2011/12/09

Muixeranga




Somriures de fresc matí de finals de tardor,

guaitant l’espera i respirant encens.

Capgrossos i peus de puntetes,

i la bellesa de saber-se de nou testimonis d’alguna cosa gran.

Plomes, bastons, ferros i fusta,

humana solitud assistida de remeis

i salut, molta salut i força per reinventar la vida nova.

Vent, aire, remoure’s i reviscolar... enganxar-se a l’infinit i repenjar-se d’un núvol,

la pell intensa de l’afecte immens,

enfilant la llum i fent bons els somnis d’una terra alçada...

Alçada i elevada sobre sang i foc, entre els nussos de la soca d’una morera vella.

Blau, blanc,verd,roig... matalassos i llençols a la serena.

Retrona la plaça, rebeca el coll, esmuny els muscles, enforteix els braços, acluca els ulls,

el soroll d’aquell espai.

Tots alhora, tots amunt,

tots d’una, assedegats a vora riu.

El soroll es fa més feble de vegades,

però els trons trenquen l’hora i baden el cel.

Mirar, veure, inquirir, investigar,...

Despullar essències i vestir existències.

Randa, argent, seda, mel.

I entra la creu i trenca la veu...

Fosca llum, fum,

i de nou la música, tots alhora, tots a un temps.

La porta oberta, sempre oberta... entreu!!!

Els cels oberts... dempeus!!!

L’orgull en alt, el camp sembrat

i els càntics de la vida viscuda...de la nit ja clara com el dia.

Olor de tarongina llunyana i llorer proper,

errants pels carrerons i emparats davall dels arcs...

carrer amunt, carrer en alt...

Algemesí, 8 de desembre de 2011. Danses de la Mare de Déu de la Salut. Patrimoni de la Humanitat.

2011/11/24

a rajolades...


Recodreu els dibuixos de "la gata loca"? (krazy kat, es deia quan era un vell còmic). Una gata loca d'amor, en amor i follia a rajolades molta per un ratolí. Un ratolí de nom "Ignacio" (s'ha de pronunciar amb accent del Golf de Mèxic per no llevar-li l'encís del doblatge a una de les hispàniques llengües que en diuen espanyol o castellà, però ara ho deixarem en mexicà). "Ignasio" moria de fàstic pels reclams amorosos surrelistes d'una gata que a cada cop s'enamorava més... si, a cada cop, de colpejar, perquè no hi havia prou rajoles al món per atentar-li al cap a aquella pobra gata enamorada del ratolí equivocat: un masclista, un cafre, un cabró, el ratolí...i ella quan més sang, més amor, quan més colps més corets revolant pel seu cap...
En fi... Uns personatges de "monos animados" que en diuen per allà amb un tarannà semblant al del "Correcaminos y el Coyote" o a les truculentes relacions entre Iogui i Bubú o Epi i Blas... el llest i el moniato... relacions sàdiques basades en un fer-se mal constant, en un fotre's sense treva... amb un polsim d'ingenuïtat, la veritat... no cal ultrapassar-se...
Però en el cas de la gata loca, el més fort és que, com deia "la bova del mas d'Ambròs": -"quan més em pega més el vull"...
No, no pense clavar-me en màrfegues de pallocs ni en corrals plens de puces amb el tema dramàtic de la violència de gènere... no en se ni gens ni prou, i el respecte és la millor actitud quan d'una cosa no se'n sap. Però la gata loca i el seu Ignasio em porten a una reflexiò vella i novella en una fugaç mirada a la societat en la que visc i que em viu: L'ESTÈTICA DISFRESSA LA REALITAT I OCULTA EL DRAMA... allò que s'amaga no existeix.
Hui seria impossible emetre en un canal per a xiquets uns dibuixets com els de la gata loca... és massa evident que seria de mal gust en un món on moren tantes dones a les mans dels fillsdeputes de les seues parelles... PERÒ L'ASSUMPTE VA MÉS AL FONS DEL DRAMA. Vivim en un món on l'estètica amaga l'ètica. Exemples:
...Si no es veuen les xaboles, serà que ja no hi ha persones sense sostre on refugiar-se, si no es veu la violència dins els tabics d'un pis qualsevol a una ciutat qualsevol, la violència no existeix, si diuen "crisi" fins a acabar farts, la gent s'acollona i, amb por, els de sempre, campen com a reis per on volen enmig d'una societat anestesiada. Si amaguem la mort, la mort no existeix, si prohibim paraules malsonants, pretèrits imperfectes, espectacles políticament incorrectes... si ho pintem tot de rosa i verd... la mort, les injustícies, la memòria de les víctimes de totes les baralles i batalles no existeix... AIXÍ VA LA COSA... així ve sent...
Però el cas és que ella, elles, continuen patint les rajolades de tants "ignasios" que les molen a colps, continuen morint i patint desemparades per una societat repugnant que les ven revistes d'Ana-Rosa i collars de perles (ensanguinades, com deia la cançò).
I nomès és un ratolí, un maleït ratolí, un infame ratolí... el flautista d'Hamelín no va acabar amb ell ofegant-lo al riu de la vergonya... el gat Silvestre no va poder amb ell acultrassant-lo en el seu foradet al rodapeu... I el món ple de pobres gates loques moltes a rajolades...
No, no t'enganyes gateta loca... que això no és amor.
De nou la religió dels xinesos: "el confusionisme"... perquè la confussió "in radice" és la de maquillar i disfressar; ètica per estètica. No importa per a aquestos que mouen els fils de les coses la veritat, el fons, l'assumpte... solament importa "el benestar" i no el "ben-ser". I per a la societat que s'agarra al seu benestar amb urpes de gata (ara si loca com una cabra), el destí de les persones, la mort, la justícia, el patiment callat, això importa ben poc... s'amaga i ja, es decora i prou... de nou enecenen llums de nadal i guarneixen arbres amb regals buits i falsos i "ací no passa res"... i si passa, no es veu, perquè el protocol étic de les televisions ha decidit no emetre imatges que puguen ferir la sensibilitat del consumidor...
Reactivaran el consum, baixaran la "prima" del risc i pujaran la borsa... i ENS FOTRAN A TOTS A RAJOLADES D'INDIFERÈNCIA...
I si eres dona i negra (com a quella pobra gata) t'amagaran perquè no se sàpiga la injustícia i les afrentes que pateixes... perquè ja saps... no queda be, no és estètic... com amaguen la mort als xiquets, com amaguen la veritat i la llibertat.
En fi gata loca... una cosa has de saber... alguns no t'oblidem.

2011/11/21

començarè a cantar de nou

li amprarè les paraules a ell, a Joan Manuel... i les farè meues... a força de viure se sent un més viu... i donaré gràcies de nou...

Fa vint anys que tinc vint anys
i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta
i em sento bullir la sang.
I encara em sento capaç
de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu
i encara puc creure en déus,

vull cantar a les pedres, a la terra, a l'aigua,
al blat i al camí que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tant nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.

Vull alçar la veu,
per una tempesta,
per un raig de sol,
o pel rossinyol
que ha de cantar al vespre.

Fa vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys
i encara tinc força
i no tinc l'ànima morta
i em sento bullir la sang.
Fa vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys
i el cor se m'embala
per un moment d'estimar
o en veure un infant plorar.

Vull cantar a l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que ens fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tot sols
i sense cap amor van passant pel món.

Vull alçar la veu
per cantar als homes
que han nascut dempeus,
que viuen dempeus
i que dempeus moren.

Vull i vull i vull cantar
avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demá.

Fa vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys
i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.

2011/11/16

De los árboles pintados no caen hojas


...Me faltan las palabras. Efectivamente, nos faltan las palabras. Se dice que en una de las lenguas habladas por los idígenas de América del sur, tal vez en la Amazonía, existen más de veinte expresiones, unas vientisiete, creo recordar, para designar el color verde. Comparado con la pobreza de nuestro vocabulario en esta materia, parecerá que sería fácil para ellos describir los bosques en los que viven, en medio de todos esos verdes minuciosos y diferenciados, apenas separados por sutiles y casi inaprensibles matices. No sabemos si alguna vez lo intentaron y si se quedaron satisfechos con el resultado. Lo que sí sabemos es que un monocromatismo cualquiera, por ejemplo, para no ir más lejos, el aparente blanco absoluto de estas montañas, tampoco decide la cuestión, quizá porque haya más de veinte matices de blanco que el ojo no puede percibir, pero cuya existencia presiente. La verdad, si queremos aceptarla con toda su crudeza, es que, simplemente, no es posible describir un paisaje con palabras. O mejor, posible sí que es, pero no merece la pena. Me pregunto si merece la pena escribir la palabra montaña cuando no sabemos qué nombre se da a la montaña a sí misma. Ya con la pintura es otra cosa, es muy capaz de crear sobre la paleta veintisiete tonos de verde que escaparon de la naturaleza, y algunos más que no lo parecen, y a eso, como compete, le llamamos arte. De los árboles pintados no caen hojas. (...) Sin nieve es mucho más bonito. Es más bonito, cómo, preguntó el compañero curioso. No se puede describir. Realmente, la mayor falta de respeto para con la realidad, sea ella, la realidad, lo que quiera que sea, que se puede cometer cuando nos dedicamos al inútil trabajo de describir un paisaje, es tener que hacerlo con palabras que no son nuestras, que nunca fueron nuestras, vean, palabras que ya recorrieron millones de páginas y de bocas antes de que llegara nuestro turno de utilizarlas, palabras cansadas, exhaustas de tanto pasar de mano en mano y dejar en cada una parte de su sustancia vital.
José Saramago. El viaje del elefante. fragmento p.253
"siempre acabamos llegando a donde nos esperan"

2011/11/14

le gamin au vélo



El xiquet de la bici...
Diumenge de tardor, vesprada... els darrers rajos de sol entren per la finestra sota les fulles esgrogueïdes del parral... em corde la corretja i la lluentor del cotxe espera a la porta. Fiar-se del bon criteri de qui be em coneix i deixar-se portar a la ciutat tranquila i redescoberta... Una samarreta senzilla dorm sobre un piló... és nostra... i entrem, ens deixem sorpendre pels ullets d'aquell infant, per la bellesa d'aquella perruquera belga, per la mirada freda del ros que diu: "no se... no"... Se'ns passen els minuts tant depressa com el xiconet corre a dreta i esquerra de la pantalla amb la seva bici... Valent, molt valent el nano... Arrecerat a les voreres d'una vida en la qual nomès una cosa és clara... que on és l'afecte és el futur, i la possibilitat de la llum, de la claror...

UNA PELI GENIAL... GRÀCIES, MARC.
Les mans sota l'aixeta mentre corre l'aigua... on és la font de l'afecte?... qui ho sap?... ell cavalca damunt la bici i troba la font... i mai més s'assedegarà...



Un Grand Prix mérité au dernier Festival de Cannes pour Le Gamin au vélo des frères Dardenne… Ils nous racontent ici l’histoire émouvante de Cyril (Thomas Doret), 12 ans, un gamin belge placé dans un foyer pour enfants par son père (Jérémie Rénier) qui ne peut plus (et ne veut plus) s’occuper de lui. L’enfant n’a qu’une seule idée en tête : retrouver son père et son vélo (ce dernier, ayant besoin d’argent, l’a vendu pour une poignée d’euros, avant de déménager sans donner sa nouvelle adresse à son fils). L’enfant révolté fait alors la connaissance de Samantha (Cécile de France), la coiffeuse de la cité où vivait son père : elle retrouve son vélo et le lui rachète, acceptant même de l’accueillir tous les week-ends en tant que «famille d’accueil». Samantha va devoir apprivoiser peu à peu le garçon et canaliser sa haine et sa violence, en lui apportant cet amour qu’il n’a jamais reçu auparavant. Malgré une histoire plutôt simple s’apparentant à un conte (qui a demandé cependant un an de travail côté scénario), les frères Dardenne réussissent à nous livrer ici un très beau film, sincère, lumineux et à fleur de peau. L’interprétation proposée par le jeune acteur Thomas Doret est à couper le souffle, tout comme sa course effrénée à vélo, en quête de compréhension et d’amour. Quant à Cécile de France, j’ai été agréablement surprise par sa justesse et sa spontanéité : un rôle fait pour elle. Elle réussit parfaitement à suggérer cette vocation grandissante et naturelle qui la forge à devenir une mère-amie, protectrice et aimante, sans avoir recours à des explications psychologiques concernant les besoins de l’enfant ou les problèmes du père.

2011/10/30



Tu me manques

Toujours tu me manques.

Je ne comprends, ne sais, ne suis pas,

mais tu me manques.

Je n’ai pas besoin des mots

Seulement que volent de vous.

Tu me manques

Sans jamais t’avoir eu

J’ai besoin de toi

Tu me manques... Ami

Gorgona Siciliana


De moltes notes i compassos,

De sons i olors.

Dormir poc i buscar els tres cantons de tot i més, amb la sensació que no hi ha prou temps ni prou vida.

Veure néixer i posar-se el sol sobre la mateixa mar amb noms diferents: tres homes, tres noms, tres cames...

Estar a Tunísia, a Grècia, Albània i Itàlia al mateix temps, simultània i pobrament.

El vestit vermell, els músculs bruns de les cames, les bicicletes i els vaixells.

Penyots i platges quasi solitàries. Un caos que funciona i uns àngels que ho miren tot amb cara d’haver menjat be, molt be, d’haver-se menjat Palerm.

El somrís de Mohamed i les explicacions de la gent que allibera les terres per plantar oliveres noves.

Besos d’homes i ulls lluents de dona, olor de fruites al sol i mar... Tomaques assecades al sol, melmelades, tonyines i braços forts.

I la persecució dels qui cuiden els atuells al museu de Siracusa mentre es mouen els ventalls i les passes lentes dels vianants.

Un lloc que fa sorgir paraules aspres a la nit i dolces al matí.

Desnivell, glopades de foc i pedres negres.

La Gorgona siciliana somriu, somriu... I els gossos rebequen els colls a l’ombra de Monreale sobre el marbre i les pedres daurades que ho cobreixen tot.

Ni de nit dona treva la calor. Tots semblen conèixer-se i reparteixen afectes mentre el cambrer de Catània fa volar les botelles darrere del mostrador.

Color de cendra i fanal nocturn. Color de sorra grisa i carn desperta. Color de pi blau i flor verda. I els noms masculins penjats amb claus a les oliveres davant de l’abraçada dels soldats.

I tot el que no és teu es fa teu. I tot el que no es pot mirar, veure, contemplar queda pel futur inexistent i desitjat.

“Cadranno le mura e di nuovo potrò respirare”. I cauran, pedra a pedra, mentre la bellesa balla sola vora les ruïnes dels banys i les muralles. Somriu i cluca l'ull l'indi... i la verge és tan amunt que tapa la lluna amb el seu cap.

Respirar de nou Mediterrània

Respirar sense més paraules xifrades

Respirar la mar

Jònica, Tirrena, Mediterrània...

2011/10/25

Ropa vieja. el coleccionista de letras c.11


Quería quedarse a su lado. Por nada del mundo quería apartarse demasiado del lecho en el que yacía con los pies desnudos, con el semblante del color de una vieja vela de cumpleaños. Pero hay cosas que un hombre tiene que hacer sin pensar más. Hay que hacer todo como siempre se hizo. Elegir una lápida, firmar los papeles de los servicios funerarios, mirar por última vez dentro del ataúd antes de que el chico de los guantes blancos cierre la caja y empuje el carrito cubierto de terciopelo morado. Hay que repartir cosas al vecindario, poner la ropa buena sobre la cama y pensar qué hacer con ella y quemar o tirar la ropa estropeada o demasiado usada... Si, eso lo tiene ya claro... la lanzará en el contenedor enorme que hay junto al colegio. Ahí dice que esa ropa sirve para proyectos de desarrollo en el tercer mundo...¿quién sabe para qué narices la quieren?... pero es un modo sencillo de deshacerse de una parte del pasado que hay que enterrar... Si, conviene que todo se haga como siempre se hizo… como vio hacer a sus vecinas del pueblo cuando murió el padre de las cejas grises y el sombrero negro. Hay que sacar todo de los altillos, abrir cajas, cajitas y joyeros… A veces, dicen, aparece un fardo de dinero en el lugar más inesperado.

Al abrir el cajón más bajo de la cómoda encontró un montón de sábanas de hilo que hubiera sido un crimen tirar y una fotografía preciosa de una mujer de belleza indescriptible. Una larga melena ondulada y un flequillo brillante enmarcan un rostro sereno, sonriente, feliz. Guardó la foto y sacó las sábanas. Ellas serían la primera capa de una enorme montaña de ropa que iría aplastando el colchón hasta casi hacerlo rozar con el suelo.

Encendió la lámpara de la habitación y, furioso, se arrancó literalmente la camiseta… No podía llorar… Ni él mismo sabía a qué se debía aquella sequía de lágrimas, pero podía sacarse la pena haciendo trizas la camiseta calada de orificios y sudor…

Lo primero que había hecho nada más llegar era encender el fuego. Hacía un frío que congelaba los visillos. Los colores fríos de las paredes y de la colcha contribuyen a que todo sea gélido, pero él está ardiendo… de pena, de rabia, de confusión?...

Cuando salga de aquella casa, de aquel cuarto, buscará en su cobertizo el viejo motosierra… quizá funcione todavía. El vecino le dejará algo de gasolina y cortará un poco de leña. Necesita mantener caliente esa casa para dar destino final a tantas cosas, tantos trastos…

Cuando subió al avión sintió una fuerte punzada en el corazón. Dejarle ahí, en la cama del hospital y marcharse… pero no había más remedio… Había que enterrar a Gabriela, su madre… la única familia que le quedaba en todo el mundo. Después del entierro en la vieja iglesia de la aldea cercana a Buzâu recibió algunas visitas en casa. La hija de la vecina, que le dijo cientos de veces lo guapo que estaba con sus zapatos negros y su melena… que si él hubiera querido se hubiesen casado antes de que él decidiera marcharse de allí. Un viejo amigo de la infancia que andaba conduciendo un bus hasta la ciudad más cercana por aquellos caminos salpicados de excrementos de caballo y postes torcidos de la luz. La anciana maestra que le enseñó a leer al amor de la lumbre cuando no podía ir a la escuela. Le enseñaba por las tardes a cambio de un poco de te, chocolate y un traguito de wisky… Había pasado tanto tiempo desde que se fue que pensaba que todo habría muerto, los árboles, las casas, los caminos, las gentes… pero ahí seguían, como si los hubiese dejado ayer.

La montaña de ropa era tan enorme que necesitaría un carromato para transportarla. Valentín se ofreció a ayudarle, pero quería hacer todo solo. Y no paraba de pensar en él, en la mirada inquisidora de Anita, en los restos de barro por aquel suelo cristalino, en el viento que soplaba el día que fueron a ver los viaductos, en sus ojos cerrados, en sus pies fríos.

Arrastró la mecedora del dormitorio de su madre hasta el comedor. Se sentó junto al fuego y lo miró. Lo miró como lo miran quienes lo aman, quienes se sienten seducidos por esa especie de sensación de vaciamiento que provoca cuando se lo mira fijamente. Así, medio desnudo ante el fuego… con los riñones helados y la frente empapada en sudor, Christian recordó las duras palabras del confitero que pensaba contratarle: - si te marchas ahora buscaré a otro, no puedo esperar a que vuelvas de tu país.

Si, había que hacer todo lo que un hombre tiene que hacer alguna vez en su vida. Pensar qué hacer con la casa… cerrarla y dejar que se acabe de caer de vieja, venderla, alquilarla, pegarle fuego y así engañarse a sí mismo pensando que su pasado se quemaría para siempre con aquella casa donde se había criado…

Lo único que tenía claro es que quería volver cuanto antes… volverse a dormir junto a aquella cama en el hospital esperando a que despierte del coma, volver a pisar las baldosas brillantes de su vestidor, volver a poner la cafetera en aquel piso… y no volver nunca más al lugar en el que ahora no podía ni siquiera llorar.

Sentía por su madre una ternura increíble, pero ella ya no iba a estar nunca más sentada en aquella mecedora. Y si ella no estaba, ni pueblo, ni patria, ni lengua, ni nación tenían sentido alguno ya para él… Si, volvería en cuanto consiguiera reunir el dinero necesario para poder pagar el pasaje. Por primera vez en su vida odió su modo de vivir “al día”… sin ahorro, ni tabla de salvación en un “por si acaso”… Buscaría jornal al día siguiente para ir reuniendo lo necesario y volver de nuevo al lugar al que quería anclarse como buque junto al puerto, junto a él.

Servilletas, cientos de servilletas… manteles y más manteles… paños de cocina, decenas… Una casa pobre, si… pero ajuar completo y duplicado… lo de su madre y lo de la abuela… todo viejo, amarillento, guardado desde el fondo de los siglos para no ser usado nunca jamás…

Dispuso una caja de zapatos para poner las cosas que no pensaba tirar… lo que quepa ahí adentro y nada más… la vajilla y la máquina de coser para la vecina y los muebles y todo lo demás para los ladrones que se enterarán pronto de que ya se volvió a marchar y dejo la casa cerrada y llena de cosas… igual hay aun algo valioso… (se dirán). Así acaban muchas casas… desvencijadas por los comentarios de un vecindario que se define a sí mismo como una gran familia (todos se conocen) pero no es más que una manada de buitres al acecho de noticias para actuar rápidamente… -“para que se lo acabe quedando otro me lo quedo yo… después de todo nos conocíamos de toda la vida”.

Porque, ya se sabe, el sentido de la propiedad es tan relativo, tan personal, que lo de uno es de uno y lo de los demás, mejor en buenas manos... las de uno mismo... Este pensamiento le hizo sonreír… Si, me marcharé de nuevo en cuanto pueda… -igual hay suerte y puedo vender todo rápido.

Abrió el portátil… allí no tenía conexión pero quizás algún vecino… No, no hubo suerte…

Sonó el móvil… Anita preguntaba por todo y se mostraba sinceramente apenada por la radical soledad de Christian al quedarse sin resto alguno de familia ya para siempre… si la necesitaba para algo sólo tenía que decirlo. Es curioso, pensó… una persona recién llegada a su vida le enviaba cariños, condolencias y se ofrecía a ayudarle en todo lo que pediera necesitar. Quizás ella era el canal por el que le llegaba el único afecto sincero que le quedaba en el planeta… el de su amigo… o quizás esas cosas del más allá y de los muertos que nos cuidan desde otra dimensión...

No, mañana no hará más que cortar leña y apilarla cerca de la chimenea. Bajará el bar para informarse de cómo andan las posibilidades de trabajo. Y verá de enviar un mensaje a Anita dándole las gracias...

Pasado mañana, quizás, seguirá con la ropa vieja...

el fuego devora un tronco enorme y la pata de una silla vieja... A veces los grandes inendios comienzan con la pata de una silla rota.

2011/08/04

Resolución


RESOLUCIÓN

Resolución de ser feliz

por encima de todo, contra todos

y contra mi, de nuevo

-por encima de todo, ser feliz-

Vuelvo a tomar esa resolución.

Pero más que el propósito de enmienda

dura el dolor de corazón.

Jaime Gil de Biedma

Antología personal

Hay que deshacer la casa



Sebastián Junyent, (que segons la inculta presentadora de l'estiu cultural del poble on visc i que em viu, és "un autor catalán") escrigué al seu poble natal: Villanueva de la Cañada - Madrid- el guió d'un obra que colpeix, que fa pensar... una obra de teatre que triomfà als anys 80 quan jo era solament un adolescent àvid de teatre i més teatre (per dir només una cosa de la que un anava famolenc i ansiós)... un obra que mai pensava tornaria a vore, i menys a La Torre...


Anys enrere ja em va fer estremir el diàleg de les dues germanes a la casa buida on s'havien criat, les paraules que boten i reboten del passat al present, al futur, i de nou al present, les vivències i els objectes que omplin l'escenari, els ciris encesos i les flairades de conyac, aquells cors apegats a la vida mentre s'acomiaden de tot i es juguen als daus l'herència... Tot això tornà de nou a mi, a nosaltres, anit... mentre una boirineta anava caient a poc a poc al pati de l'escola, mentre els xiquets corrien carrer a munt i avall i alguns reien quan se suposa que cal plorar i ploraven quan sembla més adient riure...
Aquells dos xicots fent els papers d'Ana i Alicia (els únics personatges de l'obra "de cos present") mereixen un aplaudiment millor que el que van rebre anit... Còmics de temps d'abans que munten i desmunten l'escenari amb amics i mares, que actuen, assagen i es maquillen l'un a l'altre... Genial... No sabem com es diuen (jo no ho se) perquè la estúpida presentadora no sabia ben be ni el nom de l'obra, ni va presentar els actors... Dos xicots valents i artistes fent papers de dones, de donasses, diria jo...
Un gran moment al cor de l'estiu d'aquest poble cada dia més endormiscat entre la boira terrera que tapa la lluna i torna la son...

i un fragment de la sinopsi de l'obra...




Ana y Laura son dos hermanas que viven separadas desde hace mucho tiempo. Ana vive en París donde lleva una vida teóricamente moderna y bohemia. Por su parte, Laura reside en Madrid donde ha formado una familia de lo más burguesa. Ambas se reúnen en su Guadalajara natal donde tendrán que poner al día la herencia de sus padres. Este reencuentro estará lleno de recuerdos y de deseos para el futuro más inmediato.

2011/08/02

Ullets espantats



Aquells ulls d’espant, aquell front ple de solcs, arrufat... i és solament un xiquet, un nen primet amb braços com brancam de salze que plora, amb cames de canyot i clavícules marcades sota la samarreta...

Si, només un infant d’uns sis o set anys.

Aquells ulls miren espantats els ullals del volcà, s’apreten quan les ràfegues de vent fort i fred escampen les cendres, la terra gris, i amunteguen les dunes i colpeixen els rostres.

Uns ulls d’un blau intens, immens, encerclats d’una pell blanca com la neu i espurnejada de pigues taronja...

El fre de ma ha esgarrat el sol. Un sol intens d’alta muntanya. El puny del pare colpeja el canvi de marxes i s’acosta el xicot que ha de cobrar l’aparcament.

Il Comune de Linguaglosa ha preparat totes les opcions: passeig en ase per les voreres del bosc arrasat per llengües de lava. Caminada guiats per un home experimentat en els perills de la terra que s’obre i glopeja foc. Remuntada en camionots serra amunt fins a les cotes que el sentit comú i les autoritats enteses permeten. I els peus, les cames i els colps de vent que capgiren flors grogues i morades, que arranquen cabells i treuen llàgrimes.

Plora, plora fent força contra la impossibilitat de mirar.

És l’hora... tot el grup ha d’ensenyar les butlletes i el paperet que descarrega l’organització de responsabilitats en cas que el gegant Etna comence a vomitar. A peu, als lloms d’un ruc, o a cavall d’una bèstia de ferro que brama petroli i remena la pols de l’aparcament fent fugir els que només miren cistells plens de joiells fets amb falsa pedra volcànica negra.

Les runes de la vella estació d’hivern devorades pels rius negres. Les soques abrasides dels avets que deixà cul-per-amunt o panxa-en-terra la embestida de la darrera erupció, quan la muntanya s’esbadoca i obri ulls negres per on s’hi vol. I les floretes que el pare tracta de fotografiar a traves dels vidres polsosos del camió. Aquells ullots d’infant, blaus de cel i mar propers ho miren tot, escudrinyen com si volguessin atrapar-ho tot per sempre.

El pare, de nom Jorg, un homenot fort i ben plantat. Amb parar de soldat i parlar de poeta. Amb la seua manota posada estratègicament entre el cristall i el cabet del xic, perquè les rebolcades del camió de rodes immenses no colpejen el seu infant, el fill únic que tant se li sembla i que es cria tan rovelladet.

La mare, de nom Helga, la dona més gran del món, la geganta que li ha ultrapassat els gens de cabells color de carabassa, la dels braons immensos, la dels pits generosos, la de les cames de creuera alta, la de l’abraçada que el cobreix per complet... el seu petit ocellet d’ulls espantats.

I ve el cop que el pare tractava d’evitar, i l’infant plora i gemega... Pobret!, xiquet de vidre i dacsa, de fang i núvol, de veueta de titella... infant suau i dolç, que plora i arrufa més si es pot el seny... i aquelles celles quasi invisibles s’arraconen al centre de la seua careta... Tan bonic!!!.

La mare estira els seus braços llargs com el mes més llarg de l’any, eixe mes en el que no sonava el telèfon ni s’escoltaven paraules d’amor des de l’altra banda de l’oceà. Amb aquella tendresa difícil de descriure, el rodeja de nou, com tantes voltes. Amb una veu tan greu com la notícia d’una mort, vol trencar-li el plor... però és el pare qui fa que cessin els gemecs i la plorimeca d’aquell pobràs... Tan boniquet!...

Només néixer ja degué posar aquells ulls d’espant. En portar-lo als braços de la mare i mirar-la per primera vegada es va espantar. És la mare més gran del món, la mare immensa, la dona que mai s’acaba quan es fa l’exercici de mirar-la de sud a nord, de baix a dalt... Ella ho sap, sap que és enorme i grandiosa com la muntanya que pujen, ara ja a peu, des del lloc on els ha deixat el camió.

El se sap fill de la mare més mare, la de la sonrisa que li dona calma, la que continua mirant amb espant d’amor, si és que és possible mirar així...

Aquells ullets miren així el cràter fumejant del volcà, a més de tres mil metres... El pare tracta de treure una foto del xiquet davant aquell monstre bell i grandiós... però el vent s’emporta el xiquet de palla, els ossets que abriga una samarra blanca amb caputxot... Ella el subjectarà, el refermarà contra les seues caderes amples i ben formades. Ella serà el seu recer segur, el seu refugi...

Flash!... ja ho tenim...!

La ventada para uns segons, i la visió de les floretes de colorets sobre la sorra gris entre les pedres negres torna a la seua memòria... les acaba de vore, però queden tan llunyanes camí avall... i aquells colors il·luminen els seus ulls d’espantadet... ara un raig de llum envolta aquelles dunes de cendra i els núvols s’esmicolen per un breu espai de temps i es veu la mar... a travès d’aquells ullets d’infant...

Al cim de l’Etna

Estiu de 2011

2011/06/12

Només Diumenge


Sempre li passa...

Cada setmana.

Sense falta.

Diumenge, millor dit, la nit que traça un pont entre diumenge i dilluns. Des que escoltà aquella cançò italiana “...dopo domenica é lunedi”.

Acabava d’entrar la primavera quan començà a passar-li. Desprès de tallar sense estridències una relació que fou com una mascletada: curta, intensa, fugaç i plena de fum i olor de pòlvora.

Ja se sap... els primers matins de dilluns de primavera una mandra especialment espessa deixa poc lloc a la reflexió sobre el perquè de tot plegat... Passa sempre, ho diuen al telediari: al·lèrgies primaverals, astènies, gossera sobirana que es fa ama i senyora del cos d’un sense demanar permís...

I costa alçar-se...

La primera volta no va fer ni cas i ho va atribuir tot a eixes coses que fan de la primavera el pretext ideal per posar excuses a la gent que reclama activitats i acomboiamentes amb la frase feta del típic: va, anima’t, que ja ve el bon temps!!!... anem, eixim, tornem, pugem...

Pep diu: xè, em sap greu però crec que m’ha entrat l’al·lèrgia o l’astènia, o la mandra, o la tensió baixa... ja se sap, les coses de la primavera... res greu però “cola”.

I es queda a casa cada diumenge, i planxa i neteja, i llegeix i beca, i lluita contra unes oronetes que s’han entestat a fer un niu a la volada de la seva teulada. S’estima ell els animalets de nostresenyor... però no està disposat a que li caguen a la porta de casa... Faran el seu niu, però no on elles vulguen... Oronetes si, però no ací... com els molins de vent, o com les antenes de telefonia mòbil, o com l’autovia que pretén travessar la valleta de banda a banda destrossant-ho tot...

I ocupa el temps, Pep... i amb coses “de trellat”... però arriba la nit i no dorm, ni gens ni miqueta, ni un xic, ni un pam...

Es rebolca i regira. Prova totes les fórmules conegudes pel que fa a postures correctes de bendormir (que igual era un moro sabut en aquestes coses)...

Valeriana, infusió, llençols nets i cos dutxat... ni res ni poc, ni gens, ni massa, ni un glop... No dorm...

Hui ha passat vora un jardí. Tirava fotos a les coses que veia el Pep i que li cridaven l’atenció... Les ha organitzades i ha esborrat les que no valien res. La imatge d’una d’elles s’ha fixat a la seua ment insomne de diumenge a la nit... i l’acompanya una

tonada obsessiva de “star wars” fent martell i boix al seu front...

Un mosaic primaveral de ronya, pètals i vida contaminada és el “fons de pantalla” de la seva memòria fixa i la música en “repetició incessant” el banyen en un toll de suor.

Un altra dutxa i el pensament constant de que demà, dilluns, és dia feiner i no estarà per a res... No podrà rendir a la feina, no podrà posar-hi atenció.

Diran tots: xè Pep, menut cap de setmana t’has pegat, no?... vens arronsan-te com un serpot a la feina, home... Posa’t una cremeta per al contorn dels ulls que fas cara de cadàver, home...

Pensaran que està turmentat, que no porta be la ruptura, que no menja i s’està ficant en un carreró perillós... Pensaran que els caps de setmana s’entrega a perdicions i vicis inconfessables...

Senzillament no pot dormir els diumenges a la nit, i solament diumenges, i sols a la nit...

La Núria, confident amiga i dotora compulsiva de vides i hisendes alienes (la típica que sap tot de tots i ningú saps res d’ella)... ja li ha recomanat una vident que li solvente la qüestió... El misteri s’ha de resoldre per mans de professionals...

Per què diumenge, cada diumenge, només diumenge...???

S’alça... no ha apagat l’ordinador aquesta matinada de diumenge a dilluns... mira de nou la foto, la retoca, fa proves amb el “photo-shop”... les quatre, les cinc... finalment es disfressa de corredor de fons i pega un tomb per la ciutat fet un tocacampanes. Córre, córre... com pot tenir eixa energia sense haver dormit gens?... Ningú el veu, és massa d’hora... solament el veuen els xicons del camió que airruixa les voreres i canvia la ronya dels carrers de banda a banda, deixant les flors de pensament de les jardileres com si un maremot les hagués arrabassat pel damunt... Desprès el sol les cremarà i transmutarà el seu color natural... Les pobres flors de ciutat que han vingut a aquest món a patir... a mal viure i malmorir...

Hora d’anar al treball... un dilluns més sense haver dormit, ni poc, ni molt, ni gens, ni encara...

Solament el tranquilitza la seua pròpia sonrisa a l’espill mentre es diu: Pep, no passa res... hui, demà, despús-demà i l’altre si dormiràs, home... dilluns, dimarts, dimecres, dijous...

Com diu el refrany: “diumenge, tot m’ho menge”... però no dormirà... la lluna se’l menjarà a ell el proper diumenge... si és que està...


Recorre als vells trucs,
compta ovelles, respiraprofund i poc a poc, no penses
en els assumptes del diaque s'aproxima
i no acaba d'arribar.La nit és una oficina,
un telèfon que sona,un home que dictamina
en veu alta sobre totesles qüestions de la vida.
La nit és una pesadalliçó de filosofia.
Al lluny, passen trens,i en la finestra s'afina
una remor de terraplens sacsejats, de cornises
afilades pel vent,de motors que s'eternitzen
la seva fugida cap a l'infinit.Mira el rellotge i resigna't a deixar córrer les hores que et queden. Encara no ha passat el pitjor: quan aquesta llum malaltissa que precedeix al dia acoloreixi les cortines, el somni t'haurà rendit.
I començarà un altre dia...

Fragments de vida passada...


Un pitxer penjat d’un clau, les marques del desgast en uns texans, unes pedres caigudes accidentalment o bellament col·locades en una pila a la vora del camí... En eixes coses em fixe... Què hi farem?... sóc més "micro" que "macro"... o què se jo?...

Mire fragments, bocins de la realitat, trossos i mossos de la vida, o millor, de les experiències que la vida m’ofereix... Un amic em digué un dia quan el convidava a pegar-se una volteta pel blog, que trobava que aquest lloc era una bona manera de compartir les meues coses, les meues activitats i experiències... Tal volta tenia raó... Vaig començar a escriure per ací amb l’única intenció d’expressar-me, en un moment de la meua vida en el qual la necessitat de dir el que vulc, d’escriure era una necessitat vital irrenunciable per a mi...

Ara m’adone que solament pose fragments, explique fotografies d’una realitat més complexa i més rica del que s’ensenya o es pot deduïr...

Des que vam fer la ruta del BARRANC DE MALAFÍ AL PLA DE PETRACOS (Tollos-Castells de Serrella) fa un parell de dissabtes, aquesta imatge m’acompanya, em pega voltes al cabet... “Semblen dos amics de festa”, diu Marquets... Robert encara riu, Joan i el Roget esclaten en rialla... i jo, seriòs, la mire i la remire...

¿Què sabem de qui volguera que pintès aquesta imatge sobre una roca fa milers d’anys?... Què en podem dir?... solament el que en sembla, el que ens ha colpit, o extranyat, o cirdat l’atenció... perquè així som: éssers encuriosits pel que ens envolta... Això ens fa “nòmades del sentiment”... mai en tenim prou, sempre busquem sensacions noves i novelles... Però hi ha algo que sempre resta, sempre ha de quedar de manera permanent, encara que siga un fragment: un morro d’olla, un test de plat, un bocinet de cor ferit, una escorfeta de pa compartit...

No se què et diu a tu aquesta imatge “macroesquemàtica” de les coves prehistòriques... però a mi em diu tant!!!... si, ja se, que sóc un “moniatet” de cor sensible i cos retort jejeje... que no és per a tant, que són unes ratlles vermelles sobre un penyot ocre i prou... que hauria de desfer-me’n del vici de sobredimensionar les coses senzilles... si, ja ho se, m’ho has dit moltes vegades, amic...

Però eixa alegria festiva en l’abraçada dels dos personatges, eixos braços (són braços...?) amb els dits mirant el cel... eixe esclat de vida fora de tot temps i espai, m’ha rebordonit l’ànima i m’ha reactivat més, si cal, les ganes de viure més i més fragments de vida... Convidat estàs...Ho saps.

2011/03/28

tren de llum...


Cinc cavallers travessen les vies i la paret que no hi és entre la nit i el dia...
Amb la força del vent, amb la ràbia del temps, amb el foc de l'amor...
Per veure de salvar la vall i els barrancs de Mariola.
De pedra, ferro i fang...
removent i rebrotant.
Un xic de llum i un pam de fred,
estrenant la primavera i estretint llaços d'afecte amb aquelles serres.
Anouer, cirer, pomera i vinyes...
Com un riu, com un exèrcit de silenci i tènue calma,
mirant a terra, a l'horitzó i per les finestres derruïdes del temps.
Sent ràbia i amor... diu la veu greu de la terra...
Sent esperança i temor.
S'enlairen banderes i es fonen els peus amb el sol
i la sensació de cansament obri el cor i l'apetit... l'alt, el baix, tots...
mar i cel... mar-i-ola. Benvingut a casa...!!!
Dansant i escalant... amunt, sempre amunt...
Perellons, olives i calç... i un barret de palla i el gemec d'afecte d'un gos.
Tots cinc i un... aigua clara i cor obert en canal...

dansa de vida i mort a tot el que escarba fetges i budells.
Llum i vespre d'entretemps...
I la senzillesa de l'esforç,
de vegades sobrehumà, impossible, realitzat.
Barrancs d'assuts i safareig... neteja d'odis i camins sense sentit acabats de descobrir...
Amistat exuberant i inoperància dels febles... amor d'home i verda donzella...
Nomada spectans spectantibus formae
I els ulls plens de vida i secs de vents.
Tots un i un saber-se junts cap el futur...
I el tren continua marxa... sempre avant...!!!
Pau - Per Agres. Març 2011


sacrilegios de barro. El coleccionista de letras. c.10


Ernesto cogió las llaves y apretó fuerte el puño... Anita le había encargado que trajese una camisa blanca limpia, un pijama y las gafas. Si despertaba repentinamente del coma, sin sus lentillas... Deseaba profundamente ser la primera persona que él viera, el primer destello en su reencuentro con la vida, con las cosas, con la luz.

Subió como liebre los peldaños de dos en dos, de tres en tres… repicando los dedos y canturreando una de sus coplas.

Al entrar, automáticamente la luz del pasillo iluminó cada objeto escogido. Así estaba todo preparado en aquel piso. Un foco tenue iluminaba una cerámica griega, otro hacía lo propio con el abecedario bordado creando un halo de luz circular que dejaba en penumbra las letras que quedaban escoradas en las esquinas del rectángulo…

Ernesto recorrió con parsimonia cada estancia, cada rincón… sintió el placer de violar la intimidad ajena sin miedo a ser molestado o sorprendido en pleno proceso de descubrimiento, de inquisición… Recordó fragmentos de viajes relatados por él en Trafalgar, anécdotas, miradas… rozó con el dorso o con la palma de su mano algunos de aquellos objetos… acercó la camisa a su nariz y la olisqueó como un chucho. Impetuosamente la lanzó sobre el colchón y estiró la sábana… la apretujó contra su pecho… sus brazos flacuchos forzaron un abrazo al vacío y produjeron un océano de arrugas sobre la tela de seda oscura.

En la cocina abrió cada uno de los armarios y cajones. Olió los tarritos de las especias que trajo de India, uno tras otro, con el denostado placer oculto de los sibaritas. Probó la miel endurecida que quedaba al fondo de un bote de porcelana gris con su dedo pulgar…

Y sintió como se resbalaba entre sus manos y se partía contra la bancada por el pálpito que sintió cuando Christian apareció.

- Te has dejado la puerta abierta…

- Dios!. Menudo susto… Quien eres?. Qué haces aquí?.

- Soy el fontanero – mintió- creo que hay que ver que pasa con ese desagüe.

Ernesto no reparó en el nulo aspecto de fontanero de Christian, ni en la ausencia de herramientas… A veces los ojos ven solamente lo que quieren ver y el entendimiento entiende lo que quiere confundir. Y Ernesto confundió los gemelos de Cristian con la llegada de la primavera y el caminillo de sudor de su espalda con el primer baño del verano. Porque Christian se agachó bajo el fregadero e hizo como si aquel codo de tubería necesitase una inspección ocular.

Así, tal cual se describe la escena: Cristian arrodillado bajo la pila, Ernesto recogiendo los fragmentos del bote de miel y una tos nerviosa rebotando de azulejo en azulejo… Así fue como les encontró Anita.

Ahora es ella la que se acelera al ver aquel piso sometido a sacrilegio, invadido por el olor y el barro de las botas de Christian.

- Christian, Qué haces ahí abajo?...- dijo con una risita impostada.

- Ah, os conocéis? Dijo Ernesto.

- Has cogido las cosas… Las gafas?

- No, aun no he tenido tiempo, acabo de llegar y se presentó por sorpresa el fontanero.

- Fontanero?... Cuanto misterio escondes, rumano.

- Rumano?, preguntó Ernesto… Hubiera jurado que eras sueco o noruego…

- Jeje – rió Christian- y cómo se supone que tiene que ser un rumano?... dime.

Ernesto no respondió. Anita no quiso saber qué era eso de “fontanero”. Christian, que no esperaba encontrar a nadie en el piso, sencillamente se incorporó y, después de golpearse los vaqueros a la altura de las rodillas, levantó la mano despidiéndose y enfiló el pasillo hacia la puerta.

-Espera, dijo Anita. Tienes llave del piso?... Te la dio él?...

- Preguntas demasiado, no crees?. Y aplicas bastante mal la lógica.

Antes de salir levantó el foco que iluminaba el abecedario y lo centró de modo que ninguna letra quedase en penumbra. Él es así… actúa con una libertad que nadie le da. El foco le parece mal colocado y lo sitúa como le parece mejor sin preguntar… sencillamente lo hace.

- A de Anita… ves? Ahora tu inicial recibe la misma intensidad de luz que el resto de las letras.

El comentario de Christian hizo zumbar unos cuantos pensamientos en la mente de la chica. ¿Sabrá lo del armarito de las letras?, Si, seguro que si… Tiene llave, sabe todo, es la x en la ecuación. Despejando a Christian podrá desvelar el misterio, todos los misterios que planean como águila sobre él. Podrá saber todo lo que él nunca revela, todas aquellas cosas de las que nunca habla, todas las contestaciones a las preguntas respondidas con silencios.

Pero Christian sale de aquel piso dejando galletas de barro por todas partes. Los cabellos limpios hasta la exageración y las botas llenas de barro y briznas de hierba; repartiendo a partes iguales fragancias y guirnaldas, pequeñas escorias y reflejos dorados.

Ernesto se oculta tras uno de los estantes repletos de libros que hacen de tabiques y que dividen dos de las piezas que conforman aquel piso. Su nariz coincide perfectamente con el lomo de la metamorfosis de Kafka desde el punto en el que Anita le descubre como espía. Un pequeño escarabajo negro se sitúa entre sus cejas y le convierte en un ser mitológico de tres ojos. Y los tres ojos miran al abecedario.

- Sal de ahí, haz el favor… a ninguna mujer le gusta sentirse observada, ¿sabes?.

- Je je… Qué ingenua eres!... Vamos- contestó Ernesto- si fuera el fontanero el que te mira no dirías esas sentencias, Anita.

- No es fontanero, que lo sepas… Es su amigo.

- ¿No es fontanero?... pues se agacha muy bien bajo el fregadero…!!! – dijo con su tonito típico-.

- Vamos, cojo las cosas y me vuelvo al hospital.

- Y ¿para eso me hiciste venir?. Si pensabas venir tú misma… ¿entonces?...

- No, no pensaba venir yo misma, por eso te pedí que lo hicieras tú; pero algo me dijo que debía venir hasta aquí… Un pálpito de los míos, ya me conoces…

- ¿pálpito? Uf!... siempre me pareció que usas palabras como de otro siglo, Anita…

- Si, estamos en siglos diferentes tu y yo, sin duda… Venga, recoge las cosas mientras yo limpio un poco todo este barro…

- Déjalo, mujer… seguro que viene “la chacha” a sus horas… Menuda es esa…!

La mención de la chica que limpia aquel santuario hizo que una especie de aguja de tejer atravesase la frente de Anita… dos, tres llaves… ¿Cuánta gente podía entrar en aquel lugar?. ¿Cuántos habrían entrado en el vestidor?... ¿qué sería aquella especie de sagrario de nombres, objetos y recortes?...

La punzada seguramente se debía a las horas pasadas sin sentido en aquel hospital… pero se clavó fuerte, rígida; hasta hacerla sentir confusa como nunca antes.

El golpe que recibió la puerta blindada cuando salieron fue aun peor… sonó a tumba, a lápida rota, a nicho… ¿Y cómo coño suenan esas cosas?... Un misterio más sobre el que regresar en sueños, uno más…