Un carrer tallat, sense eixida. Un alacantí (ni borratxo, ni fi) va comprar el solar del fons en aquells temps en els quals ni sabien ni en volien saber de plans d’ordenació urbana. I va tancar el carrer fent-se un xalet “a l’inrevés” de la resta de cases.
Però no imagines un carrer fosc i tancat, un carreró o un atzucac... El meu carrer és i era lluminós, obert, ple de flors i plantes, amb bones ombres de pins, ametlers i una prunera gegant que ja no hi és. I la parra... millor dit, el parral. Un gran parral que va plantar el pare al davant de casa i que era una plaça pública per a tot el veïnat... Una parra com la mar mediterrània: centre del món, d’aquell món.
Un carrer i una casa plens de dones. Dones redones i grans, amb somriures preciosos i sarcasmes infinits. Amb un humor històric i salvífic, un humor inesgotable que era capaç d’escarnir-se a sí mateix. Dones mediterrànies, generoses, fortes, intel•ligents...
Així recorde aquelles dones, mestres de la meva infantesa i custòdies del bon humor que m’ajuda a viure i dona sentit a tantes coses que revolen per aquest cos i aquella ànima meves.
Dones redones, sense cantons punxeguts i sense engany... Matilde, Leonor, Cecília, Teresa, Àgueda i Maria, de vegades també Rosalia i Obdúlia... Quasi sempre les cosines alcoianes de la meva mare: Ángeles, Mª Luisa. Les xicones: Patri, Pile... I Josefina o Mariu... Tantes i més dones... però sempre dones. Perquè casa meva és una casa de dones i, creu-me, això fa saó...
Matilde (la meva àvia) amb les seves “armes de destrucció massiva” asseguda en cadira encordada a la mateixa porta de casa. A les mans, l’agulla per fer punt de ganxo. I ben a prop, un pot amb gasoli i una pala per matar mosques i formigues. Formigueta que ensenya el cap pel formiguer del portal: xep!, xorritó de gasoli!!!. Mosca que destorba i s’acosta als llavis: nyec!, mort súbita d’una palada ben estudiada... La desinfecció era el primer pas: carrer net i arruixat, refrescat amb aigua clara i neta. I comença el seguici, la processó de joies i exageracions...
Si, moltes dones exagerades, grans i rialleres, prudentes de vegades i mig boges desprès. Riuen, criden, tallen vestits a mida i desplomen coloms. Cecília broda mocadorets o canta. Patri punt de creu. Maria arriba i diu: - m’ofegue, teta!!!... Sempre arriba ofegada desprès de passar el pont. Leonor desembossa les narius a força d’aussar i recita les seues llangors i angúnies, mentre totes les altres riuen en veure com pot ser tant i tant de negativa. Àgueda, en cadira imperial, com la verge d’Elx, lluitant vanament contra les “misiuaues” de les seves filles en lluita colossal. Veu tremenda i tremolosa ja pels anys, cabells onejats i bells... suaus... M’agradava mirar-la a mi a aquella donassa, tanta personalitat, tanta energia, tan poca paciència amb les beateries i pietoses reflexions de les dues filles... Mentre cauen les plomes en una bossa o s’esporguen les plantes de cigrons o guixes, cauen imperis, tòpics, homes i frares, cauen pells i es fan forts els lligams d’aquelles dones. Són una de sola i ningú n’ha de parlar una sola paraula fosca d’elles ni de cap dels seus... Són muralla i castell de la seva xicalla, són jutge i sentència de qui volgués tocar-ne un dels seus...Nosaltres juguem com els gitanets... feliços, lliures, mig despullats per aquell carrer net i ple de flors. I jo escolte... elles saben que escolte i esdevenen mestresses de vida i mort, de fulls plens de saviesa.
Maria, la tieta fadrina (és divorciada, va sortir de nit de casa l’home fugint de cops i crits... però diuen “fadrina” i tapen el passat amb pilots d’algeps i au...). Leonor, la veïna que és “com de casa” perquè ens ha ajudat a criar d’infants. Àgueda la vídua patinada de finors alcoianes que estiueja al poblet i posa un xorret de cassalla a la botija per alegrar-se les amargors. Les filles que volen ser santes i es barallen per un portell a un plat o per un punt mal pegat a un llençol refet. Cecília i el seu somriure tan autèntic i aquell sarcasme tan fi. Té carrera la xicona i, fins i tot per burlar-se’n, es nota que ve cultivada. I Maria Reina... amb el seu regnat de Carcaixent i el seu parlar de la Ribera del Xúquer fent conserves de tomaca amb canya i pot de vidre transparent.
I ve el pare de l’horta amb unes roses dins un pot de llauna lligat amb un filferro.
I diuen: - xica, quin home tens!!! Que no hi ha d’homes com el teu!.
És l’ofrena a la marassa. La meva, el centre d’aquelles reunions. En una cadira, com totes, completa la filera. I neteja xampinyons o cus les vores dels meus pantalons. Sempre les fa riure, sempre les posa a tall de trellat, i reparteix... Sempre reparteix: figues, albercocs, cireres, peres o creïlles novelles. Hi ha per a totes... les hortes i els arbres han donat el seu fruit a l’estiu i s’ha de donar als teus d’allò que en tens... Així era i així ha de ser...
I elles diuen: - no xica, deixa-ho estar!. Però obrin les bosses i carreguen i tresponen carrer avant movent aquelles anques redones, caminant convençudes que l’amor és una cistella plena d’allò que un té i dona als qui són seus. Aquesta és la seva religió: unes per a les altres i totes com un castell fort i gran arrecerant pollets i perdiuetes a l’ombra dels seus murs.
I tot allò no s’ha acabat, no... Continue vivint en aquell castell fet de dones fortes i valentes, dones amb els ulls ja plens de petits solcs, amb les mans cansades de tant i tant lluitar... però custodiat... Si algú s’atreveix a tocar-me un pèl, allà surten de les seves mecedores i cadires i mosseguen i posen els braços en posició de cànter. Si algú pensa en haver trobat una escletxa per on ficar les puntes de la seva llança i tractar de fer mal, elles, totes elles, les que viuen i les que ja són mortes, TOTES, ixen com una sola a abraçar i besar, a omplir neveres i cabassos, a refugiar del vent fred o del foc ardent...
Sóc, tal volta, un cavaller feble, un pobre que demana almoines d’afecte... com tots... Però he estat i estic criat per dones bones, grosses i fortes. Per dones autèntiques i belles... Per una bastida de dones disposades a redreçar-me a força d’afecte... dones a les que no has de demanar res. Elles saben quan i com un necessita que els seus braços et serren. Sóc encara aquell “gitanet” desconillat que juga al carrer i escolta i mira tot amb ullots blavots. Mire totes les dones de la meva vida i em descobreixo a mi mateix capaç de donar-ho tot pels meus, sols pels meus, per aquells que m’he triat i m’he trobat i he fet meus: figues, cireres, creïlles i tot... Amb un sentit de l’humor ben arrelat per viure i salvar-se de tot... El que d’elles he heretat, el meu tresor.
A la meva mare i germanes i a les dones de la meva vida que ja no hi són, però estan i estaran
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada