DE BURRO». Amb el temps, una riuada del Segura va inundar el Palau i va destrossar mobles, quadres, canelobres, cobertors, vaixelles i estovalles de fil... Tot amuntegat al mig del claustret enfangat, tot per a llençar-ho a la brossa per inservible.
Les històries i historietes d'Oriola van lligades sempre indefugiblement a Canonges, Beneficiaris, Bisbes, Marquesos, sagristans i seminaristes. També a hortes, sèquies, gesmils i pastissets dolços. I la història de la pèrdua de la llengua pròpia dels valencians i la seva substitució per la «apropiada» dels castellans, també té molt a veure amb Bisbes, Canonges, sèquies i «tetas de monja»...
La pintada del palau episcopal va ser esborrada de seguida i en morir-se, la capella ardent del Bisbe Barrachina a la ciutat que continua sent seu episcopal malgrat l'absència del bisbe, no va tenir seguici del poble, com era d'esperar per a un que tant els havia ofès...
Finalment algú va afegir a la pintada sobre l'aqüeducte unes paraules que l'arrodonien:
«ORIOLA, SI ABANS PARLAVES VALENCIÀ, PERQUÈ ARA NO EL PARLES?... PORQUE NO ME SALE LA GANA!!!...
A més, probablement el mateix autor de l'afegit va pintar de negre el cartell oficial que marcava l'inici del casc urbà de la ciutat, a pocs metres de la «Puerta de Santo Domingo» I així, on abans posava «ORIHUELA/ORIOLA» (que ho posava en les dues llengües nostres per igual) per sempre més posarà ORIHUELA solament. Per in saecula saeculorum, Amén.
Quan em sentien parlar en valencià en aquella Oriola de finals dels 80 em deien: "nene, i tu porqué hablas en sefardí"?... I m'ho deien amb afecte i ens pixàvem de riure mentre m'explicaven d'un  tal Cardenal Belluga que posava la gent de genolls a la riba del Segura i els deia: "ale, to' los que hablen valensiano les cortais la cabesa, los tirais al rio y andando"... Una explicació prou salvatge (evidentment poc fonamentada) de perquè ells ja no parlaven el meu "sefardí"... i de perquè els feia tanta gràcia escoltar-me'l i trobar tantes semblances amb la seva "habla de la huerta de Orihuela"...

a Carmen Armengol, que és bonica persona,com aquelles palmeres i que sempre em fa riure, sempre!

2016/08/31

Quan al LÍDER se li'n va el punt i es torna boig


«...Quan les coses no són com jo vull (crec, pense, desitge, espere... molts verbs podrien valdre), NO SÓN, faré el possible per a què no siguen, ho rebentaré tot, parlaré per darrere, convidaré a sopar a algunes ànimes manipulables que m'ajudaran a enviar-ho tot a la merda... SÓC UN LÍDER i se be com he de fer les coses per a que tot vaja com JO VULL (crec, pense, desitge, espere...)
Quan algú comença a fer-me ombra, perquè desperta en la gent una nova il·lusió, té els minuts comptats. Se com destruir-li el bon nom, se com he de fer-ho per deseixir-me'n, per tornar a ser «la referència», L'NDISCUTIT LIDER de... (poseu ací el que vulgueu: La Societat Musical, El Partit Polític, L'Escola, L'Empresa, El Grup...)
Quan algú fa alguna cosa bona, decent, assenyada... sempre li veig un defecte: NO ESTIC JO AL FRONT i, per tant, està mal, és indecent i no té sentit... perquè no s'ha fet quan, com jo vull (crec, pense, desitge, espere...)»

És difícil trobar que algú s'expresse d'aquesta manera en la qual (figuradament) acabe d'expressar algunes idees... Aquesta claredat faria que «la colla de seguidors incondicionals del líder» pensara malament, se sentira instrumentalitzada, servil, malament... El «personatge inventat» mai diria les coses amb aquesta cruesa, d'aquesta manera quasi pornogràfica... Ell (o ella) és més llest: sedueix, parla educadament i de forma amable i suau, es vist de forma senzilla habitualment, no se les dona de res (no ho sembla)... però hi ha TOTA UNA VIDA DE TREBALL, una vida sencera de VOLER SER i «currar-s'ho» per a acabar sent...

Quan un pertany a ORGANITZACIONS DIVERSES (que podríem definir com a «coses fetes de persones que pretenen fer coses bones, belles o/i veritables per a les persones») en troba de tant en tant de PERSONATGES COM AQUESTOS, ANIMALS NOCIUS sota la capa de bona gent, líders d'opinió, gent valuosa...
Però la intel·ligència i la pràctica en això que se'n diu «habilitats socials» ens dóna algunes pistes per llevar-los la carassa... La pista que sol no fallar mai és: «fan poc, manen a fer molt i es fiquen en tot»...
Una altra pista indefugible sol ser que algú, en algun moment de la vida els ha dit «guapo!» (o guapa) i s'ho han cregut. Amb falsa humilitat solen dir: nooooo, no en sóc jo de guapo!, però el cul se'ls ha fet aigua-llimó quan els han afalagat i per sempre més seran GUAPO (o guapa).

Tot açò que explique seria una cosa sense cap importància, una aproximació a la personalitat d'alguna gent que m'he trobat per la vida i els «activismes» que no té més valor que el de la meva personal opinió... PERÒ...

Aquesta gent són com el virus... tu el veus?, jo no... però fot... I tant que fot i ens deixa escarxofats.
Aquesta mena de personatges solen lluitar dur pels seus propis i personals interessos, fagocitant les energies dels demés en benefici del seu EGO. No miren pèl i solen anomenar a molts «amics», perquè (diuen): «s'ha de tenir amics fins i tot a l'infern»...

Insistiré: no té cap importància, la gent és com és i avant (podríem dir)... PERÒ ESDEVENEN MOLT IMPORTANTS ARRIBATS A UN PUNT: al punt de desfer-ho tot, de trencar anys de treball i bona voluntat, de desprestigiar projectes nobles i bons. Quan arriben a eixe punt, SE'LS HA DE TREURE LA MÀSCARA ni que siga «a la força». Quan perden el cap en la seva embriaguesa, en la seva follia de frustrats de merda, SE'LS HA DE TREURE L'ESPASA I POSAR-LOS «EN GUÀRDIA»... I per què?...

-Perquè no hi ha dret que se'n vaja tot al barranc per «personalismes» i «egos».
-Perquè els projectes col·lectius o són col·lectius o no son, i no s'ha de permetre que ningú se n'apodere».
-Perquè ALGUNES COSES ESTAN PER DAMUNT DE TU i de mi, i d'aquella o aquell. Han de tirar avant amb o sense aquesta o aquella persona... I han de tirar avant perquè són VALUOSES PER SI MATEIXES i no s'ha de consentir que es perda la «PERSPECTIVA DE NÚVOLS»...

Si, «perspectiva de núvols»: és a dir, tenir clar que per damunt d'un hi ha coses molt importants que paga la pena preservar, cuidar i valorar. «Perspectiva de núvols» vol dir que el que importa és l'objectiu, l'horitzó, els fruits que done la terra desprès de la pluja... QUI PLOU SÓN ELS NÚVOLS... Tu, personatge nefast «no plous», per molt que t'entestes i molt que ens vulgues fer creure que «sense tu no anirem be», NO PLOUS, NI PLOURAS MAI...
APARTA'T i deixa'ns seguir als qui ANÒNIMAMENT si estem treballant per les coses de les que tu parles i parles i parles... des de la teva inacció tòxica, vírica i falsa...

Puja-te'n dalt d'un cim i despenya't... plorarem falsament el teu tràgic final i se'ns quedarà l'ànima en pau. (i no has de patir: tindràs homenatge i memorial adequat a la teva "categoria", que t'estàs treballant molt be un bon soterrar)

2016/08/27

Retaules per a una societat malalta

1. Un díptic en blanc i negre

El que vull explicar, segurament, es podria comprendre millor amb dues imatges, dues fotografies de cadascuna de les situacions observades, viscudes. Però no en tinc de fotos d'aquestes dues situacions. No vaig voler prendre imatges d'una i d'altra escena per una mena de respecte a l'espècie humana que encara professe (malgrat que, de vegades, sembla no merèixer-se aquest respecte).
Imagineu un díptic. Obriu-lo amb veneració, com s'obre un llibre molt antic, amb la mirada neta, si us és possible. Sense prejudicis, sense tenir al cap res més que el sol d'estiu i les ganes de mirar la vida que ens passa per davant.

A l'esquerra veureu homes que estenen unes teles al terra. Una mena de llençols amb uns cordells a les quatre puntes. En obrir-les hi és la mercaderia: cinturons, perfums, sabatilles esportives, calçotets, bosses, gorres, samarretes de futbol, ventalls, ulleres de sol... tot «falsificat» (això diuen els que saben d'aquestes coses), de marques prestigiades per la societat consumista i capitalista però; burlant les lleis i fet en tallers amagats qui sap on i en quines condicions, han estat «copiats» (tots aquestos complements) fins a l'extrem que és difícil de distingir els originals de les clonacions il·legals.
Homes amb rostres cansats, apuntalats contra qualsevol cosa que els sostinga per les llargues plantonades al mig de la via pública. Són africans, no tinc cap dubte, i aquesta és la forma que tenen de guanyar-se la vida (de moment) en aquest lloc hostil i estrany per a ells. Parlen un castellà prou fluïd, suficient per fer-se entendre... i van fent...
Apareix la policia. Estem a la «Plaza Mayor de Madrid» fa un calor difícil de descriure en aquest juliol de sequera i vent de ponent. Ens hem assegut a l'ombra de les arcades a prendre un aigua rere una altra, amb glaçons. El cambrer (un senyor en el llindar de la jubilació) parla amb uns turistes i els explica amb un to quasi funerari, que té un fill emigrat a Alemanya... ací no hi ha res per a la joventut, han d'anar-se'n a l'Europa més rica a buscar-se els cacaus.
Jo calle, bec, mire... escodrinye pels cantons d'aquella enorme plaça porticada on són els polis ara mateix. S'amaguen i reapareixen aproximadament cada 15 minuts. Quan se'ls veu el bec els homes dels llençols plens de gènere estiren les cordes, fan un bolic que es pengen al muscle i fugen cap al cantó contrari de la plaça. En quinze minuts ho faran de nou i es passen el dia i part de la nit fent-ho. Fan una cosa IL·LEGAL... els comerciants que paguen els seus impostos i uns lloguers immoralment cars per a poder oferir les seves mercaderies estan suposadament dins la llei i exigeixen a les autoritats «erradicar a los manteros». I la Poli fa la seva feina: vigilen, emprenyen, juguen al gat i al ratolí amb aquells homes africans amb rostre esgotat i alts com campanars...
En un terrat de la plaça, un grup de gent, tots i totes vestits de blanc «rotllo Eivissenc» alcen les seves enormes copes de gintònic i miren la posta de sol en un «marco incomparable»... es distingeix alguna càmera. Serà que roden un anunci per a la TV... un d'aquells anuncis estiuencs que transmeten estats de felicitat transitoris i ens fan creure que aquestes situacions són corrents, comuns, normals...
Novament corren amb els bolics al muscle cap a un dels arcs grans per on hi ha les sortides de la plaça... els Polis no corren, el seu treball és intimidar, fer patir, destorbar... «hasta que se cansen y se vuelvan a su país» - diu un d'ells-.

A la dreta veureu una altra imatge. És semblant i podria ben be ser simètrica. Però ara són blancs, les seves camises i faldilles són blanques, els seus pantalonets curts de colors dolços i suaus, com les magdalenes de colorins que venen al passeig marítim de Calella de Palafrugell (Costa Brava, Catalunya). Són infants. Nens i nenes de poca edat. Estenen llençols al terra i «juegan a los manteros». Els seus papis i mamis els miren amb orgull de burgesia catalana d'alt «standing». Els ensenyen la importància de saber negociar, de guanyar-se els cacaus, d'enamorar turistes i treure'ls els calés... Els fan fotos des d'una distància de quatre o cinc metres. S'amaguen rere els pilars del passeig i les arcades i els observen fent molt be la seva feina. Als llençolets venen els cromos de futbol, els pelutxos que ja no volen, polseretes d'artesania, magdalenes de colors, pastissets amb gominoles, collarets de petxines i macarrons tenyits, les joguines que ja se'ls han quedat fora de moda... I venen tot a preus «populars». La llum del capvespre il·lumina els seus cabells majoritàriament rossos. Seuen a terra i esperen els «potencials clients». Parlen un castellà molt fi i saben com fer-s'ho per tornar a casa amb les butxaques plenes d'euros per tornar a invertir-los en «nous negocis» per a glòria de la família.

La Poli no hi és, no apareix, no destorba ni intimida.
Hi ha milers de persones en un lloc i en l'altre, turistes principalment.
A uns els «regategen» als altres els somriuen i els fan fotos...
vint-i-cinc o trenta «venedors ambulants» que fan el seu negoci als llocs on tots anem i passem els mateixos dies a les mateixes hores i amb els mateixos objectius: passejar i «comprar-nos alguna cosa»...
En una terrassa propera, un grup de joves vestits de blanc «rotllo eivissenc» brinden amb unes enormes copes amb gintònic i riuen «afectadament». I ens fan creure per un instant que TOT ESTÀ BE, que tot és com ha de ser: QUE HI HA CLASSES I CLASSES, CATEGORIES... i que qualsevol amenaça a la seva vida de gintònics i brials blancs està CONTROLADA per una Policia que aguaita a pocs metres i manté l'odre establert.


ARA TANQUEU EL DÍPTIC i feu el que vulgueu... Jo continuaré caminant sense comprar res. Seguiré mirant al·lucinat aquesta Europa malalta en la que hi visc. I miraré el capvespre sense brindar... no veig motius...