Aigües lliures, mare Mar

Sóc un d'aquells que enyoren sempre la pluja i en sóc ben conscient que no pas l'únic que sent aquest enyor. De pluja i tro, d'algavessó i boira terrera, de neu i tormenta, de gotes que cauen suaus per les fulles lluentes quan plou.

Visc a un lloc quasi fronterer amb deserts i secarrals, terres àrides que crien espart i escobelles. Mediterrani pur prop de la mar, però no massa. I l'aigua ens és sempre benedicció, regal del cel, treva en la lluita... Aquí, on em viuen i visc, la joia als rostres quan plou amb coneixement és ben evident. Cada planta que alça les orelles en sentir la fresca pluja, cada teula vella que recupera el verd antic, cada canaló riuen quan plou, que no és massa sovint, convertint l'episodi en un goig per als sentits. En el meu cas, especialment per l'olfacte... La terra que fa bassals, l'herba prenyada d'aigua quan la trepitges, els terrossos argilencs badats i amerats, els plats que hi ha sota els testos florits en punt de sobreeixir...

I sóc jo d'aigües lliures, de sèquies, rius i rierols humils, de fonts pobretes i tolls de riu... No veig goig en els pantans, en les aigües plenes de llimacs de tan "aprofitades" per persones sense seny. Aigües lliures que saben on van, sempre ho saben, malgrat roques i xops partits, malgrat maleses i cudols gegants... sempre van on volen anar, a la mare mar.

Per a mi, el símptoma més clar del món de malalts, orats, folls en el qual venim vivint com bonament podem, és la diabòlica idea de convertir l'aigua, les aigües en PRIVADES... Gestió privada del be públic, privatització de l'accés, malbaratament de milers de milions de litres d'aigua, sobreexplotació dels aqüífers, rius morts impossibles de recuperar, taxes, tanques, corporacions transnacionals al front de la distribució i repartiment de l'aigua... No, no aprofundiré ací en cap d'aquestes qüestions, solament les nomene, les deixe caure com cauen els xops podrits al llit del riu... sembrant la mort de milions de persones omplint les butxaques d'uns quants malparits... els de sempre, ja sabeu els seus noms.

Ací, on jo visc, fan una festa de l'aigua... un poc trellat divertit. Per l'agost, els fadrins s'encaramiten dalt d'uns camions cisterna, obren tots els xorradors de la font del poble i durant una estoneta fem una lluita lúdica i festera amb poals. Un coet diu prou, fins el proper any... que aigua, per aquí, no hi ha de sobres... El carrer és un riu, els peus de la gent i les xancletes fent xop-xop per uns minuts, que fa costera i l'aigua sempre sap on vol anar... torna al riu, avall, sempre avall, prenya la terra i la fa somniar.

Ací, on jo visc, vam recuperar la gestió pública de l'aigua fa uns anys (aquells ecologistes idealistes que vam obrir un parèntesi en mig de la foscor infame per uns anys!), desprès d'haver-la privatitzat, com feien tots, poble rere poble van anar caient a la trampa... Ens cobraven car i en servien mal... i amb els nostres diners es pagaven un veler al port esportiu d'Altea, unes ratlletes de coca i una festota amb fulanes i gamba de la millor, mentre ens fotien d'aixerdor... Ara, abastits per fonts humils i pous profunds, ens la companegem millor, com bons germans, l'aigua que ens regala la muntanya. Ara, i esperem sempre i a tots els llocs, anem aprenent a viure amb l'aigua que tenim i no somniem amb colònies de xalets plens de piscines i fontanes de colors... Sabem que ens tornaran a assetjar, que tornaran a intentar foradar el terme buscant aigües per especular, per tornar al paradís que s'havien construït abans de que explotés la bombolla immobiliària... Si, no us enganyeu, volen tornar-nos a aquella follia... El món sencer brega per tornar a aquella follia... la follia de les aigües en mans d'uns pocs, per tenir-nos el gallet sec i els genolls a terra demanat una mica d'aigua

...

Ella plou, ens és regal dels núvols... aigües lliures, que saben sempre on volen anar... a la mare mar

Carta oberta a Vicent Marzà DE MESTRE A MESTRE

DE MESTRE A MESTRE

Carta oberta a Vicent Marzà, d'un mestre d'escoles rurals valencianes

Hei Vicent, bon dia. M'he alçat amb ganes d'escriure i això faré. i SI TENS UN RATET (estarà difícil) DONCS LI PEGUES UNA ULLADA...

Et vaig conèixer a una assemblea comarcal de Compromís a Alcoi. Teníem entre mans les primàries i et vas deixar caure amb un company per contar-nos que havies decidit encapçalar la llista de Compromís per la circumscripció de Castelló per a diputat a Corts. Em va agradar que et posares a parlar de l'escola perquè jo sóc mestre i, aquella nit estava en l'assemblea fet pols desprès d'uns dies durs a les escoletes de poble en les quals treballe... Relleu, Sella, La Torre de les Maçanes... Escoles menudes que viuen sota l'amenaça constant de la Conselleria (hei, que ara tu ets el nostre Conseller, xè!) de tancar-les i enviar les xiquetes i xiquets a un poble més gran. Ja saps, escola tancada, poble assassinat. Però ells en tenen igual d'això. Hem lluitat amb tota la força de la nostra vocació de mestres per a mantenir vives les nostres escoles de poble malgrat tot i cada fi de curs s'assembla prou a un «enguany hem resistit, veurem l'any vinent»...

He fet classes de tot, de valencià, de religió, de Coneixement de Medi, francès, d'història, d'educació artística... a Primària a Infantil a Secundària... i sempre a l'Escola Pública. He tastat també això de fer classes a joves universitaris, ensenyant-los didàctica i he fet cursos i cursets de tota mena per estar en formació contínua... Com tu, a que si?... Recolzaments, atenció a alumnes amb necessitats educatives especials, acollida d'alumnes estrangers, patis, claustres, hores de preparació de materials didàctics... Com tu, veritat?.

Per això, Vicent, estic especialment content que sigues el nostre Conseller. Els companys i companyes, com que saben que milite activament a Compromís des de fa molt de temps, em fan preguntes. Coneixes el Vicent? Molt jove, no? Diu que festeja a Banyeres... Hehehe... ja saps, volen saber i troben que jo igual tinc alguna resposta. Fins i tot una companya ha comentat:- Ah, aleshores la Català se'n va ja al carrer per a sempre, no? Hehehehe. És una mestra tan, tan capficada en fer be la seva feina que quasi no s'entera que passa al món exterior.

Tens uns reptes que la gent no imagina. Els de Compromís ens hem mullat en el govern de la Generalitat per redreçar camins perduts desprès d'anys i anys de foscor i tens (tenim) un repte que no s'aconsegueix fàcilment: «TORNAR A L'EDUCACIÓ PÚBLICA VALENCIANA LA SEVA DIGNITAT». La colla de personatges indignes que ens han governat darrerament han aconseguit un objectiu que tenien ben claret: desmantellar i desprestigiar l'escola Pública. Ho tenien més fàcil amb la sanitat perquè ja la gent pensa generalment que si vols bons metges «els de pago són els millors». Amb l'escola no passava tant i menys encara a les escoles rurals. L'única escola de cada poble era la referència. Prestigiades per mestres sacrificats que, en condicions penoses, van aconseguir que aquells vells camperols de la postguerra comprengueren com és d'important portar els xiquets a l'escola i que aprengueren. Amb molts anys havíem aconseguit crear una clara consciència col·lectiva de la importància de les nostres escoles de poble. Totes i tots hem passat per elles i d'elles han eixit jutges, conductors d'autobús, filòsofs i llenyataires... I ara venen els fills del diable i ens suprimeixen, retallen, tanquen aules i escoles i ens aconsellen portar els alumnes a escoles concertades «que tenen de tot» I la maleïda mentalitat que ja campava per les ciutats mitjanes i grans que l'educació és millor «si és de pago» arriba fins els racons més amagats de les muntanyes. Han degradat tant la nostra feina, l'han desprestigiada tant que hem començat veure com els nostres alumnes s'amunteguen a les aules com ramat i com fem la nostra feina en unes condicions cada vegada pitjors.

Bo Vicent, que no vull cansar-te, que tu açò ho has viscut igual com jo, imagine...

Tu a la feina dura a la Conselleria i nosaltres al tall, a tractar de tornar a les escoles dels nostres pobles al centre de l'afecte dels nostres veïns i veïnes. A caminar, malgrat els entrebancs, amb un mateix objectiu i guiats per la mateixa idea: que no hi ha una feina més bonica i més important per a fer persones lliures que la d'educar.

Salutacions afectuoses, company.

Que no et manquen les forces que, com deia aquell, «el camí fa pujada i me'n vaig a peu»; com van els xiquets dels masos a l'escola del poble, amb un somriure i a peu.

Pau Torregrossa i Coloma. Mestre d'Escola