Pauet i els Nòmades

Grito hacia Roma (desde la torre del Chrisler Building)

2012-02-10T10:35:00.000-08:00

Manzanas levemente heridas

por finos espadines de plata,

nubes rasgadas por una mano de coral

que lleva en el dorso una almendra de fuego,

Peces de arsénico como tiburones,

tiburones como gotas de llanto para cegar una multitud,

rosas que hieren

Y agujas instaladas en los caños de la sangre,

mundos enemigos y amores cubiertos de gusanos

caerán sobre ti. Caerán sobre la gran cúpula

que untan de aceite las lenguas militares

donde un hombre se orina en una deslumbrante paloma

y escupe carbón machacado

rodeado de miles de campanillas.

Porque ya no hay quien reparte el pan ni el vino,

ni quien cultive hierbas en la boca del muerto,

ni quien abra los linos del reposo,

ni quien llore por las heridas de los elegantes.

No hay más que un millón de herreros

forjando cadenas para los niños que han de venir.

No hay más que un millón de carpinteros

que hacen ataúdes sin cruz.

No hay más que un gentío de lamentos

que se abren las ropas en espera de la bala.

El hombre que desprecia la paloma debía hablar,

debía gritar desnudo entre las columnas,

y ponerse una inyección para adquirir la lepra

y llorar un llanto tan terrible

que disolviera sus anillos y sus teléfonos de diamante.

Pero el hombre vestido de blanco

ignora el misterio de la espiga,

ignora el gemido de la parturienta,

ignora que Cristo puede dar agua todavía,

ignora que la moneda quema el beso de prodigio

y da la sangre del cordero al pico idiota del faisán.

Los maestros enseñan a los niños

una luz maravillosa que viene del monte;

pero lo que llega es una reunión de cloacas

donde gritan las oscuras ninfas del cólera.

Los maestros señalan con devoción las enormes cúpulas sahumadas;

pero debajo de las estatuas no hay amor,

no hay amor bajo los ojos de cristal definitivo.

El amor está en las carnes desgarradas por la sed,

en la choza diminuta que lucha con la inundación;

el amor está en los fosos donde luchan las sierpes del hambre,

en el triste mar que mece los cadáveres de las gaviotas

y en el oscurísimo beso punzante debajo de las almohadas.

Pero el viejo de las manos traslucidas

dirá: amor, amor, amor,

aclamado por millones de moribundos;

dirá: amor, amor, amor,

entre el tisú estremecido de ternura;

dirá: paz, paz, paz,

entre el tirite de cuchillos y melones de dinamita;

dirá: amor, amor, amor,

hasta que se le pongan de plata los labios.

Mientras tanto, mientras tanto, ¡ay!, mientras tanto,

los negros que sacan las escupideras,

los muchachos que tiemblan bajo el terror pálido de los

directores,

las mujeres ahogadas en aceites minerales,

la muchedumbre de martillo, de violín o de nube,

ha de gritar aunque le estrellen los sesos en el muro,

ha de gritar frente a las cúpulas,

ha de gritar loca de fuego,

ha de gritar loca de nieve,

ha de gritar con la cabeza llena de excremento,

ha de gritar como todas las noches juntas,

ha de gritar con voz tan desgarrada

hasta que las ciudades tiemblen como niñas

y rompan las prisiones del aceite y la música,

porque queremos el pan nuestro de cada día,

flor de aliso y perenne ternura desgranada,

porque queremos que se cumpla la voluntad de la Tierra

que da sus frutos para todos.

Federico García Lorca

Poeta en Nueva York

capçana

2012-02-05T10:32:00.000-08:00

No tot el món sap quina cosa és una capçana...

Comencem per explicar-ho...

És un objecte senzill, humil, artesanal. Una mena de coixinet elaborat amb fils de colors i punt de ganxo. Sol tenir forma d’estrella. Antigament, a l’aixovar de qualsevol xicona, hi ha capçana... La necessita per portar el taulell del pa i les mones al forn...

La imatge...

Una dona que porta un pes al cap... la seva capçana esmorteix el pes, el fa més suportable. El coll recte, l’esquena tesa, els braços correctament col·locats. Qui no recorda la imatge de la lletera del conte?... Si, aquella xicona somniadora que portava dalt del cap un gran sambullo ple de llet. No parava atenció al camí, als obstacles, a les pedres... solament somniava en quina vida portaria si els diners que obtinguera per la llet li permetien prosperar...

Una dona africana que porta pesos que semblen impossibles, fardells, tonells, gerres, llenya...

El món sencer a les espatlles, com Atles, el gegantò mític masculí que suporta el pes del món sobre l’esquena...i no és bona postura, no... lluir els músculs o caminar amb el món damunt...

Amb una capçana de draps caminant descalça sense baixar la mirada... Quan algú parla de la dignitat de la dona, així en abstracte, sempre imagine una d’eixes dones africanes transportant el món sencer sobre el seu cap, amb un menut repenjat dels seus pits dins un mocador de coll.

Elles saben més d’això... i ténen capçanes... heretades de mares o àvies, de la tieta o confeccionades per elles mateixes a l’amor de la llar en les llargues nits del cor de l’hivern.

El símbol...

Si el pa és l’ofrena, el resum dels sacrificis per viure i sobreviure, l’acció de gràcies perquè estem vius com a poble, família, gent de be... la capçana podria ser “aquelles coses de la vida que ajuden amb el pes”, amb la duresa de les circumstàncies, amb la impossibilitat de tanta càrrega... I la porten elles...

La vida és moltes coses, això no és cap descobriment... però, de vegades, pesa... i tant que pesa...!. Solament les coses senzilles i de colors fan el pes més lleuger, més fàcil de portar... els somriures, els afectes, les rialles...

Si, vull una capçana feta amb roig d’afecte, groc d’alegria, blau de veritat i paraules amables, taronja d’abraçades d’amics i bones converses, morat d’honradesa i blau marí de fidelitat...i un poc de verd de natura viva i aire pur... una capçana de tots els colorets que alleugerisca la vida, que la faça menys pesada, menys dura...

Amb ella, feta de fils de família, amistat, estima, alegria, esperança... em sent més capaç de tot, de dur-ho tot avant... No patisques, pararè compte amb el camí i les pedres i les costeres... sense abaixar la mirada, amb el coll tes mirant al front... i avant, sempre avant.

...per trossos

2012-01-22T11:26:00.000-08:00

Ja em feu posar la carn de gallina, quan en Juliet em contà com el representant dels serveis funeraris entrà a l'habitació de l'hospital on cuidava de la seva mare i li proposava un soterrar parcial de la cama que li havia estat amputada a la pobra dona... Com si haguéssim d'esperar la ressurrecció de la carn per fragments, a trossos i mossos... Al nínxol, aquella cama esperaria la resta del "jo" per reintegrar-se en el final... "No som res, no som ningú... ossos corcats de tomba vella" (això canta En Jaume des de la tomba).

Extirpar... tallar fragments i bocins d'un mateix o de qui un més s'estima i seguir vivint...

Si, ja se, parle d'aquelles coses que ningú no vol sentir, tètrica realitat, intimitat fàstica i fàstic íntim... com aquella "Nieves Concostrina" que cada matí feia relats curts a la ràdio referits a cossos sense vida i ossos sense carn... bon matí i endejú...

Ara assistim a un nou verb que no formava part del vocabulari que usàvem amb quotidianitat... RETALLAR

Amputar, extirpar i retallar...

Amputar llibertats aconseguides per la força de la unió i per muntanyes de morts... vore cremar-se quatre joves al Marroc de pura desesperació, mentre el president d'Espanya lloa "els avenços democràtics" de la monarquia marroquina. Vore el rostre de Gadaffi ple de sang i el seu cos a puntellons i, cop seguit, la intolerància i la ignorància guanyant a les urnes...

Vore els lladres dels bancs damunt d'unes sabates de tacó de dos mil euros, córrer escales avall amb les bosses de la brossa plenes dels nostres diners fugint... - Què bones cames té eixe!, deia la iaia coixeta quan veia els futbolistes multimilionaris corrent pel camp.

Extirpar el futur de joves ben formats a la vella Europa... assedegats per començar a viure i aturats sense remei... Asseguts al sol de les places públiques cridant indignats i colpejats per les forces més fortes dels forts... les úniques que saben emprar: les del puny tancat i la ma dura...

Retallar amb tisora de dents punxegudes les conquestes d'una societat que semblava ja tenir clar que l'educació és el fonament de la pau, la justícia i la llibertat per a totes i tots... Jo he viscut encara els dubtes (i no sóc massa vell) del llaurador que troba més precís portar el xicon a fer les ametles que que vagi a l'escola... Però això ja no passa, tothom sembla tenir per sagrat l'espai de les aules, la veu dels mestres... Ara em fan AUTORITAT PÚBLICA i, alhora, em retallen el sou, no paguen la llum i la calefacció, ni les beques, ni els serveis...

Com un cos vell que es pregunta què fa en el món... amb ullets tristos dient: - Senyor, perquè no se m'emporteu ja?... sense cames per córrer, sense matriu per parir fills joves, bells i sans que visquen i lluiten, sense vista als ulls de pura vellúria, sense ànima ni ànim...

No, no... encara no és hora de demanar mort i terra per al cos vell i cansat... encara queda la veu per escridassar-los, per dir-los desvergonyits, lladres, desgraciats... encara queda la veu per demanar, tots a una, llibertat i democràcia i coneixement...

Quan un ha vist llocs com el cementiri jueu de Praga... nou pisos de morts amuntegats coronats de lapides acormullades... quan un sap que tants s'han pegat foc i s'han amagat pels boscos durant mesos... quan aquestes democràcies ha costat llàgrimes de sang... cal tornar a cridar perquè aquesta colla de malparits deixen de furgar en el calaix dels nostres diners... és l'hora de pegar puntellons a les velles cadires, de seure en terra i callar fins que el nostre silenci se'ls faça insuportable... és l'hora de fotre'ls a tots fora i enviar-los al país dels oblidats, o dels "calandaris", però fora d'on vivim les persones de be, de bona voluntat.

Muixeranga

2011-12-09T10:57:00.000-08:00

Somriures de fresc matí de finals de tardor,

guaitant l’espera i respirant encens.

Capgrossos i peus de puntetes,

i la bellesa de saber-se de nou testimonis d’alguna cosa gran.

Plomes, bastons, ferros i fusta,

humana solitud assistida de remeis

i salut, molta salut i força per reinventar la vida nova.

Vent, aire, remoure’s i reviscolar... enganxar-se a l’infinit i repenjar-se d’un núvol,

la pell intensa de l’afecte immens,

enfilant la llum i fent bons els somnis d’una terra alçada...

Alçada i elevada sobre sang i foc, entre els nussos de la soca d’una morera vella.

Blau, blanc,verd,roig... matalassos i llençols a la serena.

Retrona la plaça, rebeca el coll, esmuny els muscles, enforteix els braços, acluca els ulls,

el soroll d’aquell espai.

Tots alhora, tots amunt,

tots d’una, assedegats a vora riu.

El soroll es fa més feble de vegades,

però els trons trenquen l’hora i baden el cel.

Mirar, veure, inquirir, investigar,...

Despullar essències i vestir existències.

Randa, argent, seda, mel.

I entra la creu i trenca la veu...

Fosca llum, fum,

i de nou la música, tots alhora, tots a un temps.

La porta oberta, sempre oberta... entreu!!!

Els cels oberts... dempeus!!!

L’orgull en alt, el camp sembrat

i els càntics de la vida viscuda...de la nit ja clara com el dia.

Olor de tarongina llunyana i llorer proper,

errants pels carrerons i emparats davall dels arcs...

carrer amunt, carrer en alt...

Algemesí, 8 de desembre de 2011. Danses de la Mare de Déu de la Salut. Patrimoni de la Humanitat.

a rajolades...

2011-11-24T12:52:00.000-08:00

Recodreu els dibuixos de "la gata loca"? (krazy kat, es deia quan era un vell còmic). Una gata loca d'amor, en amor i follia a rajolades molta per un ratolí. Un ratolí de nom "Ignacio" (s'ha de pronunciar amb accent del Golf de Mèxic per no llevar-li l'encís del doblatge a una de les hispàniques llengües que en diuen espanyol o castellà, però ara ho deixarem en mexicà). "Ignasio" moria de fàstic pels reclams amorosos surrelistes d'una gata que a cada cop s'enamorava més... si, a cada cop, de colpejar, perquè no hi havia prou rajoles al món per atentar-li al cap a aquella pobra gata enamorada del ratolí equivocat: un masclista, un cafre, un cabró, el ratolí...i ella quan més sang, més amor, quan més colps més corets revolant pel seu cap...

En fi... Uns personatges de "monos animados" que en diuen per allà amb un tarannà semblant al del "Correcaminos y el Coyote" o a les truculentes relacions entre Iogui i Bubú o Epi i Blas... el llest i el moniato... relacions sàdiques basades en un fer-se mal constant, en un fotre's sense treva... amb un polsim d'ingenuïtat, la veritat... no cal ultrapassar-se...

Però en el cas de la gata loca, el més fort és que, com deia "la bova del mas d'Ambròs": -"quan més em pega més el vull"...

No, no pense clavar-me en màrfegues de pallocs ni en corrals plens de puces amb el tema dramàtic de la violència de gènere... no en se ni gens ni prou, i el respecte és la millor actitud quan d'una cosa no se'n sap. Però la gata loca i el seu Ignasio em porten a una reflexiò vella i novella en una fugaç mirada a la societat en la que visc i que em viu: L'ESTÈTICA DISFRESSA LA REALITAT I OCULTA EL DRAMA... allò que s'amaga no existeix.

Hui seria impossible emetre en un canal per a xiquets uns dibuixets com els de la gata loca... és massa evident que seria de mal gust en un món on moren tantes dones a les mans dels fillsdeputes de les seues parelles... PERÒ L'ASSUMPTE VA MÉS AL FONS DEL DRAMA. Vivim en un món on l'estètica amaga l'ètica. Exemples:

...Si no es veuen les xaboles, serà que ja no hi ha persones sense sostre on refugiar-se, si no es veu la violència dins els tabics d'un pis qualsevol a una ciutat qualsevol, la violència no existeix, si diuen "crisi" fins a acabar farts, la gent s'acollona i, amb por, els de sempre, campen com a reis per on volen enmig d'una societat anestesiada. Si amaguem la mort, la mort no existeix, si prohibim paraules malsonants, pretèrits imperfectes, espectacles políticament incorrectes... si ho pintem tot de rosa i verd... la mort, les injustícies, la memòria de les víctimes de totes les baralles i batalles no existeix... AIXÍ VA LA COSA... així ve sent...

Però el cas és que ella, elles, continuen patint les rajolades de tants "ignasios" que les molen a colps, continuen morint i patint desemparades per una societat repugnant que les ven revistes d'Ana-Rosa i collars de perles (ensanguinades, com deia la cançò).

I nomès és un ratolí, un maleït ratolí, un infame ratolí... el flautista d'Hamelín no va acabar amb ell ofegant-lo al riu de la vergonya... el gat Silvestre no va poder amb ell acultrassant-lo en el seu foradet al rodapeu... I el món ple de pobres gates loques moltes a rajolades...

No, no t'enganyes gateta loca... que això no és amor.

De nou la religió dels xinesos: "el confusionisme"... perquè la confussió "in radice" és la de maquillar i disfressar; ètica per estètica. No importa per a aquestos que mouen els fils de les coses la veritat, el fons, l'assumpte... solament importa "el benestar" i no el "ben-ser". I per a la societat que s'agarra al seu benestar amb urpes de gata (ara si loca com una cabra), el destí de les persones, la mort, la justícia, el patiment callat, això importa ben poc... s'amaga i ja, es decora i prou... de nou enecenen llums de nadal i guarneixen arbres amb regals buits i falsos i "ací no passa res"... i si passa, no es veu, perquè el protocol étic de les televisions ha decidit no emetre imatges que puguen ferir la sensibilitat del consumidor...

Reactivaran el consum, baixaran la "prima" del risc i pujaran la borsa... i ENS FOTRAN A TOTS A RAJOLADES D'INDIFERÈNCIA...

I si eres dona i negra (com a quella pobra gata) t'amagaran perquè no se sàpiga la injustícia i les afrentes que pateixes... perquè ja saps... no queda be, no és estètic... com amaguen la mort als xiquets, com amaguen la veritat i la llibertat.

En fi gata loca... una cosa has de saber... alguns no t'oblidem.

començarè a cantar de nou

2011-11-21T11:26:00.000-08:00

li amprarè les paraules a ell, a Joan Manuel... i les farè meues... a força de viure se sent un més viu... i donaré gràcies de nou...

Fa vint anys que tinc vint anys
i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta
i em sento bullir la sang.
I encara em sento capaç
de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu
i encara puc creure en déus,

vull cantar a les pedres, a la terra, a l'aigua,
al blat i al camí que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tant nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.

Vull alçar la veu,
per una tempesta,
per un raig de sol,
o pel rossinyol
que ha de cantar al vespre.

Fa vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys
i encara tinc força
i no tinc l'ànima morta
i em sento bullir la sang.
Fa vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys
i el cor se m'embala
per un moment d'estimar
o en veure un infant plorar.

Vull cantar a l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que ens fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tot sols
i sense cap amor van passant pel món.

Vull alçar la veu
per cantar als homes
que han nascut dempeus,
que viuen dempeus
i que dempeus moren.

Vull i vull i vull cantar
avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demá.

Fa vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys
i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.

De los árboles pintados no caen hojas

2011-11-16T11:52:00.000-08:00

...Me faltan las palabras. Efectivamente, nos faltan las palabras. Se dice que en una de las lenguas habladas por los idígenas de América del sur, tal vez en la Amazonía, existen más de veinte expresiones, unas vientisiete, creo recordar, para designar el color verde. Comparado con la pobreza de nuestro vocabulario en esta materia, parecerá que sería fácil para ellos describir los bosques en los que viven, en medio de todos esos verdes minuciosos y diferenciados, apenas separados por sutiles y casi inaprensibles matices. No sabemos si alguna vez lo intentaron y si se quedaron satisfechos con el resultado. Lo que sí sabemos es que un monocromatismo cualquiera, por ejemplo, para no ir más lejos, el aparente blanco absoluto de estas montañas, tampoco decide la cuestión, quizá porque haya más de veinte matices de blanco que el ojo no puede percibir, pero cuya existencia presiente. La verdad, si queremos aceptarla con toda su crudeza, es que, simplemente, no es posible describir un paisaje con palabras. O mejor, posible sí que es, pero no merece la pena. Me pregunto si merece la pena escribir la palabra montaña cuando no sabemos qué nombre se da a la montaña a sí misma. Ya con la pintura es otra cosa, es muy capaz de crear sobre la paleta veintisiete tonos de verde que escaparon de la naturaleza, y algunos más que no lo parecen, y a eso, como compete, le llamamos arte. De los árboles pintados no caen hojas. (...) Sin nieve es mucho más bonito. Es más bonito, cómo, preguntó el compañero curioso. No se puede describir. Realmente, la mayor falta de respeto para con la realidad, sea ella, la realidad, lo que quiera que sea, que se puede cometer cuando nos dedicamos al inútil trabajo de describir un paisaje, es tener que hacerlo con palabras que no son nuestras, que nunca fueron nuestras, vean, palabras que ya recorrieron millones de páginas y de bocas antes de que llegara nuestro turno de utilizarlas, palabras cansadas, exhaustas de tanto pasar de mano en mano y dejar en cada una parte de su sustancia vital.

José Saramago. El viaje del elefante. fragmento p.253

"siempre acabamos llegando a donde nos esperan"

le gamin au vélo

2011-11-14T11:22:00.000-08:00

El xiquet de la bici...

Diumenge de tardor, vesprada... els darrers rajos de sol entren per la finestra sota les fulles esgrogueïdes del parral... em corde la corretja i la lluentor del cotxe espera a la porta. Fiar-se del bon criteri de qui be em coneix i deixar-se portar a la ciutat tranquila i redescoberta... Una samarreta senzilla dorm sobre un piló... és nostra... i entrem, ens deixem sorpendre pels ullets d'aquell infant, per la bellesa d'aquella perruquera belga, per la mirada freda del ros que diu: "no se... no"... Se'ns passen els minuts tant depressa com el xiconet corre a dreta i esquerra de la pantalla amb la seva bici... Valent, molt valent el nano... Arrecerat a les voreres d'una vida en la qual nomès una cosa és clara... que on és l'afecte és el futur, i la possibilitat de la llum, de la claror...

UNA PELI GENIAL... GRÀCIES, MARC.
Les mans sota l'aixeta mentre corre l'aigua... on és la font de l'afecte?... qui ho sap?... ell cavalca damunt la bici i troba la font... i mai més s'assedegarà...

Un Grand Prix mérité au dernier Festival de Cannes pour Le Gamin au vélo des frères Dardenne… Ils nous racontent ici l’histoire émouvante de Cyril (Thomas Doret), 12 ans, un gamin belge placé dans un foyer pour enfants par son père (Jérémie Rénier) qui ne peut plus (et ne veut plus) s’occuper de lui. L’enfant n’a qu’une seule idée en tête : retrouver son père et son vélo (ce dernier, ayant besoin d’argent, l’a vendu pour une poignée d’euros, avant de déménager sans donner sa nouvelle adresse à son fils). L’enfant révolté fait alors la connaissance de Samantha (Cécile de France), la coiffeuse de la cité où vivait son père : elle retrouve son vélo et le lui rachète, acceptant même de l’accueillir tous les week-ends en tant que «famille d’accueil». Samantha va devoir apprivoiser peu à peu le garçon et canaliser sa haine et sa violence, en lui apportant cet amour qu’il n’a jamais reçu auparavant. Malgré une histoire plutôt simple s’apparentant à un conte (qui a demandé cependant un an de travail côté scénario), les frères Dardenne réussissent à nous livrer ici un très beau film, sincère, lumineux et à fleur de peau. L’interprétation proposée par le jeune acteur Thomas Doret est à couper le souffle, tout comme sa course effrénée à vélo, en quête de compréhension et d’amour. Quant à Cécile de France, j’ai été agréablement surprise par sa justesse et sa spontanéité : un rôle fait pour elle. Elle réussit parfaitement à suggérer cette vocation grandissante et naturelle qui la forge à devenir une mère-amie, protectrice et aimante, sans avoir recours à des explications psychologiques concernant les besoins de l’enfant ou les problèmes du père.

2011-10-30T05:15:00.000-07:00

Tu me manques

Toujours tu me manques.

Je ne comprends, ne sais, ne suis pas,

mais tu me manques.

Je n’ai pas besoin des mots

Seulement que volent de vous.

Tu me manques

Sans jamais t’avoir eu

J’ai besoin de toi

Tu me manques... Ami

Gorgona Siciliana

2011-10-30T04:37:00.000-07:00

De moltes notes i compassos,

De sons i olors.

Dormir poc i buscar els tres cantons de tot i més, amb la sensació que no hi ha prou temps ni prou vida.

Veure néixer i posar-se el sol sobre la mateixa mar amb noms diferents: tres homes, tres noms, tres cames...

Estar a Tunísia, a Grècia, Albània i Itàlia al mateix temps, simultània i pobrament.

El vestit vermell, els músculs bruns de les cames, les bicicletes i els vaixells.

Penyots i platges quasi solitàries. Un caos que funciona i uns àngels que ho miren tot amb cara d’haver menjat be, molt be, d’haver-se menjat Palerm.

El somrís de Mohamed i les explicacions de la gent que allibera les terres per plantar oliveres noves.

Besos d’homes i ulls lluents de dona, olor de fruites al sol i mar... Tomaques assecades al sol, melmelades, tonyines i braços forts.

I la persecució dels qui cuiden els atuells al museu de Siracusa mentre es mouen els ventalls i les passes lentes dels vianants.

Un lloc que fa sorgir paraules aspres a la nit i dolces al matí.

Desnivell, glopades de foc i pedres negres.

La Gorgona siciliana somriu, somriu... I els gossos rebequen els colls a l’ombra de Monreale sobre el marbre i les pedres daurades que ho cobreixen tot.

Ni de nit dona treva la calor. Tots semblen conèixer-se i reparteixen afectes mentre el cambrer de Catània fa volar les botelles darrere del mostrador.

Color de cendra i fanal nocturn. Color de sorra grisa i carn desperta. Color de pi blau i flor verda. I els noms masculins penjats amb claus a les oliveres davant de l’abraçada dels soldats.

I tot el que no és teu es fa teu. I tot el que no es pot mirar, veure, contemplar queda pel futur inexistent i desitjat.

“Cadranno le mura e di nuovo potrò respirare”. I cauran, pedra a pedra, mentre la bellesa balla sola vora les ruïnes dels banys i les muralles. Somriu i cluca l'ull l'indi... i la verge és tan amunt que tapa la lluna amb el seu cap.

Respirar de nou Mediterrània

Respirar sense més paraules xifrades

Respirar la mar

Jònica, Tirrena, Mediterrània...

Ropa vieja. el coleccionista de letras c.11

2011-10-25T11:47:00.000-07:00

Quería quedarse a su lado. Por nada del mundo quería apartarse demasiado del lecho en el que yacía con los pies desnudos, con el semblante del color de una vieja vela de cumpleaños. Pero hay cosas que un hombre tiene que hacer sin pensar más. Hay que hacer todo como siempre se hizo. Elegir una lápida, firmar los papeles de los servicios funerarios, mirar por última vez dentro del ataúd antes de que el chico de los guantes blancos cierre la caja y empuje el carrito cubierto de terciopelo morado. Hay que repartir cosas al vecindario, poner la ropa buena sobre la cama y pensar qué hacer con ella y quemar o tirar la ropa estropeada o demasiado usada... Si, eso lo tiene ya claro... la lanzará en el contenedor enorme que hay junto al colegio. Ahí dice que esa ropa sirve para proyectos de desarrollo en el tercer mundo...¿quién sabe para qué narices la quieren?... pero es un modo sencillo de deshacerse de una parte del pasado que hay que enterrar... Si, conviene que todo se haga como siempre se hizo… como vio hacer a sus vecinas del pueblo cuando murió el padre de las cejas grises y el sombrero negro. Hay que sacar todo de los altillos, abrir cajas, cajitas y joyeros… A veces, dicen, aparece un fardo de dinero en el lugar más inesperado.

Al abrir el cajón más bajo de la cómoda encontró un montón de sábanas de hilo que hubiera sido un crimen tirar y una fotografía preciosa de una mujer de belleza indescriptible. Una larga melena ondulada y un flequillo brillante enmarcan un rostro sereno, sonriente, feliz. Guardó la foto y sacó las sábanas. Ellas serían la primera capa de una enorme montaña de ropa que iría aplastando el colchón hasta casi hacerlo rozar con el suelo.

Encendió la lámpara de la habitación y, furioso, se arrancó literalmente la camiseta… No podía llorar… Ni él mismo sabía a qué se debía aquella sequía de lágrimas, pero podía sacarse la pena haciendo trizas la camiseta calada de orificios y sudor…

Lo primero que había hecho nada más llegar era encender el fuego. Hacía un frío que congelaba los visillos. Los colores fríos de las paredes y de la colcha contribuyen a que todo sea gélido, pero él está ardiendo… de pena, de rabia, de confusión?...

Cuando salga de aquella casa, de aquel cuarto, buscará en su cobertizo el viejo motosierra… quizá funcione todavía. El vecino le dejará algo de gasolina y cortará un poco de leña. Necesita mantener caliente esa casa para dar destino final a tantas cosas, tantos trastos…

Cuando subió al avión sintió una fuerte punzada en el corazón. Dejarle ahí, en la cama del hospital y marcharse… pero no había más remedio… Había que enterrar a Gabriela, su madre… la única familia que le quedaba en todo el mundo. Después del entierro en la vieja iglesia de la aldea cercana a Buzâu recibió algunas visitas en casa. La hija de la vecina, que le dijo cientos de veces lo guapo que estaba con sus zapatos negros y su melena… que si él hubiera querido se hubiesen casado antes de que él decidiera marcharse de allí. Un viejo amigo de la infancia que andaba conduciendo un bus hasta la ciudad más cercana por aquellos caminos salpicados de excrementos de caballo y postes torcidos de la luz. La anciana maestra que le enseñó a leer al amor de la lumbre cuando no podía ir a la escuela. Le enseñaba por las tardes a cambio de un poco de te, chocolate y un traguito de wisky… Había pasado tanto tiempo desde que se fue que pensaba que todo habría muerto, los árboles, las casas, los caminos, las gentes… pero ahí seguían, como si los hubiese dejado ayer.

La montaña de ropa era tan enorme que necesitaría un carromato para transportarla. Valentín se ofreció a ayudarle, pero quería hacer todo solo. Y no paraba de pensar en él, en la mirada inquisidora de Anita, en los restos de barro por aquel suelo cristalino, en el viento que soplaba el día que fueron a ver los viaductos, en sus ojos cerrados, en sus pies fríos.

Arrastró la mecedora del dormitorio de su madre hasta el comedor. Se sentó junto al fuego y lo miró. Lo miró como lo miran quienes lo aman, quienes se sienten seducidos por esa especie de sensación de vaciamiento que provoca cuando se lo mira fijamente. Así, medio desnudo ante el fuego… con los riñones helados y la frente empapada en sudor, Christian recordó las duras palabras del confitero que pensaba contratarle: - si te marchas ahora buscaré a otro, no puedo esperar a que vuelvas de tu país.

Si, había que hacer todo lo que un hombre tiene que hacer alguna vez en su vida. Pensar qué hacer con la casa… cerrarla y dejar que se acabe de caer de vieja, venderla, alquilarla, pegarle fuego y así engañarse a sí mismo pensando que su pasado se quemaría para siempre con aquella casa donde se había criado…

Lo único que tenía claro es que quería volver cuanto antes… volverse a dormir junto a aquella cama en el hospital esperando a que despierte del coma, volver a pisar las baldosas brillantes de su vestidor, volver a poner la cafetera en aquel piso… y no volver nunca más al lugar en el que ahora no podía ni siquiera llorar.

Sentía por su madre una ternura increíble, pero ella ya no iba a estar nunca más sentada en aquella mecedora. Y si ella no estaba, ni pueblo, ni patria, ni lengua, ni nación tenían sentido alguno ya para él… Si, volvería en cuanto consiguiera reunir el dinero necesario para poder pagar el pasaje. Por primera vez en su vida odió su modo de vivir “al día”… sin ahorro, ni tabla de salvación en un “por si acaso”… Buscaría jornal al día siguiente para ir reuniendo lo necesario y volver de nuevo al lugar al que quería anclarse como buque junto al puerto, junto a él.

Servilletas, cientos de servilletas… manteles y más manteles… paños de cocina, decenas… Una casa pobre, si… pero ajuar completo y duplicado… lo de su madre y lo de la abuela… todo viejo, amarillento, guardado desde el fondo de los siglos para no ser usado nunca jamás…

Dispuso una caja de zapatos para poner las cosas que no pensaba tirar… lo que quepa ahí adentro y nada más… la vajilla y la máquina de coser para la vecina y los muebles y todo lo demás para los ladrones que se enterarán pronto de que ya se volvió a marchar y dejo la casa cerrada y llena de cosas… igual hay aun algo valioso… (se dirán). Así acaban muchas casas… desvencijadas por los comentarios de un vecindario que se define a sí mismo como una gran familia (todos se conocen) pero no es más que una manada de buitres al acecho de noticias para actuar rápidamente… -“para que se lo acabe quedando otro me lo quedo yo… después de todo nos conocíamos de toda la vida”.

Porque, ya se sabe, el sentido de la propiedad es tan relativo, tan personal, que lo de uno es de uno y lo de los demás, mejor en buenas manos... las de uno mismo... Este pensamiento le hizo sonreír… Si, me marcharé de nuevo en cuanto pueda… -igual hay suerte y puedo vender todo rápido.

Abrió el portátil… allí no tenía conexión pero quizás algún vecino… No, no hubo suerte…

Sonó el móvil… Anita preguntaba por todo y se mostraba sinceramente apenada por la radical soledad de Christian al quedarse sin resto alguno de familia ya para siempre… si la necesitaba para algo sólo tenía que decirlo. Es curioso, pensó… una persona recién llegada a su vida le enviaba cariños, condolencias y se ofrecía a ayudarle en todo lo que pediera necesitar. Quizás ella era el canal por el que le llegaba el único afecto sincero que le quedaba en el planeta… el de su amigo… o quizás esas cosas del más allá y de los muertos que nos cuidan desde otra dimensión...

No, mañana no hará más que cortar leña y apilarla cerca de la chimenea. Bajará el bar para informarse de cómo andan las posibilidades de trabajo. Y verá de enviar un mensaje a Anita dándole las gracias...

Pasado mañana, quizás, seguirá con la ropa vieja...

el fuego devora un tronco enorme y la pata de una silla vieja... A veces los grandes inendios comienzan con la pata de una silla rota.

Resolución

2011-08-04T11:55:00.000-07:00

RESOLUCIÓN

Resolución de ser feliz

por encima de todo, contra todos

y contra mi, de nuevo

-por encima de todo, ser feliz-

Vuelvo a tomar esa resolución.

Pero más que el propósito de enmienda

dura el dolor de corazón.

Jaime Gil de Biedma

Antología personal

Hay que deshacer la casa

2011-08-04T04:28:00.000-07:00

Sebastián Junyent, (que segons la inculta presentadora de l'estiu cultural del poble on visc i que em viu, és "un autor catalán") escrigué al seu poble natal: Villanueva de la Cañada - Madrid- el guió d'un obra que colpeix, que fa pensar... una obra de teatre que triomfà als anys 80 quan jo era solament un adolescent àvid de teatre i més teatre (per dir només una cosa de la que un anava famolenc i ansiós)... un obra que mai pensava tornaria a vore, i menys a La Torre...

Anys enrere ja em va fer estremir el diàleg de les dues germanes a la casa buida on s'havien criat, les paraules que boten i reboten del passat al present, al futur, i de nou al present, les vivències i els objectes que omplin l'escenari, els ciris encesos i les flairades de conyac, aquells cors apegats a la vida mentre s'acomiaden de tot i es juguen als daus l'herència... Tot això tornà de nou a mi, a nosaltres, anit... mentre una boirineta anava caient a poc a poc al pati de l'escola, mentre els xiquets corrien carrer a munt i avall i alguns reien quan se suposa que cal plorar i ploraven quan sembla més adient riure...

Aquells dos xicots fent els papers d'Ana i Alicia (els únics personatges de l'obra "de cos present") mereixen un aplaudiment millor que el que van rebre anit... Còmics de temps d'abans que munten i desmunten l'escenari amb amics i mares, que actuen, assagen i es maquillen l'un a l'altre... Genial... No sabem com es diuen (jo no ho se) perquè la estúpida presentadora no sabia ben be ni el nom de l'obra, ni va presentar els actors... Dos xicots valents i artistes fent papers de dones, de donasses, diria jo...

Un gran moment al cor de l'estiu d'aquest poble cada dia més endormiscat entre la boira terrera que tapa la lluna i torna la son...

i un fragment de la sinopsi de l'obra...

Ana y Laura son dos hermanas que viven separadas desde hace mucho tiempo. Ana vive en París donde lleva una vida teóricamente moderna y bohemia. Por su parte, Laura reside en Madrid donde ha formado una familia de lo más burguesa. Ambas se reúnen en su Guadalajara natal donde tendrán que poner al día la herencia de sus padres. Este reencuentro estará lleno de recuerdos y de deseos para el futuro más inmediato.

Ullets espantats

2011-08-02T03:50:00.000-07:00

Aquells ulls d’espant, aquell front ple de solcs, arrufat... i és solament un xiquet, un nen primet amb braços com brancam de salze que plora, amb cames de canyot i clavícules marcades sota la samarreta...

Si, només un infant d’uns sis o set anys.

Aquells ulls miren espantats els ullals del volcà, s’apreten quan les ràfegues de vent fort i fred escampen les cendres, la terra gris, i amunteguen les dunes i colpeixen els rostres.

Uns ulls d’un blau intens, immens, encerclats d’una pell blanca com la neu i espurnejada de pigues taronja...

El fre de ma ha esgarrat el sol. Un sol intens d’alta muntanya. El puny del pare colpeja el canvi de marxes i s’acosta el xicot que ha de cobrar l’aparcament.

Il Comune de Linguaglosa ha preparat totes les opcions: passeig en ase per les voreres del bosc arrasat per llengües de lava. Caminada guiats per un home experimentat en els perills de la terra que s’obre i glopeja foc. Remuntada en camionots serra amunt fins a les cotes que el sentit comú i les autoritats enteses permeten. I els peus, les cames i els colps de vent que capgiren flors grogues i morades, que arranquen cabells i treuen llàgrimes.

Plora, plora fent força contra la impossibilitat de mirar.

És l’hora... tot el grup ha d’ensenyar les butlletes i el paperet que descarrega l’organització de responsabilitats en cas que el gegant Etna comence a vomitar. A peu, als lloms d’un ruc, o a cavall d’una bèstia de ferro que brama petroli i remena la pols de l’aparcament fent fugir els que només miren cistells plens de joiells fets amb falsa pedra volcànica negra.

Les runes de la vella estació d’hivern devorades pels rius negres. Les soques abrasides dels avets que deixà cul-per-amunt o panxa-en-terra la embestida de la darrera erupció, quan la muntanya s’esbadoca i obri ulls negres per on s’hi vol. I les floretes que el pare tracta de fotografiar a traves dels vidres polsosos del camió. Aquells ullots d’infant, blaus de cel i mar propers ho miren tot, escudrinyen com si volguessin atrapar-ho tot per sempre.

El pare, de nom Jorg, un homenot fort i ben plantat. Amb parar de soldat i parlar de poeta. Amb la seua manota posada estratègicament entre el cristall i el cabet del xic, perquè les rebolcades del camió de rodes immenses no colpejen el seu infant, el fill únic que tant se li sembla i que es cria tan rovelladet.

La mare, de nom Helga, la dona més gran del món, la geganta que li ha ultrapassat els gens de cabells color de carabassa, la dels braons immensos, la dels pits generosos, la de les cames de creuera alta, la de l’abraçada que el cobreix per complet... el seu petit ocellet d’ulls espantats.

I ve el cop que el pare tractava d’evitar, i l’infant plora i gemega... Pobret!, xiquet de vidre i dacsa, de fang i núvol, de veueta de titella... infant suau i dolç, que plora i arrufa més si es pot el seny... i aquelles celles quasi invisibles s’arraconen al centre de la seua careta... Tan bonic!!!.

La mare estira els seus braços llargs com el mes més llarg de l’any, eixe mes en el que no sonava el telèfon ni s’escoltaven paraules d’amor des de l’altra banda de l’oceà. Amb aquella tendresa difícil de descriure, el rodeja de nou, com tantes voltes. Amb una veu tan greu com la notícia d’una mort, vol trencar-li el plor... però és el pare qui fa que cessin els gemecs i la plorimeca d’aquell pobràs... Tan boniquet!...

Només néixer ja degué posar aquells ulls d’espant. En portar-lo als braços de la mare i mirar-la per primera vegada es va espantar. És la mare més gran del món, la mare immensa, la dona que mai s’acaba quan es fa l’exercici de mirar-la de sud a nord, de baix a dalt... Ella ho sap, sap que és enorme i grandiosa com la muntanya que pujen, ara ja a peu, des del lloc on els ha deixat el camió.

El se sap fill de la mare més mare, la de la sonrisa que li dona calma, la que continua mirant amb espant d’amor, si és que és possible mirar així...

Aquells ullets miren així el cràter fumejant del volcà, a més de tres mil metres... El pare tracta de treure una foto del xiquet davant aquell monstre bell i grandiós... però el vent s’emporta el xiquet de palla, els ossets que abriga una samarra blanca amb caputxot... Ella el subjectarà, el refermarà contra les seues caderes amples i ben formades. Ella serà el seu recer segur, el seu refugi...

Flash!... ja ho tenim...!

La ventada para uns segons, i la visió de les floretes de colorets sobre la sorra gris entre les pedres negres torna a la seua memòria... les acaba de vore, però queden tan llunyanes camí avall... i aquells colors il·luminen els seus ulls d’espantadet... ara un raig de llum envolta aquelles dunes de cendra i els núvols s’esmicolen per un breu espai de temps i es veu la mar... a travès d’aquells ullets d’infant...

Al cim de l’Etna

Estiu de 2011

Només Diumenge

2011-06-12T09:58:00.000-07:00

Sempre li passa...

Cada setmana.

Sense falta.

Diumenge, millor dit, la nit que traça un pont entre diumenge i dilluns. Des que escoltà aquella cançò italiana “...dopo domenica é lunedi”.

Acabava d’entrar la primavera quan començà a passar-li. Desprès de tallar sense estridències una relació que fou com una mascletada: curta, intensa, fugaç i plena de fum i olor de pòlvora.

Ja se sap... els primers matins de dilluns de primavera una mandra especialment espessa deixa poc lloc a la reflexió sobre el perquè de tot plegat... Passa sempre, ho diuen al telediari: al·lèrgies primaverals, astènies, gossera sobirana que es fa ama i senyora del cos d’un sense demanar permís...

I costa alçar-se...

La primera volta no va fer ni cas i ho va atribuir tot a eixes coses que fan de la primavera el pretext ideal per posar excuses a la gent que reclama activitats i acomboiamentes amb la frase feta del típic: va, anima’t, que ja ve el bon temps!!!... anem, eixim, tornem, pugem...

Pep diu: xè, em sap greu però crec que m’ha entrat l’al·lèrgia o l’astènia, o la mandra, o la tensió baixa... ja se sap, les coses de la primavera... res greu però “cola”.

I es queda a casa cada diumenge, i planxa i neteja, i llegeix i beca, i lluita contra unes oronetes que s’han entestat a fer un niu a la volada de la seva teulada. S’estima ell els animalets de nostresenyor... però no està disposat a que li caguen a la porta de casa... Faran el seu niu, però no on elles vulguen... Oronetes si, però no ací... com els molins de vent, o com les antenes de telefonia mòbil, o com l’autovia que pretén travessar la valleta de banda a banda destrossant-ho tot...

I ocupa el temps, Pep... i amb coses “de trellat”... però arriba la nit i no dorm, ni gens ni miqueta, ni un xic, ni un pam...

Es rebolca i regira. Prova totes les fórmules conegudes pel que fa a postures correctes de bendormir (que igual era un moro sabut en aquestes coses)...

Valeriana, infusió, llençols nets i cos dutxat... ni res ni poc, ni gens, ni massa, ni un glop... No dorm...

Hui ha passat vora un jardí. Tirava fotos a les coses que veia el Pep i que li cridaven l’atenció... Les ha organitzades i ha esborrat les que no valien res. La imatge d’una d’elles s’ha fixat a la seua ment insomne de diumenge a la nit... i l’acompanya una

tonada obsessiva de “star wars” fent martell i boix al seu front...

Un mosaic primaveral de ronya, pètals i vida contaminada és el “fons de pantalla” de la seva memòria fixa i la música en “repetició incessant” el banyen en un toll de suor.

Un altra dutxa i el pensament constant de que demà, dilluns, és dia feiner i no estarà per a res... No podrà rendir a la feina, no podrà posar-hi atenció.

Diran tots: xè Pep, menut cap de setmana t’has pegat, no?... vens arronsan-te com un serpot a la feina, home... Posa’t una cremeta per al contorn dels ulls que fas cara de cadàver, home...

Pensaran que està turmentat, que no porta be la ruptura, que no menja i s’està ficant en un carreró perillós... Pensaran que els caps de setmana s’entrega a perdicions i vicis inconfessables...

Senzillament no pot dormir els diumenges a la nit, i solament diumenges, i sols a la nit...

La Núria, confident amiga i dotora compulsiva de vides i hisendes alienes (la típica que sap tot de tots i ningú saps res d’ella)... ja li ha recomanat una vident que li solvente la qüestió... El misteri s’ha de resoldre per mans de professionals...

Per què diumenge, cada diumenge, només diumenge...???

S’alça... no ha apagat l’ordinador aquesta matinada de diumenge a dilluns... mira de nou la foto, la retoca, fa proves amb el “photo-shop”... les quatre, les cinc... finalment es disfressa de corredor de fons i pega un tomb per la ciutat fet un tocacampanes. Córre, córre... com pot tenir eixa energia sense haver dormit gens?... Ningú el veu, és massa d’hora... solament el veuen els xicons del camió que airruixa les voreres i canvia la ronya dels carrers de banda a banda, deixant les flors de pensament de les jardileres com si un maremot les hagués arrabassat pel damunt... Desprès el sol les cremarà i transmutarà el seu color natural... Les pobres flors de ciutat que han vingut a aquest món a patir... a mal viure i malmorir...

Hora d’anar al treball... un dilluns més sense haver dormit, ni poc, ni molt, ni gens, ni encara...

Solament el tranquilitza la seua pròpia sonrisa a l’espill mentre es diu: Pep, no passa res... hui, demà, despús-demà i l’altre si dormiràs, home... dilluns, dimarts, dimecres, dijous...

Com diu el refrany: “diumenge, tot m’ho menge”... però no dormirà... la lluna se’l menjarà a ell el proper diumenge... si és que està...

Recorre als vells trucs,

compta ovelles, respiraprofund i poc a poc, no penses

en els assumptes del diaque s'aproxima

i no acaba d'arribar.La nit és una oficina,

un telèfon que sona,un home que dictamina

en veu alta sobre totesles qüestions de la vida.

La nit és una pesadalliçó de filosofia.

Al lluny, passen trens,i en la finestra s'afina

una remor de terraplens sacsejats, de cornises

afilades pel vent,de motors que s'eternitzen

la seva fugida cap a l'infinit.Mira el rellotge i resigna't a deixar córrer les hores que et queden. Encara no ha passat el pitjor: quan aquesta llum malaltissa que precedeix al dia acoloreixi les cortines, el somni t'haurà rendit.

I començarà un altre dia...

Fragments de vida passada...

2011-06-12T06:03:00.000-07:00

Un pitxer penjat d’un clau, les marques del desgast en uns texans, unes pedres caigudes accidentalment o bellament col·locades en una pila a la vora del camí... En eixes coses em fixe... Què hi farem?... sóc més "micro" que "macro"... o què se jo?...

Mire fragments, bocins de la realitat, trossos i mossos de la vida, o millor, de les experiències que la vida m’ofereix... Un amic em digué un dia quan el convidava a pegar-se una volteta pel blog, que trobava que aquest lloc era una bona manera de compartir les meues coses, les meues activitats i experiències... Tal volta tenia raó... Vaig començar a escriure per ací amb l’única intenció d’expressar-me, en un moment de la meua vida en el qual la necessitat de dir el que vulc, d’escriure era una necessitat vital irrenunciable per a mi...

Ara m’adone que solament pose fragments, explique fotografies d’una realitat més complexa i més rica del que s’ensenya o es pot deduïr...

Des que vam fer la ruta del BARRANC DE MALAFÍ AL PLA DE PETRACOS (Tollos-Castells de Serrella) fa un parell de dissabtes, aquesta imatge m’acompanya, em pega voltes al cabet... “Semblen dos amics de festa”, diu Marquets... Robert encara riu, Joan i el Roget esclaten en rialla... i jo, seriòs, la mire i la remire...

¿Què sabem de qui volguera que pintès aquesta imatge sobre una roca fa milers d’anys?... Què en podem dir?... solament el que en sembla, el que ens ha colpit, o extranyat, o cirdat l’atenció... perquè així som: éssers encuriosits pel que ens envolta... Això ens fa “nòmades del sentiment”... mai en tenim prou, sempre busquem sensacions noves i novelles... Però hi ha algo que sempre resta, sempre ha de quedar de manera permanent, encara que siga un fragment: un morro d’olla, un test de plat, un bocinet de cor ferit, una escorfeta de pa compartit...

No se què et diu a tu aquesta imatge “macroesquemàtica” de les coves prehistòriques... però a mi em diu tant!!!... si, ja se, que sóc un “moniatet” de cor sensible i cos retort jejeje... que no és per a tant, que són unes ratlles vermelles sobre un penyot ocre i prou... que hauria de desfer-me’n del vici de sobredimensionar les coses senzilles... si, ja ho se, m’ho has dit moltes vegades, amic...

Però eixa alegria festiva en l’abraçada dels dos personatges, eixos braços (són braços...?) amb els dits mirant el cel... eixe esclat de vida fora de tot temps i espai, m’ha rebordonit l’ànima i m’ha reactivat més, si cal, les ganes de viure més i més fragments de vida... Convidat estàs...Ho saps.

tren de llum...

2011-03-28T11:01:00.000-07:00

Cinc cavallers travessen les vies i la paret que no hi és entre la nit i el dia...

Amb la força del vent, amb la ràbia del temps, amb el foc de l'amor...

Per veure de salvar la vall i els barrancs de Mariola.

De pedra, ferro i fang...

removent i rebrotant.

Un xic de llum i un pam de fred,

estrenant la primavera i estretint llaços d'afecte amb aquelles serres.

Anouer, cirer, pomera i vinyes...

Com un riu, com un exèrcit de silenci i tènue calma,

mirant a terra, a l'horitzó i per les finestres derruïdes del temps.

Sent ràbia i amor... diu la veu greu de la terra...

Sent esperança i temor.

S'enlairen banderes i es fonen els peus amb el sol

i la sensació de cansament obri el cor i l'apetit... l'alt, el baix, tots...

mar i cel... mar-i-ola. Benvingut a casa...!!!

Dansant i escalant... amunt, sempre amunt...

Perellons, olives i calç... i un barret de palla i el gemec d'afecte d'un gos.

Tots cinc i un... aigua clara i cor obert en canal...

dansa de vida i mort a tot el que escarba fetges i budells.

Llum i vespre d'entretemps...

I la senzillesa de l'esforç,

de vegades sobrehumà, impossible, realitzat.

Barrancs d'assuts i safareig... neteja d'odis i camins sense sentit acabats de descobrir...

Amistat exuberant i inoperància dels febles... amor d'home i verda donzella...

Nomada spectans spectantibus formae

I els ulls plens de vida i secs de vents.

Tots un i un saber-se junts cap el futur...

I el tren continua marxa... sempre avant...!!!

Pau - Per Agres. Març 2011

sacrilegios de barro. El coleccionista de letras. c.10

2011-03-28T10:56:00.000-07:00

Ernesto cogió las llaves y apretó fuerte el puño... Anita le había encargado que trajese una camisa blanca limpia, un pijama y las gafas. Si despertaba repentinamente del coma, sin sus lentillas... Deseaba profundamente ser la primera persona que él viera, el primer destello en su reencuentro con la vida, con las cosas, con la luz.

Subió como liebre los peldaños de dos en dos, de tres en tres… repicando los dedos y canturreando una de sus coplas.

Al entrar, automáticamente la luz del pasillo iluminó cada objeto escogido. Así estaba todo preparado en aquel piso. Un foco tenue iluminaba una cerámica griega, otro hacía lo propio con el abecedario bordado creando un halo de luz circular que dejaba en penumbra las letras que quedaban escoradas en las esquinas del rectángulo…

Ernesto recorrió con parsimonia cada estancia, cada rincón… sintió el placer de violar la intimidad ajena sin miedo a ser molestado o sorprendido en pleno proceso de descubrimiento, de inquisición… Recordó fragmentos de viajes relatados por él en Trafalgar, anécdotas, miradas… rozó con el dorso o con la palma de su mano algunos de aquellos objetos… acercó la camisa a su nariz y la olisqueó como un chucho. Impetuosamente la lanzó sobre el colchón y estiró la sábana… la apretujó contra su pecho… sus brazos flacuchos forzaron un abrazo al vacío y produjeron un océano de arrugas sobre la tela de seda oscura.

En la cocina abrió cada uno de los armarios y cajones. Olió los tarritos de las especias que trajo de India, uno tras otro, con el denostado placer oculto de los sibaritas. Probó la miel endurecida que quedaba al fondo de un bote de porcelana gris con su dedo pulgar…

Y sintió como se resbalaba entre sus manos y se partía contra la bancada por el pálpito que sintió cuando Christian apareció.

- Te has dejado la puerta abierta…

- Dios!. Menudo susto… Quien eres?. Qué haces aquí?.

- Soy el fontanero – mintió- creo que hay que ver que pasa con ese desagüe.

Ernesto no reparó en el nulo aspecto de fontanero de Christian, ni en la ausencia de herramientas… A veces los ojos ven solamente lo que quieren ver y el entendimiento entiende lo que quiere confundir. Y Ernesto confundió los gemelos de Cristian con la llegada de la primavera y el caminillo de sudor de su espalda con el primer baño del verano. Porque Christian se agachó bajo el fregadero e hizo como si aquel codo de tubería necesitase una inspección ocular.

Así, tal cual se describe la escena: Cristian arrodillado bajo la pila, Ernesto recogiendo los fragmentos del bote de miel y una tos nerviosa rebotando de azulejo en azulejo… Así fue como les encontró Anita.

Ahora es ella la que se acelera al ver aquel piso sometido a sacrilegio, invadido por el olor y el barro de las botas de Christian.

- Christian, Qué haces ahí abajo?...- dijo con una risita impostada.

- Ah, os conocéis? Dijo Ernesto.

- Has cogido las cosas… Las gafas?

- No, aun no he tenido tiempo, acabo de llegar y se presentó por sorpresa el fontanero.

- Fontanero?... Cuanto misterio escondes, rumano.

- Rumano?, preguntó Ernesto… Hubiera jurado que eras sueco o noruego…

- Jeje – rió Christian- y cómo se supone que tiene que ser un rumano?... dime.

Ernesto no respondió. Anita no quiso saber qué era eso de “fontanero”. Christian, que no esperaba encontrar a nadie en el piso, sencillamente se incorporó y, después de golpearse los vaqueros a la altura de las rodillas, levantó la mano despidiéndose y enfiló el pasillo hacia la puerta.

-Espera, dijo Anita. Tienes llave del piso?... Te la dio él?...

- Preguntas demasiado, no crees?. Y aplicas bastante mal la lógica.

Antes de salir levantó el foco que iluminaba el abecedario y lo centró de modo que ninguna letra quedase en penumbra. Él es así… actúa con una libertad que nadie le da. El foco le parece mal colocado y lo sitúa como le parece mejor sin preguntar… sencillamente lo hace.

- A de Anita… ves? Ahora tu inicial recibe la misma intensidad de luz que el resto de las letras.

El comentario de Christian hizo zumbar unos cuantos pensamientos en la mente de la chica. ¿Sabrá lo del armarito de las letras?, Si, seguro que si… Tiene llave, sabe todo, es la x en la ecuación. Despejando a Christian podrá desvelar el misterio, todos los misterios que planean como águila sobre él. Podrá saber todo lo que él nunca revela, todas aquellas cosas de las que nunca habla, todas las contestaciones a las preguntas respondidas con silencios.

Pero Christian sale de aquel piso dejando galletas de barro por todas partes. Los cabellos limpios hasta la exageración y las botas llenas de barro y briznas de hierba; repartiendo a partes iguales fragancias y guirnaldas, pequeñas escorias y reflejos dorados.

Ernesto se oculta tras uno de los estantes repletos de libros que hacen de tabiques y que dividen dos de las piezas que conforman aquel piso. Su nariz coincide perfectamente con el lomo de la metamorfosis de Kafka desde el punto en el que Anita le descubre como espía. Un pequeño escarabajo negro se sitúa entre sus cejas y le convierte en un ser mitológico de tres ojos. Y los tres ojos miran al abecedario.

- Sal de ahí, haz el favor… a ninguna mujer le gusta sentirse observada, ¿sabes?.

- Je je… Qué ingenua eres!... Vamos- contestó Ernesto- si fuera el fontanero el que te mira no dirías esas sentencias, Anita.

- No es fontanero, que lo sepas… Es su amigo.

- ¿No es fontanero?... pues se agacha muy bien bajo el fregadero…!!! – dijo con su tonito típico-.

- Vamos, cojo las cosas y me vuelvo al hospital.

- Y ¿para eso me hiciste venir?. Si pensabas venir tú misma… ¿entonces?...

- No, no pensaba venir yo misma, por eso te pedí que lo hicieras tú; pero algo me dijo que debía venir hasta aquí… Un pálpito de los míos, ya me conoces…

- ¿pálpito? Uf!... siempre me pareció que usas palabras como de otro siglo, Anita…

- Si, estamos en siglos diferentes tu y yo, sin duda… Venga, recoge las cosas mientras yo limpio un poco todo este barro…

- Déjalo, mujer… seguro que viene “la chacha” a sus horas… Menuda es esa…!

La mención de la chica que limpia aquel santuario hizo que una especie de aguja de tejer atravesase la frente de Anita… dos, tres llaves… ¿Cuánta gente podía entrar en aquel lugar?. ¿Cuántos habrían entrado en el vestidor?... ¿qué sería aquella especie de sagrario de nombres, objetos y recortes?...

La punzada seguramente se debía a las horas pasadas sin sentido en aquel hospital… pero se clavó fuerte, rígida; hasta hacerla sentir confusa como nunca antes.

El golpe que recibió la puerta blindada cuando salieron fue aun peor… sonó a tumba, a lápida rota, a nicho… ¿Y cómo coño suenan esas cosas?... Un misterio más sobre el que regresar en sueños, uno más…

yacente. El coleccionista de letras. Cap. 9

2011-03-14T05:38:00.000-07:00

Las manos de Christian eran bellas. Anita las miraba como hipnotizada, pero él interpretaba aquellos ojos como la mirada de una loca, de una mujer atormentada, ida...

Se sentaron frente a un café y un wisky. El círculo perfecto de la mesa de mármol, la perfecta simetría de cuatro antebrazos apoyados sobre el frio. Y las piernas inquietas de Christian delataban su necesidad de saber porqué aquella mujer le había citado allí.

- He estado en su casa. Entré al vestidor. No debí haberlo hecho. Él es muy celoso de su intimidad, de sus cosas. – dijo Anita-

- Y...? ¿Has encontrado alguna cosa que explique porqué está en coma?... ¿Es eso?.- contestó chuleando Christian-

- Dime, ¿de qué os conocéis?. Solamente tu teléfono está registrado el la agenda de su móvil.

- Nos conocemos, y punto... eso no viene al caso... somos amigos desde hace mucho, si es eso lo que quieres saber.

Christian tiene una extraña capacidad intelectual. Puede estar perfectamente atento a dos o tres conversaciones al mismo tiempo. Escuchar a Anita, estar en lo que se cuece en la mesa de al lado y, si no sonara Queen por las bóvedas de aquel local, podria tratar de escuchar con atención lo que hablan los dos camareros que rien junto al mostrador... Pero suena aquella mítica “bohemian rapsody” y Christian bastante tiene con el tono agobiante e inquisidor de la amiga de su amigo.

- Pareces francés... ¿Me equivoco?. ¿No nos hemos visto antes tu y yo? – preguntó el camarero larguirucho al rumano-.

Christian, no contestó, sencillamente bajó la mirada y sonrió...

Ella quiere saber, necesita saber... se puso a elucubrar con asuntos de drogas o turbulencias similares al verse ante el cuerpo inerme de él. Inquiere los entresijos de las arrugas de la frente de Christian para ver si encuentra algun vicio oculto, algún insano placer que haya podido llevarle al estado en que se encuentra. Lo cierto es que pensó en alguna exótica enfermedad contraida y latente. Algo que cogería en algún lugar raro de los que frecuenta en sus viajes. Debió comer diablos fritos de Sumatra o abominaciones tailandesas... Pero ese camino quedó cerrado a su mente cuando los análisis primeros descartaron intoxicación alimentaria. Pronto sabrá los resultados de nuevas pruebas que descartarían o no el consumo de alguna sustancia prohibida y consumida con aquel hermoso melenudo que tenía delante...

Si, le pareció hermoso... pero aquel acento que ella no conseguía ubicar correctamente la ponía nerviosa, acrecentaba su desconfianza ante el “gran amigo” del que nunca antes supo nada... era como si los secretos que guardaba él en el armarito rosa del vestidor se hubiesen encarnado en aquel hombre que, al mismo tiempo, la atraía irresistiblemente y le provocaba los peores sentimientos. Su móvil amontonaba mensajes para Christian, de Christian... y sólo su teléfono, exclusivamente el suyo...

En la mesa de al lado se habla de una revolución que parece querer estallar en las aulas de la facultad de derecho... mucho más interesante para Christian... Además, las voces masculinas se escuchan mejor entre los cabellos lacios del rumano... lo grave se retiene mejor; al menos a él le pasa... La voz aguda y monjil de Anita se le clava como alfiler en el lóbulo y se resiste a entrar en su pabellón auditivo... Es él, es su amigo la sustancia misma de lo que habla Anita... pero Christian resiste a duras penas aquella acupuntura de palabras a las que le somete en este momento... Habla atropelladamente, sin descanso, pregunta sin esperar respuesta... Anita habla y habla...

Al salir de la cafetería caminaron juntos por donde todo el mundo pasea... cualquiera hubiera pensado que se trataba de un par de enamorados a juzgar por las apariencias, porque Christian dejó caer su enorme brazo sobre los hombros de Anita. Es un hombre afectuoso y, aunque no soportaba su voz, una extraña necesidad de dar ternura a aquella mujer le surgió de adentro.

La rodeaba con su brazo como si la conociese de toda la vida. Apartó sus cabellos antes de hacerlo, con delicadeza, y no preguntó si le apetecía ser abrazada... sencillamente lo hizo con naturalidad.

Anita chupaba un caramelo de menta para refrescar la bóveda de su boca después del espeso café, y el saliveo convertía en más insoportable aun aquella vocecita para Christian...

- calla!... mira las formas del agua turbia en la charca de los patos... – dijo él-

- Se que hace rato que no me escuchas, no soy tonta...

- Callaaaaa!... vamos juntos al hospital, quiero verle.

Por primera vez Christian iba a verle sin ser requerido previamente por él. Nunca, hasta ahora, había irrumpido en su vida en modo alguno sin que él le hubiese llamado primero. La extraña relación que tenían era así. Sus vidas transcurrían independientes, los días se sucedían sin que ningún puente les uniese... Hasta que él llamaba, o enviaba un mensaje, o requería su presencia... Y siempre, absolutamente en cada una de esas ocasiones, Christian acudía. Él ponía el lugar, el plan, la hora... y Christian arreglaba sus asuntos y aparecía sin más. Cada vez que se veían es como si el tiempo transcurrido se hubiese sincopado, como si todos los días, semanas, minutos se metiesen en una caverna, en un paréntesis, en un agujero negro y desaparecieran. Esa era la sensación: entre uno y otro encuentro no existía el espacio ni el tiempo... como en un contínuo indefinido.

Anita apreciaba el peso de aquel brazo de un modo insondable... Quizás solo necesitaba el abrazo de un desconocido para que los pálpitos se calmasen, para que los rebuznos de su mente pensando compulsivamente en las posibles causas de aquel estado de coma, callasen.

Y sucedió.

Bebieron de una fuente en el parque... primero ella, luego él... con el dorso de la mano se secaron las frias gotas que quedaron en sus mejillas, al unísono... y se intercambiaron una leve sonrisa... la de ella de agradecimiento, la de él provocada por el frio en su rostro.

Por primera vez desde que se conocieron aquel verano tiempo atrás, verano con olor a pintura fresca y pasteles de nata; Christian se iba a presentar en su vida y sus cosas sin ser llamado, sin respetar un pacto nunca formulado que consistía en desaparecer totalmente hasta la siguiente vez... él manda, requiere, necesita, solicita, propone... y Christian, indefectiblemente acude.

Esta vez va porque quiere, porque necesita verle yacente, porque quiere saber si será la última vez que le vea... ¿quién sabe?...

Suena el móvil de Christian...no, no es él, no puede ser...

Cosas de trabajo...

-No, no puedo hacerme cargo de eso ahora- responde-... y cuelga.

...

La blancura de la sábana que le cubre, la intensidad cegadora de la luz, la nata, el blanco de las paredes... todo se mezcla en el fogonazo que percibe al verle...

Un pinchazo más de fina acupuntura, pero ahora en el corazón.

Asalta su mente el redoblar de los tambores del pueblo en la procesión... Cuando pintaba aquel verano tórrido, ponía la música a tope para no oir aquel martilleo que se colaba por las ventanas abiertas... pero el bum-bum era siempre más fuerte, más poderoso...

Ahora, los pies de escayola del Cristo yacente pasando lentamente por delante de aquella reja del pueblo son sus pies... amoratados, verdosos, lívidos... unos pies que asoman al final de la sábana infinita... los suyos, los de él...

Siempre se preguntó porqué paseaban por aquella calle constantemente la imagen del Cristo muerto en pleno verano, porqué necesitaban pasear a ritmo marcial arriba y abajo cada semana, invierno y verano con aquella tétrica imagen desnuda y siempre por la misma calle... Y siempre fue un misterio que no resolvió, una pregunta sin respuesta porque nunca la fromuló...

De nuevo dejó reposar su brazo sobre los hombros de Anita y, con las yemas de sus dedos, recorrió las venas del pie de su amigo... lentamente, poco a poco, con religioso respeto... en profundo silencio...

Y lloró...

dansa desig

2011-02-24T11:22:00.000-08:00

Són les 6 de la vesprada d’un dissabte de primavera sobrevinguda. Els ametlers ja han esclatat tots alhora, com és menester, i han fet d’aquesta valleta humil un racó d’una bellesa difícil d’explicar. Febrer. Bon sol. Alcoi. Teatre Calderon. On prenem els banys que ens retornen la il·lusió d’una vida encara saludable, on fem el peix o la granota des de fa uns mesos el Marc i jo mateix hi vam jurar gaudir d’aquella ciutat que ens fa de capitaleta acollidora als que vivim entre els caixons de les serres que ens envolten. Primera oportunitat no fallida: Dansa contemporània al Teatre. Bon aspecte. Camisa blanca, mocador gris, sabata negra i moltes ganes de retrobar l’experiència estètica.

Cinc ballen i ens fan estremir. Corpresos, sorpresos i amb ganes de més... No puc dir prou ni gens perquè les notes i giravoltes, els nussos de nervis i aquella forma d’expressar-se amb tanta cura i bellesa en són ben difícils d’atrapar amb quatre frases.

Posaré la lletra de la peça final que encara em ressona cinc dies desprès al cabet... I posaré la flaire de la pastisseria “el Túnel”, el sabor dels bolets de xop del “Campanar”, la lluentor de les voreres de marbre i el somriure del gin-tònic al “de dins” i aquells ulls bruns i el somris de Pepa i la gent del "Sant Jordi" quan sortien de l'assaig... Els ulls de l’amic emocionat i la russa que ens serví tan be i tan desimbolta i els gemecs del meus ulls cansats en mirar el violí... Tan bo, tan bonic!!!.

Bir demet yasemen (o Un ram de gessamins)

(Maria del Mar Bonet - John Berberian)

No s'ha mort el desig,
el desig que jo sent per tu.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és aquí,
no s'acabarà així.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és més fort,
fa tot sol el seu camí.

Per més que em lamenti, si el

meu desig
ni sent ni veu ni espera,
per més que m'allunyi si el meu desig
surt de mi cridant-te.

No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és aquí
com el sol surt al matí.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és tossut,
va trenant el seu camí.

Per més que em lamenti, si el meu desig
ni sent ni veu ni espera,
per més que m'allunyi si el meu desig
surt de mi cridant-te

No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és aquí,
no s'acabarà així.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és més fort,
fa tot sol el seu camí.

Un viaje en noria. Pastora. Un altra cançó per pensar...

2011-02-06T01:34:00.000-08:00

Ya me ves, debajo de un árbol, ya me ves, sin nada que hacer,

me miró la realidad con tanta fruta que morder.

Ya me ves, otra vez palpitando, ya me ves, volviendo a vibrar, no hay manera de adivinar si el puto Murphy va a joder.

Ya me ves, con las ganas otra vez de volver a sentir de más, notar que estás aquí.

Ya me ves, otra vez degustando ese plato adornando mi mesa; aprendí a cocinar diferente, aprendí una nueva receta.

Ya me ves, otra vez deseando que me sobren razones de más, que no vuelva a sentir que despacio es sinónimo de descuidar.

Ya me ves, a la sombra del árbol, no sabiendo muy bien de qué voy, si la fruta cuando madura es cuando tiene más sabor.

Ya me ves, esperando el milagro, ¿no lo ves? Que no pienso de más. Si es de día, de noche, da igual, qué gusto da desertar.

Ya me ves, con las ganas otra vez de volver a sentir de más, notar que estás aquí.

Ya me ves, otra vez degustando ese plato adornando mi mesa; aprendí a cocinar diferente, aprendí una nueva receta.

Ya me ves, otra vez deseando que me sobren razones de más, que no vuelva a sentir que despacio es sinónimo de desviar.

Y quisiera entender que no duele después si calculé fatal, y es que puedo notar lo brutal de nuevo.

Y si puedo mirar, también quiero tocar, me lo monté fatal, se me hace raro esperar.

Ya me ves, otra vez degustando ese plato adornando mi mesa; aprendí a cocinar diferente, aprendí una nueva receta.

Ya me ves, otra vez deseando que me sobren razones de más, que no vuelva a sentir que despacio es sinónimo de gobernar.

coses senzilles...

2011-02-06T01:20:00.000-08:00

Hi ha una cançó vella que sempre em fa riure... i molt...!!! la versió espanyola d’un tema de la banda sonora original de la pel·lícula “Sonrisas y Lágrimas” jejeje... Veus? Ja nomès amb nomenar-la estic posant-me en situació de burleta màxim... Si, ho confessarè, sóc una mica burleta, escarnidor de veus i formes de caminar... mai amb malícia, que un s’escarneix a un mateix contínuament... Bonic no és, però és...

Anem al tema que m’embolique...La cançó, la coenta cançó infame que em fa riure fins el punt que me la pose quan els ànims van d’horabaixa... i m’anime amb la cadència hortera i les líriques pujades i baixades de to de la cantant desconeguda que posa veu castellana a la Julie Andrews jejeje... Veus? Em passa cada vegada jejje...

La cançó ha estat traduïda per : “cosas tan bellas”... A ritme de vals austríac, “Froilan Maria” pega bots i girimbeles per les muntanyes i diu tot allò que la fa feliç com una mena de llista de sensacions personals... Li agraden a la penedida monjàvena les òques que rebolen i les xicones vestides de blanc amb flocs blaus, el pastís de poma i com lladra el gos... Si, la cançó em fa riure... sobretot la cadència i el regust euro-rural de la xicota... però hui l’he posada de nou i li he tret un poc de trellat... He pensat que qui vulga que escriguera la cançoneta és un enamorat/ada de les coses senzilles, dels olors autèntics, d’una visió de les coses ben ximple (en el millor sentit de la paraula)... i, rialles a banda provocades pels “gorgoritos” de la soprano, m’he posat a fer-ne llista d’olors i sabors, mirades i sensacions... Com el Manu Chao i el seu “me gusta”... senzilla recopilació de les coses que a un sempre li agraden, sensacions sempre bones que, mai se sap massa bé perquè, tenim en el catàleg de bones flairades...

I si, M’AGRADA quan un vell amb accent valencià pronuncia paraules en llatí que, tal vegada ni sap que volen dir (i què més dona?)... obrint les vocals i fent sonores les “s”. M’AGRADA l’olor de la farina de blat i de l’almàssera: forta, penetrant. M’AGRADEN els guants amb els dits de colorins quan més menuts millor i jugar amb les ferralles dels taps de cava. M’AGRADA arrancar les etiquetes dels pots de maionesa perquè es veja be el contingut i remenar les ametles amb els dits quan estan esteses per eixugar-se a sol. M’agraden els llençols de cotó i les formes corbes de les gerres. Els colors del cel a les nits d’hivern i les formes de les fulles seques dels arbres. M’AGRADEN les sivelles i els botons que semblen caramels, la lletra Q i la flaire dels tarongers, el tocar de l’argila i que em ploga al damunt. Llepar la neu i la forma dels violins. Les tres primeres notes d’una dolçaina i el regust del patxaran. Tirar pedres dins una bassa congelada i la tonya. La olor de les llibreries i el negre del piano, pegar cops a un tronc encès i tocar les escorces dels pins. Menjar tramussos amb pell i respirar la mar. Les illes i els barrancs, la lluna minvant i el rompre el dia per la Grana. M’agraden les teules mores i les parets blanques de calç. Els peus plens de nervis i les llapisseres noves. Els papers grossos i el formatge curat. M’agrada fer dibuixos vora mar, a la sorra i veure volar milotxes. La boira terrera i els barrets de palla. M’AGRADA fregar-me els ulls amb calma i llargament i contar contes. Els mocadors de coll i les mànegues amples. El baf de fred als gots i els culs de les tasses. M’AGRADA veure com es mou el ramat i com balla l’ou, com caminen les perdius i com fan el gos els gats. Arrencar un jonc i fer-lo a trossets i pessigar-me la barba. Veure les xorrimangueres dels ciris i ficar un dit dins la nata....

En un altra ocasió completaré la llista i, tal volta faça un altra amb les cosetes ordinàries de la vida que no m’agraden... segurament començarè alm la olor del vinagre i la parada de les olives i l’aigua-sal brbrbrbr...

Una cosa més... M’agraden els matins de sol d’hivern com aquest que pense gaudir... sortint de casa i deixant l’ordinador quiet...

altra cançó... de les què he fet meues

2011-01-26T11:06:00.000-08:00

Cruzó el pasado en el camino
y lo miraba y no podía llorar.
Entre el crepúsculo y el alba
no hizo otra cosa que dejarse llevar.

Y refulgiendo cual luciérnagas,
caminando sin prisa sobre el tiempo,
huyen de un mundo material,
son espíritus barridos por el viento.

Y ahora van
hacia su abstracción,
dales sólo paz y una sonrisa,
cielo abierto y aire para respirar.

Caen las estrellas de su manto,
verdean los campos a un resquicio de luz,
la pradera ahora es su casa
donde la espiga brota entre la flor.

Si les miente la vida
se hacen parapetos con poemas.

Un día color de melocotón,
cuando todos seamos libres,
cuando las piedras se puedan comer
y ya nadie sea más que nadie,
canta por mí
si no estoy yo aquí.

Viene el día en que seremos puros
como un cielo de verano sobre el mar.
Cantaré por tí
si no estás tú aquí.

(Canta por mi - Pequeño catálogo de seres y estares- El último de la Fila)

poema de cap d'any

2011-01-06T09:58:00.000-08:00

Comença un any nou... i això no és més que la giravolta dels números que sumen i sumen... però marcar fites, desprès de tot no està malament... i omplir els pulmons, prendre impúls, marxar des de la ratlla que marquem per aclarir-nos... Buscava un poema per l'any nou i, desprès de llegir-ne tres o cinc, em quede amb aquest... Amb la increïble novetat perpètua que ténen els clàssics...

Un poema de Walt Whitman (1819-1892)

i una foto de Ortiz Echagüe

NO TE DETENGAS

No dejes que termine el día sin haber crecido un poco,
sin haber sido feliz, sin haber aumentado tus sueños.
No te dejes vencer por el desaliento.
No permitas que nadie te quite el derecho a expresarte,
que es casi un deber.
No abandones las ansias de hacer de tu vida algo extraordinario.
No dejes de creer que las palabras y las poesías
sí pueden cambiar el mundo.
Pase lo que pase nuestra esencia está intacta.
Somos seres llenos de pasión.
La vida es desierto y oasis.
Nos derriba, nos lastima,
nos enseña,
nos convierte en protagonistas
de nuestra propia historia.
Aunque el viento sople en contra,
la poderosa obra continúa:
Tu puedes aportar una estrofa.
No dejes nunca de soñar,
porque en sueños es libre el hombre.
No caigas en el peor de los errores:
el silencio.
La mayoría vive en un silencio espantoso.
No te resignes.
Huye.
"Emito mis alaridos por los techos de este mundo",
dice el poeta.
Valora la belleza de las cosas simples.
Se puede hacer bella poesía sobre pequeñas cosas,
pero no podemos remar en contra de nosotros mismos.
Eso transforma la vida en un infierno.
Disfruta del pánico que te provoca
tener la vida por delante.
Vívela intensamente,
sin mediocridad.
Piensa que en ti está el futuro
y encara la tarea con orgullo y sin miedo.
Aprende de quienes puedan enseñarte.
Las experiencias de quienes nos precedieron
de nuestros "poetas muertos",
te ayudan a caminar por la vida
La sociedad de hoy somos nosotros:
Los "poetas vivos".
No permitas que la vida te pase a ti sin que la vivas ...

Versión de: Leandro Wolfson

ritme

2010-12-29T08:41:00.000-08:00

Si, ja crec saber quin és el ritme...(ho dic sense certesa absoluta, amb humildat).El ritme ha de ser el de les estacions de l'any...

I ara hivern. Temps de fer oli i omplir el rebost, temps de preparar la poda del brancam vell i jove, temps de seure rere la finestra ben calents i observar els cels més bells de l'any, els més blaus, els flocs de neu que han de caure...

Quan vinga la primavera la gaudirem, el que haja de ser serà i vindrà... Però el camí d'hivern i la llum del sol en aquestos dies l'hem de gaudir tambè... Seria de ser soca si un no veu i gaudeix dels regals de la vida...

El ritme pausat de les estacions per a tot i per a tots... una rere l'altra, de mica en mica. Fent fermes petjades i sense ofegar el cor ni voler que el temps passe i trasspasse... Tic, tac... hivern, primavera, estiu, tardor, hivern...

Les fulles de la parra agranades per tormentes d'aire fred, els bolets perseguits i digerits, anous trencades, ametles torrades, codonyat al pastador. Aniversaris celebrats i amics acomboiats per celebrar l'any nou... Tot en el seu lloc i tot a poc a poc...

Tot natural... amb la natura fent vida.

Recorrent minuts sense perdre l'alè de la bona gent que un va trobant pel camí... Això si que no... passa el temps i ha de quedar l'afecte. Corren les estacions i sempre queda la terra, les muntanyes, la mar, els camps... això sempre ha de quedar

El coleccionista de letras. Capítulo 8. Letanía

2010-11-17T11:59:00.000-08:00

Anita pasó por la farmacia y compró todo lo necesario.

-Que no…, ¡ya te he dicho que no me debes nada...!.

Después de discutir un rato sobre el pago de los medicamentos, no le quedaban fuerzas para otra cosa que no fuese abandonarse al ejercicio arduo de distraer su pensamiento.

Se centró en la repetición de la lista de planetas del sistema solar... Los repetía como un tantra oriental, como las letanías de la santísima virgen que había oído cientos de veces en la iglesia del pueblo junto a su abuela en las tardes mortecinas de otoño, a la hora del rosario.

- Si, veré si soy capaz de reconstruir la secuencia compelta: Mater amabilis, ora pro nobis. Mater admirabilis, ora pro nobis...

El latín se reveló terapéutico. La cadencia de aquellas jaculatorias le iba dejando un cierto ritmo de vals, una parsimonia ceremonial, una sensación de anestesia.

Aunque lo cierto es que era el efecto del puñado de pastillas que le recetó el médico... Amoxicilina, ora pro nobis. Penicilina, ora pro nobis...

Despertó en un charco de sudor que empapaba la funda del sofá de piel. Se arrancó la ropa con un asco indescriptible y se metió en la ducha de nuevo. Un viento recio resoplaba por las rendijas de la galería acristalada y perdió el conocimiento al salir tropezando con la mampara.

Así le encontró Anita: desnudo, indefenso, temblando... Vulneró su intimidad y le arrastró como pudo hasta la habitación. Llamó una ambulancia y la siguió con su coche hasta el hospital. Al sacarle en camilla le miró mientras le trasladaban hacia adentro. Parecía de cera, de mármol, de yeso... Después del ingreso por urgencias volvió al piso. Hizo girar la llave y encendió todas las luces que iba encontrando a su paso, como si necesitara toda la luz del mundo, toda la energía…

Anita traspasó los límites de lo permitido y entró al vestidor a coger algo de ropa. Haberle dejado en cueros en la camilla la tenía nerviosa. Vio el mueble de las letras. Aquel juguete de niña colocado como sobre un altar, bajo los focos del espejo. No se atrevió a mirar más que un cajoncillo que estaba entreabierto, el de la letra A. Vio su nombre escrito junto al de otras personas que ni siquiera conocía. Había también algunos diminutos objetos: una cerilla, una cuenta de collar, un llavero...

No preguntaría nada, pero aquel mueblecito de muñecas le causó un impacto tan grande que deseó fugazmente en las cavernas de su alma que él pasara muchos días en el hospital para tener las llaves de su casa mucho tiempo y poder volver a aquel santuario presidido por esa especie de “sagrario rosa”.

- ¿Cómo he podido desear una cosa así?, se dijo. No, lo que quiero es que diagnostiquen pronto qué narices le pasa... Si, eso quiero. Verle bien…

Las llaves quemaban en su mano izquierda. Mientras aparcaba cerca del hospital, un remolino de bolsas de plástico y hojas secas se cernía sobre su parabrisas. Tocó de nuevo aquellas llaves con fruición de delito y las tiró al fondo de su enorme bolso.

Casi se rompe un tobillo al encajar un tacón en un sumidero. No, no fue nada. Tiene que mantenerse erguida y sana para cuidarle. Ella se ha dado a si mismo el cargo y la carga: la de ser “la única” que se ocupe de él y de sus cosas mientras esté en el hospital.

- ¿Es usted su pareja?, le preguntó la enfermera- hipopótama que se abalanzó sobre ella en la sala de espera con los brazos en jarra y la mirada perdida.

- No, bueno, si...

- ¿Si o no?. Bueno, a mi no me importa eso. La cosa es que su “¿amigo?” ha entrado en coma. No puedo decirle más. Si quiere alguna información hable con el doctor que lleva el caso.

Salió de aquel lugar y una ráfaga de aire gélido la empujó contra una papelera a la entrada del hospital. Sintió una punzada en la cadera y otras dos en cada uno de sus ojos. Lloró tanto y se sintió tan mal que se echó en el coche en el asiento de atrás y así pasó más de una hora. Con las manos se tapaba los ojos y los restregaba hasta hacerse daño… Respiró profundamente tres o cuatro veces. Ensayó un poco cómo dar aquella noticia y se le quebraba la voz. La cuarta vez ya se notó más segura de poderlo hacer y lo hizo.

Cogió el teléfono. El de él. Sólo había un número registrado. Llamó a un tal Christian al que no conocía de nada. Un nombre que jamás había oído pronunciar a su “¿amigo?”.

Escuchó aquella voz varonil al otro lado, con aquel acento de extranjero. Y dijo:

- Está en coma. No se que hacer. Soy Anita su..., bueno, Anita. ¿Puede usted venir al hospital del lago?.

Cuando Christian escuchó la voz de aquella chica asustada supo, después de toda una vida, lo que significa la palabra ternura...

Un altra. Bona per fer balanç

2010-11-12T09:47:00.000-08:00

Un altra cançò d'aquelles que vull compartir ací

i de les què un troba que formen part de la vida viscuda. Tantes voltes cal retrobar-la...!. Per no perdre el "credo", per fer balanç del temps que ens mou a les portes d'un nou aniversari (39). Nou?... sempre m'ha sonat be això...

Com si jo mateix havera escrit i composat açò... mai tan ben explicat!.

Me va la vida en ello

(Luis Eduardo Aute)

Cierto que huí de los fastos y los oropeles
y que jamás puse en venta ninguna quimera,
siempre evité ser un súbdito de los laureles
porque vivir era un vértigo y no una carrera.

Pero quiero que me digas, amor,
que no todo fue naufragar
por haber creído que amar
era el verbo más bello…
dímelo…
me va la vida en ello.

Cierto que no prescindí de ningún laberinto
que amenazara con un callejón sin salida
ante otro “más de lo mismo” creí en lo distinto
porque vivir era búsqueda y no una guarida.

Cierto que cuando aprendí que la vida iba en serio
quise quemarla deprisa jugando con fuego
y me abrasé defendiendo mi propio criterio
porque vivir era más que unas reglas en juego.

Pero quiero que me digas, amor,
que no todo fue naufragar
por haber creído que amar
era el verbo más bello…
dímelo…
me va la vida en ello.

El premi...

2010-11-10T10:11:00.000-08:00

Sóc conscient que quan us conte açò, pensareu que, una vegada més és producte o subproducte de la meva imaginació creadora de relats més o menys afortunats... M'agrada escriure, això no és cap secret i m'agrada la meua feina... massa, molt... Siga com vulga ho vull contar amb poca literatura i molta realitat.

Són les tres i pico de la vesprada. No és una hora bona per fer raonaments complexos, però cal contestar les inquietuds d'una alumna sobre allò

que en diem "l'altra vida", "l'altre barri", Una vida desprès d'aquesta vida. Un contesta com bonament pot, sap i creu... i pose tota la didàctica improvisada possible en una qüestió tan trencallosa... una de les grans preguntes de la humanitat en classe de sisè de primària... Uffff...!

El mestre comença a fer dibuixos a la pissarra per fer-se entendre i tria un paradigma a mode d'exemple tret del món que ells viuen amb intens deler: el món dels video-jocs. Dibuixe un moll rectilini de banda a banda de la pissarra que representa la trajectòria d'una vida humana. A l'inici un infant de bolquers, desprès un xiquet, més endavant un home i finalment un vell. Uns punts suspensius i un signe d'interrogació...

Imaginem la vida com un "anar passant móns i pantalles d'un joc de consola qualsevol"... Aventures, perills, monstres que destrossar i premis si va tot be. Personatges que aparéixen a cada "pantalla/etapa" i d'altres que se'n van quan s'ha superat un paisatge, un tram de trajecte... Amb tota mena de detalls i la participació dels xiquets i xiquetes inventem un joc imaginari de la vida i ens preguntem: en acabar la partida i superar totes les etapes surt un "Bonnus", un "game over"... ohhhh!!! el joc ha acabat...És la natura... Però ens hem quedat amb ganes de més i ara que? (a això la filosofia li diu capacitat humana de trascendentalitat). Podem fer altra partida o ja no s'hi pot?. Podem aconseguir algun premi si hem jugat ben be? una altra "vida" per jugar més i més i eternament?...

Cadascú pense el que vulga, el que bonament puga... Ja se sap; uns pensen que "game over" vol dir ja prou i res més... i que la vida no és joc. D'altres volen el premi, una nova partida, seguir jugant en un nou món més i millor... sense monstres verds que ecopinyen foc...

i diu Dani (respectuòs, alçant la ma fins que senta el seu nom i puga parlar): ... una cosa, però el premi no és la vida mateixa?... aquesta vida...!.

Ara salta Paquito: ¿qué ha dicho? yo no le he entendido...!. El mestre demana silenci i diu: Dani, ho pots repetir?.

- Si, que yo pienso que el premio, de momento, es vivir esta vida...

El silenci que s'ha fet desprès d'açò no el se descriure... sóc incapaç...

Els seus ulls clars, la mirada que el caracteritza, la seva forma de parlar... Aquell xiquet és especial... Sempre ho havia estat... Però en Dani Baldó hui m'ha deixat amb la veu badada... Hi costava seguir raonant...

Ara llegeixo açò que escric i se lo limitades que són les paraules per descriure moments així... No us ho he compartit amb la intensitat amb que ho he/hem viscut... Solament ho he intentat...

I ara, jo li pegarè voltes a la punyetera mania de veure la vida com una carrera d'obstacles, com un anar cremant etapes... i pensarè si el nano no té raó i serà ma de veure-ho tot com un premi que ens ha tocat i s'hauria de gaudir i prou...

Retornos...

2010-11-06T03:32:00.000-07:00

Primer dijous de novembre. Primer a la immobiliària per fer les gestions de la venda de la casa de la tieta... desprès al cinema.

Primer descobriment: Ja no hi són els cines dels Centres Comercials ostentosos i desorbitats de Gran Via i Vistahermosa (Alacant) - ai la crisi!-. Anem, doncs al recercar alguna peli que ens diga alguna cosa a un altre lloc...

Segon descobriment: La cartellera de cinema està una mica "xunga"... Això és el que passa amb el "pensat i fet". Sense haver mirat el diari i sense cap referència... Deixar-se sorprendre es diu, sembla...

La pregunta: ¿de què hi ha ganes?... torbar-se?, riure?. plorar?, patir por?, pensar?... ufff... Resposta: de passar un ratet bo senzillament...

L'elecció: RETORNOS, un flim de Luis Avilés Baquero. ens crida l'atenció el subtítol de la peli: "puede ocurrir mucho donde nunca pasa nada".

L'acció se situa en un poblet de Galícia. Un poble (com el nostre) que mai surt als diaris - per sort jeje-. Un lloc ple de gent major i d'històries velles amagades i callades. Perquè s'ha de conviure i millor no remenar el passat.

El resultat: Un bon moment al cinema amb una peli parlada mig en francès, mig gallec i mig castellà. Uns actors i actrius amb la pluja a sobre envoltats de la bellesa de l'oceà. ENS HA AGRADAT i, ja se sap... el que a un li agrada, li agrada, sense més... i sobre gustos...

Com que açò del Blog és un invent per compartir les coses que un viu i sent i pensa i fa... doncs, aquesta vegada una pel·lícula galega de les que m'agraden: de les que ajuden a pensar...

Us pose la sinòpsi i el web:

retornoslapelicula.com

Cuenta la historia de Álvaro (Xavier Estévez), un hombre que tras huir de sí mismo durante 10 años, regresa a su pueblo para asistir al entierro de su padre. Allí intentará reconciliarse con su hermano y recuperar a su hija Mar (Manuela Vellés)… pero no será fácil. Todo se complica cuando Álvaro encuentra a una mujer muerta en la carretera. Es Lidia, una prostituta muy amiga de Mar. Álvaro, que teme por la seguridad de su hija, comienza una investigación en un pueblo en el que nada es lo que parece y todos tienen algo que esconder

Morir o No...

2010-11-02T09:29:00.000-07:00

Aquest és el títol...

Hi ha el costum d'assistir la vespra de Totsants a la representació teatral de l'obra "Don Juan Tenorio". No descobresc res amb això, que sembla saber-ho tothom. Però passejant la setmana passada per Xixona descobrim l'oferiment de l'àrea de Cultura de l'Ajuntament: per a aquesta nit tan teatral podem anar a veure "MORIR (O NO) de Sergi Belbel, al Cine de Dalt; en una versió de la gent del Teatre Universitari de la UA - Universitat d'Alacant-.

Un que està darrerament amb gana de fer coses interessants fa la proposta i s'hi apunten Marquets i Javi.

Desprès d'un dia gloriós per les cresteres i aiguavessants de Cabeçó, cau la nit més matinera (és el primer dia del ditxòs canvi d'hora d'hivern). Un aire xixonenc arrastra unes fulles com a palmells de ma per la plaça i fem temps a l'entrada del teatre pelats de fred... No hi ha massa gent i l'entrada és debades.

Mudats com margallons (som xics de poble, què hi farem?) fumem un cigarret i ens disposem a tenir una experiència de les bones, de les que fan pensar...

L'obra ens sembla ben bona, i això sembla tambè a la seixantena de persones que acudeixen fugint de nanos disfressats de diables i bruixots que vaguen per les voreres demanant gominoles... alguns són alumnes nostres i ens saluden amb afecte...

Comença l'obra entre negres, grisos i blancs... Sembla la successió d'escenes inconnexes que sempre acaben amb una sobtada mort. I ens colpeix especialment la dona borratxa i el seu monòleg (Elena Candela, és l'actriu). Unes dones que seuen vora nostre al galliner sospiren i diuen: xica, somniarem

amb morts aquesta nit!...

Quan tot sembla enfosquir la història es capgira i els colors omplin l'escena. Tot torna arrere i es repeteixen fragments, ara amb sentit ple... I la mort nomès sorprèn qui no és escoltat, qui viu amb una persona que no l'escolta, que és com si no hi fos... Els braons d'aquell jove s'estiren i s'agafa el cor amb força mentre mira el buit...

Ens havien dit que l'autor és bo, que l'obra s'ho mereix...

I eixim d'aquell cinema (al qual hem anat tantes vegades entre crits de xiquetes i xiquets) amb la sensació d'haver assistit a un retall de la vida apedassat a força de patir i gojar... Amb les dues cares de la moneda ben paleses.

Una gran cosa a la porta de casa. No sempre passa i quan passa aprofitem...

Maria

2010-10-23T03:07:00.000-07:00

De vegades a un li diuen tants noms...!. Eixe és el seu, malgrat que pel transcurs de la seva vida va ser nomenada de tantes maneres diferents... Darrerament li deien Victòria. Significa la que guanya, la que arriba en primer lloc, la que pateix i, finalment rep les llaors.

Fou un dia de tardor dels que costa d'oblidar. I ara, encara més... Un dia de vespra de festa i, a l'hora feiner. Els núvols eren tan grans i blancs sobre la mar que semblaven gegants de sucre.

No em coneix, ja fa temps que no coneix ningú. La memòria esborrada i solament ancorada en un passat llunyà de vida austera i parets de pedra i fang. No menja, sembla que li fa fàstic o, senzillament ja no recorda que s'ha de menjar si es vol viure... i si no ho recorda, què hi farem?...

Nomès s'havien de signar quatre papers... però queda tan lluny el poble que fa esguard de la mar!!!. Poble on s'ajunta l'aigua dolça i el salobre, una llengua i la veïna i tantes llengües del món. Un lloc tranquil i serè a voramar on el blanc dels murs omple de llum els espais.

Trajectòries... cadascú la seva. Amb l'extranya sensació de que s'ha viscut, de vegades intensament i d'altres la vida li ha passat a un com un tsunami per damunt sense més ni més...

Mai m'han agradat els panegirics, ni les frases fetes post-mortem... Quí sap res de la vida de ningú, de les intencions amb les que hem fet o deixat de fer!!!... Una cosa si crec saber... que l'únic que resta i dóna sentit a tot és l'afecte... una gota rere un altra fan un riu, i del riu a la mar.

Un nom: Maria. Un sobrenom: "Tendra"... i ara que pense en el seu "apodo" (heretat de la iaia) trobe més gran la tendresa, allò que fa estovar-se la vida... una abraçada, un bes... o dos o cent... El camí fou dur i la tendresa el feu una mica més lleuger.

Això volia dir i això he dit, recordant aquell dilluns d'octubre en el qual buscava ocells a una llacuna propera a la mar i inventava històries...

La llacuna de les aus

2010-10-12T03:47:00.000-07:00

Quan va engegar el motor de la furgoneta, una llàgrima es va esvarar pel seu rostre cremat del sol i solcat de vivències.

Ella havia deixat una carteta breu al banc de la pica del lavabo, al càmping. Tres frases que es resumeixen en un adéu i un cuida-la be...

Des d’aleshores, Martí i la seva filla, com aus migratòries, seguiran el seu camí sempre cap al sud, d’alberg en alberg, de refugi en refugi.

Ell decidí guanyar-se la vida fent escultures de sorra a les platges (va decidir o la vida decidí per ell... ¿quí sap?). Per divertiment de banyistes i passejants, Martí recorre les platges i els passejos marítims durant la temporada de calors i gelats amb la seva filla.

Ella va néixer sense llar, perquè els nòmades no n’hi tenen d’això... i només goja en parlar d’ocells i plomes, de pics i becs, d’ous i nius.

-Pare, m’havies promès que aniríem a la llacuna a veure les garses i els flamencs...

- si, amor... hi anirem... però ara mateix he d’acabar aquest elefant de fang...

- no m’agrada l’elefant... vull vore

pardals. M’ho havies promès...

Abans d’eixir de la platja de Dénia, sempre al sud... Martí li parlava de les aus belles i grans que s’hi poden veure a les llacunes de La Mata i Torrevella i per la Torrella de Santa Pola. Aquelles aus, com ells mateixos, fugen del fred. En moure els primers vents que anuncien neus, tempestes, gel i gebrades; volen sense descans cap al sud, a terres càlides i amables. Migratòries les anomenen.

Ella remena dins el furgó fins que troba els prismàtics. Se’ls amolla al coll i baixa a la platja:

- Pare, ja n’estic preparada...

- Però hui no anirem a la llacuna, filla.

A més, les aus no vénen quan tu vols, vénen quan vénen, quan és l’hora, quan és temps.

Unes boires precioses, enormes, gegantines, s’atansen sobre la mar en aquell matí de tardor. És octubre, i hi ha pont. Els turistes passegen pel la vora de l’aigua i seuen amb aparent felicitat a les terrasses dels restaurants. En acabar el pont baixarà Martí i la xica a Màlaga. Per allà baix encara por ser hi haja algun banyista disposat a deixar alguna moneda al seu barret mexicà mentre ell dona forma al fang. Farà castells i palaus, éssers mitològics, sirenes, cavalls, goril·les i gats... fins que el fred els retire a l'únic lloc que poden dir seu: la casa del poble; aquella casa vella que els espera amb un munt de cimals i branques per passar l’hivern.

- Dis-me el camí de la llacuna i anirè jo sola... ja m’he fartat de veure’t amollat damunt aquest elefant...!

- Mira, farè un munt de pardalets de sorra damunt la trompa... em quedarà bonic, tot guarnit d’ocellets – diu Martí, per llevar-li la idea obsessiva amb la llacuna-.

- Pare, una promesa s’ha de complir...

Aquelles paraules li colpiren el cor. Marta havia promès que sempre estarien junts... fins que va aparèixer un home com espectre sedentari amb camisa blanca i bellesa insultant i va decidir deixar de volar sempre al sud, sempre cap avall... I Marta va arrelar.

Si, ho havia promès i havia de fer-se avant...

Aquell elefant de fang i aigua resta mut sobre la platja, mig desterrossat de les ventades fortes d’aquell aire batent de tormenta propera.

En arribar a la llacuna, la furgona resta sota un raig de sol vora el petit cementiri. El cel està indescriptiblement bell i relluenteja amb negres i blaus sobre els pins retorçuts que van a banda i banda del caminal.

Els peus trepitgen fustes i pugen escaletes fins arribar al mirador. La sal posa blancors a les vores de la llacuna i els ulls es claven a l’horitzó com estaques de fusta verge.

Ni un, ni gens, ni cap...

- On són els pardals, pare?...

- T’ho deia... ells no hi són quan tu vols. Vénen quan és hora, quan toca, quan el fred les obliga a emigrar...

- I no és hora?...

Martí tracta de fer memòria dels seus coneixements sobre les aus migratòries i no sap ben be que contestar... La que sabia d’aquestes coses és la Marta. Ella és la que va donar a la nena un xic de la seva passió per les aus. Ella és la que parlava sempre de volar i anar sempre d’ací cap allà, de llibertat i de no comprometre’s amb res ni ningú. -Els arbres arrelen, les aus no... vull ser com elles; deia sovint.

El cas és que, siga hora o no; toque o no toque, solament un pardalot negre revola sobre la llacuna. Només un...

- No patesques, filla... vindran, sempre venen, no fallen mai... només és qüestió d’esperar, amb paciència...

- Si, esperarem pacientment, pare... vindran... Tornem a la platja. Vull que faces un conillet com aquell sobre el llom de l’elefant. Segur que agrada molt als xiquets i deixen moltes monedes al barret... I jo faré ocellets de fang mentre arriben els de deveres...val?...

La tormenta descarrega sobre la llacuna. L’aigua no fa malbé l’escultura a la platja i es posen a la feina nomès parar de ploure... mentre esperen que tornen les aus... que tornen, sempre tornen... és qüestió de saber esperar... que no hi ha pressa, que sempre és temps...

Banda Sonora Original

2010-10-10T12:51:00.000-07:00

El Javi, superamic xixonenc, ve penjant al seu blog cançons que ténen una història darrere, amb aportacions d'amics i seguidors de les coses que ens comparteix...

I vull copiar-li un poc la idea... Però no posarè cançons amb històries d'altres.

Ara posarè, de tant en tant i quan vinga de gust, aquelles cançons que formen part sustancial d'allò que la vida i el temps han anat fent de mi mateix... Una espècie de Banda Sonora Original d'alló que un és.

Compartir-les pot ser de profit per algú... Qui sap?... El cas és que les vull ací, als quatre vents, a la tramuntana freda dels moments gèlids, al llevant amable de les estimances, al ponent esfereidor i embafòs de les angúnies i al vent que bufa per migjorn i alça l'enteniment i l'energia vital. I en posarè unes quantes, al menys algunes d'elles... perquè són tantes...!.

I a l'hora de triar la primera no tinc cap dubte: Nomadi del Franco Battiato. en versió original i traducció simultània... ahí va doncs:

Nomadi che cercano gli Nòmades que busquen els
angoli della tranquillità anguls de la tranquilitat
nelle nebbie del nord e nei en les boires del nord i en els
tumulti delle civiltà tumults de la civilització
tra i chiari scuri e la monotonia entre les clarors i fosques de la monotonia
dei giorni che passano dels dies que passen.
camminatore che vai Caminant que vas
cercando la pace al crepuscolo cercant la pau al crepúscul
la troverai la trobaràs
alla fine della strada. al final del camí
Lungo il transito dell'apparente dualità Llarg el trànsit de l'aparent dualitat
la pioggia di settembre la plutja de setembre
risveglia i vuoti della mia stanza desvetlla els buits de la meva habitació
ed i lamenti della solitudine i els laments de la solitud
si prolungano es prolonguen.
come uno straniero non sento Com un extranger no sent
legami di sentimento. lligams del sentiment.
E me ne andrò I me n'anirè
dalle città de la ciutat
nell'attesa del risveglio. en rompre el dia i desvetllar-me.
I viandanti vanno in cerca di ospitalità Els vianants van buscant hospitalitat
nei villaggi assolati a pobles asolellats,
e nei bassifondi dell'immensità als rerefons de la immensitat.
e si addormentano sopra i i desprès dormen sobre
guanciali della terra els coixins de la terra.
forestiero che cerchi la Foraster que busques
dimensione insondabile. la dimensió insondable
La troverai, fuori città la trobaràs, fora de la ciutat
alla fine della strada. al final del camí

Anarem a Sant Miquel

2010-10-09T06:46:00.000-07:00

Hi ha una cançò popular eivissenca que comença així... "Anàrem a Sant Miquel, una colla de gent bona xim-pum dali-dali-dali, rum-rum; i una colla de gent bona...". Com que un té el costum de fer "banda sonora original" de les coses que va fent, aquesta era la cançó que em rondinava el cap durant tota la caminada d'aquest gloriòs matí de 9 d'octubre, dia del País Valencià.

I si, una COLLA DE GENT BONA que s'ajupía a les nou del matí sota l'olivera de la plaça de La Torre per moure la caminada. Des que la Colla El Rentonar hi és al món, el 9 d'octubre cal fer algun cim o baixar algun barranc o senzillament caminar... I enguany, també. És la nostra forma de celebrar que som arbres arrelats... els nostres fruits podem reglar-los per on s'hi vol, al món sencer si cal... però som d'ací, d'aquesta terra plantats...

El Joan escolta la proposta de Pauet, uns quants mails i missatges al mòbil un poc d'animació col·lectiva i fet...!. Ens ha eixit redó...

La boira terrera que ompli sovint la valleta a l'altra banda del port; entre la Serreta d'Alcoi, Alfaro, Serrella, Penàguila i els Plans. Ella ens ha donat la benvinguda desprès de travessar el pinar de la Foia Boix en la fresca del matí. Hem parlat de literatura, del Sanatori i els esperits, d'il·lusions per un futur un poc més amable i de coses velles i noves. De política i actualitat, de pets i culs, de tontera i de trellat... i hem fet silenci quan la natura es posa front a nosaltres en tota la seva resplendor.

Baixant hem trobat el naixement de les aigües que compartim amb el nostre poble veí, més menut, bell i arregladet, autèntic i solitari. I la talaia del castellet era amable i riallera.

Esmorzar, riure i acomboiar-se, tot una...

Les xiquetes i els jovençols escales amunt de la talaia i els més entrellatats amb cura de que ningú no caigués... i caiga "el retrato" i un dia esplendoròs de tardor bona i admirable...

En arribar al llavador "El Trò de Ponent" es llança a l'aigua i es rebolca de gust. La gosseta Lola beu de mans del Quimet i les cabres del Rentonar llepen i rellepen la canonada de la font...

Al pati de la Casa del Poble, Sant Miquel ens mira envejòs de les cervesses i cacaus, de les rialles i el bon humor...

Al baret ens serveixen encantats de veure animació. Els rossegons i les carícies per als animals... els gots nets i els plats plens per a les persones i personetes que hi fan rogle.

Cal retornar

L'any que ve parlen de fer camí cap a Bugaia i Xixona... si tenim salut, clar... que encara hi ha temps i tot el millor està per venir... això diu el cor, mentre al cap es passeja un nom, una il·lusió, algú que creue el camí de la seva vida amb el nostre, amb el meu...

Si, caminarem... amb "colla de gent bona"...

Cabeçoneros...

2010-09-22T09:56:00.000-07:00

Quan ens expliquen la història, l’anomenada “història de les civilitzacions”, solen contar-nos que els pobles s’han anat forjant i entrant en la dinàmica del progrés gràcies a onades de soldats i monjos... Per la força de les armes i amb el poder de la transmissió de la cultura, la gent burda, bèstia, assalvatgida i inculta entra en el món de la saviesa, la ciència, les lleis i les arts... Tal volta simplifique massa, però podria valdre com argument inicial... Això ens diuen i això ens hem cregut...

Els pobles colonitzats, aculturats, envaïts, sotmesos o descoberts – insisteixen- haurien de reconèixer els colonitzadors, imperis i metròpolis difusores de cultura que, gràcies a uns i d’altres, han eixit de l’aïllament i la barbàrie... La creu (o la mitja lluna, que igual és) i l’espasa (o el trabuc que igual dona) han portat el benestar i la civilització a llocs esquerps com “culs del món”... Això ens conten i això venim creient...

A les espatlles de la Serra del Cabeçó, en la seua vessant d’ombria... en un territori apartat entre els termes de La Torre, Xixona i Relleu hi ha un lloc on la creu i l’espasa semblaven no arribar mai... En arribar el mercat de diumenge o la festa major, el poble tem l’arribada dels “cabeçoneros”... Al fons de l’església, amb el barret subjecte a les mans i la mirada perduda; entre “gori-goris” en llatí i olor de sàlvia i encens, els habitants de la partida de Cabeçó fan témer la gent “civilitzada”, els pobletans... contesten asprament i més que parlar fan una mena de lladradissa. La faca a la faixa i les barbes sense afaitar. La pell recremada i solcada de les dones i els peus nus dels xiquets de Cabeçó...

Viuen de pasturar cabres i fer collita d’herbes. De destil·lar “herberos” i rossegar turmes. Semblen llebres plantades i eixutes. Vénen de la serra, de llocs amb noms com Tisora o el Pindongo... L’única ermita de la partida només durarà uns anys, la tombaren per fer més gran la pallissa; que més de profit servirà. Uns quants crims que corren a cau d’orella acaben de crear “el mite dels cabeçoners”... Salvatges que a cop de mànec de llegó assassinen qui s’acosta per allà... Cordes penjades d’una biga, pedres amuntegades a la porta del mas, un tió encès sempre preparat per pegar foc a les coscolles i cremar viu a un si es presenta... Històries que em contava el pare mentre arrepleguem l’ametla, perquè sap que m’agraden les històries velles...

Mite de gent sense companyia, solitaris i estranys. Entre les boires que s’enganxen de les espatlles de la serralada...

Mentides de la història... o mitges veritats...

Com si fos una d’aquelles cases fetes de canyes i paper d’arròs dels contes del Japó (això em recorda a mi quan mire cap allà), hi és a la Partida del Cabeçó, el Mas de la Música. Una casa apuntalada en un turó que mira la marassa de roca com desitjant-la, com volent-la vigilar perquè ningú la toque o li faça malbé. Allà, al mas de La Música, els “cabeçoneros” es reunien a fer ball, pujaven els músics armats de llaüts i guitarres, els cantaires i els xics i xiques de la partida. Ballar, riure, conversar. Hi anava també el mestre itinerant que ensenyava lletra i les quatre regles als infants de caps plens de polls i peus ferrats. Mestre i barber i engafador de cossis. El vi de la serra, el formatge i les garrapinyades feien la resta...

Una gent forta i aïllada que surt de les seues soledats, de les casetes pobres de pedra que habiten, de coves i sesters a força de cançons, de notes, de música i ball. Ni pregàries ni batalles... ni déus ni capitans... músics que porten el so de la joia de viure i de trobar-se a l’era per gaudir i celebrar la collita o la mort del porc... Solidaris amb qui porta sarna o rasca escorfes fetes de tant pujar penyes i baixar barrancs...

Des de la “terra dels cabeçoners” es veu la mar... quan la calitja deixa, les hortes d’Alacant i les planes de Busot. La serra de Fontcalent i el pic del Maigmó... Poden mirar el món mentre ballen i beuen i festejen i canten. Mentre la música sona, roda el món.

Ja no queden “cabeçoneros”... però queda el Cabeçó i la música i la sang calenta d’aquella gent que sabia de lletra i de patir... Roca i ferro, fusta i fang. I una flaire d’aquella música enganxada a les espatlles de la serra que se sent en les nits d’estiu mentre les llums de la ciutat il·luminen la plana al capdavall.

i si un fos un arbre...?

2010-09-14T11:13:00.000-07:00

Huí, a l'escola, ens hem preguntat: - si tu fores un arbre... quin arbre series?... A principi de curs, mentre arriba el dia que podem començar amb normalitat, superada la síndrome post-vacacional (ai, senyor... amb els nassos plens d'aromes de Venècia, Malta, Verona i Milà... quin estiu més genial, tu... jejejje) cal fer propostes d'activitats interessants mentre arriben tots els llibres, quaderns i ferramentes d'aprendre i ensenyar.

I la proposta era "calfar-se un poc el cap"... Els xicons i xicones n'han gaudit molt i s'han destrellatat amb l'exercici d'imaginació... Un que és menudet ha respost sense pensar: jo?... un bonsai!!! i ens hem pixat de riure, la veritat...

Amb l'ajut de les preguntes assenyades i amb bona intenció... hem tret profit de tot això... Ha eixit a converça la desastrosa imatge de les muntanyes nostres en flames encara fa pocs dies... La Valldigna, Barxeta, Bocairent, Ontinyent... El calvari de Bocairent en flames, a mi personalment, em féu bategar l'ànima... i he recordat un pensament de Joanet: "mira-ho be, amic... que tal vegada ja no ho veuràs igual"... (referint-se als boscos de la Valldigna la primavera passada)...

I quin arbre seria jo?... Encara no he respost aquesta pregunta... Em pega voltes al cap... com els helicòpters dels serveis d'extinció la setmana passada...

Ho preguntarè als bons amics... igual m'ajuden a respondre... però no hi ha pressa. Segur que algun dia puc saber si fos un arbre... ¿quin arbre seria?...

De moment sé que sóc viu, que em córre sàvia bona i nova, que paga la pena arrelar i anar creixent, conéixer i descobrir... Ja li posarem nom a aquest arbre...

...roure, xiprer, olivera, gal·ler, sabina, xop, álber, lledoner...

diuen que som simbòlics...

2010-08-03T02:25:00.000-07:00

Convertim qualsevol cosa en símbol. Un color, una paraula, un drap, un objecte, un paper, un plat de menjar o un animal... Éssers simbolitzadors i simbòlics.

Signe, senyal i misteri de la vida. Tambè diuen que és això precisament el que ens fa diferents a la resta dels animals... Quí sap?... el cas és que ho fem sempre, i en cada dia que passa néix un símbol nou, o deu, o mil... i per tot el planeta... Simbols per a mi nomès, per als meus, per a la humanitat... Perdurables i forts o febles i efímers... CAP D'ELLS AMB TANTA FORÇA COM L'AIGUA...

símbol universal (entre d'altres coses) de la VERITAT. De la claredat, de la transparència. Aigües netes i juganeres, aigua clara de font dolça. Aigua que brolla sols quan cap cosa la destorba. Millor que brolle sola que fer-la eixir d'amagatalls.

Juagar amb els xorrets... tornar a l'aigua primordial. I prou d'aigües tèrboles infectes. Prou de mentides i mitges veritats. Que l'aigua pot fer mal, però sempre és millor que el fang i els llimacs...

abraçada de la vida a les Illes Malteses

2010-07-11T10:19:00.000-07:00

Quatre cavallers es disposen a fer volar un falcó: resseguint els ossos de les costelles i amb marques de ferides fetes per un foc vell. I el falcó maltès vola i vola i clava les urpes en la fusta i la carn. La Valletta retrona amb els trons de coets i es defensa de nou de les invassions bàrbares i de les canonades. La Verge d'espatlles suporta el calor del capvespre mentre els músics fumen i beuen i besen infants ben criats i cau una pluja daurada sobre el tarquim del carrer costerut. Un home-granota sorgeix de les aigües blaves i nétes... i el sol fa daurats els cabells i el vi omple la cúpula immensa dels somnis.

Mai més fàcil ni amb més afecte cau la nit sobre la badia de Sliema.

I la festa de l'amistat calla amb respecte i celebra la vida i la sang que corre de nou per les venes.

Banderes de cent nacions i pobles i pells de glòria i color bru. El bus del diable em porta en un llàmpeg a la fi d'una illa inhòspita i bella i la flaire de la mar m'abraça de nou.

No hi ha brisa més neta...

No hi ha com estar al centre d'un univers nou, l'univers de les mans destres i els llavis tremolosos. I el dit de Sant Pau assenyala la mar blava i no l'infern...

Els cavalls ja no porten cavallers en aquella illa. Ara porten per carrers empedrats turistes amb ventalls i parasols de filigrana. I reguen les flors i porten taxis luxosos i beuen a glops la vida...

El paladar flairant de formatge de cabra i espresso de glopet.

Els ulls plens i el cor bategant de pressa per costeres i vora l'aigua.

I la dona grossa s'ha begut l'home i dorm tranquila... ha fet allò que mana el matriarcat de la seva illa de sargantanes i peixos que ballen flamenc: se l'ha begut i dorm... slow...!

Illa

2010-06-26T01:54:00.000-07:00

Quan el món semblava ser un plat ple d'aigües que sobreeixien per les vores. Quan els mapes situaven la Mediterrània al centre del món conegut... Tres illes menudes hi estaven al mig... i continuen ahí: Gozo, Comino i Malta... un altre país.

La gent feia parada en aquelles illes a mitjàn camí: comerciants, corsaris, navegants i viatgers. Aquella gent arreplegava pedres per aquelles illes i se les emportava perquè creien que estaven carregades d'una energia singular. Els cavallers portaven aquelles pedres a les donzelles i amants per atreure l'energia del centre de la Terra.

Ara anirem a buscar aquella energia. Un home tan descregut d'essoterismes con jo mateix en sap ben poc d'aquestes coses. I de centres, ja n'hi ha prou amb saber si hi ha el centre d'un mateix i si es pot trobar en una ocasió qualsevol de la vida.

Anem i tornem i esperem que siga bo... senzillament això s'espera del viatge al centre de la Mediterrània. Al nord Itàlia, al sud l'Àfrica, cap ací la Península Ibèrica i cap allà Xipre i Palestina... i al mig tres i dos i qui sap què més... Un altre pais: mig italià, mig moro, mig britànic. Altra llengua, música, clima, carrers, platges i gent... I vore gent torba tant!.

El Javi m'ha passat un llibre per ambientar: "Corsarios de Levante" (Arturo Pérez-Reverte), Capítol VI: La Isla de los Caballeros. Veurem que ens porta l'experiència... De moment ja hem "signat".

Capítulo 7. Letra incógnita

2010-06-26T01:47:00.000-07:00

Después de lavarse la cara de nuevo, se decidió a abrir las cartas. Rasgaba los sobres con parsimonia y no ponía demasiada atención en el contenido. Todas eran formalidades, facturas, avisos e informaciones. Nada personal. Sólo Christian enviaba cartas verdaderas, en tinta azul y con retazos de alma impresos entre líneas.

En la factura del teléfono se puso a escribir nombres y más nombres. Esto le serviría para revisar a fondo su colección y para saber cuantos contactos telefónicos se habían perdido bajo los pilares del viaducto. Iba apuntando nombres propios y subrayando los que creía que formaban parte de su agenda telefónica. Se dio cuenta, al cabo de un rato, de que algunos contactos serían irrecuperables. La desazón le provocó una leve taquicardia. Tendría que contestar al teléfono sin saber quién llamaba, iría recuperando nombres y números progresivamente con una especie de tenue pánico: el miedo de coger el teléfono sin saber a quién encontraría al otro lado. Esta sensación le ponía nervioso, pero la pérdida del móvil traería esta y otras complicaciones.

Había iniciales para todos los cajones, menos para uno… Había un centenar de nombres subrayados, un buen número de contactos perdidos quién sabe si definitivamente, en algún caso. Gente del trabajo, amigos, familiares, personas, personajes y personalidades… Pero nadie, absolutamente nadie cuyo nombre comenzase por aquella letra. Conoce gente de muchos países. Nombres extranjeros y grafías imposibles. Pero nadie comenzaba por …

- ¡Qué extraño! – se dijo… A ver, un pequeño esfuerzo… seguro que hay alguien…

Rebuscó en su memoria e hizo todas las cosas que solía hacer en un día como aquel pensando solamente en nombres y más nombres. Trazó un mapa imaginario en su mente y fue recorriendo pueblos, países, calles y avenidas con la imaginación. En cada uno de esos lugares recordados surgían nombres y más nombres más o menos significativos. Y no hubo suerte… no salía nadie cuyo nombre comenzase por aquella letra. Anita, Bernardo, Carlo, Damián, Ernesto, Federica, Germán, Herminia, Ives, Joan, Karl… Persiguió el abecedario y llenó montones de papeles de nombres… y no hubo suerte…

En estos casos hay que hacer como cuando se pierde un objeto cotidiano: distraer el pensamiento, no obsesionarse y dejar pasar un buen rato. Pasado ese intervalo de tiempo, el objeto perdido aparece sin más, sin buscar, sin ponerse nervioso… Siempre le funcionaba eso y se convenció que esta vez también funcionaría. Dejaría el asunto en manos de la nada y seguro que surgiría en su memoria aquel nombre buscado que completaría la colección.

Seguía aturdido por la escapada con Christian, por el viento recio, la impresión de inmensidad y las horas de coche. Habrá que sumar el dolor de cabeza intenso que provocó la catarata de nombres que alumbró en su mente durante todo el día.

Volvió a sonar el teléfono… calmó la inquietud de Anita que ya estaba imaginando los pormenores de su entierro – siempre se ponía en lo peor, la pobre- y salió a comprar un nuevo teléfono. Se puso su uniforme de marqués, como un pincel… caminaba por las aceras como si acabase de bajar de un hermoso caballo… con altivez y poderío. Llegó a la tienda y, sin escudriñar demasiado, compró un móvil carísimo, lo activó y llamó a Christian. Era uno de los pocos números de teléfono que sabía de memoria.

- Hola, tío… soy yo… graba este número en tu agenda. Si, es mi nuevo número. Acabo de comprar un terminal nuevo.

Al otro lado Christian moría de la risa al escuchar el término “terminal” para referirse a ese trasto que todo el mundo llama “el móvil”…

- Mira que eres capullo, rumano – dijo él- No te burles de mi, hombre.

Las risas le agudizaron la presión que sentía en la cara, en las sienes.

Tomó un calmante y decidió salir a caminar. Era noche cerrada. Muchas veces salía por el parque de noche. Rondaba los álamos y cipreses. Fumaba un único cigarro en el mismo banco de siempre y acariciaba al mismo perro callejero que tenía la costumbre de pedirle un poco de cariño con su hocico entre las piernas.

Ya en la cama, la imagen de la muerta reapareció entre la multitud de nombres que caían como piezas de “tetris” sobre la pantalla negra de su mente. Se desplazaban a velocidad media de arriba abajo… Luis, Leandro, Lidia. M, N, Ñ, Oscar, Olatz, Ofelia. X, Y, Z… El abecedario seguía incompleto.

La oreja de la muerta hacía de “fondo de escritorio”, de imagen difusa bajo los nombres que no paraban de caer y diluirse al llegar abajo. Una oreja sin pendiente, Un pendiente sin oreja.

Iba a llamar a su médico, pero nadie toma bien una llamada de madrugada si no es por algo realmente importante. Y su fuerte dolor de cabeza no era tan grave como la guerra de Afganistan.

- déjalo ya, tio…-se dijo- . Mañana será otro día… seguro que hay alguien…

Lo cierto es que esta letra imposible era una letra común y corriente. Nada difícil, nada extraña. Pero resultaba increíble que hubiera conocido a un nórdico cuyo nombre empezaba por ese signo gráfico que parece el del conjunto vacío y que no conociese a nadie con la inicial de una simple…

Jeje… Le entró la risa recordando cómo le conoció y en qué circunstancias. Fueron los tiempos locos de garitos, cócteles y ropas estrafalarias. Nunca más supo de aquel vikingo borracho, pero si existe la felicidad sólo puede tener dos rostros: de colorado nórdico beodo o el de mujer alemana tumbada panza arriba sobre un enorme tiesto de flores rojas…

La muerta otra vez, las hélices de un helicóptero, la viga de hierro suspendida en el aire, el golpe de viento que le lanzó sobre un bloque de hormigón en el espigón del puerto, el “crack” de su muñeca cuando cayó de la bici, el olor de cebollas podridas del garaje del pueblo, los golpes del camión de la basura en la madrugada, una grapa clavada en el pulgar, un hilillo de sangre en las narices de José en la escuela infantil… imágenes superpuestas, entre tinieblas, recuperadas involuntariamente en la memoria.

Y vino la fiebre. Cuando venía todo alrededor se volvía redondo, grueso, circular…

El puro agotamiento y los sudores le hicieron perder la consciencia por un tiempo, unas horas llenas de relojes enormes, redondos, gruesos…

“el meu xiquet té soneta,

sa mare li cantarà

una copla de fandango

i desprès s’adormirà…”

Capítulo 6. Herrumbre y Viaducto

2010-06-24T09:59:00.000-07:00

Christian había pasado unos meses en una cárcel en su país. Nadie lo sabía. Nadie excepto él. Andaba por este país desde hacía unos años y jamás quiso revelar “su gran secreto”. Él lo descubrió casi sin querer y le dio la misma importancia que se le da a perder el mechero en una tertulia de amigos…

Esto había hecho indestructible su amistad. Compartían confidencias como se comparte una bolsa de “gusanitos”.

- Nunca nadie había reaccionado así ante la revelación de mi pasado… No le cuento nunca a nadie, pero la gente acaba enterándose…

Hay una cascada junto a los molinos del río. Si hay suerte, se puede dar uno un baño sin que nadie moleste. Y hubo suerte. Aquel sábado de julio nadie bajó al río salvo ellos dos. Cruzaron el pontón y las piedras que permiten vadearlo y llegaron, siguiendo la intuición del sonido hasta la pequeña catarata de agua cristalina.

A pocos pasos de allí escucharon risas y un par de tiros… Cazadores, seguramente. Allí descubrió él el tatuaje que Christian escondía en la cadera derecha. Una pequeña estrella de cinco puntas. No preguntó, pero Christian habló: -me lo hice en la cárcel.- dijo-. Aha! – respondió él.

- No dices nada?... – sobre qué ?- dijo él.

Regresaron al pueblo por otra senda. Un recuerdo infantil le quiso llevar hasta un cerezo mítico que siempre era asaltado por aquella manada de niños gamberros al terminar el cole en las tardes de junio. El cerezo ya no estaba. En su lugar un montón de escombros y las ruinas de una furgoneta. Como un chaval se puso a investigar por dentro del coche abandonado. Encontró un llavero roto, un guante agujereado y un pendiente de plata. Se lo llevó en el bolsillo trasero.

En el mueble de las letras no sabía dónde colocar aquel pendiente. Si hacía caso del diario que daba cuenta del macabro hallazgo: “las fuerzas de seguridad han encontrado el cadáver de una joven de unos 25 años semienterrado bajo unos chopos en la localidad de ….. Según algunas fuentes podría tratarse de los restos de la desaparecida J.M.S….”

Por el pueblo corría el rumor de que se trataba de una extranjera borracha que apareció en las fiestas y nunca más se supo. Una tal Helga o Hilda o… Entonces, ¿en la J o en la H?. Ningún dato más, nada de nada.

Ellos vieron aquel cadáver semienterrado cerca de los escombros y la furgoneta. No se dijeron nada uno a otro. Él sintió una fuerte punzada en la boca del estómago y se retiró tres o cuatro pasos. El silencio les acompañó al menos dos o tres días. Pintaba en silencio, estudiaba en silencio, fumaban en silencio… Hasta que lo rompió Carmen, la vecina con sus gritos. Les llevó empanada y vino casero. Le dieron un beso de agradecimiento y comieron. – Oye, igual deberíamos decir algo a alguien (dijo Christian). – Algo de qué? (contestó él). – de la muerta…

- No tengo costumbre de responder preguntas que nadie me ha hecho, ¿comprendes?. Uno, a veces ve cosas… y ya.

- Está bien, hombre. No me hagas caso… - dijo el rumano.

- Además mejor callarse. Lo digo por lo de la cárcel y eso.

- ¿Y eso qué tiene que ver?...

- No se… igual no conviene… ¡Bah! A la mierda con la muerta!.

Aquel incidente le venía acompañando hasta hoy. Salió algún pedazo de aquella visión en algún sueño de invierno. Incluso le había inclinado a levantar la cabeza y estirar el cuello cuando andaba por el campo, el bosque, los parques… para no mirar al suelo, para no reinventar aquella

putrefacción entre la hierba y los hierros oxidados.

Sin duda aquella muerta tenía que estar en su colección de nombres. Finalmente el pendiente fue a parar al cajón de la M, para hacer compañía a Milagros (la tía soltera), Manuel, Montxo, Miguel, María (con este nombre había seis personas distintas) y Marc. -¿La muerta con Marc?.- se dijo-. No le gustaba la idea… pero así son las cosas del alfabeto: inexorables y ordenadas, sin excepciones.

****

Pegados a la impresionante columna de hormigón, en el fondo de aquel barranco, se sintieron como pretendían: como dos pajarillos indefensos, como seres insignificantes, como una hoja que arrastra la corriente en la acequia. Y Christian le aportaba la dosis de confianza y seguridad que contrarrestaba aquella sensación de finitud y vulnerabilidad. Miraba hacia arriba con ojos de espanto. Una enorme pieza de hierro colgaba sobre sus cabezas suspendida de un artefacto de cadenas y ganchos. El viento soplaba intenso encañonado entre aquellas rocas sobre las que aferraban sus pies. Y todo se balanceaba: roca, hierro, hormigón...

La cabellera se mete en los ojos y suena el móvil rompiendo todo en mil pedazos.

– ¡Esta tía! – se dijo- parece que está en el mundo para joderme…

No contestó la llamada y, tratando de poner el móvil en silencio, se le escurrió entre las costuras del pantalón y fue a parar al fondo oscuro. – Mierda!. – Siempre tan vulgar y malhablado cuando andas conmigo – dijo Christian-. – ¡Joder!, Christian, tío. Acabo de perder el móvil.

Salieron de allí al cabo de una hora. Consiguieron ver cómo colocaban aquella viga de hierro en su sitio mientras el viento hacía sus cortes en los labios del amigo. Un poco de crema. – ¿Conduces tu ahora?... No, hombre. Mejor tu – contestó Christian. Giró la llave y no escuchó el motor. El cambio de presión de había dejado medio sordo.

Hablaron y hablaron durante todo el trayecto. Habló más él que el rumano, como de costumbre y llegaron a la ciudad de madrugada.

Christian se quedó en el andén de la estación del norte, como siempre. Y fumaron un par de cigarros hasta que salió el tren. Nada de despedidas y ninguna frase que sonara a la posibilidad de próximos encuentros.

- Ha sido alucinante, ¿no tío?... aquellos gigantes encima de nuestras cabezas.

- Cuando levanten la última planta del Gran Hotel, nos colamos de noche en la obra y subimos hasta lo más alto del andamio. ¿de acuerdo, amigo? – dijo Christian-

- ¡Hecho!. Estamos pendientes de eso y quedamos.

Hicieron el gesto inconfundible y olieron juntos a gasóleo junto a las vías. Le dio una canica a Christian. Él las ponía juntas en una bolsa y las colgaba de una de las barras de madera de su cama. Ya debía haber 12 o 13 de aquellas bolitas de vidrio. Tantas como encuentros con su amigo.

Esa noche durmió plácidamente, pero al despertar le vino a la memoria la imagen de la muerta. Entró en el vestidor y se puso una camiseta blanca de tirantes. Miró su mueble de niña repleto ya de muchos nombres y pequeños objetos. La mancha que hizo la leche ardiendo había adquirido el color de la herrumbre. Se frotó los ojos y volvió a verla. Como cera, llena de tierra negra y verdín. Ni el agua de la ducha limpió aquella sensación y creyó verse junto a las caderas manchas azuladas de cadáver. Volvió a la cama. Sin móvil nadie le molestaría en aquella mañana.... Sonó el fijo. Saltó el contestador. Anita, con su voz angelical, pedía perdón si es que le había despertado... - como no me coges el móvil, me preocupé - dijo en el mensaje-...

En su imaginación, el rostro de la muerta y la voz de Anita se fundieron como si se tratase de la misma persona. En las yemas de sus dedos, el roce con una piel limpia - su propia piel- que ahora le asqueaba sin motivo alguno. En la galería del edificio la voz de la vecina de arriba que entona un cántico religioso - al menos eso le parece a él-... "yo pequé... Jesús, perdón... yo pequéeee"...

Capítulo 5. Aquel verano tiempo atrás...

2010-06-23T11:06:00.001-07:00

Desde que su madre le avisó para que la llevara a las fiestas del pueblo, le rondaba la idea de marcharse y pasar allí, en la casa familiar, los tres meses que necesitaba para encerrarse en sí mismo y preparar el examen. 60 temas complejos de lenguaje enrevesado que requerían la ordenada vida de un monje en claustro de alabastro. Madrugar, desayunar con profusión y lentitud para digerir bien, ducha y al tema… comida, café y al tema… y así sucesivamente…

La casa del pueblo llevaba años cerrada. Habían decidido traer a la madre a la ciudad, por la edad y por no hacer tantos kilómetros cada vez que la vesícula biliar le retorcía los intestinos y le borraba el color de la cara a la señora. Al contrario de lo que se podía esperar, mamá se instaló en su piso de barrio en una de esas calles de buen vecindario. Pronto hizo amigas, infusiones en el bar de la esquina, partidas de cartas y mucha, mucha conversación… Al pueblo solo era absolutamente necesario volver para el Cristo. Él la llevaba gustoso. Ella se ponía su mantilla de blonda y compraba sus velas azuladas para buscar la protección y el consuelo de la fe. Él subía al cerro y fumaba todo lo que se puede fumar mientras escuchaba a lo lejos el redoble del tambor y el volteo de campanas… los cigarrillos se consumían casi tan rápido como las cerillas. Siempre hacía lo mismo: fumar compulsivamente en la pequeña montaña que abrazaba su pueblo mientras la gente seguía paso a paso la cadencia de la marcha de procesión. Al escuchar el toque final de campanas se metía en el coche y esperaba a su madre en casa estirado en el sofá…

-¿Nos vamos ya o quieres pasar a saludar a alguien más?... Cuando quieras, entonces…

En el cerro observó los cabellos dorados de aquel tipo que le daba la espalda. No era del pueblo, porque en el pueblo todo está controlado, todos están registrados, nadie es extrañado hasta que no “falta”… CHRISTIAN, así se llama el rumano que pasea a su perro mientras todos los pies del pueblo se acompasan en la procesión… casi todos…

- Mamá, te dejaré en el piso y me vuelvo mañana mismo al pueblo, está decidido… Necesito concentrarme…

Recogió algunas cosas del piso: los apuntes, el bañador, el portátil… Creo que no se le olvidó nada. Bueno, en las tiendas del pueblo habrá lo imprescindible.

Al llegar, de nuevo, tres días después, los banderines de las fiestas habían sido ametrallados por un pedrisco tremendo. Cuando se invoca a los santos pidiendo lluvia, a veces, pasan estas cosas. Entró en la casa en la que había pasado toda su infancia. Se tiró en la cama de cuerpo y medio con dosel en la que había nacido. Se miró en el espejo polvoriento de la alcoba del primer piso y se vio atractivo, aunque las canas comenzaban a pintarle ya en las patillas.

Llegó Christian. Un mono blanco lleno de manchas azules y los auriculares puestos. Se los quita, saluda, le habla de “usted”. Despliega la escalera y pincha con un destornillador el bote de pintura hasta destrozarle los morros de latón. Remueve con un sarmiento la densa nata y moja la brocha nueva. No silba, no canturrea… Su lacia melena se mueve al compás de las pinceladas. Él no puede creerlo… venía a estar solo, a estudiar como loco, a encerrarse en la recámara de sus pensamientos. Mamá ha decidido pintar la casa este verano. Toda la casa, estancia por estancia. Y no me dijo nada en el coche ni a la ida ni a la vuelta… ¡esa mujer!...

Lleguemos a acuerdos razonables, Christian… Nada de música mientras pintas. Nada de hablar de usted, y paramos juntos a fumar. -No problema!..., contesta el rumano… -Pero yo no fumo tanto como tu!.

Desde ese mismo día Christian se convirtió en una de las personas más especiales que jamás conoció. Un hombre inteligente que decidió marcharse de Rumanía y que se gana la vida trabajando en cientos de oficios diferentes. Todo lo hace bien… pero su virtud más destacada es que no pretende nada nunca… sólo vive y deja vivir. Aquel verano se convirtió, por obra y gracia de Christian, en “el verano”. El olor de pared recién pintada, el cloro de la piscina, los montones de ollas, cazuelas y sartenes en la pila; los cigarros en el huerto, las risas. Amigos por dos meses. Todas aquellas sensaciones se grabaron de tal modo en él que, cada vez que siente punzadas en el pecho, trata de recuperar alguna de aquellas cosas: olores, sabores, colores...

Christian terminó su trabajo y se marchó con una cuadrilla de encofradores a Portugal. Estuvieron un año sin verse… sólo algún telefonazo de vez en cuando y muchas, muchas cartas… de las de toda la vida: de tinta y sudor.

Sacó la oposición con buena nota y esto le llevó a la posición económica en la que ahora se encuentra. Toda la familia vio seguridad y seriedad en su rostro desde aquel verano. Y nadie, absolutamente nadie de “su entorno” conoció jamás a Christian.

Suena el teléfono… casi nunca lo coge. Pero hoy hubo suerte:

- Hey, Cristian, tio… en dónde te metes, vampiro!!!... Tengo un plan… Te vienes a visitar conmigo las obras del viaducto del tren de alta velocidad?... Una pasada…! 19 kilómetros de viaducto… Impresionante. El sábado a eso de las 10… donde siempre… ok?.

Christian era ese amigo fiel con el que siempre se cuenta. Amigo solamente suyo (al menos eso le gustaba creer). Con él hacía los planes más pintorescos: visitaron el cementerio judío de Praga juntos. Fueron a ver cómo las gaviotas rebuscan entre toneladas de basura en la planta de tratamiento de residuos. Comieron mazorcas asadas de maíz después de recorrer a pie un enorme campo y de dejar el coche en el arcén de la autovía con las luces de avería puestas durante horas. Le llevó a ver zarzuela a Madrid (algo que nunca confesaría a nadie) y contemplaron cómo ardía un edificio de 12 plantas desde la terraza de otro contiguo mientras se comían una sandía.

Con él podía plantear las cosas más absurdas y los planes más extraños sin sentirse raro o extraño. Con su amigo todo discurría con la naturalidad con la que uno abre la tapa de un yogurt. Sólo con Christian.... él era el único con el que no necesitaba hacer ninguna pose, ni pensar lo que iba a decir o hacer.

Christian es azul. En un papel de seda de los que tiran por el campanario abajo cuando entra el Cristo en la iglesia. Un papelillo de “aleluyas” tiene ahora el nombre del amigo particular, del rumano que acompañó su vida retirada aquel verano, que le devolvió los buenos sentimientos hacia su pueblo. Nunca más volvió a subir al cerro a fumar. No podría sin emocionarse. Y un hombre como él no se emociona, y menos en público… sólo Christian le podría ver llorar, sólo a él se lo permitiría.

Pero Christian nunca está. Siempre anda en otro lugar, a muchos kilómetros. Se encuentran cuando se puede: o sea, casi nunca. Nunca anda haciendo lo mismo. Es un nómada cuyo único objeto en la vida parece ser que vientos diferentes levanten su melena y enreden esos cabellos…

Christian siempre se va. Pero siempre está ahí: en el cajón de la CH. En casa hay una lata de cerveza vacía en un armario de la cocina. La única vez que estuvo en su piso fue para tomar una cerveza, una sola. Y jamás tiró la lata… Ahora una pila de platos de postre que nunca usa arrinconan esa lata al fondo.

“santo Cristo del Calvario

desde el cerro, faro vigía.

Acompañadnos en la muerte

y guiadnos en la vida”.

-Este cigarro en tu honor… Christian.

Un humo denso desdibujó la imagen del amigo… No podía creerlo. Después de 9 meses reencuentro… junto a la estación del norte. De allí a las obras del tren unas horas de conversación y risas en el coche. Cena en carretera y hasta la próxima… Así era siempre, o casi siempre.

capítulo 4. Trafalgar Croissanterie

2010-05-23T02:48:00.000-07:00

Son las 13’00 horas. Aperitivo en Trafalgar. Así se llama el lugar de siempre, de la ciudad de siempre...El lugar en el que no hace falta quedar, porque siempre acude todo el mundo conocido por allí. El lugar del aperitivo de mediodía o de los vinos en la tarde.

Allí está Jon, el chaval vasco que parece haber venido al mundo solamente para servirle. Le llama “marqués” y eso le gusta. Le permite que mantenga ese “nombrecito” que denota confianza porque Jon es Jon y por una historia del pasado que ahora no viene al caso. En una servilleta del local escribe el nombre del camarero y lo guarda en la pitillera. También escribe Ernesto en otra... Qué extraño!, no acude nadie a la cita. Sin decir nada, unas aceitunas y un martini bianco. Y el diario de hoy. Le gusta leer la prensa en ese local. Hay periódicos internacionales y eso le permite seguir los acontecimientos más importantes que van pasando en lugares visitados o vividos por él. Sólo lee esas secciones y con un golpe de vista compra un par de alas y desea cada vez abandonar un planeta que le resulta incomprensible, planeta en el que vive porque, por el momento, no se puede en ningún otro lugar de la galaxia...
Trafalgar es un lugar especial, tranquilo, sin televisores estridentes y sin gritos. Un lugar limpio y sereno. Además, le gusta el ruido tenue de las cucharillas de café que golpean respetuosamente el borde de las tazas y el olor. El olor de aquel local es fantástico, recio, agradable, masculino.
Al fin llega alguien. Ernesto le hace reverencias y genuflexiones, como siempre...y, como siempre, le hace reír. Pregunta como se encuentra el señor marqués, qué tal el viaje, cómo encontró todo al regresar... hace broma de todo y comienza a criticar a unos y otras... es su especialidad: hacer burla de todas las situaciones, relativizar lo más grave y hacer payasadas sin interrupción. A él le alegra la visión de aquella especie de fanfarria humana... necesitaba reírse un rato y Ernesto siempre lo consigue. Acaba de entrar Anita, compañera de trabajo y santa. Si, santa, o santísima, según se mire... porque lo que esa criatura aguanta no es de este mundo, es, sin duda, sobrenatural. –Porqué pones mi nombre en ese papelito plateado?, pregunta Anita. Nada, cosas mías, dice él. Tendrá que contar su viaje en otra ocasión. Se hizo demasiado tarde y no acudió nadie más. -Yo pago, dice. Anita no lo permite. Ernesto está en el baño, como siempre a la hora de pagar. Jon sonríe tras el mostrador mientras seca cuidadosamente los platillos del servicio. Ahora saca lustre a una bandeja. Su rostro se refleja en ella y un reflejo cae sobre el mármol de la mesa donde están él y santa Anita – ora pro nobis pecatoribus-. Se cruzan las miradas y no le queda más remedio que decir una de esas frases que sirven para cualquier situación... esta vez la frase escogida es: “bueno, en fin, habrá que hacer algo de provecho”.
Antes de cruzar la acera, mira el rótulo del local. Mira a Anita alejarse junto a Ernesto que, como siempre, camina como si interpretase continuamente, como si la alegría de vivir le hubiese poseído, como si el sol se le hubiera metido entre pecho y espalda.
Anita sufre hasta cuando disfruta de su vino blanco... mártir santificada a golpes secos de injusticias vividas. Ahora la vida le dio tregua: un trabajo estable, una perrita que le hace compañía, una amiga que la escucha. Pero los surcos de la cara quedaron como marca indeleble de todo lo que tuvo que pasar, la pobre!. Pero ella no quiere dar pena. Con su voz de monjita buena y su aspecto siempre tan pulcro y aseado, Anita es, para él, uno de esos seres especiales que le hacen confiar en que la naturaleza humana no está del todo podrida... quedan seres de luz que iluminan el breve espacio en que uno se encuentra bien. La quiere más por lo que representa que por sí misma, pero la quiere.
En la E, en la J, en la A tres nombres más. Y en la M el pañuelito bordado que su madre llevaba siempre escondido en la manga derecha de la blusa. Punzada en el pecho. Rayo de sol de finales de agosto. Olor desagradable al pasar junto a los contenedores.

La veu de l'hongarès...

2010-05-22T05:03:00.000-07:00

L’havien ingressada d’urgència amb un atac al cor. El soroll d’una persiana és el darrer so que sentiria abans d’entrar en coma. Dues setmanes desprès, Lídia va ser traslladada a una habitació en planta. Vora seu hi dormia una anciana de cabells blavosos i cames grosses que, tal volta pel calor, mostrava descobertes.
Laia no vol veure la tele, ni té forces per fer res que no sigui tancar els ulls i tractar d’oblidar. No vol fer bondat amb la dona i, a més no podria... aquella dona parla un idioma que Laia no pot identificar. Un xicot entra a l’habitació, saluda amb un somrís impol•lut. Una veu com mai abans Laia havia sentit. Una veu difícil de descriure (si és que una veu es pot descriure...)
Amb el temps l’hospital s’ha convertit en una mena de presó per a ella. Solament es fa lleugera l’estada per aquella veu. Visita del metge. -Lídia, no puc donar-li l’alta mèdica perquè no anem be... les proves no aconsellen que se’n vagi vostè a casa seva.
Aquella situació comença a fer-se insuportable per a ella. Rep la visita diària de la neboda i l’amic. Cada dia a la mateixa hora, quaranta-cinc minuts de rellotge... però la resta del dia jau tota sola amb el camisó blavós damunt els llençols emmidonats. No vol més visites... aquells minuts diaris – llevat de dijous, que no hi va ningú- l’acaben incomodant més encara; perquè li parlen d’un món, d’una gent, d’una vida de la què ja no vol saber-se’n res...
Era dijous quan ell li feu la proposta: -vol que li llegeixi en veu alta?... Com? – respongué ella-. -Si, que si li abelliria escoltar la història que estic llegint... per torbar-se una mica... -Bo, estaria be... però poc a poc, si?...
- Poc a poc...
Des d’aquell dia, Roman començà a llegir-li el llibre que l’acompanyava i l’ajudava a passar les hores mortes a l’hospital mentre hi estava a la mira de la seva mare. Era un home discret i educat. El llibre estava escrit en hongarès... eixe idioma tan diferent... Però ell llegeix-tradueix simultàniament. Domina a la perfecció la llengua de la Lídia, que ja és el seu idioma també... I té una veu!!!. El to, la dicció, l’accent especial del lector, la història... i LA VEU, la seva veu...
Cinc setmanes i arriba l’alta mèdica. Laia la demana voluntàriament. I la demana el mateix dia que en Roman ha acabat la darrera pàgina d’aquell llibre. S’haurà de quedar una setmana més amb la mare, que encara no ha superat la crisi de salut que pateix. En Roman està aturat... no té res millor a fer... allà resta.
Quan va tornar a l’hospital per veure en Roman ja no hi era. Cap adreça, cap telèfon...
12 anys desprès, encara Laia somnia de vegades en aquella veu terapèutica, amb una sonoritat greu però suau; enèrgica i tendra a l’hora... difícil de... Una veu com un riu, com un núvol blanc, com la nata, com el pèl d'un gat, com l'olor de llibre nou, com el vellut, com...

I, quan desperta, se sent rehabilitada, sana, tranquil•la, en pau... Mai ha trobat aquell llibre escrit en hongarès (per molt que ha investigat), mai n’ha sabut res més de la persona que la va retornar a les ganes de viure... d’aquella veu que la feu sorgir, ressorgir, ressuscitar...
I quan es compleix un any exacte de la darrera pàgina, de la darrera lectura... Lídia sent de nou la veritable pau... amb accent hongarès.

Capítulo 3: El vestidor

2010-05-18T04:24:00.000-07:00

Un lugar sagrado, donde no entra nadie... Y no porque haya algún secreto que esconder (hasta ahora, claro). La cuestión es que, parece que todos necesitamos un lugar en el que nadie entre más que uno mismo, una gruta donde sólo se puede entrar descalzo porque es suelo bendito, un santuario velado por una gruesa cortina de terciopelo pesado y polvoriento, una cima en donde uno se hace la falsa ilusión de que se puede estar en soledad, una montaña surgida en exclusiva de una erupción volcánica para si mismo. Todo eso y más, es para él el vestidor de casa; y ahí ha decidido colcar bajo los focos, delante del gran espejo, ese objeto que le tiene la mente ocupada desde que lo compró en Praha (que así se escribe en Checo la ciudad más hermosa de centroeuropa: Praga).

Como si se tratase de un altar pagano, la caja rosa y azul con cajones se enseñorea del espacio, lo inunda todo con su presencia. En el vestidor no entra nadie más que él... ni siquiera la asistenta. Ella deja la ropa en una mesilla junto a la entrada y él se encarga de organizarla una vez por semana, normalmente los jueves por la tarde. Pasa el aspirador y abrillanta los muebles él mismo, y habla de su asistenta como "la chica que me ayuda con las cosas de la casa"... Otra de sus virtudes: dar la impresión de "tio apañado" con su casa y su coche... Ellas mueren de amor por un hombre así... y ellos también.

La pila de ropa, esta vez, es impresionante... por el volumen y por los trapos que se gasta... todo de primera calidad, caro y bello, con la excepción única de la vieja chaqueta de lana que conserva de cuando era un pobretón y compartía piso con Laura, Manuel y Tomás en sus años de estudiante. Estos tres nombres son los primeros que puso en los cajones correspondientes. Los escribió en papelillos de colores según le parecía que correspondía a cada cual: Laura es verde, fue la esperanza de su madre de que tuviera por fin novia formal como Dios manda... tan lista, simpática y adecuada en todo para su hijo. Si, verde esperanza... Tomás en blanco sobre negro. Le costó encontrar en su bote de lápices uno blanco, pero apareció al fondo tan pequeñito como lo dejó años atrás cuando le dió por dibujar en blanco sobre cartulinas rugosas negras letras en japonés. Tomás es negro, es oscuro, es hermético... Blanco para Manuel, con el que seguía en contacto y al cual reencontraba una vez al año en la estación de esquí... Blanco, nieve...

Así iba adjudicando significado a los colores y comenzando a llenar el mueblecito con reliquias de personas conocidas una vez, olvidadas y recuperadas a fuerza de golpes de aire frio y melancolía, presentes, ausentes, muertas o vivas, queridas u odiadas... gentes de acá y de allá, de feliz recuerdo o de tormento latente, de herida cerrada que no sangra pero aun duele, o de aroma agradable que uno respira a todas horas.

También puso el nombre de la "chica que ayuda en casa" y le entró la risa... en el fondo la despreciaba, pero hacía muy bien su trabajo y no sobrepasó nunca la frontera inalterable de su santuario... (al menos eso pensaba él)... Teresa lo había hecho una sola vez... porque ya se sabe que solamente prohibiendo algo es cuando realmente despierta interés... Si, lo hizo aprovechando que el "jefe" andaba de viaje otra vez... y no había encontrado nada extraño, ni excéntrico...

En la T dos personas, en la M una, en la L otra y en la G la foto-carnet de Gonzalo, su hermano al que no ve desde hace tres años...

Y por hoy suficiente...

-Maldita sea!!! y esa mancha no sale con nada. Habrá que preguntar a Teresa por algún producto especial o por alguna pócima o remedio casero para ese tipo de manchas o quemazones sobre la madera... O mejor no... tendría que dar explicaciones sobre la cajonera y no le viene en gana... bah, tampoco se nota tanto!.

El Coleccionista de Letras

2010-05-15T01:58:00.000-07:00

CAPÍTULO 2. EN CASA

Por fin, después de quella aventura absurda, después del viaje, el avión, el aeropuerto, el compañero de vuelo que le desestabilizó la tranquilidad con la que pensaba cruzar el cielo... después de todo aquello, abrió la puerta con sigilo (eran las 4'00 de la madrugada), levantó los plomos de la luz y conectó el gas... Se puso a calentar leche (siempre desconfió del microondas, que yacía solitario sobre el banco de la cocina) y desgarró el papel del regalo que se había hecho a sí mismo con tanta fruición. Abrió uno a uno los diminutos cajoncillos y comprobó que ninguno de ellos se iba a resistir...Así fue, la compra era excelente... buena calidad de juguete caro. La leche se derramó sobre la encimera y profirió un palabro:- joder! qué inútil!... y un poco de leche quemada manchó para siempre la letra X (o la jota o la S o la R... que en nada afecta al relato...). Esto le fastidió tanto y más que dejó todo como estaba y se fue a dormir....

A eso de las 10 despertó y se enfiló las zapatillas de descanso... Bueno, tratará de quitar la mancha, café con leche, magdalena, crema hidratante, ducha, cepillo de dientes... por ese orden o de cualquier otro modo, hizo lo que hacía cada día... Tranquilidad y mucha higiene. Pero, mientras el agua de la ducha se llevaba los humores de su último viaje, tomó una gran decisión (que igual rompería días después... o no... quién sabe?...) No volvería a viajar solo. Esta era una de las características más destacadas de su personalidad en las charlas de cafetería con el grupo de amigos: - Le encanta viajar solo, andar de acá para allá, tiene una riqueza interior asombrosa, tan culto!...

Ya no más, recorrer países, plazas, sembrados y avenidas en solitario; hasta ahora, había estado bien... Ninguna de sus amistades tenía el tiempo, ni el dinero suficiente para viajar tanto. Este era su "apreciado pedigree", su targeta de presentación: - te presento a..., no veas los viajes tan interesantes que lleva hechos!!!. Así solía ser siempre, o casi siempre. Incluso pensaba amenudo que todas las relaciones breves con las que había entretenido su existencia, sin implicación emocional alguna, se debían al "aura de viajero incansable" que despertaba la curiosidad de unos y otras... Esto le daba facilidad de conversación. Con tantas experiencias vividas era el centro de interés de las conversaciones en el trabajo y con las amistades. Y, además lo hacía con modestia, sin estidencias, con elegancia... ni un ápice de superioridad ante los demás, con cordialidad... Un artista de la conversación amena, vaya...

Y, además, el hecho de viajar siempre solo le daba un halo de misterio que parecía aumentar su atractivo personal y físico evidente...Claro, él no necesita a nadie...

Ya no más, se acabó. Demasiado museo, demasiada heladería, demasiado restaurante caro, demasiado lugar romántico sin una mano que apretar o un muslo que acariciar... Al fin se lo reconoció, al fin se lo dijo el agua templada de la ducha. La postura lasciva de aquellos japoneses en Florencia besándose ante Perseo, la cálida sonrisa de aquella persona anónima de insultante belleza en México en aquella enorme y desangelada plaza, el pecho brillante al sol en un atardecer cualquiera en una playa de Barcelona, esos pies desnudos entrecruzados bajo un banco en la Catedral de Cracovia... Si, al fin lo reconocía... todo eso le atravesó el pecho y le hizo sentirse como el "Petit-Prince" de Saint-Exúperý... en un planeta pequeño enmedio de unas flores regadas con constancia que no huele nadie más que uno mismo... Todos los fragmentos de felicidad he había contemplado con envidia habían asaeteado su alma hasta hartar... eran pedazos inconexos, mezcla de deseo sexual y disfrute visual de la belleza ajena... y nada tenía sentido si trataba de poner orden a sus pensamientos cuando eso pasaba, y se decía a si mismo: bah!, seguro que no son tan felices como parecen... ya nadie es feliz. Y con eso y un bizcocho o cualquier otro dulce prohibido... a otra cosa, mariposa...! Pensamiento fugaz, mirada a la guía turística y a visitar el siguiente monumento en la ruta prevista...

En este último viaje, el pensamiento desestabilizador de sus emociones (que así llamaba a estos fugaces instantes en su obsesión por racionalizar todo) fue insustancial, pero le dio como dardo en diana, en el propio centro de su ser.

Una hoja de árbol cayó en pleno verano sobre el banco de enfrente. Unos enamorados se hacían una foto y esa hoja cayó como romántico presagio otoñal... Y él odiaba el otoño y su intrínseca melancolía, y se burlaba de las fotos de enamorados, y se decía: en unos meses habrán roto, y borrarán las fotos y llorarán de desdicha, siempre es así cuando la gente retuerce las emociones y las convierte en catedrales góticas. Esa hoja caída sobre el banco, le cayó sobre el alma y le jodió bien... Se abrazó a la bolsa de su regalo en forma de armarito de secretos de niña pequeña y lloró. Y ahora, en casa... miró la cajonera de colorines sobre el gris de los muebles de su cocina y lo volvió a hacer... sólo dos lágrimas y ya... - Venga, tio... que tu no eres así!!! (se dijo)... Bebió el café en una exhalación y salió de casa a buscar a las amigas para empezar a contar el último viaje... siempre le escuchaban con tanto interés!!!...

El Coleccionista de letras

2010-05-15T01:17:00.000-07:00

Com que fa molt de temps que tinc aquest blog una mica abandonat i tinc una idea literària pegant-me voltes al cap fa uns mesos... em llançarè, doncs, a escriure de nou... sense complexos... jejjeje

I ho farè per capítols...

CAPÍTULO 1. CAJONES

El gentío agobiaba hasta hacer palidecer... no se que fiesta celebraban, pero la multitud vagaba por las calles como rios, como plaga. Entró en una tienda de la Ciudad Vieja. También estaba atestada de gente, sobre todo de niños. Ojos brillantes y voces suaves y civilizadas que repetían: - no se toca, cuidado no rompas algo...

Entre tantos estímulos, se frotó los ojos, esos pobres ojos resecos por el sol del verano. Al desvanecerse la niebla que formó su retina y aclarar la visión descubrió que estaba en un lugar increible, mágico, especial. Cientos de objetos amontonados o reclinados uno sobre otro llenaban aquel minúsculo lugar con olor a alguna comida casera. Y allí estaba... semioculto entre un payaso diminuto que tocaba la trompeta, un coche de bomberos de latón y un peluche que saca la lengua burlonamente... Un pequeño mueble de juguete con tantos cajones como letras tiene el abecedario... Una especie de armarito de casa de muñecas o una de aquellas antiguas cómodas con cajones enormes que había en la casa de la abuela. Si, tan grande y tan pequeño. Era de colorines y cada letra estaba decorada con detalles infantiles: globos, setas, enanitos, muñecas, animales del bosque... Él, a sus treintaitantos no podía estarse enamorando de aquella cajonera infantil de niña... un tío serio y respetable, un hombre de mundo, hecho y derecho... Pero pasó, se enamoró de aquel objeto e intentó racionalizar aquella sensación. Pronto encontró un motivo para llevarselo a casa sin derrumbar la imagen que tenía de si mismo, sin remover los cimientos de su propia respetabilidad... Siempre le gustaron los abecedarios. En casa colgaba de la pared, en un lugar preeminente, un abecedario bordado en punto de cruz que había estado entreteniendo a su pobre madre meses antes de morir. Ese abecedario bordado era un elemento extraño en la decoración de su casa. Todo lo que había en ella era propio de un hombre como él: sensible, pero a la vez discreto. Un hombre admirado y ordenado, limpio y con una imagen pública intachable. Un soltero con la vida resuelta cuya casa no es un hogar, es un museo de viajes por el mundo y un escaparate de placidez y confortabilidad... Si, le iba bien en la vida... (a los ojos de la gente, por lo menos...) y un objeto infantil, femenino, melifluo, con el rosa y el azul como tonos predominantes; iba a ser un elemento distorsionador en su orden cósmico particular... Con la razón fundamental del recuerdo de su madre y con otras razones al uso de los debates en grupos de amigos del tipo: "todos tenemos excentricidades", "quien no tiene un gusto raro o sorprendente?"... se convenció a si mismo y, después de liberar aquel objeto de todo su vecinadrio de cosas y cosistas y cosotas; con aquello entre las manos, se decidió a pagar y llevarlo consigo para siempre.

Los tres minutos en los que tuvo que esperar dieron para mucho. Pensó en dejarlo donde estaba y salir discretamente de la tienda. Pensó que era maravilloso poder tener aquello escondido en casa... nadie lo vería, no lo pondría en pública visión de visitas y familia. Se fijó en que las bolsas de aquella tienda no fueran semitransparentes.... Siiiii, hubo suerte. Eran bolsas de papel negro con letras doradas... podría llevarlo hasta el hotel, y luego al aeropuerto, y después pasar por delante del portero de su edificio, sin que nadie le mirase con extrañeza. Pero la bolsa era de una tienda de juegos infantiles, y el rótulo era grande... Bien, no hay problema...: - un regalito para la sobrina (si alguien pregunta). -Se lo envuelvo para regalo?. -Si, por favor. Papel de seda rosa y lazo fresa. -Noooo, mejor no lo envuelva en papel de regalo, mejor en papel común, sin más.

- Como quiera, señor...

Cada vez que le llamaban señor, algo feo surgía en su mente. No, no le gustaba... Llevaba mal que ya casi nadie le hablara de tu. Se acercaba a los 40 y eso no le hacía gracia. Le gustaba verse a si mismo como "un tipo respetable", pero no tanto. La pizca de buen humor que siempre mostraba en público le hacía mantener un halo de juventud eterna que no quería perder. Bien, salgamos de aquí, se dijo...

Se dirigió a un parque cercano y buscó un banco solitario. Encendió un cigarrillo y sonrió...

corprès

2010-04-26T04:31:00.000-07:00

De vegades convè tenir experiències noves, de vegades cal deixar-se sorprendre... Tantes vegades havia sentit la flaire dels tarongers en flor tornant de València quan era estudiant!... però ahir va estar completament diferent. La Valldigna lluïa una calitja extranya per nosaltres acostumats al clima de La Torre... Aquelles muntanyes enormes que abriguen la vall i l'obrin a la mar per un estret corredor, fan que la florida dels tarongerars siga "com en cap altre lloc"... i no ho sabiem, no ho esperavem... Anavem a passar una jornada de menjar, beure i no creure a Simat i a escoltar els sons autèntics que ens retornen l'essencia (concert d'Al Tall en viu) vora les ruïnes del Monestir de Santa Maria. I la flaire dolça, forta, humida, senzilla d'aquelles petites flors que podrien comptar-se per bilions ens va deixar corpresos. Estem vius!, diguè una veu amigable... Vergonya, cavallers, vergonya!!! deien altres veus mentre colpejaven rítmicament una taula de fusta. I aquella brisa fresca s'emportà la calitja del matí i ens deixà una vesprada difícil de descriure... El vi blanc, els ulls luminosos, les rialles de l'amistat, el condol pel qui no entenen res i segueixen per vies mortes el tren de la seva vida.

Era un dia senyalat, el 25 d'abril de guerres perdudes. I ara es torna el dia de l'esclat de les flors blanques de cera verge que desprenen l'aroma més reconcentrat dels camps de per ací.

Gràcies a qui va voler sumar-se a l'experiència. De vegades discorrem coses que ens quedaran a la memòria com experiències de vida i joia... i això, no ens enganyem, sempre mereix la pena.

Ulls Blaus

2010-03-16T13:57:00.000-07:00

"...Conoces la relación entre tus dos ojos?. Ellos parpadean juntos, lloran juntos, ven las cosas juntos y duermen juntos , aunque nunca puedan verse el uno al otro. La amistad debe ser exactamente así! Los amigos de verdad no necesitan estar viéndose para saber que está ahi el otro, es una vez después de mucho tiempo y te das cuenta que la relación formada una vez, no la destruye el tiempo o la distancia"...

He agafat prestades aquestes paraules que em semblen plenes de veritat perquè
DEMÀ UN DELS DOS ULLS HA DE PATIR UNA MICA... L'ALTRE L'ACOMPANYARÀ, SEGUR... això espere, això desitje...
PER A MIRAR AL FUTUR I AL PRESENT... PER TRACTAR DE TENIR SENZILLAMENT UNA VIDA APACIBLE... ¿és això demanar molt?...

Pura Sang

2010-02-23T04:31:00.000-08:00

Sembla que algú decideix gastar diners en veritables treballs d'investigació d'estupideses d'interès comunitari. Avuí he llegit al diari "Información" una cosa que m'ha fet exclamar al mig del bar d'Adrià: què fort!!!... i així m'he guanyat una mirada inquisitiva de la concurrència. Alguns reputats genetistes han gastat temps i diners en analitzar les diferències genètiques dels diferents pobles que composen Espanya, per tractar de demostrar que els Bascos no tenen gaires diferències amb els demès... Els ha resultat car l'estudi i han dedicat molt del seu "esforç" intel·lectual a la feinada aquesta... i surt que "els més diferents de tots" som els valencians i extremenys... per a riure, per a flipar... un diari dona poca informació sobre la manera en la qual es fan aquestos estudis tan assenyats, però ja sembla divertit que s'entesten en recercar "diferències genètiques"... Què collons hi ha darrere d'aquesta empresa?... Acaben abans, i els ix més barat fer una visita als cementiris... els Ninxols estan plens de cognoms d'arrels tan diverses, la sang s'ha mesclat tant (i més encara hauria de fer-ho), les persones són tan i tan barrejades (per sort) que no cal ser massa estudiòs per concloure: SOM DE QUI SOM... del Món, un poc d'açò i d'alló, iguals i diferents... I com em va dir un bon amic una vegada... Vosaltres us heu ajuntat i ja... doncs aixó: de pura sang, res de res... i si tenim algo de difrents uns d'altres, això el que ens dona és riquesa en la varietat, oportunitat d'aprendre uns d'altres...

I no serè jo qui negue les diferències, la varietat d'origens, la superposició de pobles i cultures a qui devem allò que som... però d'ahí a la genètica... és un poc massa fort...

La llotja de la seda

2010-01-24T13:27:00.000-08:00

De vegades hi ha llocs que a un li diuen coses difícils d'expressar... No plores, ni gemegues, ni t'agafa el "pantaix" però un s'emociona... Això és el que jo vaig sentir la primera vegada que vaig entrar a la Llotja de la Seda de Valéncia. Desprès d'aquella primera vegada hi han hagut més voltes, més visites... Quan viviem a la Ciutat i rebiem visites era precís anar a fer un tomb per aquell edifici que deixa corprès... Abans o desprès d'entrar al Mercat Central i de sentir les olors i els colors més variats entravem a enlairar els ulls per aquelles columnes retorçudes que semblen gegants mítics o arrels de romer ressec. La darrera volta ens asséiem tots dos a la calda de l'agost valencià esperant que obriren a l'hora que diu el cartell de la porta. El sol era insuportable (qui el prenguera ara enmig d'aquest fred!) i la porta no s'obrí... ens vam haver de conformar en pegar-li la volta a l'edifici i pegar un mos al carreró que hi ha a la vora mentre el sol ens perseguia i feia canviar de cadira i acultrassar-nos contra la paret del bar... Patrimoni de la Humanitat, la Llotja és, tal volta, el meu edifici preferit, o un d'ells... i el títol és grandiós tenint en compte que és de tota la gent que transita aquest planeta, que el viu o és viscut per ell... de qualsevol continent o qualsevol nacionalitat... De vegades (encara que no massa sovint) un se sent orgullòs de ser d'on és, de tenir en el patrimoni coses com aquestes escales, columnes, vitrals i voltes... i encara millor si no és un patrimoni local... si és de tots... dels qui entren cada dia com a turistes admirats, dels qui ens quedem a la porta sobre les escales sospirant, dels d'ací i dels d'allà... dels ciutadans i pobletans del món... I retenir tanta bellesa als ulls blaus... quí podrà?.

Quan el Gaudí arreplegava amb el carretó trossos de ceràmica i culs de tassa i plat per les escombreries d'enderrocs de Barcelona a la retina dels seus ulls hi havien aquestes formes i aquestes pedres velles, les corbes de les escales i les fines columnes dels finestrals... genial!!!

el Messies

2010-01-04T01:53:00.000-08:00

Ahir al vespre, al Carreró... vam sentir que allò que haviem ideat com un "lloc per a fer coses" ho era realment... el Quim va preparar-se molt be una audició del Messies de Handel... sembla que és costum per tot arreu d'Europa d'interpretar-lo en les dates nadalenques... i al poblet en què vivim i "arguïm" va passar com a les grans catedrals i als grans auditoris d'arreu del continent... però amb humildat...

Miravem l'esplendor de la Catedral de Palma de Mallorca, el cor i els músics... el violinista que gaudeix del seu ofici, el trompetista virtuòs, el cor de gent a banda i banda del públic, les bòvedes il·luminades de blau... les cames anaven a compàs i l'estufa calvafa l'estància on compartiem el gust per les coses grans... i la música ho és...

Un bon pla de diumenge al vespre... bona gent, bona música... i què més?...

"... anavem com ovelles sense pastor,

cadascú pel seu camí..." Tan antic...!; tan actual...!.

Bons desitjos de Nadal

2009-12-20T09:06:00.000-08:00

fotos de la primera nevada

2009-12-15T11:46:00.000-08:00

el temps

2009-12-06T04:35:00.000-08:00

Entre una foto i un altra nomès ha passat una cosa... El Temps... Un dia de festa familiar, amb l'humor heretat de la nostra mare, com a bons "patricis" vam decidir imitar els gestos i les postures d'aquell dia en el qual ens ferem la foto per al "carnet de família nombrosa"... L'antiga va ser a un estudi fotogràfic (encara que semble feta a Sarajevo o algun lloc de l'Europa lúgubre i esgarrifosa) i la nova va ser al Mas de Catalina... la nostra casa comuna... I encara en farem un altra més pròximament, brindant per la vida i pels moments més especials... Semblem contents... jejejje si, senyor!!!.

...I el temps ha passat per damunt, i per les vores i pels voltants de les nostres vides... però solament això... el temps i saliva per la gola i un regust d'estimar-se sinzerament...

En els dies en els quals celebrem 50 anys de matrimoni dels nostres pares ens adonem, més que mai que el que queda per sempre és això... estimar-se de roll a roll, de bat a bat... de dia en dia... com es pot... I no és això prou?...

el llibre dels NOMS

2009-11-28T03:27:00.000-08:00

Primer Acte: La Vespra...

Desprès d'enviar un missatge a la meua Patri per felicitar-li l'aniversari... comencen a volar els pensaments tractant de fer un balanç de l'any viscut... i surten moments i s'eleven accions de gràcies i el sol de tardor sota l'estàtua que visite cada dia per fer-me el cigarret a l'hora de l'esbarjo m'ompli d'una sensació de tranquilitat serena...

al vespre sonarà el mòbil i una veu enceta el pastís... i un bon vi ho rega tot... alegria immensa i joia d'estar vius... no hi ha festa sense vespra i... Quina vespra!!! marededéu!!!... inoblidables detalls i regal en forma d'ones i paraules afectuoses... arriba l'hora de dormir plàcidament, amb el regust del vi i de l'afecte...

Segon Acte: La Festa...

Nomès obrir el ulls, el "bip-bip" del mòbil porta ja els millors desitjos dels més matiners... i "Fumarola" encèn el primer cigarret amb un somriure mentre llegeix missatge molt i molt especial... i per duplicat!!! jejeje. Desprès, mentre estic al consultori amb la metgessa, missatge de la Feliueta, tan tendre com sempre, d'Isa des de l'exili de la Meseta castellana, del meu germanet i de Patri, de la Trini, d'Andrea des d'Elx... Vaig a casa dels pares a contar-los que les anàlisis de sang han eixit "de cine" i salut de part del Pare... i besos de la mare que m'ha portat al món... Al cole tothom felicita, és natural això quan la flaire d'un pastís d'ametles i una dotzena de "mantecaos" omplin la sala de professors... jejjejje. Abraçada del Javi i trucades de Lulu i dinar a ca "el xavalote"... Amb la roba neta i la camisa més bonica empestifada d'olor de fregitó del bar Xixona, al cole de nou... i Crida la Xati i missatges al Facebook de Rodrigo, Laura, Manolo, Pablo i Rebeca... Toca anar a l'òptica i quedem amb el Joan... felicitats de part del Juliet i telefonades plenes d'afecte de l'Antoine des de les Catalunyes i de la Gambi (amb pedra al ronyò inclosa) i el seu Luis Felipe de Orleáns... Missatge del Roget superamic... i així més i més "bip-bip"...

Sopem al mateix lloc on solem anar quan un davalla de les muntanyes fins la mar... i brindis per la vida i pels 38 tacos acabats d'estrenar... i veiem el Pedro a la porta del castell que governa, quan ens disposem a aparcar...

En arribar la nit a l'ampla era que acull els meus ossos... em dic a mi mateix... si, ha estat be, molt be... No se si meresc tant ni gens... però ha estat tan i tan gran!!! I l'afecte sempre és el millor de la vida... GRÀCIES

La Cura

2009-11-01T12:31:00.000-08:00

Veure't m'ha trencat la veu mentre llegia:
"aquells que van vestits amb vestidures blanques, qui són?, d'on han vingut?...
ells són els qui vénen de la gran tribulació, han rentat les seves robes en la sang de l'anyell"... (Apoc.7)

Ti proteggerò dalle paure delle ipocondrie,
dai turbamenti che da oggi incontrerai per la tua via.
Dalle ingiustizie e dagli inganni del tuo tempo,
dai fallimenti che per tua natura normalmente attirerai.
Ti solleverò dai dolori e dai tuoi sbalzi d'umore,
dalle ossessioni delle tue manie.
Supererò le correnti gravitazionali,
lo spazio e la luce
per non farti invecchiare.
E guarirai da tutte le malattie,
perché sei un essere speciale,
ed io, avrò cura di te.
Vagavo per i campi del Tennessee
(come vi ero arrivato, chissà).
Non hai fiori bianchi per me?
Più veloci di aquile i miei sogni
attraversano il mare.
Ti porterò soprattutto il silenzio e la pazienza.
Percorreremo assieme le vie che portano all'essenza.
I profumi d'amore inebrieranno i nostri corpi,
la bonaccia d'agosto non calmerà i nostri sensi.
Tesserò i tuoi capelli come trame di un canto.
Conosco le leggi del mondo, e te ne farò dono.
Supererò le correnti gravitazionali,
lo spazio e la luce per non farti invecchiare.
Ti salverò da ogni malinconia,
perché sei un essere speciale ed io avrò cura di te...
io sì, che avrò cura di te.

La llum que il·lumina l'enteniment...

2009-10-01T12:33:00.000-07:00

El meu bon amic Joanet em regalà un llibre un dia qualsevol... ("Los Objetos nos Llaman") i llegint, llegint... aparegué aquest relat. L'he llegit al cole als meus alumnes de secundària... i els ha deixats ben sorpresos, i hem dialogat i hem pensat junts i l'hem gauidt...

I conec un xicot que és ben afecte a les històries de misteris, de por... Tal volta aquesta li agrade perquè és bona, molt bona, per això la vull compartir...

Una historia de fantasmas
Cuando mi padre murió, encontré en uno de los cajones de su mesa de trabajo una caja de fósforos sin estrenar, aunque tenía 40 años o más. Me impresionó. Creo que el destino de los fósforos es arder como el de las estrellas apagarse. Aquellas cerillas, que habían escapado a su destino fatal, caían ahora en mis manos para crearme un dilema. Al principio supuse que sus cabezas estarían caducadas y que ya habrían perdido, en consecuencia, su oportunidad de arder. Pero luego pensé que quizá no, y que en tal caso yo era el instrumento del destino para que cumplieran su ciclo. Durante varios días jugué con la idea de encenderlas, pero siempre desistía por miedo, supongo, a que funcionaran, o quizá a que no funcionaran. Ninguna de las dos posibilidades resultaba tranquilizadora.
Anoche se fue la luz en casa. Estaba yo solo y no tenía con qué alumbrarme. Tras un rato de espera, me acordé de la caja de cerillas de mi padre y la busqué a tientas entre los objetos que llenan mi mesa de trabajo. Con el corazón en la garganta, saqué una y la froté sobre la lija. En seguida saltó una llamarada que tras estabilizarse empezó a alumbrar el espacio. Lo raro es que lo que se veía a su luz no era mi despacho, sino el de mi padre. Asombrado, mientras el rabo de la cerilla se consumía, vi cada uno de los rincones de aquella habitación en la que de pequeño tenía prohibida la entrada. Con el halo mortuorio característico del resplandor de los fósforos, observé la mesa sobre la que trabajaba mi padre, llena, por cierto, de fetiches también, como la mía, y un trozo de la raída alfombra llena de quemaduras de las colillas de tabaco. Me pareció que al fondo de la habitación había una figura (¿mi madre?), que no llegué a distinguir bien porque la cerilla me quemó los dedos y hube de arrojarla al suelo, aunque no sabría decir sobre qué alfombra cayó, si sobre la de mi padre o la mía.
Cuando dudaba si encender o no la segunda, volvió el fluido eléctrico y decidí que no. Al poco, regresó mi mujer y me preguntó qué me había pasado.
—Parece que has visto un fantasma.
No le dije que lo había visto, en efecto, o que yo había sido el fantasma de una realidad alumbrada por las cerillas de mi padre. Llevo desde ayer intentando evocar la figura borrosa que se veía al fondo de la habitación. Era una mujer, desde luego, pero quizá no era mi madre. Es más: no lo era, pues la habría reconocido en seguida. ¿De quién se trataba, pues? Creo que no podré averiguarlo hasta que se vaya de nuevo la luz y pueda encender, con esa coartada moral, otra cerilla.
Juan José Millás

Dinar a la presó

2009-09-24T13:04:00.000-07:00

Contaré aquesta història en primera persona, com si jo fos la meva pròpia mare, que és la què la va viure realment...

Dia de la mare de Déu de la Mercè... de ja fa nosemolts anys... Ploïa, i molt... un aiguat dels que fan història. Si el meu germà no em puja als muscles seus per passar el carrer, l'aigua se m'havia emportat, cert!... estava tan primeta, jo!. Era la postguerra, això si ho recorde. Les telesèries que mire amb deler em porten darrerament a la memòria tot allò que tots nosaltres vam passar. Sembla que els guionistes s'han posat d'acord en refrescar-nos la memòria, en passar-nos de nou pels ulls totes aquelles sensacions... i ho fan be, massa be; ben documentats estan quan retrobem aquella sensació d'impotència, d'injustícia, de conformació amb una realitat dura que véiem - havíem de vore - com perfectament natural: "així és la vida" , "així vénen les coses..." ; ens acostumaren a dir davant cada cas i cada cos famolenc, davant l'absurd i entre la misèria d'una farina escassa i un pa negre com follí...

La mare i Paco es van haver de quedar fora de la presó... no els deixaren entrar. La gràcia que el govern havía volgut fer als familiars dels presoners polítics era solament per a un membre de cada família... un de sol... i jo, sola, vaig haver de recòrrer els corredors d'aquella presó d'Alacant. Sola vaig haver d'esperar darrere les reixes que s'obriren, esperar pacientment que les gronses rovellades feren la seva xarrameca i, així, poder besar el pare i abraçar-lo de part de tots.

Era solament una xiqueta, una personeta amb ganes de viure tot amb intensitat, incluida la estona que m'havien permès entrar al penal per dinar amb el meu pare... Si, hi estava decidida a viure això amb la profunditat de l'oceà, amb l'amplària i la llargària de la mar que acabava de contemplar al front de les palmeres del passeig de l'esplanada.

No puc recordar que vam dinar... no sabria dir que hi van posar a aquells vaixells i dins els gots..., perquè en el temps de la fam jo mai tenia fam. Dos canyots per cames i un bon humor envejable que em salvava de xinxes, polls i malsons. La boirosa memòria és així..., nomès recorda el que ella vol. Recorde que no hi havia llits... On dormiran aquestos homes?, vaig pensar...

També recorde que vaig vore dos homes iguals, completa i exàctament iguals... amb els mateios nassos i front i llavis, tan flacs i exhaurits...!. Pare, com poden ser tots dos iguals?-vaig preguntar-li-. No saps qui són? - em contestà- són del poble, del nostre poble... el tio Josep i el seu germà Simeón... Amb el temps he comprès que aquells dos homes no eren bessons, encara que a mi m'ho van semblar. Aquella roba mal cosida els feia semblar eixuts, esmunyits... els cabells afaitats, el rostre esgrogueït... dues gotes d'aigua tèrbola, dos esperits... o millor, tres, perquè el pare semblava com ells, un germà més entre els murs humits d'aquella presó.

Ens feren regalets. Quico, el meu pare, havia folrat dues caixetes iguals i encara no se perquè vaig decidir bescanviar-ne una amb una dona que allà estava amb nosaltres. Un ànec a canvi d'una capseta feta de filets i filets i filets infinits com la seva condemna... amb un vaixell format de fils blancs i blaus i el meu nom pintat a l'interior... Amb aquella caixeta entre les mans vaig eixir d'aquell lloc que s'ha quedat per sempre gravat al meu cervell. Fora esperava el tete i la mare, desitjant una descripció detallada de tot, sense deixar ni pel ni guirlandeta... Jo anava contenta - ai, Senyor, què coses!- i agraïda d'haver pogut fixar-me en tot, mirar-ho tot, sentir aquella fredor. I amb la imatge gravada d'aquells homes tots iguals, iguals, "igualingos"... amb el cap afaitat, la roba repetida, el rostre emmudit...

I això era un dia com huí de fa nosemolts anys... per mercè dels qui els hi havien tancat amb pany i claus, moltes claus...

Buscant contes...

2009-09-21T12:29:00.000-07:00

Ilusiones de siempre
Jorge Arturo Flores (Chile)

Soñaba obsesivamente con ser pájaro, como tantos hombres que desdeñan la rutina de la tierra y sólo quieren evadirse, ir lejos, no trabajar, vivir en permanente jolgorio, sin obligaciones ni deberes.

Era un joven desgarbado, de ojos, cabello y tez oscura. En las noches, cuando el cansancio del día lo vence, el inconsciente abre los diques del absurdo. Y sueña, sueña con aves del cielo, de distintos colores y tamaños, emerge su quimera personificada en avecilla. Los sueños, hay que decirlo, contenían un brillo notable, con imágenes volátiles, en medio de flores bellísimas, cuyo néctar le sabía a manjar y lo energizaba para continuar volando por el cielo de sus ensoñaciones. No sabía cómo, pero se entendía perfectamente con las otras aves. Volaba por amplias extensiones de terreno, sobre los árboles, sobre alfombrados potreros, sobre lagos, ríos y océanos. No, sobre océanos no, era mucho espacio sin tierra y eso lo cansaba ostensiblemente. Y él soñaba con ser pájaro, justamente, porque nunca había contemplado a uno cansado. Siempre veloces, siempre con ganas, siempre piando. Lo que más agradábale era la facilidad con que se despegaba del suelo, como subía con cierta rapidez, cómo su casa se empequeñecía al igual que las figuras de sus padres, del perro, las gallinas, los animales. Su cuerpo desgarbado, sin ninguna gracia, la misma que anhelaba para conquistar a sus compañeras de curso, quienes poco interés en él prestaban, lo sentía liviano, etéreo, grácil, presto a cuanta pirueta aérea se le ocurría y entonces sonreía socarronamente, pensando que las compañeras de curso se perdían un gran espectáculo al no mirarlo, prefiriendo al imbécil de Andrés, rubio, con padres adinerados, auto en la puerta y mucho dinero en el bolsillo.

Pensaba en que el maldito no podía realizar ese zigzagueo que realizaba a través de los árboles. Acá su maldito auto, su maldito dinero, su maldita figura, no le servían de nada.

Un día despertó convertido en picaflor, tratando de romper los vidrios de su ventana. Al ruido de los picotazos, apareció su madre quien, siempre solícita, abrió de par en par la ventana, dejando al pajarillo perderse en la arboleda del frente...

Un conte del Japó

2009-09-21T12:15:00.000-07:00

...als que ens obrin els ulls al món i ens ajuden a buidar-nos del nostre etnocentrisme...

Una tassa de te
Un savi japonès, conegut per la saviesa de les seves doctrines, va rebre la visita d'un professor universitari que havia anat a veure’l per preguntar sobre el seu pensament. El professor universitari tenia fama de ser cregut i orgullós, sense parar mai atenció als suggeriments dels altres, creient-se sempre en possessió de la veritat.

El savi va voler ensenyar alguna cosa. Per a això va començar per servir una tassa de te.Va començar tirant el te a poc a poc. Primer la tassa es va omplir. El savi, aparentant no adonar-se que la tassa estava plena, va seguir fent te i més te, fins que la tassa vessa i el líquid va començar a tacar les estovalles. L'ancià mantenia la seva expressió serena i somrient.

El professor d'universitat va mirar desbordar el te, tan estupefacte, que no aconseguia explicar una distracció tan contrària a les normes de la bona urbanitat, però, a un cert punt, no va poder aguantar més i va dir l'ancià savi: "Està plena! Ja no en cap més! "

El savi impertorbable i sense immutar-se, li va dir: - Tu també estàs ple de la teva cultura, de les teves opinions i conjectures erudites i completes, igual que li passa a aquesta tassa. Com puc parlar de la saviesa, que només és comprensible als ànims senzills oberts, si abans no buides la tassa?El professor va comprendre la lliçó i des d'aquell dia es va esforçar a escoltar les opinions dels altres, sense menysprear cap d'elles.

Lluna

2009-08-19T03:41:00.000-07:00

Fa dies tothom recordava l'aniversari de l'arribada dels homes a la lluna. Fa dies que vull posar algun pensament en aquesta paret blanca...

Estar en la lluna, allunat, tocar la lluna amb els dits, vestir-se de llunars o pegar mossos a la mitja lluna d'un meló d'aigua vermell i fresc. Mirar la lluna plena o fixar-se en les llunes minvants per resseguir els costums agrícoles. Lluna que torna llop a l'home o home al llop. Lluna dels poregosos o dels enamorats, lluna d'estiu o d'hivern...

Penjada d'un fil invisible des de la bòveda del cel la imaginaren els antics, ensumada de mel o de fel, flotant a l'espai al ritme d'un vals a l'odissea 2001 que imaginà el Kubrick.

Sempre ha estat ahí i quan no hi estiguem cap de nosaltres continuarà ahi. Pedrassa femenina, cudol que mira des de lluny què fem i pensem.

Els romàntics malaltissos diuen que és d'ells, nostra, de tots els que miren més enllà d'allò que es veu. Però em contaren una cosa... Un xilè foll i aclaparador se la posà a nom seu al registre de la propietat. És seua per llei i per dret. Els qui promouen utòpics viatges espacials per a gent folrada de diners hauràn de demanar-li permís, hauràn de comptar amb "l'amo" de la lluna d'argent i fred... perquè no és nostra, és d'ell... propietat particular de la poesia.

Fa molts i molts anys, en anar-sen la lluna a dormir es trobà amb el sol que despertava i el reptà: què t'has arribat a paensar sol orgullòs i altiu?... rei et dius i t'ho creus. Reservada estava la nit per a la lluna mentre l'imperi del sol omplia el dia llarg de les acaballes de juny. Just en eixe moment, el sol, bafaner i rescalfat d'una nit tan llarga com la de Sant Joan, acceptà el repte: - ens jugarem l'imperi de la bòveda del cel lluitant amb les armes de què cadascú de nosaltres disposa!. El sol cremarà amb els seus rajos i la lluna punxarà amb la seua espasa de gel i fredor... Durant molts mesos la lluna guanyava les embestides i, minut a minut, anava fent-se senyora de la nit que cada vegada ocupava més espai en els cervells dels éssers vivents, fins fer-se ama dels seus cors entristits. Fulles marcides, vida animal amagada sota la neu, gents aterides de fred al racó de la llar. I la lluna, envalentonada al cel de l'hivern creient-se ja mereixedora de la corona reial de l'imperi del cel... I així fins el Nadal... Quan arribe el Nadal us contarè com acaba el mite (encara que ja us ho podeu pensar), perquè tot ha de seguir el seu cicle natural, perquè una cosa ve darrere d'un altra i una lluna plena i nova tornarà a minvar i recreixerà...

Amb el dit a la lluna i allunat, amb la sensació d'haver-la conquerit per uns segons, d'haver-la posseït, de tenir-la en propietat... Feliç lluna, per a tots els qui amb ella, alguna vegada hem al·lucinat. I enveja per a l'amo de la lluna que des de la plana, als peus de les muntanyes andines, la mira i sap que és d'ell. Voldrà compartir-la amb nosaltres el Xilè?, encara que siga un poc...

Torrudans a "la romana"

2009-08-04T01:05:00.000-07:00

Pensaments a l'aire...
Perquè aquest títol?... Doncs, no té cap misteri. M'explicarè:
Torrudans, persones i personetes i personatges de La Torre de les Maçanes... clar i ras.
"A la romana"... això ja demana un poc més de "rotllo" per haver-ho d'explicar. Allà vaig...!
A la romana és un tipus de rebòs amb farina i aigua principalment. S'ha d'escabussar (allò que es vol fer "a la romana") en oli roent i ben calent perquè tot quede tou i cruixent...
Comencem per la fregitanga:
Calor, massa calor, quin estiuet, Senyor!... Fregits estem entre la vall i la riera... tant que presumiem del nostre microclima que atreu tant d'estiuejant de la bafarosa capital de la nostra comarca!... Fregits de calor i de més coses, ja ho crec!... Fregits de vore tanta cosa que encara no hi véiem, de sentir tanta mentida, de veure tanta cort doblant les espatlles davant qui representa l'Emperador de Roma...(que no se sap ben be qui és en temps de triumvirats i aliances senatorials). Espectacle al Colosseu i feres rossegant cristians a la sorra... Pa per al poble i circ per torbar-nos.

"Torbar": no significa ennuvolar el cervell per a què no pense ni patesca? (cast: turbar, turbación).
Anem amb la farina:
Un vell masover torruà als anys de la postguerra patía les estretors d'un temps cruel i difícil (com tothom en aquell temps). Baixava al poble i li preguntaven per la seua dona a la qual no véien massa per ací: - com està la dona?... i ell responia: - gitada dins una coixinerota de farina!...
El masero i la seva família patien moltes estretors, però el més important era fer creure que nadaven en l'abundància de la farina blanca i caríssima en aquells anys... Fotuts estaven, però que no es note gens, això és el que importa finalment...
ASSISTIM AL·LUCINATS a una "rebossada" general torruana... a una refregida de consciències torbades per "Els Grans Torbadors" de l'Imperi Romà. Gitats en un sac de farina corcada i falsa... pero cal fer creure que TOT VA COM CAL, QUE ESTEM MÉS BE QUE VOLEM I QUE MENTRE HI HAJA PA I CIRC... ANEM TORBATS I ANNESTESIATS AL LLIT.
I no passa res, què vols?... Un dia darrere d'un altre i una colla d'enxufats desfilant pel circ romà dient "Ave, Cesar, los que van a xuplar del pot te saludan"...
Tot Imperial, pagat amb diners del Cèsar (que són de tots però ell diu que són d'ell) i tot rebolcat en la "gatxa" viscosa de les paraules altisonants i dels tractes secrets amb els senadors de la rebancada d'enfront. Tot enviscat... però "qué bons calamars a la Romana!"... Gratis, al carrer i per a tota la plebs!.
Comprarem "sal de fruita" per a rotar desprès...

Editorial - Presentació

2009-08-04T00:41:00.000-07:00

Comencem un nou camí i volem recòrrer-lo. Davant l'actitud massa freqüent de seure a vore què passa i prou, hem encetat; com a col·lectiu, la idea de portar avant aquest projecte: una revista que teniu a les mans i que és, fonamentalment, el fruit d'una actitud compromesa amb el nostre poble i amb la nostra gent. Gent de pensaments diferents - com no pot ser d'altra manera-...

I per a què els nostres pensaments, també hi estiguen presents, com els dels altres... néix aquesta revista. Al ritme lent del món agrícola, al cormull de les muntanyes que ens envolten...
I ho farem sense acritud, sense pensar-nos ser prohoms de res, ni èlit de cap cosa. Ho farem amb la convicció que ens hem d'expressar amb llibertat i prou. Que és bo que així siga i que pensar i fer pensar és tan propi de l'ésser humà que seria un crim no fer-ho.

Amb la il·lusió de l'estrena, amb el treball desinteressat de tanta gent que ho ha de fer possible, comença el seu camí la nostra revista: El Poble Maçanes... un full d'expressió fet per la gent del col·lectiu del Bloc a La Torre, amb els ulls oberts al poble, la comarca, el País. Amb artícles fets per gent diferent que tenim, almenys, dues coses en comú: la necessitat d'expressió pública i l'estima sincera per aquesta terra...

Som, vivim, estem i tenim veu...

La cantant Karina, diva suprema de l'estiu torrudà 2009, ja ho deia a l'any de la picor en la cançoneta que li feren per a l'Eurovisió:

"Sólo al final del camino, las cosas claras verás
la razón de vivir y el porqué de mil cosas más.
Al mirar hacia atrás, cuando llegues comprenderás..."

Doncs, caminem, "caminem mentre tinguem llum, abans que ens envolte la tenebra"... tal volta siguem capaços de comprendre el perquè de tot plegat.

Benvingudes i benvinguts a: "El Poble Maçanes"... Salut i "aigua clara"...

Ens veiem per ací de tant en tant.

Si vols participar d'alguna manera en la nostra revista, o enviar-nos els teus artícles, idees, reflexions, informacions... pots fer-ho al mail que tens baix:

elpoblema@gmail.com

el senyor de les aigües tèrboles...

2009-07-05T04:28:00.000-07:00

Vull compartir alguns dels secrets pensaments dels quals nomès la meua aixada en sap un poc. Ahir mamprenguerem el "projecte Brull" i un ressonar de màquines desbossadores i crits féu anar el més lluny possible tots els pardalets que solien beure en aquell toll d'aigües estancades i calcàries formacions.

L'aixada fou el meu ferrament i la caixa blindada dels meus pensaments.

Ella, que hui em fa moure'm penosament de mal als braços i la renyonada, és l'única que deguè sentir-me reflexionar mentre escotava marges i feia canals al fang del primer toll.

...I les aigües vam fer retornar al seu llit i al seu natural lloc...

Diuen que, de vegades, millor és no "remenar-ho", deixar que tot seguesca el seu curs... I, passat el temps, ens adonem que "deixar-ho córrer" ens porta a un punt pudent, tèrbol, fangós i podrit... que l'enramada d'esbarzers fa impossible veure res clar... Al lloc on abans ens banyàvem en aigües clares, on nedaven els peixos i les culleretes, on bevíen rossinyols i caderneres, el merder era de tal categoria, que sols la capoladora del Mauro, l'aixada, el motoserra, la corbella i la violència afectuosa ens ha retornat el sol al toll...

Tantes vegades he pensat veritat absoluta aquella que deia que algunes coses és millor "deixar-les", no intervenir, que passe el curs del riu per allà on puga... i ara m'he convençut que cal ajudar les aigües clares a recuperar el seu regnat... lenta o violentament, però amb determinació...

..." que las aguas vuelvan a su cauce"... que el sol entre dins el toll, que la veritat es deixe vore sense res que l'amagui. Que els qui gaudeixen de fangs, senos, merders i porqueres es vegin envaïts de llum ardent i aigua néta...

I per a què això puga passar..., que "els voluntaris" que capolen les mentides, l'enramada punxeguda del "xanxullo", esbarzeram de la ignorància... Que les aixades remoguin la fangada pútrida del conformisme i la còmoda anestèsia dels capgrossos...

Han estat be, desprès de tot... el cansament de braons i el bon vi... les paraules i els fets simbòlics...

Quan les aigües desfacin la merdegada. Quan les avingudes acabin la feina... tot alló que pensavem millor esmorteït se n'anirà barranc avall fins a la mar... Digerida la fullassa pels budells de la mare terra... I no tornarà mai més a criar pudenta pasterada de feixismes...

Salut i aigua clara... pel seu curs beneït.