2013/08/08

Rosa...Com l'or


Havia sentit a la televisió que les monedes són la cosa més bruta del món. No en sentit simbòlic solament (que això ho sabia ben be) sinó realment. La quantitat de bacteris que s’hi podien aplegar en concili ecumènic en una moneda podia ser de milions. Bacteris i porqueres de llocs impossibles d’imaginar. Ja ho deia la vella copla de la falsa moneda. Als seus anys (vuitanta ben complerts), tan vella i tota la vida agafant i prenent monedes plenes de brutícies d’unes i d’altres mans.
Però ara ho deia ell, el seu estimat relator de coses interessants. I si ell ho diu, és veritat.

Des d’aquell dia va començar a fer una cosa que ningú mai no va saber. Com que volia trencar d’alguna manera aquell cicle etern d’immundícies traspassades de ma en ma i de butxaca en butxaca, va decidir que “les seves” monedes, les que haurien de caure a les seves mans, sortirien de nou d’ella nétes. El seu monederet negre tenia dos compartiments interns i això era perfecte per a portar avant la seva estratègia de pulcritud: a la banda de la dreta posaria les monedes brutes, com venien de prostituir-se d’eixos mons de Déu, plenes de porqueres i invisibles criatures infeccioses. A la de l’esquerra les posaria ella netes i com l’or eixirien per sempre més de les seves mans blanques i tèbies.
En el lloc correcte les anava col·leccionant al llarg de dies d’anar al forn pel pa o de passar per les parades del mercat fent el recapte. Desprès les posava en una coixinereta menuda dins els budells de la rentadora. Aquella bosseta, que semblava la del Judes del quadre de la santa cena del menjador, pegaria voltes i voltes dins l’aparell i les monedes farien oloreta d’espígol artificial, com la roba que estenia vora els lliris al pati. Ja eixutes, les dipositava al lloc que per elles havia preparat: veïnes de les porques i repugnants monedes que rebia cada dia de la fornera, el carnisser i la de la parada dels formatges.
Lluentes i renovades sortirien de les seves mans cap al cistellet de l’església, dins el clau de la ma del borratxet que demanava als graons de fora, o novament a la fornera, al carnisser o al de la parada de les flors.
De tant en tant, quan la rentadora feia el seu cicle etern de giravoltes i no anava farcida del tot de robes blanques o colorides, segons el cas, la coixinereta de nonedes feia remors de llauna que se sentien fort. Cops secs a ritme de bolero que la feien somriure.
- Ai, mare, estic com un cabàs de gossos – es deia-. Però allà estaven les seves monedes polides, netes, perfumades...
Al capvespre, desprès de menjar poc i lleuger, Rosa es posa cara a l’espill de la còmoda i comença el ritual. Els cabells aplatats amb aigua de colònia. Dos ganxets amb diminutes papallones color de grana que la seva neta li portà del Japó. El mocador de coll de seda fina per semblar més senyora. Unes gotetes de perfum darrere les orelles i el ventall.
Engega el televisor. L’hora en punt. Solament quan hi ha el maleït futbol la cita ve a deshores, normalment en el descans i a corre-cuita. Però no falla mai. Amb la seva corbata que mai és la mateixa i sempre és fina i elegant. Amb l’americana perfecta que el fa semblar un artista de cinema, com els d’abans. I parla, i enraona, i ensenya coses que passen aquí i allà, i sap molt i tot ho diu bonic i en castellà. Saluda educadament en començar i s’acomiada amb bons desitjos per a la nit i el dia següent. Explica quin oratge tindrem i sempre encerta. És tan llest!. I ella li respon, i li llança besos quan somriu, i mou el cap en senyal d’aprovació  cada moment. I es tapa el ulls quan ell avisa que les imatges que venen a cop seguit són dures i poden esfereir les ànimes sensibles.

I ella és feliç amb el seu xic que ve cada nit a veure-la i la saluda i estrena corbata nova tots els dies per a ella.
Un dia ha d’agafar un bon grapat de monedes netes i ha de donar-les al xicon de l’estació del tren. Pujarà, s’asseurà amb el seu mocador de seda i els seus ganxets al cap, una sabata en cada peu i a veure’l amb un cistellet de cireres del seu cirer. Madrid està lluny, però no pensa morir-se amb eixa il·lusió sense complir.

Segur que li agraden les cireres i l’olor de l’espígol. Segur.    

2013/08/03

Economia homosexual... o coses que un escolta i fan pensar

Quan s’engenrdra una criatura mai no saps com eixirà. Això no cal que jo ho diga, clar. Quan arriba això que en diuen “la criança”, comencen les sorpreses...,algunes gens agradables per als seus progenitors. La genètica i la seva herència ajuden a explicar algunes coses: que si camina com el pare, que si té els ulls de la cosina... Però de moment, el xiquet deixa caure la ma “nosecom” i... Ai!: - carinyo, crec que ens ha eixit..., ja saps el que vull dir.
De sobte el patrimoni d’ancestral ignorància s’actualitza als caps dels pares i comecen a observar el fill com si es tractés d’un “specimen rara avis”, és a dir: un ésser digne d’estudi. Miraran amb atenció gestos, aficions, moviments, amistats... i tiraran ma dels prejudicis heretats per concloure motius, raons i pautes de comportament (i segurament ho faran sense malícia, això vaja per davant). És possible que s’enganyen, però així va això...
I l’infant creix i tot sembla confirmar les sospites... I ho prenen fort i gemeguen i ploren i parlen amb el rector del poble o amb els metges... i comença la rapsòdia del fill homosexual: - Ai, el que ens queda patir amb aquest fill nostre!. Però igual també s’enganyen, possiblement.
Però arriba la VERITAT VERITABLE i resulta que al “corpus dogmàtic” de la ignorància col·lectiva li importa més que res L’ECONOMIA FAMILIAR. Si, sense construir un discurs raonablement coherent sobre la qüestió, els progenitors actuen sovint amb MOTIVACIONS ECONÒMIQUES, perquè ja se sap que l’economia és “la llei de la casa” (això diu l’etimologia). Ben casar la filla és veure com s’ha aparellat amb un xicot de butxaques plenes i negoci muntat. Col·locar el xicon (que és un poc gos malfeiner) és cercar influències i regalar pastissos al ric del poble que té una empresa potent. I amb el “xicon” de gustos femenins, què hi farem?... La pregunta resta en els núvols de les què no se sap contestar, de moment... fins que arriba la resposta: GAI SOSTENIBLE I ECONÒMICAMENT EFICIENT...

DUES ANÈCDOTES:
-          RARESA Nº 1: La mongeta. Em contaren que un matrimoni de fortes conviccions religioses i sense fills, va treure de “l’inclusa” una xiqueta bonica i forta per tenir família. La introduïren en el seu món d’oracions i missa diària i se li despertà vocació religiosa de consagració al nostre Senyor. Feliços estan els pares i ho diuen a tots els parents. Però... Taxan-taxan!; la xicona vol ser monja de claustre sever i no d’aquelles que sols porten toca i bossa gran i van al “carrefour”. I damunt se’n va a un convent ben llunyà, al cor de Castella la vella, en un lloc ben apartat... I diuen plens de neguit i disgustats: - l’havíem treta de la casa d’orfes per criar-la i que ens cuidara quan fórem vells, i mira, la desagraïda, ens deixa vells i desemparats i se’n va al convent.  L’economia familiar es veurà ben espatllada: tot allò que han acumulat durant anys s’ho menjaran a la residència caríssima on hauran de cuidar-los i canviar-los el panyal. Ara l’estratègia: amargar-li la vida i la vocació a la filla per fer-li xantatge emocional de destrucció neuronal massiva per a què deixe el monestir convençuda que la voluntat divina és que estiga dempeus a casa treballant pel benestar de la família fins que arribe l’hora dels comiats... Aleshores, que faça el que vulga i que siga ben feliç...però no abans.
-          RARESA Nº2: El fill homosexual. Una nit d’estiu, d’aquelles que un surt de casa per pegar un passeig a la fresca de la nit, vaig sentir un fragment d’una conversa sense voler. Les finestres i portes romanen obertes perquè passe el ventet i tot se sent... Dues dones d’una edat difícil conversen darrere la cortina de la casa. Dones amb “nores” que veuen com els seus ossos acabaran a l’asil perquè els fills (mascles) es deixaran portar per les decisions de les seves malvades mullers i no s’hi podran aclamar a ells quan arribe l’hora que es vegen inútils i sense servei geriàtric familiar.
I diu una d’elles (de la qual no dire nom ni senyal): - Ai, filla... la que ha tingut sort és “X”, com és la vida!.
-          -Sort?, i això?. Contesta l’altra.
-          -La té com una reina. Cuina, planxa, posa la rentadora... xica, com si fora una dona!.
-          -Clar, és que eixa “classe” d’homes saben fer tot lo de les dones.
-         - Una gràcia: la pentina com una nina, la passeja, li compra roba. Què bon gust té el xic!. Com una princesa, vaja.
-         Clar, com eixos no es casen, mira, els tens quan et veus inútil, xica.
-          -Ai, això era abans!, que ara el "Sapatero eixe" els deixa que es casen si volen amb un altre home. On anirem a parar, Senyor!.

No cal fer-ne anàlisi de les dues anècdotes: coses que un sent pels carrers del poble. D’aquest i d’altres pobles, n’estic segur.
Amb les novetats dels temps moderns de rapidesa i canvis grans, resultarà que tindre un fill (o filla) homosexual és una sort des del punt de vista de L’ECONOMIA SOSTENIBLE. Gasten poc i estalvien moltes despeses. No porten a casa una tribu sencera de xiquets que acaben amb les gerres de l’oli i el pernil i solament duen alguna vegada a “eixe amic” amb qui van de viatge de tant en tant. Agranen, escuren, fan els llits i compren plantes boniques amb flors, decoren la casa i sempre els tens quan els necessites. Una gràcia, vaja. I si no se’ls nota la ploma encara millor, que així no donen massa que parlar.
Ja hi haurà algunes que preguen a la Verge perquè els done un fill d’aquells, que si es fan frares o monges ja no resulta be. Així la vellesa està assegurada. El xantatge emocional sempre funciona be amb qui s’ha matxacat en la seva tendra adolescència fent-lo sentir mal per ser diferent i, amb eixa arma, els tens al teu servei, per a glòria de l’economia familiar. Si és feliç o no això ja no importa tant, que es conforme amb el seu “destí” (cosa poc católica, més aïna ancestral mediterrània) que si ha vingut amb aquesta “tara” no s’ha de queixar. Que per això estan el pare i la mare, per a què no li falte un bitllet a la butxaca per pagar-se els vicis.  
Si, definitivament el que hem de canviar és el sistema econòmic... i les demès coses aniran canviant de franc. O no, qui ho sap?. En un món de matriarques econòmiques gregues un no s’aclareix mai. I en el món dels patriarques econòmics romans tampoc. Que no és igual cuidar-los perquè els vols i perquè vols, que perquè el destí t'ho ha ben marcat.

Nomès queda un crit que em ve de gust pegar: VISCA LA RARA LLIBERTAT!.