L'esquerra que abdica de la terra

M'he pres la llibertat de fer una versió «valenciana» d'un article interessantíssim de Lluc Salellas, publicat a CRÍTIC (elcritic.cat) dimarts 22 de desembre 2105

(http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2015/12/22/lesquerra-que-abdica-de-la-terra/#.Vnk0E-3blPx.twitter)

Ahí va:

L’esquerra que abdica de la terra

A finals de la dècada dels 80, els joves i adolescents que teníem ganes de militar a les Comarques Centrals Valencianes i a d'altres comarques de l'anomenat «món rural» en allò que avui es sintetitza amb la “ruptura amb el règim” ho fèiem als col·lectius joves universitaris, als que bategaven en defensa de la llengua, a les colles ecologistes, anàvem a l'Aplec dels Ports o ens acostàvem als grups de recuperació de la nostra identitat cultural, mitjançant la música, l'associacionisme de tot tipus (salvem això, salvem allò...)

Desprès vingueren els moviments lligats als corrents “okupes” i antiglobalització del moment, les assemblees d'estudiants, dels col·lectius independentistes comarcals o, directament a Maulets, el Jovent Revolucionari. I finalment vingueren els moviments massius omplint places al 15M i les manifestacions multitudinàries per la dignitat, en defensa d'allò públic etc... Però tot això passava més a les ciutats.

En aquell context (aquells anys ens els quals tot sembla «començava», recorde com la defensa de la terra era un dels puntals del discurs dels moviments revolucionaris. Es lligava a la importància d’entendre el territori com un dels pilars bàsics de la lluita per l’alliberament social i nacional del País. Sense terra no hi ha revolució, per entendre’ns. Amb el formigó no tenim futur, per fer-ho més clar. De ben segur que influïts per l’herència de llauradors que molts havíem mamat a casa a través dels avis, alguns, i dels pares, d’altres, bona part de l’esquerra revolucionària no metropolitana entenia que no hi podia haver un pas cap a la ruptura sense que hi hagués també un pas endavant en la defensa del territori, dels ecosistemes, la flora i la fauna però també de l'agricultura i dels agricultors. Era i és el nostre entorn. Allà on ens hem forjat com a persones, com a col·lectius.

Campanyes com la de “ESTIMEM LA NOSTRA TERRA I NO ESTÀ EN VENDA” promoguda contra les barbaritats del Pla Eòlic Valencià o «Tanquem Cofrents», «Xúquer Viu» i «salvem l'Albufera», van ser experiències on aquesta esquerra incipient va ser capaç de teixir aliances tàctiques amb tot tipus de persones i col·lectius superant així marcs predeterminats a tots els nivells. En entorns reduïts, era fàcil haver de sortir dels nostres petits i imprescindibles espais d’autoconsum per mirar l’horitzó i desenvolupar campanyes polítiques de tot tipus amb agents estratègicament fins i tot contradictoris amb les posicions de l’esquerra rupturista formada, especialment, per noves generacions de jovent.

Tot això passava al mateix temps que el PP engegava la maquinària del ciment i la bombolla immobiliària amb la complicitat de tots o quasi tots els agents polítics del moment. Val la pena recordar-ho.

En tot cas, aquesta era la realitat també on creixien les primeres “noves” EXPERIÈNCIES COMPROMÍS. El Bloc, Iniciativa. Els Verds, cadascú fent el seu caminet d'implantació territorial i aconseguint determinades «places» de posicionament a nivell local, especialment el BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ i la seva experiència des del Municipalisme i la política en petits pobles i present en molts altres no tan petits.

Un marc mental i polític representatiu de zones molt diferenciades entre sí i que, com ja era habitual, tenia poc recorregut en els ambients de les grans ciutats i àrees metropolitanes amb alguna excepció com la de València, per exemple. Una línia de treball que combinava molt bé amb tot el que sorgia de l’àmbit metropolità lligat a tots uns altres paràmetres igualment necessaris en el desenvolupament d’un projecte d’esquerra transformadora i emergent. Així, i de la fusió necessària i imprescindible d’aquests dos espais geogràfics de lluites es va anar bastint el discurs de l’esquerra transformadora emergent.

Es tractava de beure de totes les tradicions i extreure’n i compartir el millor de totes elles a través d’una proposta municipalista que trencava amb les lògiques establertes amb el règim del 78.

Prioritzar l’àmbit urbà i oblidar el camp

Ha plogut molt des de llavors i l'esquerra s'ha capficat a treballar per eixamplar el seu suport electoral amb candidatures diverses. I COMPROMÍS ha volgut i vol ser el motor VALENCIANISTA, D'ESQUERRES I ECOLOGISTA del canvi, front a la dreta espanyolista i rància que ens ha afonat el País fins a límits impossibles d'imaginar.

Ha sigut en aquesta dinàmica que la lògica poblacional, de les majories i les minories, ens ha passat factura en un eix que hauria de ser vertebrador de l’esquerra revolucionària com és la terra, la seva sobirania i, evidentment, la defensa del medi ambient com un pilar imprescindible de tot canvi profund en la societat. El discurs ha prioritzat la pota de ciutat, on viu la majoria, i ha oblidat, en certa manera, l’àmbit de la minoria, el camp.

I EL CAMP VALENCIÀ, ELS POBLES PETITS, SÓN LA MAJOR PART DEL PAÍS VALENCIÀ, en quilòmetres, en nombre de municipis i en profunditat identitària. Som de poble uns i d'altres, fins i tot els qui han esdevingut de ciutat (que les quatre grans ciutats valencianes – deixant de banda els cassos especial de Torrevella i Benidorm- s'han fet ciutat a base d'acollir gent dels pobles)

Així, ens plantem a finals de 2015 sense que haguem estat capaços ni de desenvolupar lluites ni discurs en l’eix del territori des de fa temps.

Els crits de Justícia Social, Revolució, Feminisme, Construcció Nacional i d'altres eixos imprescindibles no troben l’eco del camp en el seu interior. 

No l’hem posat en els primers punts de l’ordre del dia de les nostres assemblees. La metròpoli i les seves artèries “provincials” marquen el ritme i nosaltres hi som immersos. És a dir, no és tan sols que en la campanya de les espanyoles els COMPROMESOS i la seva aliança amb Podemos, clarament fundada al cor de les ciutats, no hagi situat el debat del territori, el clima, l'agricultura i el medi ambient com una política estratègica de primer ordre, sinó que aquells que havíem sabut combinar el discurs ciutat-camp i extreure’n la millor experiència de cadascun d’ells esdevenim cada dia més presoners de les mateixes lògiques. Ho fem sense adonar-nos-en i mentre aquestes festes de Nadal, estrenarem hivern i podrem anar amb les sandàlies contra la corrupció en un cap d’any primaveral, canari... rar.

Plantege aquest debat poc abans que s’acabe l’any com a reflexió col·lectiva per l’esquerra del País. 

Qualsevol proposta que tingui per objectiu la transformació d’arrel i la proposta política de la ruptura haurà de tenir, sens dubte, un suport important a les zones rurals del País. Així, avui qualsevol proposta d’esquerra de transformació al País Valencià que vulga esdevenir majoritària i, per tant, guanyar, s’ha de plantejar urgentment quin relat oferim també a les zones no urbanes i, sobretot, situar l’eix del territori, de l’aigua, de la sobirania energètica, alimentària, l'agricultura i el medi ambient com un dels elements imprescindibles i transversals. Els pobles se'ns moren i el relat fals del PP del «turismo de interior» com a solució de tots els mals ja no se'l creu ningú.

Arreu i a tota hora. I és que no és només una qüestió d’estratègia política sinó que és també una qüestió d’urgència política davant el capitalisme ferotge que ha decidit destrossat el planeta i, a nosaltres, assignar-nos el rol d’espai residencial i turístic sense cap altra alternativa econòmica que la precarització del jovent i la terra.

Sabem que sense L'Àrea Metropolitana de València no hi ha revolució. També que sense els barris d'Elx o de les nostres zones industrials no bategarem ni aconseguirem ser un motor de canvi per a les classes populars valencianes. 

Ara, caldrà entendre també que sense els pobles del Maestrat o l'Alcalatén o la Foia de Bunyol o les valls de la Marina i els poblets de l'Alcoià-Comtat i tots els de l’interior sense el món rural del Baix Segura o l'Horta més autèntica del Xúquer o de València i la seva gent tampoc podrem ser motor de canvi, proposta aglutinadora, eina de transformació. 

Reconnectem els discursos. Refem la balança. I no abdiquem de la terra perquè més enllà del formigó hi ha vida. Molta vida.