El que buscaven: LA LLIBERTAT I LA TRANQUILITAT.Vés per on...el mateix que cerque jo...
I ara: com s’havia d’aconseguir
ser i sentir-se lliure i tranquil?. Això ja marca un camí. Defugint de les
comoditats materials, de les coses que fan la vida més confortable, dels diners
i la recerca de la fortuna (molts d’aquells ESTOICS, sinó tots, eren nobles i
rics prohoms. Els únics que tenien accés a la cultura i a la filosofia, a la
vida ociosa que permet dedicar molt de temps a pensar i enraonar passejant per
bells jardins. Sols els qui ho tenen tot poden renunciar. Sols el ric pot jugar
a ser pobre, que mai no és a l’inrevés, MAI).
Deixant de banda “els plaers de la bona vida” i dedicant-se a una vida
virtuosa guiada per la raó per esdevenir IMPERTORBABLES (ataraxia).
Ataraxia, un bon nom per una heroïna de video-joc o per una femella de
lloro. Però un nom massa lleig per a la vida. Perquè si la vida ha de ser
IMPERTORBABLE… SI TOT ALLÒ QUE “ENS TORBA” (en castellà: turba, de turbar) ens
ha de deixar de torbar, doncs… què hi farem?. Atrafegats per una vida plena d’activitats,
rebutjant sistemàticament tot allò que ens puga fer sentir alguna cosa bona o
bonica o interessant... alguna cosa que ens pugui donar plaer. Així hem d’anar?...
És estiu, fa calorassa, davall les fulles mig pansides de la parra les dues
cosines busquen les primeres brises de la vesprada. Una d’elles mou el
ventall...l’altra no. Una vist lleugera i l’altra de dol, d’un negre immens.
Dues dones d’edat a les quals la vida ja els ha donat algunes lliçons. Dues
dones que es veuen cada dia sota la parra quan el sol ja deixa d’apretar.
I diu: - Teresa, vols que ens bevem una orxata ben freda?.
I respon: - No.
- - Xica, ens farà be. Un gotet menut.
- -No. Deixa-ho estar, dona.
- -Però, com ets, Teresa!.
I diu L’ESTOICA COSINA: - MIRA, al cos li dones i li
agrada. És viciós el cos. Li agrada i desprès, quan no ho té, ho tira a faltar
i pateix, el cos. Així que patiré gana d’orxata per no patir desprès quan no en
tinga.
Mira que els estoics fa segles que tancaren la seva
escola filosòfica a la antiga Atenes.
Mira que els vells prohoms fa anys que ja no hi són ni influeixen. Contempla la
paradoxa: una dona que mai no ha llegit ni una sola frase d’aquells polsosos
llibres reeditats en col·leccions reservades solament per a “especialistes” en
facultats plenes de caps i cossos de doctes nous prohoms.
I ella ha fet seu aquest mode de veure i viure la vida:
Patir primer per no patir desprès. Renunciar a tot allò
que ens puga fer somriure (ni que siga fugaçment) per no tirar-ho a faltar
desprès. Fer tot el possible per “no enamorar-se” ni gaudir d’un amor jove i
nou per si es trenca, per si no tira endavant, per si desprès no es té i s’ha de
patir absències i reprimir desitjos ancorats en les passions viscudes.
No sexe, perquè si el sexe es té, agrada i desprès quan
no es té, es tira a faltar... Ja ho deia ella: el cos...
No pujarem la muntanya, que desprès haurem de baixar i
enyorarem allò que hem contemplat dalt del cim i restarem a la vall plorant pel
cel obert.
No coneixerem. Que així desprès no haurem d’estimar.
No buscarem. Que desprès perdrem i enyorarem allò que vam
trobar.
No escoltarem, ni deixarem parlar. Que algunes paraules s’enganxen
a l’ànima i desprès fan mal.
No abraçarem. Que això “avicia”, i desprès no hi ha qui
visca sense un abraçar.
Ens posarem el dol i no ens el llevarem. No siga cosa que
ens vegen vestits de colors i pensen que tenim ganes de viure nous amors.
Patir primer per no haver de patir desprès.
Abominable estoïcisme plantat com un roure corcat enmig d’aquesta
societat fragmentària que ha agafat bocins d’aquí i allà i tracta, amb les
escombreries, de fer un discurs coherent que doni sentit a tot. I NO
ACONSEGUEIX DONAR SENTIT A RES...
Un estoïcisme barrejat, oh contradicció, amb un hedonisme
cada dia menys possible: comprar coses, recercar petits plaers, canviar les
peces de roba sense parar...
I ens ho fem com en una muntanya russa... Ara amunt, a gastar,
a viure la dolce vita, a viatjar, a esquiar, a beure, a follar. Ara avall, mai
més, portes tancades, celibat, dieta, a casa, a llegir poetes tràgics i a mirar
per la finestra els contenidors de la brossa com un paradigma de la vida
moderna... Ara de nou amunt, a eixir, a agafar un pet, a canviar de cotxe, de
mòbil, de “look” o de llit. Ara avall: no agafe el telèfon, no done besos, que
molen i els tirarè a faltar, no agrane... per a què? Si es tornarà a embrutar.
Ara vine, ara deixa’m... I passa la vida entre la negació
de l’orxata i una fartera de tot i de tots que deixa –diuen- esgotat.
És el temps del “fussion” i ho han ben fussionat.
Doncs, mira... JO PASSE D’ESTOICS I dels altres també
prou...
Jo beuré l’orxata i la gaudiré. I m’alleujaré la calor
forta i pastosa. I demà, si no en tinc, la tiraré a faltar, però beuré aigua
freda i tiraré endavant.
Mira, ens anirem coneixent, i ens gaudirem. I demà, si no
ens tenim, ens tirarem a faltar i guardarem el nostre patrimoni d’afecte com un
tresor. I serà nostre i de ningú més, sense dol... Vestits de colors cantarem a
la vida. I tirarem endavant amb aigua clara i neta, que ben bona està.
I si torna la dolça orxata, la beurem de nou, junts, sota
la parra, ben arrecerats.
Descansin en pau – que ja és hora- els vells filòsofs,
que ja hi ha prou de patir primer per no patir desprès, de gojar primer per si
desprès no es pot. ARA, ve com ve i així ho agafarem, sense por del que puga
esdevenir desprès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada