2017/10/29

L'adelantat de Banyeres i l'espavilat de Xixona

Descarregaven ametla a la porta del molí. Ametla torrada i fregida. I rància!. Tota la partida d'ametla s'havia fet malbé.
Qui no coneix els xixonencs (millor dit, qui no sap com s'han fet rics alguns xixonencs) ha de saber aquesta història. Una història veritable, com és de veritable el bon home que me l'ha contada, si senyor!. Qui no sap el significat de la expressió «ací no es perd res», ara ha de parar l'orella i escoltar be aquesta història que, si no fos contada per boca d'un home de trellat, seria de no creure. Però ell diu la veritat i la veritat és aquesta:
Tota aquella barbaritat d'ametles torrades i fregides s'havien de llançar a la brossa o al cabés de tant gust de ranci que feien. I el xixonenc no vol perdre les pessetes que li han costat, ni vol que se sàpiga el tuacte. Per això les porta al moliner i li demana que faça mòlta i, barrejant la farina d'ametles amb segó, ho vendrà per a menjar de porcs. Ja ho té parlat amb un que cria porcs i així es farà.
I es fa la mòlta i la pedra solera i la corredera i tot s'envisca amb aquella oliassa i cal desmuntar el molí de bones pedres catalanes nosequantes vegades per netejar-lo. Mare quin tarquim i quin desastre de tot plegat!. Quan el moliner se n'ha desfet d'aquella farina d'ametles ràncies i se n'ha deseixit d'aquell fracàs, vol saber com quedarà allò dels porcs i be que se n'entera de les noves que va portant el succeït.
Els sacs d'aquella menja de porcs arriben a son destí. I els porcs mengen. I fa goig de veure'ls com es crien de polits. I ara entra en acció un «adelantat» de Banyeres que fa tractes i se'n compra un, el primer, el més gros de tots aquells porcs criats amb pinso de luxe.
En una casa del poble comença el ritual de la matança del porc. I és mort, i esquarterat. I quan l'han partit no donen crèdit: gens ni miqueta de magre... tot greix, tot cansalada. L'efecte d'aquella descoberta posa en quimera l'adelantat de Banyeres i, mentre continuen les dones fent i desfent amb el porc se'n va i busca el veterinari. I ve, i mira i no sap com respondre a la pregunta senzilla que li fan: - açò es podrà menjar o què?. Ell troba que si. Que la cansalada, fins on ell sap, és i serà sempre bona de menjar, però aquella absència de magre i la seva professionalitat el mou a enviar una mostra a Saragossa. I així és com el porc (bo, una de les seves relíquies) viatja lluny per a què qui sap més diga el que s'ha de dir i responga si serà ma de menjar-se aquella carn o serà millor reballar-la al riu.
Mentre van i venen de Saragossa les despulles mortals del porc, les dones han arguït de fer el que es fa amb el greix dels porcs en matèria d'embotits: botifarres «d'andola». Si, aqueix és el nom popular que s'usa per aquestes comarques per a eixe embotit que és pur greix i corna de porc; ja se sap, per a aprofitat tot i tot el que l'animal dona, que del porc no es tira res (sempre s'ha dit).
I quan venen els papers d'allà avant de l'Aragó ja no cal llegir-los, que a la primera calor que ve (que ve sempre cara a l'estiu), aquells rastres de botifarres d'estrany color comencen un degotim i s'esmunyen i s'esmunyen fins que no queda d'elles més que la pellorfa i els filets...
I el terra ple de greix, i les pedres del molí, d'oliassa, i el molí i la casa i tot d'olor de ranci...
I el xixonenc afrontat (-que ningú sàpiga el succeït, «estamos»?, diu a tots els que puguen donar testimoni de l'assumpte) i el de Banyeres maleïnt d'haver dit a tort i dret com menjarien amics i parents d'aquell porc tan polit que havia comprat... I ara... no res, que la vida té aquestes coses i un bolet és una lliçó.

Al dipòsit de les velles històries posem aquesta també perquè, com diu qui me l'ha contada: - me cague'n Ceuta cotxina!, quin bolet amb aquell «adelantat» de Banyeres!