2018/11/21

Hem de quedar més voltes...



Ens hem de veure més.
Fa dos anys que no ens trobàvem i és com si haguera sigut ahir
Per què passa això? Com és possible que amb persones amb les quals solament s'han compartit algunes setmanes, alguns dies, algunes experiències s'acabe formant un vincle que sembla indestructible, etern?...
Hem de quedar més, que no pot ser...
Hem de veure com n'organitzem una altra, que no passe tant de temps, va!
Darrerament sols ens trobem en coses d'aquestes.
Ens hem de veure més, si.

Ara tot està difícil. No podem passar temps junts i riure i plorar com aquella vegada.
Que si els nens,que si m'he d'ocupar del meu pare, que està vell i delicat, si ja no tenim l'energia d'abans per pujar muntanyes, que les vesprades ara són curtes, que la feina, que l'assaig... En passar Nadal hem de buscar una data. A veure si fem un sopar d'amics i ens tornem a reunir.

Hi havia un temps que no érem conscients del temps. Vull dir, de que passa el temps i no torna. Ens semblava que apreciacions d'aquest estil eren converses de vells. Simplement les coses passaven, els moments es presentaven, no calia buscar-los. Desprès ens vam adonar que les dates senyalades s'havien inventat aposta per forçar reunions, combois, celebracions, per marcar etapes en les nostres vides i que eixos moments que havíem desmitificat i menystingut ara ens calia tornar-los a marcar als nostres calendaris com dates inexcusables per tornar-nos a reunir. Perquè ja no es pot com es podia. Perquè tot s'ha complicat i tot és primer.

Algú ha calculat quant de temps total hem passat amb aquell amic que tant estimem. Quantes hores i dies a la vida hem estat junts gaudint d'un dels millors regals de la vida: la veritable amistat. Algú ha calculat i mesurat la freqüència de les nostres trobades fins el moment present i ha fet una projecció cap al futur traient el compte de quantes seran les hores i dies que passarem junts conversant, rient, plorant, mirant-nos els ulls...
Algú ho ha calculat i... no, no és molt temps. Ni serà ja molt temps. Ja no serà...

Que no ens veiem massa, que tenim massa coses entre mans.
Hem de quedar més
Que no passe altra vegada un any!

Són els millors moments de la vida. De fet, una part important dels nostres retrobaments consisteix a recordar. A fer recompte d'altres moments viscuts. I el recompte ens reviscola i ens retorna l'essència del nostre afecte que seguim creient indestructible, etern...

Si ens verem més, segur que ja ens hauríem barallat. És normal, cadascú pren un camí i la vida fa la resta. El que importa és que amb els anys que tenim viscuts la nostra amistat perdura...
Ens ho repetim una i altra vegada i tornen a passar dies, setmanes, mesos, anys...

Hem de quedar i fer un viatget. Com abans. Hauríem de passar de tot i quedar per tornar a fer aquell cim... Te'n recordes?...

Els qui ho calculen tot han sentenciat: No serà molt temps ni moltes vegades més (comptant que res sobrevingut no passe i aquesta siga, potser, la darrera vegada que ens trobem)...

SERAN LES HORES, ELS DIES I LES VEGADES QUE FEM PER QUEDAR, seran els moments que decidim que siguen, per difícil que es presente la trobada i per costoses que siguen les circumstàncies que, ara per ara, ho estan impedint. Seran els nostres moments: pocs o molts (això depèn de tantes coses!).

No, la vida NO és així... La fem així.
No, els llaços de l'afecte no són eterns, ni immutables... demanen un plugim de tant en tant per a no ofegar-se.
No, el treball no és lo primer, ni la vida és una merda que ens té esclaus de tantes obligacions. Almenys, no del tot...

La vida, ja ho sabem, té una mica de coses que «no depenen» d'un, que no podem decidir, i una altra de coses que decidim, QUE FEM QUE PASSEN... Les darreres no són moltes, ni són totes les que ens agradaria... Però aquelles que decidim esdevenen les més valuoses, les més estimades.

Les persones que han aparegut ací o allà i el lligam que de forma quasi màgica ens ha unit a elles, han esdevingut un acte de llibertat conscient. Allò que fou casual ha esdevingut vital. Allò que començà fortuïtament solament no morirà fortuïtament si multipliquem els actes de voluntat de retrobar-nos i mantenir el lligam. Exactament igual com al contrari: que també és un acte de voluntat i de llibertat desllapissar-se d'aquesta o aquella persona de la qual ja no volem saber.

Hem de quedar més
Hem de veure'ns més, que no pot ser...
PER MI NO HA DE QUEDAR.
Que la vida passa i fa solc i que ja hem perdut massa temps amb romanços sense trellat. Que després de tot, els millors moments són aquells que hem viscut amb QUI VOLEM... No amb qui estem «obligats» a voler, sinó amb qui hem elegit estimar.

I els que treuen el compte de tot, que es foten... que hem de rebentar-los l'estadística i procurar-nos molts més dies, hores, experiències i afecte... Mentre ens quede alè.






2018/10/27

Et canvien l'hora... et canvien tot


És fàcil que el paisatge de carrers i places d'una ciutat siga com un ball amb constants canvis de parella. Quan no hi vius, quan vas de tant en tant perquè has de fer això o allò a la ciutat a la qual sempre acabes tornant, tot són novetats. 
- Mira, allà hi havia una llibreria!
Ara hi ha una persiana abaixada amb unes pintures d'indis a cavall perseguint un fum morat que sembla un núvol ensucrat. 
Aquí estava el quiosc (ho recorde perfectament) un quiosc enorme que despertava pensaments secrets quan el passaves per la banda de darrere, on hi posaven les publicacions que no podien estar a la banda de davant... I els ulls miraven com si no miraren (vergonyes adolescents) i les dues o tres frases que acompanyaven les imatges evidents feien voltes al cap, com voltors que baixen a la vall a veure que hi troben. Ara ja no hi és ni el quiosc ni l'arbre que l'ombrejava, ni el forn de la vora, ni la estàtua ni les flors. L'entrada d'un aparcament subterrani i un panell per anunciar-se ocupen el seu lloc.
És fàcil tenir una conversa superficial amb aquesta o aquell sobre totes les coses que hi havia i ja no hi ha, que hi eren i ja no. «Remember» de comerços, pubs, bars o edificis que han estat transformats en altres comerços, edificis, bars o solars... Les ciutats són això, cerquen això: una transformació contínua de tot, un anomenat «dinamisme econòmic» que canvia vials i façanes, colors i olors arreu. I amb cada cosa que canvia, un munt de persones fan un ploret, una elegia mínima per allò que s'ha perdut:
Avuí, els plorets, els "remembers" i les elegies les fa ella:
- Ací vaig comprar els botons de la «rebequeta» que vas portar el dia de la teua primera comunió. Uns botonets blanquets, semblaven perletes, te'n recordes?.
No, no recorde haver portat cap cosa semblant en aquell dia ja tan llunyà. I a ella se li il·luminen els ulls amb una llum trista, de capvespre de tardor quan ja ens han canviat l´hora. I fa un darrer homenatge a la merceria perduda per sempre més...
- Ai, tot el que tenien era tan bonic en aquesta tenda. I l´home que t'atenia era tan venedor!. Venies per uns botons i te n'anaves amb això i allò i l'altre... tot coses que no havies pensat comprar però, mira, te les embutxacava amb una gràcia de bon venedor... Ja no en queden de vendors com els d'aquell temps!.
Si, n'han d'haver de venedors com aquells, o semblants. Després de tot els venedors són venedors, viuen per vendre com més millor, i això és com és i va com va. No m'interessa gens el seu món de simpaties impostades i d'amistats falsificades... en forma part del seu ofici. Són «ànima» del centre de la ciutat, eixe espai inventat a posta per vendre i comprar eternament en un cicle infinit de persianes que pugen i baixen, d'aparadors que mostren i amaguen, de maniquins vestits i despullats una i mil vegades.
Mai res ha de romandre igual, tot ha de canviar constantment: paviments, arbres ornamentals, bancs, llambordes, fanals. Tot ha de ser nou, més nou, encara més nou i modern... 
Però...
Algunes coses a les ciutats es guanyen misteriosament el dret de restar immòbils. No se sap molt be com s'ha de fer per tenir aquest privilegi de permanència, com es fan punts per a participar en el concurs de coses que no canviaran, que no s'han de moure mai d'on són, que seran «ara i a l'hora de la nostra mort» (amén) i pels segles dels segles. El cas és que algunes coses, cases, portes, aparadors, colors o pedres arrenglerades estan on sempre han estat, de temps immemorial. Eixes coses són estimades per a tothom (diuen) i no s'han de tocar. Una casa de color de rosa, una tenda de paraigües, una joieria, el portó de l'entrada d'aquell edifici, l'arbre d'aquella plaça, aquell cartell antiquíssim, les reixes d'un jardí...
- Mira, estan igual, igual que estaven... Bo, igual del tot no, que les han repintades. Ai! Darrere d'aquelles reixes hi havia una gàbia enorme amb pardals colorits, al centre del jardí. Quan vam venir a comprar-te el vestit de la comunió et vas quedar mirant els pardalets una bona estona, com una estàtua. I jo, que em gire i no et veig! On s'ha ficat? Ja s'ha perdut!... Però vaig recordar la gàbia i vaig dir-me: ja se on s'ha quedat!. I allà estaves, igualment com t'havia deixat...
No, no recorde res d'aquelles coses que em relata amb emoció. Ni el jardí, ni les reixes... i no m'agraden els pardals engabiats... Gens!. És estrany!. Ara és ella la que es queda mirant el lloc on diu haver hagut un gabiot ple d'ocells. Un espai ara ocupat per una pista de formigó per a fer girimbel·les amb el monopatí. No se si els colors de les plomes d'aquells pardals engabiats ara han esdevingut llanfarnades de pintures, signatures, gargots... Però això és el que ella mira emocionada fent un postrer homenatge al jardí desaparegut amb una nova mirada il·luminada per un raig de llum trista de capvespre de tardor quan ja t'han canviat l'hora... Quan ja t'ho han canviat tot, 
I quí són els que t'han canviat l´hora, i el jardí i els ocells i la casa de color de rosa?
Qui són?
Els venedors?... Si, segur que són els venedors, amb els seus falsos somriures assajats cara a l'espill, amb les seues paraules sempre amables i les seues mans sempre tan netes. Són ben plantats els venedors, han de ser-ho, això és precís. Són éssers perfectes, sociables, educats... i t'ho venen tot, t'ho canvien tot, t'ho embutxaquen tot... Són ells els que et canvien l'hora a les acaballes d'octubre i te la tornen a canviar la primavera... Manen ells, els venedors i, com que manen, fan que canvie tot i que tu ho paguestot: tots els canvis, absolutament tot!
Has de fer una cosa ben fàcil: obrir el moneder i anar pagant... per a que tot continue canviant, ensorrant-se, alçant-se de nou. Obrir el moneder i pagar (si és que pots pagar) o mirar el capvespre i la llum trista que deixa a les vesprades tardorenques i alenar, que això no s'ha de pagar...

2018/07/25

Quan els gossos es van fer "de ciutat"...


- Luky, vine, pobret!. Ai el Luky què bon animalet és!.
Li llança un bastonet...
- Porta-me'l Luky...!
I el gosset el porta com un llamp.

Luky va morir feliç.
Bo, no ho se cert, perquè jo no estic dins el seu cap. No se si és possible estar dins el cap de ningun altre ésser. Se segur que dins el cor d'un altre no es pot estar, és massa estret el lloc de les emocions i els sentiments... estic assabentat.
CREC que Luky va viure i morir feliç.
Però solament ho crec. I ja se sap, les creences són de cadascú. I un creu el que vol creure i d'ahí no el treus de tan capficat que està el creient amb les seves conviccions (raonables o irracionals són seues, se les estima i les defensa contra tot i contra tots... Així va això).

Si Luky fora una persona, si fora com nosaltres els humans, és ben possible que hagués tingut una bona vida i, per tant, una bona mort.
Però ell és un gosset: simplet, obedient, tranquil, amant de la intempèrie i els desllunats, del camp i els matolls. Un animalet fidel (com s'espera dels de la seva espècie) que es deixa acaronar i que no aspira a res en la vida més que a «fer el gos»... com és natural.

Tot açò ho dic, insistiré de nou, sense saber què pensa, ni què sent el Luky (que en la glòria dels gossets estarà... probablement... si és que tal glòria post-mortem hi ha). Sols se, i no massa be del tot, el que sabem, desitgem, esperem i busquem, els humans. I ho se (o crec saber-ho) per aproximació: és a dir, imagine que el que jo desitge, pense i sent, deu ser «aproximadament» el que els passa pel cap i el cor als demés que són com jo.

Si, ho reconec, de gossos no en se tant (ni trencaré la meva seguida per saber-ho, no em cal)...

1,2,3... 
Els gossos, un dia, eren salvatges. Anaven i tornaven i feien i desfeien de «natura natural».
Un altre dia ja no eren salvatges, que els van «domesticar». Van entrar en les cases, amb les persones, i feien cas, obeïen, s'estaven quiets quan es desitjava i corrien lliures pels sembrats quan els deixaven. Rebien bastó si no s'emmotllaven a la seva nova vida i bocinets de pa si es comportaven com se'ls ordenava.
Trobe que això s'assembla molt a determinat concepte del que és «educació»: repressió, instrucció, ensinistrament... Si, s'assembla molt a assimilar «bon animalet» amb «fa el que jo li mane» (bondat=submissió?)
Un tercer dia, no molt llunyà, els gossos ja no eren salvatges ni tampoc domèstics, es van convertir en «mascotes de gent de ciutat». La natura dels seus orígens ara és un matoll artificial en una tancat a un parc on hi ha una icona de gos pixant i diu: pipi-can. Les amplàries de les muntanyes ja no existeixen i els bastonets que els agradava anar a buscar ara són sintètics, d'una mena de plàstic salobre. El seu espai està delimitat pels metres quadrats de pis o de galeria i balcó.

Luky era un gos de poble... vivia en un bancalet prou gran davant de casa i anava cada dia a les terres dels seus amos on feia el que li venia de gust bancals amunt i avall. Quan el cridaven, venia i quan volia, bevia. Quan tenia ganes de gitar-se, es gitava i quan volia fer un revol, el feia.
Tenia espai, lloc, amplàries i puces, de tant en tant. Tenia les sobres del menjar i un cossi vell tombat que li feia de llar. Per la nit, cadenes. Pel dia, certes llibertats. Algunes voltes (poques) corretges, altres un perol ple a vessar.

El tercer dia és el dia que els gossos (i els gats, i els peixos, i les sargantanes, i les serps, i els ocells) es van fer «de capital». Si, igual també són feliços... però jo no se com se senten, ni com pensen. Igual els encanten les seues robes ridícules, les seues ames desequilibrades que els diuen «amor», les seues corretges, pinsos, patés, vacunes, llitets, joguines, gàbies i urnes... Igual coneixen el sentit de la seva vida i gaudeixen dels plaers de la societat de consum. Els compren moltes coses, els porten a la perruqueria, els passegen per boulevards i jardins, els arrepleguen les merdetes i els posen llaços al cap.

Viuen, sens dubte, millor que els seus avis salvatges i despentinats. Millor que els seus pares incultes, camperols i acostumats a la feina dura: el ramat i les seues intempèries, el caçador i les seues carreres, el llaurador i els seus inacabables bancals. Viuen com les senyoretes de la ciutat. Van a les cafeteries amb terrassa, a les platges, als concurssos de gossos amb pedigrí. Els posen a dieta i fan esport. Els pregunten per la seua raça: si és pura i incontaminada o barrejada d'això i allò. Els busquen nuvis adequats a la seva categoria per assegurar una reproducció sense genètiques defectuoses o no desitjades. Els posen noms ben exòtics i es retraten contínuament amb ells. Els compten amb el número de parents i els soterren al panteó familiar.

Si, possiblement són molt feliços els gossos educats en anglès: - sit, Bobby, camon!. Probablement els gossos capitalistes, consumistes, classistes i supremacistes són molt feliços, molt!. Tenen tot el que volen i no els manca l'amor incondicional dels seus amos, que ja no es diuen «amos», ara són «papá». I «papá» es tatua el nom del gosset a la cuixa i «mamá» li compra el seu pinso preferit i «la iaia» els fa regals de reis i la «tia» els paga l'operació d'esterilització.
Quan més escric sobre els gossos de ciutat més segur estic de que són feliços: sense caparres, ni fang, ni perols d'arròs. Sense perill que se'ls barrege la raça o que un gos calent les deixe prenyades de cadells de dubtós origen.
Si... probablement els gossos de capital (del Capital) són una mostra de les elevades cotes de cultura aconseguides per la civilització (del llatí «civis», que vol dir ciutat). Sens dubte, haver abandonat la terra, els boscos, les «antiquades» llengües que es parlen als pobles i entre els pastors, els corrals i el vell jersei que els feia de llitet, és un progrés per a la «caneïtat»...
No tinc cap dubte ja...

Abandonar la terra, els vincles amb ella, anar totes i tots a les grans ciutats on «hi ha de tot» per satisfer les necessitats, ha estat un encert: el peix a la peixera no s'ha de complicar la vida per la mar, la serp al terrer, no ha de buscar ratolins arronsant-se la pell contra les pedres, els gossets poden fer vida social en les «trobades d'escoles canines» i les PERSONES poden comprar i comprar i treballar i comprar, i comprar i treballar i gastar i dormir en setanta metres quadrats, i passejar el gos (que ja no es diu gos, es diu «amor de la meua vida», perquè sempre fa el que JO VULL, ben obedient)...

Si, segurament teniu vosaltres raó, perquè sou molts, cada vegada més, els qui teniu gos al pis de la ciutat...
I teniu també on deixar la iaia (que no cap al pis) i la nena (que no podeu atendre en acabar l'escola) i el gos (que no ha eixit massa obedient o ja no us cap a la galeria)... Teniu solucions per a tot, estimats capitalins/capitalistes. És d'admirar com heu progressat a les ciutats!... Es cosa de veure com netegeu les tones de merdes de gos que queden per les voreres, i els diners que teniu per solventar-ho tot!... És goig de veure com sou de sabudes i com us estimeu la LLIBERTAT!!!...

I Luky era lliure (no del tot, ningú no ho som)... i probablement, era feliç?

2018/04/10

morir-se, no es mor un quan vol


Una història veritable d'un poble veritable i una mort implacable en sis quadres i un final... feliç?

Quadre primer:
Tot semblava haver-ho decidit malament en la vida. Fins i tot el dia de morir-se. No podia haver triat un dia pitjor. Ni una setmana abans, que encara bufava un ventet en caure el sol que alleujava els dies terribles de calor i humitat d'aquell estiu només bo que per assecar panses. Tampoc es va esperar quinze o vint dies a que caigués un plugim de mig estiu que va fer alenar els pits xops de rius de suor i les cames unflades i els peus plens de bombolles. No, tota la vida donant quefer i sempre emprenyant a tort i dret. I es va morir aquell dia, el dia de més calor de la història d'aquell poble del sud. El dia de més basca humida que havien conegut, o cregut conèixer, aquelles ànimes en pecat mortal... Calor mortal. Morta és al llit amerat i, per mortalla, un llençolet suat i un camisó finet com paper de fumar. Allà, estesa en plena fira d'estiu. Mal dia per morir-se que, aquell dia la gent no té ganes de plorar ni d'impostar gemecs...

Quadre segon:
Dos carrers més amunt un es baralla amb un cable allargador i uns lladres per endollar la càmera frigorífica i l'aparell de música. Un bassal d'aigua bruta just al lloc on els cables fan l'amor amb un mascle i una femella, dues neveres i tres focus de llums de colors ha fet saltar els ploms. Desastre. -«Mecague'n» tots els dimonis de l'infern!. En plena fira i el local a fosques, les neveres plenes de beguda calenta i l'aparell de música mut. Havien decorat aquella mena de cotxera o quadra amb banderetes de nacions diverses i dos pòsters de mamelludes de pell lluenta i cul unflat. Quatre cadires, un parell de taules de bar velles, un poal per a la brossa i molta, moltíssima beguda: ginebra, vodka, cervesa... que no falte de res!. I ara, que no va la llum, que els cables s'han banyat! I no busques ningú que ho arregle que no el trobaràs...

Quadre tercer:
Dos carrers més avall.
- Dále, Señor el descanso eterno.
- Y brille para ella la «lus» perpetua.
La llum, que no torna la llum... No podia haver-se mort en un altre dia de més calor!. Si és que n'ha donat tota la que ha pogut fins i tot el dia del seu soterrar!...
Entra amb una barra de gel embolicada amb un cobertor groc. Tanquen la porta de l'habitació i deixen les visites a l'entrada de casa. Els ventalls no paren ni un segon, els dits pessiguen els vestits a l'alçada de les anques per tractar de desapegar la tela de la pell.
I posen la barra de gel al centre del llit, la tapen amb el cobertor i giten la dona damunt, tessa com un pal. Les mans plegades sobre el pit, com és costum, els ulls tancats...
Per fi torna la llum i dos ventiladors giren a dreta i esquerra dins l'habitació. No refresquen els vius, la refresquen a ella. Gel per baix, aire esmorteït tot al voltant. Les persianes baixades per a que el sol no faça el que millor sap fer en dies com aquell: abrasir!.
- Descanse en «pas»
- Amén.


Quadre quart:
L'aparell de música ja funciona i, com a venjança per les hores en què no xutava, li donen a tota llet... Retrona el carrer i ja no se senten les xitxarres que han estat tot el dia posant la banda sonora original a la calor més gran que s'ha vist i sentit per aquells pobles a vora riu.
La cervesa, com el pixum i els refrescos com el cul de l'olla del dia de Nadal.
A la gasolinera hauria d'haver gel, però ningú gosa pujar al cotxe calent com un forn a buscar-lo als afores del poble. I a peu, encara menys, que els carrers semblen de regalèssia fosa.
Si bufara una mica el vent!. El riu fa una pudor indescriptible i els parpalls se subjecten al rostre de pur miracle que no cauen a terra... Gel, una mica de gel seria tan bo!

Quadre cinquè:
Els serveis funeraris, per fi, l'han posada dins la caixa. El fill de l'home del cotxe fúnebre espera dins amb l'aire posat. El seu pare té més esperit de sacrifici i ha alçat l'empresa a força de fer tot el que s'ha de fer sense mirar dies ni hores, ni calors ni freds. Tanca la caixa i li fa un senyal. El xicot surt del cotxe. Agafen la morta i la carreguen. Tots mouen cap a la parròquia.
Tres plors i dos gemecs, un parenostre i una oració breu al Temple als peus de la Mare de Déu i al cementiri. Que és fira, i ja hi haurà temps de funerals i d'acompanyar el sentiment.
Va caient la nit però no bufa ni un poquet el vent. Les fulles de les moreres semblen de cera. Els teulats, si es tocaren, podrien arrancar la pell de les mans...
Dos grapats al cobertor, el matalàs llevat i deixat caure contra el mur. Tot s'ha de llençar. I gràcies que no se'ls ha corromput tot abans d'hora, que amb aquell infern és fàcil que la vella haguera pudit ben aviat.
Al terra, al mig del carrer, prop de l'androna que es beu l'aigua de pluja quan plou, si és que plou alguna volta, la barra de gel...

Quadre sisè.
Giren la clau del contacte. Baixen les finestretes ben depresa rodant les quatre maniveles alhora.
- Ie, tu... ahi hi ha gel!
- On?
- Ahi...
Baixa, obre el maleter. El torna a tancar. Total no cal moure el cotxe... si el local està a dos carrers. Baixen tots quatre i s'ofereixen gustosos a portar la barra en braços. La sensació de fredor d'aquell rectangle imperfecte és el més agradable que els ha passat en tot el dia...
Vint-i-quatre martellades i la barra ja no és barra, és esmicolada al cul de quatre, cinc, trenta gots de «cuba-libre»... Mmmmmm, fresquet i bo aquell abeuratge...


Final:
Entra al local. Sa mare li ha dit que se'n vaja amb els amics. Que és fira i la vida és per a gaudir. Que no ha de fer cas de qui critica que acabe de soterrar l'àvia i ara se'n vaja a beure un poc a local...
- ves, fill, ves, que si ha triat hui per morir-se, nosaltres no en tenim culpa de res...

Fica la ma al poal del gel. Pega un grapat i se serveix un bon got de «cuba-libre» amb llesca de llima i tot... Que no falte de res, que hui quasi morim tots de la calor, eh?...


2018/03/17

valencianisme style


S'estila parlar de «valencianisme» i jo tinc ganes de dir la meua.
S'estila, entre d'altres coses, perquè desprès d'un llarg període d'estupefacció col·lectiva, d'anestèsia general, de destrucció programada i d'espanyolització compulsiva de la societat valenciana; sembla hem obert un nou període com a poble. I dic «sembla» perquè haurem de veure si es consolida, creix i reneix allò de passar la pàgina de la vergonya i el «podrimer».
Jo tinc ganes de dir la meua i la diré... però no patiu: encara que el meu lloc de naixement fou la ciutat d'Alacant i sóc alacantí de naixença i de pertanyença geogràfica-comarcal (que no provincialera ni provincial), mai he fet altra cosa que considerar-me pertanyent al Poble Valencià. El secessionisme, com sabeu, és una vella arma que desenterren contínuament els qui han fet de la maquinària social de les valencianes i valencians una mena d'obsolescència programada cap a la auto-destrucció i reconversió de la nostra terra, identitat, llengua i nació en una «playa de la Meseta» (més coneguda com a «Playa de Madrid» o «Levante Español»).
Bo, aclarit això de que «Alicantón» és el que més és sembla a «idiotes units fent la mona» torne a l'inici:

Parlar de valencianisme s'estila.
I jo no sóc molt de modes, la veritat. Porte barba abans (i desprès) que totes les modernors hagen fet que se la deixen fins i tot els imberbes. M'agrada usar espardenyes de cànem a l'estiu abans i després que els neo-valencianistes folklòrico-afectius (més coneguts com pollosos afectuosos) les hagen fet servir darrerament per a esdeveniments de tota mena. Les modes tenen un tocat: paren falses sempre, tenen clars indicis de ser bones per engronsar la gent amb poc criteri cap a una mena de «xica, si, que s'estila, posa-t'ho» prou infantil i gens crític. Les modes i les modernes solen anar guiades per gent de poca profunditat, gens de llargària de mirada i molta tontera psico-afectiva... és a dir, de molta «buidor».
I seria tan penós que el nou valencianisme fora simplement això: una buidor més. Un pilot d'algeps que tracta de tapar la terrible escletxa que ens han deixat els anys de capitalisme-liberalisme salvatge espanyolitzador. Seria una llàstima que, una vegada més, fora «cual piuma al vento»... una cosa fugissera que dona temps a «los otros» a refer-se, reconstruir les seves armadures per acabar de tombar el poc que ha quedat en peu desprès de: destrucció del territori, devaluació de la vida rural, substitució lingüística i desprestigi de la llengua pròpia, menyspreu al teixit industrial i agrícola tradicional, consumisme foll, imperialisme cultural anglo-espanyol supremacista, manipulació informativa, corrupció institucionalitzada, pancastellanisme, despoblació d'amples zones del territori, degradació mediambiental, privatització de recursos i serveis, desactivació de la societat civil, del teixit associatiu...
A que sona terrible tot plegat?. A que posat tot en una llista llarga i que costa de llegir t'agafa un pantaix que t'ofegues?... Doncs no és una macedònia de coses diverses amuntegades. És (continua sent) un pla: ben ordit i ben estructurat; amb les seves fases, objectius, terminis i voluntats.

I quin és el nostre pla?, el de les dones i homes que estimem aquesta terra valenciana i la volem viva, lliure, renovellada i oberta a un futur més just...? El pla és ser una gafa de ferro en un còssi badat?... Seria mal pla. Seria estèticament bonic però feble i esquerdat.
Agafar eixa llista i capgirar-la absolutament hauria de ser el contingut essencial del nou valencianisme que es postula per a refer-nos com a Poble i com a País i redreçar els camins cap a un futur més desitjable... Agafar la llista i no tindre por a conceptes com «decreixement» «sobirania» «canvi de model econòmic» fins i tot «anticapitalisme», almenys en la mesura que signifique això recuperar estils de vida més lligats a la terra i a la sostenibilitat ambiental i començar a marginar el liberalisme salvatge i assassí que ens acabarà aniquilant com a societats...

Tenim un pla...si, un ALTRE pla. I ens hem de capficar simultàniament amb la pedagogia social que sume voluntats per a portar-lo avant i amb el moto-serra per tombar arbres que tenen ja moltes arrels tòxiques i que ens estan infectant la terra (és un símbol, no patiu). Ells havien plantat a les nostres consciències coses tan aparentment ingènues com que «les ciutats molen més que els pobles» que «tenir un treball de merda és millor que no tenir-lo» que «queixar-se, associar-se, reivindicar... no serveix de res». Ens han plantat com a naturals arbres de plàstic d'aquells horribles de Nadal i ara hem de dir que són millors perquè no necessiten aigua i l'aigua és escassa perquè «els insolidaris veïns del nord no ens la volen transvasar»... I amb un poc d'açò o allò tenim mitja societat valenciana convençuda de mentides que es creuen veritats: «que España nos ama» (tan de bo ens estimara però el fet objectiu és que ens saqueja) «que Catauña nos quiere asimilar» (i ells, prou tenen amb lo d'ells com per a enfeinar-se en «imperis falsos») «que Valencia es lo más grande» (que li ho diguen als joves valencians que han d'emigrar per veure de portar els seus projectes endavant) y que «la izquierda valencianista es ETA y es secesionismo»... Si, la teua veïna encara es creu això perquè els mitjans de comunicació (budells del sistema) abans moriran que diran la veritat.
I un «loco» en fa cent i un lladre acaba «yonki del dinero» i «háblame en cristiano» conviuen amb tu i amb mi posant-nos a tall de lliuta cada dia per veure si els qui ens cansem som nosaltres, si desistim, si ans avorrim d'haver-nos de refer cada setmana, desprès de cada bosc cremat, de cada poble en perill d'extinció, de cada feixista solt impunement...

Un nou valencianisme no hauria de ser molt diferent del vell, perquè el vell és tan vell com la terra que trepitgem i que ens acull. Però sí hauria de ser diferent! No hauria de ser masclista, ni homòfob, ni amic d'interessos foscos, ni excloent. No hauria de ser ranci, però tampoc voluble. Hauria de ser intel·ligent, molt més intel·ligent que el projecte destructor de «los otros»...
Serà cosa de més llegir i menys comprar calçotets caríssims. Més viatjar per conèixer el territori que diem estimar i defensar i escoltar a les persones que l'habiten i el lluiten; menys esperar a que totes acabem a les quatre ciutats grans que acabaran insostenibles, culturalment colonitzades, socialment desfetes i psicològicament col·lapsades.
Igual el nou valencianisme ha de superar ja d'una conceptes com: centre administratiu-capital, nucli d'interès per al consum-producció-consum. Haurà de revaloritzar allò públic, autèntic, pròxim, sostenible. Haurà de treballar per convèncer que l'autodeterminació no és «pegar una portada i fotre el camp» sinó: «manar de lo teu», que manem de lo nostre com lliurement i pacífica ens semble millor.

Haurem d'explicar-nos millor i haurem de fer com el vell valencianisme: no cansar-nos... Perquè el vell valencianisme podrà ser folklòric, avorrit, pastat de senyera i paelló... però és constant, ferm, decidit. No se si el nou té aquella cosa de les postmodernes: que es cansa de tot... fins i tot de si mateix quan ja no s'estile.
Una vegada dita la meua, tornaré al silenci: al silenci que mira els carrers vells i mig buits del poble en el qual visc, patesc, estime i rabie. Faré un acte de respecte reverencial per totes aquelles persones que es situen en aquest costat de la vida, el dels qui creiem que «un altre món és possible» i comencem no cridant per no trencar-li la son al veí, que està vell i té molt patit. Dels qui creiem que és possible construir-lo amb la tenacitat dels xiquets que escalen les penyes del meu carrer per molt que els hagen dit que no podran... I poden, ja ho crec que ho fan!

2017/10/29

L'adelantat de Banyeres i l'espavilat de Xixona

Descarregaven ametla a la porta del molí. Ametla torrada i fregida. I rància!. Tota la partida d'ametla s'havia fet malbé.
Qui no coneix els xixonencs (millor dit, qui no sap com s'han fet rics alguns xixonencs) ha de saber aquesta història. Una història veritable, com és de veritable el bon home que me l'ha contada, si senyor!. Qui no sap el significat de la expressió «ací no es perd res», ara ha de parar l'orella i escoltar be aquesta història que, si no fos contada per boca d'un home de trellat, seria de no creure. Però ell diu la veritat i la veritat és aquesta:
Tota aquella barbaritat d'ametles torrades i fregides s'havien de llançar a la brossa o al cabés de tant gust de ranci que feien. I el xixonenc no vol perdre les pessetes que li han costat, ni vol que se sàpiga el tuacte. Per això les porta al moliner i li demana que faça mòlta i, barrejant la farina d'ametles amb segó, ho vendrà per a menjar de porcs. Ja ho té parlat amb un que cria porcs i així es farà.
I es fa la mòlta i la pedra solera i la corredera i tot s'envisca amb aquella oliassa i cal desmuntar el molí de bones pedres catalanes nosequantes vegades per netejar-lo. Mare quin tarquim i quin desastre de tot plegat!. Quan el moliner se n'ha desfet d'aquella farina d'ametles ràncies i se n'ha deseixit d'aquell fracàs, vol saber com quedarà allò dels porcs i be que se n'entera de les noves que va portant el succeït.
Els sacs d'aquella menja de porcs arriben a son destí. I els porcs mengen. I fa goig de veure'ls com es crien de polits. I ara entra en acció un «adelantat» de Banyeres que fa tractes i se'n compra un, el primer, el més gros de tots aquells porcs criats amb pinso de luxe.
En una casa del poble comença el ritual de la matança del porc. I és mort, i esquarterat. I quan l'han partit no donen crèdit: gens ni miqueta de magre... tot greix, tot cansalada. L'efecte d'aquella descoberta posa en quimera l'adelantat de Banyeres i, mentre continuen les dones fent i desfent amb el porc se'n va i busca el veterinari. I ve, i mira i no sap com respondre a la pregunta senzilla que li fan: - açò es podrà menjar o què?. Ell troba que si. Que la cansalada, fins on ell sap, és i serà sempre bona de menjar, però aquella absència de magre i la seva professionalitat el mou a enviar una mostra a Saragossa. I així és com el porc (bo, una de les seves relíquies) viatja lluny per a què qui sap més diga el que s'ha de dir i responga si serà ma de menjar-se aquella carn o serà millor reballar-la al riu.
Mentre van i venen de Saragossa les despulles mortals del porc, les dones han arguït de fer el que es fa amb el greix dels porcs en matèria d'embotits: botifarres «d'andola». Si, aqueix és el nom popular que s'usa per aquestes comarques per a eixe embotit que és pur greix i corna de porc; ja se sap, per a aprofitat tot i tot el que l'animal dona, que del porc no es tira res (sempre s'ha dit).
I quan venen els papers d'allà avant de l'Aragó ja no cal llegir-los, que a la primera calor que ve (que ve sempre cara a l'estiu), aquells rastres de botifarres d'estrany color comencen un degotim i s'esmunyen i s'esmunyen fins que no queda d'elles més que la pellorfa i els filets...
I el terra ple de greix, i les pedres del molí, d'oliassa, i el molí i la casa i tot d'olor de ranci...
I el xixonenc afrontat (-que ningú sàpiga el succeït, «estamos»?, diu a tots els que puguen donar testimoni de l'assumpte) i el de Banyeres maleïnt d'haver dit a tort i dret com menjarien amics i parents d'aquell porc tan polit que havia comprat... I ara... no res, que la vida té aquestes coses i un bolet és una lliçó.

Al dipòsit de les velles històries posem aquesta també perquè, com diu qui me l'ha contada: - me cague'n Ceuta cotxina!, quin bolet amb aquell «adelantat» de Banyeres!

2017/10/23

Figues i fam


Se on estan totes les figueres del terme de Relleu. No me'n deixaria ni una si les buscara. Si les buscara altra vegada, encara me'n recordaria. Una per una. Totes!.
Jo era un «esmaiat», un mortet de fam. Només tenia que fam, molta fam, sempre tenia fam.

Ma mare era de Relleu.
En aquells anys de la fam em va enviar allà amb un parent per a què li ajudara en la terra, per a què em manara faena i em donara a menjar i no em morira de fam.
Mare, quanta fam vaig passar!. Em sabia on estaven totes les figueres del terme de Relleu, que mira que és gran.

- Això ja ho has dit.
- Però jo no puc parlar?. No puc parlar?.
- Parla, home, parla... i perdona'm.

Ma mare era de Relleu i Relleu és pobre, com tots el pobles, però té molt terme. És grandíssim el terme de Relleu, més que el d'Orxeta. I jo se on estan totes les figueres de Relleu. Totes!
Ma mare no volia que passara fam, però no tenia per a donar-me res de menjar. I em va enviar amb aquell desgraciat, que era família nostra o no se molt be quin parent era... per a que li ajudara i que em donara a menjar a canvi de la faena.

Un dia em vaig esgarrar un camal dels pantalons. I jo: - Mare, mira que m'ha passat, que tinc un forat. I ella, va agarrar unes tisores i em va tallar el camal. Per ací, randa el genoll. I l'altre, res. Llarg. Un curt i l'altre llarg. Així anava jo pel món... Ai, ma mare quina passada!. Un curt i l'altre llarg, com un pobret, com un... què se jo que semblava un?...
I aixina era la vida. Me n'anava pels marges i agarrava figues. I me les menjava. I matava un poc la fam. Quan hi havia figues, clar, que no sempre hi ha de figues.
Totes, totes me les se on estan. I totes les tastava, bones i roines.

Ma mare era de Relleu. Pobreta ma mare...
Aquells anys eren molt lletjos. Es patia molt. Molta fam. I jo... com un... un camal curt i l'altre llarg... «Mecaguen»!, ma mare quin «discurriment»!.

Les figues són bones de menjar. Sabeu aquelles de la gota-la-mel?. Aquelles no les tastava massa, sempre feia tard per a les figues bones. Me les menjava totes les que trobava, menudes, grans, seques, totes bones... Treballava, si. Però no em donaven a menjar. Veges què trobes! Apanya't!...

I jo, buscava... i, a voltes, trobava figues. Una volta o dos, vaig furtar carabasses d'una horta. Mare, quan ho van saber com em van pegar!. Jo és que passava fam i mira... Un camal curt i l'altre llarg. Has vist?...

Al poble de Relleu, i al color inquietant de les seves terres.
Pels moments que romandran per sempre dins meu, ben fons.

2017/08/14

quan la Glòria et cau damunt

No se si saps que el cel té una porta. Que es tanca i s'obri. Una porta sense pastell ni gronses.
Tal vegada no saps que la glòria pot caure't damunt, a sobre teu en forma de pluja. Una pluja que no banya ni amera sols acarona i és brillant.
Podria ser que no tingueres idea que dalt del cel habiten uns homes i algunes dones que fan girar mecanismes i agafen amb força cordes i sogalls. Uns éssers que han de vetllar perquè una palma daurada puga descendir digna, recta, amb son lleuger tremolor solemne.
I així és també com sota la terra, altres incògnits humans acullen l'infant coronat que acaba d'apagar el ciri que és la vida i, en cloure el seu cant de lenta respiració, s'ha de tornar fusta, imatge sagrada. Li besaran els peus i cauran de genolls davant d'ella en ressorgir de sota la terra al món dels vius acalorats. Un món fet de ventalls, silencis, ulls oberts i mirades amerades d'aigua de joia.
Això és com és, com ha estat sempre: un cel i una terra amb els seus habitants. Allà, un fuma d'amagat, ací un altre escalfa la veu mentre es demana silenci. Per l'altra banda unes mans cuiden que el mantell caiga com ha de caure: amb perfecció de plecs, mentre a la banda contrària un etern llaç blau fa voltes i voltes tapant la rústica textura dels cordells.
I et diuen que és llarg i fa calor i no és fàcil de veure-ho tot amb claredat. Diuen que té tot un misteri desvetllat cada any cinc o sis voltes. Diuen que res és com això i que tot el que existeix és resumit en aquells dos actes: la vida, la mort, la glòria, el poder, la misèria i el perquè de tot plegat.
Diuen que el cel i la terra tenen els seus ritmes, cadències, sons i veus. Unes veus que es posen a prova dies abans. Uns ritmes que se senten en el respirar, el callar, el breu comentari a cau d'orella, la magnitud del bategar ara serè, ara emocionat. Un ritme únic que s'acumula en un patrimoni d'humanitat. Patrimoni que es guarda en una caixa de fusta vella; fet d'abraçades, somriures, besos d'amigues, alegria sincera de retrobar rostres i mans conegudes, apreciades, estimades.
No se si saps que la terra té baranes per no caure, per preservar el passos pausats que s'encaminen a l'homenatge. Probablement tampoc sàpigues que la protagonista és una dona que alhora és un home, un infant. Que l'infant té una perleta de suor entre els llavis i el nas i que canta. Ha de cantar sense que la vergonya i la temperatura li baden les cordes vocals. Amb ferma convicció i amor, mentre s'acomiada de la vida. Que l'infant és la Verge i la Verge és tres: nineta, imatge sagrada i careta d'infant.
Plomes, núvols, un arpa i el rascar d'una guitarra. El poder del metall d'un orgue i la humilitat d'una corriola. Uns barbuts i unes galtes colorades, uns braços elevats al cel coberts de nervis i rentats amb sabó de casa.

I tot està be, tot és com sempre ha sigut... tot està on ha d'estar desprès d'haver-ho trasbalsat tot i d'haver canviat les coses de dalt per les de baix i les de baix per boires blanques i sandàlies daurades.

Estàvem allà. Ho hem vist tot i en donem testimoni. No hi ha misteri, hi ha Festa, que els ulls ho han vist amb claredat i les mans han tocat la palma preciosa. I ella ens ha parlat amb son daurat vestit, és cert que ens ha parlat com ho fa ella: quan callem.








Elx_Agost de 2017
La Festa. El Misteri d'Elx
A Raül Seguí, que estava amb nosaltres allí, dins el meu pit.
I els nostres patrimonis d'afecte humà, d'humanitat

2017/08/01

De dignitat i desmemòria

Venien per la punta del carrer. Assegudeta en la seva cadira de rodes. Des de lluny vaig saber, però no se si volia saber. Havia escoltat que... però ara estava allà, prop, amb els seus cabells completament blancs i els braços una mica elevats sobre aquella mena d'artefacte amb rodes que permet a la seua filla (la meva cosina) treure-la de casa de tant en tant per a que li pegue el sol, l'aire...
Estava ací, velleta i pansida com una flor que ja ha fet el que ha de fer: ser bella. Estava com si no estigués... Ja fa temps que no està. Si està, però no està... No coneix, no fixa la mirada, no sap ni recorda.
Sense dir absolutament res la vaig besar. - Rosalia... i la seva pell suau va rebre el meu bes. És com si m'hagués besat jo mateix perquè l'afecte que porten els besos aparellat va sortir de mi i a mi va tornar intacte, subtil, simple, profund.

Venien pel mig del mercat.
- Josep, vaaaa, adelanta! - li va dir el xicon-.
Ell mirava tot, somreia. Amb la seva camisa blanca i neta i les mans creuades a l'esquena, a l'alçada del crepó. Lleugerament corbat cap avant.
- Josenet, com anem? - li vaig dir. Amb un somriure, com sempre, com cada vegada que ens havíem trobat abans, em va respondre:
- Anem!... que ja és!!!.
- Vinga, Josep, anem fins a la punta a vore si encara comprem alguna cosa – va insistir el xicon-.
Però just en eixe moment, un altre home vell, d'una edat aproximada a la de Josep, el fa girar-se, li toca el muscle delicadament i li diu: - Em coneixes?, Saps qui sóc?... - Clar, -li diu- tu eres tu, home (rialla)...
No, ja no coneix. No reconeix. No cal fer proves per veure si encara pot saber qui és qui. Ja no cal. Els seus ullets vius, de «pillet» són els mateixos de sempre. Mira, repassa, contempla i cada segon que ho fa és present. Perquè ja no hi ha passat ni probablement massa futur.

Ja fa temps que diuen pel poble que estan perduts. Que eixos caps ja no estan per a res. Que per a què viure tant si s'arriba així a la vellesa, que per a què...



Ella li va col·locar els cabells a sa mare. D'una palmellada li'ls va redreçar cap arrere. El vent els havia desordenat un poc... I va seguir el seu camí parlant de gossos i de coses que tenia entre mans. La vaig veure seguir carrer avant amb els llavis lleugerament caiguts, amb les cametes eixutes. Amb la digna humilitat de qui està acabant la vida com bonament sabem, esperant sota la brisa.

Ell li va estirar la ma. La seva ma d'home que treballa la terra. La brillantor de l'anell li dona un cert prestigi a aquella ma del xicon. Eixa ma (ell no se'n recorda) em va agafar fortament una vegada que quasi em mate baixant per un ribàs. Érem joves, adolescents. Baixàvem a banyar-nos al riu en colla. Jo davant, ell immediatament darrere de mi. En veure que relliscava i el cos se me n'anava barranc avall es va tirar a salvar-me. En el punt just d'agafar-me la ma i estirar per a que el tos no em colpejara contra una pedra gran. Sempre he recordat aquell moment i sempre li he guardat, malgrat tot el que porta la vida, un afecte especial. Però ell no ho recorda això. Quan li ho vaig contar una vegada vaig comprovar que aquell record tan important per a mi no estava en el seu catàleg de records.
Ara eixa ma, la mateixa d'aquella volta, s'estira cap a la del seu pare desmemoriat. L'agafa amb tendresa l'estira suaument i l'atreu per a que continue carrer avant... - va, Josep, anem que és tard.

El treu dels ulls curiosos, de les misericòrdies sinceres i de la impostura dels qui pregunten «per quedar be». Se'n van agafats de les mans, com els xiquets que són amiguets, com els qui s'estimen... I es perden en direcció al pont: dignes, mudats, que és diumenge. Amb la digna humilitat de qui accepta el que ve sense més... esperant.



"Per això tenim tietes en cadira de rodes per atacs d'apoplegia sobrevinguts. Bavejen educadament i miren la televisió. En canvi, en les famílies d'eixa gent, avis amb vestits tallats a mida estan suspesos tràgicament de bigues de les quals es penjaren per sobrevinguts desastres financers. De la mateixa manera pot ocórrer que un dia troben al cosí amb el cap obert per un cop ben pegat, caigut de daltabaix a la cornisa d'un apartament florentí - l'arma homicida: una estatueta helenística que representa la temperança. Nosaltres, en canvi, tenim avis que viuen eternament: s'encaminen tots els diumenges, fins i tot el darrer abans de morir, a la mateixa pastisseria, a la mateixa hora, per comprar les mateixes pastes..."
(Emaús. Alessandro Baricco. Fragment)