T’has adormit
entre els meus dits,
com l’algeps
s’adorm dins un cabàs de goma.
Negra, fosca, nit
de goma, rodona nit.
Havia pastat el
nostre amor d’algeps i d'aigua.
Aigua neta de les
meves llàgrimes,
algeps blanc dels ossos teus.
Només jo semblava
haver pastat aquell amor.
Amor era per a mi
i un vent que fa volar plomes i paperets semblava que bufava per a tu.
T’has adormit i
no despertes.
No miren els teus ulls la blava llum dels meus.
No miren els teus ulls la blava llum dels meus.
No puc tocar la
pell ni desitjar els llavis.
Tu t’has adormit:
Algeps pastat i
dur, abans més tendre i fresc mentre l’acaronava.
Jo reste ben
despert.
I mire el cel ras
de blanques voltes que em fa d’empara mentre la lluna brama.
No, no vull
mirar-la la lluna. Per tu l’havia somniada i em digueren que ja en té d’amo la
lluna, que no és meva,
que ja no puc donar-te-la.
que ja no puc donar-te-la.
No puc desllapissar-me
de tu, ni vull.
No vull ni puc
treure’m el guix sota les ungles.
No se.
No sóc sens tu res
més que un aigua blanca,
d'algeps esllavissada.
d'algeps esllavissada.
estiu 27/6/013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada