Una nit en blanc,
sense parar de caminar amunt i avall. Esperant que tot estigui en calma per
encendre un cigarret. Els estels dibuixen reflexos sobre els botons de la
casaca. Petites espurnes lluentes, daurades.
El fang, la pols,
les parpelles esblanqueïdes, els llavis tallats... tot allò ha regalimat cames
avall per la dutxa embossada que forma rius de ronya i sabó per les manises
esquarterades.
El fusell pesa,
els ulls baden, les cames teses, i la llengua mullant els llavis contínuament
per alleujar el tall, tastant el lleuger gust de la sang, pessigant amb les
dents blanques la corfeta que els torna de cuir vell.
A Taormina,
penjant de cara a la mar blava, han plantat un jardí. Una llengua de mar llepa
pel llevant sicilià i besa les penyes que el sostenen. Una estàtua de
dos soldats abraçats hi és al centre, damunt una roca forta. Dues figures
verdes entre plantes verdes, com verda és la mort, com verda és la vida.
I un seguici
d’oliveres amb nom d’home: Salvatore, Antonio, Rosario, Pietro... En dues
fileres, rectes, amb les branques capolades, sense faldons. Oliveres que no fan
olives perquè les arruixen quan ve la primavera per matar-les la flor i que no
donin fruit a l’hivern... així les rajoles del terra no s’omplin de taques
negres i rogenques, de pinyols rosegats dels ocells, d’olives esclafades, de sang...
Com traus de
ferida de bala, com taques de sang a la tafarra, com trets que foraden la carn
i la destrossen...
Com panys
rovellats per on no giren ja les claus. Com soques d’arbre estrangulades per un
filferro que anys enrere quedà oblidat. Com sacs de tela rossegats per les
rates, foradats, desfilats, deformats... Les taques s’agafen al sol de fang com
les llepasses i no volen sortir. Perquè solament les taques de la sang, del suc
de les olives, poden tornar la memòria als qui l’han perduda. Taques
impossibles d’esborrar quan la força del taló les imprimeix al cos.
Oliveres amb nom
d’home. Masculí i singular. Olives amb noms de dones, femenines i plurals...
llàgrimes daurades i denses pel seu rostre de mare, filla i esperit de santa...
S’abracen amb el
rovell i el salobre de la mar. S’abracen amb la força del seus braços plens de
merda de coloms que no anuncien la pau. S’abracen i es miren amb ulls buits, d’estàtua...
ulls d’amant, de pare, fill i esperit de mort...
Aquell passeig de
les oliveres amb nom d’home, de soldat, és un passeig d’oliveres
esterilitzades, sense la tèbia i humil flor esgrogueïda que treuen a pomells
quan és l’hora. Vides joves capades amb corbelles estúpides. Pits arrapats,
cors arrencats, mans plenes de sorra.
Una vegada vaig
voler plantar una olivera al mig de la plaça del meu poble, i plantada està...
Les pedres del terra llueixen la sang del suc de les olives novelles. Cauen,
les trepitgen, les esclafen, envernissen el sol. Esportins d’espart i suc d’olives
patides. Perquè no es perdi la memòria dels qui, esclafats, foren engolits per
una mar verda d’oli fred.
