2009/04/05

Campus Stellae ... fent via

Preambula Fidei




Ara fa poc més d'un any, el riu verd que travessa Lleó ens deia adéu a l'estació... en un buf desféiem un camí tan intens que forma ja part del nostre esperit com adhessiu, com agulla d'agafa, com dolç envisc. Quan tornara la primavera hi havíem de retornar, de reprendre el camí on el varem deixar... si Déu vol, si estem sans i bons, si no passa res...

Estimat Javi (el bon amic que fa pelegrinatge sense eixir del blau espígol del seu habitacle); de nou em dispose a fer crònica de cada passa, de cada etapa fins arribar a Compostel·la.






Avuí encara estic ací, sentint ploure sobre les teules de casa i amb el cap posat en els verds prats del Bierzo i Galícia... He posat música... un de Milladoiro per ambientar... Però ja fa molt de temps que hem començat el nostre camí, el de l'ànima i l'ànim, el de la recerca de la Veritat i el Be, i la Bellesa i el Ser...

Divendres 3 d'abril... en arribar de la feina de Xixona, em trobe a la paret de casa meva un taulell. Els homes de l'Ajuntament hi estaven posant-los pel camí que va de Sant Jaume de Benidorm a Sant Jaume de Relleu i, per la mateixa porta de ma casa, a Sant Jaume d'Ibi i Villena... i d'allà (amb prou feines) a Santiago de Compostela...



De davall d'eixe taulell sortirem, si Déu vol, si tenim salut i plens d'amistat i il·lusió adolescent; el proper dimecres... resseguint la fletxa groga, una passa darrere d'un altra... com NÒMADES QUE BUSQUEN ELS ÀNGULS DE LA TRANQUILITAT en les boires del nord, o als tumults civilitzats, entre els clars-foscos de la monotonia dels dies que passen... CAMINANT QUE VAS CERCANT LA PAU, AL CREPÚSCUL, LA TORBARÀS... a la fi del camí...

Quan erem infants posavem damunt del llit, poc a poc, dia rere dia, els regalets de la comunió damunt un llit... la roba, el baló de bàsquet, el llibre de signatures, els recordatoris, els jocs, els contes, la caixeta amb la creueta de la tia, les sabates lluentes que estrenariem...




Ara, al llit, vora la motxilla, hi són les coses preparades, la crema per a les bambolles, els embolics de caminant, el garrot nou que subsituí el que André portà l'any passat amb la Sangmi, el paperet dels segells i una pedreta torrudana per tirar-la a la creu de ferro com a senyal i símbol de tot el que deixem darrere per a sempre, de tot el que volem esborrar, fulminar, abandonar per caminar més lleugers la resta de la nostra vida...

La meua pedra simbolitzarà rancúnies, malrotllos, la cara de qui una volta abraça i l'endemà s'allunya, les ferides del cor i els pensaments infames, les injustícies viscudes, els paràsits i els somriures falsos, l'orgull i el desficaci, la mandra i la inoperància, la mediocritat i la desolació... ni més ni menys i tot això...


Està quasi tot preparat, sobretot el més important: la primavera en la seua esplendor que va oplint esta terra i este poble de la flaire del seu vestit millor i que estarà campant pel nord tan bella i diferent.

"a este lugar vienen los pueblos bárbaros y los que habitan en todos los climas del orbe... cumpliendo sus votos en acción de gracias..." (del Codex Callixtinus)
Ja saps, Roget... anirem fent crònica als albergs on trobem Internet... anirem contant-vos sensacions, personatges rebatejats per aquesta ment burleta, annècdotes i gastronomies entre botella i botella de vi... i ANIREM FENT CAMÍ...

"...Cal oblidar la teulada vermella i la finestra amb flors.
L’escala fosca i la imatge vella que s’amagava en un racó.
i el llit de fusta negra i foradada i els teus llençols tan nets
i l’arribar suau d’una matinada que ens desperta més vells.
Però no vull que els teus ulls ploren, digue’m adéu.
El camí fa pujada i me’n vaig a peu.
Cal dir adéu a la porta que es tanca i no hem volgut tancar.
Cal omplir el pit i cantar una tonada si el fred de fora et fa tremolar. Cal no escoltar aquest gos que ara borda lligat en un pal sec. I oblidar tot d’una la teua imatge i aquest petit indret. Però no vull que els teus ulls ploren digue’m adéu.
El camí fa pujada i me’n vaig a peu.
Cal carregar la guitarra a l’esquena
i tornar a fer el camí
que un vespre gris, remuntant la carena
em va dur fins aquí.
Les ones han d’esborrar les petjades
que deixo en el teu port.
Me’n vaig a peu, el camí fa pujada
i a les vores hi ha flors."
(J.M.Serrat)

2 comentaris:

Sóc de Poble ha dit...

Què bon lloc per al taulellet...!!!
Per la part que em toca, aniré fent camí des de la blavor de la meva habitació, canviant el garrot per les tecles de l'ordinador, jeje...

Anònim ha dit...

No se on et trobaràs quan pugues llegir estes paraules, ni se si és possible fer camí sense moures, però per si de cas, sàpies que vaig al teu costat.
Com sempre, superamor.