Quan al LÍDER se li'n va el punt i es torna boig

«...Quan les coses no són com jo vull (crec, pense, desitge, espere... molts verbs podrien valdre), NO SÓN, faré el possible per a què no siguen, ho rebentaré tot, parlaré per darrere, convidaré a sopar a algunes ànimes manipulables que m'ajudaran a enviar-ho tot a la merda... SÓC UN LÍDER i se be com he de fer les coses per a que tot vaja com JO VULL (crec, pense, desitge, espere...)

Quan algú comença a fer-me ombra, perquè desperta en la gent una nova il·lusió, té els minuts comptats. Se com destruir-li el bon nom, se com he de fer-ho per deseixir-me'n, per tornar a ser «la referència», L'NDISCUTIT LIDER de... (poseu ací el que vulgueu: La Societat Musical, El Partit Polític, L'Escola, L'Empresa, El Grup...)

Quan algú fa alguna cosa bona, decent, assenyada... sempre li veig un defecte: NO ESTIC JO AL FRONT i, per tant, està mal, és indecent i no té sentit... perquè no s'ha fet quan, com jo vull (crec, pense, desitge, espere...)»

És difícil trobar que algú s'expresse d'aquesta manera en la qual (figuradament) acabe d'expressar algunes idees... Aquesta claredat faria que «la colla de seguidors incondicionals del líder» pensara malament, se sentira instrumentalitzada, servil, malament... El «personatge inventat» mai diria les coses amb aquesta cruesa, d'aquesta manera quasi pornogràfica... Ell (o ella) és més llest: sedueix, parla educadament i de forma amable i suau, es vist de forma senzilla habitualment, no se les dona de res (no ho sembla)... però hi ha TOTA UNA VIDA DE TREBALL, una vida sencera de VOLER SER i «currar-s'ho» per a acabar sent...

Quan un pertany a ORGANITZACIONS DIVERSES (que podríem definir com a «coses fetes de persones que pretenen fer coses bones, belles o/i veritables per a les persones») en troba de tant en tant de PERSONATGES COM AQUESTOS, ANIMALS NOCIUS sota la capa de bona gent, líders d'opinió, gent valuosa...

Però la intel·ligència i la pràctica en això que se'n diu «habilitats socials» ens dóna algunes pistes per llevar-los la carassa... La pista que sol no fallar mai és: «fan poc, manen a fer molt i es fiquen en tot»...

Una altra pista indefugible sol ser que algú, en algun moment de la vida els ha dit «guapo!» (o guapa) i s'ho han cregut. Amb falsa humilitat solen dir: nooooo, no en sóc jo de guapo!, però el cul se'ls ha fet aigua-llimó quan els han afalagat i per sempre més seran GUAPO (o guapa).

Tot açò que explique seria una cosa sense cap importància, una aproximació a la personalitat d'alguna gent que m'he trobat per la vida i els «activismes» que no té més valor que el de la meva personal opinió... PERÒ...

Aquesta gent són com el virus... tu el veus?, jo no... però fot... I tant que fot i ens deixa escarxofats.

Aquesta mena de personatges solen lluitar dur pels seus propis i personals interessos, fagocitant les energies dels demés en benefici del seu EGO. No miren pèl i solen anomenar a molts «amics», perquè (diuen): «s'ha de tenir amics fins i tot a l'infern»...

Insistiré: no té cap importància, la gent és com és i avant (podríem dir)... PERÒ ESDEVENEN MOLT IMPORTANTS ARRIBATS A UN PUNT: al punt de desfer-ho tot, de trencar anys de treball i bona voluntat, de desprestigiar projectes nobles i bons. Quan arriben a eixe punt, SE'LS HA DE TREURE LA MÀSCARA ni que siga «a la força». Quan perden el cap en la seva embriaguesa, en la seva follia de frustrats de merda, SE'LS HA DE TREURE L'ESPASA I POSAR-LOS «EN GUÀRDIA»... I per què?...

-Perquè no hi ha dret que se'n vaja tot al barranc per «personalismes» i «egos».

-Perquè els projectes col·lectius o són col·lectius o no son, i no s'ha de permetre que ningú se n'apodere».

-Perquè ALGUNES COSES ESTAN PER DAMUNT DE TU i de mi, i d'aquella o aquell. Han de tirar avant amb o sense aquesta o aquella persona... I han de tirar avant perquè són VALUOSES PER SI MATEIXES i no s'ha de consentir que es perda la «PERSPECTIVA DE NÚVOLS»...

Si, «perspectiva de núvols»: és a dir, tenir clar que per damunt d'un hi ha coses molt importants que paga la pena preservar, cuidar i valorar. «Perspectiva de núvols» vol dir que el que importa és l'objectiu, l'horitzó, els fruits que done la terra desprès de la pluja... QUI PLOU SÓN ELS NÚVOLS... Tu, personatge nefast «no plous», per molt que t'entestes i molt que ens vulgues fer creure que «sense tu no anirem be», NO PLOUS, NI PLOURAS MAI...

APARTA'T i deixa'ns seguir als qui ANÒNIMAMENT si estem treballant per les coses de les que tu parles i parles i parles... des de la teva inacció tòxica, vírica i falsa...

Puja-te'n dalt d'un cim i despenya't... plorarem falsament el teu tràgic final i se'ns quedarà l'ànima en pau. (i no has de patir: tindràs homenatge i memorial adequat a la teva "categoria", que t'estàs treballant molt be un bon soterrar)

Retaules per a una societat malalta

1. Un díptic en blanc i negre

El que vull explicar, segurament, es podria comprendre millor amb dues imatges, dues fotografies de cadascuna de les situacions observades, viscudes. Però no en tinc de fotos d'aquestes dues situacions. No vaig voler prendre imatges d'una i d'altra escena per una mena de respecte a l'espècie humana que encara professe (malgrat que, de vegades, sembla no merèixer-se aquest respecte).

Imagineu un díptic. Obriu-lo amb veneració, com s'obre un llibre molt antic, amb la mirada neta, si us és possible. Sense prejudicis, sense tenir al cap res més que el sol d'estiu i les ganes de mirar la vida que ens passa per davant.

A l'esquerra veureu homes que estenen unes teles al terra. Una mena de llençols amb uns cordells a les quatre puntes. En obrir-les hi és la mercaderia: cinturons, perfums, sabatilles esportives, calçotets, bosses, gorres, samarretes de futbol, ventalls, ulleres de sol... tot «falsificat» (això diuen els que saben d'aquestes coses), de marques prestigiades per la societat consumista i capitalista però; burlant les lleis i fet en tallers amagats qui sap on i en quines condicions, han estat «copiats» (tots aquestos complements) fins a l'extrem que és difícil de distingir els originals de les clonacions il·legals.

Homes amb rostres cansats, apuntalats contra qualsevol cosa que els sostinga per les llargues plantonades al mig de la via pública. Són africans, no tinc cap dubte, i aquesta és la forma que tenen de guanyar-se la vida (de moment) en aquest lloc hostil i estrany per a ells. Parlen un castellà prou fluïd, suficient per fer-se entendre... i van fent...

Apareix la policia. Estem a la «Plaza Mayor de Madrid» fa un calor difícil de descriure en aquest juliol de sequera i vent de ponent. Ens hem assegut a l'ombra de les arcades a prendre un aigua rere una altra, amb glaçons. El cambrer (un senyor en el llindar de la jubilació) parla amb uns turistes i els explica amb un to quasi funerari, que té un fill emigrat a Alemanya... ací no hi ha res per a la joventut, han d'anar-se'n a l'Europa més rica a buscar-se els cacaus.

Jo calle, bec, mire... escodrinye pels cantons d'aquella enorme plaça porticada on són els polis ara mateix. S'amaguen i reapareixen aproximadament cada 15 minuts. Quan se'ls veu el bec els homes dels llençols plens de gènere estiren les cordes, fan un bolic que es pengen al muscle i fugen cap al cantó contrari de la plaça. En quinze minuts ho faran de nou i es passen el dia i part de la nit fent-ho. Fan una cosa IL·LEGAL... els comerciants que paguen els seus impostos i uns lloguers immoralment cars per a poder oferir les seves mercaderies estan suposadament dins la llei i exigeixen a les autoritats «erradicar a los manteros». I la Poli fa la seva feina: vigilen, emprenyen, juguen al gat i al ratolí amb aquells homes africans amb rostre esgotat i alts com campanars...

En un terrat de la plaça, un grup de gent, tots i totes vestits de blanc «rotllo Eivissenc» alcen les seves enormes copes de gintònic i miren la posta de sol en un «marco incomparable»... es distingeix alguna càmera. Serà que roden un anunci per a la TV... un d'aquells anuncis estiuencs que transmeten estats de felicitat transitoris i ens fan creure que aquestes situacions són corrents, comuns, normals...

Novament corren amb els bolics al muscle cap a un dels arcs grans per on hi ha les sortides de la plaça... els Polis no corren, el seu treball és intimidar, fer patir, destorbar... «hasta que se cansen y se vuelvan a su país» - diu un d'ells-.

A la dreta veureu una altra imatge. És semblant i podria ben be ser simètrica. Però ara són blancs, les seves camises i faldilles són blanques, els seus pantalonets curts de colors dolços i suaus, com les magdalenes de colorins que venen al passeig marítim de Calella de Palafrugell (Costa Brava, Catalunya). Són infants. Nens i nenes de poca edat. Estenen llençols al terra i «juegan a los manteros». Els seus papis i mamis els miren amb orgull de burgesia catalana d'alt «standing». Els ensenyen la importància de saber negociar, de guanyar-se els cacaus, d'enamorar turistes i treure'ls els calés... Els fan fotos des d'una distància de quatre o cinc metres. S'amaguen rere els pilars del passeig i les arcades i els observen fent molt be la seva feina. Als llençolets venen els cromos de futbol, els pelutxos que ja no volen, polseretes d'artesania, magdalenes de colors, pastissets amb gominoles, collarets de petxines i macarrons tenyits, les joguines que ja se'ls han quedat fora de moda... I venen tot a preus «populars». La llum del capvespre il·lumina els seus cabells majoritàriament rossos. Seuen a terra i esperen els «potencials clients». Parlen un castellà molt fi i saben com fer-s'ho per tornar a casa amb les butxaques plenes d'euros per tornar a invertir-los en «nous negocis» per a glòria de la família.

La Poli no hi és, no apareix, no destorba ni intimida.

Hi ha milers de persones en un lloc i en l'altre, turistes principalment.

A uns els «regategen» als altres els somriuen i els fan fotos...

vint-i-cinc o trenta «venedors ambulants» que fan el seu negoci als llocs on tots anem i passem els mateixos dies a les mateixes hores i amb els mateixos objectius: passejar i «comprar-nos alguna cosa»...

En una terrassa propera, un grup de joves vestits de blanc «rotllo eivissenc» brinden amb unes enormes copes amb gintònic i riuen «afectadament». I ens fan creure per un instant que TOT ESTÀ BE, que tot és com ha de ser: QUE HI HA CLASSES I CLASSES, CATEGORIES... i que qualsevol amenaça a la seva vida de gintònics i brials blancs està CONTROLADA per una Policia que aguaita a pocs metres i manté l'odre establert.

ARA TANQUEU EL DÍPTIC i feu el que vulgueu... Jo continuaré caminant sense comprar res. Seguiré mirant al·lucinat aquesta Europa malalta en la que hi visc. I miraré el capvespre sense brindar... no veig motius...