2016/06/12

d'un país de lletres. DIFERENT

PRIMERA TROBADA «POBLES PER LA DIVERSITAT»
Tibi_juny de 2106. Guió de la «performance-conte» al Pla de la Font de la Glorieta.

d'un País de lletres
Hola sóc Pau. Sóc Mestre d'Escola i us presente les meves «armes de destrucció massiva» (de prejudicis)...
Un clarió
I una pissarra...
Que entre la pissarra nº1

1.LLETRA: D (Gilberto)
MÚSICA: Som tots uns desgraciats. Estanislau Verdet.

Hola, sóc D
i he vingut a presentar-vos la meva actual família...
Ens hem anat trobant per ací i per allà i estem a gust juntes.
Si, JUNTES, perquè les lletres som totes xiques, com les persones (femení i plural)... Encara que això té igual. Som el que volem ser i au.

Jo vivia en una paraula horrible. De menuda es van adonar que no m'hi veia prou i em van obligar a portar unes horribles ulleres de pasta amb vidres de cul de got, perquè ja se sap, els xiquets tot ho trenquen i paga la pena comprar unes ulleres resistents. Jo era molt cuidadòs, la veritat, però com que TOTS ELS XIQUETS SÓN DELS CABELLS DEL DIMONI, havia de portar aquelles ullerotes i suportar la cançoneta «gafitas cuatro ojos, capitan de los piojos» nya-nya-nya-nya...
BRRRRRR... «lo que tenim passat», xè.
Bo, amb el temps vaig poder fugir de la paraula en la què vivia:
DEFICIENT
I vaig caminar sola durant prou dies fins que vaig conèixer «F». Em va convidar a tramussos i el forat de la panxa se'm va calmar un poc. No se si sabeu que les «D» patim molta fam sempre per tenir un forat tan gran a la panxa.
El cas és que estava farta de que em digueren deficient perquè no m'hi veig prou. Si, no m'hi veig massa però això no té la més mínima importància quan SÓN TANTES I TANTS ELS QUI TENEN ULLS I NO VEUEN... «que no hi ha més ceg que el que no vol mirar», que deia aquella.
Les coses estan, però no les volen veure, ni miren ni volen saber...
«i si no t'hi veus prou, obri el cul»... Doncs això, que la gent no mira ni vol mirar amb ulls nets... Una pena

2.LLETRA: F (Isa Sancho)
Música: Ennio Morricone. BSO «el padrino»

- Eres «F» de Jos-efa, no?
- Hahahaha... Bo cadascú es diu com vol, no? Jo sóc efa.
- Et veus molt guapa amb la panxolina. Felicitats, Salut per criar-lo.
- o per criar-la.
- això, o per criar-la... Que encara no sabem què serà?.
- Serà... això és el que importa...
Efa, va conèixer a D quan fugia afamegada de casa, desprès dels tramussos i de dos o tres cervessetes es van caure be. Són d'aquelles lletres que encaixen be...
Efa vivia en una paraula bonica.
Quan li preguntes a la gent en una enquesta quina és la cosa més important per a tu en la vida, solen contestar per golejada «la família»... però és mentida, són els diners, moniatos!!!...
Efa va decidir ser mare i portar endavant la seva criatura ella sola. No ho té difícil, per sort té feina, però necessitarà ajuda per ocupar-se com cal del bebè... i mira, la família li ha donat l'esquena... que si està loca, que si aixina no són les coses, que si això, que si allò... El cas és que ara mateix la família està passant d'ella... Bo, efa, ets valenta...
- Valenta? Nooooo, hehehehe... jo diria més be decidida. Anirem fent i avant...

3. LLETRES: E i R (Mercè i JoanLlu)
Música:
«de Xixona vaig a Tibi...
I a mi m'agraden els rotllos...

-Hola templada...
- Iep.
- còmodes les espardenyes?
- ei mira...
- autèntic el barret.
- ah ,si, si...
- de poques paraules?
- Nooooooo... xarre més que alene... però visc al camp i m'he fet a parlar amb els animals, Són més agraïts que les persones de vegades. La gallina més bonica que tinc, Conxeta, i jo fem unes converses que se'ns fa mal a la bancada de tant xarrar.
Quan fa una calor que bada les penyes, m'assec davall d'una olivera i mire les gallines picotejar el panís... lliures i contentes a l'ombra. I em bec un fresquet i em faig aire en un ventall i mira... més feliç que el món. I el gosset, ai el meu xiqui, tan espaviladet... xarrem pels colzes ell i jo, de la vida, de tot...
Fins que el moniato del meu «R» mou amb la bateria... aiiiii... comença a tocar i no queda un pardalet en tot el terme... Bo, li agrada molt la música al meu fardatxet... i en caure el sol li arrea de valent... Ell és més de capital, quan li pega el punt se'n baixa a la ciutat i assaja amb els dimonis emplomats aquells heavies que asclen guitarres en una cotxera... I mira, és feliç també... Se'n va vindre amb mi al poble i diu que li inspira tot açò, que ací estem «in the heaven»...
Pel poble diuen que estem un poc «pa nugar», que vivim com els antics, que si un home amb arracades, que si això i allò... Xica, m'agraden més les gallines, que no critiquen, xe!!!... Ai la meua «felissieta» és una lloca preciosa, i el pollastre «Bartomeu» tan polit, i tan xulet...

4.LLETRA: T (Dani)
MÚSICA: Billy Caffaro. Marcianita

Us presente a «T»... és una mica tímida, i no té massa ganes de contar la seva història. És una història trista, de patir. De fet encara no està massa be. És vulnerable (TOTS HO SOM, HO HAVIEU PENSAT ALGUNA VOLTA?), no té encara massa bona salut però està fent un esforç preciós. D'ençà que va conèixer D i F i les altres va sentint-se millor. Volia ser «una chica diez» «divina de la muerte»... i es va anar creient les mentides d'una societat malalta...
No cal que us ho explique massa... ja veieu que està flaqueta com un bacallaret...
Ja ha passat la part pitjor. Va refent-se...
Un món foll, de models imposats d'estètiques i modes, d'estereotips que deixen fora tanta gent...
Gastava un dineral en coses i més coses per estar «suposadament» fantàstica... i es gastava la personeta que s'esmunyia com l'aigua en el palmell de la ma.
No, no vol inspirar llàstima... s'ha vist tan apurada que ja sap que el que té més valor és ella mateixa... I s'ho curra, eixirà, ja voreu.
Ah, no us he dit en quina paraula vivia abans... estava en la paraula «TALLA»...
i pensava que mai donava la talla, sempre competint, sempre volent ser qui no s'és, sempre patint...
s'ha acabat, per fi...

Primer intent de formar una paraula:
- xicones, poseu-vos a vore quina paraula pot eixir de vosaltres:
- TEDRF
- FRTED
...


5.LLETRA: N i E (Julio i Jordi)
Música: Mari Trini.Yo no soy esa

Hola us presente a N
Ella estava en la paraula «INVERTIDA»... dissimulant, fen com qui no fa, no fent com qui fa, amunt i avall... Un dia, va i diu: Prou!... i se'n va voluntària a un camp de refugiats. Allà va conèixer a «E», que vivia en la paraula més horrible de la vida: «GUERRA».
- Tia, li deien les «amigues» estas amb «E» perquè et dona pena, veritat?. La veus tan feble, tan maltractada...
- Aneu a pastar fang «amigues»!!!... Tan difícil és comprendre que estem juntes perquè ens estimem?. És simple... la vull i em vol, la mire i em mira, no hi ha molt més que explicar...
Ja fa molt de temps que estan juntes, molt. I fe enveja de veure-les tan boniques i tan romanceretes i tanta alegria...

6.LLETRA: I (Pere)
Voilà: «I»
Guapot i alt com un campanar. I negre, tan negre que si tanca els ulls i la boca en la foscor no el trobes... Negre, si... No li agrada gens que li diguen «de color» perquè ell és «black-boy», «Black-Power»...
Fa 12 anys que viu entre nosaltres, ha fet l'esforç d'aprendre la nostra llengua, de mirar-se els nostres costums, però no fa mai prou perquè per a la gent CURTA és «el negre»... Ni el seu nom han volgut aprendre. Està com si no estiguera, és com si no fora, va i ve com si no anara ni vinguera... així és la cosa.
Una vagada el van buscar per a fer de Baltasar a la cavalcada de reis... Li va fer il·lusió, pensava que era bonic que comptaren amb ell... però sempre el color, el color és l'únic que veuen, solament això... com si res més comptara...
Ningú sap que té bona ma tractant els xiquets, a ningú li interessa massa la seva vida.
Els «modernillos» li fan una mica de cas perquè dóna «color» a la colla (de nou el color) i el conviden a les seves reunions multiètniques i multiculturals i multiavorrides i multigastronòmiques...
És tan fort com un arbre vell, tan espavilat que reviscola de totes les que li passen... Tan gran com un campanar i mai, mai es deixarà vèncer...

FINAL
«No hi ha més ceg que qui no vol veure», veritat «D»?...
Jo veig lletres, lletres que formen paraules i frases i llibres i més paraules i més llibres... serà això... que els llibres s'han omplert de pols i les paraules s'han tornat punxes d'esbarzer...
Serà això...

- Mestre, -diu la F-, podem jugar? Ens hem portat molt be...
vaaaaa, deixa'ns jugar un poquet...
- Clar, feu el que vulgueu lliurement, és quan més boniques esteu, quan sou lliures...
- Primera: D
- segona: E
- Mestreeeee, s'ha colat... diu I
- vaaaaa... respecte... (diu el mestre)
- Tornem a començar:
- Primera: D
- Segona: I
- Tercera: F
- Quarta: E
- Cinquena: R
- Sis: E
- Set: N
- Vuitena: T
DIFERENT


Música: Franco Batiatto. El animal

2016/04/29

QUATRETONDETA... o les arrels

Ni en se ni el que vull és fer ací «crítica cinematogràfica». Seria un atreviment per la meva part perquè si d'alguna cosa se, no és precisament de cinema. Contarè alguns sentiments que m'han sorgit com bonament puga que tampoc és fàcil, però és el que vull fer ara...
Abocarè sobre aquest full blanc el manoll d'emocions viscudes hui a Cocentaina veient l'estrena de QUATRETONDETA, de Pol Rodriguez.

Quan un aprèn com són les arrels d'una olivera, comprèn perquè collons és com és la gent d'aquesta terra meva. Entre Aitana, Benicadell i Mariola, els qui ens hem criat en un poblet o un altre d'aquestes contornades, tenim una flaire a terra blanca o vermella, un parar particular. Si, ja se... això ho diu tothom de la seva comarca, poble o País, tots parlen «d'allò especial de la seva gent i la seva terra». No és això el que vull dir. Eixa flaire o eixe parar dels qui som i estem en aquest clot entre muntanyes m'ha fet emocionar-me veient aquesta pel·li... concretament quan la protagonista despenja un quadre de ca la seva mare que representa una preciosa olivera vella amb una xiqueta (ella mateixa) al davall, sota les branques.
He vist la sensació d'obrir els braços mirant el cel quan tothom et mira al centre del carrer en festa i he vist tanta de la meva gent que tasta per uns segons allò que imaginem que seria la glòria. He vist els ulls dels nostres vells perduts en la visió de la vall, arrecerats a les penyes, reposant una mica el cos cansat sobre les roques grises que portem damunt els muscles com la roba de mudar.
He vist com s'ha de prendre la vida quan el bon humor és el que ens salva, ens remulla el cor i gaudim d'estar junts.
El vell cementiri de Benimassot, el campanar de Bocairent, el carrer de Benimarfull on els xicots templats juguen a pilota. La finestra oberta que ensenya el castell i la mar mediterrània en esclat de vida. Les camises blanques dels músics i la casa tancada de Quatretondeta... sobretot aquella casa que sempre romandrà esperant que tornen els qui se n'anaren.
Aquestos pobles «en perill d'extinció», com les floretes boniques. Aquesta gent i aquesta manera de veure i viure la vida.
Tot això m'ha fet gaudir amb bons amics. Tot això que no és poc.
Per a mi Quatretondeta ja era (abans de veure la pel·lícula) un símbol de llibertat i independència, de voluntat de ser poble contra totes les circumstàncies adverses. És un poble molt menut al qual costa molt arribar. Apartat, senzill, aclaparat per la grandesa de Serrella i la fascinació de les agulles dels Frares. Tan menut que hauria d'haver estat «aldea» d'un altre... Però no ho és ni ho estat mai...
«Ares és de Benasau,
Beniafé d'Alcoleja.
Catamarruch és de Planes.
DE NINGÚ QUATRETONDETA»
A un cantó de La Vall de Seta, al Comtat, al País Valencià... Tan de bo la VIDA PERDURE I RETORNE FETA ARREL D'OLIVERA I ESCLAT DE LLUM...

Entre Berlanga i Estellès, entre còmics que treballen molt acuradament i gent dels pobles actuant i participant orgullosos d'un projecte cinematogràfic-poètic ben bonic... em quede amb el xicon de Penella que baixa del cavall i li diu a cau d'orella molt suaument: QUATRETONDETA
Essència del que som: ARREL D'OLIVERA

2016/04/08

Menys "arguir" i més treballar. CONGRÉS DEL PARTIT A LA VISTA.

És molt curiós (com a mínim) que darrerament em pregunten tan sovint: I tu de qui ets?...
Si, com els avis de poble cara a un xiquet que els ha fet gràcia i que no reconeixen... -de qui ets tu, xiquet?. -Jo, el nét que Quico Bos... - Ah, mira tu!.
De cara al CONGRÈS DEL BLOC, el projecte polític al que he dedicat, dedique i dedicaré una part important del meu temps i de la meva il·lusió (encara no absolutament malmesa de manera que «encara tinc força, i no tinc l'ànima morta i em sento bullir la sang») prou gent em pregunta això: de qui eres?...
Ja hi ha qui ha respost per mi amunt i avall a tort i dret sense haver parlat amb mi ni una sola paraula de l'assumpte, però, malgrat això, NO ACABE DE COMPRENDRE QUIN INTERÈS POT ARRIBAR A TENIR de qui sóc o a qui pense recolzar arribat el cas...
Sóc secretari local d'un col·lectiu menut de poble petit, del SUD, d'aquell sud valencià que tantes i tants expliquen amb prejudicis i percepcions falses des de les àrees metropolitanes i des dels seus curts mapes cognitius. He estat Alcalde del meu poble en el passat i regidor (tot això durant vuit anys) però ja no ho sóc i els qui demanen «pedigree» per a tot, ja no crec vulguen saludar-me efusivament com ho feien en el passat (ja sabeu com és la política de les cadiretes... quan estàs, ets i quan no estàs ja no ets ningú). Però com que no tinc problemes psico-afectius (com tants i tantes que es dediquen a açò de la polis) i estic prou be del cap, no m'importa ni gens ni menys.
Al meu poble fa ja molts anys que treballem de valent tractant de fer créixer el col·lectiu, el compromís «real» de la gent en les coses que ens importen col·lectivament. Ara tenim il·lusió en veure un grupet de xicones ben joves que s'hi volen incorporar. Tinc per costum acudir a les reunions de Comarca i estar sempre disponible per a la gent de manera cordial i convençuda. Qui em busca em troba i qui vol fer caminet amb mi per portar avant el projecte del BLOC-COMPROMÍS sol trobar-me ben dispost, si la salut i l'alegria no em manquen... Però no pose tot en «el grupet de Compromís». Sóc d'aquells «moniatos» que troben imprescindible no deixar la lluita social (en el meu cas, en «coses d'ecologistes» i «altres lluites de poble» que m'interessen i que trobe fonamentals). Si, eixes "lluites" que es fan debades, sense cobrar i sense esperar res més en canvi que la satisfacció de contribuir a fer un món millor (coses de moniatos beneits, com havía dit).
I PREGUNTEN I PREGUNTEN i jo dic sempre el mateix: - Jo sóc el nét de Quico Bos, Pau, Pauet per als amics estimats, de La Torre de les Maçanes, al nord del sud del País Valencià i SÓC, ESTIC AMB, QUI TREBALLA DE VALENT PER AQUEST PROJECTE DE CONSTRUCCIÓ D'UN «PAÍS QUE MAI NO HEM FET» (que deia ja sabeu qui).
Dels gossos malfaeners, NO. Dels qui es desapareixen fins que troben l'oportunitat de agafar-se una poltroneta per a ells o per als qui ells troben NO, dels qui s'acosten a COMPROMÍS ARA QUE TENIM RESSÓ I GESTIONEM pobles, poblassos, governs i desgoverns, TAMPOC (oportunistes se'ls ha dit tota la vida). DELS QUI, com deia sant Pau «no fan res però es fiquen en tot», tampoc. Com ell (el sant) els diria allò tan famós de: - qui no treballe, que no menge!. I afegiria: - o almenys, que no marege.
Tampoc sóc de la gent que va de «guai» i no té ni idea del que porta entre mans: la il·lusió de milers i milers de persones que han treballat des de la societat, l'associacionisme, els grups locals, els pobles, la cultura, l'educació, la terra i la sang. Tot això és un SAGRAT i no es juga en jocs d'ambicions personals i lluites pel poder, és molt INDIGNE AIXÒ i desprès fer plorets per Miquel Grau, o Guillem Agulló o la IMMENSA GENTADA QUE HA TREBALLAT I TREBALLA per un País Valencià més just, més igualitari, més arrelat, més culte, més i millor per a la gent que l'habitem i l'estimem.
LA MEVA POSTURA ÉS CRÍTICA, ho se, però crítica des d'una opció clara pel treball, per la construcció, pel recolzament a totes i tots els qui fan feminisme, treballen per la igualtat en la diversitat, per la recuperació de l'agricultura pròpia, la llengua pròpia, per la justícia social i el respecte reverencial a les persones i els seus patiments. Des d'eixa postura CRÍTICA I MILITANT (quina paraula més infame, xè), AMB EL «PEDIGREE» QUE DONA (o no) ESTAR PRESENT I ACTUANT COM BONAMENT PUC EN BE D'AQUEST PROJECTE POLÍTIC...
DIRÈ:
NO SÓC NINGÚ, «un entre tants», però si tant pregunteu és perquè resposta espereu.
LA RESPOSTA: ENS TROBEM EN EL TALL, EN LA FEINA, PELS NOSTRES POBLES I LA NOSTRA GENT... Ací segur que ens trobem... MAQUINANT PER DARRERE EN FOSQUES CAMBRES OCULTES I MENTINT, NO ENS TROBEM... Lluitant per la Terra i per la gent, si no em fallen les forces i no ens toquen massa els nassos «els guais» del partit, TAMBÉ.
SALUT I TRELLAT... i si algú és capaç de tirar per terra tot amb la sola intenció de FER-SE EL CUL GROS i PEL PUR PODER, des d'aquest full (que és meu i pose el que vull) els envie «a pastar fang».

