2015/06/23

Fugint de les Fogueres

Sant Joan, bacores fresques i coca amb tonyina. Si sou del sud us sona, estic segur. Alacant fa festa major i es converteix en una ciutat al carrer. Com a bona mediterrània Alacant crida, passeja, beu i menja en uns dies sense nit i unes nits sense dia. Amb música i músics omplint avingudes i carrerons.
I comença també L'EXILI I LA DIÀSPORA dels alacantins que fugen de la ciutat, el soroll, la invasió de turistes, els crits a les barraques i la calor humida que et fa anar arrossegan-te com una serp per aquells carrers plens de contenidors sense buidar i de pixum de bufats.
El meu carrer s'ompli d'alacantines i alacantins quan arriben les fogueres. La densitat de població arriba a les seves quotes més elevades en aquestos dies. 
Uns posen una piscina de plàstic al mig del carrer i els xiquets es banyen i criden i riuen. Els nanos aborigens participen de la festa i practiquen el castellà i els altres el valencià (més lo primer que lo segon, però ahi va l'intercanvi cultural obrint-se camí). Els gossos de ciutat coneixen la llibertat veritable: caguen on volen i van i tornen penyes amunt i avall. S'han criat dins un pis en un d'aquells barris i ara el món és seu i cap perill els amenaça.

Els autoexiliats fan barcella amb les veïnes i es posen al dia de coses i succeïts d'un any ençà. I compren botifarres i les torren i planten taules al carrer i sopen i parlen i fan tot allò que estan fent els seus veïns a la ciutat, però amb banyador i samarreta vella i a la fresca de la muntanya, sense suar ni patir.

Bacores fresques que han portat de la ciutat i coca amb tonyina del forn del poble, que la fornera és alacantina i en sap d'aixó.
Hi ha qui es queda i passa ja tot l'estiu i hi ha qui torna per sant Pere a la ciutat, a veure esclatar els focs artificials al port, a la platja, coets que semblen eixir de dins la mar.
I els gossos ploren al balcó del pis, i els xiquets al campament d'estiu o a la tablet... com abans de les festes... enyorant aquelles xiquetes de poble que parlaven diferent entre elles i que els van portar a fer farcellets de camomilla passejant pel camp en xancletes.
Els fills del poble que té les xiques com les palmeres, fan fogueres per sant Joan o dormen al fresc de les cases velles que s'enganxen a les muntanyes d'ací dalt des de fa segles
Fugint de la millor terreta del món ens acosten una mica la mar. Ells pugen, nosaltres baixem. Així va la vida, quan les formigues surten del formiguer i els geranis demanen aigua per no deixar de florir, tornen els alacantins...