Era tan prompte...tan d'hora i de nit... davallà per les escales a trompollons, engegà el llum de la cuina i va buidar el pitxeret de cafè dins un tassó, el més gran que té...
Unes petites formigues vermelles es rebolcaven entre les molletes de coca dolça... La pedra de granit del banc de la cuina dissimulava be aquelles menudències i cal passar el drap humit contínuament perquè no passen aquestes coses... Aquella pedra!!!.
Ara mira l'atra pedra, la pedra rodona que li va regalar quan van estar junts a la platja. Mentre ensuma el tassó de cafè, nu i fred, dempeus la mira...és al mateix lloc on la va deixar aquell dia d'agost. Hauria de ser la primera de moltes que cobririen el portal de casa un dia...quan tinguès diners i poguera buscar un obrer per reformar aquella entrada de casa que volia diferent: més acollidora, més autèntica, més bonica; reblida de pedres escollides a vora mar, portades en un i altre viatge a la seva platja, junts... Però no hi ha més que una pedra perquè mai més han tornat a aquell lloc junts, ni separats, ni de cap altra manera...
Agafa l'aixada i s'assegura els cordons de les botes. Li ha dit el xicot que li les ha venudes que són d'un material que no deixa passar l'aigua. Avuí ho comprovarà perquè cal entrar dins el toll del riu per espentar el fang cascada avall i ajudar una mica la natura perquè aquell petit llac torne a ser el que fou...un tollet viu ple de peixos i granotes i llimacs i lletugues gegants...
Roda la clau i mamprèn el camí. Porta el plançò en una bossa de plàstic gran... Ha cuidat aquell arbre durant cinc anys al terrat. Li ha posat adobs, l'ha regat i l'ha canviat de lloc fins que ha vist que el raconet davall l'arc era el seu espai favorit; on podia fullar i desfullar-se, fent créixer a poc a poc les branquetes grises. És el més polit de cinc companys Lledoners. Ha viscut dins un test negre com un nen malcriat, consentit... Ni una aranyeta ni un pardalot s'ha pogut acostar mai a ell... i un bastonet l'ha ajudat a créixer quasi recte. El test buit ha quedat al sac de la brossa esquarterat i ell, dins el cepelló humit, haurà d'esperar una mica a que li facen lloc...
19 pedretes ben escollides, com dinou van ser els dies que van passar junts a l'ombra d'una felicitat curta, però veritable. Elles envoltaràn la seva feble soca com dansadors turcs, com sardana, com el "corro manolo" d'uns soldats xinesos protectors...
Cal desbrossar primer el lloc, deixar-lo com cal... Les màquines espanten els ocells, els crits omplin el barranc... vuit, deu, quinze persones tallen, amuntonen, espenten, caven, pugen i baixen per l'estreta sendera vora els tolls... La remor es fa insuportable. No deu haver quedat serp ni mosca per aquell racó humil del riu. Tallen esbarzers, remenen fang, poden arbres vius i rematen els morts... L'aigua encara tèrbola comença a córrer per un sequiot que li havia estat negat durant mot de temps... i xorra marges avall, bota, canta, espolteix les herbes seques, verdes...totes...
En un raconet ombriu, a la vora del petit aqüeducte, sota l'ombra d'un pi vell, un clot i 19 pedres l'esperen. Les seves fulles tendres, les seves arrels humides esperen una terra rica i pacífica...
Ja està. Un floc blau cel per marcar-lo i trobar-lo quan els esbarzers vullguen moure i empestar-ho tot... i UN NOM PROPI PER A L'ARBRE, no d'arbre, de persona, d'humà... Sense dir-ho, en secret, mira el lledoner i li posa el "seu" nom, el nom que ha omplit el seu llit, els seus pensaments, els plats i les tovalloles, el nom que quasi el torna boig per sempre, el nom que féu perillar la seva feble salut mental, el nom que per sempre estaria lligat al més dolç i al més amarg alhora...a la distància insalvable, a la impossibilitat de tornar-se a fondre en una abraçada, al silenci i a l'amor, a les nits d'estiu i a l'aigua freda, a les fulles dels plàtans vora riu i a aquella pell i aquell balcó.
I prega...perquè no mori, perquè no s'asseque, perquè no tire a faltar la seva vida feliç al terrat i decidesca deixar de créixer. Tornarà moltes vegades a regar-lo, però ja no serà com abans, quan el tenia a casa, a la voreta... haurà de tirar avant sol, recte, lliure...
Quatre anys desprès allà segueix... al mateix lloc. Els esbarzers no han tret la força suficient per ofegar-lo. Ha sentit el fred de la neu i les rosades. ha vist el riuet valent que no vol morir a vora seu... i els ocells que han retornat i els esquirols i les cames d'uns i d'altres que passen vora seu sense mirar-lo...perquè encara és menut, perquè solament el temps el farà admirable, gran, polit, immens.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada