per fi crònica del camí

Primera Part:
Per fi hem trobat un alberg amb internet, desprès de quatre dies de camí i moltes sensacions. El Javi s'ho apunta tot a una llibreta que ha "xorissat" del cole de Xixona (és més organitzat que jo) i la seua crònica serà més exàcta... no hi ha dubte...
Ens hem trobat ja La Loba de Montroi, el Johan veritable i el seu pare veritable, el sunyo dels gallecs i les cares de lluna de les galegues, la colla de jubilats d'Aldaia i el Juan de Urgull, donostiarra i bona gent... Molta gent que ens ha passat davant i molta altra que ja se n'ha anat perquè han acabat les vacances... Però el Javi i jo seguim ací tots d'un tros... amb la sorprenent sensació d tenir el cos a l'altura de les circumstàncies i sense fatigues ni mals greus que ens dificulten el camí. Seguim les nostres pròpies tradicions, a saber:
- 1. Botella de vi en arribar a la fi de cada etapa.
- 2. Massatge amb totes les cremes que hi portem per a l'ocasió... peus, cames... com esportistes professionals.
-3. Una especial tendència a fer bondat amb assiatics i assiatiques en general: aquesta volta son dos de Taiwan que estudien espanyol a Madrid i no ens cal l'anglès per entendren's... els he batejat : "Els Xinorros" perquè no són els típics assiàtics esquefinyats i menudets... ell, tot un samurai, ella tota una emperadriu de la Xina... simpàtics i encuriosits pels nostres motius per fer el camí... com la Sangmi, la nostra Sangmi.
- 4. Seguir cegament el nostre "Gallec" que ens fa de guia sense fallar-li mai. Seguim les seues indicacions i tot funciona de meravella...
I les novetats d'enguany... No estem centrats... ens hem equivocat de camí dues voltes ja... i ens hem xuplat set o vuit quilòmetres de més... I tropessem cada dia amb coses invisibles... (un misteri que encara no hem pogut desvetllar).
La millor sorpresa és que en la crònica d'enguany no podem parlar de rossadures a les ingles, no bombolles als dits, ni tendiditis. Vell queda ja el record d'aquelles ales que semblaven eixir-nos l'any passat del pes de la motxilla... i solament ens queda un rampall d'electricitat que (solament alguna vegada) ens travessa l'equena i ens fa marmolar uns segons... De cos estem molt be... sembla que som bons professionals de les caminades... i d'ànima anem cadascú com pot... que lo de l'anima és més complicat...
Es tira molt a faltar la colla especial que formarem Javi, André, Sangmi i jo mateix l'any passat... però anem fent camí i fent bondat amb nova gent... Ahir soparem amb el Juan de Donosti... bon tipo i bona conversa i huí ens hem bufat amb els joves assiàtics que acabem de conéixer... I està el Javi, insubstituible company i amic que fa el camí més amable a cada passa.
Hem passat les muntanyes de Lleó nevant i els prats de Cebreiro ploent... hem pujat muntanyes i travessat valls. El camí enguany no és gens monnòton, ni molt menys... hi ha de tot... i estem encertant molt els llocs de prendre l'esmorzar, i els albergs...
Els fangars plens de merda de vaca es tornen moments de felicitat absoluta en entrar a un baret d'aldea... i la secor castellana antigua i rància deixa pas a un "atràs" galleg amb un encant especial...
Riem, callem, caminem, cantem, passem llargues estones de pau... i caminem, avant...
En el moment d'escriure aquesta primera plana del camí 2009, estem a Triacastela, a 130 quilòmetres de Compostel·la... hem tingut un matí esplèndid, les mutanyes barrejades de pastura verda i morat de flors, de groc i blanc, de quinze colors del verd ens han donat l'espectacle aquest matí... Ara plou... Chove en Galiza, sempre Chove , i ens sentim tan be, que les paraules no hi poden abastar-ho...
Vam començar dijous sant a Astorga... Catedral plena de gent i carrers plens de mudats que busquen la dolçor dels pastissos del poble... Nit a Rabanal del Camino i conversa amb la catalana amancebada amb un portuguès que ens tractaven amb carinyo de família... Al matí, desprès d'una nit gelada i de conéixer el vell menjaquilòmetres, travessarem les muntanyes fins la Creu de Ferro nevant-nos damunt... allà coneguérem Jack Sparrow la seua benvolguda i ens creuarem amb els indesitjables bascos tramposos que fan camí amb motxilles de "menjar-la mona"... Arribarem a Ponferrada desprès d'equivocar-nos de camí amb els peus com a centrals tèrmiques, però arribarem i allà jo vaig fer bondat amb un xicot del Camp de Gibraltar, que ja anava espatllat abans de començar... Sen's aparegué el nostre Senyor i veguerem una processó lamentable i retrobarem la Taberna de Ra a la Plaça de l'Alzina... i ens tornà a tractar com a marquesos... Al dia seguent, haviem d'anar fins Villafranca del Bierzo, i ens tornarem a enganyar de camí... Però fou tot un goig visitar les esglésies de Vilafranca, i contemplar la bellesa i viure un poble ben bonic. L'homo Roncatrix ens donà mala nit... però ho superarem amb bon vi del Bierzo.
Duimenge de Pasqua... ja no sabrem res de l'alemany a qui batejarem "el nostre senyor"... que arribà a Ponferrada mig mort... i estem contínuament creuant-nos amb una "Loba" valenciana que ens cau com el plom... (ja saps, la vida és com el camí i el camí com la vida... A qui voldries no vore més, el veus i a qui voldries tornar a veure, ja no el veus més...). Aquest dia ens toca l'etapa més xunga... però anem parant i ens ho planifiquem com a professionals i fem cas del galego i arribem a A Faba fets uns campions... la pujada a O Cebreiro i la vesprada-nit màgiques que allà vivim, sols la trenca un "Ricardito Bofill Xixonenc" que ens trobem...
Huí, dilluns de Pasqua, hem baixat de Cebreiro a Triacastela (22 km) passejant... el cos ens respon molt be i l'anima és animosa...
En trobar un altre alberg amb internet continuarà la crònica de esta experiència única que les paraules no poden abastar...
Ara, com que l'internet és de "pago" (a Castella-Lleó era gratis)... i s'acba el bono, ho deixarem ací...
Un abraçada per a tots els nòmades que ems llegiu i un beset pal' Roget... Salut.