2020/07/13

Què vols?


(La llum tèbia del capvespre omple la sala. Ell, el pare, estirat en un seient articulat. Ell, el fill, està fora a l'entrada, al corrent d'aire que travessa la casa de part a part. Un gos insuportable dins una gàbia a cals veïns no para de fer el que fan els gossos engabiats: donar quefer. A l'altra banda del riu uns adolescents criden i diuen coses estúpides que els fan riure. Fa calor...)

(dins la sala)
- Fill,
fillet,
fill...
fill.
(entra)
- Què vols?
... no saps què vols!. Per a això em crides?
(el pare mou la ma: a dreta, a esquerra... la mou novament...)

- Fill,
fill
vine!
Vine!
(torna a entrar)
- Què vooools?
... Si és que sempre fas igual! Deixa'm!
(torna a moure la ma... horitzontalment amb el palmell cap avall...)
La postura, és la postura! Va, provem!. Una mica més amunt? Així? No? Si es que no t'ho encerte mai!... I així?
(la ma a dreta i esquerra... sense parar. Amb suavitat. Com si acaronara un gat invisible)

- Vine!
Fill
fillet
vine!
(...)

- Fill
fill!
(entra novament)
- Que Què voooooooools!?
Dis-me què vols!

(...)

- Que em beses!!!

2020/07/11

EL LLIT

2n Premi del IV Concurs de Relats Queer-fest Castelló

"El llit"
Pau Torregrossa Coloma


Quan faig el llit vull que es quede perfecte.
Perfecte? No admet discussió això! Perfecte és el que és!
És una d'aquelles coses que fas quan no ets a la vista de ningú i em prenc la feina sense pressa, amb tota la cura del món. La que no tinc per a una altra cosa la tinc per al llit. Ha de quedar perfecte!
Ningú l'ha de veure el meu llit.
Ben arrere queden els temps aquells que el veien i el tastaven uns i d'altres.
tot era canviar llençols i tornar-los a canviar i rentar-los i tot el que amb ells es fa... Amb els llençols i amb els amants...
Una vegada, no és cosa de contar, després d'haver-lo tingut fet i enllestit, d'una estironada el vaig tornar a desfer! I robes pel terra i tot desendreçat de nou! Després de tenir estirat el llençol de baix i l'altre i la flassada i el cobertor, el vaig desfer i vaig començar de nou. Queia més d'un costat que de l'altre...

Voldria arrencar-te del meu llit i no hi ha mans!. Cada moviment del palmell de la ma per llevar un plec, vol treure't per sempre del llit; i res, tu no te'n vols anar!...
Avui,assegut a terra, m'ha pegat per plorar (de ràbia, de malícia, no se...) em sent vençut!
I he cregut veure que m'agafava a mi mateix en braços, com s'agafa un nadó: amb tendresa i por. I m'he dit: no,no,no... ja, prou!, no plores més criatureta beneïda, prou ja prou! No, no, non... no-ni-neta, el meu xiquet té soneta, adorm-te, bonic, que jo et vetlle. I quan m'he adormit en braços de mi mateix, m'he perdonat. Per fi m'he perdonat!...

El meu llit no te peus. Tampoc capçal...
És un rectangle perfecte al mig d'un espai buit. I al centre, jo. Només jo!
Solament...
A tu ja no et sent, ni t'enyore, ni t'escridasse ni et plore... Ja he deixat que te n'anares després que m'he agafat en braços i m'he plorat prou i m'he
perdonat...
Necessite cafè!
Baixe les escales nu... No tinc fred.
Vas voler-te morir. Sempre he respectat les teves decisions, ho saps!
Vas voler anar-te'n només començar la primavera. I tot fa més pena quan és en primavera. Perquè tot fa més olor i la llum que entra per la finestra i em desvetlla caient sobre el meu cos quan sóc al llit, és més llum, acarona millor i fa més mal si vol, aquella llum de primavera.
Vas voler-te morir i et vas morir!
Quan vas venir al meu llit per primera vegada, se'm va tallar el vici de tenir-lo perfecte. Vas fer una foto preciosa del nostre llit desfet en rompre el dia. Un llit buit i blanc i un raig de sol travessant-lo de gaidó. Era bonica la foto. Per això, potser, vas aconseguir tants «like» al teu perfil... Semblava que aquell llit que havies retratat era ja el teu llit. I ho seria per sempre més!...
I es va tallar de sobte el riu que l'amerava abans de suors i gemecs d'uns i d'altres. I el taulell que trenca l'aigua de les sequies va caure! Aquella calma el va tornar un llac perfecte el llit; un rectangle perfecte amb nosaltres dos a dins per dies i dies i setmanes i mesos... Fins que vas decidir que t'havies de morir.
I em vas tornar el llit per a què tornara a ser meu, només «de mi». Mai més nostre.
Quan torne al bosc encara trobe que es el nostre bosc. Quan em gite sobre les pedres d'aquella platja i mire la mar, és encara la nostra mar. Però quan em gite i estenc els braços de part a part, nu, absolutament nu, perfectament nu; no he tornat a jaure mai més al nostre llit, al dels dos, al de nosaltres.

I si és el meu, ha d'estar perfecte.
Ni una busqueta!. Sense ombres, ni arrugues. No pot penjar més d'una vora que de l'altra el llençol de dalt, ni el cobertor, ni les flassades... Ha d'estar perfecte!
Un dia l'obriré. I em portaré un amant foll, que amb urpes i puntellades escampe a terra tota la roba... La meva i la del llit. I faré una foto i la pujaré a les xarxes i escriuré damunt les teves inicials, com si brodara... 
Si, com si fos una vídua que broda un aixovar fora de temps, sense sentit... I mostraré el meu llit desfet als quatre vents per a que el mire qui m'enveja i qui m'odia...
Això faré, si! Ara quan acabe d'eixir el cafè... això faré! Buscar un amant i brodar-li amb les ungles el teu nom a la galta del cul, mentre gemega i tanca els ulls...
Això faré, si! Quan em bega el cafè!

2020/07/08

Sense literatura


... i l'autor va inventar una història (una més) d'una malaltia llarga i un fill que retroba el seu pare després d'anys de distància. I la malaltia i la imminència del comiat eren l'oportunitat de dir-se el que mai s'havien dit, pare i fill. 
La decrepitud és la porta de la compassió i les paraules agafen pes de sentència per a la posteritat...
Però és tot ficció i mentida. Perquè qui imagina, embolcalla tot amb paper de cel·lofana. Perquè qui escriu, vol atrapar a qui llegirà. I teixirà una teranyina de paraules en la què tot es dissimuladament mentida...
Perquè quan el fill va cada dia a veure el seu pare, només veu un ciri que crema el darrer pam de cera que li queda i que fa la llum tan tèbia, que podria dir-se que ja no és del tot llum...
Perquè quan el pare parla ( si és que parla, si és que pot parlar algun trosset de dia) només diu destrellats i les paraules que té per a dir, són frases sense sentit, ni futur. Són bocins del passat o assumptes que quedaren pendents sense resoldre o expressions de les seves pors de sempre o qui sap què són aquelles poques frases?!. 
No són relats bonics de quan el fill fou un xiquet i el pare l'estimava tendrament. 
No són capítols oblidats d'un passat feliç. 
Són paraules trencades i borratxes de pastilles i gotes i medicaments que ja no curen ni sembla que fan res...
I l'autor inventa frases solemnes dignes de ser escrites en pedres de marbre i les posa en la boca del pare vulnerable, moribund, eixut, acabant-se. I descriu emocions estrenades dins el cor afeblit del fill que, en veure el pare així, i el poc temps que li resta, viurà cada moment amb força intensitat i lleparà cada paraula del seu pare com quan era xiquet i llepava aquells enormes caramels de fira que el pare pagava ben agust per al fillet.
I serà tot més mentida. Tot serà trist com són les mentides que tomben de cul i esgarren afectes que es creien "de per vida". 
Perquè el final és com és, no com un es tria. Ni és com inventa la sensible escriptora, ni com desitja el fill ni com hauria volgut el pare. El final és així: com quan el ciri s'apaga del tot i l'aire fa olor de cera i hi ha la foscor: sense embolcalls ni descripcions d'un lloc que ja no importa... 
I el fill besarà el front i tancarà els ulls i es guardarà per a ell totes aquelles frases. I les dirà quan vulga i com vulga, perquè són seves... "Com deia el meu pare", dirà ressuscitant-les les paraules... i tot estarà be... sense literatura...

2020/06/22

La Pena


No crec que puga portar aquesta pena enganxada als muscles per al que em queda de vida... sincerament no ho crec!
Podria buscar un lloc al lluny. Apartat. On sols les bèsties passen. I en aquell lloc fer un clotet amb les mans. No cal que siga gran. Un clot per enterrar aquesta pena. La deixaria caure dins el clot la meva pena i posaria pedres damunt. Moltes pedres. Totes les pedres que hi haguera. Sense pressa les aniria col·locant. Faria una muntanyeta de pedres. I en no tornar mai més per aquell camí ni a aquell indret ja ho tindria lo de la meua pena. Ja estaria tot passat...
Aquesta pena és massa ampla i massa fonda, i massa alta per cabre en un clotet, segurament... Però no puc portar-la amb mi! No puc, de veres!
Podria tancar-la dins una gàbia que guarde en el trespol. Una gabieta vella i menuda que sempre estava ahi, penjada al sostre, fent-li de companya a un manoll de claus que obrien portes que un dia van collir dels seus marcs i van llançar. Si, dins la gabieta estaria be la meua pena, tancada amb claus de portes mortes i corcades, desaparegudes...
Ja, ja se, no m'ho tornes a dir això que hauré de portar aquesta pena amb mi mentre visca. És fàcil que tingues raó. Segurament la tens tu la raó. I hauré de portar aquesta pena amb mi a tots els llocs, cada dia... segur que és com dius.
Ara falta que puga!
Seria bonic agafar-la aquesta pena i posar-la dins el clau de la ma i rentar-la davall l'aixeta... fins que ja no fora pena i fora aigua. Seria bonic mirar-la aquesta pena mentre la pell se la beu i el sol l'asseca. Fins que ja no fos aigua de pena ni res. Només la ma fent un clotet i els dits, una gabieta...



2020/04/21

Un conte vell. Qui té el poder?


(Primera part)
... fa molts, molts anys, un xiquet entremaliat i nerviós va dir al seu pare:
- Pare, deixa'm anar jo solet per la fira! Et promet que no em perdré!
- Be, fill... però, res faries a la fira sense diners... Pren!
I li donà dues monedes per a què se les gastara en allò que volguera.
El xiquet molt feliç es disposava a anar-se'n però abans va preguntar:
- Pare, qui és el més poderòs del món?
- Ai fill, això el pare no ho sap! Segur que és un que tinga molts diners...
El xiquet, sentint-se molt poderós amb les seues monedes a la butxaca va eixir corrents per davall l'arc que porta a la placeta de dalt on estan els venedors d'animals que a ell li agrada tant mirar...
En arribar, va veure una parada que tenia molts animalons menuts: caderneres, pericos, canaris, ratolins...
-Miraaaaa, ratolins blancs i de més colors!!! (va exclamar)... Si em compre un ratolí lleig i l'agafe per la cua, podré espantar tothom i tots eixiran corrents aporegats i cridant hehehe (es deia en sos pensaments)...
🐀 Aquella idea el feia sentir encara poderós, valent... Tots es matarien fugint en veure el seu ratolí!
I així va ser... en veure aquell animal penjant de la seua ma cap per avall cridaven i s'esgarrifaven i arrancaven a córrer però... Ai, làs! un gat 🐱 gros com un tudesco d'un bot li'l furta, l'arronsa i se l'emporta entre les dents...
I en això un gos 🐕 ple de puces que dormia lligat de la pota d'un tamboret es posa dret i planta les orelles i d'un lladruc espanta el gat i ni gos, ni gat ni ratolí... tot un enrenou...
- Mmmmm (es va quedar pensant 🤔💭) hauria d'haver-me comprat un gos! El gos si que és poderós!...
Estant en eixos pensaments assegut a les escales de l'ermita baix d'un lledoner veu passar un vell amb cara de puagre que contrariat per la lladradissa i l'aldarull fot un cop al pobre gos amb totes les seues forces (que, per sort, eren poques) i fa eixir gos i corda i tamboret carrer avant com si el mateix diable l'hagués espantat. I, com és la vida! El garrot d'aquell iaio males puces cau a terra just dins les brases d'una foguereta que allà tenien per passar millor el fred... i s'alcen espurnes i s'atia el foc i es crema el bastó...
I diu el xiquet:
- Ale, encara li passa poc! Per espantar el pobre gosset!
- Xiquet del dimoni! (respon el vell) ja et veuràs tu com ara em veig jo, coix i sense gaiato... Mecagu'en Judes, el xiquet de Satanàs!!!

_______________________

(Segona part)
... i després del succeït del ratolí, el gat, el gos i el bastó d'aquell vell que va acabar a la foguera, el xiquet més trist per no tenir diners ni haver aclarit del tot les seves preguntes sobre "el poder" va decidir baixar cap al carrer ample a vore si trobava son pare. En això... Aiguaaaa vaaaaa! 🌊 Una senyora, que en aquella placeta vivia, en veure que la casa se li omplia de fum, sense pensar-s'ho ni un moment, agafa un poal i el llança per la finestra i apaga el foc... Mascara i cendra i branques arremulla tot un riu negre de sutge costera avall... I crits i reclams, i vostè està boja i quina escampada i ves a mamar a un peçó de carro!...
El xiquet es quedà mut... i pensava: mira tu! L'aigua té tot el poder sobre el foc i el foc sobre la fusta i el garrot espanta el gos, que espanta el gat que mata el ratolí... i jo... sense diners, xè!...
- Feu lloc, feu lloc, que necessitem passar!...
I tant que tots els que en aquella plaça s'estaven van obrir pas apretant-se contra les façanes atemorits! Agafat de bona corda entre tres o quatre que eren, van embotir conforme podien entre parades i andròmines un bou carrer endins.
- On aneu, animalots! (va cridar un home)
- Aneu alèrta, que m'asclareu testos i olles! (va pregar el terrisser).
🐂 El bou manso i assedegat treu una llengua com l'estola d'un capellà i llepa el bassal d'aigua tèrbola que al terra havia quedat...
- Siiiii, diu el xiquet! Això si que fa un molt poderós! Si jo fora amo de bous! Els soltaria quan volguera i tots moririen de por, que jo he vist com corren i com s'espanten fins i tot els més valents!...
Aquell bou va desapareixer darrere d'un portó de bona fusta que hi havia en una casa gran que fa cantó.
- On el porten? Preguntà el xiquet...
- Al carnisser, xiquet...
Un home gros amb un davantal blanc ben tacat de sang i una destral penjada d'un costat va treure un fardell de bitllets, li'ls va donar a un d'aquells xicots que li havien portat el bou i va tancar els portons d'una bona forçada...
- Si ho haguera pensat be abans... Una destral m'hauria d'haver comprat amb els diners que m'ha donat mon pare! Això si que fa por que pots matar un bou i tot amb lo grandot que és un bou! (cavil·lava aquell xiquet)...

_______________________________

(Tercera part. Final)
...Quan el xiquet va trobar son pare a la porta del barber li va dir depressa que li faltava l'alè...
- Pare, pare... quan li conte tot lo que ha passat!!!
- Que ha passat, fill? Vine, entrem i vas dient-me. Què s'ha comprat el meu xic?
- Espera, pare! És que resulta que...
I amb la llengua feta draps d'apresseta que parlava li conta que si el ratolí, que el gat i el gos i el bastó i la foguera i l'aigua i "xoooop" i el bou que es beu l'aigua i el carnisser amb la destral...
- Xè, si que has vist coses i te n'han passat en un moment!. Va, pren un diner i porta un aigua de llimó per a tu i una altra per a mi... Espera i una altra per al senyor barber i ens refesquem tots!.
Ix de la barberia fent voltes als seus pensaments i compra l'aigua de llima i torna poc a poquet per no vessar-ne ni una miqueta ni gens... i escolta el campanar .
Glin-gleng, glin-gleng, glin... 🔔
- Pare, perquè toquen les campanes tan moixes? (va preguntar)... toquen a mort, fill...
... El barber ix un moment al carrer. No tarda massa, a fer un preguntat:
- Que qui s'ha mort?
- El carnisser! En un no-res, en un moment...
- Com és la vida!
- Que no som res!
- Ni som ningú! (va dir el pare)...
...
Després d'un llarg silenci anant de la ma del seu pare, quan estaven arribant a casa que ja era fosquet li diu al pare fet un homenet:
- Pare, ja se qui és el més poderós del món!
- Si fill? I qui és?
- És fàcil, pare!!! (espolsa somrient) El que està VIU! Eixe és!!!

_______
I conte contat ja s'ha acabat i ni ratolí, ni gat, ni gos, ni pal, ni foc, ni aigua, ni bou ni destral, ni campanar ni mort... El que està viu és el que pot!!! 🤔💭 

_________________________________________________________

Basat en la cançó "Alla Fiera dell'Est d'Angelo Branduardi



____tag
«Diumenge a poqueta nit...
Cada diumenge, tots els diumenges era igual.
- Mare, no es deixa res?
- Dona'm el cabasset... i això d'anar anant...
- Va, corde's el cinturó. Ja se que li apreta, però té que ser...
Les marraixes amb aigua bona del poble (que la de l'aixeta del pis d'Alacant no es pot beure del gust que fa de lleixiu!), la màquina d'escriure, les bosses de roba, les carpetes i els llibres i cap avall...
La iaia Matilde tenia por del cotxe i les carreteres. Només seure es senyava i començava la lletania... Cada campanar, cada santet d'aquells de manises que hi ha a alguns carrers, cada lloc que ella trobava bo per encomanar-se al cel es senyava i mamprenia una oracioneta.
- Mare, deixe els xicons... que contesten si volen i si no, be està, que ells estan en una altra cosa!
El viatge setmanal era fastigós però el féiem cada vegada sense faltar. Divendres, cap al poble i diumenge per avall.
I els precs no li treien la por... A Xixona no pregava fins que passàvem tot el poble perquè el campanar no es veu. A l'eixida hi ha una creu... Senyor, empareu-nos! A Mutxamel hi havia dos o tres santets i la carretera passava per la porta de l'església... Mare de Déu de Loreto, tingueu compassió! A sant Joan, travessa avant... Santíssim Crist de la Pau, doneu-nos pau i conformació! Carretera avant fins el monestir de la santa Faç. El semàfor vermell. Li agradava que es parara un poc el trontoll i així podia fer-ho més llarg... Faç divina sobirana del remei! Tingueu misericòrdia! Amén!
En arribar a casa estàvem esgotats, muts, sense ganes de sopar. L'olor d'aquell pis en obrir la porta és difícil de descriure i d'oblidar...
- iaia, alguna cosa haurà de sopar! Que no pot gitar-se amb la panxa a l'espanyola!...
- Un "consevol cosa"' i a dormir. Que se'm fa un nerviós que no em deixa viure!
El meu germà es treia els auriculars, es menjava l'entrepà amb quatre mossos i es tancava a l'habitació. Jo solia quedar-me amb ma tia al menjador un ratet mentre sentiem la uela des de l'habitació estesa al llit dient poquet a poquet: santa Maria, mare de Déu... una i altra volta fins que li passava la por i li venia la son...»
____
Pau Torregrossa Coloma
La Torre de les Maçanes
Abril 2020

2020/04/19

Alenar

La teràpia consistia, principalment, a respirar.
Pausada i cadenciosament...
Els arquitectes havien dissenyat aquella terrassa d'una forma quasi perfecta: a recer de vents tramuntanals i oberta als altres aires. Difícil que s'omplira de neu si no fos cas que entrara el temporal des de migjorn. El tebi sol de primavera de gaidó i la brisa suaument freda de les curtes vesprades de tardor entren, passegen sense fer mal...
Els mocadors blanquíssims sempre a les mans i si d'un atac de tos forta s'hi encolomava un puntet de sang, a la brossa de cremar! Immediatament!...
De blanc i verd eren els seus dies. Blanc llençol, blanques flassades, els llits, l'armari els murs, el marc de les finestres... Verd tot allò que la vista alcança, que és molt. En dies clars s'albira la mar però no són sovint aquells dies a quasi mil metres sobre les muntanyes. La boira terrera fa companyia tres o quatre dies de cada set i aquells arbres forasters de verd fosquíssim fan muralla per la banda de llevant...
De blanc i verd passen els mesos sojornats en aquell aiguavessant que s'obre per totes les bandes cap a la vall.
Les infermeres blanques ho tenen sempre tot enllestit al terrat. Estirat sobre el seu llit articulat de ferro blanc mira cap al sud amb les mans blanques com la cera damunt la girada dels llençols de fil. Simetria perfecta... Un silenci que només trenca un sorollet llunyà d'atifells metàlics i algun cantar d'ocell.
Respira... pausada, rítmica, lentament... Eixa és l'única cura! Respirar aquell aire que algun docte ha declarat formalment "pur" signant i segellant un document acreditatiu de puresa infinita.
El desig de tornar a la salut trenca la son. Els exercicis respiratoris demanen una densa concentració: un, dos, tres, quatre... descans. Un, dos, tres, quatre... alenada profunda... un, dos, tres, quatre...
Aquells dies acabaven tard o d'hora i només podien acabar de dues maneres...
Un, dos, tres, quatre: inspirar...
L'autobús parava diàriament davall l'ombra d'una alzina, baix a la carretera: paquets, caixes, basquets, el cuiner negre i les infermeres blanques que bescanviaven els torns...
Hui també puja un xiquet de la maneta de sa mare...
- Estaràs be, fill. I la mare vindrà a veure't totes les setmanes. Tu fes el que et manen i alena fons que aquest aire és el que cura, creu a la mare!.
- Si, mare! Em deixaran quedar-me la coixinereta de les caniques? Troba vosté que podrà ser?
- Va, adelanta! I no t'oblides de respirar ben fort!.

________
Imatge: Terrassa del Sanatori Antituberculós de La Torre de les Maçanes. 1926. Partida Les Alcoies/El Port. A 964m sobre el nivell de la mar.

ÉSSERS

Diu que ahi fora hi ha un ÉSSER...
I no seré jo qui ho pose en dubte, no penseu...
Diu que és tan, tan poderós que fins i tot el que era fins ara el més poderós del món (el diner) s'ha agut d'ajupir i agenollar davant la seva microscòpica presència...
Mire, m'acoste a la finestra en aquest temps de por a l'ÉSSER. Ho faig sovint perquè diuen que això no és prohibit. Que pots estar-te el dia sencer mirant pel finestró i cantar si vols... Mire, i torne a mirar... malgrat que se que l'ÉSSER és invisible prove d'esbrinar algun signe visible del seu poder...
Serà el vent que el porta? Els han repartit per ací i allà o es reparteixen ells? (Passe al plural, perquè no és un ÉSSER, són milions de milions d'ÉSSERS microscòpics... com un exèrcit poderosíssim...)
A totes les pel·lícules que havíem vist fins ara, els ÉSSERS eren grans, monstruosos, podies eixir corrents o cridar el soldats perquè li dispararen mentre rebentava a punyades edificis i esclafava cotxes amb les urpes gegants... Però aquest...
Fes la prova! Obre la finestra que això no ho tens vedat... el veus? A que si? A que es veu sense veure's? A que fa por com quan Dràcula movia les cortines del teu dormitori abans d'entrar a mossegar-te el coll?...
________
La POR!!! Eixe ÉSSER invisible que està però no es veu. Es veu però no està i deixa tantes boques tancades, tants genolls tocant a terra, tantes mans i peus lligats... LA POR!...
________
- No tingues por, home! Que és l'aire que entra per un badallet de la finestra i mou les cortines! Va... dorm! I gira't de l'altre costat que si mires la finestra et tornarà la por.
- Si, mare... Bona nit...
- Bona nit, fill...
... A la paret es reflexa la finestra, la lluna llepa el vidre, les cortines mouen ombres, el vent...
- Mare... que tinc por! Que ve Dràcula!...
- Va, que això no existeix! Que són romanços de la televisió!... Vinga, va, tanca els ulls i pensa en coses boniques... Bona niiiit!
- Bona nit!..

2020/04/13

Tríptic d'interioritats


TRÍPTIC D'INTERIORITATS
I. 🏠
Abans de la boda havia de mostrar la casa al veïnat. Eixe era el costum. Després de mesos de preparatius, en tenir les invitacions, començaven a acudir.
- Xica! Quines cortines!
- Ai, si. I les cadires del menjador, tan originals!.
Cada vesprada, des de les cinc fins "a saber" allí s'estava. I ara entren les cosines. I ara Rafelet i Maruja. Després tres veïnes que no tenen massa feina i just quan anava a tancar la porta per tornar a casa de la mare a sopar, els sogres i la cunyada amb uns coneguts...
- Xica, quina pressa tens? Obre els calaixos de la roba de llit que la vegen. Preciós, tot brodat amb les inicials...
Allò havia de ser. La desfilada "a veure la casa" formava part dels rituals matrimonials. I anaven deixant jocs de cafè, figuretes, pitxers, olles i "faltes d'aixovar"...
Tot havia d'estar "per a ensenyar" sense que faltara cap detall...
Estava esgotada... Ell tractava de tranquilitzar-la: - Carinyo, en uns dies més haurà passat tot!...
Tancar la porta, deixar caure un abric damunt de qualsevol cadira. Amagar aquell quadre horrible que ha hagut de penjar per a que el vegera la sogra en lloc principal (li l'havia comprat ella d'una parada del mercat, d'un xic artista de la capital que pinta escenes de caça i masos mig derrocats). Només desitja tancar d'una vegada i que no torne ningú a emetre el seu judici estètic...
Viurà com voldrà i no posarà mai més fulls de diari pel terra per a que no se'n vaja la lluentor de la cera del paviment, ni draps per damunt dels mobles per a que no agafen tanta pols.
Tancarà la porta i estaran ells dos només!!!.
__________
II. 🏢
Tu no saps on visc, ni com vull viure! Ni t'importa gens!.
No saps com em costa de pagar aquesta merda d'espai, aquestes quatre parets. No saps ni vull que sàpiguen que tots els coberts estan desparellats, que els gots són cadascun d'una classe i que odie aquell cobertor.
Ni saps ni vols saber com és el lloc on m'amague ni el matalàs on em deixe caure cada nit.
Les cortines sempre estan passades, si! A ningú li importa què faig ací dins.
Les cadires... em toca riure! Les cadires estaven al carrer. Jo no tinc la culpa que el del bar hagués oblidat tancar be la cadena per la nit... Estaven allà i a mi em fan paper...
I si no t'agrada, arromanga't i neteja un poc aquest furgatxo... que tu també vius ací ! ...
_________
III. 🏡
- No suporte més el color d'aquestes cortines. D'avui no passa que les llence al fem!
Mentre arranca totes les plantes d'aquella jardinera a grapats, amb fúria i destrossa a sarpotades una de les garlandes del jardí.
- Què fas, estimada?... per què?
- Deixa'm estar! El paper de les llavors deia que eren flors blaves! I mira: comença a florir i aquella groga, aquestes, blanques!!! Horrible!!!
- Però dona!
- Que calles! Deixa'm estar! Van totes fora! I no pense tornar a aquell viver! No m'agrada que m'enganyen, saps?
I les cortines van fora també! d'avui no passa! Ah, i ves acomiadan-te de les cadires del menjador... la Núria se n'ha posat unes d'estil nòrdic in-cre-ïbles! M'encanten... N'he vist unes encara més boniques que les d'ella per internet. Del mateix estil però d'un blau-espígol fantàstic... Ja les he demanades. Servei urgent. Sense despeses d'enviament...
- Què bé, amor! Sempre tan eficaç, estimada... Vaig per un poc de llet de soja tèbia. En vols una mica? La prenem aquí al jardí?...

------------
Finestres de Taikoo Shing, Hong Kong.
📷 Peter Steinhauer

Quan tot era buit. Els dies que vindran. Acte darrer

...Necessite cafè.
M'alce i baixe l'escala descalç amb només una samarreta que m'he deixat caure damunt.

Mentre remene el sucre mire el calendari de la cuina.
Abril.
El mire, el repasse, l'estudie...
Tots els dies són un número dins un quadradet blau. Sense sants, ni llunes, ni dies de festa, ni dels altres... Quadrats blaus buits...
Tinc fred als peus.
Mire... només un apunt en vermell. Un concert per al què tenia les entrades comprades que no s'ha fet. El dia que havia de ser ja ha passat... Com passa la vida: volant apressa com un francellot que afaita l'aire.
Igual torna l'oboè, la veu d'aquell baríton, la llum preciosa d'aquell teatre. Igual torne a escriure l'apunt d'aquell concert en una altra fulla del calendari... no se... només uns quadrats blaus buits i uns números. Cap referència, res apuntat...
Puge de nou i remene al calaix dels mitjons. Que no siguen blaus!
Abril.
La llum va enfilant-se per cada finestra i toca amb els seus dits un parell de setmanes d'abril... sense sants, ni llunes, ni dies vermells...
Fora sonen les campanes, una tos, el motor d'un cotxe, un ploret de xiqueta...
Dins: abril i jo... El deixaré dormir que enguany ha vingut blau i malferit!

2020/04/07

Quan tot era buit. Els dies que vindran. Acte primer



Quan obriran la porta no eixiré!
Quan ens diguen: - podeu sortir, ja ha passat el perill, torneu als carrers... quan diguen tot això jo no eixiré!
No, no t'equivoques estimat, no és la meva obstinació en fer la contra. No, no és com aquella vegada que tots feien cua al cinema per veure una pel·lícula d'èxit que jo em vaig negar a veure.
No és com aquells dies que caminàvem enamorats per Florència menjant gelat de cireres pels carrers i en veure com la gent s'estava dempeus hores i hores esperant que els deixaren entrar a veure l'estàtua de David; vam decidir anar a l'altra banda del riu a besar-nos mentre ens mirava un violinista somrient.
Ni aquella pel·lícula ni l'estàtua ens les hem empassades!
Però ara no, estimat, no és això... No són ganes d'anar a l'inrevés.
És que tinc por!
Si, no esclates a riure! Tinc por de la gent...
Eixiran en estampida a arrencar arbres, a matar pardals, a pixar pels carrerons més apartats i les rodes dels cotxes. Escopiran als bancs de la plaça i arrancaran les flors que fan pomells i les altres i es gitaran dins les fonts i es faran fotografies trepitjant la vida i envaint-ho tot amb sabatilles esportives i botes i sabates lluentes. Es retrataran despullant-se al mig del carrer i rient com bojos amb ampolles de vi barat en les mans. I pujaran damunt els cotxes per sortir tots alhora a buscar la mar i tornaran a omplir les platges de plàstics i de tallades de mortadela apegades a la sorra. L'aigua farà eixes coloraines en les taques d'oli que suren quan s'envisquen els cossos d'ungüents que fan aquella pudor... Les muntanyes de brossa ompliran les voreres de nou i deixaran les portes dels cotxes obertes amb sorolls de músiques infames colpejant contra els murs mentre es mullen les samarretes amb cervesa desventada i agra jugant a pujar als arbres com els monos. Es besaran amb un alè pudent mentre arranquen totes les flors de tots els jardins...
Perquè el dia que obrin les portes hauran covat un odi enorme a la primavera... i l'odiaran tant que arrencaran les plomes dels pardals morts i es faran corones amb elles, escanyats...
Serà així, estimat... Creu-me! Els conec be... Després d'aquest miratge de bons i responsables ciutadans tornaran a ser dents i punys, cops i budells...
No em digues boig... No és bogeria, és por, ho reconec...
Quan tots dormiran aquells dies que vindran que ens obriran les portes, potser només si dormen, eixiré a beure glops de lluna... potser...

2020/03/28

Quan tot era buit. Acte de fe cega



- Papa, tu perquè no tens una escopeta?
- Perquè no sóc caçador, fill! El iaio tampoc era caçador. Si ho hagués sigut igual, potser, hauria heretat la seva escopeta... Però no, mai hem sigut caçadors a casa nostra, fill.
- Doncs jo tindré escopeta i me n'aniré amb la Melani a caçar rates penades! Quan siga un poc més fadrí... segurament...
- Ah, no n'estàs segur de voler ser caçador de rates penades?
- Mmmmm... bo, no se, ja veurem! Tampoc vull fer sempre el que diga la Melani. És massa mandoneta ella! . Però si, segurament anirem a disparar a les rates penades...
- I aquesta? Una altra idea de la teua amigueta?
- Noooo, no és una idea seua! És una idea que ella ha vist a internet.
- Vaja! I de què s'acusa les rates penades, si pot saber-se?

- Mira, papa.. Diu la Melani que en un poble de la Xina que tenen un mercat que venen bitxos dissecats per a fer sopa xinesa, hi havia una rata penada infectada. Com una senyora xinesa la va posar a la sopa (que els xinesos mengen eixes coses i fan sopes de bitxos i alacrans i coses rares) doncs la senyora i tota la seua família es van infectar i després, com tossien molt i anaven per ahi tossint i tossint doncs molts xinesos es van infectar i més persones i més i més i per això estem tancats a casa sense poder eixir. I tota la culpa: de les rates penades seques que posen a la sopa!
- Serà una sopa negra, no fill?
- Negra? No se... igual és negra, clar papa, perquè les rates eixes són negres... però també un poquet morades, no? La meua màscara de Batman és negra però no negra, negra... és un poc morada també i lluenta... No se, li preguntaré a la Melani ella està tot el dia mirant per internet i per això sap tant de xinesos i de russos i de tot... També diu que els russos no s'han contaminat perquè els russos són borratxos i beuen sempre i la beguda ho mata tot...
El pare de la Melani beu moltes coses de begudes d'eixes que ho maten tot, saps papa... Però no se si és rus son pare... Crec que no...
- Fill, vols que sopem? El pare té fam... No tens fam tu?
- Si, val, sopem! ...
Sopa? Deveres que menjarem sopa, papa?
- Si, fill, sopeta de fideus! T'agrada molt a tu de sempre!
- Mmmm si, és veritat... A més la nostra sopa és groga, no negra, papa...
- Si fill, va, deixa l'ordinador i parem taula...

2020/03/26

Quan tot era buit. Acte de fe


No, no vull mostrar la meua intimitat als quatre aires!
Amor, no em faces més fotos! Deixa-ho! Prou!
Entenc que cregues que farem un be a molta gent si ho veuen tot, si es posen davant de mi com fan cada dia davant el mirall. Tu creus realment que veure-ho els farà pensar? De veres trobes que la gent vol saber, pensar, canviar? Estàs segur que mirant-me dia a dia reflexionaran, deixaran de banda per sempre la seva màscara de bons i civilitzats?...
Se molt be de quina cosa està feta la naturalesa humana: de fang!

Se que hi ha gent que balla en cercles al voltant de la malaltia dels altres, de la mort. Ballen amb aquelles túniques blanques i aquells barrets. Ballen mentre la mort és la d'un altre. I mostren aquella falsa compassió.
No, no vull estar present en les oracions de ningú. Ja pregue jo de tant en tant si vull!
Tampoc vull que ningú invente versos o cançons inspirant-se en mi, en els meus cabells sempre desordenats, en les meves mans tremoloses. Prou, amor! Ningú aprendrà res perquè no volen aprendre. Ningú s'asseurà davant de sí mateix uns minuts després de veure'm a mi d'aquesta manera...

Deixa la finestra oberta i treu la música. No, no necessite «animar-me», com dius contínuament. Vull escoltar la mar com brama, o com acarona suaument les roques. Vull que m'entre un raig de llum de sol. Amor, creu-me! Treu la música, no la necessite ara mateix!. Demane poc... fa temps que demane ben poc. Que t'estigues amb mi, que em mires uns segons i que deixes que el món sencer s'ascle en mil trossos si vol. Ja hem salvat prou coses tu i jo!. Ara, que se salven ells, si es que volen salvació, si es que saben de quina merda s'haurien de salvar!...
Va, fes-me una altra foto si vols... però solament per a tu! La meva nuesa és teva si la vols i els meus cabells.
Si, fes-me caragolets als cabells! Amb els teus dits... Així, amor! Gràcies!...
I el món, si vol, que rebente! No aprenen mai! No aprenen res!. I vols tu salvar-los de la seva dansa de cercles, de bombolles de llet agra?. Si, viuen dins d'un got de llet! Amb els ulls plens de nata no veuen res!
Obre un poc més i ajuda'm amb el coixí. Vull veure la mar com brama!
Així, amor! Gràcies!...

2020/03/25

Quan tot era buit. Acte de voluntat


Escarba en un cistellot ple de retalls. Restes de teles de cortinatges, una borla, un cordell, trossos de camals recurtats, una capsa de llauna plena de botons, cremalleres, agulles de cabet i d'agafa, restes de randes, tires brodades, un davantal tacat de lleixiu, dues camises esgrogueïdes, llençols arnats o amb taquetes de rovell...

Després de remenar-ho tot i no trobar res de profit ho torna a embotir dins de mala manera. Li fa ràbia no tenir res de trellat per poder-se posar a cosir.
Alhora se sent estranyament alleugerida. Si no hi ha, no hi ha...

Totes s'han posat a cosir com a descosides!
Ella voldria ajudar, no per fer alguna cosa d'aquelles admirables sinó per tirar una maneta. Be, és igual!...

Al cap de mitja hora obre els calaixos enormes de la còmoda. Fa una forçada, estira, s'obre però es queda amb un pom a la ma. Dins, un món sencer de coses que sempre han estat allà: immòbils, inútils... Un tapet de punt de ganxo i un cobertor d'aplicacions de mil colors, dues tovalloles brodades i jocs de llit bons per a llits que ja són cendra... Ni cendra són ja aquells llits alts, foscos, color taüt.
Res de trellat, res de profit!
I agafa la tisora i comença a fer draps i més draps, i més. Cada vegada més ben fets, més ben esgarrats... Una muntanya de draps blancs, verds, de color de carabassa, blaus. Una muntanya de trossos i bocins per a llavar cristalls...
Quins cristalls? Els que s'omplen de gotiues minúscules ara que plou. Els que la separen d'un mal sense color, ni olor...
Una muntanya de draps vells que mira mentre repassa els capítols de la seva vida que acaba d'esquarterar...
Omple tres coixineres... les deixa vora la tauleta del rebedor. Quan caiga la nit i pare de pixar la boira les llançarà al contenidor. Tot el que ha capbussat dins la cistella, també. Tot! Les restes de tot això i allò i tots els cossos, rialles, baves, pèls i records també!
El que no es va emportar el riu, ni el foc, ni el dol s'ho emportarà el xic del camionet de la brossa... Tot!