2018/04/10

morir-se, no es mor un quan vol


Una història veritable d'un poble veritable i una mort implacable en sis quadres i un final... feliç?

Quadre primer:
Tot semblava haver-ho decidit malament en la vida. Fins i tot el dia de morir-se. No podia haver triat un dia pitjor. Ni una setmana abans, que encara bufava un ventet en caure el sol que alleujava els dies terribles de calor i humitat d'aquell estiu només bo que per assecar panses. Tampoc es va esperar quinze o vint dies a que caigués un plugim de mig estiu que va fer alenar els pits xops de rius de suor i les cames unflades i els peus plens de bombolles. No, tota la vida donant quefer i sempre emprenyant a tort i dret. I es va morir aquell dia, el dia de més calor de la història d'aquell poble del sud. El dia de més basca humida que havien conegut, o cregut conèixer, aquelles ànimes en pecat mortal... Calor mortal. Morta és al llit amerat i, per mortalla, un llençolet suat i un camisó finet com paper de fumar. Allà, estesa en plena fira d'estiu. Mal dia per morir-se que, aquell dia la gent no té ganes de plorar ni d'impostar gemecs...

Quadre segon:
Dos carrers més amunt un es baralla amb un cable allargador i uns lladres per endollar la càmera frigorífica i l'aparell de música. Un bassal d'aigua bruta just al lloc on els cables fan l'amor amb un mascle i una femella, dues neveres i tres focus de llums de colors ha fet saltar els ploms. Desastre. -«Mecague'n» tots els dimonis de l'infern!. En plena fira i el local a fosques, les neveres plenes de beguda calenta i l'aparell de música mut. Havien decorat aquella mena de cotxera o quadra amb banderetes de nacions diverses i dos pòsters de mamelludes de pell lluenta i cul unflat. Quatre cadires, un parell de taules de bar velles, un poal per a la brossa i molta, moltíssima beguda: ginebra, vodka, cervesa... que no falte de res!. I ara, que no va la llum, que els cables s'han banyat! I no busques ningú que ho arregle que no el trobaràs...

Quadre tercer:
Dos carrers més avall.
- Dále, Señor el descanso eterno.
- Y brille para ella la «lus» perpetua.
La llum, que no torna la llum... No podia haver-se mort en un altre dia de més calor!. Si és que n'ha donat tota la que ha pogut fins i tot el dia del seu soterrar!...
Entra amb una barra de gel embolicada amb un cobertor groc. Tanquen la porta de l'habitació i deixen les visites a l'entrada de casa. Els ventalls no paren ni un segon, els dits pessiguen els vestits a l'alçada de les anques per tractar de desapegar la tela de la pell.
I posen la barra de gel al centre del llit, la tapen amb el cobertor i giten la dona damunt, tessa com un pal. Les mans plegades sobre el pit, com és costum, els ulls tancats...
Per fi torna la llum i dos ventiladors giren a dreta i esquerra dins l'habitació. No refresquen els vius, la refresquen a ella. Gel per baix, aire esmorteït tot al voltant. Les persianes baixades per a que el sol no faça el que millor sap fer en dies com aquell: abrasir!.
- Descanse en «pas»
- Amén.


Quadre quart:
L'aparell de música ja funciona i, com a venjança per les hores en què no xutava, li donen a tota llet... Retrona el carrer i ja no se senten les xitxarres que han estat tot el dia posant la banda sonora original a la calor més gran que s'ha vist i sentit per aquells pobles a vora riu.
La cervesa, com el pixum i els refrescos com el cul de l'olla del dia de Nadal.
A la gasolinera hauria d'haver gel, però ningú gosa pujar al cotxe calent com un forn a buscar-lo als afores del poble. I a peu, encara menys, que els carrers semblen de regalèssia fosa.
Si bufara una mica el vent!. El riu fa una pudor indescriptible i els parpalls se subjecten al rostre de pur miracle que no cauen a terra... Gel, una mica de gel seria tan bo!

Quadre cinquè:
Els serveis funeraris, per fi, l'han posada dins la caixa. El fill de l'home del cotxe fúnebre espera dins amb l'aire posat. El seu pare té més esperit de sacrifici i ha alçat l'empresa a força de fer tot el que s'ha de fer sense mirar dies ni hores, ni calors ni freds. Tanca la caixa i li fa un senyal. El xicot surt del cotxe. Agafen la morta i la carreguen. Tots mouen cap a la parròquia.
Tres plors i dos gemecs, un parenostre i una oració breu al Temple als peus de la Mare de Déu i al cementiri. Que és fira, i ja hi haurà temps de funerals i d'acompanyar el sentiment.
Va caient la nit però no bufa ni un poquet el vent. Les fulles de les moreres semblen de cera. Els teulats, si es tocaren, podrien arrancar la pell de les mans...
Dos grapats al cobertor, el matalàs llevat i deixat caure contra el mur. Tot s'ha de llençar. I gràcies que no se'ls ha corromput tot abans d'hora, que amb aquell infern és fàcil que la vella haguera pudit ben aviat.
Al terra, al mig del carrer, prop de l'androna que es beu l'aigua de pluja quan plou, si és que plou alguna volta, la barra de gel...

Quadre sisè.
Giren la clau del contacte. Baixen les finestretes ben depresa rodant les quatre maniveles alhora.
- Ie, tu... ahi hi ha gel!
- On?
- Ahi...
Baixa, obre el maleter. El torna a tancar. Total no cal moure el cotxe... si el local està a dos carrers. Baixen tots quatre i s'ofereixen gustosos a portar la barra en braços. La sensació de fredor d'aquell rectangle imperfecte és el més agradable que els ha passat en tot el dia...
Vint-i-quatre martellades i la barra ja no és barra, és esmicolada al cul de quatre, cinc, trenta gots de «cuba-libre»... Mmmmmm, fresquet i bo aquell abeuratge...


Final:
Entra al local. Sa mare li ha dit que se'n vaja amb els amics. Que és fira i la vida és per a gaudir. Que no ha de fer cas de qui critica que acabe de soterrar l'àvia i ara se'n vaja a beure un poc a local...
- ves, fill, ves, que si ha triat hui per morir-se, nosaltres no en tenim culpa de res...

Fica la ma al poal del gel. Pega un grapat i se serveix un bon got de «cuba-libre» amb llesca de llima i tot... Que no falte de res, que hui quasi morim tots de la calor, eh?...