Hi ha «morts» que ressusciten sempre quan ve «congrés» o quan «hi ha algun bocí d'alguna cosa per fer-se la part»... M'AGRADEN MÉS ELS VIUS (encara que de vegades s'equivoquen), ja veus.
Ah, i també m'agrada molt la diversitat que integra... Molt més que la gent que va de "JO SE TOT, DEIXEU-ME FER" i "tots a una" (una versió de "y cierra España" però de la terreta).
(per cert, la gent que ha dit públicament que hi ha una candidatura "dels maricons" i una altra dels "de trellat" hauríem de enviar-los a que s'afilien a Ciudadanos... no?)

2016/04/03

Com Gulliver. Envoltats de nans mentals

Si, com Gulliver. A la vora de la mar, atordit, al terra... Despertar i trobar-se envoltat de nans, de gent amb cervells i caps diminuts, amb idees curtes, mans i mentalitats petites. Sembla feble, però no és més que un miratge de feblesa. Sembla vençut...
Mira aquella gent que l'envolta: gent que no llegeix res o solament coses d'una corda, la seva corda. Gent que no escolta res perquè és més còmode situar-se en el discurs d'un altre i pegar cabotades. Gent que vol ser capità, president, coordinador o prohom i no fan res més que bastir cordes, puntals i estaques per mantenir immòbils els gegants, els qui puguen fer-los ombra, els qui puguen aclarir, debatre, discutir, obrir ments i encarar camins.
I qui està al terra, com Gulliver, no se sent superior, ni millor, ni intel·lectualment en un estadi més polit i obert, millor bastit i apuntalat, NO. Se sent sol, diferent, al bell mig d'una colla d'infames que solament saben que repetir arguments d'altres, que solament saben i volen mantenir els seus privilegis i el seu personal i particular interès... i no pensar, que això costa i de vegades fa una mica de mal.
Gulliver els mira, somriu, fa un petit gest d'incomoditat per la postura estesa que l'estan obligant a mantenir al terra.
Són bons soldats, s'acomboien be per treballar la corda i mantenir-lo sota control. Són obedients a un lideratge buit, que sap arreplegar malcontents i prometre coses que no pensa complir, però l'obeeixen sense pensar. És captivador, possiblement bell, parla suau i no sembla autoritari... I repeteixen les seves consignes i estiren la corda cap a la dreta o l'esquerra segons convinga, tots alhora, com un exercit ben ensinistrat en casernes fosques.
I ell els mira i somriu, reflexiona... és gran i ho sap, la grandària del seu cervell és proporcional a la seva curiositat, entrega, ganes d'explicar-se, de dir: LLIBERTAT. Sap de coses que a ningú interessen però de les quals tothom parla sense saber. No mira els programes de moda a la tele, ni segueix els periodistes que «creen opinió», perquè se la fa ell mateix, se la escruta, se la conclou ell sol desprès d'escoltar i recercar. No llegeix els best-sellers que dicten les grans editorials, ni mira els diaris que paguen els poderosos per a què tots parlen del que ells volen que se'n parle. Remena a les llibreries, furga en el pensament de la gent intel·ligent, còpia la gent compromesa en les causes justes i aspira en la profunditat del seu cor enorme, a bastir un nou món, una nova societat, LLIURE i pacífica, respectuosa i diversa...
Si, és gran i tots els altres són nans... i no és una qüestió de mesura o alçada biològica, física. Són nans perquè es conformen, perquè s'assimilen a allò que s'estila o està ben mirat per la majoria. Perquè amb poques paraules i ben repetides, amb poques imatges i ben difoses els sembla que tot està com ha d'estar. I el líder els dona la seva dosi de POR diàriament per a que el creguen imprescindible, per a que pensen que sense ell no pot ser res com ha de ser... I avant, estirant les cordes a dreta o esquerra tots alhora, com es formen els dibuixos i figures als estadis: amb obediència i bona coordinació.
I Gulliver els mira i gemega, que la postura li està adormint les cames i el coll li fa una mica de mal. No són res, no són ningú, però voten, compren, acudeixen a les propostes d'oci, fan palmes quan toca i ploren quan els diuen que s'ha de plorar... Compren i voten i surten i entren i no pensen gaire, que la por és un anestèsic potent.

I el gegant se sap i se sent diferent, per molts motius i per moltes raons... i sap que no poden lligar-li el pensament amb cordes grosses com a punys. Els farà creure per un moment que poden amb ell, que la seva perfecta coreografia de moviments és poderosa, que les hores d'ensinistrament els han fet grans... Però serà solament un moment... s'alçarà i caminarà per la platja pacíficament, i els deixarà en la seva mediocritat, bocabadats i panxacontents allunyant-se per la riba a cercar un nou País on totes i tots, sense intermediaris, ni fills del diable, ni feixistes, ni gent que et treu l'ànima i se't beu la sang i la energia... I si eixe País no està, no hi és, el farà ell, amb la sola força de la seva ànima gran i convidarà a cafè calent a qui es vulga sumar a construir i dialogar, a pensar i debatre críticament, a llegir i raonar... A alçar una casa nova que es diga LLIBERTAT.

2016/04/01

Boys don't Cry. Activisme i reflexió compartida

Un grupet reduït de persones ens reuníem al Club d'Amics de l'UNESCO d'Alcoi per compartir una pel·li. Ens convocava el col·lectiu LGTBIMARIola. Feia una vesprada preciosa de primavera i, desprès de la feina i de moltes coses que ens ocupen a cadascú, allà estàvem. Era la primera d'una sèrie de pel·lícules que es projectaran el darrer dijous de cada mes per compartir punts de vista, opinions, reflexions al voltant de la temàtica de la diversitat sexual i afectiva, a l'entorn de les persones gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals, etc.
Tot això en el marc geogràfic i sociològic d'unes comarques poc acostumades encara a tractar aquestos temes amb naturalitat. Si, és tot un esdeveniment que a Alcoi, un grupet (encara petit, però esperem en creixement) de persones ens hagem reunit per reflexionar al voltant d'una pel·li que tots varem coincidir, al diàleg final, que és TREMENDA. Basada en fets reals, l'assassinat brutal, la crueltat, la duresa de la història ens va colpir. No vull fer cap tipus de comentari des del punt de vista tècnic sobre la pel·lícula perquè no era una reunió de cinèfils allò. Els comentaris giraven a l'entorn del patiment infringit a les persones, en aquest cas, per tractar-se d'una història d'amor «diferent».
Un dels objectius d'aquestes reunions que acabem d'encetar, és engrescar en la lluita per la igualtat, pels drets i les llibertats de les persones LGTBI, MOTIVAR la gent per passar a l'activisme humil d'un grup que acaba de néixer entre aquestes muntanyes de Mariola, Aitana, Benicadell, al nord del sud valencià. I si aquest era l'objectiu, la història de «Brandon» ens va unir encara més al voltant d'un objectiu comú: visibilitzar i normalitzar a tots els nivells la nostra preciosa diversitat.

A la propera, us esperem... el darrer dijous de mes ens trobem

2016/03/03

... a Raület. Els homes també plorem

Les companyes i companys em demanen que pronuncie unes paraules en un dia trist, molt trist.
No he buscat versos de poetes admirats, ni fragments de paraules assenyades. No he volgut recolzar-me en la bellesa, ni mirar-me en les clares aigües de cap riu.
Diré el que sentim, senzillament...
I direm
Que és mentida que el món no pot ser més just ni millor pera totes i tots.
Que és mentida que les persones que es comprometen pel be, la llibertat, la igualtat en la diversitat i pels demès perden el seu temps. És mentida que no paga la pena treballar per construir una societat millor.
És mentida que cada llavor que sembrem en la nostra terra és inútil. És mentida que estimar-se i treballar pel poble, per la gent, per les coses que creiem importants no fa saó.
I la única manera que tenim de despullar les mentides és amb el nostre compromís personal, sent gotes d'aigua neta que ameren la terra... Moltes gotes, sumant una pluja per canviar la sequera d'aquest món en bondat, justícia, llibertat, igualtat...
Tot això ens has ensenyat.
Gràcies per ser i estar sempre compromès.
Els homes també plorem i sabem estimar.
i les nostres llàgrimes faran créixer les llavors que has plantat.

I un poema que he trobat al teu blog
T'ESTIME, RAÜLET

Prec

Ni criptes ni sepulcres
ni lilàs ni baladres ni calzes.
Porteu-me al més infinit horitzó,
a tocar del cel, a la vora del paradís,
on escumeja el so,
els xiquets fan castells de sorra
i les parelles exhibeixen el seu amor
entre sirenes.
On els homes espolsen les culpes,
ni que siga efímerament.

Vesseu-me, floc a floc, a l'estany
de marees espeneroses
i alabatre de gavina.

On les closques dels caragols
es fan eco de les celebracions,
dels descansos sempiterns, de paus
veres i no simulades.

(Hèctor Serra)

2016/02/27

a tu

...i no vull estimar-te d'una altra manera que com t'estim.
Com m'estim les floretes humils i com m'emociona veure-les esclatar.
Com m'estime les cadires velles que prepare per a què pugin seure els bons amics.
Així t'estime, sense pressa ni angúnies de futurs incerts. Sense alçar monuments a cap que guanyés una batalla, sense tela i sense pintura que cobreixi nostra nuesa.
No, no vull estimar-te més que com t'estime: així, a cada passa i cada hora.
Agraït, això si. T'ESTIME, T'ESTIMO, T'ESTIM

2016/02/24

Assumint la veu d'un poble



Conten les velles cròniques que, passada la crisi enorme que va suposar la plaga de llagostes que, de poc més, acaba amb la vida d'aquest poble nostre; els seus habitants d'aleshores es van comprometre a repetir sense fi i pels segles un ritual d'agraïment; el ritual d'acció de gràcies a sant Gregori, el Pa Beneït.
Conten les noves cròniques que aquest poble nostre, ara mateix, en poc s'assembla a aquella antiga aldea de Xixona. I també conten que avui dia, els torrudans i torrudanes han «actualitzat» la vella promesa de repetir el ritual sense perdre ni la forma, ni el fons, ni l'essència d'allò que significa l'ofrena dels pans beneïts.
Cada cap de casa i família del poble, elegit després de la processó i proclamat públicament com a «Llumener» es continua comprometent a «assumir la veu del seu poble», a «ser poble» perpetuant el vell ritual. Ara be, hem aconseguit nosaltres, per la força de la nostra santa voluntat com a poble, superar velles barreres sobre el «qui» de la festa major. M'explique:
Qui podia i havia de fer la festa ?(des del punt de vista de l'antiga tradició) Havia de ser home, masculí i singular, pare i patriarca de família. Eixe semblava ser l'únic que podia ser considerat i escollit com a llumener en temps passats. Casat a l'església i garant d'una descendència que pogués perpetuar la tradició i el poble mateix. I si exigents haguérem estat amb aquest model majoritari i ancestral, no tinc cap dubte que la nostra festa hagués anat morint o seria una horrible pantomima de «quatre que es cregueren privilegiats».
Venim d'un terme ple de masos, famílies, gent. D'un poble habitat i una terra treballada, un paisatge ple de vida agrícola i ramadera. Molts anys fa que això ja no és així, dissortadament?
Si ens haguéssim entestat a mantenir la tradició i la festa amb aquells models de família i societat tancant els ulls a la realitat, la nostra festa seria (com ha passat amb tantes altres manifestacions culturals, religioses, populars, etc.) un record, una cosa ja morta, passada, recordada solament pels més vells i ensenyada en algun museu.
Però som aquí a 2016 amb la festa major al maig, amb els pans vestits i la tradició viva i reconeguda per les institucions. Estem vius encara i el nostre moment de major esplendor com a poble ens torna a fer moure per dins amb emocions difícils d'explicar si no es viuen.
Hem anat donant passos, poc a poc, un rere l'altre... I ens trobem en una nova societat on LA DIVERSITAT (totes les diversitats) ja comença a ser reconeguda i estimada com un be. I ja hem obert la possibilitat de ser llumeners i llumeneres (ja fa prou anys). I hem assumit la veu del poble com a persones, com a GENT D'AQUEST POBLE que vol seguir assumint la seva veu i el seu futur.
I hem normalitzat que homes i dones, fadrins o casats, separats o divorciats, amb parelles o sense elles, d'una raça o de l'altra, d'ètnies, procedències, parlars i sentirs diferents som EN IGUALTAT de goig i treball, LLUMENERS de sant Gregori. La preciosa diversitat de la feble humanitat és present a la nostra festa ja d'una forma plena: Hem vist i hem de seguir veient que models familiars diferents, diversitats afectives, estats «civils» de tota mena hi són ja ben representats. Fins i tot la suposada «incapacitat» o «discapacitat» (que és, més aïna, també simple diversitat) ha estat bellament superada definitivament. Totes i tots podem i volem ser llumeneres i llumeners. Per a ser clavàries no cal anar primer al gimnàs, que ja inventem maneres que el pa puga desfilar sense posar-nos límits. HEM OBERT LA FESTA I L'HEM MANTINGUDA VIVA i, segurament, molt més esplendorosa (des del punt de vista estètic i humà) que en temps antics on solament el «Mascle-Patriarca», amb diners i considerat capacitat podia portar avant la nostra ancestral tradició.
Cap suposada «autoritat» ens ha impedit renovar, obrir, diversificar i perpetuar la nostra particular manera de ser i celebrar-nos com a poble.
Cap tradicionalisme ranci ens ha sigut obstacle.
Cap intent de marginar, arraconar, distingir uns «sobre o contra» altres ha tingut èxit finalment. I els ha hagut i els hem superat. Perquè el tradicionalisme no és tradició, és traïció. Perquè entestar-se en no veure la meravella de la diversitat d'un poble és estar ceg i sord de cor.
I així totes i tots, nadius i renascuts, d'ací «de tota la vida – amb ocho apellidos torruanos» o que s'estimen açò (vinguen d'on vulguen i porten ací uns mesos o un cabàs d'anys).
Solament hem mantingut una condició: ASSUMIR LA VEU DEL POBLE, I RENOVAR EL RITUAL AMB ELS SEUS VALORS PERMANENTS: Compartir amb tots el nostre pa, sentir-nos lligats a la terra que estimem i renovar l'aigua que ens dona vida... I totes les demés coses DIVERSES I OBERTES a un futur, el futur de la nostra festa i del nostre poble... que solament serà futur SI SOM TOTES I TOTS veu del nostre Poble:
«Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
(...)
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s'és poble. (...)
(fragment de LES PROPIETATS DE LA PENA. VICENT ANDRÉS ESTELLÉS)

Pau Francesc Torregrossa i Coloma
La Torre de les Maçanes. Preparant la festa de primavera a l'hivern de 2016

2016/02/18

Diferent. Aprenent i estimant la diversitat al col·le

Quan es té clar que a l'escola és el lloc on tot comença i on tot pot canviar. Quan es treballa amb els xiquets i xiquetes en un entorn escolar respectuós amb la diversitat real i obert. Quan es creu en un model educatiu transformador de les persones i, per això mateix, transformador de la societat, es treballa d'una manera diferent. D'una forma que va més enllà de la pura i simple transmissió de coneixements, de conceptes preestablerts.
Un exemple senzill.
Inventem un conte per a alumnes de cinc i sis anys. Les lletres cobren vida i van passant aventures juntes, van fent amistat. En la intenció del mestre (amb tota la humilitat i amb tota la voluntat de transformació) hi és el concepte-matriu: VULNERABILITAT. Allò que ens apropa als nostres semblants és (entre d'altres coses) la feblesa de la nostra humanitat. Una versió d'aquella dita popular: "el que no suma, bada". I les lletres del conte, com les persones, són diferents, diverses... i en la seva diversitat està l'arrel de la seva riquesa i la gràcia de trobar-se i interactuar, compartir experiències i relacionar-se, cooperar.
I presentem lletres de tota mena... amb miopia la "D", evidentment prenyada la "F", orgullosa de la seva manera diferent d'estimar la "N" i la seva millor amiga la "E", amb diversitat funcional i sobre rodes (cadira de rodes, vaja). la "I" és negre i la "R" una mica punk... Diferents, diverses, complementàries, perquè han trobat bonic reunir-se i jugar a formar paraules. Totes venen de paraules lletges en les quals patien abans. la "A" estava a la paraula "guerra" i passava molta por. La "N" estava amargada a la paraula "normal" i ella, que sentia i estimava d'una manera diferent, era objecte de les burles de les demès. La "D" estava en la paraula "deficient" i havia de suportar que la tractaren com una bova perquè no s'hi veu massa be... Alliberades d'aquelles paraules odioses, han buscat llocs tranquils i amables per sentir-se molt millor... I els han trobat. i tant que els han trobat!. Les lletres, per definició, són totes dones, femenines, però l'article que les acompanya i precedeix tampoc és important, i són dones o homes segons els vinga de gust, i són rialleres i divertides perquè han descobert que solament quan es combinen, barregen, multipliquen i afegeixen noves amigues, la possibilitat de crear paraules noves i boniques augmenta.
I la "E" camperola" coneix a la "B" que és un panxut i juntes fan el "be" i la "P" ,que és un músic de carrer, coneix "A" que ha vingut fugint de la guerra. I amb la "U" que, de vegades i sense adonar-se, es fa pipi al llit, formen la "PAU"... I així un món de combinacions i possibilitats.
I fem un joc i deixem que els menuts combinen i juguen amb les lletres. I se les estimen i les barregen i surten noms i paraules bones i boniques...
I amb les contalles i el joc de les lletres, no hem tombat tots els murs, ni tots els prejudicis...no. Però hem començat a visibilitzar i normalitzar la preciosa bellesa-feblesa de la diversa humanitat...
I sembrem... i alguna cosa bona florirà... 

2016/02/12

Predicant en el desert... del món ric

-Dos camins se't presenten al davant a cada pas. El camí del be i el camí del mal – deia aquell prevere de faç blanca i cabells mullats-.
Ella i ell, havien decidit assistir a una «jornada de reflexió quaresmal» a la parròquia del barri.
En escoltar l'afirmació del capellà, dins el sagrari dels seus íntims pensaments, s'esdevenen conclusions diferents:
I pensa ella que el mal camí és deixar-se portar pel seu anhel de desordre, de viatge i fugida, d'acumular experiències de deixar-se portar pels sentiments i els desitjos. I que el bon camí haurà de ser acceptar «el seu destí» amb el nuvi que li fa de company de quasi tot d'ençà que tenen setze anys. No n'ha conegut altre, no ha tingut ganes d'embolics ni ha fet pràcticament res sense ell. S'acoblen be, s'entenen i, en no parlant d'algunes coses, tot és una bassa d'oli.
I pensa ell que el mal camí ha de ser deixar-se portar per les seves ganes de provar-ho tot, de viure intensament, de posar-se en risc, de jugar amb la vida pel llindar de lo temerari. Tal volta el mal camí siga el d'anar calent a tothora, de beure amb els amics fins que cauen morts d'embriaguesa, de no parar en casa i fer patir la mare, i que el bon camí siga acabar d'una els estudis, fer una visita a aquell general amic del seu pare, de quan va fer el servei militar (anar ben mudat i amb cara de bon xicot) i demanar-li influències per a col·locar-se. Si tot això surt be, es casarà amb la xica amb la qual va al cinema, a sopar, a passejar des dels disset anys i tindran un parell de fills i estiuejaran al poble d'ella i anirà al futbol els diumenges amb els vells amics i tot estarà be.

Però aquell senyor rector de cabells bruns i pell blanca diu el que diu i vol dir altra cosa: Per a ell el camí del mal és el de la violència, el camí que mamprèn «el món i la carn», el salvatge sistema econòmic, competir, fotre cops de colze per pujar esglaons a l'empresa o a la societat. El camí del mal del qual parla és el camí de discutir, colar-se a la cua, demanar influències i buscar el profit propi... és el camí d'esclafar a tots per aconseguir el que a un li convé.
I també troba que és el bon camí el camí de la cooperació, el de la humilitat, el de la recerca d'una vida senzilla i tranquil·la que no s'enfanga en males arts. El bon camí és el de pensar en els altres i sentir compassió, el de construir un mon diferent on no compta el que tens sinó el que ets i el que pots donar en benefici de tots.
Ell parla i els caps entenen el que entenen. Ell explica, però els filtres modifiquen el discurs en arribar una mica més endins del forat de les orelles.
-Dos camins s'obren davant nosaltres a cada pas, en cada decisió, en cada petita o gran situació de la vida corrent: el camí del be i el del mal -repeteix amb veu solemne-.

I ell pensa que ha de deixar-se d'aventures i divertiments i centrar-se. Com el seu amic que ha acabat d'encarregat de la fàbrica. Té més feina que abans. Ja no el veuen al club ciclista els dissabtes a l'esmorzar. Però s'ha comprat un bon cotxe i està en obres fet-se una casa al camp espectacular. Molta gent li té enveja, malparlen d'ell, diuen que es porta com un malparit amb els companys de la fàbrica, que els crida i els tracta com merda. Però la gent és envejosa i mala quan veuen que et va be...
I ella pensa en la seva amiga que es va enamorar d'una xicona i va fugir amb ella a Itàlia. Pobra, li va anar malament amb aquella noia i ara està allà sola, no es veu amb fetge de tornar desprès de l'escàndol que va donar al poble en saber-se que s'havia embolicat amb una... No, no és bon camí aquell. I mira que va sentir enveja en veure-la tan feliç quan va decidir anar-se'n. Però allò no podia acabar be. El bon camí és el de l'ordre, la sensatesa, la prudència. Fer el que cal i el que toca i no donar que parlar.

- Dos camins. No hi ha tres, no hi ha un «camí del mig» que ens permeta ser neutrals. El camí del mig és els dels tebis, és la indefinició. Dos camins: el de l'egoisme o el de la generositat, el del «jo» o el del «nosaltres», el camí de la pau o el de la violència, el de la dignitat o el de la injustícia...
Així s'explica el «ministre de Déu» davant un públic sord:
Aquella pensant en com haurà quedat el capítol de la telenovel·la que avui ha sacrificat per assistir, com a bona catòlica que és, a la xarrada quaresmal. L'altra mirant-se les ungles que no han quedat al seu gust (amb el que li ha costat la manicura!). Aquell rebecant el coll mirant un clivell al sostre que ja fa dies li preocupa no caiga damunt d'algú. L'altre que espera que acabe el rotllo per acostar-se al regidor (de dretes, evidentment) per demanar-li que li busque alguna feina al fill major, que només fa que donar disgustos i freqüentar «fulanes». Aquells dos que sempre, en sortir, fan una valoració de les paraules i prèdiques del rector amb una clau intel·lectual profunda: - ha estat massa llarg el sermó... o massa curt... i a sopar!.

I acaba. La gent va alçant-se, van sortint, fa fred i enyoren un licoret, un faldó de «mesa-camilla» o una tele de colors ben gran, que es veja ben be... I se'n van.
I ella entra amb ell de la ma a la sagristia (ell no volia, però amb el cap reblanit per la prèdica acluca el bescoll i la segueix)...
-Senyor rector, volíem preguntar-li: com hem de fer per apuntar-nos als cursets prematrimonials?.(diu ella, evidentment)
-Vaja! Quina sorpresa! (diu el rector). Pensava buscar-vos un dia d'aquesta setmana per fer-vos una proposta... Anem a formar un equip de gent voluntària per anar a alçar un projecte solidari a El Salvador (a Centre Amèrica, vaja). Necessitem metges, mestres, gent disposada a treballar de valent en una zona rural on no hi ha pràcticament de res... Però clar, si teniu altres plans a la vostra vida ja no se què dir...
Es fa un silenci gran, molt gran, massa gran...

Al fons del temple una dona que tots coneixen al poble entona una vella cançó d'aquelles antigues de missa. Està una mica boja i sempre espera asseguda als darrers bancs a que surten tots. Quan es queda sola, abans que el rector tanque la porta i l'acompanye a casa, mou amb veu tremolosa aquella vella cançó, sempre la mateixa cançó... «ad te suspiramus, gementes et flentes, in hac lacrimarum valle...»

- Disculpeu-me (diu el capellà de pell blanca i cabells lluents) vaig a acompanyar-la a casa, pobra, i a posar-li el sopar al microones, que no es gite amb la panxa «a l'espanyola».
Ja en parlem d'això que voleu que parlem, val?.


«Ad te clamamus, exsules filii Hevae, ad te suspiramus, gementes et flentes»

2016/01/18

No mataràs. d'un temps que ja s'ha acabat

...Per ací passava el camí (...) sempre ple de gent. Els veies tallant llenya. En burros se l'enduien a feixos, cap avall. Pujaven a treballar-ho. Collien guixes, llentilles, cigrons. Blat i oliveres n'hi havia pertot. Des de la figuera véiem les perdius menjant-se el blat. Vés ara i busca'n una. Ho han fet tot a banderes. Les guirres s'han acabat. Els ramats ací eren quasi tot d'ovelles guirres. (...)Les cabres blanques tampoc han pogut anar avant. Si te'n trobaven una dins un pinar, et feien pagar una multa que valia més que la cabra. Netejaven la muntanya. Les argelagues, les rosegaven i les feien redones com una pilota. Ara tenen ulls com si les regaren. Fan unes punxes llargues com el dit. No es pot passar per allí, és tot un argelagar. La muntanya ha tirat amunt com els esbarzers. Tot ho han malvat. Ni els sarvatxos poden viure ací. Una altra cosa que s'ha perdut. Ja no se'n veuen. N'hi havia de bonicos. No se que ha passat. Els focs no els han acabat. El foc no acaba res. Només la malea. Passa com les xonetes. Les portaves a grapats i ara no en trobes una, ni per medecina. Tot s'ha acabat. Volen acabar-ho i ho acaben.
Van estar un temps que arrancaven les oliveres i els garrofers. Plantaven ametlers i es veu que no donaven resultat. Arrancaven els ametlers i van provar les pruneres. Tampoc no van traure profit de les pruneres. Passa el temps, les arranquen i comencen a plantar-ho d'oliveres una altra vegada. Jo li deia al de la màquina, escolta, no estava be com estava a primera hora?. I ell què em respon? Si ho haguérem deixat com estava, jo no hauria guanyat diners. Veges tu.
Els vells mantenim el món. Què pot ensenyar un jove a un vell? No saben ni beure en botija.
I encara diuen que hi ha un Déu.

(Victor Labrado. No mataràs. p189-90)

2016/01/13

Davant els músics

En dia de hui, obrint-se les Corts Espanyoles a una nova legislatura, dos diputats i una diputada de Compromís han acudit a l'anomenada «seu de la sobirania del poble espanyol» caminant dignament davant d'una banda de música valenciana (una de tantíssimes). 
Arribats al lloc on els periodistes esperaven, els tres diputats nostres han esperat respectuosament a que acabaren la seva interpretació a ritme de marxa mora. Fins ací el fet. Ara la meva particular reflexió.
Vaja per davant que en sóc ben conscient que allò que jo pense, sent fill, net, nebot, cosí, germà, oncle i amic de músics de banda estarà filtrat per la meva personal experiència que podria dir-se «criar-se entre instruments i partitures» i que això pot (segons per a qui) llevar-li valor a les meves paraules. Així i tot, m'expressaré a la meva manera i, com deia l'Ovidi; «perquè vull».

Primera crítica que he llegit: és folklorista, dóna una imatge «berlanguiana» dels valencians, és «de poca categoria». Primera reflexió: no hi ha res de més categoria a la meva terra que ser acompanyat per tota una banda de música. No es igual ni paregut anar darrere d'una xaranga amb un pet com un cadirer, que anar a pas ferm DAVANT la banda. Les coses més solemnes, les més «d'anomenar», els moments més importants de qualsevol poblet dels nostres, succeïx davant una banda. Podria comparar-se a algunes altres manifestacions de la cultura popular d'altres pobles de la mediterrània o del món, però, en el nostre cas, ningú interpretaria mai de la vida anar davant la banda com una cosa de «baix nivell o poca categoria», estic ben segur.

Segona crítica: que si les peces que han tocat són «de la caspa espanyola» o «de bufats de poble en festa major». Segona reflexió: clar, no tocaven Beetovens ni Motzarts (que ens saben molt els nostres músics d'aquelles fineses) tocaven un pas-doble i una marxa mora, música composada, feta a posta i arrelada a les nostres festes populars i, clar, popular és del poble, de poble, de botija i cossiol de gerani florit i això, per als paladars fins que ploren amb el Frank Sinatra, és molt baix (de la Plana Baixa, el Baix Vinalopó o el Baix Segura... molt baix si). Doncs veureu, avui el Ximo ha sonat com cal, amb la cadència pròpia de les bones marxes mores i ho ha fet al aquell carrer de Madrid fent seguici a tres diputats valencians i valencianistes que s'hauran sentit (estic segur) ben honorats.



Tercera crítica: això és "fer riure" "cridar l'atenció"...Tercera reflexió: Veureu: si, admet que ha tingut i té una clara intenció de fer-se notar, de ser cridaners i obrir-se pas en el món difícil dels mitjans de comunicació, però el simbolisme del moment, la solemnitat de l'acte, donades les actuals circumstancies en la política valenciana, demanava a crits un ACTE CLAR I QUE DEIXE BEN PALÈS QUI SOM I QUÈ ANEM ALLÀ A FER. Acudir «com toca i com cal» amb roba de mudar i rostre de circumstància ens hagués fet més invisibles encara del que ja estem. És un clamor: EL NOSTRE POBLE, LA NOSTRA LLENGUA, ELS NOSTRES DRETS, LES NOSTRES DIFICULTATS, SÓN SISTEMÀTICAMENT SILENCIADES AL SI DE L'ESPANYA CENTRALISTA I UNIFORMITZADORA. Ni som ni existim per a ells, solament volen saber quin oratge fa a Gandia o Cullera per organitzar-se «el puente de san Isidro». Solament els interessa de nosaltres que paguem i callem i que siguem ben dòcils. El Parlament espanyol durant anys i anys ens ha silenciat i ARA HO TORNARÀ A FER (i m'agradaria enganyar-me) perquè tenint vots i diputats suficients per a tenir una veu valenciana que defense els nostres interessos, FARAN I DESFARAN PER TRACTAR DE POSAR-NOS BOS I FER-NOS INVISIBLES, com de costum, com sempre.
Per a fer-nos escoltar hem portat músics (millor dit, els músics ens han volgut portar allà, que no és el mateix) i han acompanyat els diputats i diputada de COMPROMÍS: és a dir, no tot el grup compromís-podemos-és el moment, sinò Baldoví, Sorlí i Candela (un dels nostres per cada circumscripció).


Darrera reflexió: Les coses tenen la importància que tenen o la que les vulguem donar i jo, ja em disculpareu els doctes que us moriu de plaer espiritual escoltant coses més fines i de nivell europeu, li done el rang de SÍMBOL al fet que he relatat al principi. Si, no és «lo més gran que ha passat mai al Congrés del Diputats» que ja se que tinc tendència a exagerar, però ÉS GRAN, ÉS SOLEMNE, ÉS IMPORTANT. Més enllà del toc «folklorico-popular» de l'assumpte crec que hi ha un dir clarament SOM ACI COM A ALLÒ QUE SOM: VALENCIANES, VALENCIANS i venim a treballar de valent pel nostre poble i la nostra gent. AVANT «L'ENTRÀ», doncs... i poca broma que anar a treballar amb seguici de banda no és qualsevol cosa.