2016/09/02

un día de verano en el cortijo de los melonares

 - Mientras el pozo de agua, seguiremos sembrando melones en esta tierra buena rodeada de desiertos y espartales.
Está todo preparado, Atanasio?
- Si, señor, todo preparado.
- Vamos pues que tenemos un trecho hasta Lorca.

El camino y la cadencia parsimoniosa de los caballos. Las piedras que nadie retira de la carretera y que parecen clavarse en los riñones a pesar de los cojines confortables de la calesa. Y el sol, el sol tibio de la amanecida por los caminos que llevan desde el cortijo hasta Cuevas del Almanzora y, desde allí, hasta la vecina cuidad de Lorca.

Las camisas de hilo, cosidas a medida y confeccionadas por manos expertas. El mejor sastre de la comarca. El sombrero ladeado sin impostura, sin afectación. Elegante, pero ¡nada de ostentaciones!.

Meñique, corazón, anular... uno tras otro y con la parsimonia de quien no tiene prisa va sacándose los guantes. Primero una mano, luego la otra. Atanasio sujeta las riendas con la izquierda, los guantes del señor con la derecha. Todo limpio, pulcro, segundo a segundo repetido como la última vez, como en el anterior viaje, le espera en la calle bajo la sombra de una acacia vieja.

Y de nuevo el camino. Tras frotar los dedos con fruición entre los tejidos y elegir bien sin discutir demasiado con el sastre, de nuevo a la hacienda. Ahora el sol aprieta, conviene aflojar el nudo de la corbata y tener el pañuelo a mano para ir secando el sudor de la frente a intervalos acompasados al sonido de la herradura y el cuero. Y el silencio de los polvazares. Un silencio rítmico que no escucha más que el grito de las espaldas calientes de las cigarras.

Al descender del carruaje, un jarro de cristal traslúcido con agua fresca y unos limones partidos en un platillo por si hay que romperle la sencillez a las gotas que resbalan y mojan las servilletas blancas.

-Traete un melón, Atanasio.
Y él camina hacia el huerto cercano, saca su pequeña navaja y corta uno hermoso, grande como un planeta, esfera cuasi perfecta. Cuando ya ha dado seis pasos hacia la casa, vuelve. Corta otro y otro más y elige algunos con la mirada. Los sopesa, acaricia la suavidad de su corteza y los deja flotar o hundirse en la balsica que hay junto al pozo. Que vayan refrescando...

Con cuchillo largo de empuñadura de plata lo abre el señor sobre el mantel de lino. Un cerco de roja sandía quedará para la refriega de manos y jabones que habrán de darle luego. Y se resquebraja dejando a la vista la constelación de pepitas con las que la lengua tendrá que mostrar su destreza.

- Dáselo al puerco. Tráete otro, Atanasio...

Así hasta tres o cuatro... La mesa del comedor llena de fragmentos hermosos de melón, de nubes rojas estampadas sobre el lino, de cortezas verdes con apenas una mordida.

Y los puercos encajando sus ocicos entre mitades de sandía en los corrales, mojando las durezas de sus pelos tiesos y mordiendo ansiosos entre gruñidos.

Entre los melones que Atanasio va cortando y poniendo a refresacar en la balsica ya se huele a jabón de casa y alguien lucha airadamente con los nudillos y la fuerza de los puños cerrados para sacar los medallones de jugo de sandía que pusieron el mantel perdido.

-A la tercera, la vencida. ¡Este si es dulce y jugoso como habrían de ser todos...! Ponlo al fresco y lo matamos del todo a la hora de la cena.

- Si, señor, como disponga.

2016/09/01

Pintar l'oblit. De l'ORIOLA que em va acollir una vegada

A l'entrada de la ciutat d'Oriola hi ha un aqüeducte. És bonic, el recorde bonic, entre palmeres altes i orgulloses. Al barri de «San Antón» hi ha moltes de palmeres (o hi havia) fins arribar a la porta de la ciutat, una porta que dona a les façanes de l'antiga Universitat de «Santo Domingo». Un sol atemperat de tardor em ve ara al pensament i, sota el sol, un llarg passeig entre aquelles palmeres.
Algú havia decidit escriure damunt els arcs d'aquell aqüeducte una frase. Ho va fer amb sentiment, amb cura i degué costar-li (o costar-los, que semblava més feina de grup que d'un sol) gran esforç:
«ORIOLA, SI ABANS PARLAVES VALENCIÀ PERQUÈ ARA NO EL PARLES?», deia l'enorme pintada mural. I així va romandre per dies i dies, tal vegada mesos.
Els motius pels quals Oriola, a les acaballes del segle XX ja no parla valencià estan ben estudiats per aquella admirable gent que, amb sentiment i cura, investiguen la història. Els arxius de la ciutat estan ben guarnits de textos, llibres, documents en valencià i arribat un moment, tot es bescanvia al castellà: els documents i la parla de la gent. Un dels motius, sense dubte, és el caràcter eclesiàstic i episcopal de la ciutat, una ciutat reblida de sotanes i clergues, monestirs i convents com ninguna altra de les ciutats valencianes (proporcionalment). Una ciutat que vivia de i per a uns clergues que, a diferència d'altres ciutats semblants (Vic, Astorga, Segorbe, Calahorra) els seus purpurats habitadors han demostrat poca estima per la ciutat que els acollia i els feia de seu i per la seva gent majoritàriament humil. El clergat valencià, ben sabut és, no és gens valencià, gens arrelat a la llengua i la cultura pròpies i més aïna instrument castellanitzador del nostre sud (alguna excepció hi ha, però insignificant).
I Oriola, la Oriola que ha lluitat sempre contra eixe excés de poder eclesiàstic (que també ha existit sempre) ja ha esdevingut absolutament Orihuela, ha creat una nova identitat de cap de comarca de ciutat petita que voldria ser, seguir sent important malgrat les sotanes, els ciris i el mantell de la Mare de Déu de Monserrate i malgrat l'oblit d'uns i d'altres a casa nostra i a la meseta espanyola.
Quan el bisbe franquista Barrachina, fill de Xèrica i decidida i públicament defensor de la «croada de la dictadura» va decidir deixar la ciutat i marxar a viure a Alacant, va arreplegar quatre coses del Palau Episcopal i de nit se'n va anar per sempre més. Al dia següent algú va escriure als murs d'aquell edifici magnífic: «SE SIERRA LA CUADRA POR FALTA DE BURRO». Amb el temps, una riuada del Segura va inundar el Palau i va destrossar mobles, quadres, canelobres, cobertors, vaixelles i estovalles de fil... Tot amuntegat al mig del claustret enfangat, tot per a llençar-ho a la brossa per inservible.
Les històries i historietes d'Oriola van lligades sempre indefugiblement a Canonges, Beneficiaris, Bisbes, Marquesos, sagristans i seminaristes. També a hortes, sèquies, gesmils i pastissets dolços. I la història de la pèrdua de la llengua pròpia dels valencians i la seva substitució per la «apropiada» dels castellans, també té molt a veure amb Bisbes, Canonges, sèquies i «tetas de monja»...
La pintada del palau episcopal va ser esborrada de seguida i en morir-se, la capella ardent del Bisbe Barrachina a la ciutat que continua sent seu episcopal malgrat l'absència del bisbe, no va tenir seguici del poble, com era d'esperar per a un que tant els havia ofès...
Finalment algú va afegir a la pintada sobre l'aqüeducte unes paraules que l'arrodonien:
«ORIOLA, SI ABANS PARLAVES VALENCIÀ, PERQUÈ ARA NO EL PARLES?... PORQUE NO ME SALE LA GANA!!!...
A més, probablement el mateix autor de l'afegit va pintar de negre el cartell oficial que marcava l'inici del casc urbà de la ciutat, a pocs metres de la «Puerta de Santo Domingo» I així, on abans posava «ORIHUELA/ORIOLA» (que ho posava en les dues llengües nostres per igual) per sempre més posarà ORIHUELA solament. Per in saecula saeculorum, Amén.
Quan em sentien parlar en valencià en aquella Oriola de finals dels 80 em deien: "nene, i tu porqué hablas en sefardí"?... I m'ho deien amb afecte i ens pixàvem de riure mentre m'explicaven d'un  tal Cardenal Belluga que posava la gent de genolls a la riba del Segura i els deia: "ale, to' los que hablen valensiano les cortais la cabesa, los tirais al rio y andando"... Una explicació prou salvatge (evidentment poc fonamentada) de perquè ells ja no parlaven el meu "sefardí"... i de perquè els feia tanta gràcia escoltar-me'l i trobar tantes semblances amb la seva "habla de la huerta de Orihuela"...

a Carmen Armengol, que és bonica persona,com aquelles palmeres i que sempre em fa riure, sempre!