2015/04/14

DOMINUS MERDAE


El sermó feia son, molta son.
I passava fam, més que un lladre.
Assegut a una vella cadira de boga a les darreres fileres, prop de l'altar de sant Josep feia com que escoltava, però no escoltava més que els crits dels seus budells.
Fam i gana, molta gana.
Un colom s'ha enfilat sota les voltes per un vidre trencat.
No hi ha diners per a posar bastides i arreglar els finestrals. La guerra ho ha esbadocat tot.
El colomet parrupeja i camina per damunt les cornises.
I ell el mira i no pensa altra cosa: -avui dinarem arrós amb colom.
S'enfila escales amunt pel campanar i entra en el cor. Ningú el veu.
Se'n puja dalt la cornisa i s'arronsa poc a poc. Perill de mort.
I el colomet pega botets. Ara, ara s'aquieta.
La veu del rector, senyor capellà, es posa greu i ara crida. El colom s'allunya.
Més risc, cornisa avant. Com una serp, com un soldat, com un foll allà dalt, sota les voltes de l'església.
Acaba el sermó.
El colom queda quiet, completament quiet.
Arrós amb colom...
un silenci absolut. -Reflexioneu, ànimes pecadores.
Fam, molta fam. La guerra, ja se sap.
Pols, guerra, fam, silenci, pecats.
Arrós amb colom.







-Dominus vobiiiiiiiiscum!...
Ho ha dit matant el silenci sagrat. Ho ha dit tan fort que el colominet s'ha espantat i ha revolat a l'altra banda del temple.
-DOMINUS MERDAE... desgraciat del rector... que si no és per vostè, l'agafe el colom, mecaguenjudes!!!
Arrós amb ceba. Aigua, pa dur, llàgrimes amb pols.

-Et cum spiritu tuo. Què difícil és viure, collons!