Quan ens expliquen la història, l’anomenada “història de les civilitzacions”, solen contar-nos que els pobles s’han anat forjant i entrant en la dinàmica del progrés gràcies a onades de soldats i monjos... Per la força de les armes i amb el poder de la transmissió de la cultura, la gent burda, bèstia, assalvatgida i inculta entra en el món de la saviesa, la ciència, les lleis i les arts... Tal volta simplifique massa, però podria valdre com argument inicial... Això ens diuen i això ens hem cregut...
Els pobles colonitzats, aculturats, envaïts, sotmesos o descoberts – insisteixen- haurien de reconèixer els colonitzadors, imperis i metròpolis difusores de cultura que, gràcies a uns i d’altres, han eixit de l’aïllament i la barbàrie... La creu (o la mitja lluna, que igual és) i l’espasa (o el trabuc que igual dona) han portat el benestar i la civilització a llocs esquerps com “culs del món”... Això ens conten i això venim creient...
A les espatlles de la Serra del Cabeçó, en la seua vessant d’ombria... en un territori apartat entre els termes de La Torre, Xixona i Relleu hi ha un lloc on la creu i l’espasa semblaven no arribar mai... En arribar el mercat de diumenge o la festa major, el poble tem l’arribada dels “cabeçoneros”... Al fons de l’església, amb el barret subjecte a les mans i la mirada perduda; entre “gori-goris” en llatí i olor de sàlvia i encens, els habitants de la partida de Cabeçó fan témer la gent “civilitzada”, els pobletans... contesten asprament i més que parlar fan una mena de lladradissa. La faca a la faixa i les barbes sense afaitar. La pell recremada i solcada de les dones i els peus nus dels xiquets de Cabeçó...
Viuen de pasturar cabres i fer collita d’herbes. De destil·lar “herberos” i rossegar turmes. Semblen llebres plantades i eixutes. Vénen de la serra, de llocs amb noms com Tisora o el Pindongo... L’única ermita de la partida només durarà uns anys, la tombaren per fer més gran la pallissa; que més de profit servirà. Uns quants crims que corren a cau d’orella acaben de crear “el mite dels cabeçoners”... Salvatges que a cop de mànec de llegó assassinen qui s’acosta per allà... Cordes penjades d’una biga, pedres amuntegades a la porta del mas, un tió encès sempre preparat per pegar foc a les coscolles i cremar viu a un si es presenta... Històries que em contava el pare mentre arrepleguem l’ametla, perquè sap que m’agraden les històries velles...
Mite de gent sense companyia, solitaris i estranys. Entre les boires que s’enganxen de les espatlles de la serralada...
Mentides de la història... o mitges veritats...
Com si fos una d’aquelles cases fetes de canyes i paper d’arròs dels contes del Japó (això em recorda a mi quan mire cap allà), hi és a la Partida del Cabeçó, el Mas de la Música. Una casa apuntalada en un turó que mira la marassa de roca com desitjant-la, com volent-la vigilar perquè ningú la toque o li faça malbé. Allà, al mas de La Música, els “cabeçoneros” es reunien a fer ball, pujaven els músics armats de llaüts i guitarres, els cantaires i els xics i xiques de la partida. Ballar, riure, conversar. Hi anava també el mestre itinerant que ensenyava lletra i les quatre regles als infants de caps plens de polls i peus ferrats. Mestre i barber i engafador de cossis. El vi de la serra, el formatge i les garrapinyades feien la resta...
Una gent forta i aïllada que surt de les seues soledats, de les casetes pobres de pedra que habiten, de coves i sesters a força de cançons, de notes, de música i ball. Ni pregàries ni batalles... ni déus ni capitans... músics que porten el so de la joia de viure i de trobar-se a l’era per gaudir i celebrar la collita o la mort del porc... Solidaris amb qui porta sarna o rasca escorfes fetes de tant pujar penyes i baixar barrancs...
Des de la “terra dels cabeçoners” es veu la mar... quan la calitja deixa, les hortes d’Alacant i les planes de Busot. La serra de Fontcalent i el pic del Maigmó... Poden mirar el món mentre ballen i beuen i festejen i canten. Mentre la música sona, roda el món.
Ja no queden “cabeçoneros”... però queda el Cabeçó i la música i la sang calenta d’aquella gent que sabia de lletra i de patir... Roca i ferro, fusta i fang. I una flaire d’aquella música enganxada a les espatlles de la serra que se sent en les nits d’estiu mentre les llums de la ciutat il·luminen la plana al capdavall.
