Sonava be, massa be, increïblement be... I érem nosaltres, aquell grup de xicons i xicones que, anys arrere, portavem avant mil projectes i cent il·lusions, deu partitures i un cor. Va ser el dia de santa Anna d'aquest prolífic 2008... i com que va ser especial, vam repetir el quinze d'agost... Aquesta volta, sense presions, sense pretensió de tombar de cul ningú...
Un plaer retrobar l'Helena, la Feliueta i Vero... Un goig tornar a posar una boca com el morro d'un cànter i cantar... solament cantar. La foto ha arribat hui al correu electrònic (se n'ha recordat la xiconeta...) i m'ha renascut aquella sensació de l'estiu, la sensació de fer algunes coses be, i amb gent que té amb un algunes coses en comú, com el plaer d'interpretar coses tan belles com l'Ave Verum de Mozart o el Cant del Ocells. Convertirem l'acústica especial de l'església del poble en un ressó antic i nou, en un retronar de la nostra adolescència perduda, com un cordell que ens relliga de nou amb la veu clara o fosca, com un rebrot de plançó... I va estar molt rebé, vaja... Fins la propera, que voldria que no fos quan ens jubilem... "que encara tinc força, que no tinc l'ànima morta i em sento bullir la sang" ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada