2013/08/08

Rosa...Com l'or


Havia sentit a la televisió que les monedes són la cosa més bruta del món. No en sentit simbòlic solament (que això ho sabia ben be) sinó realment. La quantitat de bacteris que s’hi podien aplegar en concili ecumènic en una moneda podia ser de milions. Bacteris i porqueres de llocs impossibles d’imaginar. Ja ho deia la vella copla de la falsa moneda. Als seus anys (vuitanta ben complerts), tan vella i tota la vida agafant i prenent monedes plenes de brutícies d’unes i d’altres mans.
Però ara ho deia ell, el seu estimat relator de coses interessants. I si ell ho diu, és veritat.

Des d’aquell dia va començar a fer una cosa que ningú mai no va saber. Com que volia trencar d’alguna manera aquell cicle etern d’immundícies traspassades de ma en ma i de butxaca en butxaca, va decidir que “les seves” monedes, les que haurien de caure a les seves mans, sortirien de nou d’ella nétes. El seu monederet negre tenia dos compartiments interns i això era perfecte per a portar avant la seva estratègia de pulcritud: a la banda de la dreta posaria les monedes brutes, com venien de prostituir-se d’eixos mons de Déu, plenes de porqueres i invisibles criatures infeccioses. A la de l’esquerra les posaria ella netes i com l’or eixirien per sempre més de les seves mans blanques i tèbies.
En el lloc correcte les anava col·leccionant al llarg de dies d’anar al forn pel pa o de passar per les parades del mercat fent el recapte. Desprès les posava en una coixinereta menuda dins els budells de la rentadora. Aquella bosseta, que semblava la del Judes del quadre de la santa cena del menjador, pegaria voltes i voltes dins l’aparell i les monedes farien oloreta d’espígol artificial, com la roba que estenia vora els lliris al pati. Ja eixutes, les dipositava al lloc que per elles havia preparat: veïnes de les porques i repugnants monedes que rebia cada dia de la fornera, el carnisser i la de la parada dels formatges.
Lluentes i renovades sortirien de les seves mans cap al cistellet de l’església, dins el clau de la ma del borratxet que demanava als graons de fora, o novament a la fornera, al carnisser o al de la parada de les flors.
De tant en tant, quan la rentadora feia el seu cicle etern de giravoltes i no anava farcida del tot de robes blanques o colorides, segons el cas, la coixinereta de nonedes feia remors de llauna que se sentien fort. Cops secs a ritme de bolero que la feien somriure.
- Ai, mare, estic com un cabàs de gossos – es deia-. Però allà estaven les seves monedes polides, netes, perfumades...
Al capvespre, desprès de menjar poc i lleuger, Rosa es posa cara a l’espill de la còmoda i comença el ritual. Els cabells aplatats amb aigua de colònia. Dos ganxets amb diminutes papallones color de grana que la seva neta li portà del Japó. El mocador de coll de seda fina per semblar més senyora. Unes gotetes de perfum darrere les orelles i el ventall.
Engega el televisor. L’hora en punt. Solament quan hi ha el maleït futbol la cita ve a deshores, normalment en el descans i a corre-cuita. Però no falla mai. Amb la seva corbata que mai és la mateixa i sempre és fina i elegant. Amb l’americana perfecta que el fa semblar un artista de cinema, com els d’abans. I parla, i enraona, i ensenya coses que passen aquí i allà, i sap molt i tot ho diu bonic i en castellà. Saluda educadament en començar i s’acomiada amb bons desitjos per a la nit i el dia següent. Explica quin oratge tindrem i sempre encerta. És tan llest!. I ella li respon, i li llança besos quan somriu, i mou el cap en senyal d’aprovació  cada moment. I es tapa el ulls quan ell avisa que les imatges que venen a cop seguit són dures i poden esfereir les ànimes sensibles.

I ella és feliç amb el seu xic que ve cada nit a veure-la i la saluda i estrena corbata nova tots els dies per a ella.
Un dia ha d’agafar un bon grapat de monedes netes i ha de donar-les al xicon de l’estació del tren. Pujarà, s’asseurà amb el seu mocador de seda i els seus ganxets al cap, una sabata en cada peu i a veure’l amb un cistellet de cireres del seu cirer. Madrid està lluny, però no pensa morir-se amb eixa il·lusió sense complir.

Segur que li agraden les cireres i l’olor de l’espígol. Segur.