No crec que puga portar aquesta pena enganxada als muscles per al que em queda de vida... sincerament no ho crec!
Podria buscar un lloc al lluny. Apartat. On sols les bèsties passen. I en aquell lloc fer un clotet amb les mans. No cal que siga gran. Un clot per enterrar aquesta pena. La deixaria caure dins el clot la meva pena i posaria pedres damunt. Moltes pedres. Totes les pedres que hi haguera. Sense pressa les aniria col·locant. Faria una muntanyeta de pedres. I en no tornar mai més per aquell camí ni a aquell indret ja ho tindria lo de la meua pena. Ja estaria tot passat...
Aquesta pena és massa ampla i massa fonda, i massa alta per cabre en un clotet, segurament... Però no puc portar-la amb mi! No puc, de veres!
Podria tancar-la dins una gàbia que guarde en el trespol. Una gabieta vella i menuda que sempre estava ahi, penjada al sostre, fent-li de companya a un manoll de claus que obrien portes que un dia van collir dels seus marcs i van llançar. Si, dins la gabieta estaria be la meua pena, tancada amb claus de portes mortes i corcades, desaparegudes...
Ja, ja se, no m'ho tornes a dir això que hauré de portar aquesta pena amb mi mentre visca. És fàcil que tingues raó. Segurament la tens tu la raó. I hauré de portar aquesta pena amb mi a tots els llocs, cada dia... segur que és com dius.
Ara falta que puga!
Seria bonic agafar-la aquesta pena i posar-la dins el clau de la ma i rentar-la davall l'aixeta... fins que ja no fora pena i fora aigua. Seria bonic mirar-la aquesta pena mentre la pell se la beu i el sol l'asseca. Fins que ja no fos aigua de pena ni res. Només la ma fent un clotet i els dits, una gabieta...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada